Mostrando entradas con la etiqueta milagre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta milagre. Mostrar todas las entradas

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.

En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.

Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.

Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.

Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante:



Los milacres del “Sebeta” 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html

Los milacres del “Sebeta” 1


Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa