Mostrando las entradas para la consulta blat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta blat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

La trilla 4 , Los noms

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html

La trilla 4 , Los noms

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,


La mies se portave a la era de dos maneres. Si ñavie puesto, se portave tota de un camí, se fae un mun per cada clase de grá: blat, senteno, sibá y avena. Y después se anae trillán. L’atra manera ere cuan ñabie poc puesto pa disá les garbes, entonses se anae carrechán a medida de que se anae trillán, según convenie.

Lo blat y lo senteno eren pareguts, gráns menuts de coló groc tiran a pardo. Lo blat mes redonet, lo senteno mes llarguet y mes esmortit de coló.
La sibá y la avena tame se pareisien, la sibá mes clareta, la avena mes allargadeta y mols camins los grans anaen en parelles.
Les espigues tenien dos parts, lo grá y la palla. Normalmen de cada gra eisie una aresta que ere com una palleta, fineta y llargueta. Se solien enganchá a la roba, sobre tot les de la avena.
La trilla ere pa separá lo gra de la palla, después, per separat, se aprofitave tot.
Als tems del “Sebeta”, añs 50-65, ñabie dos clases de trills.
Lo de pedernal o pedriñera, que era una taula plana, plena per debais de pedres de pedernal afilades. Se chunie a un animal y a dona voltes damún de la mies, hasta que se separave lo grá de la palla, y ésta quedabe tallada a trosets menuts. Pa fe pes, damún de la taula anabe una persona, sentada a un caisó, o dreta.
Lo atre trill, que va coneise y utilisá lo agüelo, ere una taula, que a la part de abais, portabe silindros  en cuchilles de metal que al rodá tallaen mes pronte les espigues en trosos. Damún solie portá una cadira de fusta atornillada o un caisó, que es agon se sentave lo que portave les riendes, del animal que anabe chunit al trill.
Cuan va evolusioná la trilla y se utilisaben los trills mes modernos, a camins lo de pedriñera se chunie detrás del atre trill y damún se posaen un sac o dos de llaó, pa que fare mes forsa y chafare avans les espigues.
Me enrecordo que pa cribá les llaos estaen la criba y lo aré. Me pareis que un se usabe pal blat y pal senteno y lo atre pa la sibá y la avena. Ere un tros de fiarro en foraets, rodechat per un rogle de fusta de mich pam, de altura. A un costat portaben dos foraets, en un cordell lligat, que pasabe per ells.
Se posae una albarca damún de una borrasa, al taló se apoyave, pa que no se esllisare, lo manec de una forca, y als dits de ella se enganchave lo cordell de lo aré o de la criba. La persona que arelabe se posabe dreta en front de la forca, a una distancia, com lo aré, o un poquet mes. Lo sufisien pa que un atra persona, en un cabás o en una galleta, anare agarrán lo grá, que ya estave ventat y palechat, y lo disae caure, poc a poc, dintre del aré. Lo que lo manejave, lo anae moven de davan a detrás, entonses los grans caien llimpios a la borrasa y dintre del aré se quedaven los grapisos.
Los grapisos eren los trosets de espigues que no se habien separat los grans, les pedretes que habien eisit al ventá, o sigue tot lo desperdisio que quedabe al aré cuan caie lo grá llimpio a la borrasa. Se guardaben a un sac y sels donaben com a pienso als conills y a les gallines. De ahí vé aquell dit “sibá en pedres”, que, com vatres saveu, vol di que la cosa no está clara, no está llimpia, que ñá un poc de grá pero tame ña pedres, que “no es or, tot lo que relluis”.
Pa repetá la mies, después de trilla y fe una montaña en ella al sentro de la era, que se li diebe tonga, se utilisabe un repetadó o replegadó. Ne ñabie de dos clases un que ere manual  (ere una taula llarga, poc alta, y prau estreta, que detrás portae un manec) en ell se anabe espentan la trilla portanla al mich de la era, allí en les forques se anave fen una muntaña de base redona, en forma de un cono. Lo atre repetadó ere un poc mes gran qu’el manual y portabe un enganche a la part de davan, allí se chunie un animal y se anabe repetán la trilla com si fore lo manual. Pa esta faena, tamé se utilisaven los rascles al ravés, posán la fusta plana an tiarra y les pues per amun, se anae espentan la trilla.
Les forques. Yo ne hay vist desde dos hasta diau ganchos o dits. Se faen preparan les rames de alguns albres espesials. Se empleaven pa estendre la mies, pa rechirá, pa repetá les bores, pa ventá y com achuda pa unes atres faenes com arelá. Eren com una ma, pero en lo bras mol llarc y en diferens números de dits.
La pala, ere un tros de fusta planet en un manec, se empleabe pa palechá la llao, después de ventala; se palechabe, pa disala lo mes llimpia posible, avans de cribala. En part pa lleva lo grá del pols.
Tots sabeu lo que es un cabás y una galleta o cubo, se empleaben pa maure lo grá. Pa arelal, pa envasal als sacs o als talegos.
Tampoc fa falta dí lo que es un sac, ne ñabie mes clas en la trama y mes tupits. Los talegos eren mes llarcs, mes estrets y mes tupits qu’els sacs.
Si ñabie que medí lo grá se fae en lo doble (doble-decálitro), en alguna volta a casa tamé utilisaben lo almut, pero casi mai. Dieben que ere una medida que venie d’els tems d’els moros.
Los aires eren fundamentals a la hora de ventá. A la Aldea los vens mes frecuens eren “lo calaseit” (venie del este) y “lo garví” (sureste), tenien fama de portá aigua, alguns camins, sobre tot “lo calaseit”. “Lo siars (nordeste), se le atribuien tronades. Y “lo morellá” (oeste), éste agranae los nugols, s’els enduye.
Yo coneisia tres maneres de estendre:1) tota la era: se ocupabe tota la era. 2) Cuan ñabie una tonga al sentro de la era: sol se esteníe fen rogle al seu redol. 3) Cuan ñabie poques garbes de una clase de grá y ñabie que estendre pa acaba de trillá eise grá, se fae un redol, com si ñaguere tonga, pero sense ella, com si fore la figura de un rollet (la pasta).
Segur que me diso algo, pero u podeu posá vatres, si tos enrecordeu.

Seguirá........

Rochos

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.


Rochos (agüelo Sebeta)


ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

Les olives y 8


Les olives y 8


Al tems de les olives, lo trevall no se acababe al campo, continuabe cuan arrivabes a casa.

Después de desplumá los torts, algún hasta se despelletabe al llevali la pluma, y minchá les tripetes, faltae ventá. Uns dies se fae avans de sená, uns atres, después. Ñabie que fé dos ventaes, la de les olives de an tiarra, pa oli, y la de les de dal, pa l’aigua.
Se esteníe una borrassa an tiarra. Damún de un costat se posae lo ventadó, mirán cap a dins de la borrassa. Después en unes atres borrasses, arrugades a lo llarc, se fae un rogle, un parapeto, a les boretes de la borrassa estesa, escomensán desde un dels costats del ventadó que tocaben an tiarra y donan la volta a la borrassa, hasta arrivá al atre costat del ventadó, aisí se fae com un toll bais en la roba, pa que les oliven quedaren replegades allí dintre y no se estengueren per tota la entrá.
Un cabas se umplie de olives y se anaben tirán desde la part alta del ventadó, poc a poc, anán esparramanles per tot lo aparato y pa que baisaren a poquet, pa que aisí les fulles anaren caen an tiarra. A la part de bais del ventadó, mos posabem un a cada costat y a medida que anaben arriban les olives, llevabem les fulles, chits, pedres u olives roines y les escampabem mes cap lo final de la borrasa pa que no faren mún chustet debais del ventado.
Y aisó hasta que se acabaen les olives. Ya estaen totes llimpies.
Les fulles y chits se posaen a uns sacs p’al bestiá. Les olives, unes a un costat, unes atres al atre, esperaen la visita dels comisionistes.
Estos eren uns veins del poble, (a camins tamé ne venien de forastés, pero s’els apoderaben los del poble, perque los coneisiem y teniem confianza en ells, ya sabeu tratanse de perres, a lo segur), que compraen les olives a les mateises entrades de les cases; resien ventaes. No sé cóm. Pero se enteraben de quí ventae y se presentaen allí. Se medien les olives en un doble (doble decálitro) y se rasabe en una fusta planeta que se portae pan aisó. Les del aigüa se posaen en caises, les den tiarra, en sacs p’al oli.
Te donaben un papé de un talonari, sense més, en la cantidad de dobles que habien medit de una clase y del atra, que fae de resibo y al atre día pel matí, anaes a cobra si ñabie dines. A camins tardaben uns dies en pagat.
A l’Aldea ñabie dos comisionistes, la cosa se posae bona cuan los dos coinsidien a una mateisa entrada, en les olives de bona calidat, resien ventaes, totes relluentes, negres, gordes. Normalmen, según la cullida, la cantidat y la calidat de la oliva que se venie, la nit escomensabe en un preau (precio), pero según anabe la nit, podie acabá en mes car o en mes barat. Ara cuan als dos los interesabe la mateisa partida y arrivaben al matéis tems, siantim a siantim anaben, puchan lo preau, hasta que un se rendie y li disabe les olives y la operasió p’al atre.
A partí de eise momen, ya ñabie un atre preau al poble, totes les que se compraren a parti de ahí, ya se pagaben mes.
Y a la nit siguiente a torna a escomensá, ere bo que ñaguere dos comisionats de diferentes empreses.
Habiem fet bona venta, ara una pasteta y un aniset y a dormí.
Demá será un atre dia.
A casa se posaben olives en aigua. Se posaben a una tenalla en aigüa y sal, a camins sels posae algún chit de timó. Uns atres los posaen saduricha.
Unes atres se portaen al molí y allí en “cofis” se paretaben be y sels fae soltá l’oli. A camins s’els fae un atra pasada pa acabá de escurriles. Eise ere l’oli que se gastaría a casa durán tot lo añ.
Ñabie una clase de olives, que s’els diebe sevillanes, que se cullien viardes, se chafaben a unes tauletes y en unes masoles espesials y se arreglaben tamé en aigua, sal, timó y algúns los posaen alls.
Mes tart hay sentit que les olives se cullien en unes máquines que se posaen als tractors y se fae maure tota la olivera. Pobres albres. Me imagino que pa fé aisó se preferisen albres mes menuts, en troncs estrets que se puguen maure be. Entonses les oliveres  velles, les de soques mol amples y grans troncs, será mes difisil culliles aisina y se aniran tallan y desapareisen. Quina barbaridat algunes segúr que, cuan encara eren empials, veurien al Cid, a Al Rufat, a tans y tans veins. Y ara com ya son velles ya ningú los vol. Ningú mos vol als vells, tenim masa añs, ham de disá pas als albres mes chovens, als que s’els puguen aplicá los ferramens modernos.
Tos vull demaná un favó, diseu de llechí un momen y penseu…penseu que dintre de una oliva, si la apreteu, lo mes segur es que sol isque una goteta menudeta de suc (oli), pues imagineutos la cantidat que fa falta pa umpli una botella, una garrafa, un trull….Ara cuán t’os mincheu un tros de pa en oli, u valorareu mes. Cuánta sugó de llauradó ña dintre de eise suquet.
Y posats a pensá, imagineutos tame un gra de blat, sí, aisó menudet, aubriulo, sol ña un polset de farina que casi no se veu; penseu un poc mes, cuáns gráns farán falta pa traure la farina necesaria pa prepará eise tros de pá que t’os hau posat en l’oli…tamé ahí ña molta sugó de llauradó.
Ara ya val de pensá, algún camí, cuan mincheu alguna de estes coses, enrecordeutou del trevall de un mun de chen olvidada de la má de Deu, que cantan jotes, y que fan tot eise treval pa que vatres pugau minchá, pa que puguen minchá los vostres fills, u pugau disfruta y se felisos. Si es aisí tame ells serán felisos y trevallarán en alegría, cada día, cada semana, cada mes y cada añ.
FIN.

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Ermitañs, Heredés

Ermitañs, Heredés.

Parlán dels eremites y dels ermitañs, cuan a anat pasán lo tems, an eisit una espesie de persones que pareisen heredés, seguidós de uns, dels atres, dels dos o de capa dels dos; yo qué sé.
Per qué dic aisó? Ara tos u esplico.
Han cambiat los desiarts, les coves, les capelles, per pisos entre la chen, se note que nesesitaen la caloreta dels demés, que se cansaen de está sols, pero se an portat algunes costums.
Una es la de seguí practicán resiaptes de productos naturals, en mol bons resultats. Fiquen a una copa gran; un mun de trosets de neu chelada; un chorro de un licor destilat de sibá y de les llaos del chinebre, per aisó li diuen chinebra; fican un poquet mes, fican; y después un chorro de aigua en foraets.

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat




Están tan bochos que ara a camins hasta li posen rodalles o trossets de pepino, sí, pepino, de eise del hort. Seguisen estudián, espirementán. Están bochos.
La verdat es que lo remei te bons resultats; la resiapta es bona; si los veus avans y después de habersen pres dos o tres copes; los ulls los relluisen y pareisen més animats, encara que van entropesán en tot lo que troven o a voltes sense trovas res.
Seguisen sen religiosos, perque inclus cuan fumen; ya que fumen casi tots, per aiso a voltes los diuen que están fumats; a camins se posen al papé de fumá unes fulles de una planta que se li diu Virgen María, o María Santísima, o sol “maría”; que ya no me aclarisco; perque ells u tenen com a mol secret. Ya sabeu cóm eren de solitaris los seus antepasats.
Son un poc espesials en lo seu espiacte, casi tots porten barba, pero ya no una barba desarreglá com les que portaen los ermitañs; estos la porten mes presumida un troset al sentro de la barba, chustet damún de la gola, com Búfalo Bill; una cosa testimonial; com si no vullgueren que se notare, pero ahí la porten; a camins, cuan fan com si estaren pensán, hasta se toquen lo troset de barba, com pa feli compañía en los dits; com está tan solet.
Ah! y que tos diré dels pantalóns, van com si foren rustics, alguns camins en vaqueros esgarrats; ah! pero son esgarrats de fábrica; no tos cregau que son de haberse enganchát en cap de rama, en cap de romiguera, al pasechá mentres mediten. Éstos son mes espesials, solen meditá en una copa a la má; plena claro del mejunje del que han parlat un poc més amún.
Se alimenten de algo paregut a com se alimentaen los atres ermitañs, en trosets, tallats mol menuts pa no atragantás, de les cuises y les espales de uns jabalins domesticats, als que los diuen gorrinos; ficaes en sal y disaes secá; ya veu casi en dichuni. A camins fan guisos en unes arrails gordes que eisen a unes plantes que lis diuen pataqueres. Cuan eren menuts y encara no tenien aisó de la virgen “maría”, algún camí, cuan no tenien tabaco, se fumaen les fulles de les pataqueres.
Y claro seguisen replegán lo que los done lo campo, robellóns, frutes de totes les clases, olives, armeles y llaos de sembrats plantats als bancals.
Tenen una habilidat espesial pa fe poesies, teatro, cansons y escriure llibres. Es la inspirasió que los donen los sigarros espesials y les copes grans, si están plenes milló.
Ya ne ting guipat a un, que pa disimulá se fa dí “ermitañ”, pa que no lo relasionon en los “heredés”, mol majo y mol aprofitat. En los rades tems se ha posat a trevallá, je je je, en algo, mol espiritual que li diuen política. Si sabere la fama que tenen los politics, segú que no u aguere fet. Li anirie milló de escritó, aisó si que u domine bé; lo que pase es que de eise trevall avui no se pot viure y menos si u fas en “chapurriau” com, inosen!, u fa ell. Eisa forma de parlá, avui, té masa enemics.
PART SERIA:
A voltes l’agüelo te alguna idea que com es tan alcahuet no pot disá de dila y mes aprofitán que li u disen escriure a esta paret.
A ver si a algún industrial, algún ric, inclus algún politic li agrae la idea y portem trevall a esta tiarra nostra.
Después de escriure la charrada de adal, se me a ocurrit que se podrie ficá una destilería de licors aquí al Matarraña.
Tenim  aigua, tenim llaós de totes les clases que fan falta: sibá, blat, senteno, panís,….. Tenim chinebres a tots los termes, les seues llaós se piarden, les podriem replegá y aprofitales. Donariem trevall no sol a la chen que trevallare a la destilería, sino tamé als que anaren a replegá les llaós, als fustes, als ferres, … a cuanta chen.
Inclus podriem donali un gust espesial chunin, als estupendos chinebres de esta tiarra, lo gust dels llidons que tamé se crien aquí, aisó serie una novedat, y mos farie tindre una chinebra o un wisky espesial en un gust espesial. La materia prima la tenim, puestos tamé, chen disposta a trevallá, desde llugo, a tots los pobles.
Ah! y aisó portarie uns atres coses, farie falta vidre, carratells, obres, …. Tos u imagineu, u tenim tot, sol mos fa falta un home que dono lo pas aván y que isquen eisos dinés que alguns tenen amagats davall de la rechola.
Ñaurie que estudiá les diferentes clases de chinebres que tenim, a ver quines llaos eren les mes bones, o inclus mesclales pa donali eie gustet particulá de la chinebra del matarraña.
Y seguin estudián. Ñaurie que mirá si servien les llaos de les sabines, que son mol paregudes.
Mes trevall pa mes chen, a estudiá y esperimentá.
Mira que si de esta paret eisire una idea aisina y se puguere fé.
Enrecordeuton que tot lo de este terreno te un gust espesial, lo gust que li done la nostra tiarra, ademés tenim ilusió y chen chove pa tirá per aván.

FIN.

La trilla 6 - 2

La trilla 6 - 2

Si algún camí voltaes masa de repen o agarraes algún muntañeta de trilla que se habie fet al rechirá, podies “fe mún”, (lo trill en ve de doná voltes damún de les espigues, arrastrabe tot lo que trobae y fae un muntaña, sense disá res de palla damún de la era, y donan voltes damún den tiarra, fen rastres y pedretes, que después eisirien com grapisos). Ñavie que pará al animal, eisecá lo trill, estendre lo mun per tot lo forat que se habie fet al repetá, fica lo trill atre camí be y a seguí donan voltes.
Deuriem parlá del senteno, era la palla mes dura de tots los grans, la que mes tardabe en trillás. Tamé solie sé la més llarga, per aisó, a camins, si se acababen les soguetes, se solie utilisá pa lligá les garbes. Se chunien dos o tres rams de espigues de senteno, lliganlos entre ells y en “la corda” que resultabe, se lligae la garba. (A estes “cordes” s’els diebe “vensills”.)
Per eise matéis motivo de sé la palla mes dura, ere la mes difisil de trillá, la que més tardabe en partis, en chafás. Normalmen ere lo radé grá que se trillabe. Los grans estaben clavats dintre de fundes a la espiga y, per aisó, estaben mes defensats de si plovie, pa bañás menos. Cuan se trillabe, habíe que procurá no corre mol, pues al sé les espigues mes llargues y mes dures, a voltes se enrollaben als silindros en tal cantidat que n’ols disaben dona voltes y faes “mún”. Ya sabeu, a pará, eisecá lo trill, soltá les espigues enrollades als silindros, estendreu tot atre camí, ficá lo trill be y a continuá donán voltes.
A camíns cuan se fae mún, se aprofitabe pa engrasá los silindros. Se fae, puchán la vinagrera del oli, y mentres estae lo trill eisecat,se posaen unes gotes als puestos agón donaben voltes los silindros, sels fae volta, hasta que anaben finets, mol finets. Ñabie que cuidá los ferramens, que, encara que eren primitivos, eren los únics que teniem.
Lo blat, pa mí ere lo mes fasil de treballá y lo mes agrait ya que de ahí eisie la farina y de la farina, lo pá, alimen fundamental, mol fundamental pa l’alimentasió de les persones y d’els animals.
La sibá o sibada, según los pobles, ere lo minchá diari de les mules, tenie mol mala baba de treballa, pos lo pols que fae, se posabe al cos y te picae per tots los puestos, sobre tot a la esquena, allí agón no te podies rascá.
Per atra part, la avena, de utilisasió pareguda a la de la sibá, la palla ere un poc mes dura, y algú diebe que lo seu pols tenie efectos curativos pa alguns mals, o per lo menos que los calmae un poc.
A voltes los trilladós que anaben al trill, estaen contens y cantaen jotes o cansons, según les afisions y virtuts de cada un.
A la esquena de la era ñavie un atra dels veins, que tame cantaven y faen los mateisos trevalls que natres.
Contaen una historia del pare de familia dels veins, tenie dos chics que sen portaen poc tems. Lo gran estave a la mili, entonses la mili encara durave tres añs. Y li va toca aná tame a la mili al segundo fill.
Mira per agon, lo pare va pendre mal a una de les garres y al veure que se quedaríe sol y malal, si sen anave lo segundo chic, va agarrá lo montante y sen va aná, caminán, desde lo poble hasta Madrit, pa reclamá que, com ell estave mal de la garra, li disaren al chic pa que li achudare a treballa la tiarra. No li van fe cas, claro.
An aquells tems no ñavie homens del tems, pero no fae falta, lo rubio savie un mun de coses. Ñavie camins que, allá llun, per les carreteres (per les ventes) apareisie un nugolet al sial, no sé com u adivinave pero mos cridave a tots, “venga a repetá, que ve tronada” y tots, corren, sense acavá de trillá, repetaven les espigues, estigueren com estigueren, les faem en una tonga y, a voltes, hasta lis posavem unes borrases per damún. Y al cuart de hora se habie format una nugolada, se habie posat damún de natres y escomensave a plaure.
Cuan se pasave, disaem que se secare un poc la era, o seguiem al dia siguien, si ya ere tart. Se llevaven les borrases, se estenie atre camí la tonga, per tota la era, se disabe eisugá un poc y a trillá com si no aguere pasat res.
Uns atres camins, se veien nugols, pero lo rubio los mirave y no dieve res, seguie tan tranquil y natres seguiem trillán. Y atinave, no plovie.
Los fumadós, en aquells tems faen los sigarros en tabaco (caldo) y en paperets de fumá. De eisos fumarros caien multes purnes, tots portaen les camises cremades, en foraets, pero aisó aguere segut mol perillós fumá mentres trillaben. Alguns pa combatí les ganes, agarraben un troset de rome, de la punteta de les rames, pelaen lo tochet del costat que lo habien tallat de la rama, sel posaen a la boca y lo anaben chupán e inclus moseganlo y en aisó sen els anaven les ganes de fumá.
Lo agüelo que ha tingut mols proyectes y cap realidat, va pensá que aisó podie achudá a disá de fuma y va está mols dies pensán en com feu y va prepará un trevall de treinta y tantes fulles. Tenie un amic que ere del partit que en eise momen manabe a la DGA, li va doná lo trevall, per si podie interesá, no sé agón lo va portá, ni quí lo va estudiá o revisá, pero als pocs dies, li u va torná, dienli que sí que podie interesá, inclus que ñaurie alguna suvensió, pero que a parti de eise momen, lo diau per sen de lo que se empleare pa eise proyecte, tenia que donalu al partit. Bueno pues ni proyecte, ni trevall, ni suvensió, ni diau per sen, me vach torná los papes capa casa y per algún caisó deuen está dormin, desde entonses.
Idees lo agüelo na tingut moltes, pero, per lo que se ha vist, poques han segut bones.

Seguirá..........

la sega 2

Avui torno a escomensá en pendre la fresca, que mos vam quedá ya al campo.

+ Val, val, com se note los
chovens, mol estudiá, mol estudiá y al final no sabeu ni charrá.

Si no presentes lo asunto del que vas a parlá. Com vols que los demés t’entenguen.
- Atre camí igual….¡A la faena!. +Bueno si se queisen la culpa sirá teua. “En aquell tems, al nostre terme, ñabie cuatre llaos que se sembraben y se cullien, claro:
lo blat, lo senteno, la sibá y la avena. Alguns tamé sembraben veza, pero aisó ya es un atra cosa. Cuan yo era mol menut se segabe arrencán en les mans los trosos mes difisils y segan en les fals. Arrencá se fae, com hay dit avans, en los trosos difisils, les boretes dels albres y de les parets, o tamé perque no ñabie prau fals y pa no está parats, los que no tenien ferramenta pa segá, cullien arrencán lo sembrat. Les espigues eisien en un terroset de tiarra, que ñabie que espolsá, pa que sol quedaren les arrails.
Los que tenien la sort de tindre fals, segaben acachats, pobres riñons, en una ma tallaben y al atra portaen una soqueta (o caiseta según los pobles), pa aná replegan lo sembrat y no tindre cap de acsidén, perque se podien tallá en la fals. De cuan en cuan se cambiaben los que arrencaben y los que segaben, pa que no fore tan pesat. De estes dos maneres segaben los que eren mes pobres y los que no tenien chen pa dallá, per cualquier motiu, no tindre dalla, o alguna persona que la puguere dú.
Cuan portaben un ratet segan, los que arrencaben, disaben aisó y se dedicaben a fe gavelles, garbes y muns. La gavella se fae en un rascle estret, se igualaben totes les espigues, segades, en una mateisa direcsió y se fae un muntet. Se posae una sogueta (vensill a uns atres pobles), estirada antiarra, y damún se anaen posan gavelles, en les espigues, una en cada direcsió, cuan lo muntet te arrivabe a la sintura, agarrabes la sogueta per les dos puntes y apretabes tot lo que pugueres y cuan ya no podies més lligabes en un nugo especial, pues inclus pillabe un grapat de espigues. Asó ere pa que després fore mes fasil soltau o deslligau, a la era. A este mun lligat se li diebe garba. Estae prau lligat, pa pódela maure de un costat al atre, pódela carregá pa carrechala y portala a la era. A algún poble la sogueta ere de corda y lo vensill lo que se fae lligán les espigues entre si. Servien pa lo matéis, pa lligá algunes gavelles y formá una garba. Les garbes se posaen en muns, pa que si plovie, cuan menos se bañaren, milló, sino granaen y se faen malvé. A estos muns acudien alguns animalets del campo: Les perdius y les seues perdiganes, pa busca minchá y refugio. Les ratetes del campo, pa lo matéis, inclus algunes hasta criaben allí. Les serps pa intentá minchás a les unes y a les atres. Y los conills pa minchás lo grá y torná a la seua cachapera. Cuan se acababe un bancal y les garbes se habien posat en muns, se rasclechabe tot lo terreno que se habie segat, pa replegá les espigues que se habien quedat soltes o perdudes per entiarra. Eise rascle ere mes gran que lo de fe gavelles. Inclus a alguna casa ñabie un rascle mes gran, al que se chunie una mula y se pasae per tot lo bancal rasclechán. Si ñabie molta chen, se respigabe, ere aná caminán per tot lo terreno cullit, replegán les espigues que no habie replegat lo rascle. Los domenches, en aquell tems, ere obligaori escoltá misa. Lo siñó retó ne fae una (la primera misa) a les cuatre del matí. L’agüelo “Sebeta” que entonses ere un crío, achudabe a misa, com a monaguillo, se sabie les orasions en llatí, encara que (no hay posat aunque, perque doña Pilar me va enseñan, poc a poc y yo encantat y orgullos de dependre), en aquells tems, no sabie lo que diebe. M’enrecordo que un día, al tindre que achudá a misa, vach aná mes tart al campo y pel camí te trovabes de tot. Allí a la bora de una paret ñabie una serp, parda, llarga. Com a crio, travieso, li vach tirá una pedra, ella se va enfurruñá y va enfilá capa mí. Ya me veeu a mi saltá y corre cap atrás, escapán. Y ella, bufán, no sé a quina velosidat anabe que se va enroscá a un timó que ñabie al mich de la senda, agon fae un momen habie estat la meua garreta. Al fallá, se va piarde pel atre costat del camí. Y yo vach arrencá a corre y no vach pará hasta arribá hasta agon estabe la familia, en una cara mes blanca que lo alchés (yeso). Tots se van doná conta y s’en van enfotre del menut… Aisi deprendrás a no molestá a ningún animalet.” Los domenches se treballabe casí com un día normal, encara que, per la tarde, se plegabe un poquet avans, pa intentá arrivá al cine y al ballImagineutos un crio de nau o diau añs, al cine encara, pero al ball… Asó u comento en relasió a lo que l’atre dia contabe Ramón.
Cuan arrivaben les cuatre de la tarde, ya escomenzaba a preguntali al Rubio: “Tio, ¿sego o arrenco?”. Y ell, que ya estabe acostumbrat a la pregunta, per uns atres domenches, te diebe: “Sega, sega…”. A les cuatre y micha “Tio, ¿sego o arrenco?”.  Encara que ya sabies la contestasió, sempre te quedabe la ilusió de que algún camí se equivocare. Pero, NO: “Sega, sega…”. A les sinc “Tío, ¿sego o arrenco?”. Hala! Pesat, arrenca. Habíe dit la paraula mágica, disabes lo rascle, la fals, la pichella o lo que portares a la má a eise momén, y escomensabes a corre barranquet abais, L’aire que faes al corre te llevabe lo sombrero del cap y se quedabe penchat a la esquena en lo cordell. Lo rubio, en la cara enfadada per defora, pero enriense per dintre, sol veie una polseguina que anabe desapareisén cuan lo camí donabe la revolta.” +En qué poquet erem felisos.