Mostrando entradas con la etiqueta dones. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dones. Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán 2

Com pareis que la chen nesesite llichi un poquet més, vach a adelantá la hora de entrada y tos poso la charrada número dos, a ver si tos agrade.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán 2.

Me maravillo yo de les dones de aquells tems, bueno de los dones de tots los tems, pero damún de tot de les de aquells tems que son les que yo vach coneise, sen menut.

Que dingú me digue machiste, al revés lo que conto es un homenaje a elles. No u se com u fáen, pero portáen al cap, portáen les cuentes de lo que ñabíe que fe avuí pa cada minchá, de lo que faríe falta pa les minchades de demá; de lo que fáe falta comprá pa que no faltare res a casa, en un tems en lo que totes les coses se fáen a casa; de les cuentes de la economía familiá, perque per més que diguem, la nostra ere una sosiedat matriarcal, la doná ere la que portáe la economía, los dinés y la que diebe si se podíen fe alguns gastos, o no; si se podíen endeudá o no, comprán una mula o un campo o un ferramén gran, un carro, lo que fore. Ella u sabíe y segur que a ella li eisien les cuentes.

Portáen les cuentes dels sans de cada u, pa fe un minchá espesial en lo seu bras de chitano fet en los millos mosos de la resiapta.

Les festes que veníen; si ñabíe que apañá alguna roba; recusí alguna boreta, ficá un pedás a la chiñollera de un pantaló que se habíe esgarrat; descusí un jersey que se li habíe soltat la llana y tornal a fe “nau” en la mateisa llana y una poqueta més de alguna toquilla vella, en les agulles grans de fe calsa. Y aisí anáe la vida.

Sabíen cuan ñabíe que pastá, aná a busca lo lleute; si ñabíe prau farina, prau oli, prau segó pal gorrino y casi, al final, granulos (granuls) pals conills.
Y aisí un mun de coses més de les que no me enrecordo ara, pero que vatres les sabeu.

Y en eise mun de més coses, estáe lo bañá a la conca als chics menuts. Natres que sí mon enrecordáem, veiem que se arrimáe lo día y resáes pa que ella no se enrecordare; que se li pasare lo día y si se podíe la semana, o lo més e inclus la estasió del añ.

Pero no. Demá, me toque y no sen ha enrecordat, no ha dit res, be!!!. Y arriváe demá y pasáe lo matí y res, be!!! Y arriváe la tarde, la hora de aná a chugá, ya teníes lo tello y los cartonets, que te habíes fet en les cartes de la baralla vella, tot guardat a la borchaca, be!!! y cuan anáes a agarrá la porta pa eisí; chustet! An eise momén; eh! Menut! A on te creus que vas; ¿no te enrecordes que te tens que bañá?; venga baisa la conca que yo ya ting los topins bullín al foc. No se li habíe olvidat, en lo mun de coses que teníe al cap, se haguere pogut olvidá, pos no!!. Tamé de aisó sen habíe enrecordat. Ere com un llibre y allí u teníe tot apuntat en un llapis que no escribíe y no li faltáe cap de fulla ni siquiera la del bañ.

Pa acabá ña que aclarí que algúns, sobre tot al estiu, per la tarde, después de trillá o ventá tot lo día, plens del pols de la sibá que picáe com un condenat, te apetie, encara que fore en calsonsillos, clavat al safaret, caborsat al toll, en la aigua que se habíe calentat un poc del resol de tot lo día.

Me enrecordo que an aquells tems los pobres, natres u erem y mol, per les coses de la vida, de cuan en cuan mincháem abadecho, entonses anáe barat, ere un minchá de pobres. Lo compráem a trosos, salats, lo posáem a remulla y se fáe a trosos, en pataques o en tomata y tamé desmigat. Los trosos se anáen fen a molletes, pesigán, pesigán, hasta que se acabáe tot y tamé eises molletes les preparáen de moltes maneres, en au, en tomata, etc.

No se que tenien les mares y les agüeles que en los mateisos ingrediens preparáen un mun de plats cuinats de diferentes maneres y te pareisie que mincháes un plat nau y al remat casi ere lo mateis y tú no te enteráes.

continuará.......

pensamens-de-un-ignoran-y-3

Abadecho , abadejo, bacallà, bacalao, cod, Kabeljau
Va callá y no va di res

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......