Mostrando entradas con la etiqueta espineta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta espineta. Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán y 3

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.


En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

La chiqueta María teníe un corderet

Les olives 7


Les olives 7

Los que se habien quedat preparán lo diná, esperaen en verdadera impasiansia als que habien anat a reconeise les rateres. Teniu en cuenta que según lo que portaren aisí serie la sena. Y ells u sabien, pero aisó si habíen caigut tres o cuatre torts, la cara dels que venien ya u diebe tot y los que esperaben se alegraben en ells.
- Agüelo, ham de aclarí que lo que anem a contá ara es verdat de la bona, que no mos inventem res, que eren tems mol durs y se pasae molta nesesitat, molta fam, tamé natres y a lo milló uns atres encara mes.
Lo diná estabe fet, per mol pá, les sardines ransies, un día seba, uns atres pataques y casi tots los dies olives, de les que habíem cullit, al caliu.
La mare agarrabe una sardina de cubo, gran, y ne fae tres parts, la cogueta p’al crio, la part del mich, p’al rubio, ere l’home de la familia, y lo tros del cap de la sardina pa ella. Pero no del tot, los ulls, que tamé se minchaben, los u donabe al crio que los estabe esperan com si fore un premio per haber casat torts, no sabeu lo que li u agraie. Ella se minchabe lo poquet de carn que eisie de aquell tros de espina rebuscae pel cap de la sardina, yo mai vach sabé lo que buscae, ni si trovae res, pero mai se va queisá. Lo menut se minchabe la poqueta carn que podie traure de la cogueta de la sardina, y después chupae y chupae la espineta, y seguie chupan y aisí se fartabe de aire.
A camins, según com anaen les coses, la sardina en ve de repartis pa tres, se fae pa dos, per la mitat; al menut sempre li tocabe la part de bais, per po a les espines de dal.
Ña que tindre en cuenta que entonses per una peseta, te donaben siat o vuit sardines de cubo (guardia sivils).
Lo dia que tocabe seba, se posae al caliu y después se repartie a trosos entre tots. Si tocaen pataques, aisó ere millo, normalmen tocabem a una pa cada un, salvo que fore gran, que, entonses, mo la repartiem.
Despues venien les olives al caliu, de eises ne minchabem vuit o diau pa cada un, en un bon tros de pá. Sol fae falta agarrales de la olivera o de la banasta y posales a la foguera, eisien plenes de siandra, pero en lo pá casi no se notae, algunes per masa calo, se reventaen, pero tamé eises se minchaven, tot se aprofitae, tot estabe bó.
Pa acabá un troset de pa de figues, (a una caisa de fusta se anaen posan files de figues maellanes, mol apretaes, a les que s’els habie llevat lo tronchet, después de les figues, una capa de farina, y ara un atra capa de figues, a torná a apretales y aisí hasta umpli la caisa. Damún se posae un pes fort, pa que quedare tot ben aplanit, ben apretat, ben atapit), una figa o una nau o una armela, o un orelló,  trago de ví o de aigüa y a seguí cullín.
No vull que ningú me tingue compasió, ere lo nostre dina y tots estaem conformes en ell. A la nostra manera erem felisos y si quedabe un poc de fam, ensomiabes que per la nit tendries un platet de col en pataques y un tort o un muisonet. Yun atre tros de pá.
M’enrecordo que cuan era mol menut, tenie un cabas menudet, un cabaset y lo rubio pa fem treballá, encara que era tan menut, va fé un trate en mi. Me donabe una perragorda per cada cabaset que umplia de olives. Ya me veeu a mi buscan les solaes mes grans pa intentá  replegá les olives a almostes, a grapats, en aquelles mans tan menudetes, a ver si podía umplí pronte lo cabaset y enseñalu al rubio. Portaba damún una llibreta mol menudeta y encara que apenes sabía contá, en un llapis, que sol li quedae lo cabet, anaba fican un uno, per cada cabaset de olives. Me pareis que mai vach arriba a una peseta. Que, an aquells tems, ere tot un dineral.
Cuan ñabie fang, pa pode escarba milló les olives de entiarra se empleaben unes “ungletes” que eren trosos de hojalata, en forma de ungla que se posaen als dits, retallats dels pots de la lleit condensada.
A l’Aldea se ha constituit un Consell, pa corregim les faltes al escriure y les palaures (palabres) que dic mal. Lo prime que me han fet es corregím aisó matéis les palaures que yo hay escrit hasta ara com a paraules y lo Consell m’a dit que aisó es catalá. Y de momen, este grapat de persones que están mol cabrechades per lo que mos están fen, ha dit que de catalá, res de res.
Eise Consell m’a dit tamé que als mich-guans, que se empleaben al inviarn pa replegá les olives y que yo los había nomenat com a “michons”, perque sol cubrien la má, pero no los dits, s’els diebe “melindres”. A l’Aldea mane lo consell. Pos melindres.
A camins plovie y com sol eren cuatre gotes, seguiem replegan les olives de entiarra, a voltes, hasta en una borrasa damún d’els muscles, encara que enseguida se empapae y mos posabem tots remullats, chipiats.
Eisos dies p’els camins de l’Aldea se veien mols fantasmes aná y vindre del campo en una borrasa per damún.
L’Aldea ere un poble fantasma y eisos dies u pareisie més. La machoria de aquells fantasmes ya u son de verdat, ya están al atre costat. Y l’Aldea está prop de se tamé un poble fantasma.
Pronte se convertirá en un fantasma més, en les seues cases vuides, la chen viurá a Alcañis, agón te casi tots los servisis y cada día puchará a trevallá a l’Aldea, allí están los carres en los que ya no se sentirán críos, sol se escoltará, la veu del aire, cuan bufe y ya no trove a ningú pa espentá, sol algún papé y algún tros de la planta de la que se faen los ramasos.

Seguirá......