Mostrando las entradas para la consulta Nadal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Nadal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán 1.

Pensamens de un ignorán 1.

+ Bon día agüelo.

 - Bon día Luiset. ¿Cóm aném?

 + Be. Me alegro de tornal a veure per aquí. Ya fae tems que no apareisie per este raconet.

 - Y be que tos trovaba en falta, pero no se pot está fen dos faenes al mateis tem, perque una de les dos la farás mal.

 + Si ya me han contat que está escribín algo gran….

 - ¡Callá!!, charraire, que no saps guardá un secret.

 + Si a mi ya me u han dit per lo carré. Yo pensaba que se podíe di.
- No si ya u diuen; los crios y los bochos sempre diuen la verdat, no se tos pot fe callá, ni davall del aigua.

 + Entonses es verdat, ¡está escribín algo gran!

- No, Luiset, no me fasques propaganda avans de hora. Mira no me importe diuteu, perque este grapaet de chen que mos llichis an esta paret son amics y en los amics no ñan secrets. Tens raó estic intentán fe no se si una cosa gran, pero sí, una cosa llarga, masa llarga pa mi.
Ya saps que yo soc un aprendis de prinsipián de escomensá a dependre a escriure. Y no se lo que eisirá, ni siquiera si eisirá algo al remat. Desde que vach disá de apareise aquí en les nostres charrades, estic trevallán, devananme lo cap, en fe una espesie de llibre, al que isque lo que isque, intentá que se paresque a una noviala en CHAPURRIAU. En la que ademés del argumén, que tamé ne te, aparesquen un mun de coses de la nostra tiarra, un mun de palabres, un mun de histories, dintre de una historia més gran, dintre de la nostra historia.

Masa envecha pa un cap com lo meu y a la meua edat, pero ñabie que intentau. Cuan u acaba, si u acabo, que encara falte mol, vatres sereu los juesos, tindreu que doná la vostra opinió y dim cóm ha quedat.
Se que ñaurá chen que se asustará de que asó isque aquí, pero si volem que vasque a van, te que se en la achuda de tot lo mon, per lo menos en la ilusió de tots; después si ha eisit be o mal, la historia mos u dirá, lo tems chusgará al agüelo “Sebeta” y tamé a tú Luiset, per se tan
 ambisiosos, tan presumits, de ficamos en camises de onse vares.

+ ”Sebeta”, no me importe, que diguen lo que vullguen; yo sempre estaré orgullós de que me hasque fet viure an estes charrades.

- No, Luiset. Lo que está en deuda en tú soc yo, perque tot lo que se conte aquí, son coses de la teua vida, de cuan lo agüelo ere com tú y aisó no se pot inventá, ña que viureu.

+ Bueno y ara que ya hay esclafat lo au, sense voldre, a on tirem la “milorcha”.

- Avans de escomensá en la historia de avui, te vull dí que se note que han pasat les festes de Nadal y ha ñagut matansa perque vaya lo llustrós que estas.

+ Lo del llustre no será perque estos díes atrás ma va tocá lo bañ a la conca, y eises coses se noten.

- An aquells tems, no es que forem marranos, es que no ñabie tems lliure y estáen los bañs de cada estasió, primavera, estiu, otoño e inviarn; a unes atres cases los fáen més a subin y los tocáe cada més. Ah! y estáen los exagerats que eisos u fáen cada semana, lo domenche avans de eisí a rondá, lo bañ!.

Crec que som la generasió que menos enfermedats, menos pasies va tindre, no es que la brutisia mos guardare sino que la pell te, se fabrique, la seua protecsió y diuen que en tans bañs, tan gels, tans sabons se lleve, se piart. Bueno aisó u diuen algúns, no sé la raó que tindrán.

Continuará..........

pensamens-de-un-ignoran-2

Consiliasió familiá y 2

Consiliasió familiá y 2, Luis Arrufat, agüelo sebeta

Consiliasió familiá y 2

La verdat es que, com cada un de vatres, hay tengut la milló familia del mon; yo sol, no haguera pogut fe les coses que hay fet y de la manera que les hay fet.
Cuan teniem un mort, matat; ahí se habíe acabat lo horari; lo jefe nostre ere la investigasió; no ñabie hores, ni nits, ni minchaes; eises coses se faen cuan se podien o cuan no ñabie més remei, perque lo cansamén ere tan gran que ya no ñabíe cos que lo aguantare. En eisos casos faem turnos, pa aná a descansá unes hores y a seguí.
Si tot anae be, yo a les dotse men anaba a buscá a la chiqueta a la escola; estae a sinc minuts del trevall; la disaba a casa; a tres minuts de la escola; y tornaba al trevall; a vuit minuts de la casa;  hasta la hora de eisí. May ningú me va dí res, prau hores faya de nit; y tampoc, may me va dí dingú que les descansara algún día. La verdat es que si algún camí tenies que arrivá tart perque algún dels menuts estae malal, tu cridaes, u dies y ya estae lo permis donat. Ere un “do ut des”, que vol dí “yo te dono cuan me nesesites, pa que tú me u donos, me u tornos, cuan u nesesita yo”.
Com hay dit més a dal; teniem la sort de que los sogres, vivien a la mateisa casa que natres, uns pisos més a bais. Algúns camins; pocs, pero algúns; cuan se arrimaen les dotse y me ere imposible aná a buscá la chiqueta, cridaba a ma sogra; una dona maravillosa, sempre disposta a tot per achudamos; y ella, encara que fore posanse un abrigo damún de la bata de casa, baisae y replegae a la menudeta.
Es verdat que lo está los sogres a bais, mos donae molta tranquilidat; a part de que la meua dona, tenie la tarde lliure; vull dí que no trevallae fora de casa; que prau li quedae dintre de ella, per totes les coses que vatres sabeu que demane una casa en dos chiquets.
Per tot aisó que hay esplicat hasta ara, puc repetí que vach tindre la sort de tindre la familia que tenía; los chics, a lo milló presisamén per les preses de la vida, per lo “torroll” que ere la nostra vida; se van adaptá de maravilla; clá que los achudaba, clá que los controlaba; pero ells se van ana crian de acord a les obligasions que tenien los seus pares; entonses, cuan yo tenía tems, o cuan arrivaba per de nit, encara que ya estaren dormits, los miraba los debers, los estudis y al matí siguien, mentres se vestien, se rentaen y desdichunaem, anaem repasan les coses; si alguna ere mol enrevesada la repasaem al fin de semana.
Fach memoria y no me enrecordo que may los fallarem, per lo menos que mos donarem cuenta de que los fallaem; cuan se presentae lo problema, li buscaem una solusió y aisí va aná pasán la vida y los añs.
Per qué ting que tindre unes hores determinades pa está en los chics, si a lo milló a eises hores no los fach falta y me nesesiten a uns atres momens?. Per aisó, ara mirán cap a tras, la verdat, no trovo en falta no haber tingut tems pa la “consiliasió familiá”. No lo vach nesesita en tot lo apurat que anaba a dies. Que me alegro que ara tingau mes hores pa está en la vostra familia. Pero aquells tems eren diferens y mols camins, si una cosa no la coneises, no la pots voldre, no la trobes en falta.
Cuan los chics van aná creisen, a mi me va doná per estudiá “dret” y en mols sacrifisis, en mols añs, vach conseguí fé la carrera de abogat, entonses, estudiaba per denit, hasta que no podia més y me entrae la son. Vach fé eisa carrera, pero dos motivos, primé: perque u creia nesesari pa lo meu trevall; intentá sabé casi lo mateis que lo abogat que venie a defendre als detenguts; y segundo: per si un día algún dels meus fills volie fé la mateisa carrera, podeli achuda. Aisí va pasá; lo meu fill va voldre estudiá “dret”; algún camí, dinán, parlaem de alguna llisó, pero sol u comentaem; com podiem parlá de fútbol o de política. Los dos, a lo milló per la manera en que habien crescut, van sé prau pa ells mateisos; casi may van demaná consells, que a lo pichó yo no los u aguera sabut doná. Los pares no u sabem tot, encara que algúns fills u penson aisina.
Tampoc les persones machós u sabem tot; tenim molta esperiansia, per lo mol tems que han pasat a este mon; pero res més; sol som uns chovens, a uns cosos vells, en moltes esperiansies detrás; pero mos podem equivocá, en realidat mos equivoquem mols camins, com les demés persones, chovens o velles, de este mon.

Preparat pa viachá:
Desde lo primé momén que vach agarrá lo trevall de polisía, sabía que, a cualquier momén; cualquier día, o nit; me podien cridá pa trevallá o pa tindre que viachá. 
Entonses, desde menut, desde que estaba al seminari, tenie fet un papé en una llista de tot lo que me tenía que endú al marchá de viache; ña que tindre en cuenta de que yo anaba y venia al seminari, tres camins cada añ y algúns añs hasta cuatre; pa nadal, pa semana santa, pa escomensá lo curs, y pa los campamens. Eisa mateisa llista, la vach aná adaptán a cada momén de la meua vida. 
Cuan vach arrivá a Teruel me va aná mol bé; pa cuan me enviaben a reforsá a uns atres puestos que fae falta chen. 
A Saragosa, tamé eisiem a reforsá a uns atres puestos, sobre tot a les fronteres y al Nort, a les Vascongaes. Pero sobre tot cuan més eisiem eren uns viaches de poc tems, pocs dies, cuan ere nesesari per una investigasió. Lo famos papé en la llista de coses pa eisí, ara ere més menut: una bosa de deport, en una muda, dos camises, la bosa de aseo y la tarjeta de crédit. Com eren mol normals eisos viaches; eises eisides, encara que pugueres torná lo mateis día que ten anaes; la bosa sempre anae en tú. Se tardae sinc minuts en preparala. Pillala y torná corrén a la ofisina, pa eisí disparats.
Tot asó ere tan normal en lo nostre trevall que no u trovaem raro, com tos pot pareise a vatres. Cada trevall te les seues característiques, les seues ventaches y los seus inconveniens. Y yo habíe agarrat éste.
Espero haber aclarit les vostres dudes y les  preguntes que me vau fé sobre este tema. Sino, ya sabeu que lo agüelo “Sebeta” sempre está preparat pa contestautos; com sempre, mentres trevallae, va está dispost a eisí de casa, encara que fore, de nit; o de viache, fore la hora que fore y tinguere que aná aon tinguere que aná. Tot lo nesesarí pa serví al siudadá que li pagae. Y aisí son la machoria dels polisies de este país.

FIN.

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

Trovada 1, Cansons



Trovada 1, Cansons

Dilluns, día 14 de agost de 2017. Dotse y micha, Plasa d’Aragó. Saragosa.
Ña dies que ña que posals a les charrades.
Per eisa plasa, a eisa hora, baisen tres dones, no son unes dones cualquieres, son dones del Matarraña, aisó vol di mol. Si ya les dones d’Aragó tenen fama, les de aquells termes, molta mes. No son dones guerreres, vull dí no son de les que ataquen, pero cuidau si lo ataque dels contraris va contra la seua historia; contra la seua forma de parla; contra lo Chapurriau. Aiso, sí que no, ningú se pot ficá en los seus antepasats y en los seus fills al matéis tems, entonses sí, de dintre de elles is eisa forsa que done l’aigüa del Matarraña.
Ya u hay dit, atacá, no; a ningú; pero defendres, aisó per damún de tot, se disarán lo tems, la pell, la sang, lo cor, la vida. No saben en quí se han posat. Quí no es chapurriau, no pot sabé lo que se sentís, es un sentimen especial, de mol a dintre, la chen de aquella tiarra, u sentís, encara que no u sapie esplicá.
Son dones de l’Aldea, pacifiques, tranquiles, trevalladores, aisó sobre tot, pero ara les han convertit en guerrilleres, de aiso aquella tiarra ne sap mol, guerrilleres de les palaures.
Les estaen esperán un atra dona y un home, tamé de l’Aldea, ya estaen tots, no faltae ningú, fae tems que habien quedat en reunís, avui han tingut la oportunidat, la sort de podes trová.
Se senten; tots volen parlá a l’hora; ña tantes ferides que curá; tantes taques que llavá; la persona mes gran; no la mes vella, perque cuan se té lo cor chove no ña edat, fique pau. Tots callen. Preguntam; lo que vullgues y si u sé, te contestaré; lo meu cos va fallán, pero lo meu cap está com al prime día; y com la reunió es pa trevallá p’el chapurriau, encara me sentisco mes chove.
Cansons: y allí, al mich de la plasa van aná cantan cansons de l’Aldea, en chapurriau, claro; la chen de les taules de la redolada debien pensá están bochos estos chapurriaus; cantán aquí, sense cap de vergoña, en chapurriau. Ningú se va atreví a dimos res.

“Plau y fa sol,
les bruises se pentinen,
plau y fa sol,
 les bruises van de dol.”

“Baiseu les casquetes,
baiseu lo vi blanc,
baiseu les casquetes,
sino mon Anam.”

“Tan, taran, tan, que les figues están viardes,
Tan, taran, tan, cuán madurarán,
si no maduren lo día de Pascua,
madurarán lo día San Juan,
Cuán anirem a la roca fumada,
cuán anirem a minchá cansalada,
cuán anirem a la roca del corp,
cuán anirem a minchá conill mort.”

“Pastoret de aon vens?,
de la montaña, de la montaña,
pastoret de aon vens?,
de la montaña, de veure lo tems.
Quín tems fá?,
plaure, plaure, plaure,
quín tems fará?,
plaure, plaure, nevará.”

“Lo sabaté menut anae a fé sabates,
en un repuntapiau, va caure de sarpes,
cuidau, cuidau, cuidau, asó no pot aná,
sino se acabe avui, s’acabará demá.”

“En pic, en pic, lo tortolet,
la garreta del pastoret,
toquen y toquen, lo tamboret, (lo tamborinet),
la gallineta grasa,
corre per l’airasa,
lo bou estrellat,
corre y corre p’el tellat,
llat, llat, llat, merdeta de gat.”

“Sant Antoni y lo dimoni,
chugaen al trenta y un,
lo dimoni va traure trenta, y
Sant Antoni, trenta y un”.

“La fresneda a una costa,
Vallchunquera a un plá,
La Portellá en dos trosos,
Y La torre, allá d’ellá.”

“Boticari, canari,
Potes de aram,
que a la seua dona,
mate de fam.”

“Un rosé de roses blanques,
acabades  de cullí,
tan amigues que erens antes,
han tingut que reñí,
al andén de un terrení,
han reñit per poca cosa,
a la cara te u diré,
per mol que te rebaisos,
amiga, no te está bé.”

Pa nadal:
“San José se fa vellet,
y no pot puchá la escala,
matarem un corderet,
per a tota la semana,
y vindrán los pastorets,
y senarán de bona gana,
y sen anirán a dormí,
a la palliseta blana.”

“Les parets eren de sucre,
les portes de terró,
y cada mosca que pasae,
sen enduie un gran tros.”

“Al siño veterinari,
tots li diuen menescal,
y lo cas es que li sap mal,
pos li pareis ordinari,
perque ell es de capital.”

Lo día de San Juan (me van insistí que a l’Aldea se diebe aisí que San Joan ere al Más de Llauradó), ere festa gran a l’Aldea; per la tarde tot lo mon, grans y menuts, se arreglaen y baisaben a la fon, allí se faen una grasiosa de les del paperet.
Después los grans faen un corro mol gran; imagineutos lo redol del reloche, dintre del redol, a les dotse se posae un home, en un tros de papé llarc lligat a la correcha per detrás, a la esquena, com si fore una coga. Ara un  atre home se posae a les sis y pillave un atre papé. Los dos cantaen la seua cansoneta; y cuan acababen, al de les sis, li ensenien lo pape y los dos escomensaben a corre per tot lo rogle, pegats a la chen; sino ere garrama; y lo segundo corrie detrás del prime intentan prendeli foc al seu pape. Al matéis tems que totes les persones del rogle donaen voltes, corrén tamé, aisí se fae una corren de aire; per lo que corrien los de defora y los de dintre; y lo foc enses durabe poc, perque se consumie mol de presa. Aisina les carreres duraben poc. Y a torná a escomensá.
La cansoneta diebe aisina:
Lo primé home: “No me la ensendrás,
lo pio, pio, pio,
no me la ensendrás,
la coga de detrás.”

Lo segundo: “Sí, que te la ensendré,
lo pio, pio, pio,
sí que te la ensendré,
la coga de papé.”

Lo choc o entretenimen consistie en que lo segundo li ensenguere lo papé (coga) al prime, y lo prime tenie que escapas pa que lo papé que portae lo segundo, com estae ensés, se acabare de consumí o se cremare la má de quí lo portae y lo tirare an tiarra, entonses habíe perdut lo segundo; mentres que si conseguie ensendre la coga, guañabe ell y perdie lo prime.
Pareis un choc mol simple, pero si li afechim que los chugados eren un de cada cuadrilla (colla), o un de cada quinta, o un de cada carré, un casat y l’atre solté, ara ya entendreu que la chen partisipabe, volen que guañare lo chugadó en lo que tenien mes relasió.
Disfrutaen, mentres chugaben, y cuan se acababe, tots tan amics atre camí; y, mentres tornaen al poble, anaben comentan les carreres. Pues fulano casi lo ensén; no qu’el atre corrie mes; pos mengano se ha cremat un poc la má; no ha segut res, se ha rentat enseguida en l’aigua freda de la Font, y apañat; pues a perengano casi se li ensenen los pantalons; has vist a menganita com mirabe a fulano cuan corrie?, no si eisos acabarán fen parella, ya te u dic yo; has vist ……

Y así pasaen lo tems, sense cine, sense tv, sense radio, sense fe mal a ningú. Sen felisos en tan poquet, sense fe mal a ningú.

Seguirá.....

INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA

Aprofitán lo cuento de estos díes atrás se me ha ocurrit copiá a este bon escritó, no intento paréissem an ell, sol imitál, encara que sigue mal. Juan Valera.

1/3. CONCHUNTÁN.

Podem assegurá que lo tío Inossénsio ere natural y vehí de l’Aldea. Cuan va naise lo retó li va posá Prudensio, pero passán lo tems, la chen al véurel tan inossén, que hu ere y un mun, li hu va cambiá per lo de Inossénsio y eise se li va quedá. Es segur que en tot lo Matarraña no seríe possible trová un atra persona més prudenta, més inossenta y més sensilla. Ere de mol bona pasta.

Ere bona chen, generós, bondadós y amable en tot lo mon. Com ere fill sol habíe heredat de son pare tiarra de sembra, armelés, oliveres y una casa al carré del Portal. Estáe casat en una bona dona y no teníen fills. Podem di que teníe una vida desahogada.

Trevalláe la seua tiarra, pero no li fáe falta matás, li dedicáe lo tems que los campos nessessitáen. Vivíe be, dormíe be, hasta la siesta y mincháe mol be. Tot aissó se notáe al seu cos y sobre tot a la seua tripa, estómec bais diebe ell y su creíe. La verdat es que lo contorno li habíe aumentat, estáe casi redo, si caíe sen aniríe hasta lo Clot donán volteretes. Pa colmo teníe una burreta y anáe y tornáe al campo muntat en ella y aissí no perdíe ni un gram de grassa.
La dona lo va portá al dotó y éste li va recomená que teníe que fe mes ejersissi y desde entonses anáe caminán y tornáe caminán, la burreta li hu agraíe.
Com sol teníe una burra, al arrivá lo tems de llaurá, teníe que fe “conchún” en un cuñat que teníe per part de la dona.

(Trevallá en “conchún” volíe di que dos llauradós que sol teníen un animal cada u, cuan arriváe lo tems de la llauransa, un li dissáe al atre lo seu animal y lo teníe los díes que fáen falta pa fe lo trevall, después hu fáen al revés.)

Lo tío 
Inossénsio ere inossén pero no tonto y se habíe enterat, que corríe pel poble que son cuñat anáe díen que cuan ell li dissáe lo animal al Inossénsio , al tornálu als cuatre o sinc díes estáe més prim, inclús en tocadures, que segur que ademés de tíndrel tot lo día llaurán, en lo que pesáe, aniríe y tornaríe al campo muntánlo en ve de muntá a la seua burra o de aná y torná caminán com li habíe ressetat lo dotó. Que segur que per denit li posaríe un bos pa que lo animalet no minchare del pesebre y aissí no li gastare palla y sibá. Y damún segur que debíe empleá la suriaca perque lo animal solíe torná en més nafres y tocadures que cuan li hu habíe disat.

Lo 
Inossénsio se hu va pensá mol bé, no li agradáe llaurá a polligana (en un animal sol), no podíe seguí conchuntán, sino al remat acabaríe discutín en son cuñat, bueno son cuñat en ell y damún sabíe que la seua dona, com sempre, se posaríe de part de son chermá, per aissó eren de la matéissa familia y ell ere de la part de defora.

Entonses com dinés no li faltáen, se li va ocurrí que, com anáe a sé la fira de inviarn de Valderrobres, que se fáe pal desembre, aniríe y compraríe una atra burreta y aissí ya no molestaríe més a son cuñat y tindríe pau en la seua dona. Al fin y al cap los dinés sol eren aissó, dinés y estáen pa gastals.
Pensat y fet, cuan van pregoná pel poble que ñabíe fira a Valderrobres, va agarrá dinés y va pillá lo coche de línea y cap a vall.

Cuan va arrivá lo carré, que ere la carretera, estáe ple de tenderetes als dos costat, la machoría eren carros en varanes per daván y per detrás y dintre ñabíe de tot. Qué bo ere se un poble importán, allí acudíe chen de tota la redolada, no sol de Aragó, tamé de Tarragona, aquella chen an aquells añs més que parlá en catalá, parláen com ells, en Chapurriau.

La chen anáe a comprá gallines (ne ñabíe de varies clases), pollastres (algúns mol pitos y presumits), conills (sobre tot mascles), ovelles (de varies rases), borregos (pa cambiá de sang al bestiá), conills chinos (no sé pa qué los volíe la chen, si no apetíe minchássels), patos (casi sol los compráe la chen que los podíe tindre solts, perque tancats eren un asco hu embrutíen tot), pavos (en lo seu canto “chucuchuc”), hasta ñabíe un pavo real en tota la coga ubiarta, ere una maravilla, la chen se paráe a mirál, les plumes totes esteses fáen forma de ulls de mols colós; ñabíe hasta un puesto de gábies en canaris y sobre tot cardelines, com cantáen, quín goch.

Inossénsio hu anáe mirán tot, disfrután, no teníe fira al seu poble, pero hu teníe a la bora, ben prop, un atra cosa haguere segut tindre que aná a Saragossa o a Teruel, pero allí ere un passeo.

Va aná a diná a la Fonda, les operassións de dinés se fáen milló en lo estómec ple.

Passechán, passechán, caminán entre brosa, palla y basura, a la bora y davall dels carros, va arrivá hasta prop del pon de fiarro, allí ñabíe un puesto de “tratáns” en mules y burros, ya ñabíe fem per an tiarra. Se va arrimá y mirán, mirán va veure una burreta que teníe bona pinta, li va aubrí la boca y li va mirá les dens, es lo que faé la chen que enteníe, pareissíe chove, li va mirá les anques, les potes, teníe una tocadura en forma de cor, al chiñoll dret, pero ere menudeta, no ere de importánsia, casi tots los animals de cárrega, teníen tocadures a un puesto o al atre.



JUAN VALERA, Luis Arrufat, agüelo sebeta, burra


Lo tratán que estáe parlán en un atre llauradó que estáe mirán un macho, se va fija en ell. Esta chen eren mol espabilats y un poc chitanos, bueno mol chitanos y sobre tot charlatáns, mol charlatáns, sils dissáes charrá al remat te embolicáen.

Lo tratán va acabá de parlá en lo llauradó, no se van posá de acuerdo en lo preau, es igual ya tornaríe, lo venedó sabíe que aquell home nessessitáe lo macho, li hu habíe dit ell matéis, ya tornaríe ell se faríe de rogá, pero al final encara que tinguere que rebaisá vin duros, se posaríen de acuerdo. Pa vendre no ñabíe que tindre presa, ñabíe que tindre passiánsia, molta passiánsia.
Ara se va arrimá al 
Inossénsio y va escomensá comboyánlo:

+ Bon día, bon home, li estaba mirán mentres parlaba en lo atre home y pensaba que bona vista te eise vehí, ha triat lo milló animal que ting a la venta, no ña a la reata un animal com eise, encara més yo li aseguro que no ña en tots los pobles de la redolada una burra tan llista com ésta, sol li falte parlá. Parlá no parle, pero entendre hu entén tot, en lo choveneta que es, no te cap de defiacte y es obedienta com ella sola. Li vach a demostrá com me entén.

Va soltá la burra, li va posá lo ramal al voltán del coll y la va posá al mich de la carretera, an aquells tems casi no ñabíe coches, si acás algún camionet menut, y va agarrá la suriaca a la ma y la va fe esclafí a la bora de la burra dos o tres camins (ya sabeu que la po fa obedí a la burra) y después va escomensá a doná ordens:



INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA


Arre” y la burra va escomensá a caminá, ells anáen detrás.

Passallá” lo animal va chirá cap a la dreta. Lo 
Inossénsio admirat.

Wesquela burra cap a la isquiarra
Inossénsio embelesat, aquell animalet se sabíe totes les ordens, obedíe a tot.

So”, la burra parada.

“Atrás, atrás”, lo bicho reculán, reculán. Lo 
Inossénsio enamorat del tot, se toque en la ma la borchaca a on du los dinés y pense si ne tindrá prau, per un animal com eisse se pot pagá be, no pense ni regatechá.

2/3 “LA PARDETA”.

LA PARDETA

Lo tratán se ha donat cuenta de les reacsións del tío 
Inossénsio
, ya lo te pillat, pero lo te que pillá més.

Fique a la burra, en los demés animals y li diu al nostre amic:

+ Vusté li pot posá lo nom que vullgue natres li diem parda per lo coló del pial. No se cregue que los demés animals hu saben fe com ella, miro, es única, es espessial:

“Parda, atrás” tots los animals en les orelles eissecades, pero la única que recule es la burra.

+ Veu com hu enten y es obedienta, empórtossela y tindrá una joya de animal.

Ademés com vech que vuste tamé es bona persona y la cuidará be, li vach a fe un preau espessial, dónom dos mil piales y es seua.

Inossénsio
, a la vista de les virtuts de la burra, hasta li va paréisse barata, estáe dispost a pagá hasta sincsentes pesetes més. Y enseguida li va doná la ma al tratán, lo trate estáe tancat, eren homens de palabra. Va traure los billets de la borchaca y li pagá.

Entonses lo venedó va traure un papé de una cartera y li hu va enseñá, diénli:

+ Este papé no li hu podía enseñá hasta está segur que se la quedáe, es un secret guardat per mol tems, se referís als antepassats de “La Parda” y no hu pot sabé dingú que no sigue lo seu amo.

Aquell papé diebe: “Yo Ibrahim Absolom, ministre de agricultura del Gobiarn de Israel, aseguro que esta rasa de animals, ve directamen del burro de San José, lo que estáe al portal de Belén, cuan va naise Jesús. Jerusalem 28 de desembre de 1.888.”

Después de llichíl, Inossénsio se va guardá lo papé a la borchaca, orgullós de tindre una burra casi sagrada, estáe entusiasmat.

Y pillán lo animal del ramal va fe intensió de marchá, pero lo venedó li va posa la ma al pit, lo va aturá y, en veu baissa, com si fore un secret li va di:

+ Esperos, al se una animal tan importán la Guardia Sivil mos obligue a portá un rechistre, pa sabé en cada momén a on está la burra bendita. Tením que umplí un papé y una cosa més, com la burra ve de allá llun es milló que los primés díes dormigue a la llum de les estrelles, com hu fáen los seus antepassats, en ve de ficala al corral de les mules, es milló que dormigue al ras, o sigue que si ne te un atre corral al aire llibre díssola allí al prinsipi.

- Home si, ting un corral al aire, a la bora de casa, a on están les gallines y los conills.

+ Pos díssola allí dos o tres nits, li vindrá be y ya se acostumbrará pa después posála al corral del pesebre.

+ Ara me vasque dien cóm se diu vusté, de qué poble es y a on dormirá la burra estes nits.

Inossénsio
, inossén, li va doná tots los datos que li va demaná, casi sense donás cuenta en lo embelesat que estáe de la compra que acabáe de fe.
Total que entre les maniobres en la burra, la conversasió en lo tratán, la compra y al radé lo papeleo, se li va fe tart, teníe cuatre hores de camí en la burra a bon pas, hasta arrivá a casa, se li faríe de nit pel camí y cuan arrivaríe la parenta ya se hauríe chitat.

Va escomensá anán caminán y portán a la burra del ramal, pero no portáe dos kilómetros y aissó que ere planet y ya estáe cansat, entonses va pensá, “si esta burra es tan bona, igual me pot portá damún”. Se va arrimá a una paret y, encara que no no portáe albarda y anáe “en pial”, la va muntá. Mol be!, lo animal aguantáe be, hasta pareissíe que anáe més depresa que avans; claro, com ell estáe tan gort, la retrasáe, la fáe aná mes a poquetet.

Mol contén, anáe avansán en lo camí, ya estáen a la costa que puche cap a La Fresneda, cuan al cambiá una garra de postura va notá lo sertificat y va pensá, per qué no hu probo yo ara. Y hu va fe.

Anáe per la isquiarra de la carretera, fen cas a un cartel que ñabíe a la eixida de Valderrobres: “per la carretera, vasque per la isquiarra.”

Ere entre la tarde y la nit, anáe oscurín, y va escomensá:

“Passallá”, la burra cap a la dreta.

“Wesque”, cap a la isquiarra.

“Arre” y lo animal caminán més depresa.

Pos si que es llista y obedienta, hay fet bona compra, mon cuñat que se guardo lo burro a on li capie, ya no podrá parlá més mal de mi.
Y a torná a escomensá:

“Passallá” la burra cap a la dreta, pero…. De repén, sense manali cap atra orden, lo animal se entorne cap a la isquiarra y se arrime tot lo que pot a la boreta isquiarra de la carretera, casi cauen a la cuneta.

Lo Inossénsio, per un segundo, pense “si no li hay manat aissó, per qué hu fa, a ver si baissará a la cuneta y me tirará an tiarra o caurem al barranc, tindré que agarrá lo garrot com fáe lo tratán”. Y cuan ya estáe a pun de pegáli en lo ramal, veu que per la costa baise mol depresa un camión sense llums, los pase rosán. Se done cuenta de que si la burra no se haguere arrimat tan, los haguere atropellat y allí se hagueren acabat lo Inossénsio y la burra.

¡Quina sort ha tingut!, bueno la sort ha segut tindre una burra llista, que diu llista, ¡santa! com hu va se lo burro de San José. Ara ya está contén del tot, enamorat de aquell animalet que li acabe de salvá la vida.
Agrait, baise de damún y va caminán un rato, no la vol cansá masa, li te que durá mol tems. Seguíssen fen camí hasta lo molí. Allí torne a muntá pa puchá la costa dels tretxe pons, fen cas a eisse refrán que diu: “Pa les costes a mún, vull al meu burro, que les coste a vall, yo sol les pucho.”

Cuan arribe a l’Aldea, ya es de nit tancat, tot lo mon está dormín, no se trobe a dingú per lo carré. Mentres se arrime a casa va pensán que li fará cas al tratán, les primeres nits la dissará al corral de les gallines. No li dirá res a la seua dona, demá cuan se eisecon li enseñará lo llisto que es y la bona compra que ha fet, traurá la burra al carré y li dirá les ordens pa que li obedisque y vesque lo espessial que es. Te un home que no se pot compará en son cuñat.

Als tems del  Inossénsio encara no se tancáen en clau les portes, ni les de casa, ni les del corral. Va lligá lo ramal a una ferradura que teníe clavada a la paret dintre del corral, li va posá una banasta al revés y damún un cabás ple hasta lo corombull de palla y un bon grapat de sibá, sel habíe guañat. Va eissí al carré y va tancá la porta en lo forrallat. “Hasta demá, pardeta”.

3/3: ¡MILAGRE!

Aquella nit casi no va dormí de lo contén que estáe, al remat una cosa li habíe eixit be. Va ensomiá que eren festes y lo día de les carreres dels burros, ell eixie en “la Pardeta” y guañáe, arriváe lo primé a tocá lo pollastre, pero al tocál lo pollastre li va pegá una picotá y se va despertá; encara ere de nit, pero pronte aclariríe, teníe que veure cóm habíe dormit la seua “santeta”.

Va baissá al carré y sen va aná cap lo corral, va despassá lo forrallat y ¡sorpresa! Allí sol estáe lo cabestre en lo ramal y lo cabás encara ple de palla, la burra habíe desaparegut. Del susto casi cau an tiarra, se va apoyá a la banasta y va está pensán, sense lo animal no podíe di res, tot lo mon se li enfotríe, la primera la seua dona: “Inossén, te han pres lo pial, veus com te raó la chen del poble, eres un inossén”.

Los diríe que no habíe fet trate y que habíe tornat en un home que teníe un camión y anáe a Alcañis. Y avui teníe que torná “a fira”, a ver si teníe més sort. Va amagá lo cabestre y lo ramal y va ficá la banasta y lo cabás al seu puesto
Aissí li hu va esplicá a la seua dona y a cualquier vehí que se va trová.
Mentres, anáe cabilán ¿qué ere lo que podíe haber passat?

Va desdichuná y va pillá lo coche de línea, atre camí a Valderrobres, cuan va arrivá, no se va detindre a cap de paraeta, sen va aná directamén al puesto del tratán.

Allí estáe ell, com air, se va arrimá y li va esplicá lo que li habíe passat, aquell home, com si fore una cosa normal la desaparisió de una burra, li va dí: “Me paréis raro, pero tenín en cuenta la rasa del animal, igual la nessessitáe San José pan algún belén y se la emportat; de totes maneres ¡chitón!, de asó no li digue res a dingú, no sigue cosa que se entero la Guardia Sivil y mos denunsió, a vusté per haberla perdut y a mi per haberlu venut, sen una burra tan espessial”.

Lo Inossénsio se va quedá pensán, pensán, quina mala sort habíe tingut, aissó li habíe passat per compra una burra bendita. Entonses va mirá als animals que estáen un poc apartats dells. Y va veure que ñabíe una burra negra, mol pareguda a la seua “pardeta”, tan pareguda que li va pareisse que ere la mateissa pero de un atre coló.

Lo tratán se li va arrimá y li hu va oferí:

+ Miro es igual que la de vusté, es chermana d’ella, de la mateissa rasa y tan espessial com ella, ademés si se la emporte li faré un preau mol barat, se la veng per mil sincsentes pesetes.

Inossénsio li va mira les dens, les anques, les potes …. ¡Ahí va! Al miráli la pota dreta de daván, li va veure que teníe la mateissa tocadura en forma de cor que teníe la seua. Va cabilá y enseguida li va vindre una idea: “es la mateissa que vach comprá air, que ha fet un atre milagre, se ha transformat en sa chermana, pero es ella segur, si me la emporto, podrá tornau a fe, no caure atre camí, per més barata que me la poso, per més sertificats que trague este home.”

Li va dí al tratán que no volíe més burres ya, y aprofitán que l’home sen va aná a atendre a un atre compradó que se habíe arrimat; ell se va posa a la bora de la burra y, com lo animal ere tan llisto segur que li entendríe, per lo que li va di a la orella dreta, que la teníe eissecada:

+ “QUI NO TE CONEGUE, QUE TE COMPRO.”

Lo animal va acachá lo cap. Como si li haguere entés, com si tinguere vergoña y li va mirá en los seus ulls tristóns.

Pero ell no se va dissá ablaní, sen va aná tan campante, pero tamé en les orelles caches.

Sen va encaminá a diná atre camí a la Fonda y per la tarde, mentres fáe tems hasta que isquere lo coche de línea, va torná als tenderetes, ne ñabíe de naus, o, per la presa, nols habíe vist lo día de air. Allí estáe un que veníe ovelles y borregos, ne teníe de varies rases, churres, merines, de la “rasa”. Se va pará un rato a escoltál mentres pregonáe les virtuts de cada una.

Més aván ñabie un carro, en la caisa dividida y a cada divisió una cachillada de gorrinos, de diferéns tamaños, un home oferínlos:
“venga, a ver qui me compre un gorrino, es una “ganga”, avui los ting barats, aprofiton, a 45, 55, 65 y 75 pessetes, trion lo que vullguen, lo que més los agrado, vusté trie lo gorrinet y yo li poso lo preau; y si ne pille dos, li rebaisso un duro, venga que se me acaben.”

Va está a pun de comprán un, teníen bona pinta, pero después va pensá ¿cóm anáe a portal al coche de línea? Ya sabíe que estáen més barats que a l’Aldea, eren les ventaches de la “fira”, pero nol podíe comprá per lo viache, ya hu faríe cuan los pregonaren al seu poble y los vengueren al Sechá, encara que allí foren un duro més cars, pero, en cambi, tindríe la comodidat de que sol comprál, als sinc minuts, ya lo hauríe posat a la “caseta del gorrino” de casa.

No podíe llevás la “pardeta” del cap, dintre de poc pillaríe lo coche de línea y tornaríe a casa, seguiríe conchuntán, ya no le importabe lo que parlare lo seu cuñat, ni que sempre, mentres llauráe, posare a la seua burra per defora, pa fe més camí, al fin y al cap ella ere una burra y a son cuñat, ya lo coneissíe tot lo poble y no li faríen cas.

A seua casa ell ere lo amo dels dinés, la dona no se enteraríe de les dos mil pesetes menos y com lo asunto no lo hu habíe dit a dingú, tampoc se li podríen enriure.

Va torná al poble, la dona li va cridá: “tans viaches a Valderrobres pa no comprá res”. “Dona ña que está al día pa sabé com va lo mercat”.

Al domenche que veníe, per de matí, después de misa machó, ya que los dos anáen mudats, la dona li va dí que teníen que aná a veure lo belén que habíen fet los chiquets de la escola.

Van crusá la Plassa Nova, van arrivá a la Airasa y van entrá a la escola, lo belén, com tots los añs, estáe a la planta baissa, a la isquiarra, ere gran, habíen posat molta escorsa pa que aparentaren montañes, mol chinebre y sabina pa fe de albres, mol musgo pa fe los campos, ñabíe bestiás, pastorets, dones llaván, chen trevallán als campos, romans, israelites y lo naisimén.

Estes dos raderes coses li van portá a la memoria lo que habíe passat uns díes avans y se va arrimá a veure lo naisimén, pero sobre tot va mirá al burro, allí estáe lo animalet, chitat an tiarra a la bora del breset del sagalet. Al está chitat se li veíen mol be los chinolls de les potes de daván y ¡un atre milagre! Al dret li faltáe un poc de pintura, teníe la forma de un cor. En un primé momén se va assustá y va está a pun de manali “passallá”, pero después, miránlo de reull sen va aná cap lo carré. No podíe se, se va posá tot colorat, tot nervios, estáe ensomián. A ver si ere verdat que per una nit habíe tingut a seua casa una burreta que veníe de aquell animal.

Sa dona li va di:

+ Chaic, ¿no dises propina a la bandeja?

Ell, per de fora, va fe com si no la haguere escoltat, per dintre va pensá que prau propina, dos mil pesetes, li habíe costat aquella familia de burros.

FIN.

Nota:

Ara que se ha acabat lo cuento, tos vull esplicá algo.

Lo sertificat ere més falso que un billet de tressentes pessetes, sinó donéutos cuenta la fecha en que está fet 28/12/1888, lo día dels inosséns y ademés ya sabeu que lo Estat de Israel se va creá lo 14 de mach de 1948, ¿veeu la diferánsia? ¿la garrama? ¿la broma?

Lo tratán apenes sen va aná Inossénsio en la burra, com teníe la direcsió a on anáe a dormí lo animal, lo va seguí en un macho y cuan va pensá que lo Inossénsio, ya estaríe contán borregos, va despassá lo forrallat, va soltá a la burreta, va tancá la porta y va torná a Valderrobres, allí va tintá a la burra parda en un tinte negre y la va convertí de “Parda” en “Negra” y a esperá algún atre inossén, encara que no se dire Inossénsio.

Pa acabá, un dels chiquets de la escola que ficabe lo belén al traure lo burro, u va fe tan depresa que li va pega un golpe menut contra la taula, menos mal que no se habíe badat, como casi no se notáe, no va di res no fore cosa que li castigare lo siñó maestre y, sense que dingú se donare cuenta de la rascada, lo va posá al seu puesto.

Com es natural la imaginasió de lo tío Inossénsio es la que li va fe veure un cor a un chiñoll del burro, cuan sol ñabíe una rascadeta, mols camins les persones VEÉM LO QUE VOLEM VEURE.

¡¡¡BON NADAL A TOTS!!!

FIN.

Les pataques.

Les pataques.

En estos díes, disam que te dona un consell de la chen del campo que se pot fe aná a la vida:
“Cuan cullisques les pataques, no te quedos en les que isen al arrencá la pataquera, escarba dintre de la tiarra, segú que allí trobes lo milló”.
Cuan conesques (conegues) a una chen, no te quedos en lo que vesques (vegues) a la primera ullá, busca (espera a coneisela) dintre d’ella y segú que ten enportes una alifara”.
Tens que sé (portat com) un bon LLAURADÓ.
Bon Nadal y dichós cap d’añ 2024.


Cuan cullisques les pataques, no te quedos en les que isen al arrencá la pataquera, escarba dintre de la tiarra, segú que allí trobes lo milló


Historieta 4

Historieta 4.

- Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+ Fa mols añs que tenim esta costum.
- A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+ Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
- ¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+ Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
- Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arrufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.

La sort.

La sort.

El Gordo cae en Beceite, 88008

PRIMERA OPORTUNIDAT
Día sinc de chiné de 1973, vespra del día de reis, en que se sol fé lo sorteo de la loteria del Niño.
Teruel, capital. Plasa del Torico, Cafetería Dorado, part de dal, discoteca Java, la única que está ubiarta.
Siat de la tarde. A la Sala, tres parelles, una ballán, l’atra fen com que ballen y la tersera, sentada, se mauen pero no ballen.
A la entrada dos chovens. Un es lo que pose los discos, l’atre es un polisía mol chove. Teruel es una siudat mol tranquila. Ell va allí, perque li agrade la música y pa que no entron chen que no tingue la edat, ña que guardá les apariensies.
Pasen lo tems charrán de moltes coses. Avui u fan de la lotería del atre día.
Lo dels discos diu:
– Porto pocs números, pero ne voldría tindre un que sigue més menut de diau mil, ting un capricho y me falte eise número.
La administrasió de Lotería del Tozal, (tosal, tos sone en chapurriau) número u de Teruel, está a sincuanta metros. Lo polisía se oferís.
– Si vols vach a ver si encara ne quede, me coste poc.
– Home, si no te importe, es que me ronde al cap que caurá a Teruel.
Lo poli s’envá. Arribe a la Administrasió. Está la dueña, lo conéis.
– Buenas tardes. Ya queden pocs billets. Qué vol.
– Vull dos billets de un número que sigue més menut de diau mil.
La dona mire lo escaparate allí ña dos números que son més menuts de diau mil. De un ne queden dos billets y del atre tres.
Pille lo de tres, pa tallán dos.
Pero lo compradó tamé había vist los dos números e (inosén), pa no fela treballa, li diu:
– Donom eisos dos, que están sols, aisí no té que partils.
La dona, deu sabrá per qué, insistís:
- Que a mi me es igual tallán un.
– No, NO, ara que lo hay triat, donom eisos dos.
Y aisí se va acabá la venta.
Torne a la discoteca, li done lo billet al amic, lo cobre y seguisen charrán. Se acabe la sesió y cada musol al seu niu.
Teruel, capital, día sis de chiné Comisaría de Polisía, tretse hores. Luiset está treballán. Arribe un compáñ, tot entusiasmat:
– Que ha tocat la Lotería a Teruel, ara están parlán per la radio.
Fiquen la radio:
– Les hablamos desde la Administración número uno, estamos con la propietaria. ¿Podría contarnos alguna anécdota de este sorteo?
Conteste la meua amiga:
– Pues si. Ayer a última hora vino un cliente a comprar dos décimos de un número que fuera menor de diez mil, yo le ofrecí el que ha salido premiado, pero él se empeñó en llevarse el de al lado.
Qué vista ting. Y aisó que lo amic, me había avisat: Ting un presentimén: Caurá a Teruel y VA CAURE.
SEGUNDA OPORTUNIDAT
Cuan sol ñabíe lotería los disaptes, dos amics del Matarraña van tindre esta aventura.
Eren amics de sempre. Un va tindre la sort de trobá treball al poble y podés quedá a viure allí. L’atre se va tindre que buscá la vida y la va trobá a Saragosa.
Se veíen de cuan en cuan, un camí al mes. Com al poble no ñabíe loteria se van posá de acuerdo. Lo de la capital compraríe un desim totes les semanes y lo chugaríen entre los dos.
Los dos eren mol mirats, lo del poble sempre estáe adelantán les perres y lo de la capital, cada camí que tornáe al poble, duye los billets de totes les semanes pa demostrá que los habíe comprat.
Lo domenche que veníe lo de la siudat, portáe los desims de totes les semanes y lo diari pa podé mirá la llista.
Se chuntáen al café a fe lo vermut. Sempre a la mateisa taula. Cuan arribae lo lotero lo llauradó ya estáe sentat. Lo que veníe li disáe los desims chugats a cada sorteo y lo diari y s’enanae a demaná lo café, mentres latre miráe sils había tocat.
Una volta, había arribat lo de la capital, había disat los papes a la taula pa que los mirare l’atre y estáe demanán café. Cuan lo seu amic que había vingut corrén se li abrasae y sol fae que cridá: “Mos ha tocat”, “Mos ha tocat lo primé premio”, ….
Tota la chen del bar los miráe en envecheta.
Lo de la siudat més calmat, li va di:
– ¿Estás segú? anem a mirau atre cami.
L’atre no cabíe dintre de la roba, a una ma lo desim, al atra la llista dels premios.
Se van sentá: Van mirá lo numero y la llista. ¡Allí estáe! Lo numero del billet ere lo matéis que lo del primé premio.
Lo de la siudat no se u podíe creure, si haguere caigut, hagueren dit algo per la barriada y dingú había dit res.
Va torná a mirá lo número, la llista. Ere lo matéis número. Pero ñabíe algo que no cuadrae, lo dibujo del billet no ere lo de la llista.
Aquell billet ere de la semana de abáns. Se habíen adelantat una semana. Lo habíen chugat la semana de abáns y habíe tocat ésta. ¡Qué mala sort! Per siat díes.
TERSERA OPORTUNIDAT
Cuan yo treballaba, estaba a la Jefatura. Teniem ofisines per les barriades. Cuan arribáe lo sorteo de Nadal, ere l’únic que chugaem, mos cambiaem desims y si tocae a cualquier puesto, pos mos tocáe a tots.
Me vach chubilá. Al atre añ, ya no estaba a la empresa, pos eise añ va tocá un cuarto premio a una de les ofisines. Un milló de pesetas a cada billet. Me vach chubilá un añ masa pronte.
Per Nadal, ñabie la costum de cambiá billets en algúns amics, en pocs, perque si no, no te dones cuenta y te s’envá un dineral.
Pel meu treball, me duya mol be en lo chofer que replegae los morts. Sempre cambiabem un desim y ell aprofitáe:
– Al poble de la dona compren lotería en recárrec pa achudá a pagá les festes ¿No men compraríes un?
– Sí, home.
Y aisí tots los añs, pero va arriba un que no me va di res y me va estrañá.
– ¿Qué no han fet lotería al poble de la teua dona?
– Si, pero l’añ pasat nels va sobrá molta y entonses enguañ ne han fet poca y se ha acabat enseguida. Si vols ten sedisco un duro de la meua.
– No home, no te vas a quedá sense res, tú.
U hau asertat, los va tocá un cuarto premio. Un atre milló que va volá.
CUARTA OPORTUNIDAT
Ya u diuen, no ña tres sense CUATRE.
Este añ que estem, pal sorteo del Niño. La vespra, 5 de chiné, les siat de la tarde. Anaem la dona y yo fen les raderes compres pal atre día. Veníen tots a diná a casa.
Vam aná a la carnisería. La carn este añ estáe cara. Vach pagá en dinés. Me van sobrá dos billets: un de vin y un de diau.
Portaem dies parlán en la dona que, com es un sorteo que te tres terminasións, pos una de les que mos faltáe ere lo cuatre. Yo ne volía comprá un que acabare en cuatre. La meua dona que no, que es un número mol feo, que no is mai y ademés aquí a la administrasió del barrio no toque mai.
Yo, per dintre de mi, anaba rosegán en lo cuatre. Portaba la tarjeta del bus en pocs viaches, la tenía que recarregá y llugo trauría dinés, pos no me agrade aná en la cartera despullá. Vam pasá per un quiosco y vachs entrá a carregá la tarjeta. U tenía pensat, diau pa la tarjeta y en lo billet de vin aniré a la administrasió, que está a vin metros, y pillaré un desim en cuatre.
Pero, sense donamen cuenta, al treballadó li vachs doná la tarjeta del bus y lo billet de vin. Ya no podía comprá lo desim. Encara u vachs casi intentá, vachs traure dines del banc y cuan li anaba a di a la dona que men anaba a la lotería, me va di que se sentíe mal, que la acompañara a casa.
Y ya se me va olvidá la lotería y lo CUATRE.
Al atre día va sé lo sorteo, lo gort va acabá en cuatre. Dingú va di que haguere tocat a Saragosa.
Vachs eisí a comprá pa y al pasá per la administrasió de loteria un mun de televisións y micrófonos.
Conesco al amo, se me va arrimá:
– Que hemos vendido doce millones del gordo. Nos lo mandaron a última hora, porque nos quedamos sin la terminación en cuatro y los dos últimos días estábamos vendiendo el gordo en cuatro sin saberlo. Hasta hemos devuelto seis que nos sobraron anoche.
Les poques voltes que chugo a la lotería, cuan milló u paso son los díes de abáns. Ensomnio que me toque. No dic res a dingú. Mos chuntem la familia a diná y al postre los dono la sorpresa y mos repartim les perres.
No u vachs sabé fe, la diosa fortuna va fe lo imposible pa que me tocare y hasta la familia estáe reunida a casa, pa la hora del postre.
No teníe que sé.
Te consoles, no te quede més reméi. A alguna chen la loteria ha segut la seua desgrasia. Tamé han ñagut que la han sabut aprofitá.
Penses y penses y dius:
– Estic aquí, dispués de la tamboriná. La familia va tirán. La salut, a uns atres los va pichó.
Entonses me vachs creisen y me dic la sort, la sort sou vatres los meus amics y lo GORT es que ting la meua llengua LO CHAPURRIAU.
NOTA: A la nostra manera de parlá, ña un atra cosa a la que tamé se li diu SORT: es un bancal gran, una parada, aisó es un atra SORT. Camino hacia la fon del pas, los estiradós y la sort