Mostrando entradas con la etiqueta farmasia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta farmasia. Mostrar todas las entradas

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.

La botica del llauradó, fulles, olivera

Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.

FIN.