Mostrando entradas con la etiqueta sebeta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta sebeta. Mostrar todas las entradas

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'Aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet.
Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.

Me vach inventá una parella de personajes, (personaches) que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija , per ejemple, que se creu mol democrátic, com tots los roijets, a la seua web la franja del meu cul.net o xarxesdeidiotes.wordpress.com y brossada com ell. //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podíe ñaure chen a la que li agradare escoltal.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.

Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.

A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.

No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.

La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN.

Yo parlo lo chapurriau

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html

Yo parlo lo chapurriau



Luis Arrufat , Valjunquera, agüelo Sebeta, cebolleta, Luiset, aldea


Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe

Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.


///




Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :


Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!



//


A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Les olives 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-1.html

Les olives 1

Si tanquem los ulls y disem volá la nostra imaginasió, corren atrás en lo tems, hasta arrivá al voltán de 1960, podrem aná a l’Aldea, a un camí de un campo cualquiera, per ejemplo lo de la Carretera, y veure al ara agüelo “Sebeta”, un sagal de nau o diau añs entonses, tot tapaet, en una gorra, en visera y orelleres, tota tancada, abotonada davall del coll, en un tros de bufanda, tapanli la boca y lligada a la nuca, uns calsetins de llana que li a fet sa mare, en la llana que va podé aprofitá al desfé un jersey vell, li arriven hasta los chinolls; porte unes botes que li venen un poc grans, pos son heredades de un cusí, lo matéis que lo chambergo que porte damun del jersey, lo jersey está apañat p’els colses, pantalons curts, perque encara es un sagal y los pantalons llarcs, an aquell tems, sol los portaen los homens.
Lo menut se enrecorde que la agüela Segunda, la mare de sa mare, cuan esquilaen la ovella, agarrae la llana, la portabe al hort, la rentave ben rentada, al toll en una canasteta y a la conca, y después, en un us, fae llana, y en eisa llana, en cuatre agulles de fe calsa, los fae calsetins pa tots. Pareis que la vechs, untán la llana en los dits en saliva, aná enrollanla y después fen ballá al us y anae fen cordell. Los recuerdos se me piarden en lo tems, vech a la agüela, la cara, los ditets bañats en saliva, pasanlos per la llana, aná estiranla, enrollanla, fen cordell, hola! Agüela Segunda: soc lo Luiset y me enrecordo mol de vuste y del agüelo José, recuerdos pa tots los del atre costat.
A eisos calsetins, que fae l’agüela en la llana y les cuatre agulles de fé calsa, a l’Aldea s’els diebe “piucs”, anaben reforsats p’els talóns y per les punteres. De eisa mateisa manera se faen los “michons” que eren uns guans que no arrivaben a les puntes d’els dits, a lo milló per eise motiu los dieben michóns perque eren la mitat de un güan.
Lo tros de les garres que va desde lo chinoll hasta micha cuisa, está chelat, lo chambergo li tape eisa part, pero com li falte lo radé botó, lo de bais, cuan bufe l’aire, li eiseque eise tros y les navalles de la fredo entren lliures atravesanli la carn y, puchán cos amún, hasta la tripa y mes amún inclús.
Sa ficat un tros de cartó, de una caisa vella de sabates, enganchat als pantalos, que li tape lo pit. Li u va dí un amic y pareis que tenie raó, no se note tanta fredó allí.
Lo aire, avui, bufe mol fort, li chule a les orelles y aisó que les porte tapaes, pero u note mes perque les porte pelaes per culpa dels sabañons, es una pasia a la familia; ne tenen tots, no sol a les orelles sino tamé als dits de les mans y als dels piaus. No tos podeu imaginá com piquen y al rascat, com están un poc unflats, se eiseque la pell y se quede la carn al aire.
Intente avansá, sempre al matéis pas, pero lo aire bufe tan fort que li espente cap atrás, tot chelat, tot dolorit, pas a pas, poc a poc, mol inclinat cap avan, per culpa del aire; vol aná més depresa, pero li espente cap atrás, sense pará, continuamén, pero diuen que aisí se fá camí.
Les mans a les borchaques del chambergo, porte uns michons, pero te pó perque la tiarra está bañada y si patine y entropese se amorrará al camí, no li donará tems a traure les mans, ademés los dits están balbos.
Este matí, al eisecas, caien unes gotes y ell se pensave que se agueren quedat a casa, a fe lleña pal foc; al corral, serrán, a camins, en lo serrucho de dos manecs; y, uns atres, en la estral gran, y hasta en la estraleta si fare falta.
Pero lo rubio es mol dur y ha desidit que ñabíe que aná al campo, que les olives ya están madures y poden caure an tiarra y eises les paguen menos. Ademés lo tems pot cambiá. Igual sol son cuatre gotes que lo únic que fan es matá lo pols del camí. Pero …..
Les gotes seguisen caen y es un martiri cuan te peguen a la cara en la forsa que les espente l’aire, pareisen punches, agulles, que se te claven a les galtes (mejillas) y a les garres.
Asó no es vida, pero, com casi tots los veins de la’Aldea, no tenim dinés pa estudiá, no quede mes remei que trevallá al campo, eise es lo nostre destino, y grasies a este trevall podem minchá, encara que no mol. Estem pasán mala temporada.

Seguirá.........

histories

Aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset (Luis Arrufat de chiquet), lo agüelo Sebeta, de Valchunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau.

A la página estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.


NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten (si puc y mu demane) al texto. Fico enllassos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a agüelo Sebeta (blogspot.com : blogger.com)

Ramón Guimerá Lorente.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (avui, un cuento)


+ Están bochos estos cataláns.

- A ver, qué li pase agüelo??? No pot di aixó de tots los veíns, fa mols añs que mos coneixem, sempre mos ham portat be.

+ Qué te pase Luiset? No llegisses lo que los amics posen an eixa paret agon tú escrius? No t’has donat conta de que ña riada? Están caléns y mes encara alguns mol caléns. Al pareixe, mos están movén les cadires, sense respetá que la taula es nostra.


- Pero aixó es una cosa mes de les que mos venen fen desde fa mols añs. No se volen enterá que natres (los nostres antepassats) portem aquí mol mes tems que ells.


Ña que pensá que sol son cuatre esgarramantes, que ara manen, los que pensen aissina, los demés mos tenen com a germáns.


+ Sí, com a germáns minuts.


- Bueno pero natres ham ressistit sempre y aquí estem, aguantán.


+ Masa aguantem, menut. S’en van emportá l’archiu de la Corona d’Aragó, y van callá, se van endú los papés de Salamanca, y van callá. No mos volen torná totes les coses que son de les iglesies d’Aragó, y seguim callán. Mos han furtat los nostres reys, posanlos números que no los perteneixen, y aquí estem. Vols que seguixca?


- Miro “Sebeta” tenim que pensá que tot aixó no u hagueren fet si los que manaen en cada momén al imperi castellá de Saragossa no hagueren mirat cap a un atre costat.


+ Tamé están bochos eixos castelláns y ya m’has acabat de cabrechá.


- Agüelo, ñague pau, que sol estem parlán.


+ Sas que te dic que tú tamé estás boch, no sas lo que dius perque eres un sagal y als sagals ña que contals cuentos pa que entenguen les coses.


- Pos me conto un cuento.


+ Mira, ñabíe un camí una aldea que estabe rodechada, pels enemics, per un costat cataláns y per l’atre castelláns. Ells teníen les seues costums y lo seu modo de viure y hasta lo seu parlá. 

La vida no ere tranquila, cuan no atacaen uns volenlos conquistá, los atres se inventaben la LAPAO (o algo així) que no se lo que vol dí, pero que en eixe nom, no pot sé res bo.

Ñabíe a la aldea una chica pressiosa, (totes les chiques eren pressioses, pero esta un poquet mes) de bona familia, alta morena, una ricura de dona. Detrás de ella anaben tots los mossos del poble, pero ningú se atrevíe a dili res, mes que les paraules educades de hola, adeu, bon día y bona nit. Y així passabe lo tems, la chica creixén y los jóvens suspiran per ella, pero ningú se llansabe, per po a que ella li aturare abáns de contali les seues intensións. Un día va vindre a la aldea un mosso castellá (tamé podíe habé segut catalá, que p’al cuento es lo mateix), menudet y sense pel (natres diem pial) (ah! No ting res contra los menuts y calvos) al veure una chica tan maja, soltera, se li va arrimá y la va traure a ballá, al añ se casaben.


-Y qué me vol di en un cuento tan llarc.


+ Ten passiánsia, que no hay acabat, saps con li dieben a la chica?


María-Chapurriau.


- Ara sí que l’enteng, me fa enrecordá de aquell atre cuento de la llebre y los gossos, en molta rábia, pero té raó.


+ Com sempre, Luiset, com sempre. Perdeu lo tems discutín entre vatres, sense atrevitos a traure la cara y tos se endurán lo que tan tems ham conservat.


- Sí agüelo te tota la raó, com sempre.

Están bochos estos chapurriaus.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (animalets)


La filla del “Sebeta”, li diu:


*Pare: vusté d’agón trau totes eixes coses que escriu y que yo mai l’hay sentit que les parlare. (Sí, ya sé que ella sol parle lo castellá, pero yo, que’ls conec als dos, al agüelo y a la filla, servisco de michané. Ña que aclarí que, com ella no ha nascut a la tribu no sap lo secret dels atres agüelos, l’u tindrem que contá algún día. Ella sol veu que a esta paret ting mols nets que escolten (milló dit que llechisen) les aventures del “Sebeta” y me pareix que te selets. Ademés aquí sol se pot escriure en chapurriau y a ella no l’u han enseñat.).

+Mira, filleta, -li conteste l’agüelo- asó es la sort que ting de haber nascut a una vall de uns montes, per agon se parle lo chapurriau, y allí tenen una possió mágica que se li diu OLI.
Entonces lo “Sebeta”, com fa algún camí, entorne los ulls y viache an aquells tems en que dúe pantalóns curts. Cuan corríe , ell sol, pels carrés del SEU poble, sense cap de pó. Lliure com l’aire y com lo sol. Mirabe als vileros (pardalets según alguns veíns), fen los nius als forats de les parets, en una bulla de pio-pio, pero en chapurriau.

Ara ya ne queden pocs de vileros, cuan tinga tems tindré que mirá la nostra paret y fe un foraet, per si ne quede algún perdut, que trobo una casa pa llogá, sense que tingue que paga mol. Sol ña coloms y uns muixóns negres que se fiquen daball de les telles y desfán los tellats. Ya casi no queden orinetes (orenetes, oronetes, golondrines) ni falselles (vencejos), alguna ratapená (murciélago), poques algarses (picarazas) y algún corp (cuervo) despistat.


En aquells tems ñabíe mussols (búhos), encá que no se veíen casi may, perque sol eixíen per de nit, lechusses (chutes), esparvés, alguna águila,…. Y tamé, al terme del poble, se coneixíen cinc o sis nius de buitres, sels veíe planechá en les corréns del aire per lo sel (natres dieben sial) blau. Esperán la desgrássia dels atres que ere la alifara d’ells. Cuan se moríe algún macho, ovella, cabra, gorrino, ….se tirabe al campo, llun del poble, y ells se encarregaben de fel desapareixe en poc tems.


Un poc mes tart lo gobiarn va dessidí que ñabíe que acabá en estos bichos (los dieben alimañes) y pagabe dinés per cada un que s’en matabe, pronte non va quedá cap.


Ñabíe raboses (zorras) que si te descuidabes s’enduien alguna gallina, encara que normalmén s’alimentaben dels cachapets que pillaben pel monte.


Ere una alifara eixí al campo, cantaen los muixonets, l’aire te donae a la cara y te fae una sensassió de llibertat, entrán hasta lo mes fondo dels pulmóns.

A lo mes adintre del piná, a un tallat de una montaña, faen los nius los turcassos (palomas torcaces), en fron, als pins mes alts les tortoletes los faen la competénsia en los seus cans.

Anaes caminán a tots los puestos, no ñabíe mes que un coche al poble y lo camión del “petabaix” que pa fical en marcha, se li clavabe una manivela a la part de dabán, casi tocan an tiarra. A camíns habíe que fe cuatre o sinc voltes la operassió pa posal en marcha. Uns atres arrancabe y al momén se tornabe a pará, Y a escomensa atre camí.


Sempre, cuan era menut mes asubín y després cada volta mes tart, cuan arribaba al meu poble, sol escomensá a baixá la costa que marque la entrada al terme, ya respiraba milló, la megua ánima se recargabe com ara les bateríes dels móvils. Ara lo fil de la imaginassió es mes llarc y de cuan en cuan m’enrecordo de eixa baissada y me quedo tranquil, en pau en mi mateix.


Cuan arribo la hora, no me importaríe, pegá lo salto al atre costat en eixe pensamén y després, la siandra que quedo tireula per allí, m’es igual que sigue p’alimentá a una romiguera, a un timó, a un romé o a una archilaga.


+No sé si t’hay contestat. Totes eixes cosetes, eixos animalets, eixes vivénsies, eixos moméns, eixos records, ……me donen idees y pensaméns pa ficá an esta paret.


+Te vull mol filleta.


//



Fa unes nits estaben lo “Sebeta” y Luiset al poble que li diuen “Ensomiá” y se van presentá los altres agüelos de la nostra tribu, eixos que están a la meua voreta cuan escric, y van preguntá cóm anae lo negossi pel poble “Chapurriau”.


Estaben mol preocupats per les notíssies que’ls van portán los que viachen allí, agon están ells.


Los van contá que’l asunto está així, així, casi mal, pero que confíon un poc, que donon tems. Que ña gen de confiansa a la empresa.


Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la vora de la gen que treballe en esta direcsió, que’ls parlon mol, que’ls ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eissos tenen les claus del baúl dels recuerdos.

Los van demaná que mos transmitixguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixá.

Lo agüelo “Sebeta”, que’ls coneix, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momén natres han vist chen jove empeñá en lo treball, chen que va aumentán día a día a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren pel cos de la esperansa, en la mateissa direcsió. Sang que te lo dret de que se confío en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y dels espentóns que’ls agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..


S’en van aná, rossegán, com tots los agüelos, mirán de cuan en cuan cap atrás, los seus ulls teníen dintre algo del Matarraña.


Yo me vach torná a dormí, o ya estaba dormín tot lo rato, no u sé, assó es un lío. 


//


L’altra nit lo “Sebeta”, com agüelo que es, no podíe dormí y me va di: 


+Luiset, me tens preocupat, perque no me explico que un crío de onse añs se pugue enrecordá, en tans añs com han passat, de tantes paraules como estás soltán an esta paret.


-Mira “Sebeta”, yo tampoc u enteng, perque me poso a escriure y crec que no me eixirán les paraules, pero sol fico los dits a les tecles y les lletres comensen a corre, se junten com volen, a camíns se junissen abáns de que les idees se transformon en pensaméns dintre del meu cap.


+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.


-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tío “primentonet”, lo tío “pepinet”, la tía “alberchineta”, la “rabaneta”, la “safandória”, la tía “carbasseta”, y tans atres) antepassats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’han posat de acord y están a la megua vora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removén al seus fossás, veén lo que esta gen li está fen a la segua heránsia y si natres no u conseguim, no’ls quedará mes remei que eixecás del seu descans y assolá este mon desagraít, que no dixe viure a coses que a ells no’ls fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.

No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amún que’l cap, que lo anabe puchan y baixán.

+


Bon michdía, veíns y amics de la paret "Yo parlo chapurriau".

Este matí l'agüelo "Sebeta" se ha eixecat en uns pensaméns mol fondos y m’ha dit, avui no parlarem dels animals de cuatre potes, avui u farem dels animals de dos garres.

Y yo com sempre fach lo que ell diu pos aquí estem.
Ya tos hay contat que vach eixí mol menut del meu poble (onse añs) y que desde entonses m’hay criat en un ambién castellá (mol a gust de veritat). Y m’hay donat conta de una cosa que a lo millo tamé vos a passat a vatres y que vach a escriure.

Per causes diferentes, no hay anat p'el meu poble moltes voltes.

Al prinsipi un poquet, després cada camí menos y al final, sol p'als entiarros.


Al criam y fem majo en un ambién castellá, casi no hay pogut parlá en chapurriau, sol de tart en tart cuan me trovaba en algún atre, perdut com yo, y disfrutabem un poquet.


PERO....y aquí ve lo sermó del agüelo Sebeta, ningú, ni el ambién castellá, ni la influánsia del catalá, han pogut fem olvidá lo parlá que vach mamá de ma mare.


Per que sempre que pensaba y sempre que penso, sempre que discurría y ara cuan discurrisco, en una paraula, sempre que me parlo a mi mateix, sempre que me reunisco en Luiset, parlem en chapurriau.


Y eisse parlá, eissa costum, m'ha ajudat a no olvidam may del meu parlá.


Per aixó, ara que esta colla de amics m’ha donat la oportunidat de expresam en chapurriau, les paraules ixen soles, de una manera atropellada, perque com han estat tan tems detingudes, en cuan los han donat una poca de llum, s’han soltat y fan ballá als meus dits pa que les fica dabán de vatres.


Sé segur que li hauré pegat alguna potá a la ortografía del chapurriau, pero l'agüelo Sebeta estabe impassién pa contatos una aventura mes de les segües.


No sé si tos hay embolicat en aissó de parlam a mi mateix, es una costum que ting desde menudet y que tos la aconsello si ya no u feu.


Y com diu Ramón, continuará, encá que sigue en coses menos series que avui.


Bon día a tots.


///////


L'agüelo "Sebeta" vol aclarí una cosa de la que s’ha parlat estos díes sobre los préssecs y les presquilles.

Al meu poble eren dos coses diferentes.

Les presquilles se cullíen mes pronte, eren mes menudes y, si no m'enrecordo mal, teníen la part de atrás, lo final, ficat cap adintre.


Los préssecs, veníen més tart, eren mes gorts y la part final la teníen cap afora, como si portare una puncha. Y lo piñol del préssec punchabe an eissa part.

Sol es un comentari, sense ganes de sentá coneiximéns.
Y, si lo agüelo "Sebeta" seguís tenín ganes, continuará.

///



Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teníem animals de cárrega (bésties) al fiat, los anabem pagán cuan arribaen les cullites (de llaó y de olives) si eren bones. Ñabíe camíns que abáns se faen vells que’ls acababem de pagá.


Teníem un macho (mula) y una burreta.


No teníem carro, perque en aquells tems sol ne teníen los que eren un poc acomodats.


Als animals los cridaen "wesque" cuan volíen que anaren cap a la isquiarra y "pasallá" cuan volíem que anaren a la dreta.

Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa aná drets y so pa fels detindre. Y atrás pa fels reculá.

Cuan anabem pels camíns (entonses eren camíns, no com ara que la majoría son casi carreteres) ñabíe que tindre mol cuidado en los grasóns (pedres que puchaben del camí) pa que no entropessaren los animals.

Pa minchá a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabíe que abeurals dos camíns al día.

Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se dissabe un momén la colla o la partida de guiñot y los portabem als abeuradós de la fon, pa que vegueren aigua. No los podíem abeurá a les cases perque no teníem aigua correnta.

Seguirem contán cosetes, p'avui ya val de tanta palla.