Mostrando entradas con la etiqueta Ermitañs. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ermitañs. Mostrar todas las entradas

Ermitañs, Heredés

Ermitañs, Heredés

Parlán dels eremites y dels ermitañs, cuan a anat pasán lo tems, an eisit una espesie de persones que pareisen heredés, seguidós de uns, dels atres, dels dos o de capa dels dos; yo qué sé.
Per qué dic aisó? Ara tos u esplico.
Han cambiat los desiarts, les coves, les capelles, per pisos entre la chen, se note que nesesitaen la caloreta dels demés, que se cansaen de está sols, pero se an portat algunes costums.
Una es la de seguí practicán resiaptes de productos naturals, en mol bons resultats. Fiquen a una copa gran; un mun de trosets de neu chelada; un chorro de un licor destilat de sibá y de les llaos del chinebre, per aisó li diuen chinebra; fican un poquet mes, fican; y después un chorro de aigua en foraets.

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat




Están tan bochos que ara a camins hasta li posen rodalles o trossets de pepino, sí, pepino, de eise del hort. Seguisen estudián, espirementán. Están bochos.
La verdat es que lo remei te bons resultats; la resiapta es bona; si los veus avans y después de habersen pres dos o tres copes; los ulls los relluisen y pareisen més animats, encara que van entropesán en tot lo que troven o a voltes sense trovas res.
Seguisen sen religiosos, perque inclus cuan fumen; ya que fumen casi tots, per aiso a voltes los diuen que están fumats; a camins se posen al papé de fumá unes fulles de una planta que se li diu Virgen María, o María Santísima, o sol “maría”; que ya no me aclarisco; perque ells u tenen com a mol secret. Ya sabeu cóm eren de solitaris los seus antepasats.
Son un poc espesials en lo seu espiacte, casi tots porten barba, pero ya no una barba desarreglá com les que portaen los ermitañs; estos la porten mes presumida un troset al sentro de la barba, chustet damún de la gola, com Búfalo Bill; una cosa testimonial; com si no vullgueren que se notare, pero ahí la porten; a camins, cuan fan com si estaren pensán, hasta se toquen lo troset de barba, com pa feli compañía en los dits; com está tan solet.
Ah! y que tos diré dels pantalóns, van com si foren rustics, alguns camins en vaqueros esgarrats; ah! pero son esgarrats de fábrica; no tos cregau que son de haberse enganchát en cap de rama, en cap de romiguera, al pasechá mentres mediten. Éstos son mes espesials, solen meditá en una copa a la má; plena claro del mejunje del que han parlat un poc més amún.
Se alimenten de algo paregut a com se alimentaen los atres ermitañs, en trosets, tallats mol menuts pa no atragantás, de les cuises y les espales de uns jabalins domesticats, als que los diuen gorrinos; ficaes en sal y disaes secá; ya veu casi en dichuni. A camins fan guisos en unes arrails gordes que eisen a unes plantes que lis diuen pataqueres. Cuan eren menuts y encara no tenien aisó de la virgen “maría”, algún camí, cuan no tenien tabaco, se fumaen les fulles de les pataqueres.
Y claro seguisen replegán lo que los done lo campo, robellóns, frutes de totes les clases, olives, armeles y llaos de sembrats plantats als bancals.
Tenen una habilidat espesial pa fe poesies, teatro, cansons y escriure llibres. Es la inspirasió que los donen los sigarros espesials y les copes grans, si están plenes milló.
Ya ne ting guipat a un, que pa disimulá se fa dí “ermitañ”, pa que no lo relasionon en los “heredés”, mol majo y mol aprofitat. En los rades tems se ha posat a trevallá, je je je, en algo, mol espiritual que li diuen política. Si sabere la fama que tenen los politics, segú que no u aguere fet. Li anirie milló de escritó, aisó si que u domine bé; lo que pase es que de eise trevall avui no se pot viure y menos si u fas en “chapurriau” com, inosen!, u fa ell. Eisa forma de parlá, avui, té masa enemics.
PART SERIA:
A voltes l’agüelo te alguna idea que com es tan alcahuet no pot disá de dila y mes aprofitán que li u disen escriure a esta paret.
A ver si a algún industrial, algún ric, inclus algún politic li agrae la idea y portem trevall a esta tiarra nostra.
Después de escriure la charrada de adal, se me a ocurrit que se podrie ficá una destileria de licors aquí al matarraña.
Tenim  aigua, tenim llaos de totes les clases que fan falta: sibá, blat, senteno, panis,….. Tenim chinebres a tots los termes, les seues llaos se piarden, les podriem replegá y aprofitales. Donariem trevall no sol a la chen que trevallare a la destileria, sino tamé als que anaren a replegá les llaos, als fustes, als ferres, … a cuanta chen.
Inclus podriem donali un gust espesial chunin, als estupendos chinebres de esta tiarra, lo gust dels llidons que tamé se crien aquí, aisó serie una novedat, y mos farie tindre una chinebra o un wisky espesial en un gust espesial. La materia prima la tenim, puestos tamé, chen disposta a trevallá, desde llugo, a tots los pobles.
Ah! y aisó portarie uns atres coses, farie falta vidre, carratells, obres, …. Tos u imagineu, u tenim tot, sol mos fa falta un home que dono lo pas aván y que isquen eisos dinés que alguns tenen amagats davall de la rechola.
Ñaurie que estudiá les diferentes clases de chinebres que tenim, a ver quines llaos eren les mes bones, o inclus mesclales pa donali eie gustet particulá de la chinebra del matarraña.
Y seguin estudián. Ñaurie que mirá si servien les llaos de les sabines, que son mol paregudes.
Mes trevall pa mes chen, a estudiá y esperimentá.
Mira que si de esta paret eisire una idea aisina y se puguere fé.
Enrecordeutou que tot lo de este terreno te un gust espesial, lo gust que li done la nostra tiarra, ademés tenim ilusió y chen chove pa tirá per aván.

FIN.

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua, agüelo sebeta, cova


Com sempre, avans de escomensá a fé una charrada nova, vull aclarí algunes coses. Asó no té que veure en política y si algú creu que ña algo, está equivocat o a segut sense volé. Més, tot lo que vach a posá aquí; tot, u repetisco; es una opinió meua, sense cap de fundamén historic; sol es una manera de entretindre lo tems dels veins un día mes y sobretot pa fe un trevall més, en chapurriau, que es lo fundamén de esta paret. Cualsevol me podrá corregí o interpretá lo que vach a escriure de un atra manera; entonses será la seua opinió; pero la meua es la que poso a continuasió. Tamé pot pasá que algú asque pensat o asque escrit algo paregut an aisó, li puc asegurá que yo no hay llechit res que se paregue, pero que podem coinsidí; que asó no es una tesis doctoral, sol es una opinió particulá, que la conto a un grapat de amics, que pasaen per esta paret.
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un  terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.

FIN.