Mostrando entradas con la etiqueta oliva. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta oliva. Mostrar todas las entradas

Les olives y 8

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html

Les olives y 8


Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.

Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrasa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.

Les olives 7

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-7.html

Les olives 7


Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
-Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......



Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Les olives 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-1.html

Les olives 1

Si tanquem los ulls y disem volá la nostra imaginasió, corren atrás en lo tems, hasta arrivá al voltán de 1960, podrem aná a l’Aldea, a un camí de un campo cualquiera, per ejemplo lo de la Carretera, y veure al ara agüelo “Sebeta”, un sagal de nau o diau añs entonses, tot tapaet, en una gorra, en visera y orelleres, tota tancada, abotonada davall del coll, en un tros de bufanda, tapanli la boca y lligada a la nuca, uns calsetins de llana que li a fet sa mare, en la llana que va podé aprofitá al desfé un jersey vell, li arriven hasta los chinolls; porte unes botes que li venen un poc grans, pos son heredades de un cusí, lo matéis que lo chambergo que porte damun del jersey, lo jersey está apañat p’els colses, pantalons curts, perque encara es un sagal y los pantalons llarcs, an aquell tems, sol los portaen los homens.
Lo menut se enrecorde que la agüela Segunda, la mare de sa mare, cuan esquilaen la ovella, agarrae la llana, la portabe al hort, la rentave ben rentada, al toll en una canasteta y a la conca, y después, en un us, fae llana, y en eisa llana, en cuatre agulles de fe calsa, los fae calsetins pa tots. Pareis que la vechs, untán la llana en los dits en saliva, aná enrollanla y después fen ballá al us y anae fen cordell. Los recuerdos se me piarden en lo tems, vech a la agüela, la cara, los ditets bañats en saliva, pasanlos per la llana, aná estiranla, enrollanla, fen cordell, hola! Agüela Segunda: soc lo Luiset y me enrecordo mol de vuste y del agüelo José, recuerdos pa tots los del atre costat.
A eisos calsetins, que fae l’agüela en la llana y les cuatre agulles de fé calsa, a l’Aldea s’els diebe “piucs”, anaben reforsats p’els talóns y per les punteres. De eisa mateisa manera se faen los “michons” que eren uns guans que no arrivaben a les puntes d’els dits, a lo milló per eise motiu los dieben michóns perque eren la mitat de un güan.
Lo tros de les garres que va desde lo chinoll hasta micha cuisa, está chelat, lo chambergo li tape eisa part, pero com li falte lo radé botó, lo de bais, cuan bufe l’aire, li eiseque eise tros y les navalles de la fredo entren lliures atravesanli la carn y, puchán cos amún, hasta la tripa y mes amún inclús.
Sa ficat un tros de cartó, de una caisa vella de sabates, enganchat als pantalos, que li tape lo pit. Li u va dí un amic y pareis que tenie raó, no se note tanta fredó allí.
Lo aire, avui, bufe mol fort, li chule a les orelles y aisó que les porte tapaes, pero u note mes perque les porte pelaes per culpa dels sabañons, es una pasia a la familia; ne tenen tots, no sol a les orelles sino tamé als dits de les mans y als dels piaus. No tos podeu imaginá com piquen y al rascat, com están un poc unflats, se eiseque la pell y se quede la carn al aire.
Intente avansá, sempre al matéis pas, pero lo aire bufe tan fort que li espente cap atrás, tot chelat, tot dolorit, pas a pas, poc a poc, mol inclinat cap avan, per culpa del aire; vol aná més depresa, pero li espente cap atrás, sense pará, continuamén, pero diuen que aisí se fá camí.
Les mans a les borchaques del chambergo, porte uns michons, pero te pó perque la tiarra está bañada y si patine y entropese se amorrará al camí, no li donará tems a traure les mans, ademés los dits están balbos.
Este matí, al eisecas, caien unes gotes y ell se pensave que se agueren quedat a casa, a fe lleña pal foc; al corral, serrán, a camins, en lo serrucho de dos manecs; y, uns atres, en la estral gran, y hasta en la estraleta si fare falta.
Pero lo rubio es mol dur y ha desidit que ñabíe que aná al campo, que les olives ya están madures y poden caure an tiarra y eises les paguen menos. Ademés lo tems pot cambiá. Igual sol son cuatre gotes que lo únic que fan es matá lo pols del camí. Pero …..
Les gotes seguisen caen y es un martiri cuan te peguen a la cara en la forsa que les espente l’aire, pareisen punches, agulles, que se te claven a les galtes (mejillas) y a les garres.
Asó no es vida, pero, com casi tots los veins de la’Aldea, no tenim dinés pa estudiá, no quede mes remei que trevallá al campo, eise es lo nostre destino, y grasies a este trevall podem minchá, encara que no mol. Estem pasán mala temporada.

Seguirá.........