Mostrando entradas con la etiqueta palla. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta palla. Mostrar todas las entradas

La trilla 6 - 2

La trilla 6 - 2

Si algún camí voltaes masa de repen o agarraes algún muntañeta de trilla que se habie fet al rechirá, podies “fe mún”, (lo trill en ve de doná voltes damún de les espigues, arrastrabe tot lo que trobae y fae un muntaña, sense disá res de palla damún de la era, y donan voltes damún den tiarra, fen rastres y pedretes, que después eisirien com grapisos). Ñavie que pará al animal, eisecá lo trill, estendre lo mun per tot lo forat que se habie fet al repetá, fica lo trill atre camí be y a seguí donan voltes.
Deuriem parlá del senteno, era la palla mes dura de tots los grans, la que mes tardabe en trillás. Tamé solie sé la més llarga, per aisó, a camins, si se acababen les soguetes, se solie utilisá pa lligá les garbes. Se chunien dos o tres rams de espigues de senteno, lliganlos entre ells y en “la corda” que resultabe, se lligae la garba. (A estes “cordes” s’els diebe “vensills”.)
Per eise matéis motivo de sé la palla mes dura, ere la mes difisil de trillá, la que més tardabe en partis, en chafás. Normalmen ere lo radé grá que se trillabe. Los grans estaben clavats dintre de fundes a la espiga y, per aisó, estaben mes defensats de si plovie, pa bañás menos. Cuan se trillabe, habíe que procurá no corre mol, pues al sé les espigues mes llargues y mes dures, a voltes se enrollaben als silindros en tal cantidat que n’ols disaben dona voltes y faes “mún”. Ya sabeu, a pará, eisecá lo trill, soltá les espigues enrollades als silindros, estendreu tot atre camí, ficá lo trill be y a continuá donán voltes.
A camíns cuan se fae mún, se aprofitabe pa engrasá los silindros. Se fae, puchán la vinagrera del oli, y mentres estae lo trill eisecat,se posaen unes gotes als puestos agón donaben voltes los silindros, sels fae volta, hasta que anaben finets, mol finets. Ñabie que cuidá los ferramens, que, encara que eren primitivos, eren los únics que teniem.
Lo blat, pa mí ere lo mes fasil de treballá y lo mes agrait ya que de ahí eisie la farina y de la farina, lo pá, alimen fundamental, mol fundamental pa l’alimentasió de les persones y d’els animals.
La sibá o sibada, según los pobles, ere lo minchá diari de les mules, tenie mol mala baba de treballa, pos lo pols que fae, se posabe al cos y te picae per tots los puestos, sobre tot a la esquena, allí agón no te podies rascá.
Per atra part, la avena, de utilisasió pareguda a la de la sibá, la palla ere un poc mes dura, y algú diebe que lo seu pols tenie efectos curativos pa alguns mals, o per lo menos que los calmae un poc.
A voltes los trilladós que anaben al trill, estaen contens y cantaen jotes o cansons, según les afisions y virtuts de cada un.
A la esquena de la era ñavie un atra dels veins, que tame cantaven y faen los mateisos trevalls que natres.
Contaen una historia del pare de familia dels veins, tenie dos chics que sen portaen poc tems. Lo gran estave a la mili, entonses la mili encara durave tres añs. Y li va toca aná tame a la mili al segundo fill.
Mira per agon, lo pare va pendre mal a una de les garres y al veure que se quedaríe sol y malal, si sen anave lo segundo chic, va agarrá lo montante y sen va aná, caminán, desde lo poble hasta Madrit, pa reclamá que, com ell estave mal de la garra, li disaren al chic pa que li achudare a treballa la tiarra. No li van fe cas, claro.
An aquells tems no ñavie homens del tems, pero no fae falta, lo rubio savie un mun de coses. Ñavie camins que, allá llun, per les carreteres (per les ventes) apareisie un nugolet al sial, no sé com u adivinave pero mos cridave a tots, “venga a repetá, que ve tronada” y tots, corren, sense acavá de trillá, repetaven les espigues, estigueren com estigueren, les faem en una tonga y, a voltes, hasta lis posavem unes borrases per damún. Y al cuart de hora se habie format una nugolada, se habie posat damún de natres y escomensave a plaure.
Cuan se pasave, disaem que se secare un poc la era, o seguiem al dia siguien, si ya ere tart. Se llevaven les borrases, se estenie atre camí la tonga, per tota la era, se disabe eisugá un poc y a trillá com si no aguere pasat res.
Uns atres camins, se veien nugols, pero lo rubio los mirave y no dieve res, seguie tan tranquil y natres seguiem trillán. Y atinave, no plovie.
Los fumadós, en aquells tems faen los sigarros en tabaco (caldo) y en paperets de fumá. De eisos fumarros caien multes purnes, tots portaen les camises cremades, en foraets, pero aisó aguere segut mol perillós fumá mentres trillaben. Alguns pa combatí les ganes, agarraben un troset de rome, de la punteta de les rames, pelaen lo tochet del costat que lo habien tallat de la rama, sel posaen a la boca y lo anaben chupán e inclus moseganlo y en aisó sen els anaven les ganes de fumá.
Lo agüelo que ha tingut mols proyectes y cap realidat, va pensá que aisó podie achudá a disá de fuma y va está mols dies pensán en com feu y va prepará un trevall de treinta y tantes fulles. Tenie un amic que ere del partit que en eise momen manabe a la DGA, li va doná lo trevall, per si podie interesá, no sé agón lo va portá, ni quí lo va estudiá o revisá, pero als pocs dies, li u va torná, dienli que sí que podie interesá, inclus que ñaurie alguna suvensió, pero que a parti de eise momen, lo diau per sen de lo que se empleare pa eise proyecte, tenia que donalu al partit. Bueno pues ni proyecte, ni trevall, ni suvensió, ni diau per sen, me vach torná los papes capa casa y per algún caisó deuen está dormin, desde entonses.
Idees lo agüelo na tingut moltes, pero, per lo que se ha vist, poques han segut bones.

Seguirá..........

la sega 2

Avui torno a escomensá en pendre la fresca, que mos vam quedá ya al campo.

+ Val, val, com se note los
chovens, mol estudiá, mol estudiá y al final no sabeu ni charrá.

Si no presentes lo asunto del que vas a parlá. Com vols que los demés t’entenguen.
- Atre camí igual….¡A la faena!. +Bueno si se queisen la culpa sirá teua. “En aquell tems, al nostre terme, ñabie cuatre llaos que se sembraben y se cullien, claro:
lo blat, lo senteno, la sibá y la avena. Alguns tamé sembraben veza, pero aisó ya es un atra cosa. Cuan yo era mol menut se segabe arrencán en les mans los trosos mes difisils y segan en les fals. Arrencá se fae, com hay dit avans, en los trosos difisils, les boretes dels albres y de les parets, o tamé perque no ñabie prau fals y pa no está parats, los que no tenien ferramenta pa segá, cullien arrencán lo sembrat. Les espigues eisien en un terroset de tiarra, que ñabie que espolsá, pa que sol quedaren les arrails.
Los que tenien la sort de tindre fals, segaben acachats, pobres riñons, en una ma tallaben y al atra portaen una soqueta (o caiseta según los pobles), pa aná replegan lo sembrat y no tindre cap de acsidén, perque se podien tallá en la fals. De cuan en cuan se cambiaben los que arrencaben y los que segaben, pa que no fore tan pesat. De estes dos maneres segaben los que eren mes pobres y los que no tenien chen pa dallá, per cualquier motiu, no tindre dalla, o alguna persona que la puguere dú.
Cuan portaben un ratet segan, los que arrencaben, disaben aisó y se dedicaben a fe gavelles, garbes y muns. La gavella se fae en un rascle estret, se igualaben totes les espigues, segades, en una mateisa direcsió y se fae un muntet. Se posae una sogueta (vensill a uns atres pobles), estirada antiarra, y damún se anaen posan gavelles, en les espigues, una en cada direcsió, cuan lo muntet te arrivabe a la sintura, agarrabes la sogueta per les dos puntes y apretabes tot lo que pugueres y cuan ya no podies més lligabes en un nugo especial, pues inclus pillabe un grapat de espigues. Asó ere pa que després fore mes fasil soltau o deslligau, a la era. A este mun lligat se li diebe garba. Estae prau lligat, pa pódela maure de un costat al atre, pódela carregá pa carrechala y portala a la era. A algún poble la sogueta ere de corda y lo vensill lo que se fae lligán les espigues entre si. Servien pa lo matéis, pa lligá algunes gavelles y formá una garba. Les garbes se posaen en muns, pa que si plovie, cuan menos se bañaren, milló, sino granaen y se faen malvé. A estos muns acudien alguns animalets del campo: Les perdius y les seues perdiganes, pa busca minchá y refugio. Les ratetes del campo, pa lo matéis, inclus algunes hasta criaben allí. Les serps pa intentá minchás a les unes y a les atres. Y los conills pa minchás lo grá y torná a la seua cachapera. Cuan se acababe un bancal y les garbes se habien posat en muns, se rasclechabe tot lo terreno que se habie segat, pa replegá les espigues que se habien quedat soltes o perdudes per entiarra. Eise rascle ere mes gran que lo de fe gavelles. Inclus a alguna casa ñabie un rascle mes gran, al que se chunie una mula y se pasae per tot lo bancal rasclechán. Si ñabie molta chen, se respigabe, ere aná caminán per tot lo terreno cullit, replegán les espigues que no habie replegat lo rascle. Los domenches, en aquell tems, ere obligaori escoltá misa. Lo siñó retó ne fae una (la primera misa) a les cuatre del matí. L’agüelo “Sebeta” que entonses ere un crío, achudabe a misa, com a monaguillo, se sabie les orasions en llatí, encara que (no hay posat aunque, perque doña Pilar me va enseñan, poc a poc y yo encantat y orgullos de dependre), en aquells tems, no sabie lo que diebe. M’enrecordo que un día, al tindre que achudá a misa, vach aná mes tart al campo y pel camí te trovabes de tot. Allí a la bora de una paret ñabie una serp, parda, llarga. Com a crio, travieso, li vach tirá una pedra, ella se va enfurruñá y va enfilá capa mí. Ya me veeu a mi saltá y corre cap atrás, escapán. Y ella, bufán, no sé a quina velosidat anabe que se va enroscá a un timó que ñabie al mich de la senda, agon fae un momen habie estat la meua garreta. Al fallá, se va piarde pel atre costat del camí. Y yo vach arrencá a corre y no vach pará hasta arribá hasta agon estabe la familia, en una cara mes blanca que lo alchés (yeso). Tots se van doná conta y s’en van enfotre del menut… Aisi deprendrás a no molestá a ningún animalet.” Los domenches se treballabe casí com un día normal, encara que, per la tarde, se plegabe un poquet avans, pa intentá arrivá al cine y al ballImagineutos un crio de nau o diau añs, al cine encara, pero al ball… Asó u comento en relasió a lo que l’atre dia contabe Ramón.
Cuan arrivaben les cuatre de la tarde, ya escomenzaba a preguntali al Rubio: “Tio, ¿sego o arrenco?”. Y ell, que ya estabe acostumbrat a la pregunta, per uns atres domenches, te diebe: “Sega, sega…”. A les cuatre y micha “Tio, ¿sego o arrenco?”.  Encara que ya sabies la contestasió, sempre te quedabe la ilusió de que algún camí se equivocare. Pero, NO: “Sega, sega…”. A les sinc “Tío, ¿sego o arrenco?”. Hala! Pesat, arrenca. Habíe dit la paraula mágica, disabes lo rascle, la fals, la pichella o lo que portares a la má a eise momén, y escomensabes a corre barranquet abais, L’aire que faes al corre te llevabe lo sombrero del cap y se quedabe penchat a la esquena en lo cordell. Lo rubio, en la cara enfadada per defora, pero enriense per dintre, sol veie una polseguina que anabe desapareisén cuan lo camí donabe la revolta.” +En qué poquet erem felisos.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

La sega

L'agüelo "Sebeta" sen anae de vacasións, pero com ha ñagut chen que li ha demanat algo mes, vach a intentá tancá un atra charrada que fa un tems habia dit que la faria.
Se trate de la sega.
Tot lo que coste discurrí y escriure estes coses, me u compenseu vatres en les vostres paraules. Grasies a tots. Les aventures del agüelo “Sebeta”:

La sega 1.

- Bona nit agüelo, ara cap’agon fotem lo cam.
+ Home me pareis que tenim una deuda en los que mos seguisen. Los vam dí que parlariem de la sega. U podriem fe ara. -Bueno, si vusté s’enrecorde prau, venga valen.
+ Com sempre que escomensem una charrada ña que demaná achuda als amics que poden tindre mes coneisimén de asó, pa que afechisquen lo que s’els ocurrisque, o llevon lo que natres posem mal, en la milló voluntat del mon.
M’os au escoltat verdat Jesús, Pedro y demés chen. Aquí ningú vol enseñá res, tot lo contrari tots volem dependre y entre tots u farem.
- Ya se está embolicán com sempre. Escomenso ya!

“En aquells tems denit se dormie poc, perque se eisie a prende la fresca al carré, se faen corros (rogles) dels veins, cada u se traie la seua cadira, allí se parlabe de cóm anaen les coses, la cullida, lo tems que farie al atre dia (Rubio: ¿no te diu res lo teu chinoll?, No, pero han dit a la radio que un día de estos ñaurá troná. Pero, home, tu creus en aisó, sol u fan pa ocupa lo tems, pero de orache no tenen ni idea, t’os prenen lo pial, als que los escolteu.) A camins tamé se parlabe de algú del poble, pos lo fulano ha reñit en la novia, pos a mengana diuen que li ronde lo perengano). Y aisi se pasabe lo rato. Cuan ere lo san de algú, se traien pastes (uns nuguets?) y alguna botella de vi dols. Ñabie dies que tenien convidats ruins, sels diebe coins (mosquits) que, según dieben los mes vells, sol picaben als que tenien la sang dolsa. Lo pichó de estos bichos ere cuan los senties chillá a la boreta de la orella, si te picaen no u notabes hasta lo dia de demá cuan escomensabes a rascat y te faes un rogle roch. No ere raro que a la bora de les bombilles de la llum del carré se vere algún dragó. Ere una distracsió veure com se anaen arrimán, poteta a poteta, a les polilles, mariposetes y coins que acudíen a la llum. Los veíns mes matinadós a les onse y micha o les dotse ya se retiraben, los demés com a mol una hora mes tart. Sobre les cuatre o les cuatre y micha ya ñabie moimen p’el carré. Tot lo mon per amún. Qui se considere mol home pa chitás tart, tamé u te que sé pa eisecás pronte. Lo que se volie ere que cuan eisire lo sol, está ya al campo, preparats pa escomensá a segá, si la mies estabe bona, ñabie que aprofitá lo tems, no vinguere una troná y apedregare lo que tans esforsos habie costat que cresquere. No sé perqué ere, pero en aquells tems no mos posaem cap de potingue p’al sol. Y aunque sempre ñabie algún atrevit que se llevabe la camisa y anabe despullat la part de dal, lo picó de la sibada, les mosques, los tabáns y a camins les avespes, enseguida li convensíen que ere milló tapás. Los homens portaen uns sombreros com los dels vaqueros del oeste y les dones com los mexicans pero en la part que tapae lo cap, mes baisa. Casi tots portaen un cordell pa lligasel debais del coll, pa que si fae aire no s’el endure. Algunes dones se posaben un mocadó al cap, en ves del sombrero.”

- Sol fa que entretindrem que si los nuguets, los coins, los dragons, los sombreros, ……

Tot aisó la chen que mos llechís, se u sap de carretilla. Que tots som de poble.


Tú disam a mí que yo ya sé lo que fach. Que lo “Sebeta” sempre te raó, o casi sempre.