Mostrando las entradas para la consulta Luiset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Luiset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Los milacres del “Sebeta” 3


Los milacres del “Sebeta” 3

Un día, als retós no sels va ocurrí res milló que demanamos una proba; teniem que escriure a un papé, per qué creiem que Deu mos habie cridat pa entrá al seminari.


Lo “Sebeta”, per mes que pensabe, no se li ocurrie res. A ell no li habíe cridat Deu nostre siñó, sino lo mosen del poble, que ademés li habíe engañat.

Vach escomensá a discurrí; pensán, pensán; algo ting que posá y que los convensisque; sino son capasos de enviam atre camí al poble y aisó no pot pasá; lo disgust matarie a ma mare. Serie una vergoña pan ella; pobreta, sense cap de culpa.
Com sempre que ñabie un problema, Luiset se va reuní en ell matéis; y se van ficá a parlás en chapurriau; perque pensá, pensá, sempre pensabe en chapurriau. Ahí sempre trovabe inspirasió. A ver menut, discurris, Deu va tindre tres tentasions; tres caigudes en la creu damún; San Pedro lo va negá tres camins. Ya está; lo número tres es la solusió, tú no pots se menos que ells. Y te volen pa algo importan.
Discurris, mira cap atrás; y enrecordaten de tres coses que te han pasat. Pensa, pensa; a ver lo foc, sí eisa pot sé una historia; seguis pensan: ah!, claro!, lo rascle; ya ne tenim dos; ten falte una; home! Lo trill. Ya están les tres; ara a ver si eres capás de contales bé: discurris.
Y ahí va escomensá la carrera de escritó, fabuladó, cuentiste, de lo agüelo “Sebeta”.
Anem a escriure; escomensem, ¡Ten ciudau, Luiset! A ver qué poses.
“Deu, nostre siñó, a mí me ha cridat tres camins; sino directamen, sí me u ha donat a entendre; ma fet señals; a través del foc, de la tiarra y del aire.
LO FOC:
“Ere Semana Santa; Luiset fae de monaguillo; vestit en la sotana rocha y en lo roquete blanc, en miches manegues, hasta los colses,  mol amples. Lo “monumet” lo habien ficat a un dels altás dels costats; lo de la dreta. Los dos costats del monumen estaben plens de viales; perfectamen ordenades y escalonades. Mol guapo, com sempre u han fet y u fan les dones del meu poble.
Va arribá la hora de ensendre les viales; lo crio, de nau o diau añs, en una viala ensesa, va capa lo altá y claro, sense cap de coneisimen, escomense a ensendre de avais per adal. Mol mal fet.
Ensen la primera fila, casi no arrive al final de la línea, inclus una de les viales raderes, se ha apagat.
Es igual después ya les repasaré, sino no acabaré mai. Ara la segunda línea, viala a viala, ya está, enseses.
En eise momen, cuan va a escomensá la terserá línea, se sentís un soroll entre la chen de detrás del menut. Ell se creu que li diuen que se ha disat una viala, sense ensendre; qué pesats; ya u sé; la ensendré cuan acaba de ensendreles totes.
Lo soroll creis; va aumentan; tots li criden, una sola paraula “QUE TE ENSENS”. Al ensendre de bais, per amunt, la manega ampla del roquete, al estirá la má pa ensendre la tercera fila, lo foc de la segunda fila habie pres y lo chiquet ere una flama, sense enterás.
De momen va notá, que unes mans; grans; fortes; lo agarraen y, en un suspiro, lo baisaben a bais, ficanlo contra la tiarra, donanli voltes, capa un costat y capa latre; y lo foc se apagabe com habie escomensat. Detrás d’ell estabe un dels homens grans del poble. Li habie salvat.
No habíe pasat res; bueno se habíe cremat la mitat del roquete y un poquet la sotana y lo pial del menut;  grasies a Deu que mirabe per ell, perque li tenie guardat un atre destino; aná al seminari.”
A que casi esteu convensuts de la cridada. Pues espereutos.

Seguirá......



Los milacres del “Sebeta” 3

La trilla 2, Lo carrechá

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html

La trilla 2, Lo carrechá


Com tantes nits de estiu lo agüelo “Sebeta” y Luiset están prenén la fresca a la porta de la Mercedes, en tots los veins del carré. Esta nit lo José ha tret una galleta en aigua fresca, plena de figues negres que ha puchat avui de la masá.
Aisó es mol corren, qui té algo abundán, u trau al carré y se compartis en lo corro dels veins, inclús, si ne ñá mol, hasta se porte un poc al corro del carré del michs, al de José “lo Medolla” y los Travers.
Los críos de tots los corros chuguen chuns, no ña perill, ña confianza en tot lo mon, los críos se disen sols y no pase res, los grans cuiden als menuts, encara que no siguen familia, son veins, com a segut sempre.
Esta nit chuguen a “busca la ascleta a casa de la tia Ramoneta”. Este choc consistie en que cuan donaven la señal tots los críos eisien corren, p’el carré del michs hasta la plasa machó, agon estave la casa de la tia Ramoneta, la que venie la sardineta, lo chicharro y demés peis que portaen al poble.
La seua porta, com les de la machoria de veins del poble estabe “querada” (carcomida), los críos tenien que arrivá allí, arrencá una ascleta, encara que fore menudeta, y torná corren al portal. Lo que arrivabe lo radé o no habíe conseguit la ascleta, perque la dueña sen donabe cuenta y renegave al críos, eise perdie.
Ñavie alguns que eren garramosos, uns que agarraven dos o tres ascletes (astillas) y tornaven corren al portal y cuan pel camí se trovaen a son chermanet, mes menut que ells, o a la chica qu’els agradabe (SÍ, veins y veines, a la Aldea, se tenie novio o novia mol pronte, als sis o siat añs), li donaben una de les ascletes que ells habien agarrat y tornaen los dos corren y aisí salvaben al seu familiá o novio/a. Uns atres, se faen los despistats y cuan los mes rapits desapareisien de la vista, ells a magatons (escondidas) pillaven una ascleta de cualquier porta y tornaven al carré, les portes no tenien ADN encara.
Luiset se ha lliurat de miracle,  ará van a chugá al matarile, pero ya son les dotse y ña que retirás. Los veins van marchán y lo agüelo li cride. Lo menut se despedís “hasta demá, de nit.”
A les tres del matí, l’agüelo li lleve los llansols al menut. Es hora de marchá. Lo crio se vestis enseguida, se rente un poc la cara al cuartet agon está la tenalla del aigua; se ha tingut que clavá casi dintre de la tenalla p’arriva al aigüa, pronte tindrán que aná a buscan a la fon. Trauen l’aigüa en un cazo, que buiden a la palangana.
De una bandeja que ñá damún de la taula, lo menut a agarrat un mantecat y s’el va minchán, mentres baise per les escales, l’agüelo ya ha aparellat a la mula y va cap lo corral, pa chunila al carro.
Los domenches, o si fae falta avans, al acabá de trevallá, li ficaen a la mula los argadells y damun los cuatre cantes y a la fon a buscá aigüa, hasta que la tenalla estabe plena, si fae falta fe mes de un viache, se fae. A camins pa portá mes aigüa, ademés d’els cantes, lo Luiset sen portabe una pichella gran a la ma y aisí aprofitave la viache. Lo ramal de la mula a una má y la pichella al atra.
Se aprofitave la forsa y lo tems, no quedave mes remei y sin embargo no se anave tan apurat com anem ara.

Seguirá....

La trilla 3, Lo carrechá 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-3-lo-carrecha-2.html

La trilla 3, Lo carrechá 2

Habiem quedat en que anaem a chuní la mula al carro. Lo corral estave dos portes mes amún. Allí estave lo carro, se chunie al animal y ala cap lo terme de Fórnols.
P’el camí, lo Luiset porte les riendes, y lo agüelo, va dintre de la caisa, intentan descansá un poc, lo día es mol llarc.
Lo sagal, com veu que lo jefe está mich adormilat y que la mula se sap lo camí, portan les riendes a les mans, tanque un momen los ulls; com es de nit, lo animal agarre lo camí mes fasil y cruse per damun de un regué de la aigüera, lo carro salte, lo menut aubris los ulls, jolines qué casualidad, s’ils acabo de tancá y pa disimulá un poc escomense a chulá una cansió del Duo Dinámico. Pero lo agüelo, sense aubrí los ulls, li diu “ya pots chulá, ya, que ya hay vist que lo tren sen ha eisit de la via”. Vaya manera mes diplomática de dili tonto a Luiset. Lo que sí tos podeu creure que ya no va torná a tancá los ulls. Ademés la culpa ere de la mula,…. o no?.
Sense mes problemes, grasies a Deu, van arrivá al campo. Van disá un momen a la mula, sense soltala del carro, que descansare y pasturare. Y ells sen van aná a la presquillera de la parada. Ya ñavie algunes presquilles que estaven grogues, ne van agarrá una dochena de les que pareisien mes madures, pa diná pa la familia y a carregá lo carro. A la agüela li donarien una alegría, les presquilles del Terme de Fornols, pa ella, son les millós del mon.
Cuan arrivaben al mun de garbes, va eisí una perdiu en les seues perdiganes encara menudetes, lo crio va aná corren detrás, non va agarrá cap, se habien escapat totes (estos animalets cuan son menuts tenen lo coló de la tiarra y después de corre un poquet se queden completamen parats y encara que les estigues a pun de calsigals no se moven) bueno y ademés encara ere de nit y no se veie be. Bona escusa Luiset y ya saps com la rabosa y los raims “estaben viarts” verdat?.
Se umplie la caisa del carro, se habien llevat les fustes que faen de piso, pa podé ficá dos o tres garbes mes a la part de bais, después se carregabe lo piso normal, y damún dos pisos mes, en total cuatre altures y ademés per tot lo rogle se posaen totes les garbes que se podien, sempre que no molestaren a les rodes, al maures.
Aisó suposave una bona altura, per lo que, durán lo viache, ñabie que aná penden pa que an algún grasó o aigüera, no donare la volta lo carro y la bestia.
Si la faena se fae en animals, sense carro. Se posaen los carrechadós, damún de la albarda, a la part de davan de cada carrechado ñabie una corda mol llarga, replegada.
Al arriba al campo, se posae una garba al sentro de  un costat, después dos al atre costat, ara dos al prime, una a cada costat de la primera y un atra al atre. En total sis garbes, si lo animal ere menut. Si ere una mula o un macho, se li carregaben hasta vuit garbes, cuatre a cada costat, pero carreganles de una en una o de dos en dos, pa que lo pes no fare caure al animal y a la cárrega.
Les garbes se lligaben en aquelles cordes tan llargues que hay dit avans.
Per tot lo camí, anabem replegan les espigues que caien o les que habien perdut uns atres. Les espigues del camí eren de quí les replegare. Cuan ya ne tenies un grapat, les ficaes, entre les garbes y a seguí replegán.
Y de esta manera a seguí fen viaches, hasta acabá de portá tota la cullida a la era. Pero lo que faem natres, ere portá prau garbes pa una trillada y a trillá alló. Después pa un atra y a torná a trillá y aisí hasta acabá.
Al descarregales a la era, les garbes se anaben fican unes damún del atres, fen un mun, per si plovie.
Ya saveu, mai plau a gust de tots, y menos a eise tems.

Seguirá......

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html

LO PORTAL

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

La goseta, “La Paloma”, está contenta, es mol cariñosa, cuan ña bronca pa Luiset, éste se pose a plorá al cap de la escala. La goseta sempre se pose a la seua boreta, en la llengüa li replegué les llagrimetes y cuan éll plore, ella gañis, per davall, sense fe ruido. Hasta que lo menut se console y se abrase al coll d’ella. Son bons amics.
A casa ña un atre animalet es la gata “La Blanqueta”, lo sagal la ha cuidat desde que va naise. Fa uns mesos sa mare, que tamé estae a la casa, va eisi una nit y ya no va torná, sen anirie a casá y eise día va tindre mala sort, la van casá a ella, algún camión per la carretera, o algún musol dels grans, que ham de fé, li habíe arribat la hora.
La gateta está feta al chiquet, un día li va portá una rateta que habie casat y la va disá als piaus del sagal, com un regalo que li faie. De cuan en cuan lo menut agarre un troset de pa y, están dret, li u enseñe a la altura del cap d’ell. L’animalet puche per un camal del pantaló, arribe a dal, agarre lo pá y vaise p’el atre camal hasta an tiarra y allí s’el minche.
Cuan se va fe gran, va cria gatets. Saveu que va fé, va acabá de cria y va aná a buscá al sagal y lo va porta allí agon estaben los seus fills, los u va enseñá y se va ficá damun d’ells pa donals de mamá. Li volie dí que serie bona mare. Ña animalets que pareisen mes intellichens que algunes persones.
Com Luiset s’en va aná a estudiá a Saragosa, ya no se veien en la gateta, pero cada camí que éll tornabe, faen lo del troset de pá, l’animalet encara s’enrecordabe.
Después, pasan los añs, éll va disá de ana p’el poble. Sa mare li va contá que un día “La blanqueta” va fe lo matéis viache que habie fet la seua mare, sen va aná una nit y ya no va torná. ¿Ñaurá un fosá de gats?, me agradaríe sabé agón está, aniria a visitales.
Ting un recuerdo mol profundo, hasta ma chermana s’enrecorde, cuan “La blanqueta” tenie unes semanes, “La Paloma”, la gosa, va cria gosets, los u van llevá. Lo pobre animal anabe en les mamelletes plenes de lleit. Entonses la naturalesa, que es mol sabia, va fe que la gateta se li arrimare, la gosa se va tirá llarga antiarra y La Blanqueta, se va agarrá als mugrons y desde aquell día, hasta ben gran, una gata va mamá de una gosa y ya sempre se van portá mol bé, com si foren mare y filla.
La casa te dos altures, la del carré, (allí está lo corral de la mula, la bodega, un cuartet agón se guarden les olives en aigua, les conserves del gorrino, la tenalla del oli, los aus y demés, tamé está la gorrinera, en lo gorrino dintre), la primera (en la cuina, en lo foc antiarra, lo minchadó y les alcobes) y la segunda, en lo grané, (agon tamé se sequen lo de la matansa del gorrino, los pernils, les figues maellanes, les tomates, los orellons, les bachoquetes y demes coses), la pastera y lo corral de les gallines.
Allí ñá micha dochena de gallines que ponen dos o tres aus cada día y una parella de conílles, que de cuan en cuan crien conillets.
Alguna de les gallines, de cuan en cuan, se fique cloca, entonses se cambien dotse o catorce aus a la tia Patro que te pollastre, y, si no me enrecordo mal, als veintiun díes naisen los pollets, pa renová lo galliná. Cuan son grans se maten algunes de les gallines velles.
Les conilles, de tems en tems, se demane un mascle a alguna de les veines, pa que les munto (es un espectácul veure com, sense coneiseles, per puro instinto, les encorre pel corral, hasta que les fa seues). Al cap del tems les dos crien, cada una a la seua cachapera, fan un niuet en lo seu pial, que elles mateises se arrenquen, y allí al mich, se veuen asoma los cabets dels menudets, siegos de momen. Ya creiserán.
Han fet esperimens, an tingut conills chinos, pero mos donae no se qué minchamols. Van tindre tamé patos, pero eren mol marranos, tiraben l’aigüa per en tiarra y u disaben tot com “un aveuradó de patos”.
Caprichos del agüelo “Sebeta”, cuan ere menut y estabe al seminari, al vindre de vacasións, lo siño retó li demanabe que puchare al campanal y allí ñabie sinc palomés y que agarrare los coloms que puguere, pa evitá que ñaguere masa al poble.
En una escala y com podie, sen un sagal, per aquells tellats, anae en sacs agarrae vuitanta o novanta coloms, la machoria menudets, en lo tems chust pa podé minchals, uns atres grans.
Lo mosen lin donabe diau o dotse, com agraimen, per lo trevall.
De eisos éll va aná trian los mes grans y mes majos y ya ne tenie tres parelles crian al galliné. Los va fe puesto en alt, pa que pugueren fe los seus nius y criá. Tot anabe be, se habien fet parelles y criaben mol bé.
Pero un día al sagalet li va pareise que los cristals de les finestres del galliné estaben bruts y entrabe poca llúm. Se va a ficá a la faena y va disa los cristal completamen transparens, cuan avans no se veie ni lo carré.
Los coloms van veure lo carré tan propet, pero no van veure los cristals de lo llimpios que los habíe disat lo Luiset y un detrás del atre van eiseca lo vol cap la finestra. Lo primé, ere lo mes gran, de la velosidat que portabe, va trenca lo cristal y se va escapá, detrás d’ell van aná los atres, ya no tenien barrera que los impediré vola lliures. Los nius se van queda sols, sense pares que los umpliren de cuan en cuan. Lo menut va dependre que los que viuen al sial, volen volá y sé lliures, en les seues ales al aire.
Continuará.


///
La vostra goseta va matá una perdiu mol manseta que había criat yo de perdiganeta, la soltaen per la era y pasae¡l día solta hasta cuan habíen de marchá, entonses li traíen la gabia, la cridaem y ella soleta entrae. Hasta que un domenje que va aná la tía Palmira a ajudali a la granja a ma tía Celeste, se la va fe, vach plorá y li vach agarrá algo de manía a la vostra goseta

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

Prinsipis 11

Prinsipis 11

Als pocs mesos de está a Saragosa, mos va naise la chiqueta, ya teniem la parelleta. Ya ne erem cuatre a la familia.
Mentres habia estat a Teruel, habia fet alguns escrits a la Jefatura de Saragosa, per aisó cuan vach arrivá alli al 1980, ya me coneisien un poc y me van destiná a la Brigada Criminal, al Grupo segundo.
An aquells añs a la Brigada de Saragosa, ñabie sinc grupos. Cada día n’estae un de guardia y se fae carrec de tot lo que entrare en eises 24 hores, de día y de nit. Tenien que investigá tot lo que pasare a eises hores.
Lo primé día que van eisí per denit, van aná a visitá a un club. Van entrá y yo, pensán que anaem a trevallá, me vach queda a la porta, pa vichilá. Los atres van entrá dintre y se van posá a parla en les chiques que estaen allí y hasta van demaná una copa.
Luiset a la porta, Inosén, ells prenen la copa, de cuan en cuan miraen cap a la porta y a mi me pareisie que hasta s’enrien un poc. Al poc se me va arrimá lo jefe de grupo y me va di que no fae falta que me quedara a la porta, que an aquells puestos anaen a parlá en les chiques, per si tenien alguna notisia relasionada en les investigasions que portaem. Y que les chiques eren amigues nostres de fae mol tems. Elles y ells se van enriure un poquet y Luiset va dependre una cosa mes. Al sé exseminariste les “chiques” me van posá lo mote de “jesuita” y, desde entonses, aisina me dieben. Al remat mos van fe amics en moltes de les “chiques” que tenien eise trevall, la machoria tenie una “historia” detrás y moltes se “confesaen” en l’agüelo “Sebeta”. Algunes eren unes desgrasiades y n’ols habie quedat més remei que “trevallá” an aisó; unes atres, sobre tot sudamericanes, chiques presioses,  u faen pa pagás los estudis; e inclus ñabie algunes, les menos, que estaen allí perque volien, los agradae.
Van tindre investigasions importantes, atracos, morts, secuestros (lo més importan lo de Enrique Castro “Quini”) y mol trevall. Tamé desgrasies, se va morí lo Jefe de Grupo de un tumor serebral.
Al 1982, los grans Jefes de Madrit, van pensá que serie milló que, en ve de trevallá en turno de guardies; que cada grupo se fare carrec de una materia: drogues, estafes, atracos robos y homicidios. A natres mos van tocá Homicidios, per aisó erem lo Grupo 2, y teniem com espesialidat los homicidios. Ara entendreu lo nom de la serie de TV: “Grupo 2, Homicidios”. Mos faem carrec, tots los dies del añ, de: tots los morts que ñabie a Saragosa y a camins algún raro de Teruel y de Huesca; les violasions y tot lo referit a violensia contra les dones; les desaparisions y fugues de casa; les ferides; los secuestros y les estorsions.
La ley d’els grans números, la estadística, mos diu que cada añ, ña un mort (matat, diem natres), per homicidio, per cada sen mil persones, entonses si a Saragosa ñabie siat sens mil habitans, al cap d’el añ ñaurie siat morts matats. Un añ podien ñaure diau, y al añ siguien cuatre, pero lo terme mich ere eise, siat per añ.
Asó ere a part de les morts naturals, per enfermedat, acsidens, y suicidios. De eisos ne teniem, aproximadamen dos cada tres dies. Natres soliem aná a tots los morts, perque mai sabies la verdat de una mort, hasta que no veies lo cos mort. Entonses si feu cuentes, uns dosens morts cada añ, en vin añs que hay estat a eise grupo mos donará un número entres tres y cuatre mil morts que porto a la meua mochila, a la meua esquena.
Sé que tot aso a vatres tos fa eisí un mun de preguntes que tos agradarie fem. A ver si algún camí tenim tems, preparem una reunió y puc intentá contestales. Algunes me les han fet estos dies a les entrevistes que me han fet pa T.V., ABC, Super Tele y El Pais, de momen.
Lo número de morts matats se arrime al sen vuitanta, perque vach está tretse añs com inspector de eise grupo; después sinc com a Jefe de Grupo y al final uns atres sinc, com a Jefe de Secsió, portán los grupos de Homicidios, Atracos, Menuts, Servisio de Atensió a la Dona (S.A.M.) y Unidat Adscrita als Chusgats.
En eise tems hay conegut un mun de Jefes dels Chusgats, Forenses, Dotos, periodistes, polisies, guardia sivils, y polisies munisipals de España.
Desde sempre hay tingut un defiacte o una virtut. Alguns dels casos que me van tocá investigá, cuan, denit me chitaba, avans de dormim, igual que fach ara en vatres, al meu cap, convertia lo cas en una espesie de noviala (fabulaba).
Y ensomián, ensomián, me quedaba dormit.

Seguirá.......

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+ Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

 - Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

 + ¿Es algo que un crio pugue arregla?

 - No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusió, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+ Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aissina.
- Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+ Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

 - Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+ Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

- Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+ Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

- Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+ "Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

- Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+ Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

- A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+ Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

- Calla charraire, que igual es una casualidat.

 A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+ Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

- Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del cordé y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......

Prinsipis 4

Prinsipis 4

Aquella nit casi no va dormí, pensán en lo disgust que li donaríe a sa mare. Pensán en qué podie fé; estae daván de una paret mol alta y mol llarga per los dos costats y tenie que pasá al atre costat; allí, a lo milló, trovae alguna eisida. Volíe corre, volíe saltá y no podie maures, estae dormín, ensomián….NO! estae despiart, los barrots de la cadira si li clavaen a la esquena; al maures les cadires se separaen, casi cau.
Se parlae en chapurriau; cóm li podie haber pasat aisó; no ñabie dret; no habie fet res ruin; per qué la vida li tratae aisina?. VAL! Luiset, hasta aquí han arrivat. Ña que seguí, no pots se cobart. Aném a pensá, cuan estaes al seminari, (te dones cuenta ya parles de cuan estaes; venga! valén, eisirás a daván), cuan estaes, sí, cuan ESTAES, ya no estás; tenies un amic que ere retó dels jesuites, poch aná a parlá en ell, te volie mol, te escoltará; ell te achudará.
Per dematí, en los ulls llegañosos de haber dormit mal o de no haber dormit, sen va caminán a la iglesia dels jesuites. Allí trove al seu amic; casi plorán, li conte lo que ha pasat. Este home es com un borradó; venga, fora tristesa; s’acabat lo seminari, pero no s’acabat lo mon; la vida seguis. Qué vols fé?
Ahí estae lo problema; no u sabie. Algún amic seu, que tamé habie disat lo seminari, se habie apuntat a sé maestre; home, no está mal y ademés estaré acompañat. Li u diu al retó y este agarre lo teléfono y cride, no sé a quí. Anote unes coses a un papé.
Mira, encara que ya se ha pasat lo tems, ves a la escola de magisterio y pregunta per esta persona, donali este papé y te disarán matriculat. No tots lo retós eren iguals, no tots eren rencorosos. Ara tampoc son tots iguals y tampoc natres som tots igual. Segur que Luiset aurie fet algo mal, algo qu’ell no se va doná cuenta, pa que lo enviaren al carré. Eren tems de mol moimen als carres y, com es mol natural, aisó tame influirie allí dintre, al seminari. Perque alguns dels retós que yo había tingut lo añ de avans, tamé van desapareise de aquell edifisi tan gran.
Va aná corren y en los pocs dinés que li quedaben se va matriculá. Ya estae mes tranquil. Ara faltae dilu a sa mare. Va agarrá lo coche de linea de per la tarde y se va presentá a casa. Ella li va dí que no, pero als seus ulls se veie lo disgust. Estae tan acostumbrada a sufrí que una ferida mes ya no importae. Va traure los dines que tenie guardats per si pasae alguna enfermedat y los u va doná. Qué pichó enfermedat que eisa. “Pren, pa escomensá, ya ne tindrás prau, despues ya vorem, si fa falta demanaré un préstamo, pero no disos los estudis; aisó mai, mos costo lo que mos costo.”
Les mares son les mares, lo roin es que sol ne tenim una. Pero una mare es una mare. Es única. Es lo mes gran que tenim an este mon.
Va torná a Saragosa, va escomensá a estudiá. Pero lo prime día ya va veure que alló no ere un camí fásil. A la clase de matemátiques van escomensá esplicanlos una manera nova de estudiales. Parlaen de conchuns….y aisó que és?. Asó es lo primé que tindreu que enseñals als crios menudets. Lo primé que ting que enseñals als sagals sol vindre a la escola, y yo en devuit añs y los meus estudis y no u enteng; mal escomensem.
Les demés asignatures, bueno unes milló que atres, pero alló no li convensie. Va escomensá a compras lo Heraldo y mirá trevalls. No podie estudiá una cosa que no li agradabe y damún gastás los dinés de casa.
Un dia va trová un trevall pa vendre cuadros per les cases, porta per porta. Com ere lo primé dia, li van demaná lo carnet de identidat y lo van enviá en un atre chic.
Cuan va veure com ere alló, reñín en les dones; engañanles; posán lo piau al brancal de la porta pa que la dona no la puguere tancá, hasta convensila pa que comprare lo dichós cuadro. No, aisó tampoc ere pan ell.
Sen va entorná a la ofisina y va reclamá lo carnet; no li u volien doná, dieben que tenie que está més dies. Al remat los va amenasá en cridá a la polisia y entonses li u van doná.
Estae desesperat, caminán p’el carré a totes les obres veie cartels que dieben “se nesesite peó”. Ell, a les vacasións habie trevallat mols camins de menobré, no li importae feu atre camí. Tot menos gastás los pocs dinés de casa. No volie esculipials. No podie desplumals.
Al día siguien, aubris lo Heraldo y “SORPRESA”, allí ñabie un anunsió, ere la solusió de la seua vida; a ver, ya ere hora que escomensare a tindre un poc de sort. Lo sol eisie tots los dies. Y a ell li acabae de eisi y en molta llum.
Seguirá......

Estem tardán o ya es masa tart.

Estem tardán o ya es masa tart.

Coneisco a una chica que es de un poble veí de la comarca de la Tiarra Alta, allí no fá mols añs parlaen igual com natres, milló, com si foren de Valderrobres. Com si foren chermáns nostres.
Pero van escomensá com aquí u están fen, enseñán catalá a les escoles. Ella a casa parlae de una manera, a la escola de l’atra.
Pero los llibres, la tv, la radio, los amics, en los que chugae al riu y al carré, ya empleaben lo catalá de la escola.
Los pares, encara faen aná lo seu chapurriau, se resistíen, ere la seua llengua, pero los llibres, los resibos, los pregóns, la tv, la radio tot los arribae en catalá. Y sobre tot los seus fills veníen de la escola en un atra llengua y eisa ere la culta, la que se depreníe a la escola, la que se parlae a la capital y damún de tot la que ya parlaen los seus fills. Y pa que los menuts no la parlaren mal y los renegaren a la escola, tamé los pares van escomensá a empleala y poc a poc li va guañá lo terreno a l’atra.
Avui la chica ronde los coranta añs, ha perdut lo “chapurriau seu” ya sol parle en catalá, ya no s’enrecorde del atre. Com es lo que va dependre a la escola, eise pan ella es lo bo, la seua llengua.
Cuan yo li parlo en lo meu chapurriau, encara li torne al cap, lo seu, pero ya es un recuerdo antic, vell, ya no té sentit. Li sone, pero la seua llengua es la catalana que va dependre a la escola, la que li va enseñá la siñoreta.
Ham perdut una chica, ham perdut a la seua colla, a les colles que van detrás; an aquell poble ya casi dingú s’enrecorde del seu parlá, de aquell parlá de fá añs, sol algún vell y eise pronte se morirá. Ham perdut un poble, una atre més. Se ha mort una llengua.
Y natres estem escomensán, ya fá uns añs caminán per lo matéis camí, tenim lo virus dintre, a la escola, y contra este virus ya no ña vacuna, perque ni los nostres “dotos” lo volen curá.
Estos díes, tan fondos, en que me tornen a la memoria aquells atres en que, sen menut, corría per los carrés de l’Aldea en un cabaset a la ma, replegán lo “alirando” a casa de los tíos, aquí una barreta de guirlache, aquí unes naus, unes armeles (sí, no tos enrigau, es que no ñabíe res més pa regalá).
Ensonmiaba que dintre de una semana, lo día del reis, tornaría a fé lo matéis camí, replegán una llibreta, un llapis, una goma, una peseta, un sacapuntes y al balcó de casa una caiseta de pintures Alpino de sis pintures.
No ñabíe res més, pero pa Luiset eren un reis rics, mol rics, perque hasta ara habíe portat un troset de llapis que ya no li valíe a sun chermá y com ell teníe los ditets més menudets, encara lo fae aná.
Pos, mirán cap atrás, com Luiset, me trobo al agüelo “Sebeta”, que es ara, y lo crío li diu al vell:
- Te queises de aquella chica que ha cambiat lo chapurriau per lo catalá ¿Y tú qué has fet? En tot lo que presumises, resulte que tú lo has cambiat per lo castellá ¿Quí té més culpa?
Y me miro y li ting que di que te raó. U sentisco. Me vull defendre y li voldría di que dintre del meu cor encara está lo meu parlá, lo meu chapurriau. Que estic luchán per ell, que vull espentá pa que no se piárdegue, pa que ñague més Luisets y més “Sebetes”, pero eisos que tinguen la sort de viure a l’Aldea y allí parlon la seua llengua, la meua llengua.
Que, per lo menos, al añ que ve, se seguisque parlán y aisí, poc a poc, un añ detrás de un atre, nol dison mori. Que seguisque viu.
Pero lo tems ve ple de nugols, la boira no eiseque; a este pas tardarem en torná a veure lo sol y entonses casi segú que será masa tart, perque estem tardán y lo sol que ve ya té un atre coló.
Vull quirdá, vull demaná que ña que eisí totchs al carré en les noves pintures Alpino y ham de seguí pintán lo nostre sol, la nostra llengua, en aquells colós que ha tinguts sempre, en les palabres de sempre, les de tota la vida, que no mo les cambio, que no TO LES CAMBION, per les de un atre sol, per les de un atre coló.
Feume cas, es la meua llengua y es que, avui, encara es la VOSTRA LLENGUA.

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momén n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure - llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momén, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo traduí una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo camí lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adriá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siñó Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Faríem teatro, cantaríem jotes, chugaríem al futbol en la chen del poble, aniríem per les cases y sobre tot resaríem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau