Mostrando entradas con la etiqueta traduil. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta traduil. Mostrar todas las entradas

Mos vau fé masa blans.

Mos vau fé masa blans.
(Estos díes mos arriben mols treballs, algúns mol bons, un dells es “Mos vau fe masa blans” de Victoria Trigo Bello. Hay intentat, com tans camíns, traduil y adaptal a la nostra manera de sé y de parlá.)
Mos vau voldre tan, que mos vau fé blans; tos vau quedá pa vatres los tragos agres, lo roin, lo pichó; les maletes de cartó, les miches soles de les sabates.
Vau patí les guiarres y lo que va vindre dispués, fam, miseria, les pulses y los polls, los sabañóns, la po al preguntá quí quirdáe a la porta.
Les cases plenes de fotos grises y tristes, sempre vestits de negre perque sempre ñabíe que du dol per algú que habíe mort; sempre en lo cap bais, mirán cap an tiarra; les mans y lo cor chelats.
Vau puchá a trens, vau fé kilómetros y kilómetros en vagóns de tersera, dels que se eisíe negre no sol la roba sino tamé l’ánima; bremes llun de casa, fábriques mol grans en les que pasat lo tems te díen que ya no cabíes.
Tronáes y tronáes sense pará, encara que no foren de aigua; inviarns que, pel fret que duyes dins, duráen tot l’añ, encara que per defora fare caló.
Tot ere poc pa podé viure y voldre doná la entrada de un piso, pa podé regalamos un bres en un colchó de llana, una cullera y un tenedó en les lletres dels nostres noms, un pupitre aón podé sentamos a la escola; uns patíns, un bras de chitano pals sans; un juguete o dos pals reis o sino un llapis y una goma que tamé tos costáen dinés; uns díes a la playa.
Vau fé tot aisó pa que natres puguerem tindre una boseta de pipes, unes botes d’aigua, la dedicatoria de una cansó a la radio; Mos vau voldre com sol vatres sabieu voldre; mos vau umplí les borchaques en monedes de a duro.
Tos vau matá pa podé eseñamos la palabra “estrená” lo domenche de Rams, pa les bodes, les comunións; hasta mos vau comprá la mochila pals campaméns y tos vau empeña pa apuntamos a les escoles de refors.
Vau enterrá als vostres morts en paláes de plos, en palabres de silensio; pero a natres mos hu vau posá fasilet, fentos un resibo de enterramén, pa que no mos tinguerem que tacá en la tiarra que tos taparíe.
Mos vau umplí la tasa de la lleit en colacao, de llimonada pa brená; natres escolanets de coc y toma de chocolate; mai van sabé lo que ere repartis una untada de au frechit, que tos va tocá a vatres pa sená.
Ni siquiera mos vam enterá que uns añs abáns, la chen eisíe de casa pa aná a treballá, en un bocadillo de pa sec y una rodalla de mortadela, embolicat en un tros de periódic vell, que tornáe a casa pa embolicá lo del atre día.
Rendits com estáeu, al torná a casa, estudiáeu en cursos de nit pa persones grans, pa dependre a escriure y llichí, lo que no habieu pogut dependre de menuts.
Vam eisí malcriats, natres calsetíns naus, vatres cusits y recusits y los abrigos donánlos la volta per veure si aisí pareisíen naus, de un atre coló y duráen un atre añ més.
Vam eisí blans pa la vida dura, la experiansia de viure la depreníem veen sintes al cine que, al ravés que a la vida, sempre acabáen be.
Mos vau fé creure que eisecás y buscá algo, sol ere eisí al carré, según qué díes, portán una pancarta.
Pensáem que la bona vida que vatres mos habieu donat ere una cosa pa tota la vida, que no se podíe piarde mai.
Mos vau fé creure que sempre mincharíem verdures fresques, que les pasáes ya to les habieu minchat vatres.
Confiats per lo que habíem tingut natres, mos vam creure que los nostres fills tindríen tot dominat, la vida feta, maneján una rateta de plástic; sempre puchán y puchán pa tindre encara més fasilidats de les que habíem tingut natres, pa tindre mes comodidats y servisis y ademés per dabán de tot lo mon.
Y abáns que res, mos vau voldre tan, que mos vau fé blans, la forsa dels cartapacios de plástic no mos servís pa enfrentamos a lo dur de la vida, nesesitém la vostra forsa, la vostra achuda, lo que fáeu vatres cuan la vida se torsíe simplemén dieu mala sort, ñá que sé solidaris, ya cambiará lo tems, entre tots eisirém.
Pero a natres rics en estudis y carreres la vida mos se fá gran, masa responsabilidat; per aisó mos coste tan entendre la nova vida de tot lo mon en tot lo mon, aón no val lo nostre egoisme de mirá cada u per lo seu y sol lo seu y, si se pot, aprofitánte del veí més infelís.
Allí aón estigau, pares y agüelos, si mos podeu mirá un poc, tos asustarán de les nostres presóns, fetes en acuerdos desde sillóns de cuero y drets; tos enfadareu perque som tan blans y perque ham perdut tots los drets y desde los fosás o aón estigueu vatres, que mos hau vullgut tan, tos entornaréu a les vostres foses contens de que ya no som natres qui tos ham de cuidá; tos enfotreu de lo desgrasiats que som en tots los adelantos que ñán, en los móvils, de, en tot lo que sabém, lo que mos falte per dependre; ¡¡¡INOSÉNS!!!.
Mos vau fé masa blans.

FIN.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Me ha arribat un treball que me paréis presiós y no me hay pogut resistí a traduil al Chapurriau, adaptal a la nostra tiarra y fical aquí pa vatres.
"Un camí vach veure als Reis Magos. No eren tres, sol n’eren dos y eren los millós Magos que hay vist a la vida.

Se les apañáen pa que sempre ñaguere algo a la bora del cabás de sibá. Per poc que fore. O encara que no ñaguere res, ells se encarregáen de aplená la nostra ilusió en poqueta cosa que pa natres hu ere tot.
Al tersé nol vach veure mai, pero segú quel disáen guardán los camellos.
Mai, MAI olvidaré als dos Reis Magos que vach veure.
Estic segú que tame vatres los vau veure y sabeu QUÍ son y tamé sabeu que son mes MAGOS que Reis.
Si hau disat de creure, si esta nit no fiqueu lo cabás en la sibá, ni les copes en licor, ni lo platet en terró, arrimeutos als vostres reis, y doneulos un bes a la fron (vatres sabeu que los teniu mol prop).
Los que ya no los teníu, teníu que sabre que desde un sial presios seguisen viachán, baisán pa seguí donautos ilusións y rises.
Doneulos grasies per la heransia, perque ara mols de vatres tos hau convertit en Reis y en Magos.
Y lo milló quels podeu disá als vostres fills es eisa magia que pronte, tamé a ells, los fará Reis y Magos.
Y, a lo milló, dintre de uns añs, vatres resibireu eise BES a la fron y aisí seguirá sen per sempre, per tots los tems.
Dichosa nit pa los Reis de avui, pa los de air y los que vindrán lo día de demá, perque no ñá milló reinat que lo de la Magia, ni millós Reis Magos que tots vatres.
Moltes grasies als millós Reis Magos.”

FIN.