Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Prinsipis 9

Prinsipis 9

Va aná a casa y li u va dí a sa mare; an aquells ulls cansats, allí dintre; mol al fondo; per un momen mol curtet se va torna a veure una llumeneta de satisfació; pero aquells ulls ya estaen agotats. Lo seu fill, polisia secreta; lo fill de una sirvienta, POLISIA; l’Aldea podie presumí de que tenie un veí que ere polisía secreta, y ese veí ere lo seu fill. Tots los sufrimens, totes les ferides, totes les crostes, encara que sol fore per aisó, habien vallgut la pena.
Tot habíe vallgut la pena, lo seminari, la formasió que me habien donat, lo magisterio, la venta del cuadro, la pintura, los pastels, les teronches, los viaches en tranvia, lo profesó, los mensajes en les pinses de la roba, lo cine, les mans agarraes, lo bocadillo de calamars, la marededeu del Pilá, “oh! Cuore”, “ella vá”, la plasa de Santo Domingo, los plans, los futuros fills, los besets, los renecs de son pare y les achudes de sa mare.
Deu aprete pero no ofegue.
Tots los dies is lo sol.
Después de la nit, sempre ve lo día.
Se acabae 1970 y escomensae 1971.
Lo un de febré, va escomensá la escola de Polisía, mos van doná vacasions pa semana santa, lo un de mach se va acabá y lo un de chuñ me incorporaba a la comisaría de Teruel.
En eisos menos de tres mesos, a un chic “normal” (¿tos enrecordeu?) lo habien convertit en un POLISÍA. Habiem tirat veintisinc tiros en una pistola que no seríe la que me donarien al arrivá a la comisaría. Había fet una única clase de defensa personal, perque lo gimnasio de la escola de polisía estae en obres.
Los retós de aquells tems no son los de ara; tampoc los polisies; ara están tres añs tancats a una academia y después están un añ mes de práctiques, acompañán als veteranos.
Los tems han cambiat, pa milló.
Cuan lo Luiset va arrivá a la escola de Madrit lo día un de febré li van dí que tindrien escolá per de matí, y estudio per la tarde. Lo primé día de escola al chove no li va convensí, alló ere més de lo mateis, més dret (derecho) y coses paregudes, pero de la práctica res. Y’al coneiseu; es un poc raro; bueno raro tampoc; un poc espesial, aisó sí.
Al día siguien ya lo teniu a la comisaría de Chamberí, que ere la que perteneisie al carré aon tenie la pensió de Madrit. No tos cregau que se conforme en cualquier cosa, pregunte p’el Comisari Jefe. (An aquells tems un Comisarí ere una personalidat, algú mol importán.)
“A ver, que vol vusté?”, “miro soc un aspirán a Polisía, estic a la escola, pero aisó no me convensís, yo me hay fet polisía pa trevallá no pa fem abogat, si vuste me dise, m’agradirie aná en los compañs al carré, en los que mes trevallon.” No se u va pensá: “esta nit a les diau, aquí, presentos al Jefe de la nit”.
Ya teniu al pintó de brocha gorda en dos compañs, de eisos del quixal tort (colmillo retorcido), pasechán, caminán per los carres de Madrit, patrullán la siudat, aplanán adoquíns. (No ñabie coches pa tots.)
Lo primé día, yo me pensaba que, en tindre ganes de trevallá, ñaurie prau, pos no; lo jefe de la nit, “a ver menut agon tens lo papé?”. Yo, “qué papé?”. Ell, “home si parem algú o tením trevall, aon anotarás les coses?”. Yo, “Val”.
Segundo día, bueno segunda nit; lo jefe, “a ver lo papé”. Yo, conten, “aquí porto esta llibreteta y ademés, encara que no me u va dí, tamé tinc bolígrafo”. Me acavaba de pasá de listo. Inosén. Ell, “y la llintiarna?, perque si anem per un carre sense llum, no i veurás”.
Tersera nit. Ell, “ya tens tot lo equipo?,” yo, en respeto, en humildat, en obediansia, “crec que sí, me pareis que u tinc tot.”
Me van enseñá a cridá al sereno. (An aquells tems encara ñabie serenos, mols serenos.) A demaná documentasions. A rechirá a la chen. Y tamé picardies. No to les puc contá, sino asó pareiserie lo quijote. Bueno, sí, ton vach a contá una.
An aquells tems les maquinetes del millón, de tragaboles, que tenien los bars, tenien que está apagades desde les dotse de la nit. Sino, denunsia y multa. Y Claro eises multes eren un chustificán del trevall dels polisies que eisien per de nit, cuan no ñabie coses mes importantes que investigá.
Entonses, anem p’el carre mirán los bars. Este u té tot apagat. Hom! este atre te la máquina ensesa. “Luiset: entrá y posat a chugá”. Lo menut, ell sol, entrae al bar, sen anave cap a la máquina, li ficae un duro y escomensae a chugá. Als sinc minutos los dos del quixal tort, entraen, Polisia, la documentasió del bar y de la máquina. Aquí la tenen. U sentim mol li tenim que denunsiá per tindre la maquineta ensesa y funsionán. Per favó que no me hay enrecordat. No res, No res, denunsiat ah! y dónoli lo duro a eise chove que está chugán, ell no te la culpa de que vuste sigue un descuidat.
Ya ne habie caigut un. A busca mes casera, y aisí hasta que faem dos o tres denunsies. Después les repartiem p’als dies que no teniem atre trevall y aisí tots los dies teniem algún papé pa chustificá lo trevall de la nit.
Ara tot a cambiat. No se pot piarde tems en estes tonteries, ña trevalls mol importans tots los dies.
Y aisí se van pasá les nits, los dies y los tres mesos de escola.
La radera nit, los vach invitá a una copa. Cuan mos van despedí, yo diría que aquells homens durs tenien pena de que s’els anare lo aprendís. “Aon vas destinat?”, “com hay estat en vatres, apenes hay pogut estudiá, les notes no han segut masa bones, pero hay aprobat, hay demanat Teruel, que es la meua provinsiá y me l’han donat”. “Mirá a una siudat menuda com Teruel, los delincuens te arrivaran casi tots per la estasió del tren o la estasió del autobús, no les disos de vichilá”. Bons amics, bon consell, no lo vach olvidá may y me va aná be.

Seguirá......

Prinsipis y 12

Prinsipis y 12

Als morts matats solien vindre tamé los periodistes pa pode publicá les notisies. Allí estaem natres y al remat ya mos coneisiem. Después tornaem a coinsidí lo día del chuisi. Y a camins hasta preniem un café en ells.
An estos cafés parlaem de tot y an eises charrades se van enterá de les meues fabulasións. Algunes voltes algún d’ells me va proposá escriure eisos casos, fé películes, T.V. Yo sempre vach dí que no.
Hasta que fa un añ (al mes de septembre de 2016), están ya chubilat, me va cridá un de los periodistes de aquells tems. Me va contá que ñabie una oportunidat de fe una película en algún d’els casos que había partisipat.
En un prinsipi, com sempre u habia fet, li vach dí que no. Pero tan va insistí que li vach dí que me u pensaria. Va resultá que, an aquells tems a la T.V. ñabie tres series de la Guardia Sivil y cap de la Polisía. Sempre a ñagut un poc de picadillo entre ells y natres.
Me proponien una serie de la Polisía, la meua polisia, feta per chen de la meua tiarra, per actos de aquí y pa la televisió de aquí, no podía dí que no. Vach fe los papes demanán los permisos a Madrit y a la Jefatura de Saragosa. De tots los puestos me van dí que sí.
Vach tindre un atra reunió en lo periodiste. Li vach contá alguns de los casos en que había partisipat y les historias que sobre ells había preparat al meu cap, pa que ne triare un. Al sentils se va torná boch de la emosió, va pillá lo teléfono y va cridá al directó de la serie.
Me va fe repetí los casos; un atre que se tornae boch, y me va dí, en ve de un, per qué non podem fe més?. Per qué no una serie???
Vam fé lo primé y va tindre tanta audiensia que van vindre de TVE, Antena 3 y Telecinco, a interesas per los casos.
Telecinco va intentá que yo trevallara en ells pa fe algún dels casos; yo vach dí que no, que me habia comprometut en la meua chen y que sol trevallaria en ells.
Bueno pos van comprá la idea y ara estic trevallán p’an ells.
Tota la chen está encantada en los capituls, lo que pase que los han posat a una cadena, la cuatre, que te poca audiensia.
Espero haber contestat a la pregunta que me vau fe alguns de vatres, si no fore aisina, podeu preguntam les vostres dudes e intentaré contestales.
P’acabá que sapiau que estic encantat de está en vatres. Y que me perdoneu, per aber abusat de la vostra confiansa, pa contautos coses meues que a lo pichó no tos interesaen pa res.
Grasies per haberme aguantat estos dotse dies. Que en realidat son coranta añs, mol resumits. Me au fet recordá moltes coses que hay posat aquí y moltes atres que se han quedat al meu cap.
No soc cap de persona estraordinaria, sol soc un fill de la nostra tiarra que porte dintre la forsa del chapurriau y la a fet trevallá. Sol soc un com vatres. Un mes de vatres.

FIN. (Se a acabat)

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua, agüelo sebeta, cova


Com sempre, avans de escomensá a fé una charrada nova, vull aclarí algunes coses. Asó no té que veure en política y si algú creu que ña algo, está equivocat o a segut sense volé. Més, tot lo que vach a posá aquí; tot, u repetisco; es una opinió meua, sense cap de fundamén historic; sol es una manera de entretindre lo tems dels veins un día mes y sobretot pa fe un trevall més, en chapurriau, que es lo fundamén de esta paret. Cualsevol me podrá corregí o interpretá lo que vach a escriure de un atra manera; entonses será la seua opinió; pero la meua es la que poso a continuasió. Tamé pot pasá que algú asque pensat o asque escrit algo paregut an aisó, li puc asegurá que yo no hay llechit res que se paregue, pero que podem coinsidí; que asó no es una tesis doctoral, sol es una opinió particulá, que la conto a un grapat de amics, que pasaen per esta paret.
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un  terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.

FIN.

Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capitul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoria li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de rafec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaria yo y t’os engañaria a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demes.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomian en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.


Prinsipis 8

Prinsipis 8
Prinsipis 8, Luis Arrufat, policía, Zaragoza, oposiciones



Me venie a buscá a la porta de la pensió, com li pareise que estaba prim y no me alimentaba prau be, un día me portae un pastel, al atre una teroncha. Me u fae minchá mentres anaem a doná la clase. Faem lo viache en lo tranvia de Torrero, pagán ella los billets, y, cuan arrivaem a la porta del profesó, mos donaem un beset y ella s’entornae sola a casa.
Cuan acavaba de doná lo tema, yo, p’aforrám lo billet del tranvia, baisaba caminán hasta la pensió. Tenia que pasá per davall de la seua casa, sempre estae al balcó y cuan pasaba me tirae un pinsa de estendre la roba, en un paperet, ere un escrit pa mí. Cada día me posae una cosa, pero yo, perillán, sempre llechia lo mateis, me volie.
Los domenches, si podía, encara faya trevalls de pintura per de matí; per de tarde, venie un momentet, me prenie la llisó com si fore lo profesó y mon anaem al cine. Después comprae un bocadillo de calamars al tubo, sí un sol, mol repartiem p’als dos, erem mol pobres y mol anaem minchán, cada ú la seua mitat, hasta arrivá al Pilá; visitaem a la marededeu y después mon anaem caminan hasta la plasa Santo Domingo. Pel camí, agarradets los dos, li anaba cantan (¡que vergoña!) “oh! Cuore”, de Rita Pavone y “ella vá” de Ádamo.



Estaem micha hora y tornaem depresa, pa que ella arrivare pronte a casa.
Eren tems de fe plans, de tindre ilusions, ilusions que te donaen forses pa seguí a daván.
Y aisí entre broches, viaches en tranvia, pegots de pintura, algún pastelet, estudis y mol amor, pasae lo tems.
Va ñaure un momen que, pese a la sobrealimentasió que me donae ella, me va portá al dotó, perque estae preocupada de lo prim que estaba. Ell me va resetá que baisara lo trevall, pero en lo prop que tenía los exámens, yo no li podia fe cas.
Entre unes coses y atres, desde que vach disá lo seminarí, hasta que van eisí los exámens, habien pasat tres añs, estaem a la primavera de 1970.
Van eisí les oposisions; me vach matriculá; la llista d’els admitits; allí estaba yo; lo primé examen, lo fisic, aprobat; lo segundo, un cas y una redacsió, en lo cuentiste que soc yo, aprobat; sol faltae lo tersé: cantá los tres temes daván del tribunal y de tota la chen que vullguere está presente. Los del tribunal van fé lo sorteo d’els tres temes que tindría que cantá: lo primé tema fasil, lo segundo regulá, lo tersé mol mal, acavaben de cambial tot. Vach cantá los temes; lo primé de maravilla, me va sobrá tems; lo segundo chustet, chustet; lo tersé, ere lo mes difisil de tot lo llibre y damún lo acabaen de cambiá; per lo que n’ol portaba masa be; vach fé lo que vach podé; me vach defendre com gat, tripa adal; vach apurá lo tems; me vach pasá; qué mala sort, en lo que yo nesesitaba feu bé, en la chen que confiabe en mí; no podía haber fallat atre camí; pero mai se sabie hasta que no eisiren les llistes de aprobats y te sellaren la papeleta blava dels examens, no ñabie res segur; yo u sabía lo tersé tema lo había fet mal. Inosén, atre camí????
Lo pare d’ella, com tots lo pares, volie lo milló pa les seues filles, y per aisó cuan se va enterá que eisie en un pintó de brocha gorda, no li va pareise be, inclus li renegabe: “Ya voras tu estarás crian mocosos a casa y ell pintan parets per ahí, menudo futuro, en los estudis que te ham donat, podies haberte triat algo milló.”
De res servien les esplicasions d’ella, que lo que fae lo seu novio ere un sacrifisi mol gran, trevallá de pintó, pero sol com un camí p’arrivá mes amún. Sa mare, dona maravillosa, com poques, apoyabe a la filla: “home, dónali una oportunidat, está estudián…” y tapae a la seua filla si algún camí arrivae sinc minuts tart o sempre que fae falta,
Fae un añ que ella habie trovat trevall de secretaria, prop de la seua casa. Un día, per la tarde, al eisí de trevallá, se li va arrimá un home y enseñánli un papé blau en mols sellós li va dí: “Polisía, ¿me pot doná la documentasió?”. A ella li van asomá les llagrimetes als ulls y se va abrasá an aquell home, ere lo seu novio, lo Luiset, habíe aprobat, p’els pials; pero al fin y al cap, APROBAT.

Seguirá.......

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharien. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tia. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormin damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Venien tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Prinsipis 4

Prinsipis 4

Aquella nit casi no va dormí, pensán en lo disgust que li donarie a sa mare. Pensán en qué podie fé; estae daván de una paret mol alta y mol llarga per los dos costats y tenie que pasá al atre costat; allí, a lo milló, trovae alguna eisida. Volie corre, volie saltá y no podie maures, estae dormin, ensomian….NO! estae despiart, los barrots de la cadira si li clavaen a la esquena; al maures les cadires se separaen, casí cau.
Se parlae en chapurriau; cóm li podie haber pasat aisó; no ñabie dret; no habie fet res ruin; per qué la vida li tratae aisina?. VAL! Luiset, hasta aquí han arrivat. Ña que seguí, no pots se cobart. Aném a pensá, cuan estaes al seminari, (te dones cuenta ya parles de cuan estaes; venga! valén, eisirás a daván), cuan estaes, sí, cuan ESTAES, ya no estás; tenies un amic que ere retó dels jesuites, poch aná a parlá en ell, te volie mol, te escoltará; ell te achudará.
Per dematí, en los ulls llegañosos de haber dormit mal o de no haber dormit, sen va caminán a la iglesia dels jesuites. Allí trove al seu amic; casi plorán, li conte lo que ha pasat. Este home es com un borradó; venga, fora tristesa; s’acabat lo seminari, pero no s’acabat lo mon; la vida seguis. Qué vols fé?
Ahí estae lo problema; no u sabie. Algun amic seu, que tamé habie disat lo seminari, se habie apuntat a sé maestre; home, no está mal y ademés estaré acompañat. Li u diu al retó y este agarre lo teléfono y cride, no sé a quí. Anote unes coses a un papé.
Mira, encara que ya se ha pasat lo tems, ves a la escola de magisterio y pregunta per esta persona, donali este papé y te disarán matriculat. No tots lo retós eren iguals, no tots eren rencorosos. Ara tampoc son tots iguals y tampoc natres som tots igual. Segur que Luiset aurie fet algo mal, algo qu’ell no se va doná cuenta, pa que lo enviaren al carré. Eren tems de mol moimen als carres y, com es mol natural, aisó tame influirie allí dintre, al seminari. Perque alguns dels retós que yo había tingut lo añ de avans, tamé van desapareise de aquell edifisi tan gran.
Va aná corren y en los pocs dinés que li quedaben se va matriculá. Ya estae mes tranquil. Ara faltae dilu a sa mare. Va agarrá lo coche de linea de per la tarde y se va presentá a casa. Ella li va dí que no, pero als seus ulls se veie lo disgust. Estae tan acostumbrada a sufrí que una ferida mes ya no importae. Va traure los dines que tenie guardats per si pasae alguna enfermedat y los u va doná. Qué pichó enfermedat que eisa. “Pren, pa escomensá, ya ne tindrás prau, despues ya vorem, si fa falta demanaré un préstamo, pero no disos los estudis; aisó mai, mos costo lo que mos costo.”
Les mares son les mares, lo roin es que sol ne tenim una. Pero una mare es una mare. Es única. Es lo mes gran que tenim an este mon.
Va torná a Saragosa, va escomensá a estudiá. Pero lo prime día ya va veure que alló no ere un camí fásil. A la clase de matemátiques van escomensá esplicanlos una manera nova de estudiales. Parlaen de conchuns….y aisó que és?. Asó es lo primé que tindreu que enseñals als crios menudets. Lo primé que ting que enseñals als sagals sol vindre a la escola, y yo en devuit añs y los meus estudis y no u enteng; mal escomensem.
Les demés asignatures, bueno unes milló que atres, pero alló no li convensie. Va escomensá a compras lo Heraldo y mirá trevalls. No podie estudiá una cosa que no li agradabe y damún gastás los dinés de casa.
Un dia va trová un trevall pa vendre cuadros per les cases, porta per porta. Com ere lo primé dia, li van demaná lo carnet de identidat y lo van enviá en un atre chic.
Cuan va veure com ere alló, reñín en les dones; engañanles; posán lo piau al brancal de la porta pa que la dona no la puguere tancá, hasta convensila pa que comprare lo dichós cuadro. No, aisó tampoc ere pan ell.
Sen va entorná a la ofisina y va reclamá lo carnet; no li u volien doná, dieben que tenie que está més dies. Al remat los va amenasá en cridá a la polisia y entonses li u van doná.
Estae desesperat, caminán p’el carré a totes les obres veie cartels que dieben “se nesesite peó”. Ell, a les vacasións habie trevallat mols camins de menobré, no li importae feu atre camí. Tot menos gastás los pocs dinés de casa. No volie esculipials. No podie desplumals.
Al día siguien, aubris lo Heraldo y “SORPRESA”, allí ñabie un anunsió, ere la solusió de la seua vida; a ver, ya ere hora que escomensare a tindre un poc de sort. Lo sol eisie tots los dies. Y a ell li acabae de eisi y en molta llum.
Seguirá......

Prinsipis 6

Prinsipis 6

Cuan anaem p’els campos, pintán torres de llum, teniem que beure molta lleit, perque lo alumino que utilisaem ere mol venenós. Teniem que desintoxicamos y la lleit fae eise trevall.

Van arrivá los examens, un atre camí me habien engañat, ¡Inosén!, no ne ñabie prau en sé un chic normal pa sé polisía; fae falta estudiá y mol. Me van suspendre. Un entropesó mes, una crosta mes al cos.

Mentres trevallaba de pintó, habiem pintat, cases, pisos, colegios, torres de llum, de tot, no faem asco a res. Al colegio ñabie chiques, casi de la meua edat; de aisó si que no me habien preparat res; ere una asignatura nova. Cuan les veia algo dintre de mi, se movie. Y si ya ne veia alguna que resaltae, a la meua edat y com estaba yo de aprendis en eise tema, me resaltaen casi totes.
Un domenche, per la tarde, estaba estudian. Sone lo teléfono de la pensió. Luis, te criden. Diga?. “Soc una chica que coneises, mos podem veure?,  te espero, dintre de micha hora, daván de la diputasió, a la plasa de España.” Y va penchá.
Me va disá sense palaures, encara no sabía que a eise puesto quedaben los amics y les amigues, los novios. Ere lo puesto de les quedades.
Allí teniu a Luiset, duchanse en un momen, no volie fe oló a pintura, se va posa micha botella de colonia a granel, de eisa que venien al sepu del mercat, en botelles de litro y mich. Ere la que gastae com ambientadó y com colonia, no se podie comprá una de marca.
Vivie a una pensió del carre Escoles Pies, ara Cesaraugusto. De allí a la plasa de España, ñabie, ñá, sinc minuts. Anae conten, intrigat, ¿quí serie?, serie guapa?, claro, com totes. Va escomensá a chulá, fae mols tems que ya no chulae. Per dintre, tremolons a tots los costats, sobre tot per la esquena; per defora, lo jersey negre que li acabae de fé sa chermana, encara n’ol habíe estrenat; a la borchaca portae dos billets de un duro (sinc pesetes), eren los radés dines que li quedaen.
Pero, ¡Inosén!, va arrivá a la porta de la diputasió, va escomensá a mirá y a mirá a totes les chiques que estaen esperán allí, ñabie moltes, pero non coneisie a cap, va doná dos o tres voltes, cap se li va arrimá. Ya ere la hora, vach a esperá, se li aurá fet tart…..¡Inosén!. Va pasá una hora. No res; va mirá per daván del tubo; no res. Micha hora mes; no res. O la chica habie tengut vergoña o li habien pres lo pial; Se va posá colorat y en la coga entre les garres sen va entorná a la pensió, ere la hora de la sena. Ya no chulae. Per qué no li habien enseñat res sobre estes coses?. Eren les dones, les chiques, tan roines, tan perilloses, com los dieben los retós???
Bueno del viache a Madrid pa examinás y pa catechá, habie eisit algo bo. Se va trová en un chic que acabae de aprobá pa polisia y que habíe estudiat en ell al seminari. Li va aconsellá, bon consell, que se preparare atre camí, pero en un home de Saragosa que u fae mol bé, que anare de seua part, sino nol agarrarie, perque tenie mols aspirans.
Aisí u va fé, va aná a veurel, de momen no podie sé. Comprat este llibre a esta direcsió de Madrit y dintre de dos o tres mesos ya te cridaré.
Va arriba lo llibre, eren sesanta y vuit temes, sinc págines cada un, sen setanta fulles de lletra mol menudeta. Tenies que dependret cada tema, les sinc págines, de memoria, de carretilla, pa diles, perque lo exámen ere oral, en menos de diau minuts; y aisí los sesanta y vuit temes. Lo primé día que anaes lo profesó te fae sentat a la bora de un que se estae preparán fae tems y te fae escoltal com “cantae”  la llisó. Si, al veure la velosidat de di los temes, no te desanimaes y volies seguí a daván, te admitie. Va ñaure temes que no vach podé baisals de dotse minuts, pero ne va ñaure atres que, m’els sabía tan de carretilla, que los dieba en menos de sinc minuts. Y ñabie mols aspirans que eren mol millos que yo.
Ademés d’els inconveniens del estudi; lo tems pa feu; y la memoria; estae la dificultat de que tot ere dret (derecho) y ya sabeu que les leys cambien mol a suvín. Entonses estaes estudián un tema avui y cuan lo tornaes a estudiá al cap d’els mesos, te diebe lo profesó, “tens que cambiá asó y alló, perque an fet una nova Ley que u cambie tot”, ere com si tornares a escomensá a estudiá. Y aisó pasae mol a menut. Un atre grasó al camí de la vida de Luiset. Y van…….

Seguirá.....

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Prinsipis 5

Prinsipis 5

Tots, o casi tots, an esta vida han ensomiat algún camí en se polisies, detectives, inspectors; com a les sintes de crimens, com a les noviales y als llibres.
An aquell periodic, ñabie un anunsio que diebe: “Si eres un chove normal, entre devuit y trenta y sinc añs, aquí tens lo teu futuro, presentat pa polisia. Si eres un chic normal, estudia en natres y estas aprobat.”, diebe mes coses, pero yo sol vach veure aisó.
Aisó me agradae, com a casi tots, me apetie feu. Había tingut sort, lo tranvia de la oportunidat de sé polisia, habíe pasat per la meua bora, en lo milló momen y yo lo vach prende en marchá.
Vach disá lo magisterio; al anunsio estae la direcsió de una academia de Madrid; los vach cridá, me van fe unes preguntes y ¡Aleluya!, podia presentam, sol fae falta estudiá y an aisó no li tenía po, estaba acostumbrat. Sería polisía.
Me posaría a trevallá a una obra y al mateis tems estudiaria. Ya no nesesitaría los dinés de ma mare; me guañaria la vida; ya era un home, u podía fé.
Lo fill de ma tia, la primeta, o sigue mon cusí, ere pintó de brocha gorda; cuan li vach dí que me anaba a ficá de menobré, me va dí: ¿Per qué no pintó? Vine en mí. Yo te pagaré la pensió desde lo primé día. Si vols pots probá.
Los primes dies van se tremendos, confundía lo esmalte en la cola, no sabia fe colos, ni mescles. Pintaba les portes en cola, les parets en esmalte, los retalls me eisien tots torts, ara me puchaba al techo, ara baisaba un pam, vamos un desastre. Pero a la semana ya vach escomensá a defendrem y als tres mesos, en devuit añs, ya estaba de jefe de pintura de una obra. La verdat es que mon cusí me visitae a suvín y los trevalladós, en aisó que había segut mich reto, encara que a camins se enfotien un poc de mi, al remat me tenien un poc de respeto.
Allí ñabie de tot, borrachos, drogadictos, homes normals que, a la hora de almorsá, tiraben lo bocadillo de magra qu’els habie preparat la dona y sen minchaben un  de anchoes de lata; en fin lo milló de cada casa.
Poc a poc vach aná deprenen picardies. Mon cusi sol me pagae la pensió; prau fae perque yo al prinsipi no li defenia n’il chornal y después ya me sabie mal demanali mes dinés; después del favó que me habie fet.
Trevallaem tota la semana y teniem festa los domenches. Cuan me van arribá los llibres y vach escomensá a estudiá, tenie un horari espesial. Trevallaba de sis del matí a les tres de la tarde. Dinaba y me posaba a estudiá hasta les onse de la nit. Me chitaba y hasta les sinc del matí que me eisecaba pa aná a trevallá. Lo meu almorsá, sempre ere lo mateis. Un troset de pa en un rodada de mortadela dintre, que me donae per la nit la dueña de la pensió y que cuan arrivae la hora de minchamel estae dur com una pedra. Me vach quedá enseguida prim, com la caña de la doctrina.
Pa traure un sobresueldo los domenches faya trevalls de pintura per meua cuenta. En un atre compañ anaem fen apaños per les cases. Una habitasió completa, parets y fusteria, tresentes pesetes. La chen mos cridae y aquí ve lo de la picardía.
Habiem fet un trevall lo domenche pasat, la paret la habiem pintat de blau y habíe sobrat pintura. Cuan mos cridabe un atra dona, no tos podeu imaginá la habilidat de Luiset pa convensila de que allí, fore aon fore, lo que milló li vindrie seríe lo coló blau, ademés li donarie molta llum y taparie les taques que tenie la paret. Pos aisó, a pintala de blau, y, aprofitán la pintura del atre domenche, mos estolviabem lo material. Sen sincuenta pesetes a la borchaca, cada un.
Ya sabeu, deu aprete pero no ofegue.
Seguirá........

Nota: Avui les fotos son totes meues.



Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos,  manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momen n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure-llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momen, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo tradui una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo cami lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adríá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siño Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Fariem teatro, cantariem jotes, chugariem al futbol en la chen del poble, aniriem per les cases y sobre tot resariem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

Escriure y 2

Escriure y 2

Al escriure tamé tens enemics:

--Los dits: que uns camins calsiguen dos o tres lletres, o la lletra equivocada, o que ells van a la seua marcha, a poquetet, mentres que lo cap, les idees, corren mol més y cuan te dones cuenta, la idea que tenies, que ere la milló de la nit, la milló de la charrada, sen anat al país de les idees perdudes y ya no torne mes; per mes voltes que li donos.

--Lo correctó: a camins va bé, cuan escrius en castellá; pero cuan u fas en chapurriau, no se aclaris, no es culpa d’ell, pero, a camins se torne boch y yo tamé. Escric dies, ell pose diez y si no te dones cuenta y repases los escrits cuatre o sinc camins, pos te ha chafat un tros de la charrada.
--A camins tanques la finestra y te dones cuenta tart, que no la habies grabat. Pos a escomensá desde la radera grabada.
--Les repetisions: Tú no te enteres, pero tens una manera de escriure que, sense que te donos cuenta, se repetís a lo llarc de les charrades y aisó al final canse a la chen; tens que intentá innová, posá palaures noves, noves idees, buscá uns atres forats, unes atres bades pa entrali a la chen; sino per mol be que u intentos fé, la chen se canse y ya no te llechis. Crec que ñaurie que disala descansá de cuan en cuan.
--Mes repetisions: sense donat cuenta, repetises palaures, giros, idees y tens que repasá moltes voltes, hasta que troves tu matéis que no está mal del tot, que se pot llechí, que un dia més a lo millo te aguanten .

--Lo guió: Es convenién, fes un guió, pa aná escribin en un orden; lo ruin es que después cuan te poses a escriure, veus que una idea tenie que aná daban de atra; o que a lo milló, pensan en algún veí determinat, veus que aisó que has posat, no li agradará; que es milló que u llevos, pero si lleves eise tros, lo que seguis, no te sentit. O que repetises les mateises coses, encara que u fasques en palaures diferentes. Que la charrada es masa llarga, pero no ñá prau pa fen dos dies. Que asó ya u habíes dit un atre día. Que lo cor te diu posá una cosa; pero lo cap tamé te diu que aisó a según qué chen no li agradará. Y ¿a quí li fas cas?.

--Lo tems: tens que sabé, avans de escomensá a escriure, que lo que la chen u llechis en un minut a tu te ha costat unes hores en escriureu, sense contá lo tems que vas tardá en pensau y preparau. Y sin embargo ells u llechisen en un momentet y damún te troven faltes que tú, repasán la charrada sis o siat camins, no les has vist. Pero ells son los que llechisen y tenen dret a opiná y a machacat en una simple línea, lo que tú has estat fabricán al teu cap, dos o tres dies y en tota la ilusió del mon u has escrit en tres o cuatre hores. Me imagino que, al remat, u entendrás, pero, al prinsipi, es mol dur.

--Síndrome del escritó: Me u va dí un amic mol esperimentat en asó de escriure; que me pasaríe; y me pase no un camí; tots los dies. Después de acabá; después de repasá la charrada sis o siat voltes; de tornala a repasá un camí que está a la paret, avans de publicala. Pos, al remat, cuan la tornes a llechí, después de publicala, sempre troves algo que se te ha olvidat y u habies tingut al cap; algo que u agueres pogut posá milló; algún tros que ya no te fá grasia. Sempre donanli voltes.
Pero, pese a tot, diuen que este es lo trevall del escritó, perdó del aprendis de escritó. Lo ruin es que me agrade y un “m’agrade” vostre pa mi y pa tots los escritós es una satisfacsió.
Ya sé que vatres tos preneu a broma cuan yo escric que mols camins los agüelos del atre costat me parlen a la orelleta y me diuen coses, palaures, idees, opinions. Pos mes abais tos pencho una foto en la que un escritó mundialmen conegut com es Paul Auster, al Semanal del Heraldo del domenche 27 de agost diu (més tart que yo; que yo ya fa mesos que tus u dic) “Hablo con fantasmas todo el rato” y se referis al seus familiás morts. Ahí u diso. Quí vullgue entendreu, que u entengue y qui vullgue pensá, que pensó.

Ara ya sabeu algunes coses mes, que yo no sabía, cuan vach escomensá. Venga, no me diseu sol; eisos escritós en potansia que están per ahí amagats; animeutos; no me diseu sol. Tos u agrairé.

FIN.

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengüa se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemen mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengüa, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribin en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momen, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrus; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivin; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no asquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confio, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordó del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechin les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.

¿Qué tens, oh tiarra meua?

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/que-tens-oh-tiarra-meua.html

¿Qué tens, oh tiarra meua?

Per qué ploro cuan de tú estic llun, y patisco cuan torno a tú, pensán, sense podé tartí, que pronte tindré que marchá atre camí.
Per qué lo tems va tan a poquetet, cuan tinc que torná a veuret y corre tan depresa, cuan p’els teus carres estic.
Per qué están llun de tú, no puc trová la pau, y sol sentisco deshori, ensomián en lo día que tinc que morí, pa que me porton a tú atre camí.
Per qué la oloreta del teus préssecs, me pareis la milló colonia del mon; y al no trovala a cap de mercat me cause este gran dol.
Per qué m’enrecordo tan dels amics y veins de cuan la vida ere matí, y los trovo tan en falta, ara, cuan de la vida ya es de nit.
Per qué te vach tindre que disá, pa la vida guañam, si esta vida, sense tú, casi ya no es vida y sol vull qu’el tems paso mes depressa de que los reloches, lo disen passá.
Per qué les alifares de les atres tiarres, no se poden compará en les que sentisco caminan p’els teus carrés y arrimanme a les teues parets.
Per qué tinc eise sentimén tan gran; y que sol lo sentisco cuan estic en tú pensán.
Per qué tinc la gran sort; de que los nostres antepassats, sempre estiguen a la meua boreta, parlanme, parlanme a la orelleta.
Per qué tens los sials tan blancs y los núgols tan blaus, que sol lo blau del mar y lo blanc de la seua espuma, en tú se poden compará. /sials blaus, núgols blancs/
Per qué, de menut, me vas disá que probara los teus minchás; y ara, mincha aon mincha, lo matéis gust, n’ol trobo mai.
Per qué lo aire cuan, per cualquier puesto, me espente; sol fa que enrecordam de aquells inviarns, de aquelles costes, de aquell monte.
Per qué la claró d’els teus matins, me porten an aquells tems, en que en  la mula y lo carro, escoltan als muisonets, anaem fen camins.
Per qué la demés chen está tancada dintre del resto del món y natres mos sentim tan lliures dintre de esta terreta teua, devais del teu sol.
Per qué les orinetes, y mols atres muisons, añ tras añ, sempre tornem al matéis niu, y yo per mes que volo, mai me arrive lo estiu.
Qué tens oh reloche del campanari; que a cap puesto trobo que donon les hores, en lo matéis teu mistiari.
Qué tens aigua de la meua tiarra, qué tens dintre de la pichelleta, que tots los que de tú estem llun, patim eisa set que sol se pase beben de la teua aiseta.

Nota: Vatres y yo podriem seguí escribin fulles y fulles en per qués, pero penso que no fa falta, perque, an esta tiarra,  dintre de natres, tots pensem y sentim lo matéis.
Ara si de verdat voleu sentí, viure, patí y riure lo que esta charrada te dins; la teniu que llechí y llechí, mes camins.


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/los-milacres-del-sebeta-4-la-tiarra.html

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat,  y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminarí, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminarí; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simen pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle