Mostrando entradas con la etiqueta possible. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta possible. Mostrar todas las entradas

Una historia possible 1, Los possibles

Una historia possible 1, Los possibles.

Fa mol tems que me va pel cap fe una charrada en que lo terreno sigue més ample que lo nostre.
Per aissó me hay imaginat que lo terreno podíe se part de Europa y España.

Allí ñauríen sinc aldees:
la Aldea del Chapurriau (estaríe al nostre terme, igual que ha estat a les demés charrades); la Aldea del Valensiá (estaríe a cualquier puesto del antic reinat de Valensia); la Aldea Balear (estaríe a cualsevol terreno del antic reinat de Mallorca); la Aldea del Catalá (la posaríem a cualquier terreno dels condats catalans) y la Aldea del Llemosí (que estaríe a algún terme / Limoges / del país de Languedoc = Langue d’oc = Parlá de Oc. – Fransa -). (y España, Italia, Suiza, Vaud)

resposta de hoc o de no

Tots estos pobles són imaginaris, no están a cap de puesto y, al matéis tems, están a tot lo terreno de aon se fiquen. No tos podeu imagina com chalo poden fe estes coses, construí pobles, aon me done la gana y batechals com me paréis be. Asó sol te un perill que no tos sapia contá be la aventura, o que no pugáu entendrem, si fore verdat me doldríe.

La aventura que avui escomenso es un poc complicada al prinsipi, pero confío que al final u entendrem tots. Y més encara, espero que tos agrado.
Dintre de la filosofía ña un mon, que li diuen lo mon dels “possibles”. A ver si u sé esplicá.

Ya sabeu que lo agüelo va se estudián de retó. Allí va dependre que, a camins, com milló se entenen les coses es per mich de ejemplos (paráboles diebe Deu, nostre siñó), per aissó pa podé esplicautos lo de los “possibles” tos conto una historieta.

A la Aldea del Chapurriau, ñabíe un chic que li dieben Pedro y una chica que li dieben Gema, casi teníen la matéissa edat y eren mol amics. Yo crec que a Pedro li agradae un poquet la Gema, pero com eren tan amics se conformáen en la amistat. Teníen tanta confiansa que parlaen de tots los asuntos, sense cap de vergoña.

Un día, per allí va aparéisse un chavalot, un añ o dos més gran que Gema, li dieben Sergio, tamé ere de la Aldea y coneissíe a Pedro. A la Aldea se coneissíen tots. Un chic mol majo, com tots los chics a eises edats. A la primera ullada que li va pegá a Gema, ya li va agradá y va escomensá a rondála. A ella no li va paréisse mal. Sergio ballae mol be y com lo ball ere lo gran entretenimén de la Aldea, cada camí que anaen al ball, la traíe a ballá.

A Pedro no li pareissíe mal, ya que teníe a Gema como una gran amiga, casi com una chermana. Com casi no sabíe ballá, no li importáe que Sergio y ella ballaren totes les peses. Ella disfrutáe ballán, li encantáe y ell balláe mol bé.
Y claro una cosa porte al atra, cuan se acabáe lo ball, Sergio la acompañáe a casa y tan la va acompañá, que al poc tems se van fe novios y se van posá a festechá.

Pedro no li va doná importánsia, al revés casi se va alegrá per ella, per tan amics com eren. La seua amiga teníe novio.

Pasán lo tems, Pedro va escomensá a eissí en un atra chica de la cuadrilla que li diebem Ana. Y als pocs añs se van casá Sergio en Gema y Pedro en Ana. Y cada parella va tindre fills.

Hasta aquí, mol bé; que siguen mol felisos.

Pero ara yo tos pregunto: ¿qué haguere passat si Gema se haguere casat en Pedro?.

Com seguien tenín molta confiansa, seguíen parlán de tot y a camins Pedro li die: “qué sort ha tingut Sergio, si no te hagueres casat en ell, a lo millo, yo me haguera pogut casá en tú”.

Y entonses se imagináen cóm haguere anat si se hagueren casat los dos; los chiquets que hagueren tingut; ¿se hagueren paregut als que teníen ara; un o lo atre? ¿cóm los haurien posat?.

U aneu entenen. Están parlán de los “possibles”, de algo que no ha passat, pero que haguere pogut pasá. Aissó son los possibles.

Anem a afechí algo, com parlen de algo de un tems que ha passat, eissos possibles ya son impossibles, no poden torná a tras.

Podríen parla dels “possibles” futurs, per ejemplo ¿qué podríe passá si se separaren les dos parelles?. Entonses sí que se podríen casá Pedro y Gema; los “possibles” futurs, si se donen unes condissións, poden ocurrí. Eissos “possibles” sí poden pasá; los “possibles” passat, no poden pasá; sol mos los podem imaginá.

Si cada un de vatres, penseu un poquetet (en chapurriau com u fa lo agüelo “Sebeta”, per favó; penseu en chapurriau). ¿Qué haguere passat si tos haguéreu casat en aquella chica, o en aquell chic que tos agradae cuan ereu menuts, y no tan menuts? ¿Qué dirie fulano o mengana (poden sé familiás vostres que han mort fa tems) si veren los adelantos de avui en día? ¿Qué haguere passat se lo atre día hagueres contestat aquell WhatsApp? ¿Y si li u hagueres enviat a X?. ¿Qué podríe passá si avui, donares un pas a davan y escomensares a escriure en chapurriau? ¿Y si teníes sort y los agradae a la chen y te tornares famós o famosa? Tos podeu fe totes les preguntes que vullgau, lo mon dels “possibles” no te més limits que la realidat.

Cuan Pedro y Gema acabáen de parlá, tornáen a la seua realidat, pero, per un ratet, habíen ensomiat, habíen viscut al mon dels “possibles”.

(continúe en lo 2)

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

 

En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han conseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa (antiga, antigua), se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......