Mostrando las entradas para la consulta dormí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dormí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Tot un home.

Tot un HOME.

Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y beben aigua,



-Ring, Ring,…

–Digue.

–¿Es la mare de Agustí?

–Siiiii?

–Li crido de la escola

–¿Qué pase? ¿Qué li ha pasat al meu fill?

–Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y bebén aigua,

–Pero ¿Está be?

–No u sé, per aisó li hay cridat. Té molta set, paréis cansat. Yo lo duría al dotó.

–¡Ay! Mare meua, ya vach.

La mare, tota preocupada, arribe enseguida, viu prop de la escola. Lo chiquet té mala cara, pero pa no preocupá a sa mare, li diu que no li pase res. No li engañe. Paréis que sugo. La maestra té lo coche a la porta, munten los tres y van al dotó. Éste, cuan li conten lo que li pase al menut, enseguida li punche al dit, la goteta de sang que li is, la pren en una tireta y, al veure lo número, se pose nervios:

-¡Enseguida crida a una ambulansia! -Li diu a la enfermera-. Ella se aturrulle, ha vist lo número que ha marcat la tira. 550 de sucre es una barbaridat, una hiperglucemia, pot está a punt de desmayás, de entrá en coma. No trobe lo número y aisó que lo té al cuadro de dabán.

La maestra es la més tranquila, está acostumbrada a coses paregudes. No mos donem cuenta del gran papé que fan estes persones. Pille al chiquet y a la mare y los munte al coche, sap que la presa en estos casos es lo milló. Si té que vindre la ambulansia, en uns poc més, pero abáns, ells estarán al hospital.

En los vin minuts que tarden en arribá, lo crío paréis que se dorm. Algú camí paréis com si li donaren ansies, ganes de arrojá. Aprete més lo aseleradó. Arribe despiart, enseguida lo pillen los dotós, ya saben lo que ña, los ha cridat lo dotó. Se salvará, pero ya no tornará a sé lo matéis. Mare meua del Pilá, sol te sis añs.

Los coste estabilisal, pero lo crío está sa. Lo claven al llit, se tindrá que quedá uns díes, a la mare li u diuen CLA, com una bofetá: Lo seu fill es DIABÉTIC.

Lo sagal, dispués de lo que ha pasat, está mol cansat, enseguida se quede dormit, ara la mare pot plorá, rosegue la notisia. ¿Per qué Deu meu, per qué lo meu fillet? Si air estáe be, si es un bon sagal, no se mereis este cástic ¿Qué te ha fet ell, o qué te ham fet natres, pa que mos donos asó?

Les llágrimes li tranquilisen, sobre tot cuan ya los ulls se queden secs, cuan ya no li quede més aigua a la sistiarna del cap. Mire al seu fill, dormit, respirán normal, lo té allí, está en ella.

Desde la porta una enfermera li ha estat mirán, al matéis tems que controlae al chiquet. Se li arrime, sap lo que fa, la mare teníe dret a rebelás. Ya ha pasat lo momén del primé patimén, ne vindrán més, pero es una mare y les mares, per los seus fills, u pasen tot. No tenen tems que piarde, tenen que escomensá a caminá, la senda será mol llarga y mol dura, pal crío, pero tamé pan ells.

La vida de Agustí ha cambiat, encara no se donen cuenta de cuán, ya u descubrirán. Les agulles de punchás, les tires de medí y les jeringues pa ficá la insulina, serán los seus amics naus y estarán sempre en ell, mol a subín. Lo sucre y tot lo que ne porto, los seus enemics pa sempre. Hasta ara tot ere bo, desde ara abáns de ubri cualquier paquet, tindrán qué estudiá qué porte.

Un mun de punchaes al día, hasta lo pun de que té que tindre cuidau de punchás cada camí a un dit, cuan se acabon los de una ma, l’atra y a torná a escomensá. Moltes coses que mos minchem, tenen sucre o son hidratos de carbono, que més tart se tornen en sucre. Per aisó, a partí de ara, tindrán que pesá los aliméns y sol sen podrá minchá, una determinada cantidat, según unes llistes y uns cuadros que li donen. Si en les agulles ne teníen poc, ara en la romana a tots los puestos.

Pero la falsa moneda que li acaben de dona de propina este día, com les bones, té dos cares, les dos roines, mol falses. Perillós es anasen per amún (hiperglucemia), pero tamé quedás per daball (hipoglucemia). Cada cas té un reméi. Si puche mol, a fel corre, a beure aigua y, si a un cas, hasta insulina, hasta que baiso. Si baise masa, pastilles de una cosa pareguda al sucre.

Les enfermeres no disen tartí als pares, als dos, tots u tenen que sabé, no saben cuán los vindrá la crisis, ni quí estará dabán eise momén. Escoles intensives, sense pará. Teniu que dependre a punchali. Tots a feu. Hasta que lo matéis sagal, se encarregue de fesu ell y enrecordás qué dit li toque. Pasats dos díes ya u fa tan be com una enfermera.

Les profesionals van esplicán a la familia tot lo que en un prinsipi, corre més presa en sabé. Més tart tindrán que aná mols camíns més a escola en ells, pa seguí deprenén. Algunes coses estaen subensionaes, unes atres no. La vida los habíe cambiat a tots. La economía de la familia, tamé. Pero aisó los donáe igual, Agustinet estáe allí.

Aquella nit, tota la familia al voltán de la taula, ara parle lo pare, ara parle la mare, pase lo tems, la chen aguante, eisa nit no disarán entrá a la son. De matiná tots mirán la fusta de la taula, tristos, pero tenen una cosa repartida per igual, lo cariño al sagal, al menudet de casa. De momén, com están cansats casi no pensen: a esta casa no tornará a entrá lo sucre, se ha acabat lo chocolate, res de golosines,

Li u conten al chic. Es un crío. Se rebele al prinsipi:

–¿Per qué me ha tingut que pasá a mi?

Sa mare, en lo cor arrupit, li u esplique:

Agustí: asó sol es una proba que Deu te ha posat. Eres fort y ya eres gran (vol donali forsa) u pasarás. Natres estem a la teua bora y te achudarem. Ten enrecordes de aquella chiqueta que se va morí, tú seguises aquí. Es com si estares coiso, no podries corre, pero caminaries, pos tú igual, no podrás minchá algunes coses, pero ña unes atres que si. Tamé ña cose bones que no porten sucre, tuns pares les buscarán.

Pa que se conformo un poc més li conte lo de la nit de abáns.

–Mare: entonses los maños no podrán disfrutá de eises coses que yo no puc minchá. NO VULL. Lo malal sol soc yo. Ells poden minchá de tot y u han de fe, yo chalaré venlos minchá, será com si me u minchara yo, ells mincharán per mi. Yo me conformo. U farás, verdat ¿mare?

La mare té que chirá la cara pa que no se li vesque una llagrimeta al ull. Acabe de descubrí que Agustí, un sagal de sis añs, es tot un home, a camíns lo patimén, en ve de trencá a la chen, los fa creise. Intente esplicali que la familia vol está en ell, sé com ell, que nols importe disá lo sucre.

Lo menut, no se enfade, encara está un poc blanc de lo que ha pasat, fa com que sen enriu, al parlá, pero sa mare lo conéis, sap cóm u está pasán per dintre. Veu, com pensé en suns chermáns:

–Ya está be. Me ha tocat lo premio, pero a mi, no als demés y nol vull compartí en dingú. No me feu patí, veen com, per la meua culpa, los demés no mincheu algo que tos agrade, que u teniu y podeu minchau, feu per mi, mincheu per mi.

Asó no es un crío, en una nit dormín, ha crescut una barbaridat.

Sa mare fa que sen enríu, pero los que la coneisem, saben que eisa risa no es al sen per sen, com abáns, cuan esclafíe a riure, en aquella risa tan sana que la fae tan guapa. Miránla fito fito se veu que allí dintre, al més fondo dels ulls, se li ha ficat una taragañeta que ya no sen anirá mai. Pero seguís rien de lo satisfeta que está del seu fill, u té que fe, sap que eisa risa es la que més forsa li donará al chic. Ella sen enriurá encara que no tingue ganes.

An esta vida ña chen a la que li toque esta lotería, sense chugá.

Li venen a veure los seus chermáns, tots sen enriuen, ell tamé, li faltará lo sucre, pero te al seus maños, a suns pares, la familia, aiso es més importán.

Va pasán lo tems, al prinsipi, los dits del sagal pareisien coladós dels forats de les agulles. Cada nit se eisecae un pare, tres o cuatre camíns, pa mirali, pa medili lo sucre, li punchaen están Agustí dormit. Unes voltes alt, unes atres bais, les menos, normal. Li posaen lo remei. Al atra nit podríe dormí, encara que sentire a la seua parella eisecás. Aisó la chen que no li toque, no u sap. Qué ve se dormís tota la nit seguida.

Va pasán lo tems. Més cursillos. Més adelantos. Un sensor clavat al bras li va medín lo sucre y u envíe a una bomba, que porte en una riñonera, en una agulla, sempre clavada a la tripa, per aón li va ficán la insulina.

Es un gran adelanto, claro, pero porte una cosa al bras, un atra a la tripa. La pell se canse de tantes coses, li fa reacsió, se queise, li pique y ell, un sagal, sense donás cuenta, se rasque, se fa ferides, ña que cambiali los aparatos de puesto.

Los aparatos ña que cambials cada pocs díes. Al crío li fan mal cuan li entren a la pell, disimule fa com que sen enriu, pero algún camí, al matéis tems que sen enriu, plore. Algúns isen roín, ña que cambials abáns. A voltes ell, sense donás cuenta, se mau o se rasque y ya no funsionen, ña que cambials.

La máquina pite si lo sucre puche o baise masa. De día tira que te vas, pero de nit, ña que eisecás. Se seguisen eisecán una nit cada u. Ña camíns que tenen sort y sol ña que feu una o dos voltes.

Volen que lo chic porto una vida normal, com los demés, va a escola. Ña maestres que entenen lo problema y los achuden, uns atres, cada camí que chule la máquina, los criden. Asó no es viure, pero tot sigue per un home de sis añs.

Ell, a la riñonera, porte un botiquín menudet. Un día a escola va pitá la máquina, lo sucre había baisat masa. Van buscá les pastilles pa fel puchá y no ne quedaen. La maestra va discurrí, ella teníe caramelos, sense sucre, lin va doná un. Lo sucre enseguida va puchá al normal y la cara del menut, chupán la golosina, li va compensá de tots los sustos que li donae en los chulits del aparato.

Algúns críos son mol cruels, son críos y algú sen enfotíe del menut, de la riñonera, dels esparadrapts (esparadraps) que portae. Lo sagal per de fora no die res, mai va protestá, per dintre u sentie, pero ere la seua creu.

Un añ més tart, la lotería los va torná a tocá, este camí la pedrea y atre camí sense chugá, li van trobá que no tolerae lo gluten de les farines.

Ara no sol tens que mirá que los aliméns no tinguen sucre, tampoco poden tindre gluten. Lo sagal que seguís conformanse, cuan li donen algo, mire si te sucre y si porte la espiga tachada. Es que lo que no te sucre, te gluten y al ravés.

Aisó ya podríe sé un atra historia, pero la primera ya se ha fet masa llarga, sol dos coses més.

Una camí, a la escola, los van pregunta als chics que volíen se cuan foren grans. Agustí va posá: investigadó pa que los menuts no estiguen mai mals.

Y, com ara se arrimen estos díes, an aquella casa tots miraen la revista aón eisien los juguetes, per a ver qué demanaen al Reis Magos. Agustí, mentres los demés reñien pa veure los juguetes, ell no, se va posá enseguida a escriure la carta. A sa mare li va estrañá y li va preguntá:

–¿Qué vas a demaná, ya has triat qué juguetes vols?

Lo sagal, tot un home, ya de siat añs, li va contestá:

–Mare: yo no vull que me porton juguetes (chuguets, juguets), sol vull que me curon la DIABLETES (aisí com u hay escrit). Vull torná a sé com los demés.

Deu sempre busque als millós, pa donals los patiméns, sap que ells u resistirán.

FIN

Ensomián. (Adaptasió).

Ensomián. (Adaptasió).

Luiset estae al llit, ya fae rato que se habíe chitat, pero eisa nit no se podíe dormí; habíe sentit parlá que ñabíe un bicho; li habíe demanat al agüelo “Sebeta” que li u esplicare; per més que l’home u habíe fet, lo chiquet no u acabae de entendre, ñabíe coses mol rares; segú que les entendríe cuan fore gran.
Pero eisa preocupasió no li disae “pegá-l’ull”:
- Yayo, me conto lo del bicho atre camí, a ver si u enteng y me puc dormí de una volta.
- Pero, Luiset, no estás cansat de tot lo día ¿No tens son, encara? Ya fá rato que te has chitat.
- Per favó, me u torno a esplicá, lo radé camí ¡Hala! De verdat, l’u churo será la radera volta.
- Val ¡Tapat! Estic segú que ya u saps; sol u fas per que te parla atre camí, perque te repetisca lo sermó. Te paréis que es un cuento. Pero es historia y esta historia va escomensá fá mol tems cuan yo era menut com tú ara:
Ere un mon en que ñabíe de tot, cualquier cosa que vullgues pensá; teníem abundansia, pero tot se anae fen negre; ere abáns de que mos donarem cuenta de que alló no podíe durá.
Vorás se van fé tendes que veníen a tot lo mon, per llun que pensos, allí arribaen; van aná creisén y creisén y se van fé mol grans, més de lo que tú te pots imaginá, més de lo que natres mos podíem imaginá mai.
Volíes una cosa, pensaes en una cosa y ya la teníes; sol teníes que demanala y al día ya la teníes, com si fore un milacre; movíes la ma y allí estae.
Pero, en cambi, les families ya no parlaen, no vull dí que no se digueren res, pero ya no ere com abáns, cuan se reuníen al racó del foc y estaen rato y rato charrán; se calentaen y al matéis tem parlaen, “faen-les-dos-coses-a-l’hora”. Pero alló se va piarde.
Ya no ñabíe un tems pa treballá y un atre pa parlá, pa está en familia. Los ulls dels chiquets de tan mirá la tele, lo móvil, la tablet, l’ordenadó, se habíen tornat cuadrats.
Tot lo mon teníe móvil, lo anaen mirán tot lo tems, ere lo seu amic, habíen cambiat lo que abáns ere l’amistat per un aparato; pero lo roin es que entonses se sentíen com si estaren sols, alló no eren “los-amics”.
Cada día lo sial se fae més negre, hasta’l punt de que moltes nits ya no se podíen veure los estrials. Ñabíe que tindre catalejos pa veureles, viachá en coets pa trobals.
Per daball los coches tapaen la tiarra, tot lo mon ne teníe un o més, sempre conduín, pa aná de un costat al atre, sempre lo coche, sempre al volán.
La chen se habíe olvidat de caminá, de pasechá, de corre. Habíem cambiat la herba, per la carretera; vam fé més menuts los parques pa fé aparcaméns; vam fé més menut lo monte pa fé cases, fé pobles, fé fábriques; hasta que los albres van escomensá a desapareise, mos faltaen y no mos donaem cuenta.
Vam umplí lo mar de plástic, perque cada día faem més basures, mos sobraen més coses que abáns aprofitaem. A les playes van escomensá a arriba peisos morts embolicats en plexiglas. No se podíe ni pescá.
Tot ere beure, fumá, chugá sense disfrutá. Va ñaure chen que se va fé mol rica, en molta forsa y los que mos manaen se van fé amics dells. Ñabíe que sé amics dells, encara que ñaguere persones a les que aisó los dure a la mort.
Y entonses va arribá l’añ 2020; de repén va apareise un bicho y va escomensá a morís chen, sobre tot la chen gran, la que més coneisimén teníe. Los gobiarns mos van maná que mos tancarem a casa, que tornarem a la cova; sense eisí.

Y mentres estaem allí, en molta po a tot, mos van torná los sentiméns, mos vam enrecordá de vóldremos uns als atres; los pares a les mares, als fills, als agüelos, a tota la familia, als amics, als veíns.

Vam escomensá a aplaudí, desde la finestra, al aire que respiraem; los vam doná les grasies a la chen que mos achudae a viure; vam torná a quirdá a les nostres mares, pensaem mol en elles, ara teníem tems pan aisó.

Mos veíem per una pantalla, mos faltaen; y, mentres tan, les claus del coche se umplien de pols, guardades a un caisó; ensomiaem en podé eisí a caminá, a pasechá, a corre, en veure a chen, en rosamos, en abrasamos.

Al sial ñabíen menos avións, menos fum, menos coló negre; los coches estaen parats, casi no se veen, ni a les carreteres, se habíen amagat tamé, tancats com natres.

La tiarra va escomensá a respirá atre camí, a cualquier puesto naisíe un albre, per cualquier carré apareisie un animalet del monte; volíen recuperá lo que l’home los habíe furtat.

A les playes, al mar tornaen a ñaure vida, vida nova, salvaje com teníe que sé, com habíe segut añs atrás.

Natres tamé vam cambiá, ñabíe chen que cantae, que ballae, que tocae instruméns. A uns atres lo va doná per cuiná, per fé pa, pastes, minchá.
Mos vam tindre que acostumbrá a les notisies roines, a que la curva baisare. Que un día moríe menos chen ya ere una bona notisia, dintre de la tragedia de la mort. Ya cambiaríe, pronte, aisó no podíe seguí.
Y aisí, cuan un día, van trobá la cura del bicho, al remat, mos van disá eisí, veuremos, parlamos, donamos la ma, un bes, un abrás. Lo mon que casi habíem disat morí, habíe tornat.

Habíem cambiat, teníem unes atres costums, uns atres sentiméns, volíem a la tiarra que mos rodechae, los albres tornán a florí. Les relasións en la chen tornaen.

- Pero ¿Per qué va fé falta un bicho, pa cambiá lo mon?

- Luiset: a camíns masa be, fá mal y se nesesite coneise eise mal pa disfrutá més encara lo be. Ara chitat y dormís y ensomnia en lo día de demá, cuan ya tingam la cura y tots tornem a está sans. Ensomniau, menut, ña camíns en que les sons, se tornen de verdat. A ver si este es una delles y se cumplís.

- Zzzzzzzz

Lo chiquet se ha dormit, lo vell pense si este “cuento” que li ha contat, un día será verdat y podrem torná a viure, per lo menos, com abáns.
O, a lo pichó, es que tot asó tamé ell u ha ensomiat y té po de despertás.

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA

Aprofitán lo cuento de estos díes atrás se me ha ocurrit copiá a este bon escritó, no intento paréissem an ell, sol imitál, encara que sigue mal. Juan Valera.

1/3. CONCHUNTÁN.

Podem assegurá que lo tío Inossénsio ere natural y vehí de l’Aldea. Cuan va naise lo retó li va posá Prudensio, pero passán lo tems, la chen al véurel tan inossén, que hu ere y un mun, li hu va cambiá per lo de Inossénsio y eise se li va quedá. Es segur que en tot lo Matarraña no seríe possible trová un atra persona més prudenta, més inossenta y més sensilla. Ere de mol bona pasta.

Ere bona chen, generós, bondadós y amable en tot lo mon. Com ere fill sol habíe heredat de son pare tiarra de sembra, armelés, oliveres y una casa al carré del Portal. Estáe casat en una bona dona y no teníen fills. Podem di que teníe una vida desahogada.

Trevalláe la seua tiarra, pero no li fáe falta matás, li dedicáe lo tems que los campos nessessitáen. Vivíe be, dormíe be, hasta la siesta y mincháe mol be. Tot aissó se notáe al seu cos y sobre tot a la seua tripa, estómec bais diebe ell y su creíe. La verdat es que lo contorno li habíe aumentat, estáe casi redo, si caíe sen aniríe hasta lo Clot donán volteretes. Pa colmo teníe una burreta y anáe y tornáe al campo muntat en ella y aissí no perdíe ni un gram de grassa.
La dona lo va portá al dotó y éste li va recomená que teníe que fe mes ejersissi y desde entonses anáe caminán y tornáe caminán, la burreta li hu agraíe.
Com sol teníe una burra, al arrivá lo tems de llaurá, teníe que fe “conchún” en un cuñat que teníe per part de la dona.

(Trevallá en “conchún” volíe di que dos llauradós que sol teníen un animal cada u, cuan arriváe lo tems de la llauransa, un li dissáe al atre lo seu animal y lo teníe los díes que fáen falta pa fe lo trevall, después hu fáen al revés.)

Lo tío 
Inossénsio ere inossén pero no tonto y se habíe enterat, que corríe pel poble que son cuñat anáe díen que cuan ell li dissáe lo animal al Inossénsio , al tornálu als cuatre o sinc díes estáe més prim, inclús en tocadures, que segur que ademés de tíndrel tot lo día llaurán, en lo que pesáe, aniríe y tornaríe al campo muntánlo en ve de muntá a la seua burra o de aná y torná caminán com li habíe ressetat lo dotó. Que segur que per denit li posaríe un bos pa que lo animalet no minchare del pesebre y aissí no li gastare palla y sibá. Y damún segur que debíe empleá la suriaca perque lo animal solíe torná en més nafres y tocadures que cuan li hu habíe disat.

Lo 
Inossénsio se hu va pensá mol bé, no li agradáe llaurá a polligana (en un animal sol), no podíe seguí conchuntán, sino al remat acabaríe discutín en son cuñat, bueno son cuñat en ell y damún sabíe que la seua dona, com sempre, se posaríe de part de son chermá, per aissó eren de la matéissa familia y ell ere de la part de defora.

Entonses com dinés no li faltáen, se li va ocurrí que, com anáe a sé la fira de inviarn de Valderrobres, que se fáe pal desembre, aniríe y compraríe una atra burreta y aissí ya no molestaríe més a son cuñat y tindríe pau en la seua dona. Al fin y al cap los dinés sol eren aissó, dinés y estáen pa gastals.
Pensat y fet, cuan van pregoná pel poble que ñabíe fira a Valderrobres, va agarrá dinés y va pillá lo coche de línea y cap a vall.

Cuan va arrivá lo carré, que ere la carretera, estáe ple de tenderetes als dos costat, la machoría eren carros en varanes per daván y per detrás y dintre ñabíe de tot. Qué bo ere se un poble importán, allí acudíe chen de tota la redolada, no sol de Aragó, tamé de Tarragona, aquella chen an aquells añs més que parlá en catalá, parláen com ells, en Chapurriau.

La chen anáe a comprá gallines (ne ñabíe de varies clases), pollastres (algúns mol pitos y presumits), conills (sobre tot mascles), ovelles (de varies rases), borregos (pa cambiá de sang al bestiá), conills chinos (no sé pa qué los volíe la chen, si no apetíe minchássels), patos (casi sol los compráe la chen que los podíe tindre solts, perque tancats eren un asco hu embrutíen tot), pavos (en lo seu canto “chucuchuc”), hasta ñabíe un pavo real en tota la coga ubiarta, ere una maravilla, la chen se paráe a mirál, les plumes totes esteses fáen forma de ulls de mols colós; ñabíe hasta un puesto de gábies en canaris y sobre tot cardelines, com cantáen, quín goch.

Inossénsio hu anáe mirán tot, disfrután, no teníe fira al seu poble, pero hu teníe a la bora, ben prop, un atra cosa haguere segut tindre que aná a Saragossa o a Teruel, pero allí ere un passeo.

Va aná a diná a la Fonda, les operassións de dinés se fáen milló en lo estómec ple.

Passechán, passechán, caminán entre brosa, palla y basura, a la bora y davall dels carros, va arrivá hasta prop del pon de fiarro, allí ñabíe un puesto de “tratáns” en mules y burros, ya ñabíe fem per an tiarra. Se va arrimá y mirán, mirán va veure una burreta que teníe bona pinta, li va aubrí la boca y li va mirá les dens, es lo que faé la chen que enteníe, pareissíe chove, li va mirá les anques, les potes, teníe una tocadura en forma de cor, al chiñoll dret, pero ere menudeta, no ere de importánsia, casi tots los animals de cárrega, teníen tocadures a un puesto o al atre.



JUAN VALERA, Luis Arrufat, agüelo sebeta, burra


Lo tratán que estáe parlán en un atre llauradó que estáe mirán un macho, se va fija en ell. Esta chen eren mol espabilats y un poc chitanos, bueno mol chitanos y sobre tot charlatáns, mol charlatáns, sils dissáes charrá al remat te embolicáen.

Lo tratán va acabá de parlá en lo llauradó, no se van posá de acuerdo en lo preau, es igual ya tornaríe, lo venedó sabíe que aquell home nessessitáe lo macho, li hu habíe dit ell matéis, ya tornaríe ell se faríe de rogá, pero al final encara que tinguere que rebaisá vin duros, se posaríen de acuerdo. Pa vendre no ñabíe que tindre presa, ñabíe que tindre passiánsia, molta passiánsia.
Ara se va arrimá al 
Inossénsio y va escomensá comboyánlo:

+ Bon día, bon home, li estaba mirán mentres parlaba en lo atre home y pensaba que bona vista te eise vehí, ha triat lo milló animal que ting a la venta, no ña a la reata un animal com eise, encara més yo li aseguro que no ña en tots los pobles de la redolada una burra tan llista com ésta, sol li falte parlá. Parlá no parle, pero entendre hu entén tot, en lo choveneta que es, no te cap de defiacte y es obedienta com ella sola. Li vach a demostrá com me entén.

Va soltá la burra, li va posá lo ramal al voltán del coll y la va posá al mich de la carretera, an aquells tems casi no ñabíe coches, si acás algún camionet menut, y va agarrá la suriaca a la ma y la va fe esclafí a la bora de la burra dos o tres camins (ya sabeu que la po fa obedí a la burra) y después va escomensá a doná ordens:



INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA


Arre” y la burra va escomensá a caminá, ells anáen detrás.

Passallá” lo animal va chirá cap a la dreta. Lo 
Inossénsio admirat.

Wesquela burra cap a la isquiarra
Inossénsio embelesat, aquell animalet se sabíe totes les ordens, obedíe a tot.

So”, la burra parada.

“Atrás, atrás”, lo bicho reculán, reculán. Lo 
Inossénsio enamorat del tot, se toque en la ma la borchaca a on du los dinés y pense si ne tindrá prau, per un animal com eisse se pot pagá be, no pense ni regatechá.

2/3 “LA PARDETA”.

LA PARDETA

Lo tratán se ha donat cuenta de les reacsións del tío 
Inossénsio
, ya lo te pillat, pero lo te que pillá més.

Fique a la burra, en los demés animals y li diu al nostre amic:

+ Vusté li pot posá lo nom que vullgue natres li diem parda per lo coló del pial. No se cregue que los demés animals hu saben fe com ella, miro, es única, es espessial:

“Parda, atrás” tots los animals en les orelles eissecades, pero la única que recule es la burra.

+ Veu com hu enten y es obedienta, empórtossela y tindrá una joya de animal.

Ademés com vech que vuste tamé es bona persona y la cuidará be, li vach a fe un preau espessial, dónom dos mil piales y es seua.

Inossénsio
, a la vista de les virtuts de la burra, hasta li va paréisse barata, estáe dispost a pagá hasta sincsentes pesetes més. Y enseguida li va doná la ma al tratán, lo trate estáe tancat, eren homens de palabra. Va traure los billets de la borchaca y li pagá.

Entonses lo venedó va traure un papé de una cartera y li hu va enseñá, diénli:

+ Este papé no li hu podía enseñá hasta está segur que se la quedáe, es un secret guardat per mol tems, se referís als antepassats de “La Parda” y no hu pot sabé dingú que no sigue lo seu amo.

Aquell papé diebe: “Yo Ibrahim Absolom, ministre de agricultura del Gobiarn de Israel, aseguro que esta rasa de animals, ve directamen del burro de San José, lo que estáe al portal de Belén, cuan va naise Jesús. Jerusalem 28 de desembre de 1.888.”

Después de llichíl, Inossénsio se va guardá lo papé a la borchaca, orgullós de tindre una burra casi sagrada, estáe entusiasmat.

Y pillán lo animal del ramal va fe intensió de marchá, pero lo venedó li va posa la ma al pit, lo va aturá y, en veu baissa, com si fore un secret li va di:

+ Esperos, al se una animal tan importán la Guardia Sivil mos obligue a portá un rechistre, pa sabé en cada momén a on está la burra bendita. Tením que umplí un papé y una cosa més, com la burra ve de allá llun es milló que los primés díes dormigue a la llum de les estrelles, com hu fáen los seus antepassats, en ve de ficala al corral de les mules, es milló que dormigue al ras, o sigue que si ne te un atre corral al aire llibre díssola allí al prinsipi.

- Home si, ting un corral al aire, a la bora de casa, a on están les gallines y los conills.

+ Pos díssola allí dos o tres nits, li vindrá be y ya se acostumbrará pa después posála al corral del pesebre.

+ Ara me vasque dien cóm se diu vusté, de qué poble es y a on dormirá la burra estes nits.

Inossénsio
, inossén, li va doná tots los datos que li va demaná, casi sense donás cuenta en lo embelesat que estáe de la compra que acabáe de fe.
Total que entre les maniobres en la burra, la conversasió en lo tratán, la compra y al radé lo papeleo, se li va fe tart, teníe cuatre hores de camí en la burra a bon pas, hasta arrivá a casa, se li faríe de nit pel camí y cuan arrivaríe la parenta ya se hauríe chitat.

Va escomensá anán caminán y portán a la burra del ramal, pero no portáe dos kilómetros y aissó que ere planet y ya estáe cansat, entonses va pensá, “si esta burra es tan bona, igual me pot portá damún”. Se va arrimá a una paret y, encara que no no portáe albarda y anáe “en pial”, la va muntá. Mol be!, lo animal aguantáe be, hasta pareissíe que anáe més depresa que avans; claro, com ell estáe tan gort, la retrasáe, la fáe aná mes a poquetet.

Mol contén, anáe avansán en lo camí, ya estáen a la costa que puche cap a La Fresneda, cuan al cambiá una garra de postura va notá lo sertificat y va pensá, per qué no hu probo yo ara. Y hu va fe.

Anáe per la isquiarra de la carretera, fen cas a un cartel que ñabíe a la eixida de Valderrobres: “per la carretera, vasque per la isquiarra.”

Ere entre la tarde y la nit, anáe oscurín, y va escomensá:

“Passallá”, la burra cap a la dreta.

“Wesque”, cap a la isquiarra.

“Arre” y lo animal caminán més depresa.

Pos si que es llista y obedienta, hay fet bona compra, mon cuñat que se guardo lo burro a on li capie, ya no podrá parlá més mal de mi.
Y a torná a escomensá:

“Passallá” la burra cap a la dreta, pero…. De repén, sense manali cap atra orden, lo animal se entorne cap a la isquiarra y se arrime tot lo que pot a la boreta isquiarra de la carretera, casi cauen a la cuneta.

Lo Inossénsio, per un segundo, pense “si no li hay manat aissó, per qué hu fa, a ver si baissará a la cuneta y me tirará an tiarra o caurem al barranc, tindré que agarrá lo garrot com fáe lo tratán”. Y cuan ya estáe a pun de pegáli en lo ramal, veu que per la costa baise mol depresa un camión sense llums, los pase rosán. Se done cuenta de que si la burra no se haguere arrimat tan, los haguere atropellat y allí se hagueren acabat lo Inossénsio y la burra.

¡Quina sort ha tingut!, bueno la sort ha segut tindre una burra llista, que diu llista, ¡santa! com hu va se lo burro de San José. Ara ya está contén del tot, enamorat de aquell animalet que li acabe de salvá la vida.
Agrait, baise de damún y va caminán un rato, no la vol cansá masa, li te que durá mol tems. Seguíssen fen camí hasta lo molí. Allí torne a muntá pa puchá la costa dels tretxe pons, fen cas a eisse refrán que diu: “Pa les costes a mún, vull al meu burro, que les coste a vall, yo sol les pucho.”

Cuan arribe a l’Aldea, ya es de nit tancat, tot lo mon está dormín, no se trobe a dingú per lo carré. Mentres se arrime a casa va pensán que li fará cas al tratán, les primeres nits la dissará al corral de les gallines. No li dirá res a la seua dona, demá cuan se eisecon li enseñará lo llisto que es y la bona compra que ha fet, traurá la burra al carré y li dirá les ordens pa que li obedisque y vesque lo espessial que es. Te un home que no se pot compará en son cuñat.

Als tems del  Inossénsio encara no se tancáen en clau les portes, ni les de casa, ni les del corral. Va lligá lo ramal a una ferradura que teníe clavada a la paret dintre del corral, li va posá una banasta al revés y damún un cabás ple hasta lo corombull de palla y un bon grapat de sibá, sel habíe guañat. Va eissí al carré y va tancá la porta en lo forrallat. “Hasta demá, pardeta”.

3/3: ¡MILAGRE!

Aquella nit casi no va dormí de lo contén que estáe, al remat una cosa li habíe eixit be. Va ensomiá que eren festes y lo día de les carreres dels burros, ell eixie en “la Pardeta” y guañáe, arriváe lo primé a tocá lo pollastre, pero al tocál lo pollastre li va pegá una picotá y se va despertá; encara ere de nit, pero pronte aclariríe, teníe que veure cóm habíe dormit la seua “santeta”.

Va baissá al carré y sen va aná cap lo corral, va despassá lo forrallat y ¡sorpresa! Allí sol estáe lo cabestre en lo ramal y lo cabás encara ple de palla, la burra habíe desaparegut. Del susto casi cau an tiarra, se va apoyá a la banasta y va está pensán, sense lo animal no podíe di res, tot lo mon se li enfotríe, la primera la seua dona: “Inossén, te han pres lo pial, veus com te raó la chen del poble, eres un inossén”.

Los diríe que no habíe fet trate y que habíe tornat en un home que teníe un camión y anáe a Alcañis. Y avui teníe que torná “a fira”, a ver si teníe més sort. Va amagá lo cabestre y lo ramal y va ficá la banasta y lo cabás al seu puesto
Aissí li hu va esplicá a la seua dona y a cualquier vehí que se va trová.
Mentres, anáe cabilán ¿qué ere lo que podíe haber passat?

Va desdichuná y va pillá lo coche de línea, atre camí a Valderrobres, cuan va arrivá, no se va detindre a cap de paraeta, sen va aná directamén al puesto del tratán.

Allí estáe ell, com air, se va arrimá y li va esplicá lo que li habíe passat, aquell home, com si fore una cosa normal la desaparisió de una burra, li va dí: “Me paréis raro, pero tenín en cuenta la rasa del animal, igual la nessessitáe San José pan algún belén y se la emportat; de totes maneres ¡chitón!, de asó no li digue res a dingú, no sigue cosa que se entero la Guardia Sivil y mos denunsió, a vusté per haberla perdut y a mi per haberlu venut, sen una burra tan espessial”.

Lo Inossénsio se va quedá pensán, pensán, quina mala sort habíe tingut, aissó li habíe passat per compra una burra bendita. Entonses va mirá als animals que estáen un poc apartats dells. Y va veure que ñabíe una burra negra, mol pareguda a la seua “pardeta”, tan pareguda que li va pareisse que ere la mateissa pero de un atre coló.

Lo tratán se li va arrimá y li hu va oferí:

+ Miro es igual que la de vusté, es chermana d’ella, de la mateissa rasa y tan espessial com ella, ademés si se la emporte li faré un preau mol barat, se la veng per mil sincsentes pesetes.

Inossénsio li va mira les dens, les anques, les potes …. ¡Ahí va! Al miráli la pota dreta de daván, li va veure que teníe la mateissa tocadura en forma de cor que teníe la seua. Va cabilá y enseguida li va vindre una idea: “es la mateissa que vach comprá air, que ha fet un atre milagre, se ha transformat en sa chermana, pero es ella segur, si me la emporto, podrá tornau a fe, no caure atre camí, per més barata que me la poso, per més sertificats que trague este home.”

Li va dí al tratán que no volíe més burres ya, y aprofitán que l’home sen va aná a atendre a un atre compradó que se habíe arrimat; ell se va posa a la bora de la burra y, com lo animal ere tan llisto segur que li entendríe, per lo que li va di a la orella dreta, que la teníe eissecada:

+ “QUI NO TE CONEGUE, QUE TE COMPRO.”

Lo animal va acachá lo cap. Como si li haguere entés, com si tinguere vergoña y li va mirá en los seus ulls tristóns.

Pero ell no se va dissá ablaní, sen va aná tan campante, pero tamé en les orelles caches.

Sen va encaminá a diná atre camí a la Fonda y per la tarde, mentres fáe tems hasta que isquere lo coche de línea, va torná als tenderetes, ne ñabíe de naus, o, per la presa, nols habíe vist lo día de air. Allí estáe un que veníe ovelles y borregos, ne teníe de varies rases, churres, merines, de la “rasa”. Se va pará un rato a escoltál mentres pregonáe les virtuts de cada una.

Més aván ñabie un carro, en la caisa dividida y a cada divisió una cachillada de gorrinos, de diferéns tamaños, un home oferínlos:
“venga, a ver qui me compre un gorrino, es una “ganga”, avui los ting barats, aprofiton, a 45, 55, 65 y 75 pessetes, trion lo que vullguen, lo que més los agrado, vusté trie lo gorrinet y yo li poso lo preau; y si ne pille dos, li rebaisso un duro, venga que se me acaben.”

Va está a pun de comprán un, teníen bona pinta, pero después va pensá ¿cóm anáe a portal al coche de línea? Ya sabíe que estáen més barats que a l’Aldea, eren les ventaches de la “fira”, pero nol podíe comprá per lo viache, ya hu faríe cuan los pregonaren al seu poble y los vengueren al Sechá, encara que allí foren un duro més cars, pero, en cambi, tindríe la comodidat de que sol comprál, als sinc minuts, ya lo hauríe posat a la “caseta del gorrino” de casa.

No podíe llevás la “pardeta” del cap, dintre de poc pillaríe lo coche de línea y tornaríe a casa, seguiríe conchuntán, ya no le importabe lo que parlare lo seu cuñat, ni que sempre, mentres llauráe, posare a la seua burra per defora, pa fe més camí, al fin y al cap ella ere una burra y a son cuñat, ya lo coneissíe tot lo poble y no li faríen cas.

A seua casa ell ere lo amo dels dinés, la dona no se enteraríe de les dos mil pesetes menos y com lo asunto no lo hu habíe dit a dingú, tampoc se li podríen enriure.

Va torná al poble, la dona li va cridá: “tans viaches a Valderrobres pa no comprá res”. “Dona ña que está al día pa sabé com va lo mercat”.

Al domenche que veníe, per de matí, después de misa machó, ya que los dos anáen mudats, la dona li va dí que teníen que aná a veure lo belén que habíen fet los chiquets de la escola.

Van crusá la Plassa Nova, van arrivá a la Airasa y van entrá a la escola, lo belén, com tots los añs, estáe a la planta baissa, a la isquiarra, ere gran, habíen posat molta escorsa pa que aparentaren montañes, mol chinebre y sabina pa fe de albres, mol musgo pa fe los campos, ñabíe bestiás, pastorets, dones llaván, chen trevallán als campos, romans, israelites y lo naisimén.

Estes dos raderes coses li van portá a la memoria lo que habíe passat uns díes avans y se va arrimá a veure lo naisimén, pero sobre tot va mirá al burro, allí estáe lo animalet, chitat an tiarra a la bora del breset del sagalet. Al está chitat se li veíen mol be los chinolls de les potes de daván y ¡un atre milagre! Al dret li faltáe un poc de pintura, teníe la forma de un cor. En un primé momén se va assustá y va está a pun de manali “passallá”, pero después, miránlo de reull sen va aná cap lo carré. No podíe se, se va posá tot colorat, tot nervios, estáe ensomián. A ver si ere verdat que per una nit habíe tingut a seua casa una burreta que veníe de aquell animal.

Sa dona li va di:

+ Chaic, ¿no dises propina a la bandeja?

Ell, per de fora, va fe com si no la haguere escoltat, per dintre va pensá que prau propina, dos mil pesetes, li habíe costat aquella familia de burros.

FIN.

Nota:

Ara que se ha acabat lo cuento, tos vull esplicá algo.

Lo sertificat ere més falso que un billet de tressentes pessetes, sinó donéutos cuenta la fecha en que está fet 28/12/1888, lo día dels inosséns y ademés ya sabeu que lo Estat de Israel se va creá lo 14 de mach de 1948, ¿veeu la diferánsia? ¿la garrama? ¿la broma?

Lo tratán apenes sen va aná Inossénsio en la burra, com teníe la direcsió a on anáe a dormí lo animal, lo va seguí en un macho y cuan va pensá que lo Inossénsio, ya estaríe contán borregos, va despassá lo forrallat, va soltá a la burreta, va tancá la porta y va torná a Valderrobres, allí va tintá a la burra parda en un tinte negre y la va convertí de “Parda” en “Negra” y a esperá algún atre inossén, encara que no se dire Inossénsio.

Pa acabá, un dels chiquets de la escola que ficabe lo belén al traure lo burro, u va fe tan depresa que li va pega un golpe menut contra la taula, menos mal que no se habíe badat, como casi no se notáe, no va di res no fore cosa que li castigare lo siñó maestre y, sense que dingú se donare cuenta de la rascada, lo va posá al seu puesto.

Com es natural la imaginasió de lo tío Inossénsio es la que li va fe veure un cor a un chiñoll del burro, cuan sol ñabíe una rascadeta, mols camins les persones VEÉM LO QUE VOLEM VEURE.

¡¡¡BON NADAL A TOTS!!!

FIN.

Los quintos

Los quintos 1. Families.

Mols camins parlem de la familia. Y u diem com si eisa palabra sol tinguere un significat, perque mos referim a la familia de la sang. Pero si discurrím un poc sobre eissa palabra, veurem que ña més famílies. Claro, si entenem que familia vol dí moltes coses. Vol dí relasió, vol di conviure, vol di confiansa, sobre tot asó, molta confiansa, saps que eissa persona mai te traissionará. 

Después veus que la vida es mol cruga y que inclús persones de la teua sang, te la peguen y, al matéis tems, unes atres persones a les que la vida te les done y les fas tú com a “familiás” teus, eissos están sempre al teu costat, sobre tot cuan, la vida te ve crusada, y ells seguíssen ahí cuan la nit se oscurís, més encara seguíssen ahí cuan tamé lo día se oscurís, cuan veus la teua vida negra, mol negra. Eissos que cuan dels teus ulls cauen llagrimetes, dels seus cauen llagrimóns, están a la teua bora, mols camíns parlán sense dit res, sol mirante als ulls y rosante la ma, lo bras o donante un abrás.

La machoría te sort y la familia de la sang, respete la sang y la convertís en un riu que va de un al atre y del atre al un, de aná y torná sense tindre en cuenta quí done més y quí ressibís més.

Pero si dissém de parlá desde allá dal y baissém an tiarra mos donarem cuenta de que ña més de una familia, tos conto: Está la familia de la teua sang (los pares, los agüelos, los chermáns y si apurém mol los tíos y los cusins-chermans, los demés ya son familia més apartada), llugo la familia política, ña camíns que casi tan bona com la teua (los sogres, los cuñats), la TEUA (la dona, los fills, los nets).

Pero ñan més famílies: están los amics, eisos que te trobes o te troben ells, vivín la vida, qui te la sort de tindre un bon amic o amiga, no sap la sort que té; ña camíns que avans li contes los teus problemes al TEU amic, amic del cor, que a la familia de la sang.

No sé si hau tingut la sort de trobá EISSE amic o amiga que la confiansa lo convertís en lo milló “familiá” teu. A voltes eissa amistat acabe al altá, bon final y més si eres capás de seguí en eissa comunió tota la vida.

Pa acabá ña un atra familia, no per ficála la radera, es pichó que les atres es la dels quintos, la de les quintes, los que van naise lo matéis añ que tú, de ells va esta charrada y parlarem mol d’ells, pero es que yo estic parlán dels meus tems que no son los de ara. Avui, per desgrássia, a la vida actual ha vingut una espéssia que va está mol tems olvidada: la política. 

En si mateissa no es ni bona ni ruina. Pero mesclada en la vida diaria, moltes voltes, se torne en un enemic. Un enemic perque se pose daván de la amistat, de la quinta y, si me apuréu, ña casos que se pose daván de la familia (de cualquiera de les que tos hay contat més amún).

Es una pena y me dol mol veure avui que a un poble, per ejemplo a l’Aldea, ña amics, ña quintos que se han disat de parlá, de relasionás per motivos polítics, tú eres de este partit, yo soc del atre, a tiramos cadires al cap. No se ha sabut fe un orden nau, que es mol vell, teníe que se: primé la familia, la amistat, los quintos, la cuadrilla, lo carré (en la importánsia que als pobles té lo carré), lo poble, después al remat del tot: la política, pero vista com una manera de conseguí coses pal poble, pals veíns; tots chuns, encara que pa la chen de defora, la chen de Teruel, pa la de Saragossa, cada u sigám de un partit diferén. Dintre del poble chunits.

Nem a dissá este asunto que ña massa chen ficada y vivín de la política.



Los quintos 2. Soldats 1.

La charrada se referís als quintos, anem a fe historia y ham de escomensá desde lo prinsipi, encara que me fasca un poc o un mol pesat, pero me agráe fe los trevalls lo més sansés que se poden. u dividiré en parts:

Primera:

Al prinsipi o si preferiu, als tems de maricastaña, fa mols añs, milló dit fa mols siglos, los soldats del rey se conseguíen de esta manera: los terrenos de un reinat eren menuts, lo rey los repartíe entre los condes, los duques, los marquesos, en una palabra entre los “siñós”. A cambi se comprometíen a donáli una part de lo que guañáren y sobre tot a apoyalí en dinés y en chen (en cuartos y en sang se diebe) si teníe que fe la guiarra, be pa deféndres o pa intentá conquistá mes tiarra.

Los “siñós” alquiláen la tiarra als seus veíns a cambi de pagá un llogué y de servils en lo que ells nessessitáren. Los trevalladós (sempre ha segut y seguís sen aissina, a treballá y a pagá) estáen obligats a servils en tot lo que fare falta, com si foren esclavos, en realidat aissó es lo que eren, entonses pagáen lo llogué, li donáen part de lo que cullíen y damún estáen obligats a acompañá al seu “siñó”, com a soldats, si lo rey fáe la guiarra. Fastidiats entonses y fastidiats ara.

Segunda:

Cuan los terrenos dels reinats van aná crixén, cuan eren més amples un rey de Castilla, Juan II, als añs de 1400, va dessidí que pa que ell tinguere soldats y al matéis tems no faltare als pobles chen que seguiré trevallán la tiarra y fen los demés ofisis nessessaris pals veíns, de cada puesto que ere seu lo territori, un de cada sinc homens dels seus habitáns tindríe que fes soldat, eise seríe lo seu ofissi, vuit añs; después, si encara estáe viu, podíe torná al seu poble o quedás de soldat.

A bona hora, perque entonses la esperansa de vida, la vida en una palabra, duraé menos que ara; ademés raro ere lo que no caíe a una batalla o a l’atra y tans añs luchán se acostumbráe a una manera de vida. Cuan ñabíe guiarra ere lo pichó del mon, pero cuan no ñabíe, te acostumbráes a entrenat y a fe lo vago. Ya ton enrecordeu de eisse dit: “eres més vago que la chaqueta de un guardia”. Perque mentres te entrenáes la chaqueta te donáe nosa y entonses la dissáen penchada a la sombra y aissí la chaqueta sempre estáe descansán, sempre estáe fen lo vago. Pocs tornáen al poble.

Pero aissó al rey no li importáe, cada añ, dels chics de cada poble que cumplíen la edat de aná a la guiarra, passáe lo triadó real y fáe una escabechina, dic un sorteo y una quinta part al ejérsit.

Ara entendreu de a on ve lo nom que se ha quedat de los “quintos”, de eisa “quinta” part o milló de eise 1/5 (UN QUINTO) dels homens nascuts al añ que, arribada la edat, tindríe que disá lo poble y pillá les armes y hala! a luchá per eise mon de deu.

De lo particulá un quinto (1/5 ), se ha passat a lo cheneral “LOS QUINTOS”. De ahí ve lo nom que se ha quedat pa cridá a los que náissen al mateis añ.

Pero com sempre, ñabíe garrama y a piarde los pobres; lo sorteo ere o cuartos (dinés) o sang (persones). Entonses lo que teníe dinés pagáe y se lliuráe y los demés a pagá en persones (en sang) a la guiarra.

Als soldats casi sempre sels ha pagat, pero mal y poc. Al seu chornal se li diebe “soldada” de lo miserable que ere, pa distinguíl de lo que se pagáe a la chen normal, me imagino que lau sentit nomená. An algúns puestos al sueldo tamé se li diu aissina “soldada”.

Tan bona va sé la idea que tres sigles (1700) més tart, lo rey Felipe V, u va estendre a tota España, bueno a tots los seus terrenos. Enrecordéuton o dines o sang, un home de cada sinc, un quinto.

La chen del poble ere obedienta y fáe cas al seu rey, pero tamé pensáe en los veíns que teníen la mala sort de se triats, de que los haguere tocat la sort o la mala sort de tindre que dissá lo poble y marchá a fe la guiarra vuit añs per lo menos. Entonses van pensá en achudáls de alguna manera. La chen donáe les coses que podíe a la familia del quinto, a camins pa achudál a ell, pos al ejérsit no se mincháe prau be, asó seguiríe hasta los meus tems, y unes atres voltes, pa achudá a la familia que se quedáe al poble y ademés perdíe uns brasos pa achudáls a fe los trevalls del campo, los dissaé empobrits cara a los que se podíen quedá a seua casa, perque no habíen segut triats. Per aissó los que habíen tingut eisa sort eren los que més achudáen als perjudicats. Ñabíe com una hermandat o familia entre tots los que habíen nascut lo matéis añs.


Los quintos 3. Soldats 2.

Tersera:

Assó va seguí mol tems: “tens que achudá al teu rey: dinés o sang”. Sempre ere dur, pero més en los tems en que teniem part del terreno al atre costat del mar, a Hispanoamérica y pichó cuan aquells pobles se van voldre independisá de natres y van escomensá a luchá contra los virreys que ñabíe allí.

Entonses se veíe mol clá la desgrássia de la pobresa. Los que teníen cuartos pagáen pa que los seus fills no anaren a ultramar, a cambi passáe que si faltáe chen, ademés dels quintos ne triáen algún més y tots al barco y, casi sense entrenamén, a luchá an aquell puesto que plovíe un día sí y dos tamé, y te teníes que maure per uns fangals tremendos, casi tot ere fang. Qué pocs ne van torná. Y los pobres que u van podé fe, en quines condissións van vindre, lisiats, mich bochos, alcoholisats, arrastrán alguna que atra de les enfermedats noves que ñabíe per allí. En una palabra, un desastre de persones, ya no eren coneguts.

Lo de achudá los que no habíen tingut que aná als “soldats” va seguí funsionán, inclus ñabíe alguns que, si teníen dinés, los achudáen en cuartos, sobre tot los que se habíen lliurat.

Cuarta:

Les coses van cambiá en ve de está vuit añs, estáes quinse mesos, pero a cambi en ve de triá un quinto, mos van convertí a tots en quintos, ya no ere una quinta part la que teníe que aná a entrenás pa la guiarra, ara anáen tots los homens, menos algúns que la familia o ells teníen problemes.

Voldría enrecordám de quí se lliuráe: aquells que lo pare estáe impedit o teníe mols añs, sempre que no ñaguere un atre chermá que estare a casa pa podé achudá als trevalls. Tamé ñabíe una lista de problemes que podíen tindre los chovens pa lliurás, tindre los piaus plans, les plantes dels piaus, planes; se michulls, me paréis que ere cuatre dioptries o més al dos ulls y unes atres enfermedats com si no estáe complet, li faltaé algún bras o alguna garra, en fin los desgrassiats. La llista de lliurás ere llarga, pero, al remat, que pocs se lliuráen, teníes que demostrá mol bé que estáes dintre de la llista.

Parlán de asó me ve al cap un home de la Aldea que teníe una garra ferida y en eises van “cridá a files” (van avisá que teníe que aná a fé la mili) al fill que teníe a casa. An aquell tems encara no ñabíe michos de transport, entonses el va pillá y, chino chano, sen va aná caminán a Madrit pa dils que teníe la garra ferida y nessessitáe al seu fill a casa, que teníen que lliurál pa fe los trevalls de casa que ell nols podíe fe per tindre la garra mal. Com es normal al veurel allí, van pensá que no tindríe tan mal la garra cuan habíe anat caminán desde l’Aldea hasta Madrit, a la bora de cuatresens sincuanta kilómetros, mesos caminán. Lo chic no se va lliurá. Va fe la mili com un més.

An estos añs ya aparéis “La Replegá”. Es un recuerdo de lo que se faé avans, mol ben pensat, perque se fa a la festa de Santantoni (aissina tot chun), que quede prop del tems de la matansa y lo mondongo y tot lo món te algo que doná, prinsipalmén coses del “gorrino”, encara que se admitís tot. Ña che que done pastes, conills, pollastres, gallines, cocs y hasta pataques, aus y olives.

En estes coses, an algúns pobles, més tart, se fa la subasta, si la replegá se fa per de matí, la subasta, com una rifa, per la tarde. Al acte acudíen les cuadrilles, ya sabeu que es la forma de funsioná la chen a mols pobles, se posaén les coses replegades a una taula y se anáen fen lotes y se oferíen a la chen, per dinés, hasta que una cuadrilla se quedáe sola en la oferta, no la pucháe dingú, entonses se li donáe a la cuadrilla que fore a cambi dels dinés.
En lo total que quedáe al acabá, los quintos fáen una festa. Eise añ ere dells, y hasta presumíen pintán alguna paret “vivan los quintos del añ que fore.”
Lo que avans ere lo sorteo, pa veure quí de cada sinc teníe que fes soldat, ara que anáem casi tots a la mili, se habíe convertít en “sorteo del destino”, es di a on te habíe tocat fe la mili. Lo destino normal ere: “Saragossa o al charco”. Saragossa ere casi sempre lo destino de la chen d l’Aldea. Lo “charco” ere lo mar, los destinos del atre costat del mar: Ceuta, Melilla, Canaries o Sahara. Eise ere un destino pichó, ruin, casi sempre a la Legió y allí la vida ere dura, mol dura. Tamé ñabíe chen que anaé a unes atres provinsies de la península, pero eissos eren los menos.

Ñabíe una manera de saltás lo “sorteo del destino” y ere anán voluntari, eissos mosos marcháen avans de la edat y estáen més tems “cumplín”, pero a cambi podíen tría la siudat a on volíen está y a que Unidat del ejersit volíen fe la mili. Algúns triáen hasta la marina, a pasá añ y mich damún de un barco.

Encara estáe un atra manera de fe la mili, eren les milissies. Estos solíen se chics que estáen estudián cuan los arriváe la hora de incorporás, entonses la fáen més tart, crec que als estius pa no piarde curs de estudiá, en tandes de tres mesos. Tres mesos de campamén, tres mesos com a cabo primé, tres mesos com a Alferes de Complemén y sis mesos com Alferes.


Quinta:

Al arribá la democrássia, 1978, va arribá tame lo fin de la mili, van dessidí que los soldats foren professionals. Com una carrera més y aisí es ara. Se han guañat algunes coses, se han perdut unes atres.

Ña que resaltá les Unidats Militars de Emerjánsia que fan un trevall ejemplar, están mol preparats, pa inundasións, pa focs, pa terremotos, pa totes les desgrássies. Eisa sí que es una bona manera de fe la guiarra.

La replegá, la subasta y la festa me paréis que seguís funsionán com raderamén, encara que ara los quintos sol u son de nom, ya no ña sorteo, ya no ña mili.


Algún partit a la seua propaganda, parle de tornála a posá.


Los quintos 4. Amics 1.

La familia dels quintos:

La machoría dels camíns los pares eren de unes edats similars y entonses los menus solíen naise als matéissos añs.

Los que naissíen lo matéis añs eisos eren quintos, desde eisse momén estáen destinats a se amics. Anáen chuns a escola, anáen chuns de cuadrilla desde mol menuts, chugáen chuns y fáen les travesures chuns.

Me enrecordo que un añ, sen mol chove, eren les festes de San Miquial, lo gran, les festes del setembre. Normalmén cuan ere tems normal a misa solíem “achudá” o sigue se monaguillos una parella de sagals, los domenches y los entiarros me paréis enrecordám que ne erem cuatre. A les festes machos sis o vuit. Cuan acabáe la misa, lo siñó alcalde diebe unes palabres a la Plassa y pa acabá se preníen unes pastes al Achuntamén. Sempre ñabíe algún espabilat que se saltáe les palabres del alcalde y entráe directamén al Achuntamén y empreníe les pastes y los licors. Cuan entráen les autoridats totes les taules plenes de molles dels armelats, les tasetes brutes de haber vegut, en fin un desori.

Eisse añ, lo alguasil mos va dí als monaguillos, ya que natres tamé partissipáem de les pastes, encara que no dels licors, perque erem menuts, “pucheu al salón y no disséu que entro dingú hasta que acabo de parlá lo siñó Alcalde”.

Imaginéutos sis o vuit críos de siat o vuit añs, guardán unes taules plenes de bandejes de pastes, la rabosa guardán lo galliné. Al prinsipi estáem a la bora de la escala pa que no puchare dingú. Lo discurs del Alcalde se allargáe. De momén un més espabilat que los demés, diu: “si ne probem una no se donarán cuenta” y ¡hala! ne vam probá una, pero una cada ú. Chaics los mantecats están mol bons, diu un. Y los armelats tamé, conteste l’atre. Veniu a probau. Vas escomensá a probá les bandejes, ara esta, ara aquella.

“Chaic ting la gola seca, casi me atraganto y ¿si probárem un poc de anís? Dingú se donaríe cuenta. Com no teníen “medida” dels efiactes del licor, tasseta plena de anís, per adins; “pos a mon pare li agrade més lo coñac”, tasseta plena de coñac, per adins. Ara, ya farfullán un poc “al fin y al cap, com ña tanta chen no se enterarán”.

Y claro que se van enterá, cuan va puchá lo alguasil a dona volta, perque no mos sentíe parlá, allí que estáem tots tirats per les cadires, mich borrachos, les taules plenes de molles, alguna tasseta que se habíe vuidat damún de la taula, en fin un follón, mol gran.

Mos va envía a tots al carré, com vam podé, agarránmos uns als atres pa no caure, en un gran mal de cap, van podé arribá a casa, allí algúns van vomitá, uns atres sen van aná diriactes al llit, pero alló encara ere pichó, lo techo sol faé que doná voltes com una noria y lo burro al mich.

Bronca dels pares. Eisses festes ya ñabíe comentari pa fe. Los monaguillos eren uns borrachos, claro habíen deprés del siñó retó que sempre estáe bebén en les mises.

La escola ere un atre campo de entrenamén, algún cami a michdía a buscá llidóns, y per tan arribá tart, “para la ma, regletá”, “ara tú” y tú que ya habíes sentit lo mal cuan li habíe pegat al de daván, escomensáes a plorá, “regletá” y aissí tota la cuadrilla y ara tots en llibres a les mans, mirán a la paret y qui baisso la ma, “regletá”.

Y mentres tan, los demés a cantá: dos por una, es dos; dos por dos, cuatro, dos por tres, seis y aná seguín.

Alló eren aventures y no les del agüelo “Sebeta”.

Tamé ñabíe chocs, les boletes, lo tello, lo marro, polissíes y lladres y al remat hasta lo fútbol.



Los quintos 6. La mili 1.

Y va arrivá lo día, presentassió a Teruel; al tren y cap a Saragossa, al mateis compartimén un grassiós me va gastá la primera novatada, se va fe pasá per un compañ més antic, bueno com anáem beben, no me vach enterá mol. Después y encara ara es un bon amic meu.

A la estassió del Portillo mos esperáen uns autobusos pa portamos com a cordés al C.I.R nº 10, a San Gregorio. Los veteranos mos fáen aná com si forem un bestiá, se notáe que avans los habíen portat a ells igual.

Ña algúns que han nascut en sort. Al día siguien, fen la instrucció del primé día, caíen imaginaries, cuines y letrines, al primé descuido; se notáe que eissos trevalls los fáen los veteranos hasta que vam arrivá natres. Tots formats, se arrime un atre veterano en un papé a la ma y parle en lo nostre y aquí ve lo de la sort. An aquell papé estáe lo meu nom, com ya era polissía secreta, directamén, sense cap de instrucsió vach pasá a formá part de la “segunda secsió bis”, una espessie de servissi secret dintre del CIR.

Yo vach acompañá al veterano a la ofissina del Comandán, primera sorpresa lo veterano y lo comandán eren o proveníen de Valderrobres, estaba a casa. Tots los díes, al eixecám directamén a eissa ofissina.

Seguís la sort. Ara, segú que tos enrieu de lo que tos vach a contá, pero a mi me va serví. Ñabíe un recluta que mos habíen arribat notissies que veníe “chocolate” o sigue “hachich”, en aquell tem y més dintre de un cuartel, aissó ere un pecat mol gran.

A radera hora de la tarde ñabíe solta, cada u podíe fe lo que vullguere, uns se dedicáen a estudiá, uns atres, mols, a escriure a la familia y sobre tot a la novieta que habíen disat al poble y que allí los esperáe plorán, atres a cusís algún botó que sempre caíe, a llimpiás les botes, teníen que está relluentes, sino ya sabíes imaginaries, cuina o letrines.

Pa acabá ñabíe chen que se passáe eisse tems a la cantina, ensomián que estáen fen una servesa al bar del seu poble, en los seus amics. Les cantines teníen com un dret espessial, al entrá te lleváes la gorra y ere com si te hagueres llevat la mili de damún (dic com, perque después tos contaré algo que tos donará cuenta de que algú camí no ere aisina), ere com si tots, allí dintre, forem iguals, sense galons ni estrelles.

Natres los de la V.M. (Vigilánsia Militar), uns anáen de uniforme y un atres anáem de soldats, com los quintos normals, sense distinguimos en res, com si forem agentes secrets. Habíem vichilat al recluta sospechós y habíem vist, que parláe en algún atre recluta, sen anáen al váter y al ratet eissíen cada u per un costat. Lo sospechós cap a la barra, l’atre corrén cap al carré, a on li esperáen algúns amics, un ya estáe traén de la borchaca menuda de la guerrera lo papé de fumá, y tots mirán a totes les direcsións pa que nols seguire dingú, sen anáen cap als pins, ya sabíem pa qué, pa fes algún “porro” (tabaco en hachichs) y fumalse entre tots. Fáen un rogle y se anáen passán lo “canut” (lo sigarro) de un al atre hasta que se acabáe, a ver quí podíe pegá la chupada més gran, pa aspirá mes fum quels demés.

Lo vam vichilá varios díes, a ell y als dels pins, pa aseguramos; cuan ya vam está segurs, lo vam dissá un fin de semana que eissire de “passe” y van prepará la “operasió” pal dilluns per la tarde, convensuts de que habíe aprofitat eissos dies pa vindre ben provit de “material”.

Dilluns, sis de la tarde, per fora de la cantina una parella de VM uniformats, com sempre estáen, dintre lo grupo nostre escampat, dos a la redolada del váter y los atres cuidán les portes, dissimulán, claro. Lo comandán nervios al seu despacho esperán lo resultat, si eixie be li u teníe que dí inmediatamén al coronel jefe del CIR, pa demostráli que lo grupo funsionáe. Si u conseguíem ere una gran servisi, llevá del mich a un traficán de drogues; sone mol fort, pero an aquells tems ere aissina.

Aquell día, serie per los ñervis de la espera, mos va paréisse que lo recluta va tardá en vindre, pero al final va aparéisse; tots preparats. Al poc un aspirán que se li arrime, lo habíen vist uns atres dies fe la matéissa operasió. Parlen, sen van cap al váter y al ratet ixen un en cada direcsió. Los dos que estáen a la bora del servissi paren al traficán y lo trauen al carré, allí lo de la porta y la parella dels de uniforme ya teníen al compradó.

Tots cap a la ofissina. No estáem equivocats, lo compradó, tot atemorisat per lo que habíe fet, va confesá enseguida que li habíe comprat, com uns atres díes una “china” pa fes un porro, no mos va dí lo de la chen que li acompañáe a fumá, tampoc natres li vam preguntá.

Li va tocá lo turno al “traficán”, li habíen rechirat totes les borchaques y no li habíen trovat res, ell se fáe lo presumit que perqué lo habíen detingut si ell no habíe fet res.

Lo comandán me va cridá al seu despacho, impassién, a lo milló teníe més confiansa en mi al se de la tiarra. Me va dí que passarem al traficán. Este va entrá tot chulo, convensut de que sen aniríe lliure. La parella de uniformats, un a cada costat del sospechós, no sen anare a escapá. Lo comandán va fe valé les seues estrelles y lo va maná posás firmes. Después, sense haber quedat en res, me va dí que lo interrogara. Allí daván, com si fore un teatro. Yo li vach dí que teníem a la persona a la que li habíe vengut varios camíns y que lo habíem vichilat y que sabíem que ne “veníe”. Ell mol tranquil, va seguí dién que ere mentira.

Lo comandán me miráe, com dien que a on estáe lo polissía que ñabíe en mi; que tenía que traure algo de allí, sino quedáem mal tots. Entonses los agüelos del atre costat, me van parlá a la orelleta y me van doná una idea. Me vach adelantá y com no habíem trovat res a les borchaques, li vach dí que se baisare los pantalón, allí daván de tots, aquells pantalons eren com uns “bombachos” y se claváen dintre de les botes. Me va preguntá que ¿per qué u teníe que fe daván de la chen? Yo li vach insistí, que no mos anáem a assustá, que tots erem homens y grans. Li vach dí primé llevat les botes y ahí es cuan la sort va vindre.
Ell se va achinollá en la garra dreta y va escomensá a soltás los cordóns de la bota isquiarra. Yo lo notaba menos tranquil que fáe un rato y entonses se me va ensendre una llum. Yo cuan me llevaba les sabates primé posaba lo chinoll isquiarro an tiarra y me soltaba la bota dreta (a lo milló vatres no u feu igual), entonses chugánmu tot a una carta, li vach dí: “Val, ya no fa falta que te soltos la bota isquiarra, soltat la dreta”. 

Lo comandán me miráe y pensáe, “¿per qué u fará? Pero ell es lo profesional, a ver que pase”. Se va llevá la bota dreta y no res. Lo comandán escomensáe a desconfiá. Pero me vach arrimá an ell y li vach eixamplí lo pantaló, lo bombacho, y al aubril, va caure an tiarra un tros de “hachichs” com cuatre tomes de chocolate. (Grasies agüelos per achudám).

Lo recluta se va esfonrá totalmén, “que ya no u faríe més, que no li enviaren a la preso, que estáe arrepentit”. Yo en lo tros de “Hachichs” posánlo dintre de un sobre. Lo comandán ensomián, encara no se u creie, va pillá lo sobre y sen va aná al despacho del coronel. Mes tart venga preguntám per qué li había fet cambía de garra, yo no u sabía, va sé la intuisió, a camins te pasen coses de estes.

Los quintos 7. La mili 2.



Les primeres: la machoría de natres apenes habíem eissit del poble y allí a base de entropesons, depreníes a caminá per la vida; te anáes fen un home. Qui volíe aprofitá lo tems u podíe fe. Va ñaure mols que van torná en lo carnet de conduí; uns atres sabén escriure y llichí, pos an aquells tems encara ñabíe chen que no habíe anat a escola; uns atres eissíen sabén maná, perque habíen arribat a cabos o a cabos primés, o sino simplemén per se veteranos ya solíen dirigí la instrucsió de un mun de reclutes y damún según a on anáen destinats, hasta cuatre cridaméns de novatos passáen per les seues mans. Depreníes, encara que no sempre de bones maneres lo que ere la Autoridat, Pero damún de tot coneissíes chen, eissíes en un mun de amics, casi tots habíen nascut lo matéis añ que tú, eren quintos teus.

Normalmén dintre del Cuartel solíes desdichuná y diná, pero sená casi dingú anáe, perque acudíe poca chen, y casi totes les nits te tocáe replegá, sino fregá. Entonses la chen, anáe a la cantina, allí te veníen de tot, compráes una barra de pa y la umplíes en algo que te hagueren enviat de casa y sino a radera hora en una lata de sardines o de anchoes y ya estáes brenat y senat. Estos minchás los solíes fe en la colla de amics, encara que no tots los díes foren los matéissos
Cuan algú anáe al seu poble solíe torná en un “paquet”, eisse día los demés compráem lo pa y lo vi y mincháem tots del poble del nostre amic. Ere com un recuerdo de Santantoni. Erem quintos.

Les coses ruines: primé de tot ere, lo añ que perdíes, sino sabíes aprofitá lo tems. Después les novatáes, los abusos de autoridat que ne ñabíe. A algún los galóns y les estrelles en ve de portals a les muñiques o als muscles, les duyen al fron y no u dic per la gorra, claro. Finalmén ñabíe alguns que depreníen lo ruin, a beure masa y a no fe res. Borrachos y vagos. Trevalls ruins.

Dels abusos de autoridat ting un cas:

Un día, a la cantina, a on ham dit que en teoría tots erem iguals, va ñaure un recluta que va ressibí la visita de la seua novia, habíe vingut del poble, una chica presiosa, guapa a on les ñan. Se van sentá a una taula, la chica ere lo sentro de atensió de tot lo mon. A la barra van caure dos alféres de complemén que tamé se van doná cuenta de la bellesa de la dona. Y com allí ells eren autoridats se van arrimá al recluta. Ell estáe de esquena y nols va veure arribá. “Recluta, no saps veure als teus mandos, no has vist les nostres estrelles, no veus que tenen sis puntes, cuadrat y ya tens una falta de considerassió a un més alt, en públic. ¿De quina compañía eres y qué número tens?, te presentes al cabo furriel de la teua compañía y li dius que te apuntes voluntari a la tersera y la cuarta imaginaria de esta nit, después anirem a comprobá si has obedit.”

Lo chic, tot avergoñit se va cuadrá dabán dells y los va doná la compañía y lo número. Tota la cantina se va dona cuenta y se va fe un silensio total. No ñabíe dret, alló ere un abuso, pero dingú se va atreví a di res, no li tocare a ell fe les atres imaginaries ¿A qué esperes, corre a parlá en lo cabo y no te preocupos de la teua novia, ya li farem natres compañía”.

Lo chic se va despedí de la seua novia y sen va aná a cumplí la orden.
La chica, va reacsioná mol be y los va dí que no teníe res que parlá en ells, se va eissecá de la taula y sen va aná a pillá lo autobús. Habíen trencat una bona tarde de dos enamorats que fáe tems que no se veíen.

Los alferes un poc cabrechats per lo despréssio de la dona, sen van aná al carré. Pero sol eissí se van trová en un recluta de la Aldea que los estáe esperán. “A les seues ordens los meus alferes, soc de la ofissina del comandán X, hay vist lo que ha pasat, vach a prende nota dels seus noms y sino los importe, demá, a les nau cuan vingue lo comandán, los esperem al seu despacho, ya parlarém en los capitáns de les sues compañíes”.

Ells se van doná cuenta de lo que habíen fet y que estáe mal. Seguidamén lo de l’Aldea que habíe escoltat la compañía de la que ere lo recluta sen va aná allí y va parlá en lo cabo furriel, aquell chic que encara estáe parlán en lo cabo, insistíe en fe les imaginaries, sino pensáe que la seua novia no podríe torná a veurel cap de día més. No va cumplí lo castic, lo cabo furriel u va entendre mol bé.

Al matí siguien cuan lo aldeá va arribá al despacho, ñabíe dos alferes esperánlo. Li van demaná que los ressibiré declarasió y que los perdonare, que no sabíen lo que fáen, que portáen dos serveses. No podíe se aissó, teníe que sé un ofissial de més graduasió que ells qui u fare. Ells insistíen que renunsiáen a eisse dret. No se va podé fe. Del despacho van eissí destinats cap a Jaca, la Brigada de Alta Montaña. Ben llun de la familia. A Jaca tamé ñabíen chiques mol guapes.
A dos quintos, que a lo milló eren bona chen, lo mando los va sentá mal, una estrella de sis puntes, lo va fe creure que podíen volá mol alt, lo ruin es que no portáen paracaídes /paracaigudes se diu?/ y lo aire va pará de bufá.

Passats dos añs, tornat a la vida sivil, un día estaba prenén un café al bar de un amic a Teruel capital, ere lo meu destino y ve lo camarero y me diu: “estás invitat”. Yo me poso a mirá y no coneissía a dingú. Li miro al camarero y en lo cap li pregunto ¿quí me ha invitat? Ell me señale cap l’atra punta de la barra, allí ñabíe una parella de chovens, ella mol guapa. Yo no me enrecordaba de res, pero per educasió me vach arrimá a donáls les grássies. Lo chic se va dirigí a mi y me diu: ¿no se enrecorde de mi? Li contesto “perdona, pero no”. “Li presento a la meua dona, ella li ha conegut; fa dos añs, vusté me va achudá y grássies an alló seguisco creen en la chen. Va sé per una cosa que va pasá a una cantina del CIR 10, la meua novia me va contá que, mentres esperáe lo autobús, va veure com vusté los paráe los piaus a una parella de chulos, per més estrelles que portaren”. “Si que me enrecordo, pero no tos haguera conegut, son coses que pasen, no feu cas, olvidéu alló, no tots son com aquells”. “Ya u van veure y avui estarem mes tranquils de haberli pogut torná un gran favó, en este café. Grássies”.

Allí ñabíe bona chen y se fáen amics, encara que después nols tornares a veure en la vida. ¿O sí? La realidat es que erem quintos.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Los quintos 8. La mili 3.

A la mili tamé ñabíen coses ruines: entre atres los abusos dels que ya han parlat, los cástics y les novatáes.

Los cástics més importáns eren les imaginaries, les letrines, la cuina, la retirada del pase y lo retrás en la entrega de la viarda-blanca.

Imaginaries: Per de nit: 23-24, 01-02, 03-04 y 05-06, a eissos turnos ñabíe un de la compañía que estáe de imaginaria, es dí cada dos hores un recluta estáe despiart, donán voltes per la sala a on estáen les lliteres, per si algú dels que dormíen se posáe mal o nessessitáe algo, o cridáe: “imaginaria, agua” y ell te portáe la pichela, sí la pichela, /pichella?/ o lo que nessesitares, al mateis tems se cuidáe de que dingú molestare als demés, que los dissare dormí.

Les letrines: eren los váters. Los nostres eren silvestres, estáen fets al campo, un poc separats del campamén pa evitá les olós. Habíen fet uns clots, redons, fondos y damún habíen posat uns asientos, cada asiento estáe rodechat de parets de fusta en una micha porta. De cuan en cuan los forats se umplíen, entonses ñabíe que tapáls per lo de la oló y a fen uns atres un poc més llun y a transportá los tabics y les portes.

La cuina: allí te tocáe de tot, desde pelá pataques, sacs y sacs, hasta frega una pila de plats que no se acabáen mai. Lo día que te tocáe servíes als demés.
La retirada del pase: cada fin de semana, casi tots teníem lliure, aisó ere tindre “pase”, pero sempre se teníe que quedá chen pa cubrí les nessessidats de la unidat, normalmén ere una cantidat menuda de persones y los castigats.
Lo retrás en la entrega de la cartilla militar (viarda al prinsipi, blanca después): cuan se acabáe la mili, uns díes abáns ya se sentíe que estáen preparán les cartilles, la viarda o la blanca, según la época, les entregáen per grupos. 

Entonses tots esperáem en moltes ganes eisse momén, perque en cuan teníes la cartilla a la ma, habíes acabat, ya ten podíes aná a casa. A eisa cartilla ñabíen datos de la teua mili y a on te teníes que presentá si un día te tornáen a cridá, per ejemplo en cas de decretás lo estat de guiarra o de que ñaguere guiarra de verdat. No tos podeu imaginá lo que suponíe sabé que per alguna falta o alguna tontería, la teua cartilla desapareissíe del día que te tocáe marchá y te la retrasáen encara que sol fore una semana, eissa semana ere la més llarga de la teua vida.

Ñabíe cástics merescuts, pero uns atres que no ñabíe dret, per ejemplo, los dos radés que arribáen a les formassións ya sabíen que estáen castigats y al día sen fáen cuatre o sinc formassións.

De totes maneres com eissos “servisis” ñabíe que fels, si no ñabíe castigats, se fáen per lista y per ells passáem tots. 

 Al campamén ñabíe vuit barracons, cada barracó dos pisos, a cada piso una compañía, cada compañía uns dosséns sincuanta reclutes, uns cuatre mil reclutes, més la Unidad de Servissis, los veteráns y los mandos. A la bora de sinc mil persones.

Les novatades: eren bromes que normalmén los veteráns y a camíns los mateissos reclutes los fáen al seus compañs.

Ya tos hay contat més a mun que a mi men van gasta una al mateis tren, cuan anáem a incorporamos.
A part dels polvos pica-pica y les bombes fétides, que tots coneissém, ne ñabíe unes atres: la del colorán, la desaparisió del petate (ere la bosa, com un sac de cuero, a on guardáes totes les coses teues, inclús la roba), la petaca, la pavana, lo ofissial etc.

Per de matí cuan tocáen diana, pa eissecás, teníes lo tems chustet pa aná al váter, vestit y formá y si arribáes dels dos radés, castigat. Passáen lista pa veure si estáen tots, después teníes micha hora pa afeitat y fe lo llit, que estáe tot lo día fet damún de la llitera.

Lo colorán: se quedáen una caissa de colorán de la paella, cuan los tocáe cuina, después per denit, cuan habíen tocat silensio, al que li tocáe imaginaria, l’home estáe fen rondes tan tranquil y mentres tan uns garramosos li aubríen lo llit, li espolvoreaben lo colorán per dintre y lo tornáen a tancá. Cuan lo recluta acabáe lo seu turno, casi a escurines, arribáe al seu llit, se claváe dintre y a dormí. Al matí cuan se eissecáe, tot colorat, en un colorán que tardáe mol en marchá. Segur que eisse día arrivaríe tart a la formasió, ya ñabíe un castigat.

La desaparisió del petate: te chitáes tan tranquil y cuan escomensáes a ronca, un atre garramós pilláe lo teu petate, en la teua roba y lo traíe al carré y lo posáe damún de un albre. Al tocá diana, tú per amún, te lleváes lo pijama y resulte que no trováes la roba pa vestit, tampoc estáe lo petate, pero dingú te fáe cas, tots a formá, tú te posáes atre camí lo pijama y eissíes a formá, descals y en pijama y damún veíes lo teu petate penchat del albre a on estáes formán, un atre castigat, y no ñabíe escusa.

La petaca: lo llansol de damún, lo retiráen de la part de abais, lo dobláen per la mitat, lo traíen y lo engancháen com si fore un atre llansol de bais. Cuan te anáes a clavá al llit, sol te entráen les garres, venga espentá y espentá y no podíes entrá més hasta que esgarraés lo llansol o caíes en la garrama, eissecáes lo llit y lo tornáes a fe, si te pilláe lo cabo eisecat despues del toque de silensio, un atre castigat. O sigue teníes dos penitánsies la novatada y lo cástic.

La pavana: esta se fáe normalmén als marinés. A un tros de pa li ficáen un anzuelo, lligat a un sedal. Per lo voltán dels barcos sempre revoloteáen unes gaviotes mol grans, les dieben “pavanes”, estáen mortes de fam, en cuan veíen lo tros de pa, ya estáen damún, ne engancháen una y la posáen dintre del llit de un recluta, entre los llansols y agarráen be la roba pa que no puguere escapás. Cuan arriváe lo recluta, al aubrí lo llit, no sol ere lo susto al veure que algo eissíe de davall dels llansols, sino que eisse algo, mentres habíe estat allí dins, per la po que teníe, se habíe fet de tot, y anda! que cuan se fiquen a fen, no ne fan eissos bichos. Aiso casi no ere una novatada, ere pichó.

Lo ofisial: un dels veteranos se vestíe en la roba de un ofisial y sobre tot per la tarde a la hora del paseo, anáe per les literes y an algúns que estáen llarcs tan tranquils estudián, llichín o escribín a la novia, los donáe un susto. “Recluta! Firmes, saluda. Com no has estat atento y yo podía haber segut un enemic y a sabé qué podíe haber passat, presentat al ofissial de guardia, un día de calabós”. Lo pobre recluta tot amoinat anáe al cos de guardia y lo ofissial cuan lo veíe vindre, com ya estáe acostumbrat, li contáe la novatada. “Hala! vesten y que no te engañon més.”

Y aissí passáem los dies, erem quintos.

Los quintos y 9. La mili 4.

De totes maneres a on ña tanta chen, ña de tot y ademés ña algúns díes que no se pot evitá lo barullo, lo soroll. Me enrecordo que la nit avans de chura bandera ere com un día de despedida. Lo comandán teníe po de que ñaguere algún follón y me va demaná que eissa nit, per favó, me quedara al campamén. 
Normalmén yo tots los díes a la hora de diná baissaba a Saragossa y per les tardes trevallaba a la Jefatura de Polissía.

Eise día me vach quedá; tota la tarde, tranquila, bueno alguna borrachera de més, pero normal. Lo toc de silensio, tota la chen estáe a les seues compañíes. Enhorabona, ha eissit be. Sí, sí… De repén les llums del edifissi de les compañíes quinse y setxe se ensenen y se sentís un gran follón, corrén en los soldats de Vigilánsia Militar mos presentém allí.

Una compañía li habíe declarat la guiarra al atra y l’atra habíe contestat, no ñabíe pau. Guiarra total. Pero guiarra de coixins, algúns reventats dissáen volá la guata, alló pareissíe un galliné, bueno dos, pos la guiarra se anáe moven de un piso al atre.

Los de la VM se van dividí la mitat a bais, la mitat adal, los pitos sonáen a tot lo edifissi, ¡a formá! Tot lo mon daván de la seua llitera, ya! Al matéis tems alguna esquena va probá la porra. Estáe reñín contra un coixí y per detrás li va arribá la garrotá.

Als sinc minuts teníem la situasió dominada, pero la cosa no podíe quedá aissí. Tots estáen formats en silensio. “Tot lo mon a formá al carré daván de la compañía.”

Me van fé cas, pero yo tenía un inconvenien, com no había fet instrucsió, no me sabía les palabres pa les ordens. Pero entre los homens de la VM que rodecháen a les dos compañíes, ñabíe un cabo primé reenganchat (va a arribá a comandán y cuan mos veem per Saragossa encara mos saludem). Lo vach cridá: que formon les dos compañíes y una detrás del atra marcha a pas ligero, espero que dos hores de marcha los tranquilison prau y los disson cansats pa dormí lo que quede de nit.

Per alguna finestra dels atres barracons encara se va sentí algún chulit, pero la cosa no va aná a més. Les compañíes formáes corrén al voltán del campamén, natres daván, als costats y detrás dells, a les dos voltes yo ya no podía més, vach maná parás y torná cada u al seu barracó y al seu llit. Ya ñabíe prau cástic, per lo menos pal meu cos que no habíe fet cap de mal.

No se va sentí res més en tota la nit, a lo milló va influí que la VM en parelles vam está donán voltes al voltán de les compañíes. Y aissó que al día siguien teniem chura de bandera, pero después tindríem una semana de vacassións hasta que vinguere un atre reemplás. Uns atres quintos.
Cuan arriváen yo, si me enteraba de algú que ere de la nostra tiarra, lo solía recomená pa la VM, allí no se vivíe mal.

Mentres, tota la mili, cobráem un sueldo de unes trenta pesetas al més (uns vin siántims de ara). Casi teníem pa brená un día. Perque yo an aquell tems, un añ avans, había estat trevallán de pintó de brocha gorda y guañaba mil pessetes (6 euros) a la semana y ne pagaba 700 de pensió. Pero eisa ere un atra vida ya pasada.

Y va arribá lo día de “la blanca” y en ella mos van doná lo pase pa torná a la nostra vida normal, la sivil, encara que sempre seríem quintos.
A l’Aldea, desde fa uns añs, tenen la costúm de fe una festa als quintos cuan fan los sesanta y sinc añs. Natres van tindre la nostra, en una gran alegría de torná a véuremos después de tans añs, encara que va ñaure algúns que no van podé vindre, va sé una llástima, ere una bona oportunidat pa habernos trovat tots atre camí. 

Va sé un día de recuerdos, de torná al ball de la carretera, als guateques, a les peñes, “pues tu a mi me agradáes, pero com ya teníes novio” “Ay, tonto si me hu hagueres dit” En fin hu dissarém pa la atra vida, si es que ñá un atra.
No ña duda de que la amistat que nais a la niñés dure tota la vida. A los añs passats, cuan la vida ha vollgut que per casualidat mos hasquem trovat en algú de la quinta, en cuan mos reconeisiem tornáem a sé críos, estarem a on estarem, tornáem a parlá en chapurriau y la mateissa confiansa que teníem de menuts, tornáe a está viva y mos se passáe lo tems sense donamos cuenta, charrán, charrán, ¿de qué? Aissó no importe habíem estat chuns. Hasta sempre quintos.

FIN.

Los quintos, mili, sebeta, Luis Arrufat