Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí


Lo llemosí es una forma de parlá, mol paregut al nostre, tan paregut que podriem dí que si lo llatí-romansechat es la mare, lo llemosí es lo pare, o al ravés igual me sen done.
Ña molta literatura sobre esta forma de parlá, la machoría feta per los amics del catalá, que hasta volen llevá la importansia que te en los parlás de la sona este de España. O inclus algúns diuen que no va existí. ¿Per qué será?, ¿Qué buscaen o qué busquen?
Com natres seguim parlán de un “posible”; sense cap fundamén historic, solamén pel capricho de “inventamos” una cosa; pos tenim lo mateis dret que atres que se han inventat coses mes gordes; seguirem pensán com pensem y seguirem entretenín a la chen de la nostra paret; als nostres veins y damún u farem en chapurriau.
Lo llemosí se parlae y se parle a un terreno de Fransa que li diuen Languedoc, Lengua de oc; uns pensaen que estaen relasionaes les dos formes de parlá, uns atres que eren lo mateis.
Natres a eise terreno li direm la Aldea del Llemosí y allí lo agüelo “Sebeta” se ha imaginat que van pasá moltes coses que mos poden interesá perque les anem a fe que tinguen relasió en natres.
Ere un territori ple de convents y abadies, (que eren com un convent en menut), que mos anem a inventá
A eise puesto com a mols terrenos, los que manaen eren Condes, Viscondes, amos dels señorios que ñabie per allí.
Ñabie castells; nesesaris, perque, de cuan en cuan, soldats navarros o aragonesos (miqueletes), venien y los conquistaen, arranplaen en lo que podien y sen anaen.
En cuan a la forma de parlá, ne tenien un, dells, mol paregut al nostre; perque los romans tamé los habíen conquistat y los habíen donat lo llatí (quí, dels que ya som vells, sen chove no va tradui o sentí parlá del trevall en llatí “De bello gállico” –Sobre la guiarra a les Galies-. Y quí no ha llechit algún tebeo de Asteríx y la seua aldea.)
Be, pos después, igual que a España, van arrivá los godos. O sigue que, igual que mos va pasá a natres, al llatí que habíen dut los romans, li van afechí algunes palaures de los godos; y sobre tot la influensia de la seua forma de parlá, a la que natres li ham dit llemosí, encara que uns atres li diguen parlá de Oc, o se inventon que no va existí. Es que, a lo milló, tenen que dí eises coses pa que los isque be la “seua historia”.
A este territori ñabie molta chen, pero sobre tot dos clases de persones de les que anem a parlá, perque serán los nostres guies an esta historia: son los flares y los trovados.
Los flares: ne ñabie de varies clases; natres parlarem de uns que eren espesials, perque la comunidat teníe un secret. Estos, amics nostres, vivien a un convent menut, una Abadía, sol ne estaen uns quinse, incluin a un, mol vellet que lo tenien de porté, per los añs que teníe, ya no podie fe res mes; damún estae un poc sort y casi no podie ni caminá. Tenien unes burretes que les empleaen pa aná per los pobles; pels castells; per les masaes; predicán y demanán donativos pa podé minchá y mantindres. Mentres uns eisien pels camins; uns atres se quedaen a la abadía, copián llibres, traduinlos; pos algúns parlaen varies llengües. De cuan en cuan faen charrades y preparaen a los trovadós; enseñanlos a escriure; a fe versos; contanlos histories verdaderes o inventades. Preparanlos pa que después se pugueren guañá la vida anan per lo mon y contán les aventures que ells los habíen enseñat.
Los trovados: eren los periodistes, los historiadors, los comedians de aquells tems. Anaen pels pobles, pels castells, fen charrades y resivin lo que la chen los volie doná. Se alquilaen perque la chen, an aquells tems, mols pocs sabien llechí y mols menos, escriure y entonses u faen ells, en nom dels atres y cobraen per lo seu trevall. Algúns enamorats los llogaen pa que, en lo seu nom, anaren a rondá a alguna dona, li cantaren y li digueren versos. Com es normal a la chen normal los contaen historietes verdaderes o alguna que se inventaen.
A camins als castells, algún siñó fae concursos de trovados y al que guañae, lo contratae al seu servisi o li donae un premio.
Ya tos hay presentat los sinc pobles, les sinc Aldees. Com sempre diu lo agüelo “Sebeta” lo que hay contat te algún fundamen históric, pero la machoria me u hay inventat; eise es lo meu trevall; inventam “aventures” sobre un fundamén históric, pa que tinguen algo de credibilidat.
Ara vindrán les charrades sobre lo negosi que done titul a este trevall: “UNA HISTORIA POSIBLE”. Vol dí que ara tos vach a contá una historia que me hay inventat, com atres u han fet; o sigue un “posible” ¿tos enrecordeu?. Pero que al acabá, mos preguntarem si a lo milló no ha pasat aisina: ¿per qué no?. ¿Per qué natres no podem fe tamé que un “posible”, cuan pasó lo tems, fasque lo milacre de convertis en realidat?; un imposible fes un “posible”. Y si mos u creem.
Poseu bona voluntat, a ver si u fem entre tots; a ver si yo tos u sé esplicá, y vatres u enteneu, posán molta comprensió y al remat mos u creem. Que Deu repartisque sort pa tots. Enrecordeuton, asó podríe se la nostra historia o inclus la historia de les sinc Aldees.

Seguirá .....
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares


Als terrenos de la Aldea del Llemosí ñabien varios convents y abadíes. Natres mos dedicarem a una Abadía que li diuen de “Santa María Magdalena”.
Alguns convents tenien tiarres y hasta pobles quels pagaen contribusions, y los veins eren vasallos seus, arriváen a tindre hasta castells.
Tots los flares de aquell territori eren catolics, per lo menos de nom; per damún; y de cara a la chen. Algúns, de apellit eren un atra cosa. Estaen algunes ordens militars: los templaris, los del hospital, etc. Tamé ñabíen algúns sospechosos de herejía: los cátaros y los merovingios.

Los cátaros: eren coneguts como “homens bons”. Encara que la seua creensia ere la católica; dintre del convent manteníen una vida mol dura; pos pensaen que lo mon lo habien fet Deu y lo Dimoni; pan ells ñabíe una dualidat, lo un no podie sé, sense lo atre; Deu ere lo responsable, lo creadó de tot lo espiritual y lo Demoni de tot lo mundá; per aisó despresiaven tot lo mundá; faen vots de castidat; de pobresa y de tot lo que significare mon.
No tos vull aburrí; y ademés igual no tos u hay esplicat bé, perque ña moltes opinions; qui vullgue sabé mes, ña un mun de llibres sobre lo tema.
Lo papa de Roma los tenie una manía espesial, los vichilae, los enviae espies, com los inquisidós y hasta, en lo tems, en unió del rey de Fransa, los va declará la guiarra. (La cruzada albigense).

Los merovingios: eren uns flares católics; pero en algúns asuntos creien més coses; ells pensaen que igual que la machoria dels apóstols eren casats; Jesús tamé se habíe casat en María Magdalena; que, cuan va morí Jesús a la creu, ella estae en sinta y va fuchí en un barco cap a Italia o Fransa y a estos terrenos habíe seguit la estirpe, la familia de Jesús y María Magdalena.

Ells u selebraen en privat; alguna nit se reunien a la bodega (sótano-cripta) y allí adoráen a Deu y a María Magdalena. Ésta la representáen com una marededeu negra, pa distinguila de María, la mare de Jesús que eisa tenie la imagen (estatua) blanca.
Ara enteneu perque la seua abadía se diebe “Santa María Magdalena”.
Avans de seguí mes avan, ham de aclarí una cosa: Asó que acabo de contá ere una creansia de aquells flares; que no li sapie mal a ningú; la religió es lliure, una cosa de sentimens; de pensamens; cada ú pot tindre la seua, e interpreta, dintre ella, los evangelios o los llibres que la sostinguen. O sigue que, si avans creieu una cosa, que asó no tos cambio, seguiu pensán y creen en lo vostre.
A estes altures de la vida la chen pot pensá de diferentes maneres; ña fundamens pa creureu tot. Los que seguisen la versió de la iglesia Católica, tenen les sagrades escritures, los Evangelios; los que penson com los merovingios se funden en la “tumba de Jesús” que va trová National Geográfic, aon ademés de les urnes de Josua (Jesús), entre los demés de la familia ne apareisie una a nom de Maria y no ere la Virgen María. Per un atra part estae lo tratamen que li donaen a Jesús als evangelios, dienli “Maestro”, según les costums de aquells tems, maestre sol se li podie dí a una persona cuan estae casada.
Bueno son opinions, y com diu lo refrán pan aisó están los colós. Qui vullgue coneise mes del tema te llibres pa podés enterá.
Tampoc sé si yo u hay disat prau clá.
Anem a seguí en la nostra Historia “Posible”; pero aisó ya será un atre día.

Seguirá ....

Una historia possible 1, Los possibles

Una historia possible 1, Los possibles

Fa mol tems que me va pel cap fe una charrada en que lo terreno sigue més ample que lo nostre. Per aissó me hay imaginat que lo terreno podíe se part de Europa y España.

Allí ñauríen sinc aldees:
la Aldea del Chapurriau (estaríe al nostre terme, igual que ha estat a les demés charrades); la Aldea del Valensiá (estaríe a cualquier puesto del antic reinat de Valensia); la Aldea Balear (estaríe a cualsevol terreno del antic reinat de Mallorca); la Aldea del Catalá (la posaríem a cualquier terreno dels condats catalans) y la Aldea del Llemosí (que estaríe a algún terme / Limoges / del país de Languedoc = Langue d’oc = Parlá de Oc. –Fransa-).

Tots estos pobles són imaginaris, no están a cap de puesto y, al matéis tems, están a tot lo terreno de aon se fiquen. No tos podeu imagina com chalo poden fe estes coses, construí pobles, aon me done la gana y batechals com me paréis be. Asó sol te un perill que no tos sapia contá be la aventura, o que no pugáu entendrem, si fore verdat me doldríe.

La aventura que avui escomenso es un poc complicada al prinsipi, pero confío que al final u entendrem tots. Y més encara, espero que tos agrado.
Dintre de la filosofía ña un mon, que li diuen lo mon dels “possibles”. A ver si u sé esplicá.

Ya sabeu que lo agüelo va se estudián de retó. Allí va dependre que, a camins, com milló se entenen les coses es per mich de ejemplos (paráboles diebe Deu, nostre siñó), per aissó pa podé esplicautos lo de los “
possibles” tos conto una historieta.

A la Aldea del Chapurriau, ñabíe un chic que li dieben Pedro y una chica que li dieben Gema, casi teníen la matéissa edat y eren mol amics. Yo crec que a Pedro li agradae un poquet la Gema, pero com eren tan amics se conformáen en la amistat. Teníen tanta confiansa que parlaen de tots los asuntos, sense cap de vergoña.

Un día, per allí va aparéisse un chavalot, un añ o dos més gran que Gema, li dieben Sergio, tamé ere de la Aldea y coneissíe a Pedro. A la Aldea se coneissíen tots. Un chic mol majo, com tots los chics a eises edats. A la primera ullada que li va pegá a Gema, ya li va agradá y va escomensá a rondála. A ella no li va paréisse mal. Sergio ballae mol be y com lo ball ere lo gran entretenimén de la Aldea, cada camí que anaen al ball, la traíe a ballá.

A Pedro no li pareissíe mal, ya que teníe a Gema como una gran amiga, casi com una chermana. Com casi no sabíe ballá, no li importáe que Sergio y ella ballaren totes les peses. Ella disfrutáe ballán, li encantáe y ell balláe mol bé.
Y claro una cosa porte al atra, cuan se acabáe lo ball, Sergio la acompañáe a casa y tan la va acompañá, que al poc tems se van fe novios y se van posá a festechá.

Pedro no li va doná importánsia, al revés casi se va alegrá per ella, per tan amics com eren. La seua amiga teníe novio.


Pasán lo tems, Pedro va escomensá a eissí en un atra chica de la cuadrilla que li diebem Ana. Y als pocs añs se van casá Sergio en Gema y Pedro en Ana. Y cada parella va tindre fills.


Hasta aquí, mol bé; que siguen mol felisos.


Pero ara yo tos pregunto: ¿qué haguere passat si Gema se haguere casat en Pedro?.


Com seguien tenín molta confiansa, seguíen parlán de tot y a camins Pedro li die: “qué sort ha tingut Sergio, si no te 
hagueres casat en ell, a lo millo, yo me haguera pogut casá en tú”.

Y entonses se imagináen cóm haguere anat si se hagueren casat los dos; los chiquets que hagueren tingut; ¿se hagueren paregut als que teníen ara; un o lo atre? ¿cóm los haurien posat?.

U aneu entenen. Están parlán de los “possibles”, de algo que no ha passat, pero que haguere pogut pasá. Aissó son los possibles.

Anem a afechí algo, com parlen de algo de un tems que ha 
passat, eissos possibles ya son impossibles, no poden torná a tras.

Podríen parla dels “
possibles” futurs, per ejemplo ¿qué podríe passá si se separaren les dos parelles?. Entonses sí que se podríen casá Pedro y Gema; los “possibles” futurs, si se donen unes condissións, poden ocurrí. Eissos “possibles” sí poden pasá; los “possibles” passat, no poden pasá; sol mos los podem imaginá.

Si cada un de vatres, penseu un poquetet (en chapurriau com u fa lo agüelo “Sebeta”, per favó; penseu en chapurriau). ¿Qué haguere passat si tos haguéreu casat en aquella chica, o en aquell chic que tos agradae cuan ereu menuts, y no tan menuts? ¿Qué dirie fulano o mengana (poden sé familiás vostres que han mort fa tems) si veren los adelantos de avui en día? ¿Qué haguere passat se lo atre día hagueres contestat aquell washapp? ¿Y si li u hagueres enviat a X?. ¿Qué podríe passá si avui, donares un pas a davan y escomensares a escriure en chapurriau? ¿Y si teníes sort y los agradae a la chen y te tornares famós o famosa? Tos podeu fe totes les preguntes que vullgau, lo mon dels “possibles” no te més limits que la realidat.

Cuan Pedro y Gema acabáen de parlá, tornáen a la seua realidat, pero, per un ratet, habíen ensomiat, habíen viscut al mon dels “possibles”.

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.

Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.

Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.

Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.

Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.


Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.


Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.

A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.

En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.

Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.

En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.

Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.

Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.

Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.

Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.

Passiánsia, per favó.

Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.

Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.

Una historia possible 3. Les Aldees del Valensiá y del Balear

Una historia posible 3, Les Aldees del Valensiá y del Balear.

La Aldea del Valensiá, que ham dit que la podem ficá a cualquier puesto del terme que va ocupá lo reinat de Valensia; al seu naissimén li podem posá la mateissa historia que a la Aldea del Chapurriau.

Los árabes se aprofiten de la debilidat dels radés añs dels reys godos y casi, sense donamos cuenta, conquisten la machoria de España y dintre de ella los terrenos de la Aldea del Valensiá.

Al arrivá los conquistadós, algúns sen van més amún, inclús a Fransa, pero uns atres la machoria se queden a la seua tiarra; al fin y al cap, igual es pagá contribussións a uns com als atres, avans als godos, ara als árabes. Los veíns, a tots los puestos, sempre son los sacrificats, los que paguen a uns o als atres.

Als valensiáns que se queden vivín en los árabes, los diuen mozárabes. Esta chen, al arrivá los amos naus, seguís a les seues cases, separáes de les dels amos; en lo seu parlá: lo llatí romansechat, mesclat en palaures dels anteriors poblados (íberos, celtas, celtíberos, godos, visigodos, …), poc a poc tamé ne agarren algunes del seus amos actuals, pero adaptánles a la modalidad valensiana del llatí romansechat.

Los árabes uns camins van tindre un rey pa la machó part del terreno, y uns atres teníen un rey pa cada tros del terme (reinats de taifas), pero los valensiáns may se lliuráen de pagá a uns o als atres.

Tenín en cuenta que part del terme está pegada al mar, alguns dels 
valensiáns son marinés, se note la influánsia que van tindre en ells, aquells marinés (feníssios) que van vindre del atre costat del mar. Per aissó seguíssen pescán y fen viaches, per tot lo mar que los bañe, venén les coses que los sobren y comprán les que los falten. Com los fenicios compren les coses barates llun del seu terme y les venen cares als seus amos y als seus veins. Aissí se guañen la vida part dells.

Pero lo mar te los seus perills a camins les tronaes fan esfonrá los barcos, perdén als marinés, los barcos y les coses que habíen comprat. Uns atres camíns son los pirates; ne ñan abundans; los que los asalten y los furten los barcos y lo que habíen comprat; demanán bona cantidat de dinés si volen recuperá lo furtat y los barcos; a voltes  se queden en tot y u venen a un atre port, a un atre puesto. Los comersiáns que habíen preparat lo viache u han perdut tot.

Per aissó a camins se reuníssen un grapat de tendés y preparen caravanes que van per an tiarra a vendre y a comprá, a fé los matéissos negossis que los barcos, pero caminán. Ahí ñan dos inconveniéns:
lo tems, coste mols dies fe lo viache, caminán, a piau o encara que sigue en caballs, que éstos tamé se cansen; y torná; y los lladres dels camins, per lo que ña que contratá soldats que vasquen en les caravanes donán escolta, aissó encarís lo viache.

Damún tenen que pagá als amos dels termes, per los que pasen. Diuen que per la protecsió. Un atre problema més.
A cambi, a voltes ña chen que vol viachá, de un puesto a un atre y se afechis a la caravana a cambi de pagá dinés per la compañía y per la protecsió dels soldats.

Desde fa uns añs cuan tornen, sels sonen chuní algúns trovadós. Son chen instruida que venen pa quedás. La machoría venen del país de Languedoc, aon parlen lo llemosí. Esta chen ademés del seu parlá tenen fassilidat pa los parlas y enseguida deprenen les formes de los parlás del terreno, lo árabe y lo llatí-romansechat-mesclat, que sense tantes mescles tamé se parle a Fransa, pos los romans tamé van conquistá este pais. Se guañen la vida fen charrades, a camins en verso, pa los jefes árabes, contánlos histories y aventures. Al matéis tems fan de maestres pa la chen que vol dependre. Asó fa que, al tems, palaures de les seues se mesclon en lo parlá de la Aldea del Valensiá.
Com son los que tenen fama de sabé parlá, la chen los demane opinións en asuntos del parlá y pa fe papes. Poc a poc se va creán una mescolansa de tots los parlás, que a cada puesto es diferenta, pero que al remat se entenen tots.

La señal de que son diferéns es que cuan Jaime I los va conquistá, encara que parláe algo paregut al seu reinat de Aragó, lo va trová tan DIFEREN que va maná traduí les leys que teníe al seu reinat y que ara se usarien tamé aquí; al Valensiá, com un detalle pa la chen de eise terme y del reconeisimén de la seua forma de parlá.

Al atre costat del mar, ña unes isles, y allí está la Aldea del Balear, a aquell terme, dominat tamé per los árabes la evolusió del parlá ha segut mol pareguda a la de la Aldea del Valensiá. Lo únic que allí lo resultat es una mescolansa més tancada, al tindre tan poc terreno pa esténdres y pa ressibí influánsies.

Pero tenín cada aldea lo seu parlá, cuan los marinés de un costat arrive al atre, se seguíssen entenén casi tot de lo que parlen. Ña que tindre en cuenta que la mare de les lletres ere la matéissa: lo llatí romansechat y les demés influánsies mesclades, tamé.

ATENSIÓ:

Coinsidín en lo que acabo de publicá avui, se ha dut a la paret un trevall sobre lo prime llibre impres a España, que va sé a Valensia y en lo parlá Valensiá, lo podeu veure a la paret.

Ara si me ha cridat la atensió es per algo que diu eise llibre y que te que veure en esta charrada que esteu llechín y que espero que sigáu llechín:
(N. E. Alguna errada trobo an este texto de deball:)

Les obres e trober dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratissima verge Maria foren fetes e ordenados per los trobadors dei e en cascuna de les dites obres scrits responents a una sentencia o seria dl mes prop insertal libell o cartell ordenat p lo molt Bernat fenollar preuere e domer de la Seu dla insigne Ciutat de Valencia de manament e ordinatio del Spectable senyor frare Luis del puig Mestre de Muntesa e Visrey en tot lo Regne de Valencia. Lo qual senyor com adeuot dela uerge Maria posa en la dita Ciutat de Valencia una Ioya e tots los trobadors a onze dies del mes de Febrer…”.

Penseu: "FETES E ORDENADES PER LOS TROBADORS...."

Enrecordéuton de asó cuan acabéu de llechí lo meu trevall dintre de diau dies.


Seguirá......

Una historia posible 4, La Aldea del Catalá 1

Una historia posible 4,
La Aldea del Catalá 1.

Anem a la Aldea del Catalá. Aquí lo terme es gran y está dividit en condats, ducats y pareguts.
Al prinsipi part ere del rey de Aragó, part de algúns reys árabes y lo demés eren condats o ducats que uns camins pareisien independens y uns atres depenien del rey de Fransa.

Pero com ere tems de guiarres, los reys de Navarra y Aragó entraen a Fransa per la part de dal y en los seus soldats (miqueletes) asaltaen pobles de per allí, fenlos servidors seus y cobranlos contribusions; mentres lo rey de Fransa fae lo mateis en part de la Aldea del Catalá.

Al 1150 (1137) se van casá la reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona. Al contrat de casamén se ficae mol clá que lo reinat de Aragó seguirie sen lo prinsipal, y que lo novio sol entrae com a prínsipe. (Princeps)

reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona


Aisina u va entendre tot lo mon y se va mantindre mol tems y totes les conquistes que se faen, se faen en los soldats del reinat de Aragó, encara que tamé ñagueren soldats de uns atres termes; y pal reinat de Aragó. May va ñaure cap de problema an aquells añs.

Mes tart van fé un cambi (Tratat de Corbeil de 11/05/1258) lo rey de Fransa (Luis IX) se quedae en los pobles que lo rey de Aragó teníe a Fransa y lo rey de Aragó (Jaime I) los termes que lo rey de Fransa teníe a España (los condats de Ampurias, Barselona, Besalú, Cerdaña, Conflent, Gerona, Osona, Roselló y Urgel).

En la forma de parlá, va ocurrí paregut com a les demés aldees, encara que, al tindre lo terreno tan dividit, a cada puesto se parlae de una manera diferenta encara que al remat, com a tots los atres puestos, se entenien tots.

Barselona tenía port, se va convertí en lo port del reinat de Aragó, que nesesitae una eisida al mar; al roglan del port se va ana fen un siudat gran, mol gran y aprofitán eisa grandesa se van aná posán industries, fábriques y coses ofisials. Va aná guañán importansia en tots los sentits. Y se va aná emportan ofisines, algunes mol importantes com la sentral del Archivo de la Corona de Aragó, en tots los documens, los llibres y demés.

Y com es normal, a carrec de eise Archivo van posá a chen de aquella tiarra, per ejemplo a Próspero de Bofarull y familia (Manuel Bofarull Sartorio).

Al tindre tantes coses, va aná guañán en podé, en dinés y tamé en moltes ganes de sé gran, may habíe destacat, casi no teníe historia, pero, en cambi teníe tems pa podé preparala y fela al seu gust y ademés tenie chen pa preparau tot be y sino pa “comprala” pa que li apoyaren y li donaren la raó en tot lo que vullguere fe.

Y ara, aquí ve la importansia de los “posibles”; de alló que parlabem al prinsipi. Ya vam dí que les persones tenim un tems controlat, con a mol podrem viure sen añs y en eise tems es aon se poden maure los nostres “posibles”. Pero la Aldea del Catalá, com a poble, te tot lo tems del mon pa fes la seua historia; pa fabricás lo seu “posible”; y, pasán lo tems, podés creure que eise “posible” va pasá aisina com ells diuen, com ells volen; encara que pa conseguiu tinguen que manipulá la historia y falsechá lo que en realidat va pasá.

Tenen sort, están units, y, una generasió, detrás del atra, han trevallat, trevallen pa conseguí los seus fins. Se han inventat unes palaures que pan ells son sagraes: cataluña, paisos catalans y lo catalá.
Per si los faltae algo, als radés tems ha entrat en estos trevalls la política y aprofitanse de que tenen molta chen, mols vots, han seguit espentán pa aná conseguín, mes influansia, mes podé; perque los seus vots valen mol y u han sabut aprofitá.

En esta manera de portás, tamé ha influit una espesial envecha, que cada camí se ha anat fen mes gran, dels que ells creuen los seus enemics, lo reinat de Castilla y per ende tot lo que ella represente actualment, lo que quede de España, lleván lo que ells consideren los paisos catalans; la historia que te España, la seua cultura y sobre tot lo castellá. Contra éste la manía ya es total.

Seguirá........

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2


En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han coseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa, se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......

Prinsipis 9

Prinsipis 9

Va aná a casa y li u va dí a sa mare; an aquells ulls cansats, allí dintre; mol al fondo; per un momén mol curtet se va torna a veure una llumeneta de satisfacsió; pero aquells ulls ya estaen agotats. Lo seu fill, polisia secreta; lo fill de una sirvienta, POLISIA; l’Aldea podie presumí de que tenie un veí que ere polisía secreta, y ese veí ere lo seu fill. Tots los sufrimens, totes les ferides, totes les crostes, encara que sol fore per aisó, habien vallgut la pena.
Tot habíe vallgut la pena, lo seminari, la formasió que me habien donat, lo magisterio, la venta del cuadro, la pintura, los pastels, les teronches, los viaches en tranvia, lo profesó, los mensajes en les pinses de la roba, lo cine, les mans agarraes, lo bocadillo de calamars, la marededeu del Pilá, “oh! Cuore”, “ella vá”, la plasa de Santo Domingo, los plans, los futuros fills, los besets, los renecs de son pare y les achudes de sa mare.
Deu aprete pero no ofegue.
Tots los dies is lo sol.
Después de la nit, sempre ve lo día.
Se acabae 1970 y escomensae 1971.
Lo un de febré, va escomensá la escola de Polisía, mos van doná vacasions pa semana santa, lo un de mach se va acabá y lo un de chuñ me incorporaba a la comisaría de Teruel.
En eisos menos de tres mesos, a un chic “normal” (¿tos enrecordeu?) lo habien convertit en un POLISÍA. Habiem tirat veintisinc tiros en una pistola que no seríe la que me donarien al arrivá a la comisaría. Había fet una única clase de defensa personal, perque lo gimnasio de la escola de polisía estae en obres.
Los retós de aquells tems no son los de ara; tampoc los polisies; ara están tres añs tancats a una academia y después están un añ mes de práctiques, acompañán als veteranos.
Los tems han cambiat, pa milló.
Cuan lo Luiset va arrivá a la escola de Madrit lo día un de febré li van dí que tindrien escolá per de matí, y estudio per la tarde. Lo primé día de escola al chove no li va convensí, alló ere més de lo mateis, més dret (derecho) y coses paregudes, pero de la práctica res. Y’al coneiseu; es un poc raro; bueno raro tampoc; un poc espesial, aisó sí.
Al día siguien ya lo teniu a la comisaría de Chamberí, que ere la que perteneisie al carré aon tenie la pensió de Madrit. No tos cregau que se conforme en cualquier cosa, pregunte p’el Comisari Jefe. (An aquells tems un Comisarí ere una personalidat, algú mol importán.)
“A ver, que vol vusté?”, “miro soc un aspirán a Polisía, estic a la escola, pero aisó no me convensís, yo me hay fet polisía pa trevallá no pa fem abogat, si vuste me dise, m’agradirie aná en los compañs al carré, en los que mes trevallon.” No se u va pensá: “esta nit a les diau, aquí, presentos al Jefe de la nit”.
Ya teniu al pintó de brocha gorda en dos compañs, de eisos del quixal tort (colmillo retorcido), pasechán, caminán per los carres de Madrit, patrullán la siudat, aplanán adoquíns. (No ñabie coches pa tots.)
Lo primé día, yo me pensaba que, en tindre ganes de trevallá, ñaurie prau, pos no; lo jefe de la nit, “a ver menut agon tens lo papé?”. Yo, “qué papé?”. Ell, “home si parem algú o tením trevall, aon anotarás les coses?”. Yo, “Val”.
Segundo día, bueno segunda nit; lo jefe, “a ver lo papé”. Yo, conten, “aquí porto esta llibreteta y ademés, encara que no me u va dí, tamé tinc bolígrafo”. Me acavaba de pasá de listo. Inosén. Ell, “y la llintiarna?, perque si anem per un carre sense llum, no i veurás”.
Tersera nit. Ell, “ya tens tot lo equipo?,” yo, en respeto, en humildat, en obediansia, “crec que sí, me pareis que u tinc tot.”
Me van enseñá a cridá al sereno. (An aquells tems encara ñabie serenos, mols serenos.) A demaná documentasions. A rechirá a la chen. Y tamé picardies. No to les puc contá, sino asó pareiserie lo quijote. Bueno, sí, ton vach a contá una.
An aquells tems les maquinetes del millón, de tragaboles, que tenien los bars, tenien que está apagades desde les dotse de la nit. Sino, denunsia y multa. Y Claro eises multes eren un chustificán del trevall dels polisies que eisien per de nit, cuan no ñabie coses mes importantes que investigá.
Entonses, anem p’el carre mirán los bars. Este u té tot apagat. Hom! este atre te la máquina ensesa. “Luiset: entrá y posat a chugá”. Lo menut, ell sol, entrae al bar, sen anave cap a la máquina, li ficae un duro y escomensae a chugá. Als sinc minutos los dos del quixal tort, entraen, Polisia, la documentasió del bar y de la máquina. Aquí la tenen. U sentim mol li tenim que denunsiá per tindre la maquineta ensesa y funsionán. Per favó que no me hay enrecordat. No res, No res, denunsiat ah! y dónoli lo duro a eise chove que está chugán, ell no te la culpa de que vuste sigue un descuidat.
Ya ne habie caigut un. A busca mes casera, y aisí hasta que faem dos o tres denunsies. Después les repartiem p’als dies que no teniem atre trevall y aisí tots los dies teniem algún papé pa chustificá lo trevall de la nit.
Ara tot a cambiat. No se pot piarde tems en estes tonteries, ña trevalls mol importans tots los dies.
Y aisí se van pasá les nits, los dies y los tres mesos de escola.
La radera nit, los vach invitá a una copa. Cuan mos van despedí, yo diría que aquells homens durs tenien pena de que s’els anare lo aprendís. “Aon vas destinat?”, “com hay estat en vatres, apenes hay pogut estudiá, les notes no han segut masa bones, pero hay aprobat, hay demanat Teruel, que es la meua provinsiá y me l’han donat”. “Mirá a una siudat menuda com Teruel, los delincuens te arrivaran casi tots per la estasió del tren o la estasió del autobús, no les disos de vichilá”. Bons amics, bon consell, no lo vach olvidá may y me va aná be.

Seguirá......

Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capítul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoría li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de ráfec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaría yo y t’os engañaría a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demés.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomián en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

La brema

 http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html

La brema (verema en catalá)


Estisora de bremá , tamé per a podá, y com ajuda cuan se esporgue (per als chits o rechitos).



Los raims no eren abundans a l’Aldea, com a mol cada familia tenie seps (cepas)  pal consum de casa, y a camins ni siquiera arribae p’al añ. Y moltes voltes lo eisie agre, pero igual mol bebiem, non teniem d’atre.

Ere raro que algú plantare una sort o un bancal sol en seps; en varies files de seps. Lo normal es que éstos estaren a la bora de les parets d’els bancals, en una única fila.
Allí solien mesclás diferentes clases de raims, blancs, negres (garnacha), moscatell, este los encantae als goluts (golosos) y algúns ne tenien inclus de rochos, a este se li diebe de collón de gat (cojón de gato) y tenie los grans mol grans y rochos.


Raim cornut, cornuda



Tamé existie la variedad de les parres (parras), estes se plantaen mes als corrals, als horts, als chardins. Y ere un raim mes bast, encara que algúns grans tamé eisien dolsos, cuan estaben madurs.

Los seps, tenien varios sarmens, prau llarcs, en moltes fulles (a les grans s’els diebe pampes). P’els sarmens eisien los raims, que eren un manoll de grans. Normalmen éstos se minchaven sansés, en la pell y les pepites. Uns atres tenien la pell y les pepites mol dures y se tiraben, después de minchat la pulpa que tenie dintre cada grá.
Se solie bremá a finals de septembre, encara que avans alguns raims podien está mich madurs y podies pesigá algún grá, inclus de la parra que ere un poc mes tardana.
Normalmen los raims se cullien en les estirores (tijeras) de podá o de bremá o estirores podadores, que pa tot servien.
Los raims cullits se posaen en cabassos de goma y se descargaben a les portadores, que eren com a banastes de fusta, totes ben tancades pa que no sen anare lo suc (lo vi) que se fae al tira los raims dintre.
Ñabíe uns atres bremadós, los que no habien trevallat pa res los seps, eren les avespes, les abelles, alguns muisonets y sempre quedabe algún jabalí.
Los raims se calsigaen descalsos, se potechaen, lo vi se colae y se ficae a madurá dintre dels carratells grans (cubas grandes), que avans se habien llimpiat en unes meches (de sofre) que se ensenien dintre; ere convenien perque si lo vi del añ de avans se habíe avinagrat, ñabie perill de que se quedare eisa agró a la fusta; y la nova cullida tamé se fare malbé. (MALBEC no, malbé)
Tenien que tindre cuidau a clavás dintre de les cubes, pos a camis se fae un gas que ere venenós y podie pasá una desgrassia.
A les bodegues, que ñabie a cada casa, solie ñaure carratells diferens, grans y menuts y, a camins, hasta un p’al vinagre.

/Nota de Moncho , a la bodega de Lillo a Valjunquera ñabíe un cartel aon ficae Bodega. Una vegada que vach aná me va ficá vinagre de broma perque ya anaem mol adelantats, y mel vach fotre. Una mica fort este vi /


Lo carratell tenie una porteta a la part alta, que es per aon se umplie; y una aiseta a la part de abais, que es per aon se umplie lo porró, pa traure lo ví pal consum diari, y les tassetes, cuan volies convidá a algú a probá lo teu ví o a “fe una tasseta”.


Algunes cases, lo añ que naisie algún menudet, o si ñabie una selebrasió gran; solien umplí algunes botelles del milló ví que tenien y les posaen “davall del tellat”. Eises botelles sól se ubrien cuan ñabie un atra selebrasió, cuan lo chiquet sen anabe a la mili, cuan se casabe, …. Lo que pase es que lo vi se habie fet vell y ara ya pareisie mes coñac que ví. Pero ere una costum de aquells tems a l’Aldea.

Tamé ñabie costum de en lo primé most y codoñs, fe mostillo, que después se untabe al pa y pa brená.
Com no ñabie distracsións p’als domenches y les festes de guardá, per la tarde, les chiques y les persones grans, en cuadrilla, sen anaben a pasechá hasta la marededeu, lo empalme o inclus hasta la fón o la telleria y allí “faen una gaseosa”. Ya ham parlat de esta costum.
Mentres tan los mosos, después de aná a aveurá los animals, als aveuradós de la fon; se reunien y anaen visitán les bodegues a “fe una tasseta”; o mes; a cada casa. A voltes acababen un poc animats y algún camí vach veure a dos mossos, que fae un momén eren mol amics y lo ví, sempre la radera tasseta, los fae cambiá, y discutien y hasta se insultaben, eres un m. y tú un c. Pero la sang no arrivabe al riu, los atres amics, se posaen al mich y uns sen enduyen a ún y los atres, al atre, a “fe la radera tasseta”. Y allí se acababe tot, demá, después de dormila per la nit, atre camí tan amics, en un gran mal de cap, pero aisó se pasabe, trillán o cullín olives.
Algúns camins, cuan venie un forasté, presumit, dien que entenie de vins y que aguantabe mol, segur que caie. Uns lo entretenien a la entrada de la bodega, mentres l’amo, anabe al fondo de la bodega y li umplie la taseta de vi vell, debie tindre denau grados o mes. Lo forasté, per aguantá lo tipo o perque no sen donae cuenta, sel bebie. Hala! Un atra tasseta, y a les tres o cuatre, lo pobre convidat ya no sabie lo que bebie, al final acababe mal; a dormí a la pallisa, en una borrassa davall, tot vestit. Mentres tan los mosos del poble habien anat bebén lo vi del añ, que sol tenie tretse o catorce grados y se aguantabe milló, y, encara que acabaren calens, la atre habie caigut, la próxima visita, se u pensarie avans de presumí.
Un domenche mes que se ha pasat; a esperá tota la semana que vinguere lo siguién, pa torná a fe lo matéis; alló ere una roda donán voltes y sempre se acavabe al matéis puesto y en la mateisa chen. Y lo milló de tot es que, en tan poqueta cosa, tots estaen contens.

FIN.


Los milacres del “Sebeta” 1


Los milacres del “Sebeta” 1

Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa