Mostrando las entradas para la consulta eisí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eisí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

Les olives 4, Los torts 3

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-4-los-torts-3.html

Les olives 4, Los torts 3

-Agüelo, alguns del veins me diuen que erem mol cruels en los torts.
+Mira, menut, esplicals que no ñabie atre remei, eren ells o natres.
-Home, los puc contá lo que va fe vusté cuan ere menut.
+No se te poden contá les coses, no saps guardá cap de secret.
-No es cap de deshonra, disom qu’els u conta:
“Cuan lo “Sebeta” ere menut, un día venie pel carré del mich y va veure que una algarsa (picaraza) habie tret  lo niu de uns vileros, pardals (gorriones) de un forat de la paret y que portave un muisonet al pic; li va tirá un cantal (pedra) y l’algarsa sen va aná volan en lo muisonet, que encara se movie, al pic, y se va detindre al tellat de enfront.
Lo niu estabe desfet, segur que los pares lo aburririen, y los tres muisonets que quedaben y que ya estaben de fora, pronte s’els mincharie l’algarsa o lo primé gat que passare per allí. Aisí que los va agarrá en la part del niu, agón estaben, y s’els va emportá a casa.
Al grané, ñabie un caisó que tenie una tiala de aram (alambre) per una part y una porta que se podie tancá. Per tots los atres cantons tenie fusta. Va ficá lo niu en los tres menudets dintre y los va tapa en un tros de tella y un drap damún.
No sabíe que donals de minchá, perque cuan se arrimabe, los tres al matéis tems, eisecaben lo cap y aubrien la boca, se notae que tenien fam, pero estaen be, ell los chulae y ells contestaben, piulán. Va agarrá una armela, es lo que tenie mes prop, la va chafá, la va remullá en aigua y li va llevá la pell, después va ficá una lateta de sardines, vuida y llimpia, en un poc de aigua y va escomensá a mastegá l’armela, fen una pasteta. Cuan ya ere casi sopa, va pillá una fulla de olivera y agarrán la pasteta de l’armela de mol poquetet, en mol poquetet, va escomensá a donali a cada muisonet, un poquet a tú, un poquet al atre, y al atre, ara un poquetet de aigua a cada un, y atre camí armela, y aisí, hasta que los animalets van fe les seues faenes, que los u va llimpia en un palillo, y se van quedá tranquils, fartets, los tres chuns, acachats, donanse caló.  Los va tapá en la tella y lo drap. Va tancá lo caisó en la hebilla. Y los va disá sols, hasta demá de matí.
Cuan se va despertá, se va eisecá a tota velosidat, eise dia no va fé perea, y sen va aná corren adal, a ver si se habien mort. Pero, alifara, cuan va llevá lo drap y la tella, al sentíl y veure la llum, tres cabets se van eisecá, al matéis tems, del niu, piulán, y en les boquetes ubiartes. Un atra armela y la mateisa faena que la nit de avans. Abais l’agüela venga cridá, “Luiset farás tart a la escola, venga baisa, tens les sopes al plat, que qué fas ai dal?”.
Cuan va veure farts als tres menudets, los va torná a tapá, y va tancá la porta del caisó y sen va aná a escola tot ilusionat, “mira que si consiguera que visqueren”.
Aquell día se va emporta un bon estiró de orelles y una palmetada a la ma en la regleta de fusta del siñó maestre, se notabe que lo seu cap estae a un atre puesto, en ve de pensá en los llibres.
No tos vull aburrí, armela va, armela ve, los muisonets van aná creisen y ya li contestaben cuan ell chulae; apenes escomensabe a ubrí la porta y lo sentien chulá, ya estaben los tres piulán.
Y va arrivá un día que cuan va aná a mirá lo niu, non va trová a cap, mich emplumats, estaen caminan p’el caisó. Y pronte van escomensá a volá. Tancae la porta del grané pa que no puchare la “Blanqueta” (la gata) y los soltabe, ells, ya minchaben sols, la armela mastegada  e inclus algún troset de pá. Volaen per tot lo grané hasta que el los chulae y enseguida acudien, se li posaen a les mans, li minchaben de la boca. Los ficae dintre del caisó y allí estaen tot lo tems, hasta que los tornae a soltá. Ñabie un parotet y dos femelletes
Tota la familia u sabie y se faen creus, cóm un crio tan menut habie pogut cria y domesticá a tres vileros.
Un día, lo Rubio, va portá a casa a un amic y li va voldre enseñá los muisonets, cóm volaen y cóm tornaen al caisó, pero se va disá la porta del grané ubiarta y la gata va puchá en ells. Cuan va soltá als muisonets, lo primé que va eisí, una femelleta, la mes cariñosa, zas, a la boca de la gata y ésta corrén capa la entrá a minchasela.
Los atres no habien tingut tems de eisí y se van salvá. Cuan va vindre lo Luiset y li van contá lo que habie pasat, lo crio se va posá a plorá, tot desconsolat, y, tot cabrechat, se va enfadá en son tio, pero este li va dí: “si te sentisco una paraula més, agarro los atres dos muisons y los u dono tamé a la gata”. Ere mol dur lo Rubio, ere mol dura la vida del sagal, pero mes dura habie segut la vida, bueno la mort, del tersé muisó.
Los atres dos van seguí vivin, hasta que Luiset, se va tindre que aná al seminarí. Los u va portá a un amic pa que los cuidare. Pero éste no tenie tems o ganes de cuidals, los va posá al balcó, dintre de una gavia (jaula) y los va disá la porta ubiarta. Los va voldre doná la llibertat y segúr que los va doná la mort. Estaen acostumbrats a tindre lo minchá dintre de la caisa, no a buscasel pel carré. Estaen acostumbrats a les persones, segur que se moririen de fam o en la boca de cualquier atre gat.”
Estaen acostumbrats a viure a una gavia, que pa ells ere d’or, y ya no sabien viure en llibertat, pos la seua llibertat estae dintre de un caisó.
Qui u vullgue entendreu que u entengue, penso que la charrada te la segua llisó, o per lo menos yo la u vech.
Después de tot lo Agüelo no ere tan cruel, ni tan ruin. Ni los demés veins de l’Aldea tampoc. Viviem en los animals, grasies a ells y tamé ells tenien una vida dura, y algúns, com les persones, vivien perque se minchaven a uns atres mes menuts. Ere la ley de la selva, dic de l’Aldea. Y tots la considerabem bona, no quedabe mes remei. Y grasies a ella van creise y seguí vivin, y ara, algúns, estem aquí, contautos estes “aventures”.
La vida, sí que ere dura, pero ñabíe que seguí vivín, per damún de tot.

Seguirá.....
Nota: Foto baisada de Internet.

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a missa de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Diferén

Diferén

Ya sé que an este día ya hay publicat un capítul de la serie “prinsipis” y no me toque dí res mes, pero espero que me perdoneu p’el meu atrevimén en publicá dos coses en un día. Ya sabeu cóm es este “Sebeta” que si té que dí una cosa la diu y ya está. No per res, sol es que si no la diu, se li olvide y hasta mai més. Aisó de tindre tans añs. Ya intentaré no escriure masa ralles y aisí se t’os fará menos pesat.
Avui hay parlat en molta chen, claro; pero me vull referí a les charrades que hay tengut en dos amics meus.
Un del carré, vull dí que es castellá y no té res que veure an esta paret, que, encara que es de prop de la nostra tiarra, no parle lo chapurriau, es casi de la frontera; l’atre un d’els que podriem di d’els nostres, que mos visite de cuan en cuan, que, en lo cor, parle lo chapurriau, pero en lo cap preferís lo catalá, vamos com lo Ernesto. U repetisco, los dos amics meus, casi diria mol amics meus.
Lo castellá me a dit, que algún camí, entre a esta paret e intente llechí algunes de les meues charrades; coses de la amistat, pero que veu que lo chapurriau es mol complejo, en mols localismes, aisó es lo que natres mantenim y, per lo que vech, alguna chen u enten. Afechis que no u enten; que, si fore catalá, no le importarie perque eisé casi lo compren, lo fá aná, pero los meus escrits, los que intento f’els en chapurriau, no los pot seguí perque son DIFERÉNS.
T’os doneu cuenta de lo que mos ha dit; tenim mols localismes, efectivamen, perque cada poble té les seues palaures; y, después, a ell, que es castellá que no parle lo catalá, encara que lo enten, lo nostre parlá, li pareis DIFERÉN, mes difisil, mes complejo que lo catalá; yo li hay dit, “cla, com que no es catalá”; ell m’a contestat lo que la machoria “llástima, que no tingau literatura, que es lo que fa falta pa convertis en un idioma”; y yo li ay aclarit, “pero la tindrem, ya estém escomensán, entre tots ya tenim un mun de fulles y ne farem mes”. Ell “pos a daván, no t’os diseu conquistá per ells.”
Bon amic, una alifara, un espentonet mes pa aná puchán.
Pero clá, pa que ñague día, tamé te que ñaure nit.
En l’atre amic, han parlat del concurs de la FACAO y me a dit que escriure en chapurriau li pareis  “una mica  c u t r e”. Y aisó, pese a que ell parle lo chapurriau.
Ma chafat, ma esfonrat, ma disat machacat, yo que estaba tan conten en lo de DIFERÉN. Yo que me diso los ulls, lo tems y lo servell pa intentá portá tots los dies un poc de chapurriau, milló o pichó escrit, a esta paret. Yo que me fach ilusions, cuan vech que ña chen que me llechís y que a la machoría li pareis bé lo que yo fico aquí y damún que u fica en chapurriau.
Ña dies que serie milló no eisí del llit. Tot lo dia chitat, en lo cap tapat.
Ya que estem posats en faena, tos vach a dí una cosa mes; pareis que a ñagut algún veí al que no li a fet molta grasia que yo asca pregonat lo meu enamoramén an esta paret, despullanme aquí, daván de tots, “fican contentes a algunes dones”.
Pos resulte que ya sabía que me arriesgaba an aisó, a que me criticaren, “al que siarn y fa pá, de tot li pot pasá”; pero es que sino la historia se  quedae coisa. Son dotse charrades y sol en dos y de ráfec se parle un poc de eise tema. Ademés a esta serie de charrades se está parlan de la vida, de aquells tems, pero de la vida, al fin y al cap, y en coranta añs, me engañaría yo y t’os engañaría a vatres si ademés de problemes y dificultats, de trevalls y de apuros, no t’os ficara algo de aisó que tamé ña a la vida de cadacual y que alguns diem amor, cariño o com vullgau los demés.
Per atra part yo, clá que hay vist que ña dones que u an llechit y los a agradat, pero tame ay vist homens, fets y drets, que no han tengut vergoña en dí, en escriure, que ells tamé u an llechit y que TAMÉ los a agradat.
No se pot contentá a tot lo mon.
Lo 7 y lo 8, crec que eren los únics capituls que parlaen un poc de eise sentimén, los demés ya sol son pa contestá a lo que me demanaen alguns veins.
Un día, com tans atres a la vida, en alifares per un costat y crítiques per la atre. Tenín en cuenta que les dos coses han vengut de bons amics. Y que los u agraisco als dos. Ña que sabe escoltá a la chen, no sol a la que te alabe, tamé a la que te critique, de tots se deprén algo. Seguirem caminán. Sempre mirán a daván. Ensomián en lo sial blau de la meua Aldea.

FIN.

Bona llaó.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Bona llaó.

Ting un conegut que va naise a l’Aldea, fá un mun de añs. Als dotse añs lo van enviá a estudiá a Barselona, a casa de una tía, desde entonses, fá sesanta y sis añs, viu a Barselona.

Va treballá, va estudiá, va arrivá a sé directó de una escola catalana y avuí está estudián pa sabé ESCRIURE. Hu fico en mayúscules, perque escriure ya ne sap, pero ell vol aná més llun, vol posá a un papé les vivensies que ha tingut y les que més li venen al cap, com mos pase casi a tots, son les que va tindre, de menut, cuan estáe a l’Aldea. Son uns recuerdos que mai ha olvidat y milló encara, mai olvidará.

L’agüelo “Sebeta”, va tindre una vida pareguda, pero no igual. Va eisí de l’Aldea als onse añs, pero ell va aná a estudiá a una escola de Saragosa y allí se va quedá.

Ham parlat los dos, com dos vells mirán una obra, o com si estarem sentats al banc del Portal. Ham parlat de tot, menos del problema de Cataluña, yo no volía forsá la charrada. Estáem mol a gust, enrecordánmos de la nostra niñés y de la vida que ham tingut.

Ell te familia y sé que algún fill, pese a que suns pares son nascuts a España, ells han nascut a Cataluña y son tan cataláns y tan independentistes com si les seues arrails vingueren dels romans cataláns o inclús més atrás.

Com tos hay dit, no sé quína es la seua opinió sobre este asunto, no hay vollgut preguntali, no me hay atrevit, per si a un cas.

A un y al atre la familia sempre mos va parlá en Chapurriau, hasta lo radé día en que sen van aná al atre costat. Entonses natres, menos lo ratos de escola, sol escoltáem lo Chapurriau, ere la llengua de les mares, la materna, ere la nostra.

A ell li escribíe sa mare, a mi la meua y ara mos han donat cuenta de que les dos mos escribíen en castellá, en alguna falta de ortografía, pero, sense tindre estudis, se esforsáen en parlá en natres, pero al tindre que escriure les seues paraules, se esforsáen y en eisos moméns, hu fáen en castellá, ere la segunda llengua nostra o la primera que més sindone.

Diebem que a mi ere normal perque estaba a Saragosa, pero an ell ere mes espesial perque estáe a Barselona.

Mos preguntáem perqué a dingú se li va ocurrí escriure en Chapurriau, a lo milló pensáen que eisa llengua no se podíe escriure o no se escribíe perque dingú sabíe cóm se fáe o no sels habíe discurrit.

Estém admirats, ilusionats se pot dí, de que ara, per ejemplo a esta paret, fá uns mesos, se va escomensá a escriure en Chapurriau y avui casi tot lo mon hu fá en eise parlá. Dingú mos ha obligat, cada hu lo escribím de una manera, com lo parlém a cada poble o a cada lloc, no tením gramática y per lo que se veu, ni falta que mos fá, perque al remat tots mos enteném.

Mos ham enrecordat de una persona que ya fá añs diebe: si parlém lo Chapurriau, pero no lo escribím, es com si un home que té dos ulls sol mire per un. O com tenín les dos garres bones, coiseche, sol camine en una.

Un atre diebe: los que saben escriure, tenen la virtut de podet enamorá, sense ni siquiera tocat.

Ham seguit charrán. Yo li hay esplicat que desde menut, mai hay cambiat, cuan discurrisco, cuan parlo en mi mateis, sempre me hu hay fet y hu seguisco fen en Chapurriau.

Ell ha pres confiansa y me ha confesat:

-Saps que me pase, que ara, después de tans añs, cuan escric, les idees me venen al cap en la llengua materna, la de ma mare, la que vach escoltá de menut, en Chapurriau, com a tú. Pero al meu cap se plantifique una guiarra, pos desde los dotse añs la meua llengua nova es lo Catalá y eise té gramática pa escriure que es en la que yo me defeng. Y entonses ting al cap les dos LLENGÜES (com tos hu dic, un “catalá” reconeisén que lo Chapurriau, lo nostre Chapurriau, tamé es una llengua), que poc tenen que veure la una en l’atra. Que una me du les idees y l’atra es en la que sé escriure. De ahí la guiarra dintre del meu cap. No les puc o no les sé separá. Les dos están dintre de mí.

Se note que va tindre BONA LLAÓ.

FIN.

Bona llaó.

Los Enterats (Peritos) 2.


Los Enterats (Peritos) 2.

No perdam lo tems, anem a seguí.
Vach a complicá un poc lo asunto, ara que desgrassiadamen está al día la violensia “machista”, mos imaginem que la morta es una dona y que lo home li ha pegat trenta puñalades y que lo han pillat ple de sang y en lo cuchillo a la má.
Podeu pensá: “poca defensa ña”. Pos ara es cuan poden entrá en lo cas los “peritos”, los enterats.
Los “peritos” son persones espesialisades en algún trevall, que tenen esperiansia en eise trevall y que poden dona testimoni de un cas, una opinió y según la preparasió que tinguen, la fama que tinguen, eisa opinió, valdrá més o menos y sobre tot al momén de presentala daván de un churat, en lo momén de un chuisi.
Claro depenén de quí los contrato, defendrán lo negre o lo blanc, según convingue. Y sempre de un mateis cas. Y a lo pichó en los dos postures tenen raó.
Ya está prau complicat o u voleu un poquet més.
Lo asesino ere lo jefe de una clínica y dies avans li habíe enviat a la dona una carta dienli “que si no tornáe en ell, que se preparare”. A causa de la separasió, encara que ya bebíe avans, habíe escomensat a beure més. Lo genio y malhumor que se li posáe cuan tornáe a casa borracho, habíe segut una de les causes de la separasió.
Lo forense, com “perito” ofisial, al fe la autopsia, va dí que habíe ñagut ensañamén, trenta puñalades eren masa.
Al sé lo jefe de la clínica, van buscá lo milló psiquiatra del cuadro de dotos y éste va dí que NO se podíe considerá ensañamén perque lo “asesino” patie una “celopatía” y al veure que la seua dona arriváe tart a casa li va entrá un ataque de sials y se va arrencá a apuñalá, sense sabé lo que fáe, o sigue que no ere responsable.
Los psicólogos del chusgat van sertifica que de la manera que habíe esperat a la seua dona, la forma de agarrala y lo tindre lo cuchillo preparat, donáe a entendre que ere sabedó de lo que estáe fen.
Aisí mateis, de la mateisa clínica van buscá al milló psicólogo que va fe un sertificat dien que a causa del licor que habíe begut, mentres esperáe que arrivare la seua dona, estáe borracho y NO sabíe lo que fae, o sigue no ere culpable.
La polisía, peritos del chusgat, habíe fet un “peritache” dien que la carta de amenasa la habíe escrit ell, o sigue que ñabíe premeditasió y entonses la mort ere un asesinato.
La familia va busca un “perito caligráfic” (que entén de escritura) que apoyanse en lletres tancades y ubiartes, en ejes, inclinasions, morfología y demés, aseguráe que lo seu defengut NO había escrit aquell papé, o sigue que no ñabíe premeditasió.
Al remat lo fiscal y lo abogat de la familia de la morta mantenién que ere responsable de un asesinat, mentres que lo abogat de la defensa y los peritos (enterats) que habíe presentat, dieben y churáen que, com a mol, podien di que ere una mort preterintensional (sense ánimo de matá) o inclus que en lo momén de feu no ere responsable dels seus actos o sigue que lo declararen inosén.
Au vist una cosa que tots veiem clara, la han anat complicán y los peritos ya mos han sembrat la duda.
Inclus cap la posibilidat que lo ASESINO, per tindre mol podé, mols dinés, molta influansia y sobre tot uns bons PERITOS, conseguisque eisí lliure o casi, per mich de feli veure al churat sol lo que a la defensa li interese, cuan natres ham vist que es responsable y mol culpable. Pero mos han cambiat lo coló, mos han engañat y daván de la chen fan quedá que tot ha segut una manipulasió de la Polisía que al “pobre” les sircunstansies li habíen posat a un carreró sense eisida o en una sola: tindre que matá a la dona, no li va quedá mes remei. “Pobre home”.
Tots vach a disá en la duda, perque es un cas inventat, may sabrem si lo churat va condená al sospechos o lo va declará inosén.
La que ya no tornarie seríe la morta, ella ya habíe pasat al atre costat, sense haber comprat cap de billet pa fe lo viache y la vida seguíe.
Un amic meu, polisía, cuan lo van envía al carré per cumplí 56 añs, se va fe perito caligráfic, pa pode seguí trevallán. Inosén, pensáe que al tindre la fama de polisía, tots lo consideraríen honrat y lo contratarien. Pos presisamén eisa fama va sé la que va fe que nol contrataren. No interesáen persones honráes, sino que foren manejables, que anaren en la direcsió que li interesare al abogat.
¿Qué li va pasa?. Que avans de contratal, li encarregáen que li pegare una ullada al escrit sospechos y si ell pensáe que lo habíe escrit lo sospechos ya nol contratáen, lo que volíen ere algú que diguere que aisó no u habíe pogut escriure lo sospechos y u asegurare daván de un churat.
Entonses, los “peritos” tenien que tría entre se honrats o podé minchá. Y la fam a camins te molta forsa. Acabáen per fe lo seu trevall pero mirán sol lo “negre” o lo “blanc”, según conveníe, en cada momén. Y u ham dit més amún, a totes les coses, ña detalls blancs y negres, depén del coló del espill en que vullgues mirá, u voras de un coló o de un atre.

Seguirá ...
los-enterats-peritos-y-3

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas, patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíen picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña


Maldita sivilisasió.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Maldita sivilisasió.

Charrada com totes les raderes meues, un poc trista y dura, per lo que demano als amohinats y als que estiguen baisos de moral, que sen envasquen a un atra paret més alegre. Avisats esteu, llugo no vingau que si la agüela fume.
Ham pasat uns díes a la playa. Be, bon tems, la aigua del mar calenta, sense Ana, ni res. Mol be.
Me sentía com a Luiset, caminaba per la playa, sense corre per los añs y les garres. Pero com una dotora, amiga meua, me va di que calsigara l’aigua, pa descarregá la energía negativa, la potechaba hasta en forsa, a ver si aisí caie tota y me quedaba lliure de un camí.
Bon minchá y de vacasións. Poca chen, dingú te molestae. Pa acabau de fe divertit, vachs tindre la aventura del buitre, que tos contaré un día de estos. Que be se está cuan se está be, en bona chen. Me veníen idees al cap, cosa que ya fae tems que no pasáe. Pero tot se acabe. Air vam torná a la “sivilisasió”.
Encara me duráe la bonansa de la playa, hola Antonio, Adios Aurelio, hasta vachs saludá a la chica que está demanán almoines a la porta de Mercadona, ella me va regalá una riseta. La vida es alegre. Tot va be. Vachs comprá, me va tocá una cajera amable. Ya te dic, be.
Pero, al eisí, per la mateisa sereta que yo puchaba, baisae una chica, una dona, suposo una mare, en tres chiquetes.
Aisó ña que esplicau. La chica gran, uns diau añs, anae en una cadira de rodes, en lo cap bais, pareisie que ya no li quedaen llágrimes, cara seria, mol seria, sabíe lo que tenie y estáe conforme, pero algo li pasae, se notae.
La michana, tendríe uns siat añs, anáe espentán la cadira de sa chermana, ere baiseta, no arribae ni adal de la part alta de detrás de la cadira, anae mirán entre los barrots, pa guía la cadira.
La menuda, tindrie tres o cuatre añs, anáe dabán, ubrin pas, estáen arribán a casa, ubririe la porta y la mantindrie ubiarta pa que puguere entrá be la cadira, anae mol chustet.
La jefa, portae cara de vinagre, se notae que no estáe contenta en lo papé que li habíe donat lo directó de la vida, mirae a tot lo mon en cara de mal genio, com si los demés tinguerem la culpa. Anae a la bora del carro, pero no se dignae ni se espental, ni dirigil. Per la cara agra que duye, se debíe de acaba de beure mich litro de llimó sense sucre.
Van arribá a la porta, anaen a entrá, la menuda la primera, va ubrí la porta de par en par y la va sostindre ubiarta pa que pasaren les demes. La michana va enfilá la entrada, pero sa mare va voldre entrá al matéis tems y va espentá la cadira que va chocá contra lo brancal de la porta de la ma isquiarra.
Los piaus de la chica gran van entropesá en lo marc de aluminio. ¿Se haurie fet mal? No va protestá, no se va queisá, lo mal anáe per dintre. Desde llugo ella no habíe tingut cap de culpa, tampoco la michana perque la habíen espentat.
Pero se va escoltá la veu ¿veu? de la algarsa: “No si tampoco lo cap lo tens be.”
¿Tos doneu cuenta de la burrada que habíe dit la bruisa en un santiamén? Li acabae de di a una cria presiosa, impedida, que tot u teníe mal, hasta lo cap que debíe sé lo únic que li funsionae. Y se va quedá tan tranquila, yo diría que hasta satisfeta. No li va cambiá la cara, bueno si se habíe tornat un poc més fea y aisó que deu de sé una dona guapa, pero no sé cuán.
Yo estaba pasán, pero se me quede grabada la cara de la cría de la cadira. No va di res, no va cridá, no se va queisá, no se va rebelá, ya estáe farta de resibí insultos, males palaures, ni un cariño, ella, la pobra que no habíe fet res, ere la que teníe la culpa de tot. Aquells ulls, mol fondos, no miraen cap a fora, estáen ensimismats mirán cap a dintre, al seu cor, cuán més podríe patí. Les dos chermanetes se li van quedá mirán en compasió, en cariño, en pena per no podeli achudá, alló debíe de se costum de tots los díes, tamé va ñaure alguna mirada de rabia cap a sa mare, pero se notae que ñabíe po.
Eisa chiqueta que a un atre puesto haguere pogut sé un poc felís, mai u serie, estáe condenada a aquell infiarn, tan chove y tan vella, de nit y de día, mai tornará a caminá, ni siquiera Deu li donará forsa pa eisecás un día y di men envach.
Qué dura es la vida. Tres metros de sereta sen van endút la alegría almasenada mentres diau díes.
Maldita sivilisasió.
(Sí ya sé que estes coses poden pasá a cualquier puesto, pero air habíen pasat aquí y dabán de mi. Vachs sé cobart, no me vachs atreví a dili res a la rabosa, perque sé que al remat la meua queisa la haguere pagat una chiqueta que estáe sentada a una cadira, pero que no descansae de pati.)
Vachs crusá lo carré, lo de la tenda de enfrón es amic meu, me va cridá. Vachs entrá, mos vam saludá en alegría dispués de diau díes sense veuremos.” Fachs los añs.” Home! una alegría, ya ere hora la nesesitaba. Sí, sí.
Te vull contá una cosa- me diu- Los ulls bañats. Mal pinte.
Lo miro, dienli, sense parlá: Seguís.
Y u fa:
“Cuan treballaba al taller tenía un amic, menudet, pero mol gran com a persona, mos animae a tots, tocae la guitiarra y cantáe jotes.
Fa un añ va vindre a veurem. Teníe mala cara. ¿Qué te pase?
Hay pasat lo Covid y me ha disat com heransia una gran depresió.
Yo sabía lo que ere aisó, u vachs pasá cuan la meua dona sen va aná, abáns de tems, disanme sol.
Vachs intentá animal. Mira yo vachs eissí, me va costá, pero ya me veus.
Li vachs doná consells, pasecha, mol, no tingues tems lliure, prente les medisines, no estigues sol, viu en la familia, llichís, escolta música…..
La familia no teníe cap de problema, los había tocat la lotería fa un tems, uns cuáns millón, nols faltae de res.
Fa dos mesos, me va cridá per teléfono: Te crido pa dit que estic milló y perque sé que te alegrarás.
Pos home claro, vine un día y farem un caferet.
Y aisina vam queda.
Air me va crida son chermá: Lo teu amic sen ha anat al atre costat, sense avisá, lo ham trobat, sentat al sofá, a la seu bora una botella de aigua vuida y totes les caises que teníe dels seus medicaméns sense una pastilla ni micha.
No li había fet cas, se había quedat sol. Pero había segut obedien se había pres la medicasió, pero de mala manera, tota de un camí.”
Pa acabam de animá, me va posá dabán lo seu móvil: A la pantalla un home baisotet tocán la guitiarra y cantán una jota. Sol men enrecordo que, entre atres coses diebe: “Traidor Covid que destrozas familias, acabas de romper la mía……..”
Li vachs tocá lo muscle al meu amic, ell acabae de sentí parlá, bueno cantá, que encara es pichó, a un amic que ya no estáe aquí. Dels seus ulls baisaen purnes de aigua. Menuda manera de celebrá los añs.
Maldita sivilisasió,
Air de nit, me vachs chitá tart, no tenía son. Este matí me hay despertat, estae a escurines. De momén no veía res, no sabía aón estaba, hay pensat que tot lo que tos acabo de contá había segut ensomián y que seguía a la playa.
Pero, al ubri lo balcó, me hay donat cuenta de la verdat.
Maldita sivilisasio, ya no era lo Luiset, tornaba a sé lo agüelo “Sebeta”, mes vell si pot sé y en la esquena més encorbá per tot lo que me vach carregá air.
Es que me enrecordaba de una chiqueta a una cadira de rodes y de un mort cantán jotes.
Ya tornem a está aquí agüelo.

Historieta 5

Historieta 5 

En la caló que ha fet avui, porto una galvana damún. 

+ No sé si es galvana o caparra (modorra, garrapata). Pero a la paret, ña moguda.
- ¿Qué pase? Atre camí los veins dels dos costats. O los de dintre?? +Mira Luiset, ham de tindre pasiansia, asó es com lo trillá: ña que doná moltes voltes en lo trill, avans de chafá les espigues, després de eise gran treball encara ña que aventá en les forques pa separá la palla del grá y p’acabá ña que palá be la llaó pa apartala de les pedres. Pos la vida es com la trilla ña que aná separán lo bo de lo ruin, pero sense pressa, la aire del tems fará lo seu treball.
- Pa sé de poble qué coses mes enrelligades que diú y, lo milló, es que té raó.
+ Yo sempre ting raó, sempre. -Pos yo venía del carré del Clot de comprá llonganisa y anaba a puntapiaus (puntapiés, tropesons), perque casi no ña llum. Vaya figues bones que té ahí, Ne puc minchá alguna???
+ Pero sense clavá les sarpes (mans, zarpas), que les posarás totes blanetes.
- Es que m’agraden tan. Bueno estes negres, y mes tart, cuan venen, les pardetes, les maellanes pos tamé. Eises hasta seques en farina están bones.
+ Ña que tindre cuidau al culliles, no se pot fe a almostes (grapats), perque se chafen totes y no se poden minchá. Ña que agarrales de una en una.
- Les que pasturen (pastan) mol, per les figueres de una y atra clase, son les avespes y les abelles.
+ Bueno y ara que ya han dit les tontaes de esta nit, anem a seguí…….. “Al 1048, o aisina, va naise a Burgos Rodrigo Díaz de Vivar, cuan va creise se va convertí en escudé del seu rei, va fe guiarres y va seguí creisén. Al 1080, ya ere tot un guerré y se habíe guañat lo sobrenom de “Lo Campeadó”,  que vol dí guerré espesialisat en batalles a sial ubiart. Cuan va veure que el rey volíe luchá contra son chermá, lo va disá. Algúns diuen que va se lo rey lo que lo va desterrá. Com podeu veure no sol a la tribu 
Al Rufatdiscutien los chermans. En la seua chen y el seus amics se va convertí en “Mesnada” o mersenari. Se llogaben igual als cristians com als moros, per una paga y lo dret de quedás part de lo que pillaen mentres les guiarres.
Ya, son pare habíe segut “Capitá de frontera”. Caminán per lo mon, va arrivá a Saragosa, allí lo Rey Taifa Al-Mugtadir, lo va llogá pa lucha contra Ramón Berenguer II y Berenguer Ramón II, que no disaen tranquil al rey de la taifa de Lérida. Al 1081, morís lo rey de Saragossa y le seguís Al Mutaman, éste lo llogue atre camí perque son chermá Mundir, gobernadó de Lérida, se habíe fet amic de Berenguer Ramón II y estaen atacán als casalissis que li pagaben protecsió a Al Mutaman y com la forsa ere gran, no ñabie prau en los almogávars pa defendrels. Com podeu veure uns atres chermans que reñisen, y van….. Lo Campeadó se fique en contacte en los Arufat y al veure la preparasió militá de aquella chen sels endú en ell, en les mateises condisions que si foren los seus soldats. Los dos grupos chuns fan maravilles, se van enfrentá al gobernadó de Lérida y a Berenguer Ramón en la batalla de Almenar y van fe prisioné a Berenguer Ramón II, p’el que los van pagá un bon rescate, que se van repartí. Diu una leyenda que a la vista de la forsa que teníe lo Campeador y lo be qu’els dirichíe mentres luchaven, la tribu li va doná lo nom de Sayyid, que signifique  “lo meu siñó”, nom que poc a poc se va aná convertín en Meu Sydy, Meu Çidy, Meu Cit, Mio Cid, que es com ha passat a la historia. 1084 Volen prepará una campaña pa conquistá Morella y desta manera conseguí p’Aragó una eisida al mar, ha segut y es una aspirasió, mai conseguida, sempre perduda. Pero….. Agost 1086, una gran forsa Almorávide ataque Castilla, per lo que lo Campeadó, ara ya Cid Campeadó, s’envá a ayudá a la cristiandat. Lo rey de Saragossa Al-Musta’in II renunsie a la achuda de Lo Cid, per po a que los Almorávides que venen en molta forsa, li diguen que es un traidó per llogá soldats cristians y aisí la tribu Arufat seguís guardán los territoris conquistats. 1087- Desaparegut per ara lo perill almorávide, Lo Cid torne a Saragossa y li encarreguen atre cami, posá pau al terme de Valensia, que li pagabe “parias” (llogué) al de Saragossa y que atra volta lo gobernadó de Lérida Al-Mundir, aliat en Berenguer Ramón II de Barselona volíen conquistá Valensia. (“No deprenen estos catalans”, dirie un amic nostre menudet) Lo Cid evite lo ataque, pero los dos amics, asolen Murviedro (Sagunt) y desde allí no disen tartí (pará, descansá) a Valensia. Aquí, Lo Cid se canse de luchá pa un atre y se independise, luche contra la parella y en la batalla del Piná de Tevar, situat entre Monroch y lo port de Torre Miró, los torne a guañá y torne a pillá prisioné a Berenguer Ramón II, qui li fa la promesa de no torná a enredá en la zona de Llevant, si lo dise marchá. Y lo dise lliure. (Tampoc lo Cid ne deprén.) Lo Cid, los oferís a los almogávars que seguisquen en ell, pero ells diuen que están contents en lo trevall que tenen y que s’entornen al seu casalisi, aunque pa ells, Lo Campeador, sempre sirá “Lo meu Cid”. Y tornen a casa. Allí les nits que pasen tranquils, sense tindre que eisí a fe la guiarra, se reunisen en los veins, a prendre la fresca y ademés de minchá olives y pastes de armeles, chuguen al ajedrez y al guiñot, que es un choc que se han inventat en la baralla dels cristians. (Son bona chen estos veins, ademés en mols casos son com a familia.) Nota del autó: Com una cosa curiosa ña que di que una de les filles del Cid, después de tans follons en los condes de Barselona, se va casa en Ramón Berenguer III.

Lo Estándar

Lo Estándar

Ña camins que casi agraisco no tindre tanta cultura, tans estudis, com tenen unes atres persones mol mes importantes, mol mes cultes que yo.
A lo milló, en esta poca cultura meua, les coses se veuen de un atra manera que desde allá dal; no dic que sigue de una manera mes clara, encara que a mi aisí me u pareis; pero sí de una manera diferenta; mes sensilla, que crec que se entén milló per la chen humilde com yo.

Me referisco al escrit que ha eisit estos dies a esta paret, de la revista Tems de Franja y que se referis al meu amic, mol amic, Ernesto Martín Peris.

Lo titul ya me fá tremolá, no sé quí lo ha posat, pero después mos acusen de voldre lo enfrentamén an ells.
Es que aisó no es un insulto?. Coneisen lo nostre lema “Soy de Aragón y parlo lo chapurriau”; mos posen “Som aragonesos i parlem en catalá”, no tos pareis que ña ganes de empreñá?.

L’atre camí  que ell y yo van parlá de aso matéis, li dieba que ya no parlabe igual que cuan erem menuts; ademés a La Serollera parlaben mol paregut com al meu poble: sial, siat, diau, piau……. Me va contestá que seguie parlán igual. Pos aquí ha parlat en catalá, en un catalá mol cult. Crec que haguere segut un pun a favó del parlá del seu poble (modalidat dialectal) li diu ell, lo fe la entrevista de eisa manera, ya que, en teoría la entrevista va dirichida a la chen de este terreno, no als perfecsionistes de la gran capital.
Seguisco sense entendreu.
A ver si soc capás, en esta incultura meua, de esplicautos perque no estic de acuerdo en lo gran maestre; Se que soc mol atrevit de ficam en un trevall que sol está reservat als grans filólogos. Als que yo no puc entendre; a ver, pos, si vatres me enteneu a mí.
Ve a dí que les modalidats dialectals del catalá, com son lo valensiá, lo mallorquí y los parlás dels nostres pobles están condenats a desapareise en favo del parlá ESTÁNDAR que es lo catalá; a ver; un momen; anem a aclarí aisó.
En primé lugar quí los ha nomenat a ells, al catalá, com al nostre estándar?; no es mes clá que tots natres, catalá incluit, venim del llatí (romansechat) y del occitá o llemosí. Entonses quí li ha donat a ell la categoría de creures lo estándar y no un mes, com lo valensiá, com lo mallorquí, com lo nostre chapurriau, tots fills (modalidats dialectals), lo catalá tamé, del llemosí u occitá.
Qué pase?; com, en teoría ells ne son mes, ya se atribuisen lo nom de jefes y tots los demes a fé lo que ells mos digüen.
No serie mes normal, en lo cas de que algú tinguere que sé lo estándar, que u fore lo llemosí y los demes adaptarnos a ell que, según diuen, es la mare de tots natres?;(lo llatí serie lo pare.)
Aisó ya n’ols pareiserie be, ells sol volen maná, se los primes, per qué?
Diu que lo de verdat importán es preservá lo catalá, no tan les formes dialectals, que eises, en lo tems, están, estém, destinaes a desapareise. Que sol li preocupe la preservasió del catalá, pero no de les peculiaridats de un dialecte de una época. Está despresian la forma de parlá que va resibí del seus pares cuan ere menut.
Que ham de guardá les formes dialectals pa situasions coloquials, pa aná per casa, vamos; pero pa les situasions cultes sientífiques y periodístiques ña que utilisá lo catalá, que es lo estándar. Y per qué no puc utilisá lo chapurriau pa tot, si me servis tan bé?. Si los cultos, sientifics y periodistes volen parlá en mí; com saben tan y tans idiomes, ya me entendrán.
Tamé diu que una llengüa evolusione. Pues claro, pero seguis sen ella, evolusionada, pero ella mateisa; per qué, al evolusioná, té que desapareise?. Aquí té lo nostre ejemplo; que, tenin, “diferensies menudes pero que se noten mol” entre natres, seguim adavan desde fa mols añs y no pase res, mos seguim entenen, lo seguim parlán y hasta mos atrevim a escriurel.
Mos diu que som una “versió devaluada del catalá”. Y lo catalá es una versió devaluada del occitá. Pero aisó no u diu. Tampoc lo condene, per aisó matéis, a desapareise. Ells no; son lo estándar; tots los demés, valensiá, mallorquí, chapurriau, som una versió devaluada del catalá, condenats a morí, a desapareise.
Mos pose en un “problema”, mos diu si preferim utilisá lo castellá, que según ell mos está invadín, com estándar; avans que lo catalá que es lo nostre, según ell, claro. Y mos amenase; o aseptem lo catalá o mos dominará lo castellá. Aisí, en unes lletres, ya mos ha llevat del mon, sol tenim un camí, morí y aseptá lo catalá com estándar.
Pos mira, si de verdat, me obligues a desidim, pos casi preferisco lo castellá, lo parle mes chen a España y al mon; té mes literatura; lo entén mes chen fora de España; es mes ESTANDAR.

Pero yo me pregunto, quí eres tú pa condenam; si ha resistit añs y añs; generacións y generasions, per qué ara, de momén, de la nit al dia, lo vols matá?, fel desapareise? y no me dises que seguisca enseñanlo als meus fills y que seguisque lo seu camí.

Te dic la verdat; si per sabé tan, se arrive a estes solusions, preferisco no sabé; no estic ficán lo cap devais de la arena com l’avestrús; dic que sé que tenim forsa pa eisí adaván; pa seguí; pa respirá; pa viure; que no mos volem rendí sense luchá. Mos donarás escrits; llibres,; feches; ya sé que esteu mol preparats; es lo vostre trevall, de mols añs, de algunes verdats, de moltes invensions, de moltes mentires y me farás callá, per aisó, perque saps mes; pero dintre de mi está eise parlá, desde fa mol añs, y a eise n’ol callarás; seguirá vivín; seguirá llatín, mentres ñague un pit, un cor que funsiono an esta tiarra nostra; y, encara que a tú, tots chuns, te paregam pocs; un a un, ne som mols los veins de esta paret y mols mes los que tenim al chapurriau com a bandera.

Pa acabá veus be que lo catalá domino als atres parlás que son, com a minim, igual que ell y que, al remat, los acabo fenlos desapareise, que s’els mincho, perque, según tú, al se menuts, están condenats a desapareise; y sin embargo estas en contra y te pareis mol mal que aisó u fasque lo castellá. Cuan, comparanse; lo castellá es tan gran com vatres en relasió a natres y no se ha ficat en la vostra contra, ni tos ha calsigat, com vatres esteu fen en natres. Tampoc tos ha imposat la seua gramática, ni la obligasió p’als vostres fills de olvidá lo catalá y dependre lo castellá a la escola, com voleu fe, com esteu fen vatres en natres.

Parles del castellá com si fore un autentic desconegut pa tú, (tenen un programa), cuan ha segut practicamen un d’els pilars de la teua vida, inclus, de cuan en cuan, recurrisis a ell (latiguillo).

Dius que les institusions han de velá per la conservasió de la llengua, pero de qué llengua, de la del carré?, de la de casa?, de la estándar?, de la estándar de la estándar?, de quina?. Tú matéis contestes; estem condenats; sol mos dones una eisida; “sol viurem a la sombra del catalá” y poses com escusa “la amenasa del castellá”. Imposisió per mich de la po.

Ah! y seguisco sense entendre que si entrevistat y entrevistadó (Carrégalo) van coinsidí a la infansia a Montroch; no hasquen fet la charrada en chapurriau y sí en perfecte catalá. Confío, que cuan mos vegam lo meu amic Ernesto y yo, pugam parlá com cuan erem menuts y estudiabem chuns; y no me parlo en lo idioma ESTANDAR, perque pese a sé la “nostra mare”, ña algunes coses que apenes les enteng.
Es una sort sabé parlá tans idiomes. Yo sol lo castellá, un poc fach aná lo francés, ya no m’enrecordo del llatí, pero sobre tot puc presumí de defendrem y defendre lo CHAPURRIAU. Y grasies a Deu, com sempre, tamé mos tutearem.

Ya sé que eres pasific, en la teua charrada se u veu. Yo tamé u soc y en la meua charrada no te vull di cap de cosa rara, sol se me ha ocurrit, llechín les teues contestasions, y ara u escric pa serenam, pa convensim, que, sense tanta cultura, tame tenim algo de raó y al aire li u conto. Al aire de esta tiarra, de la nostra tiarra, teua y meua.

FIN. per ara.

Pensamens de un ignorán 1.

Pensamens de un ignorán 1.

+ Bon día agüelo.

 - Bon día Luiset. ¿Cóm aném?

 + Be. Me alegro de tornal a veure per aquí. Ya fae tems que no apareisie per este raconet.

 - Y be que tos trovaba en falta, pero no se pot está fen dos faenes al mateis tem, perque una de les dos la farás mal.

 + Si ya me han contat que está escribín algo gran….

 - ¡Callá!!, charraire, que no saps guardá un secret.

 + Si a mi ya me u han dit per lo carré. Yo pensaba que se podíe di.
- No si ya u diuen; los crios y los bochos sempre diuen la verdat, no se tos pot fe callá, ni davall del aigua.

 + Entonses es verdat, ¡está escribín algo gran!

- No, Luiset, no me fasques propaganda avans de hora. Mira no me importe diuteu, perque este grapaet de chen que mos llichis an esta paret son amics y en los amics no ñan secrets. Tens raó estic intentán fe no se si una cosa gran, pero sí, una cosa llarga, masa llarga pa mi.
Ya saps que yo soc un aprendis de prinsipián de escomensá a dependre a escriure. Y no se lo que eisirá, ni siquiera si eisirá algo al remat. Desde que vach disá de apareise aquí en les nostres charrades, estic trevallán, devananme lo cap, en fe una espesie de llibre, al que isque lo que isque, intentá que se paresque a una noviala en CHAPURRIAU. En la que ademés del argumén, que tamé ne te, aparesquen un mun de coses de la nostra tiarra, un mun de palabres, un mun de histories, dintre de una historia més gran, dintre de la nostra historia.

Masa envecha pa un cap com lo meu y a la meua edat, pero ñabie que intentau. Cuan u acaba, si u acabo, que encara falte mol, vatres sereu los juesos, tindreu que doná la vostra opinió y dim cóm ha quedat.
Se que ñaurá chen que se asustará de que asó isque aquí, pero si volem que vasque a van, te que se en la achuda de tot lo mon, per lo menos en la ilusió de tots; después si ha eisit be o mal, la historia mos u dirá, lo tems chusgará al agüelo “Sebeta” y tamé a tú Luiset, per se tan
 ambisiosos, tan presumits, de ficamos en camises de onse vares.

+ ”Sebeta”, no me importe, que diguen lo que vullguen; yo sempre estaré orgullós de que me hasque fet viure an estes charrades.

- No, Luiset. Lo que está en deuda en tú soc yo, perque tot lo que se conte aquí, son coses de la teua vida, de cuan lo agüelo ere com tú y aisó no se pot inventá, ña que viureu.

+ Bueno y ara que ya hay esclafat lo au, sense voldre, a on tirem la “milorcha”.

- Avans de escomensá en la historia de avui, te vull dí que se note que han pasat les festes de Nadal y ha ñagut matansa perque vaya lo llustrós que estas.

+ Lo del llustre no será perque estos díes atrás ma va tocá lo bañ a la conca, y eises coses se noten.

- An aquells tems, no es que forem marranos, es que no ñabie tems lliure y estáen los bañs de cada estasió, primavera, estiu, otoño e inviarn; a unes atres cases los fáen més a subin y los tocáe cada més. Ah! y estáen los exagerats que eisos u fáen cada semana, lo domenche avans de eisí a rondá, lo bañ!.

Crec que som la generasió que menos enfermedats, menos pasies va tindre, no es que la brutisia mos guardare sino que la pell te, se fabrique, la seua protecsió y diuen que en tans bañs, tan gels, tans sabons se lleve, se piart. Bueno aisó u diuen algúns, no sé la raó que tindrán.

Continuará..........

pensamens-de-un-ignoran-2

Lo niu

Lo niu.
Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.

Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN.