Mostrando las entradas para la consulta chuns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chuns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Historieta 5

Historieta 5 

En la caló que ha fet avui, porto una galvana damún. 

+ No sé si es galvana o caparra (modorra, garrapata). Pero a la paret, ña moguda.
- ¿Qué pase? Atre camí los veins dels dos costats. O los de dintre?? +Mira Luiset, ham de tindre pasiansia, asó es com lo trillá: ña que doná moltes voltes en lo trill, avans de chafá les espigues, després de eise gran treball encara ña que aventá en les forques pa separá la palla del grá y p’acabá ña que palá be la llaó pa apartala de les pedres. Pos la vida es com la trilla ña que aná separán lo bo de lo ruin, pero sense pressa, la aire del tems fará lo seu treball.
- Pa sé de poble qué coses mes enrelligades que diú y, lo milló, es que té raó.
+ Yo sempre ting raó, sempre. -Pos yo venía del carré del Clot de comprá llonganisa y anaba a puntapiaus (puntapiés, tropesons), perque casi no ña llum. Vaya figues bones que té ahí, Ne puc minchá alguna???
+ Pero sense clavá les sarpes (mans, zarpas), que les posarás totes blanetes.
- Es que m’agraden tan. Bueno estes negres, y mes tart, cuan venen, les pardetes, les maellanes pos tamé. Eises hasta seques en farina están bones.
+ Ña que tindre cuidau al culliles, no se pot fe a almostes (grapats), perque se chafen totes y no se poden minchá. Ña que agarrales de una en una.
- Les que pasturen (pastan) mol, per les figueres de una y atra clase, son les avespes y les abelles.
+ Bueno y ara que ya han dit les tontaes de esta nit, anem a seguí…….. “Al 1048, o aisina, va naise a Burgos Rodrigo Díaz de Vivar, cuan va creise se va convertí en escudé del seu rei, va fe guiarres y va seguí creisén. Al 1080, ya ere tot un guerré y se habíe guañat lo sobrenom de “Lo Campeadó”,  que vol dí guerré espesialisat en batalles a sial ubiart. Cuan va veure que el rey volíe luchá contra son chermá, lo va disá. Algúns diuen que va se lo rey lo que lo va desterrá. Com podeu veure no sol a la tribu 
Al Rufatdiscutien los chermans. En la seua chen y el seus amics se va convertí en “Mesnada” o mersenari. Se llogaben igual als cristians com als moros, per una paga y lo dret de quedás part de lo que pillaen mentres les guiarres.
Ya, son pare habíe segut “Capitá de frontera”. Caminán per lo mon, va arrivá a Saragosa, allí lo Rey Taifa Al-Mugtadir, lo va llogá pa lucha contra Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II, que no disaen tranquil al rey de la taifa de Lérida. Al 1081, morís lo rey de Saragossa y le seguís Al Mutaman, éste lo llogue atre camí perque son chermá Mundir, gobernadó de Lérida, se habíe fet amic de Berenguer Ramón II y estaen atacán als casalissis que li pagaben protecsió a Al Mutaman y com la forsa ere gran, no ñabie prau en los almogávars pa defendrels. Com podeu veure uns atres chermans que reñisen, y van….. Lo Campeadó se fique en contacte en los Arufat y al veure la preparasió militá de aquella chen sels endú en ell, en les mateises condisions que si foren los seus soldats. Los dos grupos chuns fan maravilles, se van enfrentá al gobernadó de Lérida y a Berenguer Ramón en la batalla de Almenar y van fe prisioné a Berenguer Ramón II, p’el que los van pagá un bon rescate, que se van repartí. Diu una leyenda que a la vista de la forsa que teníe lo Campeador y lo be qu’els dirichíe mentres luchaven, la tribu li va doná lo nom de Sayyid, que signifique  “lo meu siñó”, nom que poc a poc se va aná convertín en Meu Sydy, Meu Çidy, Meu Cit, Mio Cid, que es com ha passat a la historia. 1084 Volen prepará una campaña pa conquistá Morella y desta manera conseguí p’Aragó una eisida al mar, ha segut y es una aspirasió, mai conseguida, sempre perduda. Pero….. Agost 1086, una gran forsa Almorávide ataque Castilla, per lo que lo Campeadó, ara ya Cid Campeadó, s’envá a ayudá a la cristiandat. Lo rey de Saragossa Al-Musta’in II renunsie a la achuda de Lo Cid, per po a que los Almorávides que venen en molta forsa, li diguen que es un traidó per llogá soldats cristians y aisí la tribu Arufat seguís guardán los territoris conquistats. 1087- Desaparegut per ara lo perill almorávide, Lo Cid torne a Saragossa y li encarreguen atre cami, posá pau al terme de Valensia, que li pagabe “parias” (llogué) al de Saragossa y que atra volta lo gobernadó de Lérida Al-Mundir, aliat en Berenguer Ramón II de Barselona volíen conquistá Valensia. (“No deprenen estos catalans”, dirie un amic nostre menudet) Lo Cid evite lo ataque, pero los dos amics, asolen Murviedro (Sagunt) y desde allí no disen tartí (pará, descansá) a Valensia. Aquí, Lo Cid se canse de luchá pa un atre y se independise, luche contra la parella y en la batalla del Piná de Tevar, situat entre Monroch y lo port de Torre Miró, los torne a guañá y torne a pillá prisioné a Berenguer Ramón II, qui li fa la promesa de no torná a enredá en la zona de Llevant, si lo dise marchá. Y lo dise lliure. (Tampoc lo Cid ne deprén.) Lo Cid, los oferís a los almogávars que seguisquen en ell, pero ells diuen que están contents en lo trevall que tenen y que s’entornen al seu casalisi, aunque pa ells, Lo Campeador, sempre sirá “Lo meu Cid”. Y tornen a casa. Allí les nits que pasen tranquils, sense tindre que eisí a fe la guiarra, se reunisen en los veins, a prendre la fresca y ademés de minchá olives y pastes de armeles, chuguen al ajedrez y al guiñot, que es un choc que se han inventat en la baralla dels cristians. (Son bona chen estos veins, ademés en mols casos son com a familia.) Nota del autó: Com una cosa curiosa ña que di que una de les filles del Cid, después de tans follons en los condes de Barselona, se va casa en Ramón Berenguer III.

Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momén, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrús; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivín; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no hasquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confío, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordo del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechín les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.

Fen mún (2)

Fen mún. y 2.


Avui mos anem a ficá en lo agüelo. Tením moltes coses que contá. Mentres charraba, miraba a la chen y la chen me miráe a mí. Vach veure chen gran com yo; vach veure chen michana, la que més; tamé vach veure chen chove, aisó es mol bo; y pa remat ñabien crios, a lo milló ells no van entendre res, pero que sons pares los portaren de menudets a sentí estes coses ya vol di mol. Vach veure chen en alguna llágrima als ulls; no ere per les meues palabres, eises valien poc; eren per los recuerdos quels traía; lo torná an aquells tems en que los pobles pareisien rius de oli; de pau, de convivansia; de bona veindat de trevallá cada un a seua casa pero al mateis tems tots chuns, perque aisó es lo que se fáe. Me enrecordo de Valderrobles an aquells tems; vindre pa fira era aná de festa; visitá a la familia; als amics; comprares o no comprares res. Me enrecordo del aigua baisán per lo riu; ya se que ere un atra aigua, pero ere lo mateis riu; no ha cambiat. Tampoc ha cambiat lo pon de pedra, ni lo de fiarro ni la plasa; tanques los ulls y per un momen te imagines los carres en ve de coches en carros y animals. Quin recuerdos. A lo milló no faríe falta, pero me sentisco en la obligasió de esplicá un poc la construcsió de la meua charrada y per qué la vach fe aisina. Según com la miros, no te un orden cla. Pero está feta a posta aisina. Tenín en cuenta tota la chen que va vindre ñabie que contals la nostra situasió, entonses ñabíe que repetí algunes idees que ya les habíem dit a uns atres puestos. Ademés ere una asosiasió que naisie, no podiem presumí de triunfalistes, teniem masa problemes; pero tampoc de pesimistes, estem luchán pa eisí a daván y se teníe que notá. De menut, de Luiset, vach trevallá, mes de dos y de tres camins en la menobra y allí vach dependre que si vols prepará un bo simén ña que mesclá arena y simén, la proporsió ya depén. Pos yo, tos haureu donat cuenta, anaba mesclán arena y simén; problemes y esperanses, pesimisme y optimisme; ¿va se bona la mescla? A ver si lo tems mos u diu. Al acabá la charrada molta chen va vindre a parlá en mí. Quina pena no haber tingut més tems pa escoltals a tots. Va sé, es, chen agraida; lo agüelo es un vendedó de fum, un vendedó de palabres escrites en mol sentimén, pero sol palabres, idees; vuides, sense resultats; fum que sen va a la primera volada de aire. La chen se conforme en mol poca cosa; pero que més vullguera yo que doná solusions y no problemes; sol ting bona voluntat y alguna idea regular; tot lo demés son palabres y palabres. Me haguere agradat sentam a una taula en la meua llibreta, com fa Juan Carlos, y aná prenén nota de idees, consells, ánimos, histories; pero “tempus fugit” lo tems se men va aná sense donám cuenta y a lo pichó a algú hasta lo vach escoltá mal o se va sentí defraudat en lo agüelo, perque sempre ñabie chen esperán y no volía quedá mal en dingú y de esta manera, vach fallá a més persones. Desde aquí, un poc tart, vull doná les grasies a tota la chen que me va escoltá y la manera que me van escoltá, casi tres cuarts de hora, sense maures, en silensio, en un silensio total, escoltán y escoltán. Penso que van se masa coses les que vach tocá, pero creía y u seguisco creen que totes ñabíe que tocales. Veía mans que se arrimáen als ulls, mans que se retorsíen de ñervis, de impotansia; de voldre fe coses. Me haguere agradat que los meus ulls hagueren segut una cámara fotográfica, pa torná a veure ara totes les reacsions y podé o sabé analisales. Chen que, sense donás cuenta, dieben que sí en lo cap; que estáen de acuerdo; que en alguna de les coses que diebe lo “Sebeta”, ells, elles estáen de acuerdo; sol per aisó valíe la pena fe lo viache. En alguna cosa no estaba equivocat. Algú me va parlá de que lo valensiá te lo mateis problema o inclús més gort que natres; que natres estáem al prinsipi; que encara teniem remei. A ver si la nova asosiasió u pot pará, pot fe algo. Uns atres me van dí: “aisó que vusté ha dit de que lo chapurriau ere més antic que lo catalá, que u ha disat caure com una posibilidat, fa mols añs un home sabio va vindre al nostre poble a femos una charrada com la que ha fet vusté avui y mos va di lo mateis o sigue que no va vusté equivocat: lo Chapurriau es; deu de se més antic inclus que lo catalá”. Vull que tingau en cuenta que yo sol vach parlá; pero los de la chunta y més chen están en primera fila, a tots tos admiro un mun; ¿Tos enrecordeu de David y Goliat?, pos esta chen está luchán contra CataGoliat sense armes, sense honda, a pit despullat y resistís y aguante, a ver si pronte arriven més soldats a achudals; a fe forsa y si tenen sort, ña algú que hasta los done alguna falsecha pa podés defendre. Tránquils ya estic acabán; cuan me vach fica a escriure la charrada, tos tenía a tots dins del bolígrafo, sino tos vach nomená segur que va se cosa de la memoria del cap, que ya escomense a fallá, perque dins del cor tos portaba a tots. Eise cariño no tos falte a dingú. Voldría sabé escriure en lo cor, pa demostrautos que ahí tos ting a tots, com ting al Chapurriau, pero a eise nol vach olvidá, lo vach nomená y moltes voltes, com ell se mereis y com vatres me vau encarregá.

FIN.

Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ

Anécdotes de un disapte, (15/12/2018): TENIU RAÓ.

Pulsera, chapurriau

Aquell día casi tot va se bo, va ñaure alguns entropessóns, pero eissos son normals cuan se camine, mai los tindrás si estás parat.

Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posáen de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit.

Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.

/ Luis, este bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196, Osca (Huesca) tamé li sonaríe catalá a consevol. Lo ocsitá, plana lengua romana, sone casi igual que lo catalá, perque es un dels seus dialectes. /

bando, Pedro II, rey de Aragó, 1196, Pere II, als presentz

Molta chen, homens, chiquets, dones van está fen doctrina pa que la chen se arrimare a la taula, uns repartín fulles, uns atres parlán, convensín als passecháns y casi tots fen les dos coses: repartín fulles y parlán.

Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.

Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.

A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.

Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne 
ñan de aragonesosy li hauríen enseñat que la nostra llengua ere lo catalá. Ell va dí que sí, que estáe tot documentat y ell hu teníe mol clá.

Vam escomensá a raoná:

Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.

Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.

Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.

/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /

chapurriau, Mistral


Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?

¿Per qué no fáen los estudis al revés?

Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.

Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.

Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.

Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná.
Bona nit, bon home.

Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.

Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”. 

Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:

+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:

TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.

Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.


Anales de Aragón

Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico

Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.

Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.

Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.

FIN

No vasques detrás de mi

No vasques detrás de mi, a lo milló no te sabré enseñá lo camí. No vasques dabán de mi, no sigue que no te puga seguí. Ves sempre a la meua vora, aisí caminarem sempre chuns.


No vasques detrás de mi, a lo milló no te sabré enseñá lo camí. No vasques dabán de mi, no sigue que no te puga seguí. Ves sempre a la meua vora, aisí caminarem sempre chuns.

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

La trilla 2, Lo carrechá

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html

La trilla 2, Lo carrechá


Com tantes nits de estiu lo agüelo “Sebeta” y Luiset están prenén la fresca a la porta de la Mercedes, en tots los veins del carré. Esta nit lo José ha tret una galleta en aigua fresca, plena de figues negres que ha puchat avui de la masá.
Aisó es mol corren, qui té algo abundán, u trau al carré y se compartis en lo corro dels veins, inclús, si ne ñá mol, hasta se porte un poc al corro del carré del michs, al de José “lo Medolla” y los Travers.
Los críos de tots los corros chuguen chuns, no ña perill, ña confianza en tot lo mon, los críos se disen sols y no pase res, los grans cuiden als menuts, encara que no siguen familia, son veins, com a segut sempre.
Esta nit chuguen a “busca la ascleta a casa de la tia Ramoneta”. Este choc consistie en que cuan donaven la señal tots los críos eisien corren, p’el carré del michs hasta la plasa machó, agon estave la casa de la tia Ramoneta, la que venie la sardineta, lo chicharro y demés peis que portaen al poble.
La seua porta, com les de la machoria de veins del poble estabe “querada” (carcomida), los críos tenien que arrivá allí, arrencá una ascleta, encara que fore menudeta, y torná corren al portal. Lo que arrivabe lo radé o no habíe conseguit la ascleta, perque la dueña sen donabe cuenta y renegave al críos, eise perdie.
Ñavie alguns que eren garramosos, uns que agarraven dos o tres ascletes (astillas) y tornaven corren al portal y cuan pel camí se trovaen a son chermanet, mes menut que ells, o a la chica qu’els agradabe (SÍ, veins y veines, a la Aldea, se tenie novio o novia mol pronte, als sis o siat añs), li donaben una de les ascletes que ells habien agarrat y tornaen los dos corren y aisí salvaben al seu familiá o novio/a. Uns atres, se faen los despistats y cuan los mes rapits desapareisien de la vista, ells a magatons (escondidas) pillaven una ascleta de cualquier porta y tornaven al carré, les portes no tenien ADN encara.
Luiset se ha lliurat de miracle,  ará van a chugá al matarile, pero ya son les dotse y ña que retirás. Los veins van marchán y lo agüelo li cride. Lo menut se despedís “hasta demá, de nit.”
A les tres del matí, l’agüelo li lleve los llansols al menut. Es hora de marchá. Lo crio se vestis enseguida, se rente un poc la cara al cuartet agon está la tenalla del aigua; se ha tingut que clavá casi dintre de la tenalla p’arriva al aigüa, pronte tindrán que aná a buscan a la fon. Trauen l’aigüa en un cazo, que buiden a la palangana.
De una bandeja que ñá damún de la taula, lo menut a agarrat un mantecat y s’el va minchán, mentres baise per les escales, l’agüelo ya ha aparellat a la mula y va cap lo corral, pa chunila al carro.
Los domenches, o si fae falta avans, al acabá de trevallá, li ficaen a la mula los argadells y damun los cuatre cantes y a la fon a buscá aigüa, hasta que la tenalla estabe plena, si fae falta fe mes de un viache, se fae. A camins pa portá mes aigüa, ademés d’els cantes, lo Luiset sen portabe una pichella gran a la ma y aisí aprofitave la viache. Lo ramal de la mula a una má y la pichella al atra.
Se aprofitave la forsa y lo tems, no quedave mes remei y sin embargo no se anave tan apurat com anem ara.

Seguirá....

Prinsipis 7

Prinsipis 7

Alguns veins están preocupats per sabé quí ere la chica que me habie provocat; la verdat es que mai u vach sabé. Me imagino que podie sé alguna de les chiques del colegio de les Paules, que estaen pintan. Alguna que, al sé yo lo encarregat, sabrie lo meu nom y lo meu teléfono. Pero no u sé. La verdat es que parlaba en varies chiques de allí, pero no tenía confiansa pan aisó en cap. Podeu está tranquils, sol ere una manera de prepará lo capitul de avui.
Pero bueno tornaem a está en marcha, lo importan ere no parás, de una manera u atra tenies que está en moimen, segur que, encara que fore a poquetet, algo adelantaries.
Los exámens pa entra a la polisía de entonses, eren tres: un fisic; desarrollá un cas en un tems determinat; y “cantá”, mai milló dit, tres temes de entre sesanta y vuit, triats a sorteo, en menos de micha hora, o sigue a diau minuts cada un.
Sen va aná uns dies a l’aldea y a la bora del hort se va prepará totes les probes físiques, com a detalle tos diré que se entrenabe a pucha la corda llisa, sense nugos, en una que habíe penchat de una carrasca que encara está allí.
Deu aprete pero no ofegue, u hay dit avans y u repetisco.
Mentres esperaba que m’arrivare lo llibre y que me cridare lo profesó, una chermana de un amic meu, seminariste, va posá un anunsio al diari del SEU, sense que yo u sapiera, pa doná clases de llatí y de griego.
De momen me cride una dona, de prop de la pensió, dien que a la seua fill la habien suspengut de llatí y de griego y estae buscán un profesó pa que li donare clases particulás y com habie vist lo meu nom a la revista del SEU, me cridae.
Yo había donat clases particulás p’al Servisi Sosial a ma chermana y unes amigues y me van aprobá totes, ma chermana en un diau, es mol inteligenta. Después li vach doná clases de llatí a una chica, casi de la meua edat, que vivie al meu carré de l’Aldea, tamé va aprobá, en notable.
Per qué no podía aprofitá lo poc tems que tenía lliure y guañám uns dines que me vendrien be después cuan tinguera que estudia?.
Vach aná a aquella dona, bona dona, enseguida mos van posá de acuerdo. Ella sol volie lo milló pa la seua filla, la grán, y yo no era masa exigén en lo preau, perque mai había cobrat.
Me va presenta a la filla. Vach tindre molta sort, alta, guapa, inteligenta li portaba casi tres añs, pero an aquells tems ere com si forem quintos.
Ya teniu a Luiset a una tauleta redona, de les de brasé, sentat a la bora de una chica guapa; li donae casi vergoña lo mirala. Pero lo que importae eren los estudis y no piarde lo tems.
Venga: Rosa, rosae, rosa, rosam….. per un costat. Alfa, beta, cappa, delta, epsilón,…. per l’atre.
Y aisí un día detrás de un atre; air al sentám a la taula, com es menudeta, sense voldre en la meua garra, li vach tocá la seua, enseguida la vach apartá, ella no va dí res, sol se va posá colorada y yo no la vach voldre mirá.
Y aná pasan los dies, ella estudiabe mol be y anabe aprofitán les clases; a camins al cambiá lo llibre les nostres mans se rosaen. Pa mí alló me donae vergoña, pero al mateis tems me agradae, pareisie una descárrega de corrén eléctrica. Algún tremoló, y los dos mos posaem colorats.
Cuan ya duebem uns mesos, un dia van quedá los dos y una amiga seua (¿carabina?) pa aná al cine. Yo me vach posá a la seua boreta, los brasos apoyats a la butaca, y de momen les mans se rosen, la meua má, agarre la seua, y ella la dise allí; yo li u apreto un poquetet y ella no me diu res. Ya no me enrecordo de que anabe la sinta.
Al día siguien, escomensem la clase y ella; sí ella; me diu, en una inosansia total ¿som novios?, no sé lo que li vach contestá `pero hasta avui. Es la meua dona. Va aprobá les dos asignatures a la primera y en mol bona nota. Les dones no eren tan roines com dieben los retós.
Mentres tan habien pasat mes de dos mesos, desde la meua entrevista en lo profesó y no me cridae. Animat, per les noves obligasions meues, vach aná al seu despacho y resulte que se li había olvidat. Al día siguien podía escomensá.
En la meua alumna, ara novia, que bé que sone verdad, la meua novia; al trevallá y estudiá, apenes mos podriem veure. Sol podriem está chuns un poc los domenches; aniriem al cine, después mos minchariem un bocadillo  de calamars del tubo y mes tart aniriem caminán hasta la plasa de Santo Domingo y allí a un banc, festechariem un poquet, parlariem del futuro, cuan yo fora polisía, cuan tinguerem chiquets y eises “coses” que parlen y que fan los novios.
Tenía pó de dili lo nau horari; inclus, ignorán de los sentimens de les dones, tenía pó de que se enfadare; de que me disare; de que puguerem reñí; ademés tampoc quedarie tems pa trevalls extres, y podé guañam uns cuartos, pero ella me va dí: “mira pa podé veuremos un poquet mes, yo te vindré a buscat tots los dies que tingues que aná a dí la llisó, te acompañaré en lo viache del tranvia hasta la porta del profesó, tú puches a doná la llisó y yo men entornaré a casa, pa que tu no piardegues tems; y pa no arrivá tart, pa que no me renego mon pare”.
Al final me va dí, u fico apart perque mereis la pena: “Luis, ara que tu no pots tindre dinés, me disarás que yo paga los billets del tranvia y lo bocadillo dels calamars del domenche?”. No me digau que no es un encant, que no es pa enamorás d’ella.

Seguirá......

Rabia

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET


ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET

L’agüelo “Sebeta” se confese.

Después de la charrada de air “Un atra opinió”, les vostres paraules m’han disat algunes coses que m’agradarie aclarí.

Me han encantat totes les contestasións que hay tengut, tos u agraisco.
Veen eises coses ningú pot pensá que Lo Chapurriau se está acabán.
Los agüelos que tans camins me parlen a les orelles, poden está tranquils, la heransia está ben repartida y ña mols cors latin y latin sense pará, pa que ningú vingue dien que este parlá está mort, que no existis.
Sé que no escric prau be, pero, per les vostres charrades, vech que tots me enteneu y aisó o es un miracle o es una demostrasió viva de que lo chapurriau viu, en contra de lo que algún vehí se empeñe en recordamos un día si y un atre tamé.
Lo mes importán de la escritura, la seua finalidad es que servisque pa entendres les persones y, per lo que vech y llechisco, vatres me enteneu y me contesteu.
Que sí, que ya u sé, cada un a la seua manera, perque no tenim ortografía y gramática, pos entonses encara te mes miarit lo que fem, perque sense partitura y casi sense directó de orquesta, cada u toquem la nostra música y al final a tots mos sone be.
Soc un ignoran en lo mun de la llinguistica, a esta paret ña chen prau preparada, pero vech que tamé lo catalá te diferentes pronunsiasions, o aisí me ha paregut entendreu, lo catalá central, lo catálá occidental, lo noroccidental, lo de Lérida, y cuans mes...... y aisó que, desde fa un siglo, tenen una gramática.
Al pareise, lo matéis pase en lo valensiá, pero de momen, que yo sapia, ells no se han ficat en natres.
Pero me hay apartat un poquet de lo que anaba a di al prinsipi. Totes les vostres alifares al meu escrit de air, son maravilloses, les hai llechit totes y varios camins. M’han arrivat a dintre. Pero sobre tot lo del “racó del foc”, lo que algún vullguen que siga lo seu yayo (pobrets, com se note que no me coneisen), algún volenme matá a base de preparam plats de mincha en explosivos, uns atres emosionats y damún de tots les llagrimetes de Yolanda……. Aisó no ña qui u aguanto.
Se ha demostrat que sou bons, mol bons, que sou pólvora y que sol fa falta que algú ensengue la mecha, pa que esploteu contra la opresió y contra la inchustisia.
Mes tart y ara entendreu lo titul de esta charrada, ha ñagut algú que se ha posat en Vallchunquera y ahí ha eisit atre camí lo genio de la nostra chen, se ha eisecat una dona, fura, com una leona y li ha dit a eise siño que digue lo que digue, ella es del Matarraña y que parle chapurriau.
Sebeta ya ten pots aná tranquil, quede molta chen, alguns mol chovens, que u sabrán feu,  que u farán milló que tú.
Mira Sorolla, ya sé que tú no u pots entendre, perque de llengua deus entendre mol, pero de sentimens RES DE RES, no te pots posá en natres y pensá que ya estas tranquil.
Eisa chiqueta, millo dite eisa DONA y el agüelo “Sebeta”, cuan eren menudets, cada un a la seua época, van corre per los mateisos carres y van veure de la mateisa aigua. Tenen lo matéis genio. Bueno yo diría que ella ne te mes.
Te vull aclarí que ni ella ni yo ham sentit parlá del apitxat o com se digue, desconesco si algú del nostre poble u a sentit di.
Me hay llechit algo de lo que diuen per la red sobre eise nom y te puc dí que natres cumplim algunes de eises regles, pero fallem en moltes mes. Si u analisem, tamé los diferens catalás, que se parlem per eise mon de deu, cumplisen algunes regles de les que posen ahí.
Pero es igual, te posaré un ejemplo, segur que tú a Lérida, li diras Lleida y yo no, pero als leridans, los done igual perque lo que los importe es la seua vida, no lo que diguen los demes d’ells.
Pos lo matéis aquí, tu dimos que parlem apitxat, lo siño Rallo mos dirá que parlem lo catalá occidental y natres seguirem dien que parlem lo chapurriau.
Ya saps Yolanda, es un dit dels castellans: “ladran, luego cabalgamos.”
Un atra cosa, cuan los agüelos se empeñen en parlam a la orelleta eises charrades que después t’os escric a vatres, ña mols camins que les llagrimes no me disen escriure, y soc mol mes gran que tú. Ya saps ni en lo plorá estas sola.
Siño Sorolla: com li dieba air al siñó Rillo, asó no es impedimen pa que si un día mos trobem pugam fe una serveseta chuns, pero avui ha tocat los sentimens de la chen de Vallchunquera, del agüelo “Sebeta” y sobre tot de una dona, que encara que viu, per coses de la vida, fora de aquell poble, lo sentís com si estare allí.
Ah!!!! y aisó avui NO TOQUE.

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

- Esta es una asosiasió a la que pa entrá a ningú li demanen lo carnet de cap partit y tots sabem que ña chen que, al seu particulá, son partidaris dels mes diversos partits, pero aisó a ningú mos importe. Se pot se de cualsevol partit, tendencia y opinió, y aquí lo únic que demanen es que parlos lo chapurriau y un poc de respiate pals demés.
+ Enrecordaten Luiset, que yo hay segut flare avans que cuiné y que, per desgrasia, se que tindrem fracasos, que no u conseguirem a la primera volta, pero nostre Siñó, en tot lo Deu que ere, va caure tres camins, entonses natres, que som mes menuts, ham de fe este calvari, en la seguridat de que si caem un camí, entre tots mos eisecarem y seguirem caminan en la nostra creu, saben y esperan que caurem un atre camí, pero al final arrivarem al cap de la costa y desde allí vorem la tiarra als nostres piaus, encara que sigue desde damun de la creu.
- N’ol vechs mol content avui, yo pensaba que després de totes les alifares que li han fet, per la charrada de air estarie envalentonat, per veure que casi tota la chen opine com vusté.
+ Tens rao, porto dintre de mí una roña, que no me dise descansá, y es que miran la charrada de air, tot lo que diebem eren sentiments, que están mol be, pero pa natros; als demés tot aisó, inclus les nostres llagrimes, n’ols diu res, encara pichó, alguns hasta s’en fotran de natres, creenmos debils.
- Pos tindrem que buscá argumens qu’els fasquen pensá, que mos puguen entendre y que, per un moment, se poson al nostre puesto y vesquen les coses com les veem natres.
+ Per un camí, te vach a doná la rao, escomensem…
“Lo catalá al prinsipi no se enten, n’il entenem natres, n’il enté un castellá, o, si vols diu al revés, se tarde en entendre lo catalá, encara que, al final, com tots, lo castellá, lo catalá y lo chapurriau, tenen la mateisa rail, que es lo llatí, fen un poc de esfors, tots, lo castellá tamé, acabem per entendrel. Entonses ¿per qué mol volen posá a natres y al Castellá no?. Si tampoc natres parlem lo catalá.
Natres mos entenem tots, sigam de agon sigam. Desde lo prime momen.
A ningú se li ha ocurrit pensá que la nostra forma de parlá, is de la chen de a piau, la del carré, mols camins se pareis mes al valensiá que al catalá. Yo hay estat a pobles de la comunidad valensiana, hay dit pobles, no la capital que tamé se ha venut en part al or oficial catalá, y a eisos pobles los hay parlat y me han contestat y pareisie que estaba a la meua casa, desde lo prime momen.
Si tenim en conta tot aisó, ñaurie que posá tamé un maestre de valensiá y la academia de la llengua aragonesa serie un guirigay.
La chen nostra y lo catalá: al viure allí se han acostumbrat a les varians y ademés se escriu y hara ya pensen en catalá, no los cambiarem de opinio, son los mes resistens.
Mos diuen que no tenim literaura escrita, pero hau vist la cantidat de histories, coses, cosetes y paraules que están eisin aquí. Y aisó que sol estem escomensan y que la machoria sou chovens, que, cuan escomenseu a preguntals als grans…..ya voreu, y ñá que feu avans de que s’envasquen y se piardegue tot, les paraules y la historia..
Igual que fan los vascos (teléfono = telefonua) podem umplí los vuits del nostre parlá, en paraules del castellá, catalá o valensiá.
Als politics de Saragosa, los ha pasat lo que a aquell home presumit de la capital que al mirá lo sembrat, resien nascut, no veie mes que alguna fulleta de cuan en cuan, no sabie que ña que tiras llarc antiarra y mirá a contrallum y entonses veurás la verdó de tantes y tantes fulletes, creisen al matéis tems. Que tinguen la valentía de tiras antiarra, venin a la nostra tiarra, y veen a tots los que estem creisen a este gran bancal, encara que sol estem al prinsipi y sol tenim unes fulletes, pero les arrails son fortes, y si mos saben mirá, veurán la gran verdó que fem tots chuns.
Los nostres politics, que ne tenim a la colla, y bons, han sabut doná un pas atrás, no de cobarts, com si fuchiren, sino de valents, de honrats, de sabé está a la sombra dels atres paque les seues idees polítiques, no perchudicon lo trevall de la chen, a la que ara los toque está dabán.
Una suposisió, que no se pot demostrá, per aisó sól es una suposisió es que alguna de la chen que han escoltat los politics de Saragosa son los funsionaris que están trevallán a les institusions ofisials que ñá al nostre terreno.
Esta chen, cuan van arribá al seu puesto de trevall, se van trobá que lo poble utilisabe un parlá, que no se escribie, que no teníe, gramática, ni regles ortográfiques ni dicsionarí. En cambi, allí a la boreta ñabie un atre parlá, que se pareisie un poquet que tenie tot lo que li faltae al del poble. Entonses lo mes fásil y lo mes cómodo ere utilisá l’atre. Al fin y al cap encara que no ere lo matéis (NO SIÑO NI ERE; NI ES LO MATEIS), se pareisie y, en un poc de esfors, se podie entendre.
Va sé mol fasilet, adoptá lo catalá com a parlá curriculá, y a partí, de ahí, poc a poc se va aná asentán y lo tems per un costat,  la desidia de alguns politics per l’atre y lo interés desmedit dels veins per eise regalo, lo han fet OFISIAL.
Per un momen me poso, igual que hay fet en los funsionaris, en la pell dels que, pel motiu que sigue, vivin a la nostra tiarra, se van tindre que aná a guañás lo sustento a Cataluña.
Al prinsipi en po, perque apenes se entenien, després poc a poc van aná entrán y se van doná conta que n’ols quedabe mes remei que ambientás allí, mes encara si tenien chiquets menuts que tenien que aná a escola.
Allí, com als funsionaris, los u van posa fasil, tot lo mon parlabe casi igual, y tenien tots los instrumens de un parlá independien. Va pasá lo tems y se van acostumbra, hast’al punt de que avui ya son com un d’ells, y a camins MES que un d’ells.
Mos quede lo consuelo que, encara que ñan algúns de eisa forma de pensá, ña uns atres que, moguts per parets com la nostra, han tornat a les seues arrails y poc a poc van descubrin que lo que ells creien que u habien perdut, sol estabe tapat, pel pas del tems y ara tornen en mol cariño, a di les paraules que dieben de menudets a sentí y a pensá com u faen entonses, a sé atre camí CHAPURRIAUS.
La heransia dels agüelos, no mos equivoquen, no son los campos, ni les cases, n’ils dinés, tot aisó se pot comprá y vendre, lo mes grán que mos han disat ha segut, la nostra historia y dintre d’ella lo nostre parlá.
Si forem tan cumplidos com ells volen, a cada poble se deurie de fe una enciclopedia, una diferenta pa cada u, perque tots tenim paraules espesials al parlá y sin embargo, sense aisó, tots mos entenem. Esta paret es un bon ejemplo, mira que han eisit paraules, que a cada poble se diuen de una manera pareguda pero diferenta, e  insistisco, encara aisí, tots mos entenem.
Yo sol soc un rechit dels agüelos de entonses, un rechit que cualsevol día la fals dels añs, la dalla dels mesos o cualquier cachapet que paso per allí, li pegará un mos y lo arrencará, convertinlo en un troset de palla mes. Per aiso me resistisco a anamen sense contautos com ere la nostra historia, la nostra tiarra, la nostra chen y lo nostre parlá, no diseu que ningú t’os engaño, als agüelos y a mi, mos u DEBEU.

Prinsipis 3

Prinsipis 3

Lo camp-misió, habíe acabat be; la chen del poble, contenta; los seminaristes contens; tots contens. Tots????.  Cada un a casa seua.
Día un de octubre, a les sinc y micha del matí; ell sol, bueno no, en la seua maleta de cartó, lligada en una correcha; un chove de l’Aldea, va caminán a la estasió del tren, a pillá lo que va a Saragosa. Va chulán, contén, a escomensá, un añ més. Está acostumbrat a portá la pesada maleta, sol son tres kilómetros y mich; encara que es mol llun, a ell li pareis curt e inclus li pareis que la maleta no pese tan.
La carretera que va a la estasió, pase per daban del fosá, ell no te pó; pero, per si a un cas, sen va per lo camí de la basa, es un poquet mes llarc y mes incómodo, perque está ple de aigüeres y grasons, pero aisí no pase p’el fosá. Y ya u sabeu, está contén y no te pó, bueno una miqueta sol. Es que encara es de nit.
Cuan va arrivá al seminari, a mich matí, a escomensá lo curs. Luiset, habie fet lo viache, tan tranquil, ¡inosén!. Contén, ¡inosén! un camí mes.
Mire les listes, pa veure quina habitasió li habie tocat y ¡sorpresa!; NO está als papes. ¡Inosén!, los homes-sans no son rencorosos.
Tot preocupat; ara, sí, mol preocupat; dise la maleta a la portería y, tot nervios, puche al despacho del rectó. ¡Inosén!, un atre camí. Pero, un atra sorpresa, allí ña un home en sotana, al que no coneis. Se presente y lo rectó, sense mira cap de pape; se note que lo estabe esperan; li diu “u sentisco, (¡mentira!), ya no tens puesto aquí; lo seminari no te puesto pa chovens com tú”.
Luiset, se va quedá mut, tot lo seu mon va caure, com un castell fet de cartes de baralla. Aquell home, vestit de negre li acabae de apagá la llum. De momen, no veie res, lo mun se habíe fet negre, a mich matí, se habíe fet de nit.
Li hagueren pogut avisá.
Pero ahí lo teniu, dret, en la maleta a la seua bora, fenli compañía, triste compañía, pero portaen mols añs chuns. Está a la porta del seminari, aon ha pasat siat añs; pero ara lo edifisi, ya no está ubiart pan ell; lo te a la seua esquena, en les portes tancades pan ell.
La maleta que pel matí no li pesae casi chens, ara es un armatoste masa pesat; perque dintre de ella están tots los recuerdos de siat añs de la seua vida; y ara eisa vida li u an trencat, s’acabat. A cada momén, la maleta li pese mes y la vida tamé li pese mes, tot li pese masa. Pero, encara y tot, ya sol te eisa compañía. Ell y la maleta de cartó están sols fron al mon; sols fron a la vida, una vida que tindrá que sé nova, un atra vida.
Te devuit añs; ell se creu un home; pero sol es un sagal de devuit añs. Está sol. No sap qué fé; ni aon aná. Habie fet tots los estudis en beca. No teníe dinés pa aná a un hotel o a una pensió. Mai habie estat a una de eises cases. No sabie res de la vida. Lo habien preparat pa sé retó, pero SOL pa sé reto. Ara qué podie fé?. A quí li podie preguntá?.
Saragosa, pan ell sempre habíe segut una bona siudat, pero perque tenie un llit y la vida solusionada; pero ara li pareisie que totes les finestres eren ulls que li miraen, fenli pó, tenie pó, mes pó que al fosá del matí. La sombra d’els edifisis, cada camí ere mes oscura o reacsionabe o s’el mincharíen. Pero no coneisie a ningú.
Apenes tenie cuatre perres; sol pa los primes gastos del curs. Com sempre que u farie mes avan, va escomensá a pensá en chapurriau, los castellans lo habien abandonat, disat sol. Entonses se va enrecordá de aquella dona menudeta, primeta, vestida de negre que un día, fae mol tems li va portá unes selidonies y li va dí “si nesesites algo, ya saps aon estem”.
Ni curt, ni gandul, sen va aná a casa de sa tía. Pero allí no tenien llits, tot estabe ocupat, per ella, lo seu fill, la dona de este y cuatre críos. Eisa nit va escomensá a disá de sé un señorito, li van disá que se quedare al minchadó, dormín damún de unes cadires chuntes y tapat en una manta, vestit, sense despullás, tenie fret, mol fret, perque la fredó la portae dins d’ell. Escomensaen les dificultats. Veníen tems difisils. La vida escomensae a sé durá, mol dura, masa dura pa un sagal de devuit añs.

Seguirá......