Mostrando entradas con la etiqueta tiala. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta tiala. Mostrar todas las entradas

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’àñ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

La sega 4

La sega y 4, final.

+ A veure, ara que vols, que eres un chafardé, sempre m’estas donán la corca (carcoma). -Es que vusté es un charraire (charlatán) y a camins me fa dol (me done pena).
+ Y tú eres un golut (llaminé) y de tan minchá figues al remat te farás alguna taca (mancha).
Y si pase aisó ta mare te donará una panadera (palissa).
- Atre camí han escomensat mal,….venga a la faena. +Ya vach, ya vach, com tos anava dien…….. “Avans de escomensá un bancal, se fae la boreta, al revés, de dreta a isquiarra, disán les espigues tallaes, apoyades damún de les que encara estaben sense tallá. Aisina se fae camí, pal primé viache del dalladó, ya en marcha. Cuan arrivabe al prinsipi del bancal, en un tros lliure pa disá caure les espigues tallaes, ya escomensabe lo trevall. Ara, al dallá, se tallabe un tros del sembrat y al matéis tems se tombaen les espigues que estaben apoyades, y totes caíen en la mateisa direcsió. Ñabie que veure al home ballán en la dalla, sol tenien la música del ras,….ras…..ras…
Pero lo moimén del dalladó ere acompassat. Garra dreta un poc doblada, dallada, raaas,… garra isquiarra un pas daván, garra dreta un poc doblada, dallada, raaas… Y aisí hasta lo final del bancal. Y sol faltabe sentí la veu del tío Miguel, gran cantadó de jota, en la veu un poc ronca, pel polset de la palla:
“La Fresneda en una costa, Vallchunquera en un plá, la Portellá en dos trosos y la Torre allá d’ella.” Menut!, la pichelleta!!!!. Trago d’aigua. Atre camí a afilá y a dallá…. A la una a diná, després la siesta, a menos que amenasare troná, la siesta era sagrá. Cada u, en una borrassa, a buscá una bona sombra, debais de una olivera, dos potaes als terrosos, p’aplanils un poc, la borrasa, lo cos ben llarc, tapaet en la mateisa borrasa, lo sombrero damún de la cara, a ensomiá y a roncá. A camins tenies que cambiat de albre, perque si tenies la mala sort de que lo que te habies ficat al prinsipi, tenie alguna chicharra (cigarra), ésta no disabe de cantá. La caló les tornabe mes molestes. Ademés no ñabie forma de trovales, se pegaen completamén a la soca o al tronc del albre y si no fore pel seu cant, no les trovabes. Y aisí no se podie dormí. Prau soroll faen les mosques revolotechán alrededó del sombrero. Menos mal que estabes tan cansat que enseguida te veníe la son. Algún día lo sagal fae flandy y, en ve de dormí, se dedicabe a chugá, buscán nius, o agarrán llangostos, llevanlos les potes de detrás, les de saltá, y tiranlos dintre de les taragañes, als moimens del pobre animalet pa intentás escapá, enseguida eisie l’araña del forat negre y fondo que ñabie al mich de la tiala, y l’embolicae en un santiamén y minchá pa un atre día. A camins a les mosques que revolotechaben per allí, acudie una avespa, s’els tirabe damún, los tallabe les ales, les potetes y lo cap y se les enduye al niu. Los esfardachos y les serps, per la calorina que fae, anaben mol furos. Ere milló no molestals y dixals está. A la dalla de un añ p’al atre, se li pasabe un drapet en oli y se li enfundae en un sac, pa que no se rovellare (oxidare). Ñabie algunes coses molestes: Los rostolls, al portá albarques, de cuan en cuan, alguna palla se te clavabe y te fae un esgarrap a la pell o inclús a la carn. Les arestes dels grans: eren com a fils de palla que eisien de cada grá, se te clavaben fasilmén y eren espesialmen ruines si se te posaen entre la ungla y la carn dels dits, ya foren de les mans o del piaus. Lo polset de la palla, sobre tot de la sibada, donae ronquera y a camins picae al cos. Los animals de cárrega patien mol en les mosques y en los tabáns; pa llevasels de damún, se revolcaen per la tiarra, fen verdadés revolcadós. Ñabie camins que de tan fort que se revolcaben, se donaben la volta completa. Per dematí, cuan se anae al campo y encara ere denit, en la fresqueta, si trovabem alguna figuera pel camí, se li fae una visita per si tenie alguna figa madura….ummmm que bona tan fresqueta. Y tamé, en eisos dies, solíen madurá los albercocs, si tenies la sort de trován algún pel camí, sobre tot los menudets de piñol dols. Que te donaben dos coses, lo albercoc y després chafaes lo piñol y te minchabes la armeleta de dintre que tamé ere dolsa. Los piñols se podien rascá per los dos costats, hasta que faes un foradet a cada costat, bufaes y chulaben. Asó tamé se solie fe en los piñols de les sireres. Probau a feu. Normalmen se fae un campo de cada part, sense tindre en conta si un ere mes gran quel atre. Segur que me diso coses pero avui no m’enrecordo de mes y los agüelos de l’Aldea degüen está dormín la siesta, perque no me chillen a les orelles. Eren mol bona chen. Y esta tiarra seguis donan BONA CHEN. Nota del autó: Uns añs mes tart vindríen les máquines segadores, portaes per un animal. Y pasán mes añs, arrivaríen les cosechadores, pero eises ya eren unes atres guiarres, de les que yo, ya no vach se soldat. Ara sí, hasta després de les vacasións. Espereu al agüelo “Sebeta”, segur que tornará, si Deu vol. Bon estiu.