Lo Catalá.
La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.
Al sigle vuit (VIII) los moros Omeyas dominaben España, pero no se van contentá en aisó van voldre seguí guañán tiarra y van amenasá a Fransa. Los fransesos (Carlomagno) van reñí en ells y los van guañá y los van espentá cap atrás.
Y per si a un cas, van pillá un tros del nort de España y lo van fé de colchó o frontera entre los moros y Fransa.
Més o menos per los sigle nau (IX), los fransesos, que an aquell tems encara los dien “francos”, a eise tros de la part de España aón ara está lo que li diem Cataluña, van disá una chen organisada en condats.
Al prinsipi dels tems als que vivíen allí los dien “layetáns”, de la antigua provincia romana Lacetania, pero fae falta més chen y van vindre de Fransa. Los que los manaen eren nobles de Fransa, lo que va pasá es que los fills de éstos van aná naisén a la Marca Hispánica, que es com se li diebe an aquel tros de terreno, y ya sels considerae com veíns de allí, pero veníen dels francos y com allí de aón veníen parlaen llemosí, es la llengua que van portá aquí y que poc a poc se va aná fen la koiné dels condats. O sigue eren fransesos y parlaen com ells.
España estabe plena de castells, Chateau en francés. Los francos a la chen que vivíe a eise terreno ple de Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.
Per un atra part als españols tamé sels díe castelláns, del llatí castellatus, castellanus. Tiarra de Castells y chen que viu an eisa tiarra. De ahí vindríe “castellano”, la llengua que parlae esta chen.
Algo paregut va deure de pasá al atre costat. Al sigle dotse (XII), als condats que depeníen del de Barselona, sels escomense a di condats cataláns, ((châtelains = cataláns), de ahí Cataluña, y de ella, com va pasá en lo castellá, a la seua llengua se li va di catalá, llengua que parle la chen que viu als castells de aquell terreno.
Lo nom de Cataluña se li va aná donán a totes les tiarres que se van aná chunín als condats del prinsipi de aquella Marca Hispánica.
Com les fronteres van aná cambián, lo aragonés que al prinsipi se parlae a gran part del reinat de Aragó, se va aná perden (radés del sigle XIV) per la invasió del castellá, quedanse sol a eisa part del terreno que més tart se va chuní a Barselona y a la nostra part de Aragó, per aisó la llengua dels dos trosos se paréis tan, pero perque es aragonés. En los radés añs eisa manera de parlá se ha tornat com una llengua de frontera, perque palaures dels dos costats se mesclen en les del atre.
Entonses chen que sentíe a uns y als atres diebe que se parláe catalá o un catalá mol raro, claro perque este segundo no u ere, ere lo nostre chapurriau.
Dispués va vindre un desnaturalisat de la nostra tiarra y mos va entregá als cataláns y va di que lo nostre parlá se li die catalá de Aragó y desde entonces aisí li diuen ofisialmén. Per aisó a tots los puestos, sobre tot als diaris, radios y tv, subvensionats, li diuen catalá. Y la chen normal que se creu lo que diuen ells, ya se ha convensut de que eise es lo seu nom.
Per un atre costat mos ha fet mol mal la cátedra del catalá, perque a tots los que han estudiat allí los ha convensut de eisa idea y ara pase que ells se u creuen, sense estudiá si tenen raó o no.
Y aisí mos trovem historiados que agranen cap a casa o sigue cap a eisa idea y chustifiquen tot per lo que los han enseñat. A tot lo que se va parlá al reinat de Aragó li diuen Aragonés, pero se referisen a lo que ara se li diu Aragonés o sigue la Fabla. A natres no mos donen cap de oportunidat. Lo que los han enseñat es que parlem lo catalá y ahí se han quedat sense baisá més a fondo.
Sol faltae lo institut del catalá que acabará de asolamos. U sentisco chiquets avui no ting atres idees o reñim o lo perderem. Ya no quede més remei. No podem doná ni un atre pas atrás. Sol tenim un camí o MORT o VICTORIA. Natres u ham de fe. ¿A qué esperem?
