Mostrando las entradas para la consulta diviandres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diviandres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Rabia

RABIA

Esta charrade la vach fe air, pero ere día de dol. Avans de escomensá vull aclarí que no soc xenófobo, que tinc amics de moltes nasionalidats, encara que d’esta, cap. Per algo será y la culpa no crec que la tinga yo.
“Que ningú me digue res, avui me es igual que aquí estigue prohibit parlá de política, asó tampoc es política, asó es chustisia; tristesa; po, molta po; rabia, sobre tot, molta; rebelió; empatía; cariño; pena; plos; y crits; crits de un mun de góles; de grans y menuts; de dones y de homens; de tots a los que air, los va atropellá una furgoneta, fabricada pa trevallá, no pa porta la mort; en les seues rodes pasan per damún de cosos inosens, en ve de pasá per adoquins; per carreteres; crits de tots, de los ferits y d’els morts, sobre tot de éstos, de los morts.
Ne estic fart, fart a mes no pode, fart del tot. En tems tenia un deposit de perdó, pero avui se m’acabat, agotat, del tot, ya no puc perdoná mes, no me quede perdó, no me quede pasiansia; ya no puc aguantá més, que ningú me demano mes perdó, mes pasiansia, no soc retó pa perdona sempre, tampoc soc un deu pa ni siquiera perdoná.
No ña motivo, cap motivo pa fe estes coses, ni aliansia de sivilisasions; ni comprensió; cap de escusa; ni siquiera religiosa…….
No pot ñaure un deu, ni una religió, detrás de estes maleses; y, sin embargo, ña retós d’ells que los apoyen, qu’els espenten a fe estes coses, qu’els recomen que fasquen aisó; que, a cambi, los oferisen lo sial; la entrada al jardín del seu deu; setanta y dos virgens y no se cuantes coses mes; per feu, per matá; es igual que los morts siguen inosens o culpables, grans o chiquets, homens o dones; sol per matá, lo demes es igual, cuan més atabuts, milló.
Eise Deu, no pot se bó, no es bó; no pot se Deu, no es Deu; no pot ñaure una religió, uns retós, que estigue, que estiguen detrás de aisó; t’os imagineu a un Deu selebrán la “festa” o lo infiarn de air en tots los martirs, digüen ells, asesinos, dic yo, al seu voltán. Eisa religió té que sé falsa; eise deu tamé; te que sé falso, ES falso.
Desde menut a mi me han enseñat que la religió es amor, totes les religions pregonen lo amor, la caridat; lo portás bé en los demés; eisa es la seua bandera, la de totes; torná lo bé, per lo ruin.
Pero ésta, NO; ésta proclame lo odio, la guiarra santa, encara que la guiarra may pot sé santa, u digue qui u digue; la mort p’als que no pensen com ells; a tallá lo coll de los infiels; a torná mal, per bé.
Avui, diviandres, es lo dia en que ells resen; tos faria una aposta: cuans auran resat per les víctimes, cuans per los asesinos, penseu y contesteu. Segur que tots au asertat.
Venien; encara venen, desesperats, en greñes, mich despullats, portan dintre lo fret del viache, de la fam, del aigüa que los ha bañat, a la que han tirat a los que sen han anat quedan pel camí; los ham resibit al nostre país, bé, masa bé; venien sense res y los u ham donat tot; roba, minchá, dinés, medisines; achudes de totes les clases; coses qu’els fan falta a mols d’els nostres veins; coses que no ne ñan pa la nostra chen.
T’os au donat cuenta de que tots als que han detingut estos tems atrás, estaen parats, no trevallaben, sol vivien de la asistencia sosial quels donae lo gobiarn, sigue de la autonomía que sigue; los paguem la casa aon viuen; per no trevallá; per cada fill que tenen, sol fan que criá, dintre de poc ya ne serán mes que natres; hasta la tarjeta del metro o del autobús; tot gratis; y lo mes gort, seguisen cobrán mentres están a la presó.
Algúns; está demostrat, se permitisen lo lujo de viure al seu país, vivín de les achudes españoles, los u ingresen a la cartilla, sense cap de justificasió, y ells a traureu allí. Viuen com a rics, sense fé res, perque lo que los paguem aquí es mol mes que lo chornal que cobrarien allí, si trevallaren. Uns vagos, aprofitats de la nostra inosensia.
T’os au donat cuenta de la forma que te miren al crusat en ells. Ah! y se coneisen tots los drets, sol teniu que escoltals cuan isen a la tele y la forma que tenen de parlá, en quina arrogansia, quin orgull. Son superiors a natres, se creuen superiors a natres.
Y damún a mols los am donat hasta la nasionalidat; ya poden hasta votá; pronte, com ne serán mols, elegirán als seus diputats. Prepareutos, a lo que au de arrivá a veure.
Pareu cuenta, cuan se crusen en una dona de les nostres, si porte faldetes o pantalons, me es igual; mireulos als ulls, veureu despresio, esclavitut; y si mireu mes al fondo, veureu lujuria. Enrecordeuton d’els ataques sexuals a les dones a Europa, per mes que los gobiarns les asquen tapat; y resienmen a España. Y encara va ñaure españols que los disculpen, u justifiquen perque la chica portabe una minifalda y aisó, según ells, ere una provocasió. Aon está la llibertat a este país si cada un, cada una, no se pot vestí com millo li paresque. U habiem conseguit y ells mos u volen fe piarde.
Alguns de natres sol veem drets pa ells; que ña que entendrels; disá que a tots los puestos parlon lo seu idioma; donanlis terreno pa fes templos; com si ells foren correspondens. Com que no ham vist com ensenen los templos que no son d’ells, chafan los sans, les creus, les lápides d’els fosás. Ni als morts los tenen respiate.
Tots ham vist los comentaris, no sé si son verdadés, de chen de Australia, Rusia, Fransa; posán a cada u, al seu puesto y ham  tengut envecheta de que asó no pasó aquí. Que no volen minchá gorrino a les escoles, que se porton lo seu minchá. Pero no; aquí ña barrios que ya son d’ells, que es perillós pasá  per allí, que, casi ni la polisia se atrevis a entrá. Que allí manen ells. Que mos volen posá les seues costums, enrecordeuton de les piscines.
Me direu que no tots son iguals; pos casi tots, perque cuan pasen coses com estes, no presumirán, pero callen y per dintre se alegren, es un triunfo pa ells. No se integren a les nostres costums, no se volen fé com natres; volen que natres mos fem com ells. Pa les festes del Pilá, hay vist hasta chinos menuts en lo cacherulo, los sentae com a un san, unes pistoles, pero allí estaen ells. A estos res, de res.
Penseu; a España ña cuatre millons de estranchés trevallán y cuatre millons de españols parats. Que no tots son iguals, que algúns se han integrat y trevallen. Pos no tots y de estos menos. Seguiu pensan.
Serie tan fasil que tots los que no trevallen, los que no han trevallat may, que han fet maleses, encara que tinguen la nasionalidat española, pues s’els retire, y fora, al carré, al seu país. A ver quina es la primera nasio que u fa.
Pa acabá, me venen al pensamen los plos de eise juguete de un chiquet de tres añs, que ya n’ol podrá estrená, li u acavaben de comprá a les Rambles y lo pobret sen va aná en la ilusió als ullets. Despues, al llimpia los carres, lo camión de la basura, va replegá lo juguete, aplastat pero una roda de furgoneta y lo va tirá al camión, tamé lo juguete estae desfet,  com lo chiquet, lo seu amo. Ya están los dos chuns; al atre costat.
La cridada de una mare de Alemania, que may tindrá contestasió,  volie parlá en la seua filla, que estae pasán uns dies a España; la chica volie coneisé lo país del sol y aquí se ha trovat en una gran sombra, una sombra eterna.
Eisa flo, que un home estae comprán pa la seua dona y al chirás ya no la va trová dreta, estae llarga an tiarra, tirada; la flo ere blanca y cuan va caure an tiarra se va torná rocha, en la sang que regae les Rambles.
Eise llibre, nau, acabat de comprá, que se ha  quedat esgarrat, an tiarra, al mich del carré, sense amo; perque los ulls que lo anaben a llechí en tanta ilusió, ya están tancats, pa sempre, sense llum.
Tota eisa chen que pasechabe, felis y contenta, una tarde mes, o lo prime camí; disfrután del ambien de Barselona, y ara lo recuerdo de una furgoneta corren mol, lo recuerdo de la mort blanca, dels crits, del doló, de los plos per los que sen an anat; los ha cambiat la vida, los ha furtat la alegría pa sempre, les Rambles ya no serán les mateises, aquell nom tan majo de les Rambles de les flos, dels muisons, dels llibres, se ha convertit en les Rambles de la mort.
Y los demés que u ham viscut, desde llun, en pena, en tristesa; que, per un día, ham olvidat los nostres problemas, pa sufrí los d’ells; mos quede un gust, milló dit un disgust de impotensia, de RABIA, per no sabé cóm y perqué ha pogut pasá aisó, cóm se pot arreglá, si es que se pot arreglá.
U sentisco, avui no puc perdoná, demá no u sé; avui l’únic que tinc es RABIA, molta RABIA. No puc ni plorá; ña masa chen p’el mon que avui ploren p’els seus ferits, p’els seus morts; per les seues ilusions atropellades, ferides, mortes a un paseo que ere presios: Les Rambles. Estos dies tenen una oló rara, com a gasolina.
Perdoneu al agüelo, pero lo rade sentimen que li quede avui es una pregunta que ell se fá ara y que, a lo pichó, tos tindreu que fé no tardan mol: O ELLS, O NATRES.
R.I.P. (Requiescat in pace). Que descanson en pau allí, ya que no la han tingut aquí.”

Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.