Mostrando las entradas para la consulta alifara ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta alifara ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Les pataques.

Les pataques.

En estos díes, disam que te dona un consell de la chen del campo que se pot fe aná a la vida:
“Cuan cullisques les pataques, no te quedos en les que isen al arrencá la pataquera, escarba dintre de la tiarra, segú que allí trobes lo milló”.
Cuan conesques (conegues) a una chen, no te quedos en lo que vesques (vegues) a la primera ullá, busca (espera a coneisela) dintre d’ella y segú que ten enportes una alifara”.
Tens que sé (portat com) un bon LLAURADÓ.
Bon Nadal y dichós cap d’añ 2024.


Cuan cullisques les pataques, no te quedos en les que isen al arrencá la pataquera, escarba dintre de la tiarra, segú que allí trobes lo milló


Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.

Los Reis Magos son de verdat.
Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro. (Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).
“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu: - ¿Pare? - Sí, filla, contam. - Vull que me digo la verdat. (digue) - Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. - - Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. - - Disme, filla, disme. La chica ya se atrevís…. - Pare ¿Los reis Magos, son de verdat? Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá. La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares…. - Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares ¿Es verdat? A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chira la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu: - ¿Y tú que penses, filla? - No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…? Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán… - Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu: - Entonses es verdat!, me hau engañat! Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís: - No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat. La chiqueta desorientada li conteste: - Entonses no hu enteng, pare. Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos. - Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre. Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí: - ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs. - ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon. Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí: - Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo... Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos: - Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich. A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon? - ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos. Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns. - No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon. - Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara. - A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets? - Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -. - Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u? - Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje. - Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares? Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot. Deu va seguí: - Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.
Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu: - Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat. Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."

FIN.

Lo fill perdut

Lo fill perdut.

Fa mols añs, als tems de Mari-Castaña, al mon de may-més, ñabie un home, mol bona persona, un poc tosut, honrat a carta cabal, mol trevalladó, que, a forsa de trevallá, va aná “fen casa”.

No se va conformá en lo seu terreno sino que, pasán los díes, los añs diría yo, después de llaurá y sembrá la seua tiarra, sen va aná estenen per la de la bora y, de allí, per totes les direcsions.

De esta manera va arrivá a un riu mol ample que li dieben “lo mich de les tiarres” (en castellá Mediterráneo) y encara més allá.
Va fe barques y acompañat per los seus fills y parens va aná buscán tiarres pa trevallá més llun.

A tots los puestos a on arriváe, trevalláe les finques y conseguíe bones cullides, per aisó la chen de eisos puestos lo admiráen y va fé bons amics, inclús entre los seus chornalés.

Teníe tres fills: Bar, Valén y Mallor. Als tres los va doná bona educasió y, cuan se van fe grans, tiarres e independansia pa que cada u visquere com milló li pareguere y los tres van creise be, respetanse uns als atres y sobre tot a son pare.

Tota la familia teníe la mateisa llengua, la habíen heredat de un parén que vivíe al atre costat de les montañes, que va vindre a fels una visita y se va quedá en ells.

Pero la forma de parlala a cada puesto, lo tems se va encarregá de fela un poc diferenta per les mescles que se li van afechí a cada terme, encara en tot, al tindre lo mateis tronc, tots se enteníen.

L’home, al seus fills no sol los va doná tiarres, educasió, llengua e independansia, tamé los va envía un capatás, que ere lo dell, pa que los enseñare a caminá y a trevallá bé la tiarra pa traureli a cada tros lo milló que tinguere, vestits, fruta, pesca o lo que fore.

Pero la sang te inconveniens, a camins se mescle y se torne “mala sang”.
Y aisó es lo que li va pasá a Bar, que va aná creixen y la seua sang se va mescla en la avarisia, en la envecha y may ne teníe prau.

Va arrivá un día que les seues ansies de maná se li van eisí de la “línea recta” que li habíe enseñat son pare y va escomensá a maquiná pa furtals les finques als seus chermans.

Com tampoc en aisó ne teníe prau se va torná descarat del tot, un desvergoñit y va chirá la mirada cap a més amún, cap a les tiarres de son pare.

No sol habíe resibit la tiarra de aquell home, sino tamé li habíe donat la intelijansia y u va aná fen poc a poc, bancal a bancal, ara asó, ara alló, ara tamé la llengua, “perque vusté no ne té, sol es la meua la que val”.

Li va dí aisó a son pare, cuan a on habíe escomensat tot va sé a lo més amagat dels campos dell, a un “maset” que se diebe Jaca.

No teníe prau en res, va aná demanán, una tras atra, finques y finques, la Litera, lo Bais Aragó y, al remat, hasta se va atreví a demaná lo Matarraña, lo terreno que més cariño li teníe a la llengua de tots y a la seua propia.

Lo capatás de eise momén, com lo campo ere del amo, consentíe y consentíe, sense donás cuenta que, al remat, hasta a ell li furtaríen lo trevall y lo cárrec.
Pese a tot, lo gran pare, ya mol vellet, al pondres lo sol, is tots los díes y se sente a la porta de casa, en la cadira de corda, mirán cap al gran Riu.
La seua dona, tota preocupada, pa que no se encatarro li pregunte:

¿Chaic, qué fas?

Ell conteste: “preng la fresca”.
Y ella: “pero si ya se ha fet de nit”.

Grasies a eisa oscuridat ella no veu les llagrimetes que, un día més, cauen de eisos ulls cansats. Cansats com ell de cada nit torná a sentás a eisa mateisa cadira, mirán sempre en la mateisa direcsió, esperán, sense esperansa, que allá llun se sentisquen les esquelles de la collera de una mula y que, més tart, per la revolta del camí se vesque la llumeneta del farol de un carro que li torno a casa al seu fill, lo perdut, lo envechós, eise al que més ha vollgut.

Al corral de la bora dell se sentís bialá a un cabrit que ya se va fen gran.
“Calla Aragó, algún día lo meu fill perdut tornará y tú mos achudarás a feli una gran alifara.

Una hora después, atre camí desilusionat, atre camí disgustat, se eiseque y, agarrán la cadira, se entorne cap a dins de la casa.
Un atre día: “No ting ganes de sená”.

Un atre día perdut, ya ne son mols, ya ne queden pocs, pero, encara que sol ne sigue un, ell sempre li estará esperán.
Adal, al sial, la lluna está menguán.
Nota final: la Biblia més o menos diu algo aisí: …..

“……Y lo pare, totes les tardes eisie al camí, hasta que un día va apareise lo seu fill perdut, tot desastrat, mich despullat, descals y ell va aná corrén a resibil, lo va abrasa y va torná en ell cap a casa. Per lo camí anáe cridán y dienlos als veins: allegreutos en mi, lo meu fill estáe perdut y ha tornat. Después li va dí al cuiné: ves al corral y agarra al milló cabrit, matal y prepara una gran festa, este es lo meu fill, lo preferit y u ham de selebrá……”

Pero los milagres sol pasen a la Biblia.

Fin.

Lo fill perdut

24 de mars de 2018

Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.

Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.

Tols (tos) vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol  se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.

Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.

Aquí no sentireu los aplausos, a les meues orelles encara resonen, la chen de aquella tiarra es mol agraida.

Disculpeu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: 24 de mars de 2018. 1/4

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.

Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.

Todo lo que aquí se va a decir, son reflexiones, pensamientos de un abuelo que, en representación de ese grupo de valientes, les va a contar sus experiencias; no vamos a entrar a discutir con nadie. Lo que voy a decir sólo son opiniones mías. Ideas del abuelo “Sebeta” y como tal las tienen que escuchar. Esto no es una charla magistral, no es un discurso de un gran orador, no quiero dar lecciones a nadie, sólo son cavilaciones de una persona que, llevando el chapurriau en el corazón, ha vivido muchos años; una vida ya casi completa. Y ya saben, muchas veces el diablo sabe más por viejo que por diablo.

Bona tarde:

Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.

Vull aclarí que natres an este terreno li diem chapurriau; uns atres li diuen “romanse aragonés”, fragatí, literá, maellá etc. etc., pero tots mos referim a la mateisa llengua, a la nostra llengua, a la nostra manera de parlá.

Ara que podem; ara que encara mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá. Moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen. Sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la forsa de esta tiarra; l’ánima de esta tiarra, y som una mica caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem seguí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.

Ña alguns, inclus de la nostra tiarra, que mantenen que lo que parlém es lo catalá; es una opinió, com la nostra; natres la respetem; y eise mateis respiate es lo que demanem pa la nostra opinió. No volem discutí. Voldriem sé com eisos dos afisionats al fútbol, un seguidó del Barselona, l’atre del Madrit, que, mentres parlen de fútbol, se prenen una servesa chuns, parlán, pero may discutín. No volem discutí en dingú, allá cada un en la seua opinió.

A lo pichó alguna de esta chen, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que li fan parlá ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la manera de parla nostra, la de esta tiarra, la de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pues si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullgue convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó sol soc un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic nostre y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú, o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, pots torna a casa, te esperém, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa; eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, que es la mateisa, lo chapurriau. Venga vine, anem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

Lo que natres defenem, lo que natres volem es que mos dison seguí parlán lo Chapurriau, que no mos imposon lo catalá, perque al sé més gran, al tindre més dinés, al está inclus apoyat per lo Gobiarn de Aragó, al está subvensionat per la Cheneralidat de Cataluña, al enseñal a les escoles als chiquets, al fel ofisial als papés, al obliga a parlal als asuntos ofisials, acabará acotolán al nostre Chapurriau.

Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es més importán, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.

Al mes de mach de este añ pasat, este agüelo se va enterá de les preocupasions de este grapat de valens; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá o en castellá. Com sempre, los peisos grans se mincháen al menut.


24 de mars de 2018. 2/4.


Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.

Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.

Tením un poeta, mol bo per siart, después tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.

Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.

Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.

Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.

Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.

Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.

Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.  Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.

A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.

Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.

Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.

Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.

Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papés.
Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.

24 de mars de 2018. 3/4.

Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.

Que avans se llauraen hasta los bancals mes menudets a on sol cabie un grapat de senteno y que ara hasta les sorts més grans se disen ermá, que se han umplit de fenás, de carts, de malesa. Que ya no se llauren. Que ya no ñá bestiás que les pasturon. Que les oliveres ya no se esporguen, se umplisen de rames, de pollisos, no ña qui entro per allí. Que se han arrencat les més velles, aquelles que ya estáen aquí, cuan los romanos se pasecháen en les seues espades per lo terme, cuan lo seu oli ere un tesoro que lo duyen a Roma pal emperadó. Que lo mateis ha pasat en los armelés, en lo cariño que los agüelos los van plantá y empeltá. Que los seps de la viña están plens de sarmens sense podá, de pampes podrides, los esqueletos dels raims sense cullí, que se han minchat los animalets, penchen despullats, dels sarmens morts. La machoría de les cases y dels corrals en los tellats esfonrats, a alguns puestos ya ha eisit erba y hasta algún albre.

Que los añs están eisín ruins, que les cullides son escases; les olives menudetes y arrugaes y damún los entre la mosca. Lo oli al supermercat mol car, se ha apuchat atre camí lo priau, pero al llauradó no li arrive la puchada, tampoc este camí, cada añ les olives més barates, hasta lo pun de que, a voltes, no val la pena replegales, perque si no tens brasos a casa, te costen més los chornals que lo que te paguen per elles. Pos a disales al albre, perque en los radés añs tampoc ña torts que se les minchon; si estará la cosa mal que hasta los torts, les miarles, les gribes, han desaparegut. Ara ya son los coloms y eisos muisons negres que mos han umplit los tellats, que mos han aplenat los pobles, los que se minchen les olives.

Que mos están arruinán a base de contribusions, que mos ensenen a base de impuestos, que ña mol pocs que u puguen resistí. Les cullides uns añs bones, uns añs ruines, pero uns añs compensen als atres, la cullida del chapurriau sempre es ruina, desde fa uns añs sempre ba cap a bais, mal síntoma, mala sort, aiso no vol dí res bo. Sen va anán. Va desapareisen.

Los agüelos, les agüeles, eisos que ya están al atre costat, mos seguisen mirán preocupats y hasta pareisen enfadats; veuen que lo que mos van disá se está perdén sense remei, sense esperansa de recuperau un día, perque cada camí ña menos chen, se tanquen més portes.

Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …
Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.

Los vells, eisos als que tan voliem cuan estáen en natres, mos seguisen mirán de una manera espesial. Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.

Pero no ringau may, prime lo poble, los quintos, la chen del carré, la poca que quede; la amistat, la unió, la confiansa, lo compartí la vida de cada día, en una mateisa ilusió. Quels vostres fills cresquen chuns, amics, sense rencor, en la inosansia, pero tamé en la forsa de se del mateis poble, de parlá una mateisa llengua.

Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.

Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, per la seua ambisió de poder, no sol volen afechimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen. Han contat moltes mentires, han falsificat papés, se han inventat una Historia, se han inventat una falsa Corona Catalano-Aragonesa, que may va existí, tot es mentira, com tame son mentira los que ells diuen Paisos Catalans. Pero los ha eisit be aisó que se diu: “conta una mentira y fela aná y al remat se la creurán”.

Los que manen a Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.

Va ñaure un día en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; mes de mil dosentes; demanáem que mos escoltaren; demanáem un dret; algo a lo que teníem dret: que mos disaren lo Chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, mols siglos podríem dí; natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñaríem als nostres fills y aisí lo Chapurriau seguirie vivín; se mantindríe y lo u podríem disá als que vingueren detrás.

Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, vindre a parlá en natres o cridamos y haguerem anat; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen aufegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos acaben de imposá lo catalá; y aisí no se podrá viure.


24 de mars de 2018. 4/4.

Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.

Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.

Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.

Vull que ton enrecordeu que les primeres palabres que vam sentí sen menudets van se les de les nostres mares; en Chapurriau; y la primera que vam di natres va se “mare”, en Chapurriau y después, al aná creisen, a una portalá, al brancal de una porta o ballán en la boca a la bora de una orelleta vam dí: “te vull”, en Chapurriau y vam tindre la milló resposta del mon: “yo tamé”, tamé en Chapurriau. Tot aisó, vatres que ara esteu a dal, no podeu disá que se piardegue, que mos u cambion per un:”t’estim”, no veeu que pa natres no sone igual, que no es lo mateis.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.

Com agüelo que soc tos vull dí una cosa més: an esta vida lo importán no son los dinés, ni lo podé, tot asó u tenen ells y u empleen be; lo importán es se honrat en la teua chen, en la teua historia y podé aná sempre en lo cap alt.

Per favó apoyeu a esta asosiasió que avuí nais en tota la ilusió del mon, es nostra, es vostra, achudeula a que la seua vida sigue llarga; diseula que deprengue a caminá, a creise, a fes gran, sempre en lo Chapurriau per bandera. Achudeulos, son amics del Chapurriau, “Los Amics del Chapurriau”. La historia pasará cuentes a vatres y a natres. Que dingú se tingue que enrecordá de vatres dien: “Manán este siñó, manán esta siñora, se va imposá lo catalá, se va piarde lo nostre parlá, lo nostre Chapurriau”.

Que lo día de demá, cuan la machoria dels pobles estiguen deshabitats, cuan siguen monumens vells, cuan los turistes los vasquen veen, perque valdrá la pena veure los nostres carres, los nostres monumens, les nostres iglesies, los calabosos, les neveres o lo que quedo de elles, qui los u esplicó no digue may: “An este terreno fa tems, fa uns añs, se parláe una llengua rara que li dien “Chapurriau””. Y que eise mateis guia no u tingue que esplicá en castellá y mol menos en catalá, que me es igual lo un quel atre. Esforsenmos entre tots pa que eise guia sigue un matarrañenc que los conto la nostra historia en la nostra llengua, en Chapurriau, aisó demostrará que vatres y natres aurem fet lo nostre trevall; lo que teniem que fe; lo que avui, cuan teniem los ulls tancats, mos han demanat los nostres antepasats, los que ya están al atre costat y allí mos esperen pa seguí parlán en Chapurriau, perque al atre costat tamé se parle en Chapurriau, ya se encarreguen ells de que sigue aisí.

Alguns me han preguntat qué es este troset de beta que porto a la muñica, como no arriveu a veurel tos dic es una pulsera que pose “soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”, pero no es un adorno cualquiera, es una pulsera mol forta, com una cadena que te lligue a una forma de parlá, es com si hagueres fet un churamén que te obligue a defendrel, a lucha per ell, a estendrel si pots, o, per lo menos, a fe lo posible pa que se mantingue y, cuan ten vasques al atre acostat, ten vasques tranquil de que si no las fet creise, per lo menos has fet tot lo que has pogut y has disat lo mateis que vas trová.

En este momén me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la nostra bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dins la mateisa sang, la sang del Chapurriau.

Pa acabá, dins de la tristó de tota la charrada, avui te que se un día de alegría, nais una nova asosiasió “Los Amics del Chapurriau”, los batechs sempre han dut alifara als nostres pobles; es un día de festa, de esperansa, de confiansa en tota esta chen que ha trevallat en esta direcsió, en tota eisa chen que se chunirá a ells y quels achudará a creise; a seguí trevallán, sempre en la mateisa ilusió; encara que vinguen crusaes, quen vindrán, no tos desanimeu may; ya sabeu lo que diu lo refrán: “si entropeses y no caus, adelantes dos pasos més” y si caus, aisó que deprens, a eisecat y seguí avansan, sempre mirán a daván, sempre mirán al sial, al sial del Matarraña, un terreno a on se parle y, en chen com vatres, se parlará sempre lo Chapurriau. Molta sort.
Bona tarde.

FIN.

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.

En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

Un home a una dona. X.

Un home a una dona. X.

A camíns lo agüelo pense que ña algúns asuntos que per vergoña, per po, per lo que sigue, no se toquen; pero aisó no vol dí que no se poden parlá en Chapurriau. A nit, no podía dormí, com algunes nits en los radés tems y los agüelos del atre costat, un poc desvergoñits, me van provocá y me van dí a que no te atrevises a fe una charrada sobre lo enamoramén; y aquí estem.

Com dic sempre, espero no molestá a dingú. Y al mateis tems deseo que tots tos vescau reflejats ahí en algún momén.

Que dingú penso que per se vell lo agüelo ya no pot tindre sentimens. Pa cuan arriveu a on estic yo ara, tos adelanto, aisó no se piart may. Hay vist casoris als vuitanta añs y no tos podeu doná una idea de lo enamorats que estáen.

Lo que se fa vell es lo cos, pero lo cor seguis palpitán hasta lo radé momén y entonses tamé.

Bona lectura.

Hola dona, mos coneisem de haber nascut al mateis poble, de habernos trovat mols camins, pels carrés del poble, de haber parlat com a veins, de habernos mirat com persones que viuen en un momen donat, en un puesto igual.
Pero los tems cambien, les estasions del añ seguisen caminán, día a dia, y arribe un momén en que un añ acabe y un atre escomense. Lo mateis pase a la vida de la chen, arribe un momén en que la situasió cambie; una situasio, una manera de portás acabe y un atra escomense, es una situasió nova.
Los ulls que tans camins te habíen mirat, que tans camins me habíen mirat, que tans camins se habíen trovat; los teus en los meus, los meus en los teus; avui pareis que es lo prime camí que te miro; eres tú, seguises sen tú, pero ara eres un atra; los meus ulls te miren y se troven en los teus, que ara tamé son uns atres.
Tú me mires, yo te miro; los ulls parlen, se entenen milló que natres; se diuen que avui mos han trovat los dos, com si fore la primera volta; tan tems chuns y an este momén mos acabem de descubri. Te tenía a la meua bora y no me donaba cuenta; tú eres lo que yo anaba buscán, la que necesito; la dona-ilusió que may había trovat y aisó que portaba añs buscán.
Mos mirem, casi en vergoña, perque es lo primé camí que te miro aisina, que te vech com la atra mitat meua; que me fas falta; que vull sé una sola persona en tú, los dos chuns, dos pensamens en un, dos ilusions al mateis sial; parlán los dos y escoltán los dos; una veu; una cansó cantada per dos goles en un sonido únic; la milló música del mon, del nostre mon.
Te miro y tot lo que vech me agrade; eres tú; la meua esperansa; lo meu futuro; los dos chuns, com los dos troncs de una mateisa olivera; vivin chuns; tota la vida; tú en mí, yo en tú; los dos; tota la vida; y cuan arribo lo momén traen pollisos, rechits, fulles y olives que buscarán conseguí lo mateis que tú y yo volem fé.
Me mires y la teua mirada me diu que tú tamé penses igual que yo; que me acabes de trová, cuan fa tan tems que mos miraben y no mos reconeisiem y de momén una vida de ausansia se ha acabat y un atra de presansia acabe de escomensá, de naise en tota la ilusió del mon.
Mos mirem y mos donem cuenta que no u sabiem pero lo destino ya fae tems que mos habíe triat pa está chuns y no mon habíem enterat, hasta ara, hasta este momén. Ting po de tanta alifara. Me dol lo cor de tan que te nesesito y lo amor nais sol. Y los teus ulls me parlen en lo mateis parlá y me diuen la mateisa conversasió meua.
Te miro y la pell se me pose de gallina, vull está prop de tú, mol prop hasta que los pials se poson de punta y te roson y la corrén eléctrica paso del teu cos al meu cos y torno del meu al teu. Y se ensengue la bombilla del cariño y mos illumino tota la vida. Y mos enseño lo camí pa fel chuns, caminán abrasats, chuns, la meua má dintre de la teua, eise camí que se diu felisidat y que es milló fel acompañat.
Me mires y te sentigo chunteta a mi y yo te abraso, tancan los brasos y, sense que tú estigues dintre, en la distansia te noto, te sentigo, com si lo aire portare la teua persona, com si fores tú. Y te abraso y tú te dises. ¡Quina felisidat!. Les mariposes que voláen per lo teu estomec, ya han pasat tamé al meu.
Mos mirem y la meua ma acarisie la teua esquena, sentigo lo ruido de les chispes que isen al rose; la atra má a la teua sintura, rodechante, pa que no te envasques may, sempre en mí, sempre chuns; los dos en un sol.
Te miro en los ulls tancats, lo teu cos pegat al meu; los teus pits al meu pit; los caps chuns, lo meu sentin, notán, respirán la teu melena; la meua respirasió a la teua orelleta; la teua respirasió profunda, desasosegada a la meua; los meus labios al teu coll, rosanlo sol; respirán profundamén hasta arribá a la nuca. Lo temperatura del teu cos ha puchat; estás en los ulls tancats ensomián un son que es verdat. Cuans camins u habíem ensomiat los dos, sense sabre qui estáe a la bora; no li posáem cara; ara ya la té, eres tú, soc yo; te sentigo, te noto, te ting; eres meua, soc teu; som natres.
Me mires, sense veurem, seguises en los ulls tancats; pero, en cambi tens los llabios ubiarts; me estás cridán y yo vull contestat.
Al remat tu me mires, yo te miro, mos mirem y eisa mirada porte la pasió al nostre abras; los meus labios rosen los teus y se fa un milacre: tu estás dintre dels meus brasos; yo te ting apretadeta. Los nostres labios, sense parla, tenen la conversasió de amor mes llarga de la vida; soc teu, eres meua y ahí seguisen chuns; ¡Ojalá! No se separon may.

NOTA: Encara que u llechisques un atra volta, no se enterará dingú.

FIN.


Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.

¡A chugá!

¡A chugá!

Avui tos vach a contá un choc pals chiquets mes menudets de casa, de la familia. Me va fe enrecordá una cusina de Barselona, perque ella encara los u fa als seus nets. U va portá desde lo nostre terreno allí a Barselona. Te la meua edat més o menos, o sigue, si yo ya chugaba cuan era mol menudet, imagineutos de quins añs tos estic parlán, fa mes de sesanta.

Normalmén se chugue en los més menudets de la familia que com a mol, ne solen sé hasta sinc o sis, pero se pot chugá en un sol.
Casi sempre partisipae una persona gran que ere la que dirichie lo choc; en lo meu cas ere la meua agüela. En la forma de chugá se pareisie un poc al marro. Pero lo que tos dic yo se solie chugá dins de casa, mentres que lo marro se chugabe al carré.
Lo motivo del choc ere amagás.
Tos vach a posá tres maneres de chugal.

UNA: Intervenie la agüela, o una persona mes o menos gran y los chiquets que ñaguere.
La agüela se sentae a una cadira; un dels menuts la “pagae” y se posae, acachat en lo cap mirán cap a les faldetes de la agüela; en les mans se tapae los ulls y se apoyabe a les faldetes; los atres chiquets se ficaen al rogle dells. Entonses la agüela escomensae a pega, a poquetet, en les dos mans al mateis tems, a la esquena del que pagae y, portán lo ritmo en les mans pegán a la esquena, anae cantán:
Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Los atres chiquets se habíen anat a amagás, per lo piso o per les habitasións que se habíen acordat avans de escomensá.
Cuan la agüela fae la pregunta, si algú no habíe tingut tems de amagás o no habíe trovat puesto, diebe “NO”; y la agüela tornae a escomensá a cantá y a donali palmaes a la esquena del que pagae.

“Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!, ¿esteu amagadets?”.

Y aisina hasta que cuan fae la pregunta ya no contestae dingú; entonses lo menut anae a buscals y si ne trovae a algú y lo agarrae, a eise li tocae pagá. A los que no veie y corrén anaen a tocá a la agüela, estaen salvats.

DOS: Cuan sol ne ñabie un u dos chiquets pa chugá. La agüela o la persona que fae de agüela; se sentae, tancae los ulls y en les mans se donae palmaes a les garres, mentres cantae; y ere ella la que anae a buscá als amagats.

TRES: Cuan eren més chiquets o un poc mes granets, com en aquells tems no ñabie perill, se podíe chugá al carré. Cóm chalaem al veure amagas als menuts a les cocheres o detrás de les cortines de les portes. Les carreres del pagadó per lo carré detrás dels amagats eren pa enriuret.


A camins, algún menudet, ensenegat en amagás, no se donae cuenta y cuan la agüela preguntae ¿esteu amagadets? Ell contestae: "sí" y descubríe lo amagatall aon estae.

Unes atres voltes algún inosén se arrivae a amagá detrás de la cadira de la agüela.

Nota: lo choc está pensat pa chiquets mol menudets, entonses ña que sabé chugá en ells; y fe com si no los veres aon se han ficat; y que arrivon corrén a la cadira y se salvon, encara que sapies desde lo prime momen aon están o inclus encara que los veches; tens que disimulá.
La alifara que fan cuan se creuen que te han engañat y toquen la cadira es tan gran que tels mincharies.


Estic segur que mols de vatres au chugat a este choc o a algo paregut. Qué recuerdos més bons. Probeu a chugá ara en los més menuts, ya veureu que goch.


Que paseu un bon rato.!!!

Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capítul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoría li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de ráfec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaría yo y t’os engañaría a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demés.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomián en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.

Los milacres del “Sebeta” 2


Los milacres del “Sebeta” 2

los-milacres-del-sebeta-1



seminari , seminario, Zaragoza, Saragossa, cura, mosen, iglesia, estudiá


Aquell estiu eren los cursillos pa entrá al seminari. Me va portá lo mosen y sé que vach aprová.

Al prinsipi de octubre escomensabe lo curs, en mich de les festes del poble. Vach arrivá, vach aná coneisen uns atres chiquets com yo. La sala mes gran que yo había vist ere la sala del vall del poble, pues la sala pa dormí ere tres voltes mes gran. Teniem un llit pa cada un y un almari pa cada dos.
En once añs, moseganme la llengua pa no plorá davan del atres chiquets, me vach tindre que valdre pa aubrí la maleta, de cartó, lligada en una correcha, fe lo llit y traure les coses y ficales al mich amari que me tocabe.
Aquella primera nit yo sentía que plovie a mols coisins. Yo lo vach abrasá mol fort, aguantamme, al tems que me preguntaba per qué ma mare me habíe disat marchá; per qué lo mosen me habíe engañat; per qué yo había engañat a tot lo mon, al primé a mi matéis; per qué yo había segut tan cobart; per qué había disat la megua casa, lo meu poble, la meua tiarra, lo meu llit; per qué….. ñabie tantes coses pa preguntás que al final me vach dormí, sense trová contestasió a cap pregunta.
La vida va aná pasan, mises, estudis, minchás, rosaris, paseos, silensios, charrades, Deu ere mol bó y mos volie mol.
Ñabie un profesó que los seus chermans anaen a cullí les olives en ma mare, tots trevallaben pals siñós rics. Me va doná matrícula de honor. ¿Me la vach guañá yo?, o los guisos de ma mare als seus chermans?. Qué importe una mentira mes?. Se confese y en pau.
Ñabie un reto que mos fae unes charrades mol series. Cuan menos parleu en les dones y chiques milló. Serie aconsejable que anareu vestits de negre. Y tamé serie convenien que cuan anareu pel carré, al vostre poble, portareu un llibre a la má dreta aisi si tos troveu en una dona o chica, podeu di que no li podeu doná la má, perque la teniu ocupá en lo llibre. Qué trist, me pareis tot aisó, avui.
Los domenches eren dies de visita. Los que eren de Saragosa o de allí prop, venien los seus familiás a veurels, los demes escoltaben música y llechiben llibres. Un día, per los alteveus, una alifara, va eisí lo meu nom, vach baisá corren, inosén, creen que ma mare habíe vengut a veurem, inosen atre camí, casi no tenien pa minchá, per culpa meua, y anaben a fe un viache. Allí a un racó ñavie una dona primeta, vestida de negre. Ere una tia, mol apartada, no mos coneisiem. Soc ta tía, hola tía; que tal estas?, ve y vuste?; mira te hay portat unes selidonies, moltes grasies; mira vivin a este carre, si algún camí ises y vols vindre, ya saps agon estem. Grasies tia. Adios tía. Aisí de fret. Ella habie cumplit. Yo; per una volta, había tingut una visita.
Al prinsipi, tots los dimachs, mos arrivabe “la bosa” en la roba llimpia y en algún capricho (colacao en sucre; lleit condensada la lechera, al bañ de María; chocolate; coses que a casa se llevaben de la seua boca, pa envíameles a mi; algún tort frechidet, que ya me arrivabe gris, florit, pero que bó estabe), y per damún de tot, una carta de ma mare.
Lo matéis día, natres enviabem un atra “bosa” en la roba bruta y en una carta pa casa. (Seguien les mentires; que no se preocuparen; que estaba mol bé; que men anaba acostumbran; que mos donaben mol be de mincha; y coses aisina). Més mentires; cóm se pot acostumbra un crio de onse añs a está sense la familia; fora de casa. Pos ere la meua vida y seguía avan; en tristesa; en plos detinguts dintre, que no eisirien mai y que encara faen mes dol que cuan ña llágrimes que se poden llimpiá en lo mocado. Endurinte cada día un poquet mes.
Lo únic que sabie tota la verdat de la meua vida ere lo coisí, al que cada nit abrasaba y li contaba lo mal que u estaba pasan y lo mol que me enrecordaba de tot lo mon, de la gosa, de la gateta, del hort, de la telleria, que me agradaría beure de la seua aigüa, y los per qués de sempre…; y, com sempre, lo coisí mut como una pedra, sense contestam mai.
A camins me imaginaba que estaba al poble, que chugaba en los amics a polisies y a lladres; y me ficaba conten y engañanme un camí mes a mi matéis, me dieba que allí no se estabe tan mal. Que estaba deprenem moltes coses; que el dia de demá me podrien vindre bé; en aisó tenía tota la rao del mon, grasies a elles estic aon estic; y pensan, pensan….me dormia una nit mes. Y lo meu coisí seguie mut y sort.

Seguirá.


les escoles


Les escoles

garabato ,escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Llechín los periodics escolars del poble que se dieben GABARATO (que ere garabato, mal escrit), lo número cuatre de 1987, te un tros que a mi me ha dit moltes coses:
“Además de por los olivos y los almendros, nuestro pueblo destaca por su lengua. En esta zona la denominamos como Chapurriau. La hablamos prácticamente todas las personas del pueblo pero no la escribimos, y por eso nos cuesta hacer en este artículo una recopilación de palabras.”
“Ademés de per les oliveres y los armelés, lo nostre poble destaque per la seua llengua. A este terreno li diem Chapurriau. La parlém practicamen totes les persones del poble, pero no la escribím, y per aisó mos coste fe an esta charrada una recopilasió de palaures.”

A lo llarc d’els diferens números, u repetisen mols camins; u veuen normal; qu’ells parlen lo chapurriau; que sempre han parlat lo chapurriau y deu vullgue que sempre lo parlon. A ningú li estrañe, ningú se queise de que a eisa forma de parlá li diguen chapurriau; més encara li u diuen en tota la tranquilidat. Ningú creu que es un insulto. Los agrae lo nom; lo volen. Com natres.
Pos es una alifara que los chiquets de aquells tems mos conton que sí, que ya entonses se li diebe Chapurriau y aisó mos vol doná a entendre que fae mol tems que se li diebe aisina.
Tamé importe mol que la consideron tan importanta com les oliveres y los armelés, que eren la forma de vida del poble. Y posen la llengua a la mateisa altura, “DESTACA” diuen ells; mes amún perque no se pot.
Estic admirat dels trevalls que faen aquells menuts y de podels dí que avui, un chiquet de uns añs avans, que va puchá les mateises escales de la escola pa aná per prime camí a la escola de Don Ezequiel, y que ara ya es vell, ya escriu, milló o pichó, eisa llengua, que seguís destacán com una riquesa del poble, chun en les oliveres y los armelés.

Que no vull sé modelo de ningú, pero  aquells chiquets del Gabarato, avui homens y dones, fets y drets, me poden seguí y escriure, segur que milló que yo, aquelles mateises charrades, que escribien en castellá y que ya formen part de la historia escrita del nostre poble. Un atre honó; lo nostre poble te una historia escrita; de fa pocs añs; sol vin, pero historia; quí diebe que no teniem historia; en castellá, pero escrita p’els millos escritós, los mes autentics, los chiquets de la escola, y eisa historia, los cuadernos del Gabarato, mes tart Mirablanc, están guardats a casi totes les cases del poble, com un recuerdo, com un tesoro; y de cuan en cuan, com se fa en los bons llibres, qui mes qui menos, los pegue una ullada, pa torná a viure aquells añs; pa que les coses que están allí escrites no se piardeguen, perque son historia.
Al matéis tems, eises sinc linies, tan sol sinc linies de uns chiquets de a la bora d’els diau o dotse añs, escrites  al 1987, tenen  un atra lectura detrás. A ver si u sé esplicá.
Estan fetes a la escola, en una maestra detrás, que los dise escriure, los aconselle escriure, los apoye pa que escriguen, los espente a feu, pa que diguen que al poble, ademés de les oliveres y los armelés, ña algo tan importán com aisó, la llengüa, la forma de parlá; lo Chapurriau. No los corregís, está segura de eisa importansia; desde lo seu puesto veu lo importán que es pa eisos chiquets lo sabé parlá, lo parlá lo chapurriau cada dia, a les seues cases, al carré, comunicanse entre ells, sense pó. Y no considere que es que parlon mal un atra llengua, sino que, com a maestra; de poble sí; pero maestra al fin y al cap; un titul, un hono; ella considere que eisa forma de parlá es una LLENGÜA y aisí los u diu que u poson los chiquets.
Quina diferansia de uns atres maestres que, posiblemen cumplin lo que los manen desde la DGA, los volen enseñá lo catalá, corregin als chiquets perque lo parlen mal; claro com que no parlen lo catalá; parlen y mol bé lo chapurriau. Pero als pobres críos los fan un lio, entre lo que escolten a casa, al carré y lo que los fan dependre a la escola; claro que eisos sembrats, poc a poc, van donán llaos, envenenades, pero al final llaos. Es una pena sentils parlá, mesclen les palaures que senten a casa, en les que los enseñen a la escola y les que deprenen de la televisió. Los estem tornán bochos, no se aclarisen: los dimecres son miércoles, allavons, deunido,…..
Ham de agraí a la segunda escola lo trevall que porte fen fa añs, mols añs. La segunda escola, que pa mí es la primera, es la familia, la casa de cada un, allí aon sempre han enseñat y seguisen enseñan lo chapurriau mes autentic, lo verdadé, lo que ve de mol llun y se manté grasies a la familia. Casi diferen a cada casa, diferen a cada poble. Ahí está la riqueza de esta forma de parlá. Que ñaben tans de diferens; los chiquets se entenien entonses y natres mos seguim entenen ara.
Hay comprobat que aquells chiquets del Gabarato, son los pares dels críos de ara; los que están enseñán lo chapurriau la llengüa que dieben al 1987. Confiem plenamen en ells, ña mols que están a esta paret, uns en primera fila, uns atres, apoyan, llechin, espentán, cada u desde agon pot y com pot.
Ña chen chove p’els añs, grans per la esperiansia, per la forsa, per lo interés que li posen; mon podem aná tranquils, quede esta chen que u está fen mol bé y que sabrán mantindre la historia y lo chapurriau.
Es de admirá lo trevall de tots, la forsa, lo tems, lo cor que li posen pa defendre aquella llengüa seua. Y ña algo que me done mes satisfacsió encara, veure que ells, elles, ara escriuen; los vechs cada día, a esta paret; los vechs fen trevalls; traduin; estudian, als seus añs, pero estudiant; procurán mantindre lo que van dí de menuts; y conseguín millorá lo que dieben an aquelles sinc linies; perque ara ya poden escriure la seua llengüa; y ademés la saben escriure y la escriuen.
Desgrasiadamen ting una pena dintre de mi, perque lo tems pase depresa; e igual que p’als chiquets de 1987 han pasat vin añs; ne pasarán uns atres vin y los menuts de avui en día, en les seues dudes, entonses serán grans y, si ara no fem be lo nostre trevall, cuan arrivo eise día no sabem qu’els enseñarán al seus fills, si dimecres o miércoles, si allavons, deunidó. Lo chapurriau está tremolán.

Quina pena que tot asó n’ols pugue arrivá als que tenen que firmá; que no se puguen doná cuenta de lo que la forma de parlá signifique pa un grapat de chen, menudet dintre de Aragó, pero chen al remat y sempre aragonesos, com los demés.

FIN.

Nota: Pa fe este trevall me ha servit la revista Gabarato nº 4 y pencho la fulla de entrada.