Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.

En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.

Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.

Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.

Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante:



galimaties

Ña camins que no saps per qué, pero te venen al cap idees rares y tú penses y penses, mentres te rustises al sol, y vas fen una letania inconfesable. ¿Es una tontería? ¿es un galimaties? Y al remat, lo sol te acabe de atontí y dius ¿per qué no? y vas y u escrius y la tontería te arrive tan adintre que lo atrevimén no te freno y lo coneisimén deu de está tamé de vacasions o sucarrat de la caló y vas y u PUBLIQUES.

¿Ton enrecordeu cuan, per mich de preguntes ñabíe que adiviná un personaje que te habíes inventat?

Les aventures del agüelo “Sebeta”: SOC. (Un galimaties).

Soc.
¡¡¡¡¡
Un ser.
Respiro.
Un ser viu.
Ting fills que mamen.
Pot se un mamífero.
Discurrisco.
Serás Home-Dona.
Me afaito tots los díes.
Sense duda: un home.
Rasa blanca.
Europeo-Americá.
Més amún de África.
Segur que Europeo.
De España.
Español. (esta ere fasileta)
Maño.
De Aragó. (Quina sort)
Soc de la bora de un riu que nais al Parrisal.
Matarrañenc. (Més sort encara)
De un poble que te dos noms y un es inventat: l’Aldea.
Vallchunquerá. (Seguim)
Parlo lo Chapurriau.
Una persona culta. (Te ha tocat lo premio gort)
Puc minchá tots los díes.
Casi eres ric. (perque no tots u poden fe)
Ting mols amics.
Una persona felis. (Qué bona chen done eisa tiarra)
Y pareis que me volen.
Una persona en sort. (No sé si te u mereises)
Ting mols añs.
Una persona vella. (Mira aisó sí que es verdat)
Encara estic viu.
Una persona viva. (Se note, en les coses rares que fas)
Escric a una paret.
Aprendís de escritó. (Pero no bo)
Vic com si fora dos persones.
Eres doble. (Ya escomensem)
Un gran y l’atre menut.
Un puer-mayor. (Ara en llatí, pa complicau més)
Ting un mote.
¿No será “Sebeta”? (No ñabíe un mote milló?)
Soc yo.
Claro, No podíe sé de un atra manera)

FIN.

Nota: Segur que se tos ocurrisen un mun més de palabres y contestasions sobre lo yayo, tos atreviu a aná posanles y cuan acaveu les afechirem a estes y farem un atra letanía. ¡Ánimo!.

¿Tos ha agradat lo choc? O ¿ha segut un galimaties?
Pos ya teniu una charrada més, veeu com tamé ne sé fe de ruines.

galimaties, agüelo sebeta, Luis Arrufat, Valjunquera, Teruel, Aragó

Un mensaje a la arena

Cuan estém de vacasions, solem matiná y baisá pronte a la playa, alguns camins hasta som los primés. Entonses, com ya u vach contá l’añ pasat, aprofito y después de prepará lo campamén, chino, chano, pillo l’a arena y men vach a pasechá.

Un mensaje a la arena

Son uns momens espesials, lo agüelo “Sebeta” o a camins “Luiset”, ell sol, caminán, a voltes en los piaus afondanse a la arena, pensán casi sempre en la seua tiarra, que está al atre costat de la montaña, en la Aldea a on va naise, en aquell tems pasat allí cuan encara ere “Luiset”, revivín unes histories que sol coneisen lo yayo y lo menut.

Uns atres camins ensomie en una llengua, que segón com la mire li done alegria o sufrimén. Se imagine a un grapat de chen trevallán, disanse lo tems, la ilusio, la vida pa traure a daván una forma de parlá que may se teníe que haber posat malalta. A voltes sol veu enemics, hasta en los seus mateisos representans politics.

Li dol y mol que son chermá, no sé si, en realidat, es lo gran, lo gemelo o lo menut seu, volen acapará tota la heransia que mos ha disat la Historia, pero a costa de fe desapareise als atres chermans y aisó fa mal, no teníe per qué sé aisí, es com si los demés li donarem nosa, com si al mon sol ñaguere puesto pan ell, en lo gran que es la tiarra, que te puesto pa tots.

Algún día lo deu Neptuno se fa compañ seu y un per l’aigua, lo atre per la arena, van charrán de tot lo que tos podeu imagina, de la familia, del añ que ha pasat, de la política, de la falta de ilusió, de la mateisa desesperansa que va aná per estes tiarres fa un sigle. Parlen de la vida, de la mort, de la soledat, de la compañía, dels que venen detrás, dels que ya sen han anat, de les ilusions a estes altures; de les ganes que tenen de torná a trovás al añ que ve.

Enguañ han tingut la sort de torná a trovás, lo añ que ve, ya veurem, los chiñolls cada camí cruisen més, los coste més fe lo choc y eisecás, algún añ tindrá que se lo radé, ¿será este? Deu no vullgue. Al fin y al cap dotse mesos se pasen depresa.

Avui, este matí, es lo radé día de les vacasions, la playa está més sola que may, es com si la chen haguere vollgut disá sol al “agüelo” en los seus pensamens. No se veu a dingú, es com si la arena de este día encara estare virgen, que no la hagueren potechat.

Per un milagre del pensamén, ara lo agüelo se sentis chove, se sentis “Luiset” y hasta pareis que camine més depresa, disfrután de sé lo primé pasechán que calsigue l’arena, después de una nit de oles eternes, que sempre van y sempre tornen y may son les mateises, pero tenen la forsa de, cada camí, arrastrá la arena cap a la playa, fenla nova, fenla chove a cada vinguda.

En la ilusió de la chuventut, Luiset va caminán, disfrute de la soledat, se enrecorde de cuan anáe aisina per los camins de la Aldea cap al campo, uns camins a cullí olives o a segá, o, an este tems, a la era a trillá. Hasta li pareis escolta los muixonets cantá per los albres del voltán del camí. Los animalets los enseñen a les seues cries, resien eixides del niu, com es la vida ahí defora, de quí se poden fiá y de quí se tenen que cuidá.

Avui, com a sagal que es, li apetís caminá un poc més y cruse un espigó y arrive a una playa nova, may había pasat a eisa playa, sempre sen habíe entornat cap al campamén. Tot asó es nau pan ell.

Va mirán an tiarra no ñague alguna abella mich esmortida y li clavo lo agulló, ya li va pasá un añ an ell y a casi tota la familia, ña que tindre mol cuidau en eisos bichos.

PERO uns metros més avans ña com un rastre. Es imposible, dingú lo ha pogut disá, sol está ell en tota eisa playa. Curios, se arrime a ver de qué se trate.

Cuan está prop, va més a poquetet, ¿qué será?

Lo rastre ocupe uns dos metros, es com si algú haguere escrit a la arena. ¡Quín mistiari! Pareisen lletres, sí, son lletres, pero si no ña dingú a la vista. ¿Quí lo ha pogut escriure? Ara va més depresa, alguna ola casi alcanse lo escrit.

Cuan arrive veu que alguna ola, més curiosa que les atres, se ha arrimat volen llichí lo mensaje y en la arena que portáe mich lo ha tachat.
Lo menut, que es mol llisto, trate de adiviná lo que ñabíe escrit al prinsipi y veu unes lletres: OR. Com lo metal presios, será algun mensaje secret, igual li porte a descubrí algún tesoro. Lo seu cap se revolusione, pensán y pensán coses. ¿Ñaurá mes pistes? A lo milló te sort y pot descubrí un plano pa trová algún baul plé de or y perles, dels pirates del mar.
Intente seguí llichín y, en mol esfors, ara adivine tres lletres més: NEU.

Aisó li despiste ¿qué te que veure la neu en l’or? Va discurrín y pense que si sol está ell per la playa, lo mensaje deu de se pan ell, que qui lo hasque escrit ha pensat en ell, perque si ell que ha segut lo primé casi no veu les lletres, cualquier que pugue vindre detrás d’ell ya lo trovará tachat. O sigue está dirigit a Luiset. Y la NEU se deu se referí a la que ña als Pirineos, les muntañes de Aragó.

Mire cap a tots los costats y no veu a dingú, sol una ola corrén per damún del aigua. Es una ola estraña, a micha altura te espuma, pero aisó no pot sé, en ve de vindre cap a la arena, sen va cap al fondo, com si sen anare hasta les isles Balears. La mire millo y descubris que es lo deu del mar, Neptuno, corrén per damún de les oles, en la seua barba de espuma, tornán al seu reinat del fondo del mar; en un momén hasta pareis que eiseque la má en lo tridente relluén y li salude o se despedis d’ell. Adios.

Ara mire lo mensaje en més atensió, ya sap quí u ha escrit y lo mire de un atra manera y descubrís lo verdadé sentit del mensaje, daván de OR, ña una T, se veu clá y llichinlo tot chun, se veu la intensió de la palabra: “¡¡¡TORNEU!!!”.

Sí pare Neptuno, lo añ que ve intentarem torná a esta tiarra chermana que parle casi com natres, que un día la vam vindre a conquistá y ara, cada añ, es ella la que mos conquiste a natres.


Luiset, ara atre camí agüelo “Sebeta”, de repén se despiarte tot sugat. Ha ensomiat atra volta. Está patín los calós de Saragosa y lo seu cap se ha rebelat y li ha portat al clima casi selestial de les playes de Benicasim. Hasta l’añ que ve.

FIN.

Emilia 1 y 2

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.


Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.

Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.

Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.

U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Seguirá…..



Emilia, Benicasim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.

No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.

Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.
Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.

Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengües y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.

Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensán que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.

La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:

“Plau y fa sol…

Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:
les bruixes se pentinen…..

Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:

Plau y fa sol …

Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol
adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.

La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.

Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:

Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la (ha) fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecordá de aquells momens tan bons pa mi.

Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.

Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES.
No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials.
¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?
Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.

FIN.

La tecla

La tecla.

Ñabie un conchún de música, de estos que fan y toquen cansons, eren novatos o, si preferiu primerencs, los costáe pillá la nota, pa tindre y mantindre tots lo mateis tono a la hora de tocá y cantá les cansons.

Lo pianiste, que teníe uns pocs més de coneisimens musicals quels demés, los fáe callá a tots y escomensáe a tocá lo teclat de un costat al atre, tecla a tecla, buscán, hasta que trovare lo tono bo.

A camins aisó costáe mol, per diferens motivos; primé perque ells eren prinsipians y un poc durs de orella y los costaé fe sintonía en quina ere la nota bona y en segundo perque per allí per la bora ñabíe moltes carracles fen soroll, bueno fen ruido, y nols disáen consentrás.

Pero lo conchún teníe mol clares les seues idees musicals y sobretot volíe triunfá al mon de la música. Es verdat que ñabíe masa afisionats acostumbrats a fe ruido per fe ruido o per fastidiá als que tenien bona voluntat, als que de verdat teníen interés per trová la sintonía ideal en los seus gusts musicals.

Los “amics de la música” sabíen que detrás dells ñabíe mols afisionats a la música bona, la música de sempre, mols “fans” dells y nols volíen fallá; per aisó un día sí y un atre tamé, tots ensayán.

Y lo arreglista tots los días una tecla detrás del atra, probán y probán, sempre en la ilusió en que un día trovaríen lo tono y cantaríen la cansó de la seua vida, la que tot lo mon esperáe y eisirien en daván y tots los seus “fans” podríen cantá lliuremén eisa tonada que fáe tans añs que “anáe” per aquella tiarra.

Teníen lo perill de que la orquesta ofisial escomensaré a tocá los “segadós” avans que ells trovaren la desichada tecla y la música nova se minchare a la vella avans de que escomensaré a torna a soná.

Los afisionats a la música de la Aldea los donáen idees sobre quin “sostenido” o quin “bemol” podíen sé eise tono milagrós, pero no ñabíe sort hasta ara.

¿A quina part del piano estaríe la dichosa tecla? ¿Cuán se sentiríe aquella musiqueta que se pareiserie a la de los “anchelets”?

Pero ells son de Aragó, busquen y busquen, segur que algún día sonará la tecla, encara que sigue per casualidat, y eisa música tornará en forsa a tota esta tiarra, apoyada per un mun de instrumens, inclus alguna trompeta y violín de la orquesta ofisial.

Si mos nesesiteu natres encara tenim mols pitos pa tocá y hasta una pinte forrada en un papé de fumá pa tocá “clavelitos”.

Y sino sempre quede los refrán de “sonó la flauta por casualidad”.
A seguí, prován, sense pará……

FIN.

la tecla

los Rogers, Valjunquera, Valchunquera, Teruel, Aragón

Los Rogers, no "rugés" com en catalá

los Rogers, Valjunquera

Valderrobres, grupo de música

(Valderrobres)

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+ Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

 - Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

 + ¿Es algo que un crio pugue arregla?

 - No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusió, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+ Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aissina.
- Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+ Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

 - Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+ Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

- Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+ Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

- Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+ "Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

- Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+ Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

- A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+ Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

- Calla charraire, que igual es una casualidat.

 A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+ Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

- Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del cordé y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

Santantoni

Santantoni.

San Antoni, Valjunquera, Fresneda, chapurriau, diablets


Lo atre día Olga Celma, amiga del agüelo “Sebeta” y damún de la Fresneda, veina de la Aldea, se preguntáe per qué alguns, al seu poble, se vestíen de dimonis (diablets) lo día de Santantoni y anáen en vimecs corrén detrás del chiquets y disanli señal a algún. La dona se queisáe que no haguere arrivat la historia que esplicare eises coses.

Lo agüelo ha investigat per ahí y vol intentá contestali, encara que asó no va a misa, sol son opinions del agüelo y se deuen quedá aquí a la nostra paret, a la Aldea, entre la familia.

Te conto:

Antonio va naise a un poble que li dieben Comas (per la part de abais de Egipto), o sigue mol llun de aquí.

De mol chove (vin añs, dels de entonses) va pensá que la seua vida serie milló si fae com lo nostre ermitañ (lo siñó Enrique), va vendre tot lo que tenie y los dinés que va traure los va reparti entre la chen, sobre tot los pobres que ñabíe per allí.

Se va retirá a viure com los ermitañs, al monte, achudán a uns atres ermitañs que estáen com ell per lo campo. Al mateis tems cuidáe dels animalets que ñabie per lo voltan, los animalets li volien mol.

Conte la leyenda que un día se li va arrimá una jabalina en los seus jabalinets siegos: Ella li miráe demananli achuda. Diuen que ell va curá als menudets y desde entonses ella se va quedá a la seua bora, cuidanlo y defenenlo si se arrimáe algú perillós. Per aisó a les fotografíes apareis en un gorrino a la bora, casi sempre als seus piaus.

En vista de tot lo que fae, ademés de resá, lo dimoni, igual que li va fe a Deu nostre siñó cuan se va retirá a fe dichuni al desiart, lo tentáe y lo provocáe dienli quel seguire a ell que li donarie moltes coses y milló vida.

Antonio li contestáe que estáe mol be com estáe y que no li fáe falta res que ne teníe prau en los animalets y en la vida que portáe, resanli al seu Deu.

(Este podríe se un anteseden dels diablets, mes aván ne dirém un atre.)

La seua fama va corre per lo terreno y va ñaure mols atres ermitañs (lo Enrique, encara no habíe nascut) e inclus chen normal que se li van arrimá perque volien viure com ell. Per aisó se li considere com lo fundadó de la vida en monasteris cristians. De ahí lo nom de Abad. Antonio Abad.

Pero ell volíe está sol en los seus animalets y se va retirá més a dins, al monte Colzim, prop del Mar Roch, completamen sol, bueno en los bichos, eisos nols va disá may. De ahí que se li fare patró dels animals.

Un tems después va torná a la llum pa luchá contra la herejía del Arrianisme. Allí va está en San Jerónimo. Conte la leyenda que lo corv que tots los dies li portáe un pá, al arribá Antonio, desde eise día va escomensá a portals dos pans. Cuan més tart se va morí, Antonio lo va enterrá, achudanli la jabalina, dos leons y més animalets. Per aisó es tamé lo patró dels enterrados.

Conten que va viure hasta los 105 añs y que ell volíe que lo enterraren a on no u sapiere dingú, pero no li van fe cas y los seus osos prime van está a Alejandría y mes tart a un monasteri de Fransa.

La fama que va tindre, perque los seus seguidos se van dedicá a cuidá als malals més graves (leprosos, peste, sarna y aisina) va fe que se creare una Orden de los Caballeros del Hospital de San Antonio (los Hospitalarios, la Orden del Hospital).

Lo 17 de chiné la iglesia selebre la festividat de San Antonio Abad, com se coneis a tots los pobles de España o Santantoni, com se coneis a alguns dels pobles de la nostra tiarra. Ña molta devosió y se li considere com a protectó dels animals. A alguns pobles se posáe la peaña en lo San al mich de la plasa y la chen pasáe, en los animalets, donanli la volta.

Ña pobles que tenen alguna costum espesial eise día, algúns, com la Fresneda, se revestisen de diablets y perseguisen als chiquets, algún mes “animalet” quels atres fa aná lo vimec en masa forsa.

A la nostra tiarra ha pogut influi que al sigle XIV lo obispo de Tortosa va portá la devosió a aquell terreno y de allí, posiblemén, se va estendre a la sona de Valensia y als nostres pobles.

Ña tradisions espesials a mols pobles, per ejemplo a La Alberca (Salamanca), disen un gorrino solt pel poble y se alimente durán tot lo añ, de lo que li van donán los veins, cuan se fa gort lo maten y venen la seua carn, les magres, los embutits y tots los dinés que trauen los donen pa una bona causa.

Com a estes feches se solen matá los gorrinos, per uns atres pobles, fan la “replegá”, anán per los carres dels pobles y de les cases los donen “coses” de la matansa; después fan la subasta y los dinés se entreguen pa alguna nesesidat. Algún poble u done pals quintos pa fe les selebrasions de la festa de éstos.

Ña moltes opinions sobre este san particulá: Uns camins rodechat complétamen per demonis (¿ya te va sonán Olga?), que li fan tota clase de tentasions y martiris (com si fore en los vimecs, eh Olga!), uns atres del animalets, uns atres com a un solitari (¡Enrique!!!!, encara que no diuen res de aigua en foradets), y unes atres com lo flare – Abad - de una Orden de convens.

 FIN.



Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.

Lo tersé

Lo tersé

Lo agüelo “Sebeta” may está tranquil. Ha vist la conversasió que per seua culpa, tenen Juan-Carlos y Pedro y ha pensat: “yo tinc que intentá aclariu aisó. Seré lo tersé en discordia.”

Se que los meus raonamens, les meues charrades, no son illustrats, ni se poden portá a cap de puesto, sol servisen y tampoc aspiro a res més, pa charrá entre natres. Pero son com una goteta de aigua que goteta a goteta fa forat en la roca més dura. Sol intento que may tingam vergoña de parlá lo nostre chapurriau, o que no tingam que tindrela may més; es lo nostre parlá y prau y per aisó lo defenem en les nostres ferramentes: lo cor per daván lo primé; pero después, en la mateisa forsa, parlanlo y escribinlo, hasta conseguí que la demés chen mos reconesco, mos fasque cas; y sino mol fan, pichó pan ells.
Lo prinsipi de la conversasió es un comentari que va fe lo agüelo en relasió a un trevall publicat a esta paret per lo gran comunicadó y trevalladó de casi tots los díes José Larban, sobre Ramón Llull.
Lo escrit diebe que, portán la contraria a grans filólogos, amics del catalá, Llull no va escriure en catalá, sino en un derivat del llemosí que se parláe a Mallorca. Los espesialistes menteníen que lo catalá de Cataluña ere lo catalá cult y lo de Llull ere lo catalá vulgar, pero tot ere catalá.
En vista de aisó, lo agüelo aconselláe llichí eise escrit y lo posáe en relasió en dos charrades seues.
“Una historia posible”, en la que se “inventáe” que tots estos parlás (Valensiá, Mallorquí, Catalá y Chapurriau), se podíen derivá de una mescla del llatí romansechat y del llemosí (occitá según uns atres), que se habíe anat espesialisán a cada territori.
Y de “Estandar”, que ere una contestasió a un atre filólogo catalá, que díe que lo catalá actual ere lo cult, lo estandar y tots los demés som dialectes vulgars, destinats a desapareise. Que lo catalá cult ere pa les conversasions importantes y los catalás vulgars, los nostres, pa aná per casa.
Vull aclarí que lo que yo fach a esta paret son charrades pa natres, pa escriure en chapurriau, no may unes disertasions pa presentá a cap de congres ni defendreles daván de cap tribunal. Casi sempre, al escomensá eises charrades, esplicó que no vull que siguen “ex catedra”, que la machoria de elles se les ha inventat lo agüelo, sense cap fundamén doctrinal, y sol son fruta de la imaginasió del vell.
Aisí u vach fe tamé a la de “Una historia posible”, inclus al final añadía que podíe ñaure sincuanta mil histories més com eisá meua y que cada veí sen podíe inventá una o més. Que u faya, com a crítica a la “historia” que se han inventat los catalans, y dieba que si ells sen han inventat una, ¿per qué natres no podiem fe lo mateis?. Y si ells se la han cregut y han convensit en la mentira a molta chen, ¿per qué natres, no u podíem fe igual?. Al remat acababa dien que natres mos consideráem masa honrats pa fe lo que han fet ells. De cap manera volía dí que eisa ere la nostra HISTORIA, sol que al mon dels “posibles” aguere pogut se.
Seguim, cuan yo vach entrá a esta paret, com fáe poc tems que anáe, ñabíe poca chen que escriguere més allá de unes palaures. Me vach aventurá a feu; vach preguntá cóm podía feu, cóm tenía que feu; me van dí tu escriu y ya vorem.
Y vach escomensá a escriure; no volía feu en catalá ademés tampoc aguera sabut com feu; entonses, lo agüelo, com u fa de tart en tart, va escomensá a pensá, se va reuní en ell mateis y van parla en chapurriau, clá, com sempre; y van di, a ver ne estem de mols pobles, pa asertá en una manera de escriure que la dominem tots; pero cuan parlem, sigam del pobles que sigam, mos entenem tots, més o menos claro; entonses ¿per qué no escrius igual com parles? Si te entenen cuan parles, al llichí les mateises palaures, los mateisos ruidos, tots te entendrán.
Y vach escomensá a feu, en los defiactes de la Aldea, sí, pero tot lo mon me enteníe. Y aisí, poc a poc, la chen se va animá a fe lo mateis y ara som un mun los que escribim aquí en charrades llargues, sense cap GRAMÁTICA culta, sino en tantes gramátiques “vulgars” com pobles estem, yo, casi diría com a veins que estem. Y se ha fet lo milacre, tots mos entenem, parlán y ESCRIBÍN.
Lo atre día una veina mos contáe: Yo cuan veía eises charrades tan llargues del agüelo “Sebeta”, al pensá que estáen fetes en catalá y que yo no entendría la machoría, pasaba de llarc y no les miraba. Pero un día vach dí, ¿per qué no probo? Si pareis que ña prau chen que les llichisen y les entenen, a lo milló yo tamé u enteng y al escomensá a llichí va resultá que estáe escrit, com si fore parlat y u entenía tot; desde aquell día no me hay perdut cap charrada, per llarga que sigue.
¿Me enteneu?, u ¿au entes?. Lo mateis milacre de cuan parlem están chuns, se podíe fe verdat, escribín, encara que estarem separats; pero mos podiem comunicá sol escribin, cada u desde la seua casa, rersultán que esta paret se ha convertit en la salaminchadó a on mos reunim tots, cada u cuan vol y podem parlá tots al mateis tems. Qué maravilla, un atre milacre. Y lo chapurriau es la vareta mágica y magica que los fa realidat.
A mi me done igual, entre natres, que uns li digam chapurriau y uns atres li digam lo parlá “com natros”.
Han parlat mols camins del “bando” del agüelo de Pedro. Yo ting la meua opinió, perdona Pedro, soc mol caborsut y casi sempre parlo en lo cor, este cor que sempre llatis grasies a una sang que li diuen chapurriau.
Penso, que com a tots los pobles, los bandos (edicto este camí), no los redactáen los alcaldes, ells donáen la idea y después qui fáe la lletra ere lo secretari del achuntamén, castellá casi sempre. Y a éste, com a Camilo-José Cela, la forma de parlá de Fornols, la “com natros”, li sonáe a catalá, com li aguere pogut soná a valensiá, si aguere segut de per eisa tiarra. Per aisó va posá la palaura “catalá” y al agüelo li va pareise be; no anáen a posá “com natros”.
Parlán de Camilo-José Cela, ell no va dí que a esta tiarra se parlare lo catalá; va di que parláem MAL lo catalá, que es mol diferén; perque al escoltanmos va veure que algunes palaures se pareisien al catalá (tenen la mateisa arrail, lo llemosí), pero no eren iguals; está clá perque no ere lo mateis, ere un parlá diferén, ere lo NOSTRE parlá, lo chapurriau o si voleu lo “com natres”.
Y pensán sobre lo mateis, tamé aguere pogut dí que parláem mal lo castellá, perque algunes palaures nostres tamé se pareisen a les castellanes, (tenen la mateisa arrail, lo llatí romansechat) encara que están mal dites, no son iguals que les catellanes, han evolusionat de diferenta manera, perque son nostres, del nostre chapurriau o si voleu del “com natres”.
Pa acabá, que al agüelo li va lo roll, y sempre se pase de la medida, tos vach a contá una “aventura” més de un sagal de dotse añs; asó va pasá un domenche del mes de octubre de 1962. Ña coses que no se olviden, perdonam atre camí Pedro per traureu ara, pero es que ve al cas.
Los domenches, per de matí, al seminari ere tems de lectura, chocs, visites de familiás, o deports; tot amenisat per una música ambiental que se escoltae per tot lo collegio. Esta música, pa feu un poc mes animat, se podíe dedica. Tu anáes a on estae lo del micro y li demanáes una pesa, una cansó y li díes a quí li u volíes dedicá.
Per alli anáe perdut un sagal resién arrivat, sol fae uns dies que habíe eisit per prime camí del poble, de davall de les faldetes de sa mare, com un goset menut, perdut, buscáe compañía, algú que li fare cas, no sabíe qué fe, no teníe familia que li fare visites, encara no teníe amics. Lo agüelo, en aquells momens un crio de dotse añs, sempre ha tingut idees, encara que a camins no siguen masa asertades. Entonses se li va ocurrí dedicá una cansó, se enrecordáe masa del seu poble, de la seua chen, de la seua tiarra; va aná al locutó y li va di que volíe dedicá una cansó “para todos los que hablan CHAPURRIAU”. Be, dintre de un cuart de hora o aisí, te la posaré, perque ña unes atres petisions avans que la teua.
Tot orgullos sen va aná a on sabíe que ñabíe chen de la tiarra y se va quedá allí a ver que fáen al sentí la dedicatoria; y va arrivá lo momén, cuan van dí esta canción está dedicada “para todos los que hablan CHAPURRIAU”, aquell chics grans, pal menut claro, se van quedá parats y se miráen uns als atres. Hasta que un dell, un dels més avispats, se va quedá mirán al sagal que, al sentí la dedicatoria, se había posat roch. Li va preguntá ¿U has fet tú?, lo sagal va pucha y baisá lo cap varies voltes. Lo gran va seguí: ¿Per qué u has fet, no saps que eisa palaura no está ben vista? no se pot di chapurriau. Lo sagal en los ulls plorosos, al pareise habíe fet una cosa mal feta, va contestá “es lo que parlem natres”. Lo atre “pero no ña que diu, podies haber dit pa tots los del bais Aragó.
Lo sagal se va doná la volta, una llágrima li caie per la cara, no se la volíe llimpiá pa que no li veren que estáe plorán. Volie fes amics y se habíe guañat una bronca menuda, pero bronca. Poc a poc se va deprenen a la vida.
¿Ten enrecordes, Pedro?, perque tu eres “lo atre”, o sigue que ademés de Manolo Bayod, algú més te va parlá del CHAPURRIAU, encara que tu, an aquell tems, preferires que se diguere “com natros” o la forma de parlá del Bais Aragó.
No se si hay aclarit algo en tot este roll o u hay disat més embolicat, sol hay vollgut disá un pensamén més que en este cas es lo TERSÉ.

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Ña una cosa que me ha cridat la atensió en este asunto de la importansia de uns (lo reinat) y dels atres (lo condat). Cuan se fa lo casamén, (al voltán de 1.150) Petronila porte lo reinat, en teoria Ramón Berenguer IV porte lo condat. Pero, atensió, cuan lo tratat del Corbeil (al voltán de 1258), o sigue uns sen añs después, lo rey de Fransa, a cambi de les posesions que lo rey aragonés tenie an aquel pais, li done uns cuans condats que tenie a España, entre ells lo de Barselona. SÍ au llechit bé BARSELONA; si ere tan importán; si ere lo cap nau del supost reinat Corona Catalano-Aragonesa, com u habien disat piarde; se aguere perdut lo reinat. Un desastre de “posible”. Pero tenen tems y lo saben aprofitá. Si lo primé que mos han furtat ha segut la nostra bandera, ¿qué podem esperá?.
Ara fa sen añs que Pompeu Fabra, que ere un ingeniero industrial, va fe la primera Gramática Catalana. Si eren tan antics, mira que los va costá.
A la vora dels añs vuintanta del sigle pasat, van aprofitá a la chen que habíe emigrat al seu terreno, desde les atres aldees que nomenem aquí, y van envía chen chove, ya en les noves idees, en la nova historia seua, pa que replegaren palaures velles que se dieben a les atres aldees y que ells no tenien y les van aná afechín al seu parlá; seguinmos engañán perque ara com les tenen escrites als seus llibres mos diuen que son dells desde lo prinsipi y que natres, los demés, inosens, los u ham copiat y per aisó la seua forma de parla es la mare, lo idioma, y los demés los seus fills; los dialectos seus.
Tots sabem la importansia que pa ells ha tingut la radera arrivada de la democrasia a España. Se han aprofitat de que los dos grans partits, pocs camins han conseguit machoria absoluta y que moltes voltes pa podé maná nesesitaen eise grapat de votos que tenien los catalans y a voltes los vascos.
An anat chuninse uns camins en lo PP, uns atres en lo PSOE; nols importae la doctrina de uns o la dels atres, sol volien aná conseguín coses pal seu “posible” y les han conseguit. Los seus votos sempre se han venut cars, mol cars, masa cars pal restán de España.
Mos podem enrecordá dels papés de Salamanca que li va prometre Felipe González a Puchol y que, en contra de tots los espesialistes en la materia, los u van dona una nit, usán la Polisía y la Guardia Sivil; sen, que allí ñabie papés que no eren dells; que ñabie papes que eren de chen de Aragó, pero los va doná igual.
A cambi están les coses de Sigena; ha ñagut sentansies de la Iglesia, de lo relichios y de lo sivil, sempre a favó de Sigena; desde fa añs; es igual, a ells no sels pot tocá; son los mimats; pan ells no ña lley.
Ya tos dic la de millons que los han donat, uns camins en billets; uns atres en obres; clá que en estos casos sen emportaen ademés lo tres per sen pa la seua borchaca; y van y mos diuen que eise mun de millons que van movén per lo mon, los u habie disat lo agüelo Desideri; tampoc han tingut que esplicá de aon los podie haber tret este bon home; han ficat eisa escusa y los ha vallgut; la ley no es igual pa tots.
Un atra cosa; y com es la més importanta pa mí, la hay disat pal final: prácticamen se han endut les competensies de tots los ministiaris y han fet lo que han vollgut en elles.
Tenen la seua polisía, mol mes abundanta de la que avans teníe lo Estat allí. Damún las u paguem natres. Los es fiel hasta los limits que ham vist estos radés dies; cuan teníe que seu al Estat que pan aisó los pague lo chornal.
Encara que yo pensó que lo pichó va sé donals les competensies de educasió; ahí es aon han acabat de rematá lo seu “posible” y damún en catalá, perque han desterrat completamen al castellá y als castellans.
Ham quedat que entre uns y los atres han fet lo seu “posible” y de un mun de mentires han falsechat la historia y se la han format “nova” com a ells los convé. Esta historia y lo demés de la educasió apoyanla, en tots los sentits, van escomensá a enseñala a les escoles fa mols tems, hasta lo pun de que avui aquells chiquets de entonses ya son los maestres de ara. Están tan convensuts com si ya fore verdadera; més encara pan ells es la verdadera y no ña de atra. Los mentirosos, los garramosos son los castellans que los tenen envecha, que los roben y que no volen disá que siguen lliures. Molta chen ya está envenená. Per lo milacre del tems un “posible” se ha fet verdat. Pan ells ya es verdat y, en les condisions actuals ya nols convensiras. Som natres los que tenim los llibres falsificats.
Y pa acabá, saben fe tan bé les coses que a les persones que los interesen les “compren” de una manera o del atra. En vots, en dinés, en suvensions, en carrecs publics, en …
Aisí, de eisa manera han anat conseguín lo que apareis en la Wikipedia. Los reconeisimens; per vots, per complisidat, per conveniansia, per vagansia, per cobardía del gobiarn sentral. Tamé de algunes institusions, aon tenen dintre chen dells. Als que en algún momen han manat o manen als antics reinats de Aragó, Valensia y Mallorca. Envián material “gratis” o suvensions a asosiasions, alcaldes, comarques y fulles de internet. U seguisco dien, u han sabut fe y u han fet mol bé, perque han tingut mols dines, mol tems, molta pasiansia y han conseguit está chunits, a través dels añs, luchán y defenén tots sempre a la Aldea del Catalá y a la seua Historia “posible”.

Seguirá ......