Mostrando las entradas para la consulta aissina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aissina ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ

Anécdotes de un disapte, (15/12/2018): TENIU RAÓ.

Pulsera, chapurriau

Aquell día casi tot va se bo, va ñaure alguns entropessóns, pero eissos son normals cuan se camine, mai los tindrás si estás parat.

Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posáen de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit.

Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.

/ Luis, este bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196, Osca (Huesca) tamé li sonaríe catalá a consevol. Lo ocsitá, plana lengua romana, sone casi igual que lo catalá, perque es un dels seus dialectes. /

bando, Pedro II, rey de Aragó, 1196, Pere II, als presentz

Molta chen, homens, chiquets, dones van está fen doctrina pa que la chen se arrimare a la taula, uns repartín fulles, uns atres parlán, convensín als passecháns y casi tots fen les dos coses: repartín fulles y parlán.

Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.

Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.

A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.

Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne 
ñan de aragonesosy li hauríen enseñat que la nostra llengua ere lo catalá. Ell va dí que sí, que estáe tot documentat y ell hu teníe mol clá.

Vam escomensá a raoná:

Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.

Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.

Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.

/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /

chapurriau, Mistral


Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?

¿Per qué no fáen los estudis al revés?

Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.

Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.

Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.

Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná.
Bona nit, bon home.

Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.

Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”. 

Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:

+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:

TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.

Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.


Anales de Aragón

Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico

Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.

Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.

Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.

FIN

histories

Aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset (Luis Arrufat de chiquet), lo agüelo Sebeta, de Valchunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau.

A la página estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.


NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten (si puc y mu demane) al texto. Fico enllassos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a agüelo Sebeta (blogspot.com : blogger.com)

Ramón Guimerá Lorente.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (avui, un cuento)


+ Están bochos estos cataláns.

- A ver, qué li pase agüelo??? No pot di aixó de tots los veíns, fa mols añs que mos coneixem, sempre mos ham portat be.

+ Qué te pase Luiset? No llegisses lo que los amics posen an eixa paret agon tú escrius? No t’has donat conta de que ña riada? Están caléns y mes encara alguns mol caléns. Al pareixe, mos están movén les cadires, sense respetá que la taula es nostra.


- Pero aixó es una cosa mes de les que mos venen fen desde fa mols añs. No se volen enterá que natres (los nostres antepassats) portem aquí mol mes tems que ells.


Ña que pensá que sol son cuatre esgarramantes, que ara manen, los que pensen aissina, los demés mos tenen com a germáns.


+ Sí, com a germáns minuts.


- Bueno pero natres ham ressistit sempre y aquí estem, aguantán.


+ Masa aguantem, menut. S’en van emportá l’archiu de la Corona d’Aragó, y van callá, se van endú los papés de Salamanca, y van callá. No mos volen torná totes les coses que son de les iglesies d’Aragó, y seguim callán. Mos han furtat los nostres reys, posanlos números que no los perteneixen, y aquí estem. Vols que seguixca?


- Miro “Sebeta” tenim que pensá que tot aixó no u hagueren fet si los que manaen en cada momén al imperi castellá de Saragossa no hagueren mirat cap a un atre costat.


+ Tamé están bochos eixos castelláns y ya m’has acabat de cabrechá.


- Agüelo, ñague pau, que sol estem parlán.


+ Sas que te dic que tú tamé estás boch, no sas lo que dius perque eres un sagal y als sagals ña que contals cuentos pa que entenguen les coses.


- Pos me conto un cuento.


+ Mira, ñabíe un camí una aldea que estabe rodechada, pels enemics, per un costat cataláns y per l’atre castelláns. Ells teníen les seues costums y lo seu modo de viure y hasta lo seu parlá. 

La vida no ere tranquila, cuan no atacaen uns volenlos conquistá, los atres se inventaben la LAPAO (o algo així) que no se lo que vol dí, pero que en eixe nom, no pot sé res bo.

Ñabíe a la aldea una chica pressiosa, (totes les chiques eren pressioses, pero esta un poquet mes) de bona familia, alta morena, una ricura de dona. Detrás de ella anaben tots los mossos del poble, pero ningú se atrevíe a dili res, mes que les paraules educades de hola, adeu, bon día y bona nit. Y així passabe lo tems, la chica creixén y los jóvens suspiran per ella, pero ningú se llansabe, per po a que ella li aturare abáns de contali les seues intensións. Un día va vindre a la aldea un mosso castellá (tamé podíe habé segut catalá, que p’al cuento es lo mateix), menudet y sense pel (natres diem pial) (ah! No ting res contra los menuts y calvos) al veure una chica tan maja, soltera, se li va arrimá y la va traure a ballá, al añ se casaben.


-Y qué me vol di en un cuento tan llarc.


+ Ten passiánsia, que no hay acabat, saps con li dieben a la chica?


María-Chapurriau.


- Ara sí que l’enteng, me fa enrecordá de aquell atre cuento de la llebre y los gossos, en molta rábia, pero té raó.


+ Com sempre, Luiset, com sempre. Perdeu lo tems discutín entre vatres, sense atrevitos a traure la cara y tos se endurán lo que tan tems ham conservat.


- Sí agüelo te tota la raó, com sempre.

Están bochos estos chapurriaus.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (animalets)


La filla del “Sebeta”, li diu:


*Pare: vusté d’agón trau totes eixes coses que escriu y que yo mai l’hay sentit que les parlare. (Sí, ya sé que ella sol parle lo castellá, pero yo, que’ls conec als dos, al agüelo y a la filla, servisco de michané. Ña que aclarí que, com ella no ha nascut a la tribu no sap lo secret dels atres agüelos, l’u tindrem que contá algún día. Ella sol veu que a esta paret ting mols nets que escolten (milló dit que llechisen) les aventures del “Sebeta” y me pareix que te selets. Ademés aquí sol se pot escriure en chapurriau y a ella no l’u han enseñat.).

+Mira, filleta, -li conteste l’agüelo- asó es la sort que ting de haber nascut a una vall de uns montes, per agon se parle lo chapurriau, y allí tenen una possió mágica que se li diu OLI.
Entonces lo “Sebeta”, com fa algún camí, entorne los ulls y viache an aquells tems en que dúe pantalóns curts. Cuan corríe , ell sol, pels carrés del SEU poble, sense cap de pó. Lliure com l’aire y com lo sol. Mirabe als vileros (pardalets según alguns veíns), fen los nius als forats de les parets, en una bulla de pio-pio, pero en chapurriau.

Ara ya ne queden pocs de vileros, cuan tinga tems tindré que mirá la nostra paret y fe un foraet, per si ne quede algún perdut, que trobo una casa pa llogá, sense que tingue que paga mol. Sol ña coloms y uns muixóns negres que se fiquen daball de les telles y desfán los tellats. Ya casi no queden orinetes (orenetes, oronetes, golondrines) ni falselles (vencejos), alguna ratapená (murciélago), poques algarses (picarazas) y algún corp (cuervo) despistat.


En aquells tems ñabíe mussols (búhos), encá que no se veíen casi may, perque sol eixíen per de nit, lechusses (chutes), esparvés, alguna águila,…. Y tamé, al terme del poble, se coneixíen cinc o sis nius de buitres, sels veíe planechá en les corréns del aire per lo sel (natres dieben sial) blau. Esperán la desgrássia dels atres que ere la alifara d’ells. Cuan se moríe algún macho, ovella, cabra, gorrino, ….se tirabe al campo, llun del poble, y ells se encarregaben de fel desapareixe en poc tems.


Un poc mes tart lo gobiarn va dessidí que ñabíe que acabá en estos bichos (los dieben alimañes) y pagabe dinés per cada un que s’en matabe, pronte non va quedá cap.


Ñabíe raboses (zorras) que si te descuidabes s’enduien alguna gallina, encara que normalmén s’alimentaben dels cachapets que pillaben pel monte.


Ere una alifara eixí al campo, cantaen los muixonets, l’aire te donae a la cara y te fae una sensassió de llibertat, entrán hasta lo mes fondo dels pulmóns.

A lo mes adintre del piná, a un tallat de una montaña, faen los nius los turcassos (palomas torcaces), en fron, als pins mes alts les tortoletes los faen la competénsia en los seus cans.

Anaes caminán a tots los puestos, no ñabíe mes que un coche al poble y lo camión del “petabaix” que pa fical en marcha, se li clavabe una manivela a la part de dabán, casi tocan an tiarra. A camíns habíe que fe cuatre o sinc voltes la operassió pa posal en marcha. Uns atres arrancabe y al momén se tornabe a pará, Y a escomensa atre camí.


Sempre, cuan era menut mes asubín y després cada volta mes tart, cuan arribaba al meu poble, sol escomensá a baixá la costa que marque la entrada al terme, ya respiraba milló, la megua ánima se recargabe com ara les bateríes dels móvils. Ara lo fil de la imaginassió es mes llarc y de cuan en cuan m’enrecordo de eixa baissada y me quedo tranquil, en pau en mi mateix.


Cuan arribo la hora, no me importaríe, pegá lo salto al atre costat en eixe pensamén y després, la siandra que quedo tireula per allí, m’es igual que sigue p’alimentá a una romiguera, a un timó, a un romé o a una archilaga.


+No sé si t’hay contestat. Totes eixes cosetes, eixos animalets, eixes vivénsies, eixos moméns, eixos records, ……me donen idees y pensaméns pa ficá an esta paret.


+Te vull mol filleta.


//



Fa unes nits estaben lo “Sebeta” y Luiset al poble que li diuen “Ensomiá” y se van presentá los altres agüelos de la nostra tribu, eixos que están a la meua voreta cuan escric, y van preguntá cóm anae lo negossi pel poble “Chapurriau”.


Estaben mol preocupats per les notíssies que’ls van portán los que viachen allí, agon están ells.


Los van contá que’l asunto está així, així, casi mal, pero que confíon un poc, que donon tems. Que ña gen de confiansa a la empresa.


Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la vora de la gen que treballe en esta direcsió, que’ls parlon mol, que’ls ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eissos tenen les claus del baúl dels recuerdos.

Los van demaná que mos transmitixguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixá.

Lo agüelo “Sebeta”, que’ls coneix, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momén natres han vist chen jove empeñá en lo treball, chen que va aumentán día a día a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren pel cos de la esperansa, en la mateissa direcsió. Sang que te lo dret de que se confío en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y dels espentóns que’ls agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..


S’en van aná, rossegán, com tots los agüelos, mirán de cuan en cuan cap atrás, los seus ulls teníen dintre algo del Matarraña.


Yo me vach torná a dormí, o ya estaba dormín tot lo rato, no u sé, assó es un lío. 


//


L’altra nit lo “Sebeta”, com agüelo que es, no podíe dormí y me va di: 


+Luiset, me tens preocupat, perque no me explico que un crío de onse añs se pugue enrecordá, en tans añs com han passat, de tantes paraules como estás soltán an esta paret.


-Mira “Sebeta”, yo tampoc u enteng, perque me poso a escriure y crec que no me eixirán les paraules, pero sol fico los dits a les tecles y les lletres comensen a corre, se junten com volen, a camíns se junissen abáns de que les idees se transformon en pensaméns dintre del meu cap.


+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.


-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tío “primentonet”, lo tío “pepinet”, la tía “alberchineta”, la “rabaneta”, la “safandória”, la tía “carbasseta”, y tans atres) antepassats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’han posat de acord y están a la megua vora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removén al seus fossás, veén lo que esta gen li está fen a la segua heránsia y si natres no u conseguim, no’ls quedará mes remei que eixecás del seu descans y assolá este mon desagraít, que no dixe viure a coses que a ells no’ls fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.

No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amún que’l cap, que lo anabe puchan y baixán.

+


Bon michdía, veíns y amics de la paret "Yo parlo chapurriau".

Este matí l'agüelo "Sebeta" se ha eixecat en uns pensaméns mol fondos y m’ha dit, avui no parlarem dels animals de cuatre potes, avui u farem dels animals de dos garres.

Y yo com sempre fach lo que ell diu pos aquí estem.
Ya tos hay contat que vach eixí mol menut del meu poble (onse añs) y que desde entonses m’hay criat en un ambién castellá (mol a gust de veritat). Y m’hay donat conta de una cosa que a lo millo tamé vos a passat a vatres y que vach a escriure.

Per causes diferentes, no hay anat p'el meu poble moltes voltes.

Al prinsipi un poquet, després cada camí menos y al final, sol p'als entiarros.


Al criam y fem majo en un ambién castellá, casi no hay pogut parlá en chapurriau, sol de tart en tart cuan me trovaba en algún atre, perdut com yo, y disfrutabem un poquet.


PERO....y aquí ve lo sermó del agüelo Sebeta, ningú, ni el ambién castellá, ni la influánsia del catalá, han pogut fem olvidá lo parlá que vach mamá de ma mare.


Per que sempre que pensaba y sempre que penso, sempre que discurría y ara cuan discurrisco, en una paraula, sempre que me parlo a mi mateix, sempre que me reunisco en Luiset, parlem en chapurriau.


Y eisse parlá, eissa costum, m'ha ajudat a no olvidam may del meu parlá.


Per aixó, ara que esta colla de amics m’ha donat la oportunidat de expresam en chapurriau, les paraules ixen soles, de una manera atropellada, perque com han estat tan tems detingudes, en cuan los han donat una poca de llum, s’han soltat y fan ballá als meus dits pa que les fica dabán de vatres.


Sé segur que li hauré pegat alguna potá a la ortografía del chapurriau, pero l'agüelo Sebeta estabe impassién pa contatos una aventura mes de les segües.


No sé si tos hay embolicat en aissó de parlam a mi mateix, es una costum que ting desde menudet y que tos la aconsello si ya no u feu.


Y com diu Ramón, continuará, encá que sigue en coses menos series que avui.


Bon día a tots.


///////


L'agüelo "Sebeta" vol aclarí una cosa de la que s’ha parlat estos díes sobre los préssecs y les presquilles.

Al meu poble eren dos coses diferentes.

Les presquilles se cullíen mes pronte, eren mes menudes y, si no m'enrecordo mal, teníen la part de atrás, lo final, ficat cap adintre.


Los préssecs, veníen més tart, eren mes gorts y la part final la teníen cap afora, como si portare una puncha. Y lo piñol del préssec punchabe an eissa part.

Sol es un comentari, sense ganes de sentá coneiximéns.
Y, si lo agüelo "Sebeta" seguís tenín ganes, continuará.

///



Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teníem animals de cárrega (bésties) al fiat, los anabem pagán cuan arribaen les cullites (de llaó y de olives) si eren bones. Ñabíe camíns que abáns se faen vells que’ls acababem de pagá.


Teníem un macho (mula) y una burreta.


No teníem carro, perque en aquells tems sol ne teníen los que eren un poc acomodats.


Als animals los cridaen "wesque" cuan volíen que anaren cap a la isquiarra y "pasallá" cuan volíem que anaren a la dreta.

Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa aná drets y so pa fels detindre. Y atrás pa fels reculá.

Cuan anabem pels camíns (entonses eren camíns, no com ara que la majoría son casi carreteres) ñabíe que tindre mol cuidado en los grasóns (pedres que puchaben del camí) pa que no entropessaren los animals.

Pa minchá a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabíe que abeurals dos camíns al día.

Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se dissabe un momén la colla o la partida de guiñot y los portabem als abeuradós de la fon, pa que vegueren aigua. No los podíem abeurá a les cases perque no teníem aigua correnta.

Seguirem contán cosetes, p'avui ya val de tanta palla.

Mondongo

La parella de persones que mos acompañen, están vivín a una época diferenta a la nostra, per aissó les coses que los passen y que ells viuen, ña que posales an aquells tems y no ara, perque algunes no se comprenen an estos añs nostres. O sigue que los que pugáu, tanqueu los ulls y torneu atrás, los demés feu un gran esfors y llichíu la charrada y poséutos les ulleres de aquella edat.
Avui mos situem als primes mesos de un añ dels sesanta o aissí.

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa
Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa


-Bon día yayo.

+Bon día sagal, se te han pegat los llansols.

-No, que ya fa un ratet que me hay eisecat. Ya me hay minchat les sopes escudelláes. Ara estaba preparán uns panellets (se preparen en figues maellanes, passáes per farina, ubiartes per la mitat y dintre se pose una armela llimpia o una nau pelada), pal camí.

+ Dónat pressa, sino mentres parem y no parem les rateres, arribarém al campo a la hora de diná.

Aissó ere una costum, al aná a replegá les olives, algú de la familia sen anáe per dabán y paráe unes rateres p’als torts; les posáen en cucs de la farina que relluisen mol, pa que lo muissó, al aná volán lo vesque y baiso a “picá”.
Mentres fáen camí se solíen minchá alguna figa en algo dintre o algún orelló, pa pasá lo tems, mentres buscáen los millós puestos pa pará les rateres.
Ña que tindre en cuenta que an aquells tems, casi tots los díes se senáe lo mateis, un plat de col del hort y un tort de segundo, de postre unes olives de les d’aigua. No ñabíe res més, encara duráe la pobresa de la guiarra y lo peis y la carn estáen casi prohibits perque no ñabíe dinés pa compráls.

Sin embargo los torts eren barats, piarde un poc de tems al aná y al torná del campo, pa pará y reconéisse.

Lo agüelo en una eissadella a la má, lo menut en un feis de rateres y lo “potet” a on estáen los cucs, mentres lo gran preparáe la paraeta, lo sagal posáe lo cuc al ganchet, sempre trián los més gorts y relluéns.

A unes atres charrades ya hay esplicat com se solíe fe la paraeta y tot lo demés del asunto de les rateres.

Ara está prohibit y si te pillen en rateres, te denúnsien; an aquells tems, sense los torts no haguerem pogut viure.

Per la tarde, al plegá la faena, mentres los demés carregáen los animals, los de les rateres sen anáen per dabán, a la seua, a reconéisse y replegá les rateres. Ara portáen una sistelleta pa fica dins la “casera”, encara que algún camí, pocs grássies a Deu, fáen “masola”, o sigue no habíe picat res o algún animal, les algarses, los corvs o alguna rabosa, que tamé ne ñabíen, habíe “reconegut” avans qu’el amo y se habíe minchat lo muissó; en eissos casos a la bora de la ratera buida y disparada, ñabíe un mun de plumes.

Cuan se arribáe a casa, casi sempre al mateis tems, los uns y los atres, se descarregáen los animals, se triáen les olives y al racó del foc a pelá los torts, pa adelantá faena a les dones y que los pugueren frechí o fe en salsa, según lo díes.

Les plumes se tiraén al foc, y en un trosset de papé se posáen les tripetes a rustís a les brases en un chorret de olí y un poco de sal. Alló ere lo vermut de avans de sená y se fáe aguantán la oló, bueno la pudó de les plumes cremáes.
Fáe uns semanes que habíen matat lo gorrino del añ.

Al día siguién va eissí plurigañós y com tota la nit habíe estat pluviñán, no van podé aná al campo. Mentres uns fáen lleña en lo tronsadó, lo serrucho de una ma y les astrals, la gran y la de ma, lo agüelo y lo net teníen un atre trevall.
La “caseta del gorrino”, soll a Fórnols y a uns atres puestos, ya casi se habíe eissugat del tot dels pixúms del gorrino vell. Ells van rascá totes les parets, les van encalá, blanquechá en cal.

+Venga menut que paréis que portes caparra o galbana, més depressa eissa brocha.

-Ya vach, pero ¿per qué li ha posat azulete (blavet) a la cals?
+Mira que eres alcahuet, tot u vols sabé. /bachillé a Beseit/
Y al matéis tems que li despentine lo pial, en la ma, li va esplicán:
+Asó son coses dels añs que fa que hay nascut, lo tems te enseñe algunes garrames, la cals es masa blanca y aguante poc la brutíssia del gorrino, pero si la mescles en un poquet, hay dit poquet, de azulete, sense dissá de sé blanca, se oscurís un poc y aguante milló les taques. Ya saps que los gorrinos tenen costúm de arrascás mol assubín en la paret.

-Ya está pintá, ya m’en puc aná a chugá als indios y als vaqueros.
+Eh!!!, para un poc, que, encara no te has guañat lo chornal, que sol ham fet les parets, ara falte lo den tiarra, porta lo chapo (com una eissada, pero semicircular), rascarém la tiarra, la rentarém en zotal y lejía y cuan estigue ben eissuta, posarém palla nova, pa cuan vingue lo nau se trovo una alcoba llimpia y guapa. O es que a tú no te agradaríe, ya que te aparten de ta mare y te dissen sol a un puesto nau, trova una bona caseta pa pode minchá y dormí.
-Home!, pos claro. ¿Cuán lo comprarém?

+En cuan pregonon que ne han portat al “sechá” (plassa aon normalmen se posen los venedós ambuláns en los seus “tenderetes”.
-¿Podré acompañali a triá lo més majo?

+Claro, menut, que tú eres un “entés” en gorrinos y saps mol de compres y ventes –li conteste l’agüelo, mentres sen enfot un poc de lo “sabé” del net -.
Y la vida seguís a l’Aldea.

Un día mentres van parán, per lo mich del monte, los is un cachap de poques semanes, Luiset que lo veu, solte les rateres y a corre detrás, lo agüelo rien, sap lo difíssil que es casá un conill corrén y menos un crío, pero li fa grássia un “cachapet” (enrecordeutos que als de la Aldea, de mote, los diuen cachaps) corrén detrás de un atre cachapet.

Ya sap quí guañará lo animalet está al seu terreno, lo crío en los pantalóns curts, esgarrañánse totes les garres y entropessán en totes les plantes del monte; si es romé o un timó, tira que te vas, pero si son archilagues o coscolls esgarrap segur.

Lo crío y lo conill se piarden de vista, per la espesura del monte. Al poc, torne lo crío, paréis que porto mala cara, sol se li veu lo pit, segur que porte totes les garres nafráes, pero bueno es una esperiánsia més, aissí es com se deprén a esta vida dura nostra, la del campo.

Lo agüelo lo espere a la vora del feis de rateres.

+Hala anem, que ya tenim una massola, sino mos doném pressa ne farém un atra, los més matinadós ya mos haurán furtat los millós puestos pa pará.
“Sebeta” escomense a caminá, pero li estrañe que Luiset no se vasque queixán, se chire pa preguntali si li pase algo y se trobe al sagal que li enseñe un cachapet de semanes, lo porte agarrat de les potes de detrás, la cara del menut u diu tot ha guañat la primera batalla de la seua vida, de una guiarra que será llarga y damún la ha guañat dabán de s’agüelo, al que vol tan.

Lo vell pille al conill y li pegue un golpe fort y sec detrás de les orelles, lo desnuque; lo bicho ni se ha enterat, ya está corrén per los montes del sial; éste ya no se escapará.

Cuan arriben al campo y conten la aventura als demés de la familia, tots felisiten a Luiset, encara que porte les garres plenes de moradures y esgarraps, ell está contén.

 Lo animalet cuan lo han vist ells, a sabé cuán rato portáe corrén y de quín esparvé, rabosa o gos se anáe escapán, debíe está cansat y al veure que lo crío eissíe detrás d’ell, li ha vollgut engañá y se ha amagat detrás de la soca de un , pero lo sagal té bona vista y se ha donat cuenta y se li ha tirat damún agarránlo. Se ha guañat la cuixeta.

A Luiset no li ha fet molta grássia que l’agüelo matare al animal, pero, per dintre, ha entés que es ley de vida. A casa algúns camíns ha vist a sa mare y a la agüela matán gallines y conills. Les persones pa mantíndres tenen que minchá y a camíns es nessessari tría ells o natres.

“Sebeta”, al veurel “pesaros” li vol esplicá la vida y u fa de una manera espessial, comparán coses.

+Mira, los animalets que están a este mon al matéis tems que natres están ficats pa achudamos, ya veus los animals de cárrega, sense ells no podríem treballá los campos; los del corral mos donen aus (ous) y carn; algúns del campo lo seu canto y la alegría de veurels volá y disfrutá dels seus colós. Tots fan algo bo pa natres.

- Pero la rabosa mos se mínche los torts de les rateres.

+ Pero tamé los conills que están malals pa que no passon les enfermedats a uns atres, mos llimpien los campos dels animalets que se moríssen y en lo seu minchá tamé llimpien de algarses y uns atres animals que sino se faríen masa abundáns.

+ Tú, cuan te minches lo tort, te minches la seua vista, per aissó has segut espabilat y has vist com lo cachap se amagáe. Cuan te alimentes dels conills, ressibisses algo de la seua velosidat, per aissó has corregut tan depresa y has alcansat al animalet. Y aissí podríem di de tota clase de animals que mos acompañen. Tots mos enseñen o mos donen algo.

Cada edat, cada tems, te los seus cuentos, lo importán es si mos enseñen algo y ña persones que han nascut pa contá cuentos.
Al inviarn es normal que ñague díes grisos, díes oscurs, que plogue, que fasque boira, fret y aire y hasta que nevo.

Un día va nevá mich pam. Lo ruin no es que piárdegues eisse día, sino lo siguién y a lo pichó hasta lo atre, mentres se revén la neu y la tiarra esta chelada o plena de charcos; no se que es pichó pa treballá a la agricultura.
Pero no tot es pa ruin, lo día de la nevada pregonen que lo día de demá, si lo tems u permitís, ñaurá venedós al “Sechá” y si a algú li fa falta ñaurá un que portará gorrinets.

Aissó anime a la nostra parella, un día o un atre teníen que comprá lo gorrino y ara aprofitarán lo mal tems pa ficál a la caseta y mirá com se trove allí.
An aquells tems este animalet ere mol nessessari a una casa, no sol per lo que se traíe lo día del mondongo, sino perque ere una manera de aprofitá moltes coses de les que empleáen a casa. Allí anáen les peladures de les pataques y de totes les verdures y hortalises, se posáen al calderó, se cuitíen y en un grapat de segó o de panís ya teníes minchá pa dos días p’al gorrino, damún que “resiclaes”, ell anáe engordín y tú tenies la casa llimpia de sobres y recuencos.
Aquella nit Luiset casi no va dormí. ¿Com seríe lo gorrinet? ¿Serie manso o furo? ¿Podríe trial ell? Cuán tardáe en fes de día. Y pensán en estes coses, se va dormí. Escomense a ensomiá y de repén lo gorrino se ha fet mol gran y li está pegan espentons, li estire la roba y te fret….
Es lo agüelo que li cride al tems que li lleve la roba de damún pa que se despiarto avans
+Hala bon moso, que mos quedarem sense gorrino!
Lo menut se despiarte, te taragañes als ulls, al remat se done cuenta de quí li cride y se enrecorde que avui es lo día. Se eiseque corrén, se vestís a tota presa, se rente, ya te les sopes bullides damún de la taula, se les minche en un Jesús y ya está preparat pa aná en lo agüelo, menuda parella fan los dos.
Per lo carré del mich, per la costa de les mules y al Sechá. Allí, a la bora de les coves, chun a les escaleretes ña un camión menut en un home a la bora. Se arrimen, Luiset com es menut, puche per les escales, desde allí veu que dintre de la caisa, a la que li ha llevat lo toldo, ña una dochena o aisí de gorrinets, encara que tenen un poc de palla davall, deuen tindre fret, en lo horache que fa lo fiarro de la caisa deu está chelat.
Un dels gorrinets se li quede mirán, te una taca negra a la orella isquiarra, se miren, lo gorrino mau lo cap y li seguís mirán.
“Sebeta” parle en l’home, se posen de acuerdo, ne ñan uns un poc més grans, poc, y uns atres uns sentímetros més menuts. Uns a diau duros, los atres a nau. Mire a Luiset:
+¿Ten agráe algún més que los atres?
-Si, yayo, eise de la taca a la orelleta.
Lo agüelo mire eise gorrino, puche y baise lo cap, sí, ha triat be, parle en lo home:
+Eise que diu lo sagal ¿per cuán mol dise?
*Bona vista, eise es dels més espabilats, diau duros.
+Home! Que te una taca a la orella.
*Per aiso mateis, eisa taca tamé la té son pare, es lo milló mascle que ting.
+Pero home, eisa taca li lleve lo bon aspiacte. Perque se ha encaprichat lo sagal sino eise ni lo miraría. Nau duros.
*Venga ni pa vuste ni pa mi, coranta y siat pesetes y no li rebaiso ni un siantim més.
+Pues perque li u hay prometut al menut, sino…..
Se donen la ma, “Sebeta” trau la cartera y conte nau billets de a duro y dos de a peseta. Lo home intente agarrá al gorrino, pero este se li escape, chillán, varies voltes, al final lo pille de la garra trasera dreta y los u done, encara chille.
“Sebeta” lo agarre als brasos com si fore un crio menudet, lo sagal baise de les escales y li pase la ma per lo llomo, lo animalet, se calme, se pare de maures y de chilla. Serán bons amics.
-Grasies, yayo, ara que ya es nostre, ¿es mascle o femella?
+Es un masclet.
-¿Me dise que lo batecha?
+A ver ¿que se te ha ocurrit? -Diu l’agüelo, al tems que mire cap lo campanari que se veu desde allí bais-.
-Pos li vull posá “CHUM”.
+¿De la chumenera?
-No dels chums de les bases.
+Hala, pos ya té nom, enguañ tindrem un CHUM.

Tot contens, arriven a casa y solten al gorrinet a la seua caseta. De momén, com si estare asustat, se quede a un racó. La familia se arrime a veurel, l’agüela agarre una almosta de granulos dels conills y lu pose al minchadó, a la vasía, después li fique aigua a una lata y la dise allí a la bora.
Lo animalet se arrime, probe los granulos, pareis que li agráen, se fique a minchá com un descosit, com es menut casi no arrive al minchadó, se eiseque sobre les garres de detrás y se fique a minchá afanós. Tan despistat está intentán arrivá als radés granulos que no se done cuenta y en les potes de detrás entropese en la lata y hala l’aigua per an tiarra, tots sen enriuen, avuí no es un día pa enfadás, ya tenen gorrino y mol gorrino.
No tos vach a cansá contautos la vida de Chum, ya sabeu que es mol aburrida, en cuatre metros cuadrats, a minchá y a dormí, menos los domenches per la nit que es dichuni. A engordí y engordí, sense veure la llum del sol.
En eise añ que viu té momens bons y uns atres ruins; de estos radés se enrecorde sobre tot del día que lo van capá, que mal li van fé.
-Yayo, ¿Per qué lo capen?
+A ver si te u sé esplicá. Tu notes eisa oló a gorrino, casi pudó, pos ya vorás als dos o tres mesos de operal sen anirá eisa sensasió; se engordirá més que es lo que a natres mos interese pa que isque més mondongo y ademés no se tornará furo, será més manso.
-Val, val, ya me ha convensut.
Un gorrino comprat a prinsipi de enguañ, a la hora de matal solie pesá entre vuitanta y novanta kilos en canal, encara que ñabíe cases que los debíen de empapussá y arribáen als sen, sen diau, sen vin y hasta sen trenta.

Los ratos bons del gorrino, casi tots teníen que veure en Luiset, sempre que podíe, cuan li donáen de minchá li agradáe está daván y li cridáe per lo nom. Hasta lo pun de que més tart li gastáe alguna broma. Cuan lo animalet estáe chitat, Luiset cridáe: Chum, Chum y lo bicho se eissecaé enseguida y acudíe al minchadó, creen que li portáen més minchá y allí no ñabíe res, li habíe pres lo pial.
La porta de la caseta ere de fusta en un forrallat per de fora; per la part de bais teníe algún tros de fusta querat, minchat per la carcoma, cuan teníe fam, assomáe lo morro per aquell forat, Luiset, si estáe prop, se arrimáe y al mateis tems qu’el cridáe, Chum, Chum, li donáe una mansana, sobre tot les que estáen cucáes, o un tros de panolla de panís, lo afarám la engancháe y se u mincháe tot, no dissáe ni lo suro de dintre, per si a un cas se quedáe algún gra enganchat.
Parlán dels ratos bons, Chum va tindre la sort de que eisse va sé un añ bo de melons, sobre tot de carn, pero, a causa del tems que no va fe masa caló, van madurá mol tart y entonses mols los van cullí “pepinos” y ya sabeu quí se va aprofitá de aissó, cada tripada, cada fartó, pero sempre lin apetíen més, sempre ne volíe més y damún los u portáe lo seu amic. Lo cridáe Chum! y meló viart, a trossos, al minchadó. Going, going, que bo está lo meló y que bo es lo seu amic.
Ere costum de casa, no sé si a la Aldea o a uns atres pobles faríen lo mateis, que los domenches per denit no li donáen de sená, com ere festa, sobráen menos coses de diná y la chen descansáe per la tarde.
Y poc a poc se va pasá tot l’añ y va arribá chiné del añ siguién, als primés dies.
Van buscá un día qu’els vinguere be a tots, van comprá les espéssies y les demés coses que fáen falta pan eisse día. Van prepará barreños, calderes, capoladora en les seues cuchilles, embutidora en los seus tubos, tenalletes, cañíssos y moltes coses més. Trossos de caña pa podé pencha les burrifaldes dintre de la caldera, una bobina de cordell fi pa lligá tot lo embutit. Alló ademés de sé lo día de la matánsa, ere una gran festa familiá.
L’agüela habíe fet galletes de casa, rosquilles, mantecats, nuguets y casquetes y habíe preparat anis y ví de naus, tot u teníe en una bandeja a la despensa que estáe a la mateissa entrada.
No sé perqué a la familia ñabíe persones espessials, cada una enteníe de una cosa, la mare les burrifaldes, l’agüela lo foc, que no se apagare may, que sempre estare ruén, eisse día teníe que sé aissina. Ñabíe una de les tíes que ere espessialista en les espéssies, cuan estáe la mescla de carn preparada, ella se sentáe en una cadira, daván del barreño, los demés fenli rogle, no se podíe fica tota la sal de una volta perque te podíes pasá y lo embutit que fore eissiríe salat, ella u fáe milló, anáe afechín sal y espéssies, poc a poc. De cuan en cuan preníe un pessiguet de la mescla y sel posáe als labios, lo probáe, donáe la seua opinió, movén lo cap, si lo movíe de un costat al atre ere que no estáe al pún y a seguí posán, hasta que se convensíe que eisa proporsió ere la ideal, entonses movie lo cap de dal a bais y se enriebe un poquet, bona señal, tots en una risseta a la cara. Hasta eisse momén sol ella probáe la mescla. Ara cuan habíe arribat a alcansá la perfecsió, ya ne dissáe probá als demés que, com es normal, tots donáen lo visto bueno.
Los demés que tamé estáem allí, erem portadós (ara portam asó, ara portam alló) y probadós (uns camins perque mos u donáen a probá, uns atres perque alguna má aprofitaé que no la miráen y pilláe algún pessiguet o grapadet de cualquier barreño, en les espéssies de la tía, tots estáen bons).
A la vora del foc, se habíe preparat un bon clapé de lleña, eisse día no se podíe piarde tems en puchá y baissá, sol se estáe pal mondongo, ere lo seu día.
Lo gorrino ya va está sense minchá dos díes avans, pa no tindre res als budells que un camí llimpiats y rellimpiats serviríen pa embutí les burrifaldes, les grans y les fines, les butifarres, y los fils de chorissos y les llonganisses.
Lo día de avans van bullí la sebá pa les burrifaldes y la van dissá tota la nit, dintre de un sac penchat al balcó pa que se escurrire be. An aquells tems los carrés eren de tiarra y l’aigua que escurríe del sac, caíe al carré y éste se la embebíe.
Después de sená, una sombra va baissá a la entrada, a on estáe la caseta del gorrino, no se van sentí palabres, sol suspiros y gruñits, ere la despedida de dos amics, amics de un sol añ, pero amics, un habíe batechat al atre.
Eisa nit la chen se retiráe tart y al matí siguién, a les tres o les cuatre, encara que ere inviarn, tots per amún.
Y aissó que lo sacrifissi solíe escomensá a les sis, pero ñabíe que ensendre pronte lo foc y posá aigua a bullí, pa pelá al gorrino.
Insistisco atre camí pa que tos enrecordeu que asó passáe fa mols añs, avui o no te dissaríen matál o nessessitaríes un permís espessial, ells diuen que es per la sanidat, yo crec que ademés es pa cobrá mes arbitrios. Si an aquell tems lo gorrino ere fundamental, dell se aprofitáe tot, ará tamé alimente a algúns achuntaméns, tamé se aprofiten dell.
Vach a intentá contátos una tragedia, la que parle de la mort, lo sufridó es Chum, uns atres son artistes secundaris y los demés invitats.
La entrada tindríe uns diau u onse metros cuadrats, per an tiarra palla estesa, per allí, eisa matiná, podíe corre l’aigua o la sang y no ere cosa de que dingú patinare; a un costat una portadora preparada, al mich una taula allargada e inclinada cap avan, cap lo carré. Per tot lo voltán de la taula un reglet menut clavat a la fusta, pa que ñaguere com una paret menudeta a tota la taula, tota no, en lo tros que donáe al carré, lo regle dissáe los cantóns y se anáe chunín hasta dissá sol un pam de separasió. Ere la taula pal sacrifissi, la taula de matá-gorrinos que anaé de entrada en entrada, cada día a una casa, pero sempre servíe pa lo mateis, pa mata a un animalet que no habíe fet cap de mal, sol minchá y engordí tot l’añ.
Lo invitat prinsipal ere un home que portáe un mono blau, damún un devantal de cuero hasta lo pit, y per davall unes botes de aigua. A la seua sintura una correcha, en una funda, de la funda eissíe un mánec, pareissíe de un puñal, alló no podíe di res bo, pero es que a la ma dreta portáe un fiarro y eise fiarro acabáe en un gancho, puntiagut. Pero aquí ¿qué va a passá?

En eissos ferraméns preparats casi tindríem que avisá a la Guardia Sivil, no sigue que paso una tragedia.

A les escales una dona, arremangada hasta lo muscle, porte un devantal blanc que pareis nau, entre la ma dreta y lo costat descanse un barreño gran, vuit, llimpio, sense res.
A la dreta de la taula assessina está la caseta del gorrino, lo pobre animal al sentí tan soroll, no rechiste, ni se mau y aissó que porte dos díes sense minchá; no sap perque li han posat eise cástic. Lo seu amic se ha assomat a veurel per damún de la varana, li ha dit adiós, ¿per qué se despedis? sen anirá a algún puesto. Li ha paregut que per la seua cara baissáe una gota de aigua, va!, se acabaríe de rentá o serán alusinasions meues, com porto dos dies sense probá res, me u estaré imaginán.
En lo passadís que ña, a la dreta, entre la paret y la taula, los homens forsuts, preparats als dos costats del pasillo, lo Luiset, a la bora de la caseta, detrás de tots.
Ya han repartit los papés de la actuassió: aubrirán la porta de la caseta, com fa dos díes que no minche, ficarán lo calderó, sense res pero aissó lo gorrino no u sap, a la bora del de les botes de aigua, cuan lo animal isque y se vasque arrimán, lo “asesino” lo enganchará en lo fiarro ganchut, per davall de la barba, tot los homens se tirarán damún y cada u lo agarrará de una pota, Luiset de la coga, diuen que pa que no se envasque per abán y cuan lo matarife digue “ARA” tots a una lo pucharán damún de la taula y allí……..





Abans de escomensá la funsió, me empeño en advertítos que yo sol vach está en dos o tres matanses, entonses tos conto lo que un sagal, un Luiset cualsevol, se pot enrecordá de algo que va pasá fa sincuanta y sinc añs o més.
Per un atre costat, teníu en cuenta que a cada puesto se faé de una manera, tamé a cada poble ere diferén y hasta a cada casa de un matéis poble, o sigue que llichiu asó com una charrada més del agüelo “Sebeta” y, si no esteu conformes, detrás de estes ralles escrites, poseu les vostres opinions, les vostres crítiques, no li tingáu cap de compasió.
Les sis en pun, a eissa hora, an aquella entrada de la Aldea se fa un silénsio total, si acás se sentís algún suspiro de un crío; lo del devantal de cuero agarre lo gancho de fiarro en les dos mans, més fort si se pot, done uns pasos hasta ficás a la bora del calderó vuit, la dona del barreño de la escala, baise a la entrá y se fique a la seua dreta, lo barreño preparat. 

Tots tensos, esperen, lo matadó baise lo cap, es la señal, tots preparats, algú aubris lo forrallat y la porta de la “caseta del gorrino”. Chum se trove un piná de garres que sol li disen un camí, escomense a pensá mal, pero allí al radé está lo final, lo calderó del minchá y ell porte dos díes sense probá res, sen va diriacte cap an ell.

Cuan está casi arribán, lo home del mono pareis que li acaríssio la barba en un fiarro que porte a la ma, de momén sentís un mal mol gran, li ha clavat un fiarro a la barba, per la boca li ha eissit una den més, una den de fiarro, pero qué doló més gran.

Y sentís com un bram que diu: “ARA”, y damún del seu cos sentís un mun de mans y lo picho veu com unes mans que ell creíe amigues li agarren la coga. Lo eiséquen y lo fiquen damún de una taula, lo cap y lo coll al aire, fora de la fusta. No se pot maure, lo tenen inmovilisat. Lo seu amic estiránli de la coga, la dueña que li ha estat donán minchá y aigua tot l’añ, porte un barreño vuit y lo fique davall del seu cap.

De repén, a la llum de la bombilla de la entrá, un cuchillo relluis, Chum sentís un golpe al coll, pero aissó no es lo pichó, note que té un forat nau y que per allí se li escape la sang, se li en vá la vida. Vol chillá com avans, pero ni aissó pot fé, ya casi no sentís doló, ya casi no sentís res. Anáem cap lo matí y se acabe de fe de nit. Tot es oscuridat. Ya no ña res.

La sang que ha eissit a chorro un rato, mentres la dona la rechiráe, casi ya no cau, lo del mono blau, encara li fa dos o tres moiméns al cos del animal y ne cau una poca més, al remat, no chens. La dona seguís rechirán pa que se no se fasque dura, no se coagulo.

Lo mal ya está fet. Que escomenso la festa.
Estiren lo gorrino cap atrás, ya está al mich de la taula, ya lo podeu soltá, de aquí no sen ha escapat cap, seríe lo primé.

Lo radé de soltál es lo Luiset, está amoinat, per dintre diu unes palabres de despedida: “Adiós Chum, adiós amic meu”, encara mire atre camí al gorrino mort, no pot sé Chum, fa un momén estáe viu, pero allí esta la orella isquiarra en la taca que li acuse. Es ELL.
Después de la tensió del momén y al veure que tot ha eissit be, a casi totes les cares se asome una risseta nerviosa, ya se ha pasat. La agüela trau de la despensa la bandeja de les pastes y la pose damún del gorrino, tots trien lo que més los agrade, lo menut pille un nuguet li fa enrecordá a la coga de Chum, se repartíssen tasses, les botelles de licor pasen de ma en ma. Es una alegría que tape alguna tristó.
Algú encara sen fot del sagal:
*Ha ñagut un momén que casi mos escape cap la porta, menos mal que algún forsut aguantáe de la coga y ha pegat un estiró que lo ha tornat cap atras”.
Casi tots sen enríuen de la grássia, menos Luiset y lo agüelo que no disse de mirál, apenat.
Als sinc minuts, cada u dise la tasa a un puesto pa la próxima ronda y se retire la bandeja de les pastes, la agüela la torne ha umplí desde la cacerola a on guarde les atres.
Los homens puchen al foc, allí ña un calderó gran, ple de aigua bullín, cada un agarre un topí dels que ña preparats damún de la taula, lo umplís de aigua y baise cap a bais.
Allí no han estat parats lo barreño de la sang ya se ha puchat per adal, al seu puesto se ha posat la portadora, davall de la punta de la taula.
Lo home del mono a medida que li baisen l’aigua va escaldán al gorrino de dal a bais, hasta la coga la fique un rato dintre de un topí bullín, igual que les orelles y lo morro. Lo demés, venga aigua bullín per damún. Aigua que va escurrín per la pell del gorrino y al remat acabe en la portadora.
Cuan li paréis que eise costat ya está a pun, pare la noria dels homens y los topíns y en una espéssie de “cassoleta”, escomense a rascá per a on ha ficat l’aigua, lo va pelán, li lleve lo pial de la pell.
Al acabá un costat, li donen la volta y fa lo matéis per l’atre costat, los homes tornen a baissá aigua bullín, primé lo escalde y después lo pele.
Ya está afeitat, ara, llimpie tota la taula del pial que ha pogut caure y la rente en uns topíns de aigua. Te que está llimpia pa lo que vé.
L’aigua y la brutisia acaben de caure dintre de la portadora, después la durán al monte y la buidarán.
Li aubrís la tripa, trau tots los budells y los fique a un barreño, sel emporten per amún, allí ya na chen que los llimpiará un per un, después los donará la volta, los tornará al revés, y encara los rascarán en una cullera de fusta hasta que se tornon transparéns.
Los grans, pa les burrifaldes grans, los michans pa les burrifaldes fines, los normals p’als demés embutits.
Lo estómec, después de llimpial be, lo farán a trossets, chun en les potes y farán callos, eisos a un atre barreño.
Tráu lo feche, lo embolique en la “mantellina” / telet a Beseit, la pleura / y lo hu done a un home pa que lo pucho a dal del tot, allí está preparat tot lo asunto del mondongo.
Trau los sachíns, aquí tenen costum de fe ensachináes, quines pastes més bones.
Los pulmóns (lleus a Beseit) y demés parts de la tripa, y encara ésta una volta llimpies, les puchen al foc y les posen a bullí. Cuan ya estiguen, ñaurá que refredals, que móldrels, ficá les espéssies y fe la butifarra.
Ña un premio pa Luiset, trauen la vejiga, “la bufa” li diuen tamé. La llimpien, la unflen en aire y li fan nugos a la entrada y a la isida y la lliguen en cordells pa que no se envasque l’aire masa pronte y un balón pal menut. A la segunda potada en les albarques se desunflará o se reventará, pero ya no podrá di que no ha tingut un balón. /pilota a Beseit/
Li tallen les potes, cuan ya está tot lo estómec llimpio, lo posen achiñollat damún de la taula, es com si estare demanán perdó, ¿per qué? pense lo sagal, si lo pobre no ha fet cap de pecat.
Ya está la mitat del trevall fet, ara un atre respiro, un atra ronda, atre camí la bandeja de les pastes y los licors, que pan aissó habíen guardat les tases. Y casi son les siat, paréis mentira pero ha passat una hora.

An eisse momén arrive lo alguasil, lo matadó pille mostres, normalmén eren un trosset de costella, un atre del coll y un atre de la galta y, después de pendre una pasta y una copa, sen va depresa a casa del menescal. Mentres este home no dono lo permís no se pot probá la carn del gorrino. 

Y no disém de aclarí coses. A uns atres puestos, un camí que lo gorrino está mort, lo penchen de les potes de detrás y lo trosechen, paregut a com hu estem esplicán.
L’home del mono blau, en una espesie de astral menuda li talle lo cap, tamé se aprofite tot, lo servell, rebosat a pesiguets en au, ben frechidet; la llengua, les galtes, les orelles, tot. Lo que no se minche directamén, se bullirá y se farán callos o se moldrá y pa les butifarres.
Después se tallen les faldetes, los costats, se separe la grasa, la frechirán y la manteca que isque la ficarán a una tenalleta. De allí se traura pa fé pastes (per ejemplo los mantecats), pa brená, se untáe al pa y se posáe un poc de sucre per damún y hasta pa cuiná algúns plats espesials.
Después trauen los llomos, uns se frechirán pa “la tenalleta” o “lo topí”.
Llugo les costelles, normalmén se partíen y se frechíen, tamé pa “la tenalleta”.
Ñabíe algunes cases que, com a la carnisería tamé matáen gorrinos, compráen part de un o les “peses” que los apetíen y fáen lo mondongo més gran, mesclán lo de casa y lo comprat.
Les paletes, les garres de daván y los pernils, les garres de detrás, a medida que lo matarife les va separán del cós, un home en un devantal al muscle, les va puchán adal del tot, allí acaben de sangrals, pa que no quedo chens de sang dintre, los salen y los posen damún de un cañís en algún pes damún, a camins ficáen un o dos sacs de sivá damún.
Y an aquella entrada se ha fet un milagre, fa poc damún de la taula ñabíe un animalet, ara ya no quede res d’ell, ha desaparegut. Lo del mono blau, llimpie be la taula, te que serví pal siguien. Cobre lo seu trevall, un atra ronda, la tersera, la radera, tornen les pastes y los licors de despedida y después trauen la taula al carré, ell se la carregue a encostes y sen va en los seus ferraméns carre aván, en la taula a la esquena pareis una tortuga pero de les perilloses.
Casi al mateis tems arrive lo alguasil, no ña problema, lo gorrino ere bo, tol podeu minchá.
Luiset puche y baise lo cap, ell ya sabíe que Chum ere bo, estáe batechat, hu habíe fet ell, lo mateis día quel van comprá.
Lo alguasil encara arrive a tems pa minchás una pasta, cuan sen va, tots contens a almorsá: ña tallades frechides, pasta de les burrifaldes, un tros de cansalá a la brasa, en fin cualquier cosa que tos apetisque del gorrino.
Luiset y “Sebeta”, minchen tallades, lo crío poques. Cada camí que ne mosegue una, pareis que torne a sentí los chillits de Chum cuan lo han puchat damún de la taula, han segut ruins, ell tamé, lo teníe agarrat de la coga.
Com tots no poden está an aquella casa tan menuda, lo agüelo y lo sagal agarren la eisadella, les rateres y lo potet dels cucs y sen van a pará. Avui anirán per “La Telleria”, está prop. Aprofitarán pa fe algo per l’hort y tornarán pa diná en tota la familia.
Pel camí, mentres van parán, lo sagal pregunte:
-Yayo, ¿vuste creu que me ting que confesá que hay achudát a matá a un animalet?
+No home, ya te hu hay esplicat uns atres camins que los animals están pa servimos; que es un poc dur tindre que matals, pero no quede més remei; natres tením que minchá. Mira lo Chum desde la “caseta del gorrino” del sial te está veen y te perdone. Ara tú tens que fe lo mateis que ha fet ell. Ell, encara que lo han matat, mos está servín, fen be a natres. Tú tens que dependre d’ell y de ara en a daván, se bona persona en los demés, encara que algún camí te fasquen mal. Aisina ell te perdonará y tú estarás tranquil ya.
Lo menut mire cap lo sial, intentán adiviná destrás de que nugol estará la caseta de Chum y a lo milló hasta li veu la taca a la orella.
Los demés, sobre tot les dones pasen lo matí bullin, frechín, molén, mesclán, espesián, llimpian los budells y achudan a qui li fasque falta.
Poc a poc lo gorrino encara se va fen més menut, més a trosets, en cambi los barreños y les tenalletes se van umplin.
A totes les finestres se ha ficat tialametálica espesa pa que no entro “la mosca”.
La nit del primé día se dise la pasta de les llonganises y dels chorisos en adobo, pa que prenguen be lo gust de les espéssies , al día siguien es lo día de embutils. Eise día Luiset te trevall, te que apretá lo bras de la embutidora, més fort o menos según li va dien la persona que pose lo budell al tubet. Es com una “cadena” de una fábrica; una persona va umplin lo tubo de la embutidora, desde lo barreño, en una cullera gran de fusta, fique la mescla al tubo; Luiset es lo encarregat de apreta lo bras de fusta, es mol obedien, no pegue sostovons, no eisirie be, hu va fen de una manera pausada, pero manteninla pa intentá que sempre isque la mateisa cantidad de pasta y en igual de forsa, pa que no quedon bufes y lo embutit tingue consistansia; normalmén una dona, va posán los budells al tubet de a bais y dirichín a Luiset de cuanta forsa te que fé y cuan te que pará, perque lo budell está ple; un atra persona se encarregue de lliga les dos puntes en un cordell, preparán lo fil y si ha quedat alguna boseta de aire la punche en una agulla fina; finalmén un atra les va penchan pa disales a secá.
Cuan se acabe de fe lo mondongo done gust mirá lo grané en tot escampat; bueno replegat, venga pencharols per tot lo techo y lo demés estés damún dels cañisos, fa goch veure tot alló, ojalá tot lo añ estare tan plé.
Eise día ere normal pasá un “platet” en algo del mondongo als vehins del carré, ya que habíen aguantat los chillits del gorrino que segú quels habíen despertat, que disfrutaren tamé d’ell.
Los familiás que habíen achudat tamé teníen lo seu “platet”, un poc més abundán que los dels vehins.
Estos platets, tan los dels vehins com los de la familia eren de “aná y torná”, perque lo día que matáen ells, fáen lo mateis en natres, mos tornáen lo “platet”, bueno habíen cambiat lo de dintre, que ara ere de un atre gorrino, a eise casi segur que no lo habíen batechat y no se diríe Chum.
Lo mondongo teníe distribuit l’añ pa consumil, se estiráe tot lo que se podíe, teníe que durá de un añ p’al atre, al pronte se mincháen les tallades, los solomillos, los callos, les burrifaldes gordes; un poc més tart les burrifaldes primes, les butifarres; llugo los chorisos y les llonganises secs y si fáe falta alguna espala.
Cuan arriváe lo estiu ere cuan més se consumíe, se mincháen trosos de magra dels pernils, chorisos, llonganises y les tenalletes; fáen falta bones minchades en tantes hores de trevall y de un trevall tan dur.
Aso no ere inconvenien pa que si un día de cualquier atra época del añ ere nesesari, o si ñabíe forastés, traure un poc de lo que estáe guardat pa la sega y la trilla.
Pal inviarn ya sol quedáen sobres, si ne quedáen; entonses la nesesidat se tapáe en los torts y les cols. Y la esperansa de que dintre de pocs díes la funsió tornaríe a escomensá, tornaríe a ñaure artistes, invitats, casi sempre los mateis del añ pasat, y sobre tot un gorrino nau, aisó ere lo fundamental.
De totes maneres tos fach enrecordá que del gorrino se aprofitáe tot, hasta los osos y les cones. Tot asó se bullíe en sosa, se faé una pasta, que se disáe a secá, damún de un drap, rodechat de fustes, més tart en un arám se talláe en pastilles, casi iguals. Ya teniem sabó, casi pa tot l’añ.
Ara a mols puestos ya no se escalde lo gorrino, sino que se “sucarre” cremán lo pial en un soplete de butano.
Normalmén, al bullí les burrifaldes se punchen en una agulla de fe calsa, pa que no se reventon. Tamé cuan se van embutín les butifarres, chorisos y llonganises, se punchen en una agulla més fina pa que no quedo aire entre la mescla y lo budell y se puguen secá bé.
Lo llomo y la costella se tallen en trosos, se salen y, an algúns puestos, se adoben un poc; despues se frechíen y se solien guardá en tenalletes o topíns, ara casi tots hu fan en “pots de conserva”, lo envase se umplie y se umplis de oli, casi sempre lo mateis en que se ha frechit. Este olí, según los puestos, sobre tot an aquells que fa mol fret, hasta se cheláe y fae una pasta en les tallades.
A que tos ha fet la boca aigua, quín gust, pos hasta demá.
 


Les burrifaldes:
A casa les faen en seba, an alguns puestos li afechien molla de pa, a uns atres les fáen en arrós. Sen fáen de gordes (currutaques) que se mincháen frechides y ne ñabie de primes que se solíen empleá pa ficales als fesols o inclús pa minchá algún tros en crugo, cuan ya estáen seques.
Pa preparales se ficáe la sang, la seba y lo que cada u afechire a un barreño, se mescláe be y ara se afechíen les espéssies que podíen se sal, sucre, canela, pebre, anis en grans y hasta anis liquid.
Tot asó se anáe afechin poc a poc, hasta trovali lo gust. A camins se ficáe al foc una paelleta menuda, se faé la mescla, sen frechie un poc, se probáe y se li afechíe lo que los pareisie quels faltare, y aisí hasta que quedaé be.
Después se embutíen en los budells grans pa les gordes y en los michans pa les primes, com es normal en un cordell (fil) se lligáen les dos puntes separades. Al foc un calderó gran en aigua bullín, de cantó a cantó de la boca del calderó una caña o dos si eren primetes y allí se anáen penchán los fils de les burrifaldes, que no se tocaren de una al atra, sino se pegáen y fáe falta que los tapare l’aigua. En una agulla de calsa se anáen punchán pa que no se reventaren.
Les butifarres:
Pa este embutit se empleáe lo cap del gorrino, les faldetes, en algún cas los pulmons y algunes coses més, tot ben bullit, se trosecháe en la maquineta de triturá (capoladora). Tot ben mesclat.
A eise barreño se li afechíen espéssies  sobre tot sal y pebre, nau moscada y aus ben batuts. Les espéssies se anáen ficán com a la pasta de les burrifaldes, tenín a la bora una paelleta menuda y ana probán.
Después, tamé igual que les burrifaldes, se posáen a bullí sol dos o tres minuts y tamé se puncháen pero en una agulla més fina pa que no se fare aire y no se reventaren.
Después se pencháen, en claus o en cañes, de les llumeres del grané, que ere un puesto airechat, sec, fresc y hasta un poc oscur, pa que se secaren.
Se solíen gastá avans que los chorisos y les llonganises y normalmén se mincháen crugues.
Les llonganises:
Se solíe posá la carn magra y la papada, se molíe tot y a la mescla la tía li posáe les espéssies com hay esplicat mes abán.
Les espéssies que se solíen utilisá ere pebre blanc y orégano, algúns afechíen vinagre, coñac, timó o alls. Asó ya anáe a gust del consumidó.
Tot ben mesclat y espessiat se dissáe una nit en adobo. Al día siguién se embutíen, ben pretes pa que no entrare aire y perderen, se lligáen les dos puntes en un fil de cotó o en un cordell.
Se pencháen com les butifarres, pero les llonganises teníen que está més tems, dos o tres mesos, después se podíen mincha crugues o frechides, si se frechíen se podíen minchá al momén, per ejemplo en un poc de tomata o guardales a la “tenalleta” y minchales cuan un vullguere o faren falta. Y sino, se guardáen penchades al grané o repost y gastáles cuan apetire crugues o frechides.
Los chorisos:
La carn a mesclá es la mateissa que la de les llonganises, ben molta y ben mesclada. Se posen les espéssies com ham dit a les llonganises.
Les espéssies pebre, sobre tot pebre roch dols y si acas un chorro de ví sec, pot se un Jerez.
La mescla se dise descansá veinticuatre hores. Y al dia siguien se embutís en lo mateis cuidau que les llonganises y se dissen a secá com elles.
Lo tems y lo puesto pa secáls y consumils o guardals, aissí com les possibilidats pa gastals es tot igual que les llonganises.
Penchats dels claus de les llumeres del techo, allí dormirien uns mesos hasta que los arrivare la hora de baissá a la taula y acompañá al pa y al vi, menudo despertí ***
Lo pebre roch es lo que los done lo coló.

La manteca:


Tota la grassa del gorrino se pase per la trituradora y se frechís hasta que se desfasque, después se ficáe en tenalletes y se anáe traén, pa gastála com hu ham esplicat més amún. Lo que sobre de frechí la grasa se sol utilisá pa fe pastes, (¿ensachinades?), boníssimes.

Les espales y los pernils (cuixots):
Primé ña que apretáls bé pa que acabon de tira tota la sang, se fiquen en algún pes damún y se dissen airechá damún de un cañís coranta y vuit hores, después se tapen en sal y sels va donán voltes de cuán en cuan en un pes damún, al cap de uns dies se trauen y se penchen a un puesto ben airechat y fresc pa que se acabon de secá be y pendre lo gust de la sal. Ahí solen está un tems llarc. De la forma de secás, del tems y de la forma y la cantidat de la sal dependrá lo gust de la magra. Y hala! hasta lo estiu.
Esta charrada es, possiblemén, la més aburrida de totes, pero hu tenía que posá sino no me hu hagueren perdonat algunes amigues meues. Damún no hauré posat be alguna mescla y me guañaré algún rapapolvo. Pero que ham de fe “al que escriu y fa pa, de tot li pot pasá”. Y a mi me pasará.
Algún amic me ha dit que a camins pa pelá lo gorrino se li passáen archilagues enseses per tot lo cos, aisó cremáe lo pial y después se rascáe la pell, com han dit més amún.
Un atre que ell, a casa seua, lo aguantáen dos añs y entonses veníe a pesá algo més de dos sens kilos, lo doble de lo que pesáe lo de un añ.
Anem a recuperá als nostres amics que tot este tems han estat callats com si estaren de dol.
Ha passat un mes después de la matansa, l’agüelo li diu al menut:
+Chaic, tindrem que pintá la caseta del gorrino, pal que vingue, que se la trovo llimpia.
-Si no li pareis mal anem a disau pa un atre día, avui tinc modorra.
+Tú portes mols díes de modorra, lo que tens es cariños, pos un día o un atre tindrás que torná a entrá a eisa caseta. Te churo que Chum ya no está allí.
-Val, val, pero un día o un atre, ya u farem.
Y dién aissó, fot lo cam al carré, encara seguís en la roña per dintre. Ya se li pasará, tots ham tingut díes michans y al remat te acostumbres.
Uns dies después, ya no valen escuses, no quede més remei; pinten la caseta, la encalen, la rasquen y la freguen.
Al cap de una semana cuan lo sagal ve de escola, al arribá a la porta, sentís un ruido a la entrada:
*Going, going.
Entre depresa, dise lo portallibres a una cadira y se arrime a la caseta del gorrino, la porta torne a está tancada, dintre algo se mau.
-¿Chum?
Va corrén, se asome a la varana, allí está Chum menudet. Lo mire be y no té la taca a la orella, pero lo animalet li mire en uns ulls que li fan enrecordá a un atre gorrinet un añ avans y Luiset sen enriu; ya ere hora. 
L’agüelo que lo estáe esperán, se li arrime:
+Enguañ, com no venies tú, me hay fiat y cuan hay arribat sol quedáe esta, perque es una gorrina.
-¿Una gorrina? ¿La puc batechá?
+Pos claro home, ¿quín nom li posarás?
-Espero que me u penso.
Diu lo sagal, que ha anat a buscá una mansana, vella, pansida, pa donalu al animalet com fáe en Chum, pel foraét de davall de la porta. Li hu enseñe per allí y la gorrineta que la veu, se arrime y lo hu pille de la ma.
A Luiset, se li ensén la bombilla, veu la mansana y veu a la gorrina.
-Ya hu sé yayo, li diré Mansa, de mansana y perque es mol manseta. ¡Hola Mansa!, soc Luiset, ¿vols sé amiga meua?
Lo bicho de agraimén per la mansana, diu:
*Going, going.
-Miro yayo, me ha contestat que si.
Tame en ésta se farán amics. Una nova amistat entre un crío y un animal escomense, pero …. eisa, …………. ya es un atra historia.



Mondongo, embutits

Mondongo, embutits, güeña
Mondongo, embutits, güeña

FIN.

////


Amics del agüelo "Sebeta" que seguiu la serie del "Mondongo":

Ña algunes coses que vull aclarí.
Pensaba que ere bo fe esta charrada an este tems, perque se arrimen los díes en que estes coses se faén an aquell tems.
Vech que no hay asertat, cada día es menos chen la que se apunte a llichí la charrada. Salvo los amics de sempre y la familia, eisos sempre están ahí.
Segú que la culpa ha segut meua. Algún amic y la familia me han donat algún motivo.
Primé me diuen que les charrades son masa llargues, tenen raó, pero sabeu qué pase: com fáe tan tems que no escribía aquí, ya no me enrecordo cuán duráen les de avans, debíen de sé mes curtes. Entonses yo me ensenego escribín y no sé cuán acabá y los agüelos del atre costat me ensenen a contá coses a la orella y no los puc fe callá.
De haberles fet més curtes estes charrades podíen haber durat dos semanes y me pareisie masa, per aisó hay abusat de vatres y les hay fet tan llargues.
Per un atre costat pareis que a algúns nols ha agradat lo tema que hay triat, están contra la violensia als animals, pero aisó, ya hu hay dit mols camins, es lo que ñabíe an aquells tems, no parlo de ara, perque tampoc sabría cóm hu diu, perque no se cóm se fa.
Me ha donat la sensasió, o hu hay entés mal, que a unes atres amigues nols pareis be que lo "gorrinet" sigue lo protagoniste de esta aventura, que tingue un nom, que tingue amics, que tingue sentimens. Hu sentisco, cuan me vach pensá la charrada me va vindre al cap esta idea, la verdat es que ell es lo protagoniste, cóm fariem lo mondongo sense gorrino, claro lo podíem comprá a la carnisería ya trosechat, pero entonses la aventura perderíe part del argumén.
Sé que son mols fallos, pero tos teniu que enrecordá que encara sol soc un aprendís de escritó.
Y ara ya no puc cambiá, soc aissí y la parella "Sebeta" - Luiset me porten per estos andurrials. Pero no los doneu la culpa an ells, lo únic culpable soc yo.
Bona nit.