Mostrando las entradas para la consulta chuní ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chuní ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Una historia possible 3. Les Aldees del Valensiá y del Balear

Una historia posible 3, Les Aldees del Valensiá y del Balear.

La Aldea del Valensiá, que ham dit que la podem ficá a cualquier puesto del terme que va ocupá lo reinat de Valensia; al seu naissimén li podem posá la mateissa historia que a la Aldea del Chapurriau.

Los árabes se aprofiten de la debilidat dels radés añs dels reys godos y casi, sense donamos cuenta, conquisten la machoria de España y dintre de ella los terrenos de la Aldea del Valensiá.

Al arrivá los conquistadós, algúns sen van més amún, inclús a Fransa, pero uns atres la machoria se queden a la seua tiarra; al fin y al cap, igual es pagá contribussións a uns com als atres, avans als godos, ara als árabes. Los veíns, a tots los puestos, sempre son los sacrificats, los que paguen a uns o als atres.

Als valensiáns que se queden vivín en los árabes, los diuen mozárabes. Esta chen, al arrivá los amos naus, seguís a les seues cases, separáes de les dels amos; en lo seu parlá: lo llatí romansechat, mesclat en palaures dels anteriors poblados (íberos, celtas, celtíberos, godos, visigodos, …), poc a poc tamé ne agarren algunes del seus amos actuals, pero adaptánles a la modalidad valensiana del llatí romansechat.

Los árabes uns camins van tindre un rey pa la machó part del terreno, y uns atres teníen un rey pa cada tros del terme (reinats de taifas), pero los valensiáns may se lliuráen de pagá a uns o als atres.

Tenín en cuenta que part del terme está pegada al mar, alguns dels 
valensiáns son marinés, se note la influánsia que van tindre en ells, aquells marinés (feníssios) que van vindre del atre costat del mar. Per aissó seguíssen pescán y fen viaches, per tot lo mar que los bañe, venén les coses que los sobren y comprán les que los falten. Com los fenicios compren les coses barates llun del seu terme y les venen cares als seus amos y als seus veins. Aissí se guañen la vida part dells.

Pero lo mar te los seus perills a camins les tronaes fan esfonrá los barcos, perdén als marinés, los barcos y les coses que habíen comprat. Uns atres camíns son los pirates; ne ñan abundans; los que los asalten y los furten los barcos y lo que habíen comprat; demanán bona cantidat de dinés si volen recuperá lo furtat y los barcos; a voltes  se queden en tot y u venen a un atre port, a un atre puesto. Los comersiáns que habíen preparat lo viache u han perdut tot.

Per aissó a camins se reuníssen un grapat de tendés y preparen caravanes que van per an tiarra a vendre y a comprá, a fé los matéissos negossis que los barcos, pero caminán. Ahí ñan dos inconveniéns:
lo tems, coste mols dies fe lo viache, caminán, a piau o encara que sigue en caballs, que éstos tamé se cansen; y torná; y los lladres dels camins, per lo que ña que contratá soldats que vasquen en les caravanes donán escolta, aissó encarís lo viache.

Damún tenen que pagá als amos dels termes, per los que pasen. Diuen que per la protecsió. Un atre problema més.
A cambi, a voltes ña chen que vol viachá, de un puesto a un atre y se afechis a la caravana a cambi de pagá dinés per la compañía y per la protecsió dels soldats.

Desde fa uns añs cuan tornen, sels sonen chuní algúns trovadós. Son chen instruida que venen pa quedás. La machoría venen del país de Languedoc, aon parlen lo llemosí. Esta chen ademés del seu parlá tenen fassilidat pa los parlas y enseguida deprenen les formes de los parlás del terreno, lo árabe y lo llatí-romansechat-mesclat, que sense tantes mescles tamé se parle a Fransa, pos los romans tamé van conquistá este pais. Se guañen la vida fen charrades, a camins en verso, pa los jefes árabes, contánlos histories y aventures. Al matéis tems fan de maestres pa la chen que vol dependre. Asó fa que, al tems, palaures de les seues se mesclon en lo parlá de la Aldea del Valensiá.
Com son los que tenen fama de sabé parlá, la chen los demane opinións en asuntos del parlá y pa fe papes. Poc a poc se va creán una mescolansa de tots los parlás, que a cada puesto es diferenta, pero que al remat se entenen tots.

La señal de que son diferéns es que cuan Jaime I los va conquistá, encara que parláe algo paregut al seu reinat de Aragó, lo va trová tan DIFEREN que va maná traduí les leys que teníe al seu reinat y que ara se usarien tamé aquí; al Valensiá, com un detalle pa la chen de eise terme y del reconeisimén de la seua forma de parlá.

Al atre costat del mar, ña unes isles, y allí está la Aldea del Balear, a aquell terme, dominat tamé per los árabes la evolusió del parlá ha segut mol pareguda a la de la Aldea del Valensiá. Lo únic que allí lo resultat es una mescolansa més tancada, al tindre tan poc terreno pa esténdres y pa ressibí influánsies.

Pero tenín cada aldea lo seu parlá, cuan los marinés de un costat arrive al atre, se seguíssen entenén casi tot de lo que parlen. Ña que tindre en cuenta que la mare de les lletres ere la matéissa: lo llatí romansechat y les demés influánsies mesclades, tamé.

ATENSIÓ:

Coinsidín en lo que acabo de publicá avui, se ha dut a la paret un trevall sobre lo prime llibre impres a España, que va sé a Valensia y en lo parlá Valensiá, lo podeu veure a la paret.

Ara si me ha cridat la atensió es per algo que diu eise llibre y que te que veure en esta charrada que esteu llechín y que espero que sigáu llechín:
(N. E. Alguna errada trobo an este texto de deball:)

Les obres e trober dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratissima verge Maria foren fetes e ordenados per los trobadors dei e en cascuna de les dites obres scrits responents a una sentencia o seria dl mes prop insertal libell o cartell ordenat p lo molt Bernat fenollar preuere e domer de la Seu dla insigne Ciutat de Valencia de manament e ordinatio del Spectable senyor frare Luis del puig Mestre de Muntesa e Visrey en tot lo Regne de Valencia. Lo qual senyor com adeuot dela uerge Maria posa en la dita Ciutat de Valencia una Ioya e tots los trobadors a onze dies del mes de Febrer…”.

Penseu: "FETES E ORDENADES PER LOS TROBADORS...."

Enrecordéuton de asó cuan acabéu de llechí lo meu trevall dintre de diau dies.


Seguirá......

EMOSIÓ

EMOSIÓ

Avui lo agüelo “Sebeta” ha tingut una emosió mol gran per moltes coses.
Li han donat lo premio de “Narrativa dialogada” de la F.A.C.A.O.
Ha conegut en persona a un grapat de amics del Chapurriau, als que sol coneisie per la paret.
Me hay emosionat, avans de escomensá la meua charrada, mentres la meua charrada y al acabá la meua charrada.
Ha segut un rato maravillos, resibí un premio per parlá la teua llengua, rodechat de amics que han tingut lo detalle de fes un mun de kilómetros, sol per acompañam en eise momén, algú inclus en muletes.
Hay pogut saludá y abrasá en persona, a chen que había saludat y abrasat mols camins a la paret.
Algú ha plorat en mí, mentres llechía; espero que ñague algún momén, al pasá lo tems, en que mos pugam enriure en la mateisa forsa.
Y me hay emosionat, cuan al acabá la charrada, la meua neta, de 8 añs, se me ha abrasat y me ha dit: “Yayo, yo vull que me enseños Chapurriau”. Ahí está la forsa, ahí está lo futuro. No podem disá que un día los enseñon catalá.
Alguns me han demanat que com ha ñagut chen que haguere vollgut está y no ha pogut vindre que posa aquí lo discurs. Ting que advertí que es un poc llarc (quinse minuts).

A partí de demá escomensaré a publicá lo trevall que ha segut premiat.
Bona nit.

////

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestro problema; el problema del Chapurriau.
Sé que algunos no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender, sino, le pueden preguntar a algún vecino de butaca, los conocerán por el brillo que hoy tienen sus ojos. Sino al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que no hayan entendido.

Bona tarde:

Avans de escomensá la meua charrada, vull doná la enhorabona als atres guañadós de este concurs. Vull aclarí que lo que vach a dí ara sol me represente a mí; no sigue cosa que diga alguna barbaridat y penseu que es cosa de tots. No; lo que seguís sol es cosa de Luis Arrufat.

A tots los aspirans que se han presentat a este concurs; los vull dí que: “yo NO soc lo milló; sol soc lo que ha guañat este añ”. Seguiu intentanu; al añ que ve, vatres podeu está, a on avui estic yo.

Y ara anem a escomensa:

La primera palaura que me ve al pensamén es GRASIES, grasies a la Federasió de Asosiasions Culturals del Aragó Oriental; grasies al Chapurriau, a tots los que parleu eisa espesial manera de parlá nostra; grasies a tots los que no han pogut vindre; y grasies, al remat, pero no menos agraides, a la meua familia.

GRASIES a la Facao per haberme donat la oportunidat de podem presentá al concurs y damún, escribín en la meua forma de parlá.
Grasies per haber valorat lo trevall presentat; fet en molta ilusió y molta esperansa per un agüelo; y sobre tot grasies per haber disculpat les faltes de ortografía y gramaticals. Ting que reconeise que han segut mol bona chen al perdoná les meues faltes, perque sé que ne ñabíe moltes y gordes.
Yo crec que van veure la meua edat y van dí: “éste, en los añs que te, igual no se pot presentá al añ que ve, anem a donalu esta volta”.

GRASIES al Chapurriau. Grasies per donamos lo podé tindre una forma de parla NOSTRA, una forma de entendrenos entre natres, entre tots natres; es pa lo que deuen serví les llengües; grasies per se diferenta a totes les demés, encara que pareguda a moltes atres, per vindre del romanse, com elles.
Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se va aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.
A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.
Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espentará per la atre; mos invadirá completamen pos volen que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Ya son masa enemics.
Los que parlem lo Chapurriau, no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papes; som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; cada un lo parlem en les nostres particularidats, pero tenim una gran sort, cuan parlem y ara tamé CUAN ESCRIBIM, ham demostrat que mos entenem tots.
A cada poble, yo casi diría que a cada casa, se parle de una manera, pero al remat tots mos entenem. Asó no té res de raro; a Cataluña, per més que tinguen gramática, desde fa sen añs, tamé pase lo mateis; no es igual lo catalá de Tortosa, que lo de Lérida, que lo barseloní; lo del delta o lo de Gerona. A Valensia yo hay comprobat que tame pase aisó; no es igual lo valensiá de la Capital, que lo de Castelló o lo de la provinsia de Castelló. Igualmén no es igual lo mallorquí que lo ibisenc. O sigue que a tots los puestos ha pasat lo mateis, no es un defiacte nostre. Y, encara en tot, al parlal a cualquiera dels terrenos, mos entenem. Tots ham evolusionat de aquéll parlá primerenc. Aquell Chapurriau del Reinat de Aragó.
Si mirem un poc, lo mateis pase al castellá; son diferentes les formes de parlal a Asturies, a Galisia, a Andalusia, a Aragó o a Valladolid y, encara aisí, tots mos entenem en eisa llengua.
Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.
Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, no sol volen afechisimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen.
Los de Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.
Va ñaure un día, en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; més de mil dosentes; demanaem que mos escoltaren; demanaem un dret; algo a lo que teniem dret: que mos disaren lo chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñariem als nostres fills y aisí lo chapurriau seguirie vivin; se mantendríe y lo u podriem disá als que vingueren detrás.
Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, aná a parlá en natres o cridamos y haguerem vingut; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen ofegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos imposen lo catalá; y aisí no se podrá viure.
Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogavars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”.  Y no mos podrán fe callá.
Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es mes importan, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.
Al mes de mach de este añ, este agüelo se va enterá de les preocupasions de un grapat de valens, valens de mols pobles; de totes les edats, de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau, casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá. Com sempre, lo peis gran se minchae al menut.
Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots, tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es este premio. U hay fet com hay pogut, en lo chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.
Ara que podem; ara que mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá; moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen; sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la ánima de esta tiarra, y som un poc caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem segí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.
Pa acabá: “Amics de “Yo parlo Chapurriau”, volieu un escrit, algo que mos posare daván de la chen; ara ya tenim algo, lo agüelo “Sebeta” ha fet lo seu trevall, ha cumplit, ara tos toque a vatres, teniu que SEGUÍ. Este premio es vostre.”

Ara, me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la meua bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dintre la mateisa sang, la sang del chapurriau. Que este premio tamé es dells. Que este premio, pa natres, es gran, mol gran y ne ña pa tots.

Pa acabá:
GRASIES: a la meua familia, a ells sol los vull di: “Grasies per aguantam, Grasies per está ahí.”
Moltes grasies a tots. Y BONS NADALS.
Bona tarde. Buenas tardes.

Abucheos al alcalde de La Fresneda al hablar en catalán, Javier Adell :


Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.

Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.

Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.

Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.

Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.


Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.


Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.

A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.

En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.

Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.

En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.

Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.

Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.

Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.

Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.

Passiánsia, per favó.

Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.

Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.

Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ

Anécdotes de un disapte, (15/12/2018): TENIU RAÓ.

Pulsera, chapurriau

Aquell día casi tot va se bo, va ñaure alguns entropessóns, pero eissos son normals cuan se camine, mai los tindrás si estás parat.

Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posáen de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit.

Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.

/ Luis, este bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196, Osca (Huesca) tamé li sonaríe catalá a consevol. Lo ocsitá, plana lengua romana, sone casi igual que lo catalá, perque es un dels seus dialectes. /

bando, Pedro II, rey de Aragó, 1196, Pere II, als presentz

Molta chen, homens, chiquets, dones van está fen doctrina pa que la chen se arrimare a la taula, uns repartín fulles, uns atres parlán, convensín als passecháns y casi tots fen les dos coses: repartín fulles y parlán.

Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.

Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.

A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.

Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne 
ñan de aragonesosy li hauríen enseñat que la nostra llengua ere lo catalá. Ell va dí que sí, que estáe tot documentat y ell hu teníe mol clá.

Vam escomensá a raoná:

Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.

Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.

Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.

/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /

chapurriau, Mistral


Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?

¿Per qué no fáen los estudis al revés?

Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.

Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.

Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.

Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná.
Bona nit, bon home.

Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.

Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”. 

Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:

+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:

TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.

Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.


Anales de Aragón

Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico

Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.

Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.

Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.

FIN

Lo Catalá

Lo Catalá.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.

La que vach a posá es una opinió, pero ne ña unes atres, casi segú que les dels cataláns no estarán de acuerdo en la meua.
Al sigle vuit (VIII) los moros Omeyas dominaben España, pero no se van contentá en aisó van voldre seguí guañán tiarra y van amenasá a Fransa. Los fransesos (Carlomagno) van reñí en ells y los van guañá y los van espentá cap atrás.
Y per si a un cas, van pillá un tros del nort de España y lo van fé de colchó o frontera entre los moros y Fransa.
Més o menos per los sigle nau (IX), los fransesos, que an aquell tems encara los dien “francos”, a eise tros de la part de España aón ara está lo que li diem Cataluña, van disá una chen organisada en condats.
Al prinsipi dels tems als que vivíen allí los dien “layetáns”, de la antigua provincia romana Lacetania, pero fae falta més chen y van vindre de Fransa. Los que los manaen eren nobles de Fransa, lo que va pasá es que los fills de éstos van aná naisén a la Marca Hispánica, que es com se li diebe an aquel tros de terreno, y ya sels considerae com veíns de allí, pero veníen dels francos y com allí de aón veníen parlaen llemosí, es la llengua que van portá aquí y que poc a poc se va aná fen la koiné dels condats. O sigue eren fransesos y parlaen com ells.
España estabe plena de castells, Chateau en francés. Los francos a la chen que vivíe a eise terreno ple de Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.
Per un atra part als españols tamé sels díe castelláns, del llatí castellatus, castellanus. Tiarra de Castells y chen que viu an eisa tiarra. De ahí vindríe “castellano”, la llengua que parlae esta chen.

Castells, los diebe Chatelain o sigue chen que viu en castells.

Algo paregut va deure de pasá al atre costat. Al sigle dotse (XII), als condats que depeníen del de Barselona, sels escomense a di condats cataláns, ((châtelains = cataláns), de ahí Cataluña, y de ella, com va pasá en lo castellá, a la seua llengua se li va di catalá, llengua que parle la chen que viu als castells de aquell terreno.
Lo nom de Cataluña se li va aná donán a totes les tiarres que se van aná chunín als condats del prinsipi de aquella Marca Hispánica.
Com les fronteres van aná cambián, lo aragonés que al prinsipi se parlae a gran part del reinat de Aragó, se va aná perden (radés del sigle XIV) per la invasió del castellá, quedanse sol a eisa part del terreno que més tart se va chuní a Barselona y a la nostra part de Aragó, per aisó la llengua dels dos trosos se paréis tan, pero perque es aragonés. En los radés añs eisa manera de parlá se ha tornat com una llengua de frontera, perque palaures dels dos costats se mesclen en les del atre.
Entonses chen que sentíe a uns y als atres diebe que se parláe catalá o un catalá mol raro, claro perque este segundo no u ere, ere lo nostre chapurriau.
Dispués va vindre un desnaturalisat de la nostra tiarra y mos va entregá als cataláns y va di que lo nostre parlá se li die catalá de Aragó y desde entonces aisí li diuen ofisialmén. Per aisó a tots los puestos, sobre tot als diaris, radios y tv, subvensionats, li diuen catalá. Y la chen normal que se creu lo que diuen ells, ya se ha convensut de que eise es lo seu nom.
Per un atre costat mos ha fet mol mal la cátedra del catalá, perque a tots los que han estudiat allí los ha convensut de eisa idea y ara pase que ells se u creuen, sense estudiá si tenen raó o no.
Y aisí mos trovem historiados que agranen cap a casa o sigue cap a eisa idea y chustifiquen tot per lo que los han enseñat. A tot lo que se va parlá al reinat de Aragó li diuen Aragonés, pero se referisen a lo que ara se li diu Aragonés o sigue la Fabla. A natres no mos donen cap de oportunidat. Lo que los han enseñat es que parlem lo catalá y ahí se han quedat sense baisá més a fondo.
Sol faltae lo institut del catalá que acabará de asolamos. U sentisco chiquets avui no ting atres idees o reñim o lo perderem. Ya no quede més remei. No podem doná ni un atre pas atrás. Sol tenim un camí o MORT o VICTORIA. Natres u ham de fe. ¿A qué esperem?

La trilla 3, Lo carrechá 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-3-lo-carrecha-2.html

La trilla 3, Lo carrechá 2

Habiem quedat en que anaem a chuní la mula al carro. Lo corral estave dos portes mes amún. Allí estave lo carro, se chunie al animal y ala cap lo terme de Fórnols.
P’el camí, lo Luiset porte les riendes, y lo agüelo, va dintre de la caisa, intentan descansá un poc, lo día es mol llarc.
Lo sagal, com veu que lo jefe está mich adormilat y que la mula se sap lo camí, portan les riendes a les mans, tanque un momen los ulls; com es de nit, lo animal agarre lo camí mes fasil y cruse per damun de un regué de la aigüera, lo carro salte, lo menut aubris los ulls, jolines qué casualidad, s’ils acabo de tancá y pa disimulá un poc escomense a chulá una cansió del Duo Dinámico. Pero lo agüelo, sense aubrí los ulls, li diu “ya pots chulá, ya, que ya hay vist que lo tren sen ha eisit de la via”. Vaya manera mes diplomática de dili tonto a Luiset. Lo que sí tos podeu creure que ya no va torná a tancá los ulls. Ademés la culpa ere de la mula,…. o no?.
Sense mes problemes, grasies a Deu, van arrivá al campo. Van disá un momen a la mula, sense soltala del carro, que descansare y pasturare. Y ells sen van aná a la presquillera de la parada. Ya ñavie algunes presquilles que estaven grogues, ne van agarrá una dochena de les que pareisien mes madures, pa diná pa la familia y a carregá lo carro. A la agüela li donarien una alegría, les presquilles del Terme de Fornols, pa ella, son les millós del mon.
Cuan arrivaben al mun de garbes, va eisí una perdiu en les seues perdiganes encara menudetes, lo crio va aná corren detrás, non va agarrá cap, se habien escapat totes (estos animalets cuan son menuts tenen lo coló de la tiarra y después de corre un poquet se queden completamen parats y encara que les estigues a pun de calsigals no se moven) bueno y ademés encara ere de nit y no se veie be. Bona escusa Luiset y ya saps com la rabosa y los raims “estaben viarts” verdat?.
Se umplie la caisa del carro, se habien llevat les fustes que faen de piso, pa podé ficá dos o tres garbes mes a la part de bais, después se carregabe lo piso normal, y damún dos pisos mes, en total cuatre altures y ademés per tot lo rogle se posaen totes les garbes que se podien, sempre que no molestaren a les rodes, al maures.
Aisó suposave una bona altura, per lo que, durán lo viache, ñabie que aná penden pa que an algún grasó o aigüera, no donare la volta lo carro y la bestia.
Si la faena se fae en animals, sense carro. Se posaen los carrechadós, damún de la albarda, a la part de davan de cada carrechado ñabie una corda mol llarga, replegada.
Al arriba al campo, se posae una garba al sentro de  un costat, después dos al atre costat, ara dos al prime, una a cada costat de la primera y un atra al atre. En total sis garbes, si lo animal ere menut. Si ere una mula o un macho, se li carregaben hasta vuit garbes, cuatre a cada costat, pero carreganles de una en una o de dos en dos, pa que lo pes no fare caure al animal y a la cárrega.
Les garbes se lligaben en aquelles cordes tan llargues que hay dit avans.
Per tot lo camí, anabem replegan les espigues que caien o les que habien perdut uns atres. Les espigues del camí eren de quí les replegare. Cuan ya ne tenies un grapat, les ficaes, entre les garbes y a seguí replegán.
Y de esta manera a seguí fen viaches, hasta acabá de portá tota la cullida a la era. Pero lo que faem natres, ere portá prau garbes pa una trillada y a trillá alló. Después pa un atra y a torná a trillá y aisí hasta acabá.
Al descarregales a la era, les garbes se anaben fican unes damún del atres, fen un mun, per si plovie.
Ya saveu, mai plau a gust de tots, y menos a eise tems.

Seguirá......

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.

En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengüa se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemen mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengüa, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribin en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

24 de mars de 2018

Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.

Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.

Tols (tos) vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol  se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.

Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.

Aquí no sentireu los aplausos, a les meues orelles encara resonen, la chen de aquella tiarra es mol agraida.

Disculpeu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: 24 de mars de 2018. 1/4

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.

Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.

Todo lo que aquí se va a decir, son reflexiones, pensamientos de un abuelo que, en representación de ese grupo de valientes, les va a contar sus experiencias; no vamos a entrar a discutir con nadie. Lo que voy a decir sólo son opiniones mías. Ideas del abuelo “Sebeta” y como tal las tienen que escuchar. Esto no es una charla magistral, no es un discurso de un gran orador, no quiero dar lecciones a nadie, sólo son cavilaciones de una persona que, llevando el chapurriau en el corazón, ha vivido muchos años; una vida ya casi completa. Y ya saben, muchas veces el diablo sabe más por viejo que por diablo.

Bona tarde:

Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.

Vull aclarí que natres an este terreno li diem chapurriau; uns atres li diuen “romanse aragonés”, fragatí, literá, maellá etc. etc., pero tots mos referim a la mateisa llengua, a la nostra llengua, a la nostra manera de parlá.

Ara que podem; ara que encara mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá. Moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen. Sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la forsa de esta tiarra; l’ánima de esta tiarra, y som una mica caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem seguí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.

Ña alguns, inclus de la nostra tiarra, que mantenen que lo que parlém es lo catalá; es una opinió, com la nostra; natres la respetem; y eise mateis respiate es lo que demanem pa la nostra opinió. No volem discutí. Voldriem sé com eisos dos afisionats al fútbol, un seguidó del Barselona, l’atre del Madrit, que, mentres parlen de fútbol, se prenen una servesa chuns, parlán, pero may discutín. No volem discutí en dingú, allá cada un en la seua opinió.

A lo pichó alguna de esta chen, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que li fan parlá ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la manera de parla nostra, la de esta tiarra, la de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pues si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullgue convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó sol soc un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic nostre y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú, o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, pots torna a casa, te esperém, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa; eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, que es la mateisa, lo chapurriau. Venga vine, anem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

Lo que natres defenem, lo que natres volem es que mos dison seguí parlán lo Chapurriau, que no mos imposon lo catalá, perque al sé més gran, al tindre més dinés, al está inclus apoyat per lo Gobiarn de Aragó, al está subvensionat per la Cheneralidat de Cataluña, al enseñal a les escoles als chiquets, al fel ofisial als papés, al obliga a parlal als asuntos ofisials, acabará acotolán al nostre Chapurriau.

Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es més importán, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.

Al mes de mach de este añ pasat, este agüelo se va enterá de les preocupasions de este grapat de valens; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá o en castellá. Com sempre, los peisos grans se mincháen al menut.


24 de mars de 2018. 2/4.


Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.

Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.

Tením un poeta, mol bo per siart, después tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.

Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.

Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.

Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.

Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.

Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.

Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.  Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.

A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.

Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.

Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.

Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.

Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papés.
Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.

24 de mars de 2018. 3/4.

Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.

Que avans se llauraen hasta los bancals mes menudets a on sol cabie un grapat de senteno y que ara hasta les sorts més grans se disen ermá, que se han umplit de fenás, de carts, de malesa. Que ya no se llauren. Que ya no ñá bestiás que les pasturon. Que les oliveres ya no se esporguen, se umplisen de rames, de pollisos, no ña qui entro per allí. Que se han arrencat les més velles, aquelles que ya estáen aquí, cuan los romanos se pasecháen en les seues espades per lo terme, cuan lo seu oli ere un tesoro que lo duyen a Roma pal emperadó. Que lo mateis ha pasat en los armelés, en lo cariño que los agüelos los van plantá y empeltá. Que los seps de la viña están plens de sarmens sense podá, de pampes podrides, los esqueletos dels raims sense cullí, que se han minchat los animalets, penchen despullats, dels sarmens morts. La machoría de les cases y dels corrals en los tellats esfonrats, a alguns puestos ya ha eisit erba y hasta algún albre.

Que los añs están eisín ruins, que les cullides son escases; les olives menudetes y arrugaes y damún los entre la mosca. Lo oli al supermercat mol car, se ha apuchat atre camí lo priau, pero al llauradó no li arrive la puchada, tampoc este camí, cada añ les olives més barates, hasta lo pun de que, a voltes, no val la pena replegales, perque si no tens brasos a casa, te costen més los chornals que lo que te paguen per elles. Pos a disales al albre, perque en los radés añs tampoc ña torts que se les minchon; si estará la cosa mal que hasta los torts, les miarles, les gribes, han desaparegut. Ara ya son los coloms y eisos muisons negres que mos han umplit los tellats, que mos han aplenat los pobles, los que se minchen les olives.

Que mos están arruinán a base de contribusions, que mos ensenen a base de impuestos, que ña mol pocs que u puguen resistí. Les cullides uns añs bones, uns añs ruines, pero uns añs compensen als atres, la cullida del chapurriau sempre es ruina, desde fa uns añs sempre ba cap a bais, mal síntoma, mala sort, aiso no vol dí res bo. Sen va anán. Va desapareisen.

Los agüelos, les agüeles, eisos que ya están al atre costat, mos seguisen mirán preocupats y hasta pareisen enfadats; veuen que lo que mos van disá se está perdén sense remei, sense esperansa de recuperau un día, perque cada camí ña menos chen, se tanquen més portes.

Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …
Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.

Los vells, eisos als que tan voliem cuan estáen en natres, mos seguisen mirán de una manera espesial. Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.

Pero no ringau may, prime lo poble, los quintos, la chen del carré, la poca que quede; la amistat, la unió, la confiansa, lo compartí la vida de cada día, en una mateisa ilusió. Quels vostres fills cresquen chuns, amics, sense rencor, en la inosansia, pero tamé en la forsa de se del mateis poble, de parlá una mateisa llengua.

Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.

Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, per la seua ambisió de poder, no sol volen afechimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen. Han contat moltes mentires, han falsificat papés, se han inventat una Historia, se han inventat una falsa Corona Catalano-Aragonesa, que may va existí, tot es mentira, com tame son mentira los que ells diuen Paisos Catalans. Pero los ha eisit be aisó que se diu: “conta una mentira y fela aná y al remat se la creurán”.

Los que manen a Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.

Va ñaure un día en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; mes de mil dosentes; demanáem que mos escoltaren; demanáem un dret; algo a lo que teníem dret: que mos disaren lo Chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, mols siglos podríem dí; natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñaríem als nostres fills y aisí lo Chapurriau seguirie vivín; se mantindríe y lo u podríem disá als que vingueren detrás.

Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, vindre a parlá en natres o cridamos y haguerem anat; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen aufegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos acaben de imposá lo catalá; y aisí no se podrá viure.


24 de mars de 2018. 4/4.

Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.

Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.

Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.

Vull que ton enrecordeu que les primeres palabres que vam sentí sen menudets van se les de les nostres mares; en Chapurriau; y la primera que vam di natres va se “mare”, en Chapurriau y después, al aná creisen, a una portalá, al brancal de una porta o ballán en la boca a la bora de una orelleta vam dí: “te vull”, en Chapurriau y vam tindre la milló resposta del mon: “yo tamé”, tamé en Chapurriau. Tot aisó, vatres que ara esteu a dal, no podeu disá que se piardegue, que mos u cambion per un:”t’estim”, no veeu que pa natres no sone igual, que no es lo mateis.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.

Com agüelo que soc tos vull dí una cosa més: an esta vida lo importán no son los dinés, ni lo podé, tot asó u tenen ells y u empleen be; lo importán es se honrat en la teua chen, en la teua historia y podé aná sempre en lo cap alt.

Per favó apoyeu a esta asosiasió que avuí nais en tota la ilusió del mon, es nostra, es vostra, achudeula a que la seua vida sigue llarga; diseula que deprengue a caminá, a creise, a fes gran, sempre en lo Chapurriau per bandera. Achudeulos, son amics del Chapurriau, “Los Amics del Chapurriau”. La historia pasará cuentes a vatres y a natres. Que dingú se tingue que enrecordá de vatres dien: “Manán este siñó, manán esta siñora, se va imposá lo catalá, se va piarde lo nostre parlá, lo nostre Chapurriau”.

Que lo día de demá, cuan la machoria dels pobles estiguen deshabitats, cuan siguen monumens vells, cuan los turistes los vasquen veen, perque valdrá la pena veure los nostres carres, los nostres monumens, les nostres iglesies, los calabosos, les neveres o lo que quedo de elles, qui los u esplicó no digue may: “An este terreno fa tems, fa uns añs, se parláe una llengua rara que li dien “Chapurriau””. Y que eise mateis guia no u tingue que esplicá en castellá y mol menos en catalá, que me es igual lo un quel atre. Esforsenmos entre tots pa que eise guia sigue un matarrañenc que los conto la nostra historia en la nostra llengua, en Chapurriau, aisó demostrará que vatres y natres aurem fet lo nostre trevall; lo que teniem que fe; lo que avui, cuan teniem los ulls tancats, mos han demanat los nostres antepasats, los que ya están al atre costat y allí mos esperen pa seguí parlán en Chapurriau, perque al atre costat tamé se parle en Chapurriau, ya se encarreguen ells de que sigue aisí.

Alguns me han preguntat qué es este troset de beta que porto a la muñica, como no arriveu a veurel tos dic es una pulsera que pose “soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”, pero no es un adorno cualquiera, es una pulsera mol forta, com una cadena que te lligue a una forma de parlá, es com si hagueres fet un churamén que te obligue a defendrel, a lucha per ell, a estendrel si pots, o, per lo menos, a fe lo posible pa que se mantingue y, cuan ten vasques al atre acostat, ten vasques tranquil de que si no las fet creise, per lo menos has fet tot lo que has pogut y has disat lo mateis que vas trová.

En este momén me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la nostra bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dins la mateisa sang, la sang del Chapurriau.

Pa acabá, dins de la tristó de tota la charrada, avui te que se un día de alegría, nais una nova asosiasió “Los Amics del Chapurriau”, los batechs sempre han dut alifara als nostres pobles; es un día de festa, de esperansa, de confiansa en tota esta chen que ha trevallat en esta direcsió, en tota eisa chen que se chunirá a ells y quels achudará a creise; a seguí trevallán, sempre en la mateisa ilusió; encara que vinguen crusaes, quen vindrán, no tos desanimeu may; ya sabeu lo que diu lo refrán: “si entropeses y no caus, adelantes dos pasos més” y si caus, aisó que deprens, a eisecat y seguí avansan, sempre mirán a daván, sempre mirán al sial, al sial del Matarraña, un terreno a on se parle y, en chen com vatres, se parlará sempre lo Chapurriau. Molta sort.
Bona tarde.

FIN.