Les sabates.
Agüelo Sebeta, Valjunquera, chapurriau, cachap, cachaps, Valljunquera, Pachunquera, Matarraña, chapurrejá, agüelo, sebeta, Luis Arrufat, memories, memoria, escriure en chapurriau, paraules
Les sabates.
Un mensaje a la arena

Son uns momens espesials, lo agüelo “Sebeta” o a camins “Luiset”, ell sol, caminán, a voltes en los piaus afondanse a la arena, pensán casi sempre en la seua tiarra, que está al atre costat de la montaña, en la Aldea a on va naise, en aquell tems pasat allí cuan encara ere “Luiset”, revivín unes histories que sol coneisen lo yayo y lo menut.
Uns atres camins ensomie en una llengua, que segón com la mire li done alegria o sufrimén. Se imagine a un grapat de chen trevallán, disanse lo tems, la ilusio, la vida pa traure a daván una forma de parlá que may se teníe que haber posat malalta. A voltes sol veu enemics, hasta en los seus mateisos representans politics.
Li dol y mol que son chermá, no sé si, en realidat, es lo gran, lo gemelo o lo menut seu, volen acapará tota la heransia que mos ha disat la Historia, pero a costa de fe desapareise als atres chermans y aisó fa mal, no teníe per qué sé aisí, es com si los demés li donarem nosa, com si al mon sol ñaguere puesto pan ell, en lo gran que es la tiarra, que te puesto pa tots.
Algún día lo deu Neptuno se fa compañ seu y un per l’aigua, lo atre per la arena, van charrán de tot lo que tos podeu imagina, de la familia, del añ que ha pasat, de la política, de la falta de ilusió, de la mateisa desesperansa que va aná per estes tiarres fa un sigle. Parlen de la vida, de la mort, de la soledat, de la compañía, dels que venen detrás, dels que ya sen han anat, de les ilusions a estes altures; de les ganes que tenen de torná a trovás al añ que ve.
Enguañ han tingut la sort de torná a trovás, lo añ que ve, ya veurem, los chiñolls cada camí cruisen més, los coste més fe lo choc y eisecás, algún añ tindrá que se lo radé, ¿será este? Deu no vullgue. Al fin y al cap dotse mesos se pasen depresa.
Avui, este matí, es lo radé día de les vacasions, la playa está més sola que may, es com si la chen haguere vollgut disá sol al “agüelo” en los seus pensamens. No se veu a dingú, es com si la arena de este día encara estare virgen, que no la hagueren potechat.
Per un milagre del pensamén, ara lo agüelo se sentis chove, se sentis “Luiset” y hasta pareis que camine més depresa, disfrután de sé lo primé pasechán que calsigue l’arena, después de una nit de oles eternes, que sempre van y sempre tornen y may son les mateises, pero tenen la forsa de, cada camí, arrastrá la arena cap a la playa, fenla nova, fenla chove a cada vinguda.
En la ilusió de la chuventut, Luiset va caminán, disfrute de la soledat, se enrecorde de cuan anáe aisina per los camins de la Aldea cap al campo, uns camins a cullí olives o a segá, o, an este tems, a la era a trillá. Hasta li pareis escolta los muixonets cantá per los albres del voltán del camí. Los animalets los enseñen a les seues cries, resien eixides del niu, com es la vida ahí defora, de quí se poden fiá y de quí se tenen que cuidá.
Avui, com a sagal que es, li apetís caminá un poc més y cruse un espigó y arrive a una playa nova, may había pasat a eisa playa, sempre sen habíe entornat cap al campamén. Tot asó es nau pan ell.
Va mirán an tiarra no ñague alguna abella mich esmortida y li clavo lo agulló, ya li va pasá un añ an ell y a casi tota la familia, ña que tindre mol cuidau en eisos bichos.
PERO uns metros més avans ña com un rastre. Es imposible, dingú lo ha pogut disá, sol está ell en tota eisa playa. Curios, se arrime a ver de qué se trate.
Cuan está prop, va més a poquetet, ¿qué será?
Lo rastre ocupe uns dos metros, es com si algú haguere escrit a la arena. ¡Quín mistiari! Pareisen lletres, sí, son lletres, pero si no ña dingú a la vista. ¿Quí lo ha pogut escriure? Ara va més depresa, alguna ola casi alcanse lo escrit.
Cuan arrive veu que alguna ola, més curiosa que les atres, se ha arrimat volen llichí lo mensaje y en la arena que portáe mich lo ha tachat.
Lo menut, que es mol llisto, trate de adiviná lo que ñabíe escrit al prinsipi y veu unes lletres: OR. Com lo metal presios, será algun mensaje secret, igual li porte a descubrí algún tesoro. Lo seu cap se revolusione, pensán y pensán coses. ¿Ñaurá mes pistes? A lo milló te sort y pot descubrí un plano pa trová algún baul plé de or y perles, dels pirates del mar.
Intente seguí llichín y, en mol esfors, ara adivine tres lletres més: NEU.
Aisó li despiste ¿qué te que veure la neu en l’or? Va discurrín y pense que si sol está ell per la playa, lo mensaje deu de se pan ell, que qui lo hasque escrit ha pensat en ell, perque si ell que ha segut lo primé casi no veu les lletres, cualquier que pugue vindre detrás d’ell ya lo trovará tachat. O sigue está dirigit a Luiset. Y la NEU se deu se referí a la que ña als Pirineos, les muntañes de Aragó.
Mire cap a tots los costats y no veu a dingú, sol una ola corrén per damún del aigua. Es una ola estraña, a micha altura te espuma, pero aisó no pot sé, en ve de vindre cap a la arena, sen va cap al fondo, com si sen anare hasta les isles Balears. La mire millo y descubris que es lo deu del mar, Neptuno, corrén per damún de les oles, en la seua barba de espuma, tornán al seu reinat del fondo del mar; en un momén hasta pareis que eiseque la má en lo tridente relluén y li salude o se despedis d’ell. Adios.
Ara mire lo mensaje en més atensió, ya sap quí u ha escrit y lo mire de un atra manera y descubrís lo verdadé sentit del mensaje, daván de OR, ña una T, se veu clá y llichinlo tot chun, se veu la intensió de la palabra: “¡¡¡TORNEU!!!”.
Sí pare Neptuno, lo añ que ve intentarem torná a esta tiarra chermana que parle casi com natres, que un día la vam vindre a conquistá y ara, cada añ, es ella la que mos conquiste a natres.
Luiset, ara atre camí agüelo “Sebeta”, de repén se despiarte tot sugat. Ha ensomiat atra volta. Está patín los calós de Saragosa y lo seu cap se ha rebelat y li ha portat al clima casi selestial de les playes de Benicasim. Hasta l’añ que ve.
FIN.
Una sala milagrosa.
Una sala milagrosa.
Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.
Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.
Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.
Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?
Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.
Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.
(L' Avangeli de li quatre semencz)
Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.
Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.
Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.
Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.
Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.
Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.
Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat, lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...
Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.
Trovada 1, Cansons
Trovada 1, Cansons
Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.
“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
les bruises van de dol.”
“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”
“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”
“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”
“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”
“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”
“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.
“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”
“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”
“Un rosé de roses blanques,
acabades de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”
Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”
“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”
“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”
Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”
Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”
Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……
Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.
Seguirá.....
Prinsipis 9
Va aná a casa y li u va dí a sa mare; an aquells ulls cansats, allí dintre; mol al fondo; per un momén mol curtet se va torna a veure una llumeneta de satisfacsió; pero aquells ulls ya estaen agotats. Lo seu fill, polisia secreta; lo fill de una sirvienta, POLISIA; l’Aldea podie presumí de que tenie un veí que ere polisía secreta, y ese veí ere lo seu fill. Tots los sufrimens, totes les ferides, totes les crostes, encara que sol fore per aisó, habien vallgut la pena.
Tot habíe vallgut la pena, lo seminari, la formasió que me habien donat, lo magisterio, la venta del cuadro, la pintura, los pastels, les teronches, los viaches en tranvia, lo profesó, los mensajes en les pinses de la roba, lo cine, les mans agarraes, lo bocadillo de calamars, la marededeu del Pilá, “oh! Cuore”, “ella vá”, la plasa de Santo Domingo, los plans, los futuros fills, los besets, los renecs de son pare y les achudes de sa mare.
Deu aprete pero no ofegue.
Tots los dies is lo sol.
Después de la nit, sempre ve lo día.
Se acabae 1970 y escomensae 1971.
Lo un de febré, va escomensá la escola de Polisía, mos van doná vacasions pa semana santa, lo un de mach se va acabá y lo un de chuñ me incorporaba a la comisaría de Teruel.
En eisos menos de tres mesos, a un chic “normal” (¿tos enrecordeu?) lo habien convertit en un POLISÍA. Habiem tirat veintisinc tiros en una pistola que no seríe la que me donarien al arrivá a la comisaría. Había fet una única clase de defensa personal, perque lo gimnasio de la escola de polisía estae en obres.
Los retós de aquells tems no son los de ara; tampoc los polisies; ara están tres añs tancats a una academia y después están un añ mes de práctiques, acompañán als veteranos.
Los tems han cambiat, pa milló.
Cuan lo Luiset va arrivá a la escola de Madrit lo día un de febré li van dí que tindrien escolá per de matí, y estudio per la tarde. Lo primé día de escola al chove no li va convensí, alló ere més de lo mateis, més dret (derecho) y coses paregudes, pero de la práctica res. Y’al coneiseu; es un poc raro; bueno raro tampoc; un poc espesial, aisó sí.
Al día siguien ya lo teniu a la comisaría de Chamberí, que ere la que perteneisie al carré aon tenie la pensió de Madrit. No tos cregau que se conforme en cualquier cosa, pregunte p’el Comisari Jefe. (An aquells tems un Comisarí ere una personalidat, algú mol importán.)
“A ver, que vol vusté?”, “miro soc un aspirán a Polisía, estic a la escola, pero aisó no me convensís, yo me hay fet polisía pa trevallá no pa fem abogat, si vuste me dise, m’agradirie aná en los compañs al carré, en los que mes trevallon.” No se u va pensá: “esta nit a les diau, aquí, presentos al Jefe de la nit”.
Ya teniu al pintó de brocha gorda en dos compañs, de eisos del quixal tort (colmillo retorcido), pasechán, caminán per los carres de Madrit, patrullán la siudat, aplanán adoquíns. (No ñabie coches pa tots.)
Lo primé día, yo me pensaba que, en tindre ganes de trevallá, ñaurie prau, pos no; lo jefe de la nit, “a ver menut agon tens lo papé?”. Yo, “qué papé?”. Ell, “home si parem algú o tením trevall, aon anotarás les coses?”. Yo, “Val”.
Segundo día, bueno segunda nit; lo jefe, “a ver lo papé”. Yo, conten, “aquí porto esta llibreteta y ademés, encara que no me u va dí, tamé tinc bolígrafo”. Me acavaba de pasá de listo. Inosén. Ell, “y la llintiarna?, perque si anem per un carre sense llum, no i veurás”.
Tersera nit. Ell, “ya tens tot lo equipo?,” yo, en respeto, en humildat, en obediansia, “crec que sí, me pareis que u tinc tot.”
Me van enseñá a cridá al sereno. (An aquells tems encara ñabie serenos, mols serenos.) A demaná documentasions. A rechirá a la chen. Y tamé picardies. No to les puc contá, sino asó pareiserie lo quijote. Bueno, sí, ton vach a contá una.
An aquells tems les maquinetes del millón, de tragaboles, que tenien los bars, tenien que está apagades desde les dotse de la nit. Sino, denunsia y multa. Y Claro eises multes eren un chustificán del trevall dels polisies que eisien per de nit, cuan no ñabie coses mes importantes que investigá.
Entonses, anem p’el carre mirán los bars. Este u té tot apagat. Hom! este atre te la máquina ensesa. “Luiset: entrá y posat a chugá”. Lo menut, ell sol, entrae al bar, sen anave cap a la máquina, li ficae un duro y escomensae a chugá. Als sinc minutos los dos del quixal tort, entraen, Polisia, la documentasió del bar y de la máquina. Aquí la tenen. U sentim mol li tenim que denunsiá per tindre la maquineta ensesa y funsionán. Per favó que no me hay enrecordat. No res, No res, denunsiat ah! y dónoli lo duro a eise chove que está chugán, ell no te la culpa de que vuste sigue un descuidat.
Ya ne habie caigut un. A busca mes casera, y aisí hasta que faem dos o tres denunsies. Después les repartiem p’als dies que no teniem atre trevall y aisí tots los dies teniem algún papé pa chustificá lo trevall de la nit.
Ara tot a cambiat. No se pot piarde tems en estes tonteries, ña trevalls mol importans tots los dies.
Y aisí se van pasá les nits, los dies y los tres mesos de escola.
La radera nit, los vach invitá a una copa. Cuan mos van despedí, yo diría que aquells homens durs tenien pena de que s’els anare lo aprendís. “Aon vas destinat?”, “com hay estat en vatres, apenes hay pogut estudiá, les notes no han segut masa bones, pero hay aprobat, hay demanat Teruel, que es la meua provinsiá y me l’han donat”. “Mirá a una siudat menuda com Teruel, los delincuens te arrivaran casi tots per la estasió del tren o la estasió del autobús, no les disos de vichilá”. Bons amics, bon consell, no lo vach olvidá may y me va aná be.
Seguirá......
CANSÓ D’ESPERANSA
CANSÓ D’ESPERANSA.

mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.
paret de daván, com una gotellera.
tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.
esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols
més), lo que no sabém es si hu conseguirán.
un baturro al Pilá.
fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”
Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar.
Més aigua y més besos.
ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.
diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.
branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.
encara que tingam un atra veu.
cor.
llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.
provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha
portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.
nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.
¿No te vas a eisecá, o qué?
“Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”
La Chinebrosa. De Vila, tot un lujo.
La Chinebrosa. De vila, tot un lujo. De pueblo, todo un lujo. Recetas de cocina tradicionales de La Ginebrosa.
Qué tens Chapurriau?
Qué tens Chapurriau?
Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.
Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.
Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.
Un home me contabe l’atre día:
– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.
Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.
Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas (costats), patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.
Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.
Una dona me va di:
– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíem picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:
– ¿Qué te pase mare? estás plorán.
– ¿Yo? ¡Qué va!
Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.
– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?
Li vach enseña la ralla que estaba mirán….
Al rato los cuatre ulls estáen bañats.
Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.
Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:
– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.
Se va enriure y me va contestá:
– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.
Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.
– ¿Aón vas?
– A doná una volta.
– Mira que ya es tart.
– Torno enseguida.
Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.
– ¿Cóm ha anat?
– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.
Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.
Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.
Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.
Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.
ÑAGUE PAU
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Ñague pau 1.
+ Menut, ni de vacasións mos disen está, mira que sol eren quinse dies, pos ni eise tems mos disen tranquils.
- Ña masa soroll, yayo. Y aisó que son poquets. Pero se aprofiten de una cosa, que son nostres y no ñá pichó enemic que lo de la mateisa familia.
+ Los agüelos que yo hay conegut, mai han dit que parlaen catalá. Ells sempre dieben lo nostre parlá, lo que, pasan lo tems, li ham dit chapurriau.
- Si se done cuenta, los que han dit que se pairesie al catalá, eren chen de fora, que no vivie en natres. Chen que, al arrivá a este terreno, los va estrañá sentí unes paraules que no coneisien y que algunes los sonaben a catalá. No se van doná cuenta de que tamé ñavie moltes que sonaven a castellá, a valensiá y moltes que sonaven rares, perque no se pareisien a cap d’ells.
+ Me sone, y aquí m’agradarie tindre uns pocs d’els mols coneisimens de Pedro, de que va ñaure un tems en que lo nostre parlá ere lo llatí, que después se va romansechá.
Que va ñaure un momen que van tindre una repoblasió, seguramen de mes allá de les fronteres, que mos va portá la influensia del llemosí, hasta tal pun que predominabe al nostre parlá, chun al castellá (llatí romansechat) y a algunes paraules heredades de tot lo tems que los árabes van está a este terreno. No podem olvida que alguns d’ells se van quedá a viure aquí y encara portem los seus apellits, evolusionats, pero seus.
- Aquí se va fé una ensalada en totes eises paraules y damún cada poble li va posá l’oli de la seua cullida, per lo que se va individualisá a cada puesto, encara que tinguere unes arrails comuns. Tots se entenien, pera cada u lo parlabe a la segua manera. Y al conchún de tots eisos parlás natres li diem chapurriau y uns atres li poden posá lo nom que vullguen, pero sempre parlarem tots de lo matéis parlá.
+ Ña alguns, que pareis que han descuviart l’au de Colón: la gramática.
Pos bé, lo agüelo pensé que lo llatí va ana evolusionan, a través del tems. Hasta convertís en lo castellá, van pasá mes añs y entonses van fé una gramática pa lo castellá.
- Mos diuen que lo catalá té gramática, pero sol desde fa sen añs, y, avans, cóm existie?. Perque existie, verdat?.
Los que no son masa apasionats, diuen que lo catalá, no es original, que ha evolusionat desde lo llatí y lo llemosí, entonses de qué se estrañen de que tingam paraules paregudes, tamé ne tenim moltes diferentes.
+ Perqué no mos disen que, de momen, tingam lo nostre tems de evolusió. En relasió a la durasió del tems, som un parlá chove, perque no tenim gramática. Pero la nostra gramática, si a de vindre, ya vindrá y sino tamé estem be aisina, com an estat uns atres parlás, mentres evolusionaven.
Qué pase que los catalans no escrivien y no parlaven hasta que no van tindre gramática?. Algú los va voldre colonisá? Com ells volen fe en natres?.
O es que ells sí que u podien fé y natres no.
- A lo milló este es un bon momen pa escomensá a prepará eisa gramática, tenim vimecs pa fe eisa sistella, sol fa falta escomensá a armals, venga Mª José, Pedro, Natxo, Enrique, Ramón, Carlos, y tans atres, dones y homens, un pas a davan, lo chapurriau tos u demane y vatres lo u debeu a tota esta chen, los que estem en vatres y los que estan detrás de natres. Per tots eisos que, caminán les sendes, han anat fen camí. Animo!!!!.
Continuará.
Bon día Saragossa

Ha segut un día al matéis tems mol llarc y mol curt.
Mol llarc perque vivíem en po de que, después de la amenassa de la nit de avans, puguere pasa algo, que algú vullguere chafá la entrada dels “Amics” a Saragossa.
Curt perque cuan se está trevallán pa un bon fi, en la chen de la teua confiansa y veus que Saragosa te conteste y be, y no pares de fe carnets; pos hu disfrutes y encara que te cansos per los ñervis, la presa, lo voldre atendre a tota la chen que de momén te rodeche la taula y no dones abast, estas contén, perque tot ha eixit be.
Lo agüelo discurris y pense, un amic me ha dit llástima que salvo los familiás, no tením chen chove.
Pero entonses ve Luiset y li diu:
- Yayo, yo no me hay cansat, hu hay passat mol be. Hay estat repartín fulles a la chen en un chiquet que no ha parat en tot lo día, mira que podíe haber anat al Corte Inglés, al cine, a dona una volta, pero ha preferit está aquí en vustés, asó de luchá per la nostra manera de parlá mos agrade y ha ñagut ratos que en natres estáen tres chiques y un chiquet més, veu com si ña futur, natres estarém lo día de demá fen carnets y los nostres fills serán los que repartirán les fulles a la chen.
-Y yayo ¿ha vist la cantidat de chen que se ha parat?
+Es verdat menut, ha ñagut molta chen, primé de la assossiassió may la taula ha estat vuida, después ha ñagut un mun de voluntaris oferín a la chen que passáe la possibilidat de firmá en lo nostre apoyo.
Ha ñagut dos o tres (¿Qué es aissó en tot lo día?) que han eixit fuleros, chen que no ha vullgut sabé res de natres, pero en cambi han vingut chen de la tiarra, de Teruel, Huesca. Saragossa e inclús algú del estranché a firmá, algúns per la cridada de Juan-Carlos per lo Heraldo, uns atres per los voluntaris que repartíen les fulles, pero tamé chen que al llichí les fulles mos donáen la raó y voluntariamén se oferíen a donamos lo seu apoyo, la seua firma.
Ham tingut alegríes de chen de la tiarra que voluntariamén, sense que dingú diguere res se han oferit a achuda en lo que fae falta, a umplí papés, a repartí fulles, a parlá en la chen, y hasta a fe bulto.
Ha ñagut chen que ha vingut y es de la que mos visite a la paret, inclús alguna que escriu y mol bé per siart. Ha segut una alegría conéixels.
Han aparegut veíns de la paret, diénmos que ells no sol están pa llichí les aventures y poesíes que posem a la paret, sino pa apoyamos y acudí cuan sels cride. Perque ells tamé son “Amics dels Chapurriau”.
Han parlat de proyactes, de lo que ya se ha fet y de lo que se pot fe. De que ha vallgut la pena tot lo que se ha pasat hasta arrivá avui.
De que ara se han de analisá lo resultats del día. Pan aissó están los caps y cabets de la assossiassió.
De la sort que tenim de tindre un grupo en chen que es mol diferenta y entonses cada un te una virtut, perque tots ademés de defiactes, tamé tením virtuts. Y aissó mos achude mol perque cualquier problema que se presento, cualquier proyecte que se vullgue fe, sempre ña algú que te alguna idea, bona idea, pa que la cosa vasque per aván. Después se fa entre tots, pero la sort de conéisse lo asunto no la te tot lo món.
Avui, en mol orgull, molta chen, passán lo tems, podrá di en la boca plena:
FIN.






