Mostrando entradas con la etiqueta Hermandat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Hermandat. Mostrar todas las entradas

Lo SIÑÓ Alcalde

Lo SIÑÓ Alcalde.

Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.

Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.


Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.


Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.

Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.

Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llauradós que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.


Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.


Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obrés habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.


Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada.
Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamé als grans, al remat tot se sap.


Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.

Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.


Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.

Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que eise trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.


Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.


Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ben regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.

Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.


Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.


Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.


Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.


Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.


Habíe copiat lo trevall dels papés vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.


Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.

Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.


Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.


FIN.


Lo SIÑÓ Alcalde

Los Enterats (Peritos) y 3.

Lo león may se donará la volta y fuchirá, per més que sentisque "gañí" a un gos. Tindrém que dependre del león. ¡Sempre a daván!.

Los Enterats (Peritos) y 3.

- Luiset diríe: Pero bueno ¿A que ve tot este soroll? Si al remat ni siquiera mos ha dit ¿Cóm va acabá lo cas?.
+ Y “Sebeta” contestaríe:
alló es lo de menos, lo importán ve ará, alló sol ere una esplicasió, una preparasió pa lo que ve ara. Ya sabeu que la solusió de les noviales, está casi sempre al radé capítul, pos aquí pase igual.
+ Ña un cas, no de morts, pero sí tan importán. Es lo PROBLEMA del catalá y del Chapurriau.

- Ara sí, asó ya mos agráe mes, ¿fáe falta tanta palla pa arrivá aquí?.

+ Pos si, encara aisina a ver si tos u sé esplicá pa que al remat me entengau. Es mol sensill si se esplique be, pero no sé si yo tos u sabré fe tan fásil.

Lo amo de la clínica, lo amo dels dinés – lo catalá - vol que la importansia del Catalá quedo per damún de tot (que lo asesino isque lliure); vol demostrá que lo catalá es lo únic idioma, que tots los demés son, som, dialectos dell.
¿Com u pot conseguí? ¿Com u ha conseguit?. 

dialectes-occitans-catalan-compres-alibert-gramatica-occitana

Se ha buscat los “peritos” (los filólogos) de la seua Universidat (de la seua clínica), los millós y los ha dit lo que vol. Que sol miron les coinsidansies (y NO les diferansies) que demostron lo que ells volen.
Sol lo blanc, ¿Tos sone?. 

Si algú no estáe de acuerdo, lo ha apartat, lo ha disat a una bora, sol interesen los que veuen lo blanc, los que diuen lo que a ells los interese.

Si tos doneu cuenta, casi tots los que han fet los estudis, son chen seua, chen que trevalle pan ells, alguns de les seues Universidats, directós de la seua Escola de Idiomes, chen pagada per ells o amics dels pagats per ells.

Y clá eisos “peritaches”, eisos sertificats, eisos informes, los han publicat a bombo y platillo, per totes les parts, y los han posat a la Wikipedia y, com tenen agarrat al gobiarn de la nasió, los han fet que u donon per bó. Ya han triunfat, tenen la forsa de la política y tenen los dinés, han comprat a tot lo mon que se ha disat y sino han pasat per damún o lo han fet callá. Sol parlen y mol alt dels que los han donat la raó, als atres ni los nomenen y a ells, als callats, tampoc los interese eisecá la veu, per si un cas, que ña que minchá tots los dies y lo recapte es lo recapte.

En eisos informes (“interesats”) ha quedat cla com la aigua que lo catalá (resaltáes totes les coses blanques) es lo amo de tots los demés, la llengua, lo estándar, lo cult; tots los demés sol son dialectes, los rustics, los comuns, los vulgars que un día están destinats a desapareise en benefisi del “jefe de la clínica”, es lo amo, te la política y te los dinés, pot “comprá” a tot lo mon. 

Y als demés, als que veuen les coses negres, les diferansies que tamé existisen, los fan de menos, los lleven categoría, los aparten, cuan no, los perseguisen. La seua chen te la fama que done la política y los dines, entonses los que sempre guañen son los que tenen la fama, lo prestigio, encara que, de cuan en cuan, de entre lo poble sensill, de entre los pobres is algún “abogat” responsable que intente defendre la verdat. Eise no interese, primé intenten compral, que se chunisque a ells, lo que pase casi sempre. Y sino u conseguisen, li busquen les cusigañes, hasta que li troven algo pa esfonral, pa demostrá que está equivocat, inclus en amenases a ell y a la seua familia. Lo gran se minche al menut.

Al mon de la chustisia, a lo milló li cante la gallina y li toque un chusgat que no se dise comprá, que no se dise amedentrá (amedrentá) per ningú y li done la rao a qui la te, al nau abogat, entonses la verdat relluis. Pero cuan la desisió depén del Gobiarn (Uns grans laboratoris) que nesesite a la clínica pa que vengue los seus medicamens (li dono los seus vots pa aprobá los presuposts), lo abogadet está perdut. Les demés llengües están perdudes, lo Chapurriau está perdut.

Es lo que está pasán.

Per la atra part, per la del Chapurriau (un pobre dotó de poble) tamé ña “peritos”, honrats com lo meu compañ polisía que va tindre que disá de “voldre” fe “peritaches” honrats. Eisos peritos, tan importans com los de Cataluña, pero més independens, honrats, han vist los puns negres de lo que diuen los catalans y poden defendre que lo que diu aquella chen no es completamen verdat, que te bades per a on sels escape la raó.

Los nostres defenen que no ña dependansia, ña hermandat, tots iguals, dingú damún del atre.

Pa acabá de fastidiau tot, ve lo agüelo “Sebeta” y diu que lo antepasat del chapurriau ere la llengua que se parláe a tot lo reinat de Aragó, al prinsipi, y de ahí van evolusioná los diferens chermans, cada un al seu terreno, pero tots venín de aquella primerenca forma de parlá, que anáe per Aragó al prinsipi.

Sol ha aplicat lo coneisimén, la lógica dirien los castellans, pero se veu mol clá. Lo “Sebeta” ha mesclat los colós, negres, blancs y grisos.

Cada u a casa seua. Que mos dison está. Natres estem be y sempre ham estat be, en lo nostre parlá, en lo Chapurriau.

Que dingú mos llevo la idea de que lo que ells defenen no es completamen verdat, que u han comprat, que se u han inventat, que los u ha fabricat chen (“peritos”) mol famosa, pero pagada o dependenta dells, igual com se han fabricat, de la mateisa manera, una historia falsa, inventada y la machó part robada als demés parlás.

Ham de mantindre esta opinió, tamé natres tenim als nostres “PERITOS”, pa natres tan importans com los dells, que diuen algo diferén, sense quels obligo dingú, fijanse simplemen en les coses negres del cas, que tamé ne ñan, y ells han demostrat que valen igual que les blanques seues.

Me encantaríe que me haguera sabut esplicá y sobre tot que me haguereu entés. Estém al seu nivell, som iguals.

No es que ells tinguen més raó, tenen mes dinés, més forsa política y més publisidat. No mos tenim que disá guañá. ¡A DAVÁN!

A lo pichó ñauríe que dili al siñó Lambán y a la seua colla, que algún día la historia, la historia de esta tiarra, la nostra historia li pot pasá factura per disá piarde, sense luchá; per rendis daván del catalá, y abandoná lo poc terreno que quedáe parlán la llengua que un día va parlá tot lo Reinat de Aragó, lo Chapurriau primerenc. Y La historia li u cobrará. Y la seua fama u pagará. Lo presidén que va disá piarde un tesoro, que va vendre lo parlá de un grapat de aragonesos, com ell, per un plat de lentejes, perque tamé ell te uns “peritos” que sol han vollgut veure lo blanc dels cataláns, se han disat convensí per ells, sense escoltamos, los “peritos” cataláns tenen més prestigio que eisos pobres, tamé “peritos”, dels pobres Chapurriaus. La lluminaria del podé, de la política, dels dinés, dels vots, los ha desllumbrat y no los ha disat veure la braseta de la seua chen.


FIN.