Mostrando las entradas para la consulta Reis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Reis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Los millós Reis Magos.

Me ha arribat un treball que me paréis presiós y no me hay pogut resistí a traduil al Chapurriau, adaptal a la nostra tiarra y fical aquí pa vatres.
"Un camí vach veure als Reis Magos. No eren tres, sol n’eren dos y eren los millós Magos que hay vist a la vida.

Se les apañáen pa que sempre ñaguere algo a la bora del cabás de sibá. Per poc que fore. O encara que no ñaguere res, ells se encarregáen de aplená la nostra ilusió en poqueta cosa que pa natres hu ere tot.
Al tersé nol vach veure mai, pero segú quel disáen guardán los camellos.
Mai, MAI olvidaré als dos Reis Magos que vach veure.
Estic segú que tame vatres los vau veure y sabeu QUÍ son y tamé sabeu que son mes MAGOS que Reis.
Si hau disat de creure, si esta nit no fiqueu lo cabás en la sibá, ni les copes en licor, ni lo platet en terró, arrimeutos als vostres reis, y doneulos un bes a la fron (vatres sabeu que los teniu mol prop).
Los que ya no los teníu, teníu que sabre que desde un sial presios seguisen viachán, baisán pa seguí donautos ilusións y rises.
Doneulos grasies per la heransia, perque ara mols de vatres tos hau convertit en Reis y en Magos.
Y lo milló quels podeu disá als vostres fills es eisa magia que pronte, tamé a ells, los fará Reis y Magos.
Y, a lo milló, dintre de uns añs, vatres resibireu eise BES a la fron y aisí seguirá sen per sempre, per tots los tems.
Dichosa nit pa los Reis de avui, pa los de air y los que vindrán lo día de demá, perque no ñá milló reinat que lo de la Magia, ni millós Reis Magos que tots vatres.
Moltes grasies als millós Reis Magos.”

FIN.

Partitcrasia

Partitcrasia.


Porto mols díes volén parlá sobre este asunto, pero estic tan cabrechat, que hay anát disán pasá los díes pa ver si me tranquilisaba y hu faya en menos rabia, pero no sé cóm eisirá.
Al prinsipi la chen se reuníe en tribus, allí manáe lo jefe y los demés obedíen; tots lo respetáen al prinsipi solíe sé lo més forsut, ñabíe que defendre a la seua tribu; més tart, cuan ya ñabíe més pas, van disidí que lo triaríen entre tots. Cuan arribáe lo momén, se reuníen a la plasa més gran del poble, y allí lo triaen, casi sempre al que teníe més coneisimén; sabíen que los defendríe y miraríe per lo be de la seua chen y aisí ere.
Pero dintre de cada persona sempre ñá un home y l’home es un animal débil y ñabíe algúns que se disáen portá per los seus familiás, per los seus amics, y en ve de mirá per tot lo poble, se decantáen més per aquells.
Entonses va arribá un dels pobles mes listo que ha ñagut an este mon, los griegos y van discurrí que ere milló que lo mando, lo gobiarn del grapat de chen que vivíen chuns en ve de que manare sol un, hu fare un pesic de chen.
A eisos grapats de chen que vivíen chuns, ells los van ficá lo nom de “polis” y eisa manera de maná li van dí “democrasia” que vol dí lo gobiarn del poble. (“Demo” –poble-, “crasia” –gobiarn-).
Entonses los triats se reuníen en “consell” (asamblea), a la plasa machó (ágora) y, dabán de la chen, discutíen los asuntos de cada día y desidíen qué ere milló pa la machoría del poble.
Com ere al prinsipi, sol votáen los homens, pero no hu fáen ni les dones ni los esclavos. Casi sempre los triats eren les persones en més coneisimén.
A uns atres puestos eise “consell” estáe format per los vells del poble, se le díe “gerontocrasia” (del griego “geronto” –vells-, “crasia” –gobiarn-), mos podém enrecordá dels indios, los de les plumes y los “vells de la tribu”. A lo milló ere perque se pensáe que ells, com habíen viscut tan tems, per esperiansia sabíen més que los demés, teníen més coneisimén.
Per esta part del mon, aón vivím natres, a la Edat Michana, funsionáe un atre estilo de gobiarn: los reis. Éll o ella ere lo amo de tot, daball dell solíe ñaure una segunda escala de mandamás, que se va aná cambián en lo tems. Al prinsipi eren los siñós (nobles) y los retós (clero), algo més tart se van afechí los mandos del exiarsit (ejército) y a la radera escala estáe lo poble, sempre lo més sufrit, lo que patíe tots los caprichos dels que manáen.
Pero en lo tems va naise un atre grapat de chen, tamé per damún del poble, eren los amos dels negosis y dels dinés: los tendés y los banqués (burguesía). Estos que se aprofitáen de la sugó dels chornalés, pero als que nols arribáen los benefisis de goberná, se van conchabá y van forsá als de dal, que en lo tems habíen perdut forsa en favó dels burguesos, a repartí en ells lo gobiarn.
Uns camíns van fé marchá als reis y uns atres los van despullá de la machoría de lo que teníen, pan alló van ensurisá als chornalés dién que los de dal teníen la culpa de lo poc que los arribáe an ells y de eisa manera, més tart o casi al matéis tems que als reis, van acotolá a la segunda escala, encara que los retós y los militars se van quedá en un tros del pastel.
Ara pa arribá an aisó van prometre als de bais que portaríen una forma de gobiarn que acabaríe en totes les desigualdats, en tots los problemes que habíe ñagut hasta entonses.
Buscán, buscán se van enrecordá de la “democrasia” griega, la van adorná un poc, posánla al día de entonses y va eisí una copia de aquella vella.
Als que encara manáen un poc, com tot lo que talle lo mando que un té, van tachá la idea com a revolusionaria, pensán que lo significat de eisa palabra tornaríe a la chen en contra de la burguesía.
Pero éstos van pregoná lo que significaríe:
- Goberná pensán en la machoría, pero sense olvidás de les minoríes.
- Drets individuals: llibertat, igualdat, etc.
- Elecsións de cuan en cuan pa que los que manaren no se acostumbraren y no pugueren abusá.
- Vot igual, los machós de edat, personal, universal, secret, etc (al prinsipi an este costat, va ñaure abusos).
- Repartí lo mando según lo número de vots que cada u habíe tret.
- Etc.
Y va guañá la burguesía y va ñaure elecsións. Pero este camí lo pastel portáe uns sorpresa: los partits polítics.
Van apareise les ideologíes y los que defeníen cada una de elles se van chuntá en un partit polític.
Mentres la campaña electoral tots prometíen lo milló pal poble, pa la chen, pero en cuan arriváen adal se olvidáen de les promeses y de la chen.
Y aisó que en un prinsipi pareisíe la solusió ideal, en lo pas del tems, ham arribat avui en día y la corrupsió cheneral se ha minchat totes les idees, totes les promeses, tot lo coneisimén.
Avui lo gobiarn es una vergoña: en ve de mirá per lo poble, per la chen que se ha fiat dells y los ha votat, sol busquen lo milló pan ells, pal seus familias, pals seus amics, pa los del seu partit. Al que no poden donali mando en un bon sueldo, lo tríen de asesó en un sueldo milló, que no se guañe, que no li correspón.
Y claro tots los partits fan lo mateis, tots están formats per homens y dones que ya ham dit més adal que son débils y cauen pronte en la tentasió de fes rics, ells primés, pero tamé los seus después, tots menos los del poble que los ha votat y que los nesesite.
Los dinés se dediquen a paga tots estos chornals a eise mun de funsionaris que van creisen cada camí que ñá elecsións, perque dingú dise lo carrec, sense fé cap de selecsió, cap de aposisió, los convertisen en funsionaris y dingú proteste. Perque lo partit que entre, cuan tingue que marchá, cuan sen envasque voldrá disá als seus amics ben colocats. Al mateis tems lo primé que fán cuan arriven es puchás lo sueldo y donás més drets y més ganansies. Dingú proteste, eises coses los benefisien a tots, si ya están, be, y sino cuan arrivon ya los tocará.
Y mentres tan los vells, los chiquets y les seues escoles, los malals, les carreteres, los hospitals, los llauradós, pasanhu mal, perque les perres primé son pal sueldo dells y dels seus amics. Y pa tapamos la boca de cuan en cuan disen caure de la taula alguna molleta que mai arribe a tot lo mon y sol fá aisó, tapá alguna boca.
Y claro la chen, lo poble aguante, ensomnie, inosén, que los que vinguen hu farán milló, pero no sen salve dingú, tots son iguals. La machoria sense cap de estudis, sense cap de coneisimén puchen y se coloquen y allí se queden. Y a camins encara los paréis poc tot lo que chupen que se apunten a comisións, a empreses, a bancs, teles, etc que pan aisó han arribat adal.
Y me direu y ¿quí los vote? ¿es que la chen no se done cuenta de tot asó y los castigue a les elecsións? Pos NO, perque ya ne son mols, masa diría yo, los que chupen de la mamella, uns al gobiarn, uns atres a les autonomíes, a les diputasións, a les comarques, als achuntamens, y a tot los forats que ñán. Y eisos son agraits y seguisen votán a les mans que los alimenten.
Algú me dirá que tamé ne ñán de bons y yo li contestaré que mol pocs, se poden contá en los dits de una má y me sobraríen dits.
Cuan los falten perres, puchen més impostos o sen inventen un nau y al remat, sino, lo demanen als bancs y se van endeudán, pero es que éstos tamé han chupat de la borrega y nols poden negá res, pos tamé viuen dells.
No me agradaríe se mal profeta, pero asó no pot seguí aisina y arrivará un día que petará, vindrá la bancarrota y hu pagarem los de sempre, los que en molta sugó ham aforrat cuatre perres, sol cuatre perres, pa la vellés.
Han desfet la democrasia, la han prostituit, li han llevat lo seu sentit. Ere una bona manera de gobiarn, pere no ha ñagut persones que la hasquen sabut aprofitá, no ne ham trovat y mirá que ne han pasat en totes les elecsións que ham tingut. A frechí a la chen en los impostos, a ofegals, pagán sempre los mateisos, los de daball, ¿es que dingú sen enrecorde de natres, de la chen, del poble? NO ÑA DRET.
FIN.

Estem tardán o ya es masa tart.

Estem tardán o ya es masa tart.

Coneisco a una chica que es de un poble veí de la comarca de la Tiarra Alta, allí no fá mols añs parlaen igual com natres, milló, com si foren de Valderrobres. Com si foren chermáns nostres.
Pero van escomensá com aquí u están fen, enseñán catalá a les escoles. Ella a casa parlae de una manera, a la escola de l’atra.
Pero los llibres, la tv, la radio, los amics, en los que chugae al riu y al carré, ya empleaben lo catalá de la escola.
Los pares, encara faen aná lo seu chapurriau, se resistíen, ere la seua llengua, pero los llibres, los resibos, los pregóns, la tv, la radio tot los arribae en catalá. Y sobre tot los seus fills veníen de la escola en un atra llengua y eisa ere la culta, la que se depreníe a la escola, la que se parlae a la capital y damún de tot la que ya parlaen los seus fills. Y pa que los menuts no la parlaren mal y los renegaren a la escola, tamé los pares van escomensá a empleala y poc a poc li va guañá lo terreno a l’atra.
Avui la chica ronde los coranta añs, ha perdut lo “chapurriau seu” ya sol parle en catalá, ya no s’enrecorde del atre. Com es lo que va dependre a la escola, eise pan ella es lo bo, la seua llengua.
Cuan yo li parlo en lo meu chapurriau, encara li torne al cap, lo seu, pero ya es un recuerdo antic, vell, ya no té sentit. Li sone, pero la seua llengua es la catalana que va dependre a la escola, la que li va enseñá la siñoreta.
Ham perdut una chica, ham perdut a la seua colla, a les colles que van detrás; an aquell poble ya casi dingú s’enrecorde del seu parlá, de aquell parlá de fá añs, sol algún vell y eise pronte se morirá. Ham perdut un poble, una atre més. Se ha mort una llengua.
Y natres estem escomensán, ya fá uns añs caminán per lo matéis camí, tenim lo virus dintre, a la escola, y contra este virus ya no ña vacuna, perque ni los nostres “dotos” lo volen curá.
Estos díes, tan fondos, en que me tornen a la memoria aquells atres en que, sen menut, corría per los carrés de l’Aldea en un cabaset a la ma, replegán lo “alirando” a casa de los tíos, aquí una barreta de guirlache, aquí unes naus, unes armeles (sí, no tos enrigau, es que no ñabíe res més pa regalá).
Ensonmiaba que dintre de una semana, lo día del reis, tornaría a fé lo matéis camí, replegán una llibreta, un llapis, una goma, una peseta, un sacapuntes y al balcó de casa una caiseta de pintures Alpino de sis pintures.
No ñabíe res més, pero pa Luiset eren un reis rics, mol rics, perque hasta ara habíe portat un troset de llapis que ya no li valíe a sun chermá y com ell teníe los ditets més menudets, encara lo fae aná.
Pos, mirán cap atrás, com Luiset, me trobo al agüelo “Sebeta”, que es ara, y lo crío li diu al vell:
- Te queises de aquella chica que ha cambiat lo chapurriau per lo catalá ¿Y tú qué has fet? En tot lo que presumises, resulte que tú lo has cambiat per lo castellá ¿Quí té més culpa?
Y me miro y li ting que di que te raó. U sentisco. Me vull defendre y li voldría di que dintre del meu cor encara está lo meu parlá, lo meu chapurriau. Que estic luchán per ell, que vull espentá pa que no se piárdegue, pa que ñague més Luisets y més “Sebetes”, pero eisos que tinguen la sort de viure a l’Aldea y allí parlon la seua llengua, la meua llengua.
Que, per lo menos, al añ que ve, se seguisque parlán y aisí, poc a poc, un añ detrás de un atre, nol dison mori. Que seguisque viu.
Pero lo tems ve ple de nugols, la boira no eiseque; a este pas tardarem en torná a veure lo sol y entonses casi segú que será masa tart, perque estem tardán y lo sol que ve ya té un atre coló.
Vull quirdá, vull demaná que ña que eisí totchs al carré en les noves pintures Alpino y ham de seguí pintán lo nostre sol, la nostra llengua, en aquells colós que ha tinguts sempre, en les palabres de sempre, les de tota la vida, que no mo les cambio, que no TO LES CAMBION, per les de un atre sol, per les de un atre coló.
Feume cas, es la meua llengua y es que, avui, encara es la VOSTRA LLENGUA.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset, gosset


Entrada:

Fa mols añs va ñaure un home, al que li dieben Julio Verne, que va escriure un mun de noviales, en molta imaginasió, les podeu veure a Internet.

Entre los seus llibres está “Viache a la lluna”, en que ell se adelantae mols añs a lo que fa pocs (poc; o pocs añs) van fe los americáns.
Penso que éstos van copiá la forma de aná tan llun de aquell llibre y per aisó los va isí be.

Pero cuan ell va traure eisa noviala, molta chen se li enriebe, dienli, que estae bochs, que, en lo llun que estae la lluna, cóm se inventae aquell viache.

Pos ha segut verdat.

Ha ñagut més chen que ha tingut idees que, al seu tems, pareisien estrafalaries y, pasán lo tems, han resultat verdat.

Lo momén:

Hay triat este momén pa fe esta charrada, aprofitán que es la costa de chiné. Una costa que mos la fem natres, gastanmos lo que tenim y lo que no, en minchá lo que no minchem en tot l’añ, en presumí dabán de la familia y de los que no u son y en demanals als reis magos lo que no mos fa falta pa res.

Y claro lo que quede de mes, que damún te trenta y un díes, lo condenat, ham de fe mil floritures pa acabal de pasá, demanán desde lo día diau que arribo pronte la paga.

Pos en estes idees, la charrada de avui, no pareiserá tan dura.

La persona: Lo tío Goset.

Es lo nostre Julio Verne de este treball.

Es un dels agüelos del atre costat que me solen visitá, sobre tot per de nit que es cuan ells isen a rondá y una de les parades es lo meu llit.

Este home ere mol estudiat, u había deprés en mosen José Pellicer, a la escola del Mas de Llauradó, igual que mols chovens més de estos voltáns, un bon maestre hasta que la guiarra li va tancá la escola y li va trencá la vida.

José Pellicer, Mas del llauradó

Cuan una caisa va voldre ubrí una porta a la Aldea, no va trobá persona milló que lo tío Goset. An aquell treball ell li va posá interés y cariño y va está hasta que los añs li van aconsellá que a sa casa estaría milló, perque lo que ell estáe fen u podíe fe una máquina a la que li dien “cajero”.

De eise treball li veníe lo “malnom, lo mote” de Goset, no ere com podieu pensá del fill del gos y la gosa, si no de manejá les perres: la perra gorda, lo real, lo mich duro, la peseta, etc.

mich duro, medio duro, Franco, caudillo

Este agüelo, ya en vida, ere un enamorat del cualsevol papé que parlare dels dinés, se u llichíe tot.

Eisa costum la va mantindre, al pasá al atre costat. Allí teníe la sort de que a la Aldea del Chapurriau arriben tots los diaris del mon. Ell trie los que parlen de perres y, estiguen escrits en la llengua que estiguen, se pose les gafes “chapurrianes” y en elles veu totes les ralles com si estaren escrites en la seua llengua, lo chapurriau, per aisó se ha enterat de lo que tos vachs a contá.

La charrada:

Es que una nit, ya fa unes semanes, van vindre mols agüelos, no sé lo que selebraen, anáen de ronda. Al tío goset, no li apetíe beure y, mentres los atres seguíen anán de bodegues pa fe algunes tasetes, com encara ere pronte, ell va preferí quedás en mi, se va sentá al meu llit, se notáe que teníe ganes de charrá, algo mol importán li rondáe pel cap y va escomensá:

– “Sebeta” se arrimen tems roins pa la chen, tamé pa la nostra. Te que vore en los dinés. Ña peisos mol gorts, quels sobren los millóns y se volen fe los amos del món, goberná a la chen que, sense donás cuenta, se tornarán esclavos, ya no serán lliures, com erem cuan estaba entre vatres.

Dominen les vacunes, de cuan en cuan se inventen una pasia y se carreguen a la mitat dels vells y, pa disimulá, tamé algún chovens.
No volen paga chubilasións, volen més dines, com si nols sobraren ya.

Han desfet un mun de represes dels rius, pa fes los amos del aigua, ya u están conseguín, una cosa que es natural, que no teníe amo.

A base de doná achudes a tot lo mon, per cualquier cosa, tos han convertit en chen pobra y lo roin es que la chuventut se ha acomodat a viure aisina en pocs dinés, pero sense treballá. Tos están guañán.

Están arruinán als que treballen, hasta que se canson y se rendisquen y se convertisquen en uns pobres més.

Son los amos de tot, y a lo que no arriben ells, han posat als seus amics quels fan lo treball brut, casi tot lo importán ya es dells: la llum, lo gas, les medisines, los dinés.

Ara están crián cucs, llangostos y bichos y dintre de poc, desapareiserá la carn, la lleit, tot u farán unes máquines, mesclán los cucs, herbes del mar y polvos. De allí eisirán chulles de car, en lo matéis coló, lo matéis gust, pero no será carn. Ells serán los amos y vatres tindreu que morí a minchá alló.

En amenases, en garrames, han conseguit que ya casi no empleeu los dines, tot u pagau en la tarjeta. Hau caigut, ara tos tenen pillats saben lo que gasteu en carn, en pa, en vi, hasta en papé del váter. U saben tot de vatres. Esteu controlats y no tos doneu cuenta.

La garrama final:

Seguís lo tío “Goset”:

– Te vachs a contá lo que pasará ara, o dintre de vin añs, cuan sigue pero pronte.

Desapareiserán les perres, los billets. Tú podrás tindre les teues al banc, pero te les tindrás que gastá de esta manera.

Sol ñaurán dinés digitals, los atres haurán desaparegut del tot y a tú te dominarán aisina.

Tindrás un carnet, una tarjeta o algo paregut. Los dinés del banc seguirán sen teus, pero pa podé dispondre dells, te dirán:
¿Cuáns ne vols traure y en qué tels vols gastá?

Un ejemplo, tú dirás: nesesito sen euros, pa comprá carn. Tú no vorás los dinés, ells los “posarán” a la tarjeta y, desde eise momén eisos sen euros tú sol tels podrás gastá en carn. Nols podrás distraure pa comprat verdura. Y, com tamé tindrán controlat al tendé, ell sol te vendrá eisos sen euros, primé perque no tindrás més dinés a la tarjeta, segundo perque ya no ne tindrás de solts y tersé perque lo tendé tamé tindrá la cantidat de carn tasada y sol podrá vendre a cada u la seua. Y si un més fas curt, pos tindrás que minchá un atra cosa o pasá fam. Ni siquiera podrás tirá ma del estraperlo, perque no tindrás en qué pagau, a no sé que u fasques en treball o en atres coses més vergoñoses y, si te pillen, ya saps.

Lo matéis te farán si te vols comprá una casa, un coche, un móvil, lo que sigue. Traurás los teus dinés, los chustets y sol podrás empleals en lo que los hasques dit. Se ha acabat lo aná de tendes, prime tindrás que aná a vore lo que vols y lo que val y llugo anirás a comprá “aisó”, no podrás cambiá, haberte asegurat.

De eisa manera u controlarán tot: los dinés, los aliméns, lo treball, l’aigua, la llum, a ón vas y de a ón vens, perque sabrán los dinés que demanes y a quí los u pagues y pa qué son. La intelijansia artifisial los achudará a que lo control sigue més ample, tos tendrán lligats mol curts.

U hay llichit, no sol los “amos del mon” u farán, Europa fa tems que te a un mun de chen preparán asó, han fet uns ordenadós que saben hasta cuan respires y u tenen tot preparat, es cosa de tems lo ficau en marcha. An asó li diuen la “globalisasió total”, lo fin de la llibertat de la persona y damún serán robots (ordenadós) los que u controlarán pa que no tinguen compasió ni sentiméns.

¿No tos u creeu? ¿Ton enfoteu?

Tamé sen enfotíen de Julio Verne cuan va escriure “Viache a la lluna”.

Algún día ton enrecordareu de esta charrada. Y yo resaré pa que no sigue verdat. Pero los deus naus, no me escoltarán.

La Chinebrosa. De Vila, tot un lujo.

La Chinebrosa. De vila, tot un lujo. De pueblo, todo un lujo. Recetas de cocina tradicionales de La Ginebrosa.



Avui deuen sé los Reis Magos, me ha arribat un paquet de Alvaro, chen de La Chinebrosa, bona chen. Abais tos poso los regalos que ñabíe dintre.
Un llibre gran, “Así vivíamos”, embolicat en plexigras. Me done pena ensetal; mentres está tancat, ting tota la ilusió del mon per llichil. Pero es que cuan lo escomensa, mel faré bo sansé y me se acabará la goleta de repasá los treballs que, als meus añs chovens, se faen als pobles, a les viles que diuen uns atres.
Es que no me canso mai de torná an aquells díes que me porten tans recuerdos y damún si u puc llichí, mol milló. La peneta es que, desde lo momén que escomenses, ya se va acabán.
Lo segundo llibre, es més menut pero té doble premio es de les resiaptes de cuina de aquells tems y ademés está escrit en chapurriau y en castellá. En chapurriau de La Chinebrosa, que se entén tan be com si fore lo meu, perque, al fin y al cap lo chapurriau sol ne es un, encara que a cada poble li afechigam algunes palaures espesials nostres.
Asó me done a entendre que ña molta chen treballán pa que no se pìárdegue lo nostre parlá, la pena més gran es que casi tota eisa chen té mols añs, som vells. No sé per qué, ham tingut un fallo, esta inquietut per la llengua no li u ham sabut traspasá a la chen chove, en la falta que mos fan, en la seua achuda, en la seua forsa, en la seua sang los nostres enemics seríen més menuts.
Grasies a La Chinebrosa, grasies a Alvaro, es un gran regalo, es un gran treball pa vatres, pero tamé pa tot lo mon de aquella tiarra, per més tems que paso aisó sempre que ñague un chapurriau, sempre estará ahí. // Nota de Moncho: Podeu lligí (yo no u faré) al catalaniste Ramon Mur sobre este tema: https://ramonmur.wordpress.com/2008/12/15/177-recetas-bilingues-de-la-ginebrosa/

Tot un home.

Tot un HOME.

Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y beben aigua,



-Ring, Ring,…

–Digue.

–¿Es la mare de Agustí?

–Siiiii?

–Li crido de la escola

–¿Qué pase? ¿Qué li ha pasat al meu fill?

–Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y bebén aigua,

–Pero ¿Está be?

–No u sé, per aisó li hay cridat. Té molta set, paréis cansat. Yo lo duría al dotó.

–¡Ay! Mare meua, ya vach.

La mare, tota preocupada, arribe enseguida, viu prop de la escola. Lo chiquet té mala cara, pero pa no preocupá a sa mare, li diu que no li pase res. No li engañe. Paréis que sugo. La maestra té lo coche a la porta, munten los tres y van al dotó. Éste, cuan li conten lo que li pase al menut, enseguida li punche al dit, la goteta de sang que li is, la pren en una tireta y, al veure lo número, se pose nervios:

-¡Enseguida crida a una ambulansia! -Li diu a la enfermera-. Ella se aturrulle, ha vist lo número que ha marcat la tira. 550 de sucre es una barbaridat, una hiperglucemia, pot está a punt de desmayás, de entrá en coma. No trobe lo número y aisó que lo té al cuadro de dabán.

La maestra es la més tranquila, está acostumbrada a coses paregudes. No mos donem cuenta del gran papé que fan estes persones. Pille al chiquet y a la mare y los munte al coche, sap que la presa en estos casos es lo milló. Si té que vindre la ambulansia, en uns poc més, pero abáns, ells estarán al hospital.

En los vin minuts que tarden en arribá, lo crío paréis que se dorm. Algú camí paréis com si li donaren ansies, ganes de arrojá. Aprete més lo aseleradó. Arribe despiart, enseguida lo pillen los dotós, ya saben lo que ña, los ha cridat lo dotó. Se salvará, pero ya no tornará a sé lo matéis. Mare meua del Pilá, sol te sis añs.

Los coste estabilisal, pero lo crío está sa. Lo claven al llit, se tindrá que quedá uns díes, a la mare li u diuen CLA, com una bofetá: Lo seu fill es DIABÉTIC.

Lo sagal, dispués de lo que ha pasat, está mol cansat, enseguida se quede dormit, ara la mare pot plorá, rosegue la notisia. ¿Per qué Deu meu, per qué lo meu fillet? Si air estáe be, si es un bon sagal, no se mereis este cástic ¿Qué te ha fet ell, o qué te ham fet natres, pa que mos donos asó?

Les llágrimes li tranquilisen, sobre tot cuan ya los ulls se queden secs, cuan ya no li quede més aigua a la sistiarna del cap. Mire al seu fill, dormit, respirán normal, lo té allí, está en ella.

Desde la porta una enfermera li ha estat mirán, al matéis tems que controlae al chiquet. Se li arrime, sap lo que fa, la mare teníe dret a rebelás. Ya ha pasat lo momén del primé patimén, ne vindrán més, pero es una mare y les mares, per los seus fills, u pasen tot. No tenen tems que piarde, tenen que escomensá a caminá, la senda será mol llarga y mol dura, pal crío, pero tamé pan ells.

La vida de Agustí ha cambiat, encara no se donen cuenta de cuán, ya u descubrirán. Les agulles de punchás, les tires de medí y les jeringues pa ficá la insulina, serán los seus amics naus y estarán sempre en ell, mol a subín. Lo sucre y tot lo que ne porto, los seus enemics pa sempre. Hasta ara tot ere bo, desde ara abáns de ubri cualquier paquet, tindrán qué estudiá qué porte.

Un mun de punchaes al día, hasta lo pun de que té que tindre cuidau de punchás cada camí a un dit, cuan se acabon los de una ma, l’atra y a torná a escomensá. Moltes coses que mos minchem, tenen sucre o son hidratos de carbono, que més tart se tornen en sucre. Per aisó, a partí de ara, tindrán que pesá los aliméns y sol sen podrá minchá, una determinada cantidat, según unes llistes y uns cuadros que li donen. Si en les agulles ne teníen poc, ara en la romana a tots los puestos.

Pero la falsa moneda que li acaben de dona de propina este día, com les bones, té dos cares, les dos roines, mol falses. Perillós es anasen per amún (hiperglucemia), pero tamé quedás per daball (hipoglucemia). Cada cas té un reméi. Si puche mol, a fel corre, a beure aigua y, si a un cas, hasta insulina, hasta que baiso. Si baise masa, pastilles de una cosa pareguda al sucre.

Les enfermeres no disen tartí als pares, als dos, tots u tenen que sabé, no saben cuán los vindrá la crisis, ni quí estará dabán eise momén. Escoles intensives, sense pará. Teniu que dependre a punchali. Tots a feu. Hasta que lo matéis sagal, se encarregue de fesu ell y enrecordás qué dit li toque. Pasats dos díes ya u fa tan be com una enfermera.

Les profesionals van esplicán a la familia tot lo que en un prinsipi, corre més presa en sabé. Més tart tindrán que aná mols camíns més a escola en ells, pa seguí deprenén. Algunes coses estaen subensionaes, unes atres no. La vida los habíe cambiat a tots. La economía de la familia, tamé. Pero aisó los donáe igual, Agustinet estáe allí.

Aquella nit, tota la familia al voltán de la taula, ara parle lo pare, ara parle la mare, pase lo tems, la chen aguante, eisa nit no disarán entrá a la son. De matiná tots mirán la fusta de la taula, tristos, pero tenen una cosa repartida per igual, lo cariño al sagal, al menudet de casa. De momén, com están cansats casi no pensen: a esta casa no tornará a entrá lo sucre, se ha acabat lo chocolate, res de golosines,

Li u conten al chic. Es un crío. Se rebele al prinsipi:

–¿Per qué me ha tingut que pasá a mi?

Sa mare, en lo cor arrupit, li u esplique:

Agustí: asó sol es una proba que Deu te ha posat. Eres fort y ya eres gran (vol donali forsa) u pasarás. Natres estem a la teua bora y te achudarem. Ten enrecordes de aquella chiqueta que se va morí, tú seguises aquí. Es com si estares coiso, no podries corre, pero caminaries, pos tú igual, no podrás minchá algunes coses, pero ña unes atres que si. Tamé ña cose bones que no porten sucre, tuns pares les buscarán.

Pa que se conformo un poc més li conte lo de la nit de abáns.

–Mare: entonses los maños no podrán disfrutá de eises coses que yo no puc minchá. NO VULL. Lo malal sol soc yo. Ells poden minchá de tot y u han de fe, yo chalaré venlos minchá, será com si me u minchara yo, ells mincharán per mi. Yo me conformo. U farás, verdat ¿mare?

La mare té que chirá la cara pa que no se li vesque una llagrimeta al ull. Acabe de descubrí que Agustí, un sagal de sis añs, es tot un home, a camíns lo patimén, en ve de trencá a la chen, los fa creise. Intente esplicali que la familia vol está en ell, sé com ell, que nols importe disá lo sucre.

Lo menut, no se enfade, encara está un poc blanc de lo que ha pasat, fa com que sen enriu, al parlá, pero sa mare lo conéis, sap cóm u está pasán per dintre. Veu, com pensé en suns chermáns:

–Ya está be. Me ha tocat lo premio, pero a mi, no als demés y nol vull compartí en dingú. No me feu patí, veen com, per la meua culpa, los demés no mincheu algo que tos agrade, que u teniu y podeu minchau, feu per mi, mincheu per mi.

Asó no es un crío, en una nit dormín, ha crescut una barbaridat.

Sa mare fa que sen enríu, pero los que la coneisem, saben que eisa risa no es al sen per sen, com abáns, cuan esclafíe a riure, en aquella risa tan sana que la fae tan guapa. Miránla fito fito se veu que allí dintre, al més fondo dels ulls, se li ha ficat una taragañeta que ya no sen anirá mai. Pero seguís rien de lo satisfeta que está del seu fill, u té que fe, sap que eisa risa es la que més forsa li donará al chic. Ella sen enriurá encara que no tingue ganes.

An esta vida ña chen a la que li toque esta lotería, sense chugá.

Li venen a veure los seus chermáns, tots sen enriuen, ell tamé, li faltará lo sucre, pero te al seus maños, a suns pares, la familia, aiso es més importán.

Va pasán lo tems, al prinsipi, los dits del sagal pareisien coladós dels forats de les agulles. Cada nit se eisecae un pare, tres o cuatre camíns, pa mirali, pa medili lo sucre, li punchaen están Agustí dormit. Unes voltes alt, unes atres bais, les menos, normal. Li posaen lo remei. Al atra nit podríe dormí, encara que sentire a la seua parella eisecás. Aisó la chen que no li toque, no u sap. Qué ve se dormís tota la nit seguida.

Va pasán lo tems. Més cursillos. Més adelantos. Un sensor clavat al bras li va medín lo sucre y u envíe a una bomba, que porte en una riñonera, en una agulla, sempre clavada a la tripa, per aón li va ficán la insulina.

Es un gran adelanto, claro, pero porte una cosa al bras, un atra a la tripa. La pell se canse de tantes coses, li fa reacsió, se queise, li pique y ell, un sagal, sense donás cuenta, se rasque, se fa ferides, ña que cambiali los aparatos de puesto.

Los aparatos ña que cambials cada pocs díes. Al crío li fan mal cuan li entren a la pell, disimule fa com que sen enriu, pero algún camí, al matéis tems que sen enriu, plore. Algúns isen roín, ña que cambials abáns. A voltes ell, sense donás cuenta, se mau o se rasque y ya no funsionen, ña que cambials.

La máquina pite si lo sucre puche o baise masa. De día tira que te vas, pero de nit, ña que eisecás. Se seguisen eisecán una nit cada u. Ña camíns que tenen sort y sol ña que feu una o dos voltes.

Volen que lo chic porto una vida normal, com los demés, va a escola. Ña maestres que entenen lo problema y los achuden, uns atres, cada camí que chule la máquina, los criden. Asó no es viure, pero tot sigue per un home de sis añs.

Ell, a la riñonera, porte un botiquín menudet. Un día a escola va pitá la máquina, lo sucre había baisat masa. Van buscá les pastilles pa fel puchá y no ne quedaen. La maestra va discurrí, ella teníe caramelos, sense sucre, lin va doná un. Lo sucre enseguida va puchá al normal y la cara del menut, chupán la golosina, li va compensá de tots los sustos que li donae en los chulits del aparato.

Algúns críos son mol cruels, son críos y algú sen enfotíe del menut, de la riñonera, dels esparadrapts (esparadraps) que portae. Lo sagal per de fora no die res, mai va protestá, per dintre u sentie, pero ere la seua creu.

Un añ més tart, la lotería los va torná a tocá, este camí la pedrea y atre camí sense chugá, li van trobá que no tolerae lo gluten de les farines.

Ara no sol tens que mirá que los aliméns no tinguen sucre, tampoco poden tindre gluten. Lo sagal que seguís conformanse, cuan li donen algo, mire si te sucre y si porte la espiga tachada. Es que lo que no te sucre, te gluten y al ravés.

Aisó ya podríe sé un atra historia, pero la primera ya se ha fet masa llarga, sol dos coses més.

Una camí, a la escola, los van pregunta als chics que volíen se cuan foren grans. Agustí va posá: investigadó pa que los menuts no estiguen mai mals.

Y, com ara se arrimen estos díes, an aquella casa tots miraen la revista aón eisien los juguetes, per a ver qué demanaen al Reis Magos. Agustí, mentres los demés reñien pa veure los juguetes, ell no, se va posá enseguida a escriure la carta. A sa mare li va estrañá y li va preguntá:

–¿Qué vas a demaná, ya has triat qué juguetes vols?

Lo sagal, tot un home, ya de siat añs, li va contestá:

–Mare: yo no vull que me porton juguetes (chuguets, juguets), sol vull que me curon la DIABLETES (aisí com u hay escrit). Vull torná a sé com los demés.

Deu sempre busque als millós, pa donals los patiméns, sap que ells u resistirán.

FIN

UN ATRA OPINIÓ

UN ATRA OPINIÓ

Lo agüelo “Sebeta” té un atra opinió que lo siñó Rallo.

Vach a presentám, soc el agüelo “Sebeta”, un dels mes vells de eise grapat de chapurriaus que a vusté tan li escandalise.

Tin que agrai a tota esta chen que me tinguen tanta considerasió que me han reservat lo “raconet del foc”. Sab vusté lo que es aiso. Ere lo puesto que se reservabe als mes vells de la familia, no pa arrinconals, sino com a señal de respiate, allí estabe la llao del foc, la persona que teníe mes añs y per tant, se pensabe, que mes esperiansia.
La que conservabe la historia de la familia. Eisa que, al pareise, vusté dude que la tingam, perque no está del tot escrita.
Pero es que natres, desde fa mols añs y com faen los antics, les histories mo les anem pasan de pares a fills, de yayos a nets. Y sino se u creu li convido a que entro a la nostra paret, no se preocupo, no mos minchem a ningú, encara que no pensó com natres.
Eisa es una de les regles chenerals de esta colla de amics, lo respiate a tot lo mon.
Per eise motivo, me hay atribuít lo trevall de contestáli a Vusté.
A esta paret trovará histories que se van escribín cada día, ña chen mol culta, en les seues histories, li convido a llechiles, encara que mes tart seguisque opinan igual, es vusté lliure, pero tamé natres, pa ficamos en contra de que mos vullguen borrá en una firma als papes, tot asó que tenim, ya sé que es poquet, pero no som avarisiosos, ne tenim prau, sol volem que no mos u furton.
No se pot imagina la ilusió que mos fá veure com se li diu a la moradura, a cada un del pobles, eisa es la nostra historia, la varietat. Estem contens de podé parlá, cada un en la seua especialidad y que mos entengam tots. Aiso no ña gramática que mos u pugue doná. Sol la enseñansa familiar de cada grupo. No nesesitem mes maestres ni mes academies, aisí ha segut duran mols añs y aisí volem que seguisque sen.
Yo ya no hay arribat a tems a tantes coses noves com tenen vustés ara, pero tampoc vustés han viscut aquells tems nostres, mol durs, pero que no los cambiaríem per res del mon. Per favó no mols cambion vustés tampoc.
“Siñó Rallo, no li conesco, pero un amic meu que sí li coneis, mos parle be de vusté.
Ya perdonará totes les potaes que li dono a la seua gramática, a natres, per ara, lo que mes mos interese es enténdremos y aisó u estem conseguín.
Se me ocurrisen moltes coses pa contestali, pero pensó que la seua charrada en unes poquetes ralles tindrá prau.
Per mes que vusté u digue, no crec que la paraula chapurriau tingue res de despressio, desde lo matéis momén de que cuan los chiquets menuts escomensen a parla, los grans diem “ya chapurreche algo”, mai voldríem insultals, menos a ells que no se poden defendre, es una frase que la diem en cariño.
Natres, los que estem a esta paret, pensem que la paraula “chapurriau”, mos definis mol be, perque sempre ham segut chen de frontera y mos han quedat en lo que creiem que nesesitabem, en les costums, en los parlás. Sobre una base, común a tots los parlás que ñan a España, e inclús mes allá, que es lo llatí, han anat fen, a través del tems, una mescla que ara parlem uns cuans pobles de este terreno, uns milló, uns atres pichó.
Cada u, a la nostra sona, u parlem de una manera, mes encara a cada poble se parle diferén, en unes particularidats que mos identifiquen. Pero cuan estem chuns tots mos entenem, se pot fe una idea si mos fa lo favó de entrá a esta paret y llechimos un poquet. Segur que se reconeis en alguns dels nostres veins.
La nostra forma de parlá te mol del castellá, mol de valensiá y un poquet del catalá. Es en lo que tenim mes diferencia, per mes que a vusté no le u pareigue.
Y per este motivo li puc aclarí que mos sentim mol aragonesos, que no tenim “catalanofobia”. Que ni som, ni volem se enemics dels castellans que tením a un costat, ni dels catalans del atre, ni dels valensians.
Lo que pase es que vusté matéis ya se diferensie dels catalans normals, mos diu que parle catalá occidental. Yo li preguntaría y aiso qué es, un catalá diferén?, mal parlat?, chapurrechat?.
S’il diferensie es perque no es lo matéis.

Encara que a vusté li u paregue, no tenim res contra los cataláns, tampoc u tenim contra los castelláns. Lo que pase es que son ells los que mos volen llevá lo que es nostre. La nostra forma de expresamos.
Volem se bons veíns, pero aisó sí veins, ells a la seua casa y natres a la nostra. Que mos dison en pau. Que si volem y podem, llechirem les seues revistes, com llechirem les d’els castelláns, que tamé les entenem.
Pero que no mos vullguen obligá, eise no es lo camí, com a veins mol bé, com a conquistados, res de res.
La escola de la nostra forma de parlá ha segut la familia, me donarán los cataláns uns maestres millos.
¿Per qué ting que admití les seues normes ortográfiques, y per qué si soc llibre (me pareis que no me disen seu) no puc agarrá les valensianes ya que lo meu parlá es mes paregut.?
Ya vech que a vusté no li pareis digno lo nom de chapurriau, a mi per lo contrari me done una sensasió de cariño, a lo milló vusté no parle lo matéis que yo, y li agrade que li diguen catalá occidental, ya me esplicará perqué eise nom es mes digno que el meu. Me agradaría consideram que estic en un pla de igualdat en lo catalá de vusté, pero no, ell es lo dominan y yo lo dominat.
Mal camí han agarrat pa fé cap de apaño.
Ya tenim historietes entre natres que a vusté li deuen quedá bé. Li vull enrecordá que lo reinat se diebe Aragó, no corona Catalanoaragonesa, ni res parescut. Que se han apuntat als nostres reis com si foren sol d’ells, posanlos los números qu’els ha donat la gana. Que se han quedat lo archivo de la Corona de Aragó, allí a la seua capital, y sol mos dicen entrá a dures penes, que han falsificat documens pa demostrá coses que a ells los covenen. Que se han emportat papés de Salamanca, que eren de chen de la nostra tiarra, que retenen, en contra de la opinió de tot lo mon, coses que son de les iglesies aragoneses.
Que al seus mapes fiquen de continuo, terrenos que son aragonesos……
Pa qué seguí.
Pero después de tot aisó, vol que ara mos fiem d’ells.
Se me ocurris alguna pregunta mes, y si ara consiguieren la independencia, vusté sen anirie en ells, o se quedarie huérfano. Tindrie que contratá maestres estranchés, pa que li enseñaren un parlá que no es lo seu.
Ñaurie que pagals en eurocats?
De totes maneres, en la poca chen que ñá en este terreno que se parle lo que natres diem chapurriau, no li estrañe que ñague apuntats a esta paret, mes de vuitsens, (YO PARLO LO CHAPURRIAU a Facebook
)
¿se done conta de la chen que represente eise número de veins?
Ah! li puc añadí que aquí estem de casi tots los pobles de la redolada, de totes les edats, de totes les condisións, de tots los trevalls, inclus alguns de diferents partits politics, pero tot aisó no mos importe a ningú, no mos separe pa res, perque tenim una forsa mol gran que mos chunís, es la nostra forma de parla y per mal que li sapienatres li diem CHAPURRIAU, si siñó en les lletres altes, sense cap de vergoña, en mol orgull. Tot lo que tenim per sé, al matéis tems, tamé aragonesos.
Que sapie que, aunque ñague entre natres persones que penson com vusté, que les ñá y les respetem, avui en dia ña mes de mil vuitsens brasos desidits a abrasá en tota la forsa lo nostre parlá, que encara que vusté no vullgue, es lo seu, li poso lo nom que li poso.
De totes maneres, si un dia mos trovem igual podem fe una servesa, perque, al fin y al cap, los dos som de este terreno que, de momén, encara se li diu ARAGÓ.


champouirau, champoiral, chapurriau, Frederick Mistral

Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, enllás a la web del chapurriau per a tocáli los collons an este sompo inútil catalaniste.

San Pere, baturro, Zirigoza, rana