Mostrando entradas con la etiqueta crío. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta crío. Mostrar todas las entradas

La lleit de la cabra

La lleit de la cabra.

La lleit de la cabra

A la Aldea ñabíe una familia, al prinsipi mol sensilla, la parella y dos fills. Teníen una cabra que donáe prau lleit pa tots. Teníen un vehinet al que tots los díes lo enviaben a muñí al animalet. Entre les dos mamelles se umplíe una lechera o un topi, según lo que li donáen cada día.

Normalmén ne tenien prau pa la familia y encara li regaláen una tasseta al menut. Y los díes que ne sobráe, fáen flans en au y natilles, y hasta algún dia queso y requessón / collada /.

Tot funsionáe be hasta que un día va arribá un forasté y li va convensí al amo de la cabra de que si traíe més lleit, podría alimentá a més chen o véndrela y traure dinerets.

Aissí que l’amo va parlá en lo muñidó y li va dí que teníe que tráureli més lleit, que no la dissare mastegá, mentres la muñíe, pos algúns dieben que si mastegáe mentres la muñíen que se embebíe la lleit y ne donáe menos.

Ya teníu al pobre crío, en una vara arreánli a la cabra pa que no mastegare, mentres estiráe de les mamelles cap los mugrons pa intentá tráureli hasta la radera gota. Pos no res, va eissí la mateissa lleit que tots los díes. Bronca del amo.

Com es natural lo sagal se va quedá sense tasseta de lleit y la seua part, lo amo li u donáe a uns nebots y hasta pareissíe que ñabíe pa tots. 
Al día siguién lo muñidó se emporte la xuriaca aissí arribará a pegáli al cap pa que no mastego. Pos tampoc aissí, si acás una culleradeta de postre més. Un atra bronca, ésta forta, O traus més lleit o te fotré al carré.

Tot preocupat lo sagal parle en lo pastó, este al véurel tan preocupat, li diu:

- Mira me acaben de portá una muñidora automática que es una maravilla, pa probala demá ya muñirém la cabra en ella y a vore lo ressultat.

Tot ilusionat lo crío li u conte al amo que pareis que se tranquiliso, pero no del tot:

- Demá ya vorém.

Los adelantos se noten y al pobre animal en la maquineta dichosa la van dissá eissuta del tot, pero de lleit ne va eissí una tassa més.

Los nebots los habíen parlat a suns pares de lo bona que ere la lleit de la cabra del tío. Eise día hasta se van atreví a presentás en una fiambrera peri si tamé ne ñabíe pan ells. Estiránla, estiránla va arribá pa tots.

Y les notíssies si son de regalos que no cóston dinés se esténen enseguida y se van enterá los cuñats. 


- Dona, chermana, si ne teniu p’als del atre costat, algo mos podríe arribá a natres. 


La dona al seu home:


- Tindrás que fé algo, si arrive pa la teua familia, tindrá que arribá pa la meua, pero claro los primés son los nostres fills y a ells n’ols pot faltá mai.


A la matinada siguienta, bronca p’al sagal:


- Fes lo que vullgues, pero tens que portá més lleit, si fa falta la muñísses tamé per la boca, pero nessessitém més lleit y la cabra es meua.


Lo sagal tot preocupat li u conte al pastó que es amic seu y este li diu:


- Mira, farém garrama, avans de muñíla li donarem sal y la farem abeurá molta aigua y segur que la lleit aumentará.

U van fé aissina y al pobre animalet, no sé de a ón li van traure micha caldera de lleit, pero aguachinada claro. Pero com la lleit se repartíe gratis pa tanta chen, dingú protestáe, con tal de tindre lleit de gratis.
Ara ya ne bebíen los amos y les atres dos families, tots los grans y los menuts y encara n’els sobráe pa fé flans.

Lo amo contén en lo sagal hasta li va doná una peseta de propina.

Y la cabra va seguí donán lleit uns díes més, pero al remat un día cuan va arribá lo sagal, lo pastó li va enseñá lo que quedáe de la cabra, lo ramal, la pell y los osos. Se habíe agostat, totalmen agotada, se habíe mort.

Com sempre ara me preguntaré u a qué ve tanta cabra y tanta lleit, tos u esplico.
Ñabíe un día un achuntamén, pa que dingú se enfado, ficarem lo de Saragossa, que com habíe fet mentres mols añs, servíe als veíns. Allí no cobráe dingú mes que lo alguasil y lo secretari. Pan aissó replegáen la lleit, dic los impostos del aigua, la llum y la contribussió, si acás alguna iguala pal dotó, lo menescal y la comadrona. En eisa lleit ñabíe pa tots y a camins encara ne sobráe.

Lo alcalde va pensá y yo si estic aquí com lo alguasil, ¿per qué no tinc que cobrá? Y va escomensá a feu, al prinsipi un poc, después cada camí un poc més, hasta lo pun de que casi faltáe la lleit, dic los dinés.

Entonses se van inventá un atra manera de traure més lleit, ñauríe que pagá per pasá per los carrés, un impost munissipal.

Va resulta que los cuñats, dic los consejals se van enterá de que lo alcalde cobráe y ells tamé ne van volé. Fáe falta més lleit, pos ala a muñí a la cabra.

Al prinsipi van utilisá lo teléfono, después lo internet, més lleit, més impostos.

Un día los consejals se van plantá daván del alcalde y li van esplicá que fáe falta més chen pa porta tot aquel trevall que ells teníen uns fills al prinsipi y uns amics (assessors) més tart que tamé podíen achudá, cobrán claro.

Y entonses se van inventá, en pasá un segundo ressibo del aigua, li diríen ecosiudat, tot lo mon entendríe que teníe que pagá per mantindre la siudat llimpia.

Pero eissa idea tamé la habíe tingut lo gobernadó y entonses tamé ell va voldre lleit y va ficá un atre impost, per colá l’aigua, pa no coinsidí en lo achuntamén. Més lleit, la pobre cabra ya no podíe més.

¿Que no? Ya vorás li donarem sal.

- Mira la contribussió pa que no te supongue masa, te la cobrarém a plassos, te muñirém cada tres mesos y tú, com eres, un poc tonto, no te donarás cuenta de que si sumes los trimestres, al remat te han apuchat la contribussió un mun, pero com te la cobren cada tres mesos y u fan per lo ban, tu a véureles vindre, ni te enteres.

Lo gobernadó no se quede atrás:

- Yo ting una muñidora espessial, y te demanaré per morit, per donali propina als fills, cada camí que vengues algo, cada añ pa matíndrem y hasta per treballá, que tens molta sort y ña mols de parats.

Ya ña prau, a la cabra sol li quede la pell y los osos, pos tamé eisos tels volen llevá. Se inventen un teléfono menudet que se porte damún, pero eisse no sol servís pa parlá, sino que tamé te pots comunicá escribín y pan aissó fan falta “datos”, y ………

Beeeeeeee……No puc més. Lo ruin es que tamé cobrarán als cabridets per morím. No ña dret. ¡¡¡LLADRES!!!!

FIN.