Mostrando las entradas para la consulta achuntamén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta achuntamén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

La lleit de la cabra

La lleit de la cabra.

La lleit de la cabra

A la Aldea ñabíe una familia, al prinsipi mol sensilla, la parella y dos fills. Teníen una cabra que donáe prau lleit pa tots. Teníen un vehinet al que tots los díes lo enviaben a muñí al animalet. Entre les dos mamelles se umplíe una lechera o un topi, según lo que li donáen cada día.

Normalmén ne tenien prau pa la familia y encara li regaláen una tasseta al menut. Y los díes que ne sobráe, fáen flans en au y natilles, y hasta algún dia queso y requessón / collada /.

Tot funsionáe be hasta que un día va arribá un forasté y li va convensí al amo de la cabra de que si traíe més lleit, podría alimentá a més chen o véndrela y traure dinerets.

Aissí que l’amo va parlá en lo muñidó y li va dí que teníe que tráureli més lleit, que no la dissare mastegá, mentres la muñíe, pos algúns dieben que si mastegáe mentres la muñíen que se embebíe la lleit y ne donáe menos.

Ya teníu al pobre crío, en una vara arreánli a la cabra pa que no mastegare, mentres estiráe de les mamelles cap los mugrons pa intentá tráureli hasta la radera gota. Pos no res, va eissí la mateissa lleit que tots los díes. Bronca del amo.

Com es natural lo sagal se va quedá sense tasseta de lleit y la seua part, lo amo li u donáe a uns nebots y hasta pareissíe que ñabíe pa tots. 
Al día siguién lo muñidó se emporte la xuriaca aissí arribará a pegáli al cap pa que no mastego. Pos tampoc aissí, si acás una culleradeta de postre més. Un atra bronca, ésta forta, O traus més lleit o te fotré al carré.

Tot preocupat lo sagal parle en lo pastó, este al véurel tan preocupat, li diu:

- Mira me acaben de portá una muñidora automática que es una maravilla, pa probala demá ya muñirém la cabra en ella y a vore lo ressultat.

Tot ilusionat lo crío li u conte al amo que pareis que se tranquiliso, pero no del tot:

- Demá ya vorém.

Los adelantos se noten y al pobre animal en la maquineta dichosa la van dissá eissuta del tot, pero de lleit ne va eissí una tassa més.

Los nebots los habíen parlat a suns pares de lo bona que ere la lleit de la cabra del tío. Eise día hasta se van atreví a presentás en una fiambrera peri si tamé ne ñabíe pan ells. Estiránla, estiránla va arribá pa tots.

Y les notíssies si son de regalos que no cóston dinés se esténen enseguida y se van enterá los cuñats. 


- Dona, chermana, si ne teniu p’als del atre costat, algo mos podríe arribá a natres. 


La dona al seu home:


- Tindrás que fé algo, si arrive pa la teua familia, tindrá que arribá pa la meua, pero claro los primés son los nostres fills y a ells n’ols pot faltá mai.


A la matinada siguienta, bronca p’al sagal:


- Fes lo que vullgues, pero tens que portá més lleit, si fa falta la muñísses tamé per la boca, pero nessessitém més lleit y la cabra es meua.


Lo sagal tot preocupat li u conte al pastó que es amic seu y este li diu:


- Mira, farém garrama, avans de muñíla li donarem sal y la farem abeurá molta aigua y segur que la lleit aumentará.

U van fé aissina y al pobre animalet, no sé de a ón li van traure micha caldera de lleit, pero aguachinada claro. Pero com la lleit se repartíe gratis pa tanta chen, dingú protestáe, con tal de tindre lleit de gratis.
Ara ya ne bebíen los amos y les atres dos families, tots los grans y los menuts y encara n’els sobráe pa fé flans.

Lo amo contén en lo sagal hasta li va doná una peseta de propina.

Y la cabra va seguí donán lleit uns díes més, pero al remat un día cuan va arribá lo sagal, lo pastó li va enseñá lo que quedáe de la cabra, lo ramal, la pell y los osos. Se habíe agostat, totalmen agotada, se habíe mort.

Com sempre ara me preguntaré u a qué ve tanta cabra y tanta lleit, tos u esplico.
Ñabíe un día un achuntamén, pa que dingú se enfado, ficarem lo de Saragossa, que com habíe fet mentres mols añs, servíe als veíns. Allí no cobráe dingú mes que lo alguasil y lo secretari. Pan aissó replegáen la lleit, dic los impostos del aigua, la llum y la contribussió, si acás alguna iguala pal dotó, lo menescal y la comadrona. En eisa lleit ñabíe pa tots y a camins encara ne sobráe.

Lo alcalde va pensá y yo si estic aquí com lo alguasil, ¿per qué no tinc que cobrá? Y va escomensá a feu, al prinsipi un poc, después cada camí un poc més, hasta lo pun de que casi faltáe la lleit, dic los dinés.

Entonses se van inventá un atra manera de traure més lleit, ñauríe que pagá per pasá per los carrés, un impost munissipal.

Va resulta que los cuñats, dic los consejals se van enterá de que lo alcalde cobráe y ells tamé ne van volé. Fáe falta més lleit, pos ala a muñí a la cabra.

Al prinsipi van utilisá lo teléfono, después lo internet, més lleit, més impostos.

Un día los consejals se van plantá daván del alcalde y li van esplicá que fáe falta més chen pa porta tot aquel trevall que ells teníen uns fills al prinsipi y uns amics (assessors) més tart que tamé podíen achudá, cobrán claro.

Y entonses se van inventá, en pasá un segundo ressibo del aigua, li diríen ecosiudat, tot lo mon entendríe que teníe que pagá per mantindre la siudat llimpia.

Pero eissa idea tamé la habíe tingut lo gobernadó y entonses tamé ell va voldre lleit y va ficá un atre impost, per colá l’aigua, pa no coinsidí en lo achuntamén. Més lleit, la pobre cabra ya no podíe més.

¿Que no? Ya vorás li donarem sal.

- Mira la contribussió pa que no te supongue masa, te la cobrarém a plassos, te muñirém cada tres mesos y tú, com eres, un poc tonto, no te donarás cuenta de que si sumes los trimestres, al remat te han apuchat la contribussió un mun, pero com te la cobren cada tres mesos y u fan per lo ban, tu a véureles vindre, ni te enteres.

Lo gobernadó no se quede atrás:

- Yo ting una muñidora espessial, y te demanaré per morit, per donali propina als fills, cada camí que vengues algo, cada añ pa matíndrem y hasta per treballá, que tens molta sort y ña mols de parats.

Ya ña prau, a la cabra sol li quede la pell y los osos, pos tamé eisos tels volen llevá. Se inventen un teléfono menudet que se porte damún, pero eisse no sol servís pa parlá, sino que tamé te pots comunicá escribín y pan aissó fan falta “datos”, y ………

Beeeeeeee……No puc més. Lo ruin es que tamé cobrarán als cabridets per morím. No ña dret. ¡¡¡LLADRES!!!!

FIN.

Coses rares

Carmen Latorre demane que li contém “coses rares”. No sé si lo que tos vach a contá es raro o no. Pero en los tems que yo era menut se consideráe raro y an algúns hasta mos fáe algo de po.
Es segú que molta chen podrá contá coses millós, pero per si a un cas, sempre intenté está lo agüelo “Sebeta” y les seues aventures.
Desde mol avans del nostre tems, a tots los pobles ñabíen curandés o santeros que teníen remei pa cualquier mal, fore del cos o de la animeta.

Curáen maldamor, mal de ull, desengañs, falta de fills, pa trobá novio y sobre tot los mals del cos, cualquiere que fore, hasta les verrugues, en uns remeis que avui mos farien plorá o riure, “ves lo día cual, cuan ñague la lluna tal y eissecá una pedra que trobarás allí o allá passátela per damún de la verruga tres camíns y ya vorás lo resultat”, “pilla dos alls y amagáls davall de un chinebre viart y …”, “lo dia de san ….., a les dotse de la nit, camina per davall del albre que está daván de la ermita y se te pasará la…”. Y ademés mols atres remeis a base de plantes, algúns en mol bons resultats.
No hay vollgut posá res que se pugue conéisse, no sigue cosa que algú me fasque cas y yo no soc del gremio.

Ara anem a contá unes historietes:

- Un día se va esfonrá una casa y va pillá al amo dintre, enseguida tot lo poble va escomensá a desescombrá la enrona, un nebot anáe a primera fila. De momén se va trobá un “taballis” a la altura del seu cap y al llevál, una ma li va caure damún del muscle.


Ere la ma del amo, detrás estáe tot lo demés del cos. Se coneis que estáe dintre de casa y al sentí lo ruido de que la casa colapsáe, va baissá corrén la escala y cuan ya arriváe a la entrá, tot se li va vindre damún y ell pa resguardás va eissecá la ma pa tapás lo cap y allí li va pillá lo piso de dal, quedán en la ma eissecada, que més tart li donaríe un susto de mort al seu nebot. Añs més tart en ca li duráe lo sofoco.

- Com tenía que estudiá a Saragosa, tres o cuatre camíns al añ, tenía que matiná y, sen en cara de nit, aná caminán a la estassió que está a tres kilómetros y mich de l’Aldea. Ñabíe dos camíns pa aná: un més curt, per la carretera, que passáe per les portes del fosá y un atre més llarc, per un camí, que passáe per una bassa (que me paréis que li dieben bassa Norta).
Yo sempre anava per la vasa, per lo camí més llarc. Li tenía respiate al fosá. Me habíen contat que a camins se veíen llumenaries dintre del fosa, com es normal los críos afechien que eren los morts que se eissecáen per la nit y se passecháen en farols ensesos.



focs fátuos


Més tart, per motivos del meu trevall, hay sabut que lo de les llumenaries als fosás es verdat y te una esplicassió: los focs fátuos. Los cosos de les persones y dels animals cuan se pudríssen dixen escapa gas, pot sé fósforo o metano y que aissó se pot ensendre y aparéis ensés, a uns sentímetros de an tiarra, nadán al aire, sense res que lo sostingue, damún dels enterraméns. 

Si no u conéisses, lo efiacte es de molta po y de eissí corrén cap a l’atra punta.

- Una tarde, fa moooools añs, va ñaure un acsidén de un motoriste de la guardia sivil contra un camión a les costes del Más de Llauradó, l’home va morí. Ere andalús, la seua familia tardaríe casi dos díes en puchá desde allá bais, les comunicassións no eren com ara, ñabíe que feu en tren y no corrien com los de ara.


Lo siñó Burns, los Simpson, The Simpsons
Lo siñó Burns

Com la carretera perteneissíe a l’Aldea, van dú lo cos y lo van posá dintre de la caissa, pero sense tapá, a la entrada del Achuntamén. Com es normal van fe turnos pa velál, pa que may estare sol, hasta que vinguere la seua familia.

A les dos del matí estáen de dol, una parella de hómens, a quín més gabacho que miráen tot resselosos cap al mort y que per si acas, com ere estiu teníen la porta del carré ubiarta.

De repén senten un moimén y miren cap la caissa; lo mort se habíe sentat y allí estáe miránlos en cara de Guardia Sivil, mai milló dit.

Van eissí corrén los dos y no van pará hasta la Marededeu. No van tindre tems de veure que lo cos del mort tornae a caure dintre de la caissa, pa no eissecás mai més.

Aissó es un cas raro, mol raro, pero que pot ocurrí en acsidéns, perque ña parts del cadáver que tarden més en morí y entonses los músculs poden doná un estiró que produisque un moimén del mort, están mort.

No se si posá ara la charrada, perque igual ña algú o alguna que esta nit no podrá dormí.

¿Carmen, no sé si ere algo de assó lo que volíes? Pero ahí te u disso.

//


Ma mare de les paraules no sen recorde masa ve. M'ha explicat que anaben la parella en lo chiquet herniat a un roble que teníem "Al barranquet" los de Beseit ya saben a on está y féen un tall a una rama, se passaben lo chiquet de un al atre. Cuan la rama que tallaben se tancabe lo chiquet ya estabe curat y entonses ficaben la faixeta del chiquet penjada al roble. Ma mare te 92 añs y no u ha vist mai.
An ella lay van contá los de casa. Les paraules mes o menos eren :
Trencat tel dono, sano tel torno. // trencat = herniat

Lo tersé

Lo tersé

Lo agüelo “Sebeta” may está tranquil. Ha vist la conversasió que per seua culpa, tenen Juan-Carlos y Pedro y ha pensat: “yo tinc que intentá aclariu aisó. Seré lo tersé en discordia.”

Se que los meus raonamens, les meues charrades, no son illustrats, ni se poden portá a cap de puesto, sol servisen y tampoc aspiro a res més, pa charrá entre natres. Pero son com una goteta de aigua que goteta a goteta fa forat en la roca més dura. Sol intento que may tingam vergoña de parlá lo nostre chapurriau, o que no tingam que tindrela may més; es lo nostre parlá y prau y per aisó lo defenem en les nostres ferramentes: lo cor per daván lo primé; pero después, en la mateisa forsa, parlanlo y escribinlo, hasta conseguí que la demés chen mos reconesco, mos fasque cas; y sino mol fan, pichó pan ells.
Lo prinsipi de la conversasió es un comentari que va fe lo agüelo en relasió a un trevall publicat a esta paret per lo gran comunicadó y trevalladó de casi tots los díes José Larban, sobre Ramón Llull.
Lo escrit diebe que, portán la contraria a grans filólogos, amics del catalá, Llull no va escriure en catalá, sino en un derivat del llemosí que se parláe a Mallorca. Los espesialistes menteníen que lo catalá de Cataluña ere lo catalá cult y lo de Llull ere lo catalá vulgar, pero tot ere catalá.
En vista de aisó, lo agüelo aconselláe llichí eise escrit y lo posáe en relasió en dos charrades seues.
“Una historia posible”, en la que se “inventáe” que tots estos parlás (Valensiá, Mallorquí, Catalá y Chapurriau), se podíen derivá de una mescla del llatí romansechat y del llemosí (occitá según uns atres), que se habíe anat espesialisán a cada territori.
Y de “Estandar”, que ere una contestasió a un atre filólogo catalá, que díe que lo catalá actual ere lo cult, lo estandar y tots los demés som dialectes vulgars, destinats a desapareise. Que lo catalá cult ere pa les conversasions importantes y los catalás vulgars, los nostres, pa aná per casa.
Vull aclarí que lo que yo fach a esta paret son charrades pa natres, pa escriure en chapurriau, no may unes disertasions pa presentá a cap de congres ni defendreles daván de cap tribunal. Casi sempre, al escomensá eises charrades, esplicó que no vull que siguen “ex catedra”, que la machoria de elles se les ha inventat lo agüelo, sense cap fundamén doctrinal, y sol son fruta de la imaginasió del vell.
Aisí u vach fe tamé a la de “Una historia posible”, inclus al final añadía que podíe ñaure sincuanta mil histories més com eisá meua y que cada veí sen podíe inventá una o més. Que u faya, com a crítica a la “historia” que se han inventat los catalans, y dieba que si ells sen han inventat una, ¿per qué natres no podiem fe lo mateis?. Y si ells se la han cregut y han convensit en la mentira a molta chen, ¿per qué natres, no u podíem fe igual?. Al remat acababa dien que natres mos consideráem masa honrats pa fe lo que han fet ells. De cap manera volía dí que eisa ere la nostra HISTORIA, sol que al mon dels “posibles” aguere pogut se.
Seguim, cuan yo vach entrá a esta paret, com fáe poc tems que anáe, ñabíe poca chen que escriguere més allá de unes palaures. Me vach aventurá a feu; vach preguntá cóm podía feu, cóm tenía que feu; me van dí tu escriu y ya vorem.
Y vach escomensá a escriure; no volía feu en catalá ademés tampoc aguera sabut com feu; entonses, lo agüelo, com u fa de tart en tart, va escomensá a pensá, se va reuní en ell mateis y van parla en chapurriau, clá, com sempre; y van di, a ver ne estem de mols pobles, pa asertá en una manera de escriure que la dominem tots; pero cuan parlem, sigam del pobles que sigam, mos entenem tots, més o menos claro; entonses ¿per qué no escrius igual com parles? Si te entenen cuan parles, al llichí les mateises palaures, los mateisos ruidos, tots te entendrán.
Y vach escomensá a feu, en los defiactes de la Aldea, sí, pero tot lo mon me enteníe. Y aisí, poc a poc, la chen se va animá a fe lo mateis y ara som un mun los que escribim aquí en charrades llargues, sense cap GRAMÁTICA culta, sino en tantes gramátiques “vulgars” com pobles estem, yo, casi diría com a veins que estem. Y se ha fet lo milacre, tots mos entenem, parlán y ESCRIBÍN.
Lo atre día una veina mos contáe: Yo cuan veía eises charrades tan llargues del agüelo “Sebeta”, al pensá que estáen fetes en catalá y que yo no entendría la machoría, pasaba de llarc y no les miraba. Pero un día vach dí, ¿per qué no probo? Si pareis que ña prau chen que les llichisen y les entenen, a lo milló yo tamé u enteng y al escomensá a llichí va resultá que estáe escrit, com si fore parlat y u entenía tot; desde aquell día no me hay perdut cap charrada, per llarga que sigue.
¿Me enteneu?, u ¿au entes?. Lo mateis milacre de cuan parlem están chuns, se podíe fe verdat, escribín, encara que estarem separats; pero mos podiem comunicá sol escribin, cada u desde la seua casa, rersultán que esta paret se ha convertit en la salaminchadó a on mos reunim tots, cada u cuan vol y podem parlá tots al mateis tems. Qué maravilla, un atre milacre. Y lo chapurriau es la vareta mágica y magica que los fa realidat.
A mi me done igual, entre natres, que uns li digam chapurriau y uns atres li digam lo parlá “com natros”.
Han parlat mols camins del “bando” del agüelo de Pedro. Yo ting la meua opinió, perdona Pedro, soc mol caborsut y casi sempre parlo en lo cor, este cor que sempre llatis grasies a una sang que li diuen chapurriau.
Penso, que com a tots los pobles, los bandos (edicto este camí), no los redactáen los alcaldes, ells donáen la idea y después qui fáe la lletra ere lo secretari del achuntamén, castellá casi sempre. Y a éste, com a Camilo-José Cela, la forma de parlá de Fornols, la “com natros”, li sonáe a catalá, com li aguere pogut soná a valensiá, si aguere segut de per eisa tiarra. Per aisó va posá la palaura “catalá” y al agüelo li va pareise be; no anáen a posá “com natros”.
Parlán de Camilo-José Cela, ell no va dí que a esta tiarra se parlare lo catalá; va di que parláem MAL lo catalá, que es mol diferén; perque al escoltanmos va veure que algunes palaures se pareisien al catalá (tenen la mateisa arrail, lo llemosí), pero no eren iguals; está clá perque no ere lo mateis, ere un parlá diferén, ere lo NOSTRE parlá, lo chapurriau o si voleu lo “com natres”.
Y pensán sobre lo mateis, tamé aguere pogut dí que parláem mal lo castellá, perque algunes palaures nostres tamé se pareisen a les castellanes, (tenen la mateisa arrail, lo llatí romansechat) encara que están mal dites, no son iguals que les catellanes, han evolusionat de diferenta manera, perque son nostres, del nostre chapurriau o si voleu del “com natres”.
Pa acabá, que al agüelo li va lo roll, y sempre se pase de la medida, tos vach a contá una “aventura” més de un sagal de dotse añs; asó va pasá un domenche del mes de octubre de 1962. Ña coses que no se olviden, perdonam atre camí Pedro per traureu ara, pero es que ve al cas.
Los domenches, per de matí, al seminari ere tems de lectura, chocs, visites de familiás, o deports; tot amenisat per una música ambiental que se escoltae per tot lo collegio. Esta música, pa feu un poc mes animat, se podíe dedica. Tu anáes a on estae lo del micro y li demanáes una pesa, una cansó y li díes a quí li u volíes dedicá.
Per alli anáe perdut un sagal resién arrivat, sol fae uns dies que habíe eisit per prime camí del poble, de davall de les faldetes de sa mare, com un goset menut, perdut, buscáe compañía, algú que li fare cas, no sabíe qué fe, no teníe familia que li fare visites, encara no teníe amics. Lo agüelo, en aquells momens un crio de dotse añs, sempre ha tingut idees, encara que a camins no siguen masa asertades. Entonses se li va ocurrí dedicá una cansó, se enrecordáe masa del seu poble, de la seua chen, de la seua tiarra; va aná al locutó y li va di que volíe dedicá una cansó “para todos los que hablan CHAPURRIAU”. Be, dintre de un cuart de hora o aisí, te la posaré, perque ña unes atres petisions avans que la teua.
Tot orgullos sen va aná a on sabíe que ñabíe chen de la tiarra y se va quedá allí a ver que fáen al sentí la dedicatoria; y va arrivá lo momén, cuan van dí esta canción está dedicada “para todos los que hablan CHAPURRIAU”, aquell chics grans, pal menut claro, se van quedá parats y se miráen uns als atres. Hasta que un dell, un dels més avispats, se va quedá mirán al sagal que, al sentí la dedicatoria, se había posat roch. Li va preguntá ¿U has fet tú?, lo sagal va pucha y baisá lo cap varies voltes. Lo gran va seguí: ¿Per qué u has fet, no saps que eisa palaura no está ben vista? no se pot di chapurriau. Lo sagal en los ulls plorosos, al pareise habíe fet una cosa mal feta, va contestá “es lo que parlem natres”. Lo atre “pero no ña que diu, podies haber dit pa tots los del bais Aragó.
Lo sagal se va doná la volta, una llágrima li caie per la cara, no se la volíe llimpiá pa que no li veren que estáe plorán. Volie fes amics y se habíe guañat una bronca menuda, pero bronca. Poc a poc se va deprenen a la vida.
¿Ten enrecordes, Pedro?, perque tu eres “lo atre”, o sigue que ademés de Manolo Bayod, algú més te va parlá del CHAPURRIAU, encara que tu, an aquell tems, preferires que se diguere “com natros” o la forma de parlá del Bais Aragó.
No se si hay aclarit algo en tot este roll o u hay disat més embolicat, sol hay vollgut disá un pensamén més que en este cas es lo TERSÉ.