Mostrando las entradas para la consulta lin ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lin ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

La palabra secreta.

La palabra secreta.
Tos vach a contá una cosa que ha pasat estos díes atrás a Palma de Mallorca.
Una parella en una chiqueta de sis añs, van a pendre algo, mentres los pares demanen, la menuda sen va als columpios que están a la bora.
Cuan está allí chugán se li arrimen una parella, un home y una dona, y li diuen:
- Mira chiqueta ham parlat en tuns pares y mos han dit que te podém convidá a un chelat, vine en natres a un puesto que ña ahí dabán, mos mincharém una piruleta chelada y tornarém aquí.
Y fan intensió de endúsela, pero la cría sels chire y los pregunte:
- ¿Sabeu la palabra secreta?
La parella se quede parada, miránse, y ella, la dona, diu:
- Gorrino.
A la cría se li cambie la cara y los diu:
- No! Eisa no es.
Y, al mateis tems que diu aisó escomense a estirá pa soltás, perque la dona ya la habíe agarrat del bras y se la volíe emportá. La sagala no contenta en aisó, escomense a cridá y a pegá estiróns hasta que la dona la solte y sen en va a tota presa en l’home, munten a un coche que teníen prop y fuchisen.
Pero ¿qué ere aisó de “La Palabra Secreta”?
Pos resulte que sa mare li habíe enseñat a la menuda que si un día algú li diebe que sen anare en ells perque li hu habíen dit suns pares, tindríen que sabé una palabra que sól sabíen elles dos. Y hu van ensayá algunes voltes. La Mare faé de desconeguda, se ficáe una chaqueta y un sombrero y li diebe que sen anare en ella que li hu habíen dit suns pares. Entonses la menuda li demanáe “La Palabra Secreta” y la mare lin diebe un atra, entonses la chiqueta se retiráe y no anáe en ella. Un atre camí la mare se ficáe unes gafes de sol y li oferíe chuches y repetíen lo mateis y cuan la menuda preguntáe “La Palabra Secreta”, la mare falláe.
Aisí, chugán, chugán, hu van repetí mols camíns hasta que la cría, tan menuda, en tans pocs añs, hu va entendre y sempre hu va fe be.
Y aisó la va salvá.
Va arribá corrén aón estáen suns pares y, al veurela asustada, li van preguntá ¿qué habíe pasat? Y ella los hu va di.
Van aná depresa aón habíe estat la parella, pero ya habíen desaparegut.
Se van presentá a la Polisía y allí la cría, mentres los pares fáen la denunsia, ella se entreteníe en una fulla de papé que li van disá los polisíes y allí va dibujá un home y una dona y damún va escriure en unes lletres tortes: “Los Malos” y en dos fleches que señaláen per abais aón estáen los dos dibujos.
Com es normal eisos dibujos sol teníen cuatre ralles, sense cap sentit pa reconeise a dingú, pero quede com ejemplo de lo que los crios deprenen de la televisió, encara que paresque que no miren.
Asó es una notisia que la acaben de doná per la radio Cope, avui día onse de mars, a les vuit y micha de la nit, per un camí lo agüelo “Sebeta” no se la ha inventat.

FIN.

Tot un home.

Tot un HOME.

Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y beben aigua,



-Ring, Ring,…

–Digue.

–¿Es la mare de Agustí?

–Siiiii?

–Li crido de la escola

–¿Qué pase? ¿Qué li ha pasat al meu fill?

–Crec que no es importán, pero ¿podríe vindre? Está tot lo matí pixan y bebén aigua,

–Pero ¿Está be?

–No u sé, per aisó li hay cridat. Té molta set, paréis cansat. Yo lo duría al dotó.

–¡Ay! Mare meua, ya vach.

La mare, tota preocupada, arribe enseguida, viu prop de la escola. Lo chiquet té mala cara, pero pa no preocupá a sa mare, li diu que no li pase res. No li engañe. Paréis que sugo. La maestra té lo coche a la porta, munten los tres y van al dotó. Éste, cuan li conten lo que li pase al menut, enseguida li punche al dit, la goteta de sang que li is, la pren en una tireta y, al veure lo número, se pose nervios:

-¡Enseguida crida a una ambulansia! -Li diu a la enfermera-. Ella se aturrulle, ha vist lo número que ha marcat la tira. 550 de sucre es una barbaridat, una hiperglucemia, pot está a punt de desmayás, de entrá en coma. No trobe lo número y aisó que lo té al cuadro de dabán.

La maestra es la més tranquila, está acostumbrada a coses paregudes. No mos donem cuenta del gran papé que fan estes persones. Pille al chiquet y a la mare y los munte al coche, sap que la presa en estos casos es lo milló. Si té que vindre la ambulansia, en uns poc més, pero abáns, ells estarán al hospital.

En los vin minuts que tarden en arribá, lo crío paréis que se dorm. Algú camí paréis com si li donaren ansies, ganes de arrojá. Aprete més lo aseleradó. Arribe despiart, enseguida lo pillen los dotós, ya saben lo que ña, los ha cridat lo dotó. Se salvará, pero ya no tornará a sé lo matéis. Mare meua del Pilá, sol te sis añs.

Los coste estabilisal, pero lo crío está sa. Lo claven al llit, se tindrá que quedá uns díes, a la mare li u diuen CLA, com una bofetá: Lo seu fill es DIABÉTIC.

Lo sagal, dispués de lo que ha pasat, está mol cansat, enseguida se quede dormit, ara la mare pot plorá, rosegue la notisia. ¿Per qué Deu meu, per qué lo meu fillet? Si air estáe be, si es un bon sagal, no se mereis este cástic ¿Qué te ha fet ell, o qué te ham fet natres, pa que mos donos asó?

Les llágrimes li tranquilisen, sobre tot cuan ya los ulls se queden secs, cuan ya no li quede més aigua a la sistiarna del cap. Mire al seu fill, dormit, respirán normal, lo té allí, está en ella.

Desde la porta una enfermera li ha estat mirán, al matéis tems que controlae al chiquet. Se li arrime, sap lo que fa, la mare teníe dret a rebelás. Ya ha pasat lo momén del primé patimén, ne vindrán més, pero es una mare y les mares, per los seus fills, u pasen tot. No tenen tems que piarde, tenen que escomensá a caminá, la senda será mol llarga y mol dura, pal crío, pero tamé pan ells.

La vida de Agustí ha cambiat, encara no se donen cuenta de cuán, ya u descubrirán. Les agulles de punchás, les tires de medí y les jeringues pa ficá la insulina, serán los seus amics naus y estarán sempre en ell, mol a subín. Lo sucre y tot lo que ne porto, los seus enemics pa sempre. Hasta ara tot ere bo, desde ara abáns de ubri cualquier paquet, tindrán qué estudiá qué porte.

Un mun de punchaes al día, hasta lo pun de que té que tindre cuidau de punchás cada camí a un dit, cuan se acabon los de una ma, l’atra y a torná a escomensá. Moltes coses que mos minchem, tenen sucre o son hidratos de carbono, que més tart se tornen en sucre. Per aisó, a partí de ara, tindrán que pesá los aliméns y sol sen podrá minchá, una determinada cantidat, según unes llistes y uns cuadros que li donen. Si en les agulles ne teníen poc, ara en la romana a tots los puestos.

Pero la falsa moneda que li acaben de dona de propina este día, com les bones, té dos cares, les dos roines, mol falses. Perillós es anasen per amún (hiperglucemia), pero tamé quedás per daball (hipoglucemia). Cada cas té un reméi. Si puche mol, a fel corre, a beure aigua y, si a un cas, hasta insulina, hasta que baiso. Si baise masa, pastilles de una cosa pareguda al sucre.

Les enfermeres no disen tartí als pares, als dos, tots u tenen que sabé, no saben cuán los vindrá la crisis, ni quí estará dabán eise momén. Escoles intensives, sense pará. Teniu que dependre a punchali. Tots a feu. Hasta que lo matéis sagal, se encarregue de fesu ell y enrecordás qué dit li toque. Pasats dos díes ya u fa tan be com una enfermera.

Les profesionals van esplicán a la familia tot lo que en un prinsipi, corre més presa en sabé. Més tart tindrán que aná mols camíns més a escola en ells, pa seguí deprenén. Algunes coses estaen subensionaes, unes atres no. La vida los habíe cambiat a tots. La economía de la familia, tamé. Pero aisó los donáe igual, Agustinet estáe allí.

Aquella nit, tota la familia al voltán de la taula, ara parle lo pare, ara parle la mare, pase lo tems, la chen aguante, eisa nit no disarán entrá a la son. De matiná tots mirán la fusta de la taula, tristos, pero tenen una cosa repartida per igual, lo cariño al sagal, al menudet de casa. De momén, com están cansats casi no pensen: a esta casa no tornará a entrá lo sucre, se ha acabat lo chocolate, res de golosines,

Li u conten al chic. Es un crío. Se rebele al prinsipi:

–¿Per qué me ha tingut que pasá a mi?

Sa mare, en lo cor arrupit, li u esplique:

Agustí: asó sol es una proba que Deu te ha posat. Eres fort y ya eres gran (vol donali forsa) u pasarás. Natres estem a la teua bora y te achudarem. Ten enrecordes de aquella chiqueta que se va morí, tú seguises aquí. Es com si estares coiso, no podries corre, pero caminaries, pos tú igual, no podrás minchá algunes coses, pero ña unes atres que si. Tamé ña cose bones que no porten sucre, tuns pares les buscarán.

Pa que se conformo un poc més li conte lo de la nit de abáns.

–Mare: entonses los maños no podrán disfrutá de eises coses que yo no puc minchá. NO VULL. Lo malal sol soc yo. Ells poden minchá de tot y u han de fe, yo chalaré venlos minchá, será com si me u minchara yo, ells mincharán per mi. Yo me conformo. U farás, verdat ¿mare?

La mare té que chirá la cara pa que no se li vesque una llagrimeta al ull. Acabe de descubrí que Agustí, un sagal de sis añs, es tot un home, a camíns lo patimén, en ve de trencá a la chen, los fa creise. Intente esplicali que la familia vol está en ell, sé com ell, que nols importe disá lo sucre.

Lo menut, no se enfade, encara está un poc blanc de lo que ha pasat, fa com que sen enriu, al parlá, pero sa mare lo conéis, sap cóm u está pasán per dintre. Veu, com pensé en suns chermáns:

–Ya está be. Me ha tocat lo premio, pero a mi, no als demés y nol vull compartí en dingú. No me feu patí, veen com, per la meua culpa, los demés no mincheu algo que tos agrade, que u teniu y podeu minchau, feu per mi, mincheu per mi.

Asó no es un crío, en una nit dormín, ha crescut una barbaridat.

Sa mare fa que sen enríu, pero los que la coneisem, saben que eisa risa no es al sen per sen, com abáns, cuan esclafíe a riure, en aquella risa tan sana que la fae tan guapa. Miránla fito fito se veu que allí dintre, al més fondo dels ulls, se li ha ficat una taragañeta que ya no sen anirá mai. Pero seguís rien de lo satisfeta que está del seu fill, u té que fe, sap que eisa risa es la que més forsa li donará al chic. Ella sen enriurá encara que no tingue ganes.

An esta vida ña chen a la que li toque esta lotería, sense chugá.

Li venen a veure los seus chermáns, tots sen enriuen, ell tamé, li faltará lo sucre, pero te al seus maños, a suns pares, la familia, aiso es més importán.

Va pasán lo tems, al prinsipi, los dits del sagal pareisien coladós dels forats de les agulles. Cada nit se eisecae un pare, tres o cuatre camíns, pa mirali, pa medili lo sucre, li punchaen están Agustí dormit. Unes voltes alt, unes atres bais, les menos, normal. Li posaen lo remei. Al atra nit podríe dormí, encara que sentire a la seua parella eisecás. Aisó la chen que no li toque, no u sap. Qué ve se dormís tota la nit seguida.

Va pasán lo tems. Més cursillos. Més adelantos. Un sensor clavat al bras li va medín lo sucre y u envíe a una bomba, que porte en una riñonera, en una agulla, sempre clavada a la tripa, per aón li va ficán la insulina.

Es un gran adelanto, claro, pero porte una cosa al bras, un atra a la tripa. La pell se canse de tantes coses, li fa reacsió, se queise, li pique y ell, un sagal, sense donás cuenta, se rasque, se fa ferides, ña que cambiali los aparatos de puesto.

Los aparatos ña que cambials cada pocs díes. Al crío li fan mal cuan li entren a la pell, disimule fa com que sen enriu, pero algún camí, al matéis tems que sen enriu, plore. Algúns isen roín, ña que cambials abáns. A voltes ell, sense donás cuenta, se mau o se rasque y ya no funsionen, ña que cambials.

La máquina pite si lo sucre puche o baise masa. De día tira que te vas, pero de nit, ña que eisecás. Se seguisen eisecán una nit cada u. Ña camíns que tenen sort y sol ña que feu una o dos voltes.

Volen que lo chic porto una vida normal, com los demés, va a escola. Ña maestres que entenen lo problema y los achuden, uns atres, cada camí que chule la máquina, los criden. Asó no es viure, pero tot sigue per un home de sis añs.

Ell, a la riñonera, porte un botiquín menudet. Un día a escola va pitá la máquina, lo sucre había baisat masa. Van buscá les pastilles pa fel puchá y no ne quedaen. La maestra va discurrí, ella teníe caramelos, sense sucre, lin va doná un. Lo sucre enseguida va puchá al normal y la cara del menut, chupán la golosina, li va compensá de tots los sustos que li donae en los chulits del aparato.

Algúns críos son mol cruels, son críos y algú sen enfotíe del menut, de la riñonera, dels esparadrapts (esparadraps) que portae. Lo sagal per de fora no die res, mai va protestá, per dintre u sentie, pero ere la seua creu.

Un añ més tart, la lotería los va torná a tocá, este camí la pedrea y atre camí sense chugá, li van trobá que no tolerae lo gluten de les farines.

Ara no sol tens que mirá que los aliméns no tinguen sucre, tampoco poden tindre gluten. Lo sagal que seguís conformanse, cuan li donen algo, mire si te sucre y si porte la espiga tachada. Es que lo que no te sucre, te gluten y al ravés.

Aisó ya podríe sé un atra historia, pero la primera ya se ha fet masa llarga, sol dos coses més.

Una camí, a la escola, los van pregunta als chics que volíen se cuan foren grans. Agustí va posá: investigadó pa que los menuts no estiguen mai mals.

Y, com ara se arrimen estos díes, an aquella casa tots miraen la revista aón eisien los juguetes, per a ver qué demanaen al Reis Magos. Agustí, mentres los demés reñien pa veure los juguetes, ell no, se va posá enseguida a escriure la carta. A sa mare li va estrañá y li va preguntá:

–¿Qué vas a demaná, ya has triat qué juguetes vols?

Lo sagal, tot un home, ya de siat añs, li va contestá:

–Mare: yo no vull que me porton juguetes (chuguets, juguets), sol vull que me curon la DIABLETES (aisí com u hay escrit). Vull torná a sé com los demés.

Deu sempre busque als millós, pa donals los patiméns, sap que ells u resistirán.

FIN

Mondongo

La parella de persones que mos acompañen, están vivín a una época diferenta a la nostra, per aissó les coses que los passen y que ells viuen, ña que posales an aquells tems y no ara, perque algunes no se comprenen an estos añs nostres. O sigue que los que pugáu, tanqueu los ulls y torneu atrás, los demés feu un gran esfors y llichíu la charrada y poséutos les ulleres de aquella edat.
Avui mos situem als primes mesos de un añ dels sesanta o aissí.

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa
Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa


-Bon día yayo.

+Bon día sagal, se te han pegat los llansols.

-No, que ya fa un ratet que me hay eisecat. Ya me hay minchat les sopes escudelláes. Ara estaba preparán uns panellets (se preparen en figues maellanes, passáes per farina, ubiartes per la mitat y dintre se pose una armela llimpia o una nau pelada), pal camí.

+ Dónat pressa, sino mentres parem y no parem les rateres, arribarém al campo a la hora de diná.

Aissó ere una costum, al aná a replegá les olives, algú de la familia sen anáe per dabán y paráe unes rateres p’als torts; les posáen en cucs de la farina que relluisen mol, pa que lo muissó, al aná volán lo vesque y baiso a “picá”.
Mentres fáen camí se solíen minchá alguna figa en algo dintre o algún orelló, pa pasá lo tems, mentres buscáen los millós puestos pa pará les rateres.
Ña que tindre en cuenta que an aquells tems, casi tots los díes se senáe lo mateis, un plat de col del hort y un tort de segundo, de postre unes olives de les d’aigua. No ñabíe res més, encara duráe la pobresa de la guiarra y lo peis y la carn estáen casi prohibits perque no ñabíe dinés pa compráls.

Sin embargo los torts eren barats, piarde un poc de tems al aná y al torná del campo, pa pará y reconéisse.

Lo agüelo en una eissadella a la má, lo menut en un feis de rateres y lo “potet” a on estáen los cucs, mentres lo gran preparáe la paraeta, lo sagal posáe lo cuc al ganchet, sempre trián los més gorts y relluéns.

A unes atres charrades ya hay esplicat com se solíe fe la paraeta y tot lo demés del asunto de les rateres.

Ara está prohibit y si te pillen en rateres, te denúnsien; an aquells tems, sense los torts no haguerem pogut viure.

Per la tarde, al plegá la faena, mentres los demés carregáen los animals, los de les rateres sen anáen per dabán, a la seua, a reconéisse y replegá les rateres. Ara portáen una sistelleta pa fica dins la “casera”, encara que algún camí, pocs grássies a Deu, fáen “masola”, o sigue no habíe picat res o algún animal, les algarses, los corvs o alguna rabosa, que tamé ne ñabíen, habíe “reconegut” avans qu’el amo y se habíe minchat lo muissó; en eissos casos a la bora de la ratera buida y disparada, ñabíe un mun de plumes.

Cuan se arribáe a casa, casi sempre al mateis tems, los uns y los atres, se descarregáen los animals, se triáen les olives y al racó del foc a pelá los torts, pa adelantá faena a les dones y que los pugueren frechí o fe en salsa, según lo díes.

Les plumes se tiraén al foc, y en un trosset de papé se posáen les tripetes a rustís a les brases en un chorret de olí y un poco de sal. Alló ere lo vermut de avans de sená y se fáe aguantán la oló, bueno la pudó de les plumes cremáes.
Fáe uns semanes que habíen matat lo gorrino del añ.

Al día siguién va eissí plurigañós y com tota la nit habíe estat pluviñán, no van podé aná al campo. Mentres uns fáen lleña en lo tronsadó, lo serrucho de una ma y les astrals, la gran y la de ma, lo agüelo y lo net teníen un atre trevall.
La “caseta del gorrino”, soll a Fórnols y a uns atres puestos, ya casi se habíe eissugat del tot dels pixúms del gorrino vell. Ells van rascá totes les parets, les van encalá, blanquechá en cal.

+Venga menut que paréis que portes caparra o galbana, més depressa eissa brocha.

-Ya vach, pero ¿per qué li ha posat azulete (blavet) a la cals?
+Mira que eres alcahuet, tot u vols sabé. /bachillé a Beseit/
Y al matéis tems que li despentine lo pial, en la ma, li va esplicán:
+Asó son coses dels añs que fa que hay nascut, lo tems te enseñe algunes garrames, la cals es masa blanca y aguante poc la brutíssia del gorrino, pero si la mescles en un poquet, hay dit poquet, de azulete, sense dissá de sé blanca, se oscurís un poc y aguante milló les taques. Ya saps que los gorrinos tenen costúm de arrascás mol assubín en la paret.

-Ya está pintá, ya m’en puc aná a chugá als indios y als vaqueros.
+Eh!!!, para un poc, que, encara no te has guañat lo chornal, que sol ham fet les parets, ara falte lo den tiarra, porta lo chapo (com una eissada, pero semicircular), rascarém la tiarra, la rentarém en zotal y lejía y cuan estigue ben eissuta, posarém palla nova, pa cuan vingue lo nau se trovo una alcoba llimpia y guapa. O es que a tú no te agradaríe, ya que te aparten de ta mare y te dissen sol a un puesto nau, trova una bona caseta pa pode minchá y dormí.
-Home!, pos claro. ¿Cuán lo comprarém?

+En cuan pregonon que ne han portat al “sechá” (plassa aon normalmen se posen los venedós ambuláns en los seus “tenderetes”.
-¿Podré acompañali a triá lo més majo?

+Claro, menut, que tú eres un “entés” en gorrinos y saps mol de compres y ventes –li conteste l’agüelo, mentres sen enfot un poc de lo “sabé” del net -.
Y la vida seguís a l’Aldea.

Un día mentres van parán, per lo mich del monte, los is un cachap de poques semanes, Luiset que lo veu, solte les rateres y a corre detrás, lo agüelo rien, sap lo difíssil que es casá un conill corrén y menos un crío, pero li fa grássia un “cachapet” (enrecordeutos que als de la Aldea, de mote, los diuen cachaps) corrén detrás de un atre cachapet.

Ya sap quí guañará lo animalet está al seu terreno, lo crío en los pantalóns curts, esgarrañánse totes les garres y entropessán en totes les plantes del monte; si es romé o un timó, tira que te vas, pero si son archilagues o coscolls esgarrap segur.

Lo crío y lo conill se piarden de vista, per la espesura del monte. Al poc, torne lo crío, paréis que porto mala cara, sol se li veu lo pit, segur que porte totes les garres nafráes, pero bueno es una esperiánsia més, aissí es com se deprén a esta vida dura nostra, la del campo.

Lo agüelo lo espere a la vora del feis de rateres.

+Hala anem, que ya tenim una massola, sino mos doném pressa ne farém un atra, los més matinadós ya mos haurán furtat los millós puestos pa pará.
“Sebeta” escomense a caminá, pero li estrañe que Luiset no se vasque queixán, se chire pa preguntali si li pase algo y se trobe al sagal que li enseñe un cachapet de semanes, lo porte agarrat de les potes de detrás, la cara del menut u diu tot ha guañat la primera batalla de la seua vida, de una guiarra que será llarga y damún la ha guañat dabán de s’agüelo, al que vol tan.

Lo vell pille al conill y li pegue un golpe fort y sec detrás de les orelles, lo desnuque; lo bicho ni se ha enterat, ya está corrén per los montes del sial; éste ya no se escapará.

Cuan arriben al campo y conten la aventura als demés de la familia, tots felisiten a Luiset, encara que porte les garres plenes de moradures y esgarraps, ell está contén.

 Lo animalet cuan lo han vist ells, a sabé cuán rato portáe corrén y de quín esparvé, rabosa o gos se anáe escapán, debíe está cansat y al veure que lo crío eissíe detrás d’ell, li ha vollgut engañá y se ha amagat detrás de la soca de un , pero lo sagal té bona vista y se ha donat cuenta y se li ha tirat damún agarránlo. Se ha guañat la cuixeta.

A Luiset no li ha fet molta grássia que l’agüelo matare al animal, pero, per dintre, ha entés que es ley de vida. A casa algúns camíns ha vist a sa mare y a la agüela matán gallines y conills. Les persones pa mantíndres tenen que minchá y a camíns es nessessari tría ells o natres.

“Sebeta”, al veurel “pesaros” li vol esplicá la vida y u fa de una manera espessial, comparán coses.

+Mira, los animalets que están a este mon al matéis tems que natres están ficats pa achudamos, ya veus los animals de cárrega, sense ells no podríem treballá los campos; los del corral mos donen aus (ous) y carn; algúns del campo lo seu canto y la alegría de veurels volá y disfrutá dels seus colós. Tots fan algo bo pa natres.

- Pero la rabosa mos se mínche los torts de les rateres.

+ Pero tamé los conills que están malals pa que no passon les enfermedats a uns atres, mos llimpien los campos dels animalets que se moríssen y en lo seu minchá tamé llimpien de algarses y uns atres animals que sino se faríen masa abundáns.

+ Tú, cuan te minches lo tort, te minches la seua vista, per aissó has segut espabilat y has vist com lo cachap se amagáe. Cuan te alimentes dels conills, ressibisses algo de la seua velosidat, per aissó has corregut tan depresa y has alcansat al animalet. Y aissí podríem di de tota clase de animals que mos acompañen. Tots mos enseñen o mos donen algo.

Cada edat, cada tems, te los seus cuentos, lo importán es si mos enseñen algo y ña persones que han nascut pa contá cuentos.
Al inviarn es normal que ñague díes grisos, díes oscurs, que plogue, que fasque boira, fret y aire y hasta que nevo.

Un día va nevá mich pam. Lo ruin no es que piárdegues eisse día, sino lo siguién y a lo pichó hasta lo atre, mentres se revén la neu y la tiarra esta chelada o plena de charcos; no se que es pichó pa treballá a la agricultura.
Pero no tot es pa ruin, lo día de la nevada pregonen que lo día de demá, si lo tems u permitís, ñaurá venedós al “Sechá” y si a algú li fa falta ñaurá un que portará gorrinets.

Aissó anime a la nostra parella, un día o un atre teníen que comprá lo gorrino y ara aprofitarán lo mal tems pa ficál a la caseta y mirá com se trove allí.
An aquells tems este animalet ere mol nessessari a una casa, no sol per lo que se traíe lo día del mondongo, sino perque ere una manera de aprofitá moltes coses de les que empleáen a casa. Allí anáen les peladures de les pataques y de totes les verdures y hortalises, se posáen al calderó, se cuitíen y en un grapat de segó o de panís ya teníes minchá pa dos días p’al gorrino, damún que “resiclaes”, ell anáe engordín y tú tenies la casa llimpia de sobres y recuencos.
Aquella nit Luiset casi no va dormí. ¿Com seríe lo gorrinet? ¿Serie manso o furo? ¿Podríe trial ell? Cuán tardáe en fes de día. Y pensán en estes coses, se va dormí. Escomense a ensomiá y de repén lo gorrino se ha fet mol gran y li está pegan espentons, li estire la roba y te fret….
Es lo agüelo que li cride al tems que li lleve la roba de damún pa que se despiarto avans
+Hala bon moso, que mos quedarem sense gorrino!
Lo menut se despiarte, te taragañes als ulls, al remat se done cuenta de quí li cride y se enrecorde que avui es lo día. Se eiseque corrén, se vestís a tota presa, se rente, ya te les sopes bullides damún de la taula, se les minche en un Jesús y ya está preparat pa aná en lo agüelo, menuda parella fan los dos.
Per lo carré del mich, per la costa de les mules y al Sechá. Allí, a la bora de les coves, chun a les escaleretes ña un camión menut en un home a la bora. Se arrimen, Luiset com es menut, puche per les escales, desde allí veu que dintre de la caisa, a la que li ha llevat lo toldo, ña una dochena o aisí de gorrinets, encara que tenen un poc de palla davall, deuen tindre fret, en lo horache que fa lo fiarro de la caisa deu está chelat.
Un dels gorrinets se li quede mirán, te una taca negra a la orella isquiarra, se miren, lo gorrino mau lo cap y li seguís mirán.
“Sebeta” parle en l’home, se posen de acuerdo, ne ñan uns un poc més grans, poc, y uns atres uns sentímetros més menuts. Uns a diau duros, los atres a nau. Mire a Luiset:
+¿Ten agráe algún més que los atres?
-Si, yayo, eise de la taca a la orelleta.
Lo agüelo mire eise gorrino, puche y baise lo cap, sí, ha triat be, parle en lo home:
+Eise que diu lo sagal ¿per cuán mol dise?
*Bona vista, eise es dels més espabilats, diau duros.
+Home! Que te una taca a la orella.
*Per aiso mateis, eisa taca tamé la té son pare, es lo milló mascle que ting.
+Pero home, eisa taca li lleve lo bon aspiacte. Perque se ha encaprichat lo sagal sino eise ni lo miraría. Nau duros.
*Venga ni pa vuste ni pa mi, coranta y siat pesetes y no li rebaiso ni un siantim més.
+Pues perque li u hay prometut al menut, sino…..
Se donen la ma, “Sebeta” trau la cartera y conte nau billets de a duro y dos de a peseta. Lo home intente agarrá al gorrino, pero este se li escape, chillán, varies voltes, al final lo pille de la garra trasera dreta y los u done, encara chille.
“Sebeta” lo agarre als brasos com si fore un crio menudet, lo sagal baise de les escales y li pase la ma per lo llomo, lo animalet, se calme, se pare de maures y de chilla. Serán bons amics.
-Grasies, yayo, ara que ya es nostre, ¿es mascle o femella?
+Es un masclet.
-¿Me dise que lo batecha?
+A ver ¿que se te ha ocurrit? -Diu l’agüelo, al tems que mire cap lo campanari que se veu desde allí bais-.
-Pos li vull posá “CHUM”.
+¿De la chumenera?
-No dels chums de les bases.
+Hala, pos ya té nom, enguañ tindrem un CHUM.

Tot contens, arriven a casa y solten al gorrinet a la seua caseta. De momén, com si estare asustat, se quede a un racó. La familia se arrime a veurel, l’agüela agarre una almosta de granulos dels conills y lu pose al minchadó, a la vasía, después li fique aigua a una lata y la dise allí a la bora.
Lo animalet se arrime, probe los granulos, pareis que li agráen, se fique a minchá com un descosit, com es menut casi no arrive al minchadó, se eiseque sobre les garres de detrás y se fique a minchá afanós. Tan despistat está intentán arrivá als radés granulos que no se done cuenta y en les potes de detrás entropese en la lata y hala l’aigua per an tiarra, tots sen enriuen, avuí no es un día pa enfadás, ya tenen gorrino y mol gorrino.
No tos vach a cansá contautos la vida de Chum, ya sabeu que es mol aburrida, en cuatre metros cuadrats, a minchá y a dormí, menos los domenches per la nit que es dichuni. A engordí y engordí, sense veure la llum del sol.
En eise añ que viu té momens bons y uns atres ruins; de estos radés se enrecorde sobre tot del día que lo van capá, que mal li van fé.
-Yayo, ¿Per qué lo capen?
+A ver si te u sé esplicá. Tu notes eisa oló a gorrino, casi pudó, pos ya vorás als dos o tres mesos de operal sen anirá eisa sensasió; se engordirá més que es lo que a natres mos interese pa que isque més mondongo y ademés no se tornará furo, será més manso.
-Val, val, ya me ha convensut.
Un gorrino comprat a prinsipi de enguañ, a la hora de matal solie pesá entre vuitanta y novanta kilos en canal, encara que ñabíe cases que los debíen de empapussá y arribáen als sen, sen diau, sen vin y hasta sen trenta.

Los ratos bons del gorrino, casi tots teníen que veure en Luiset, sempre que podíe, cuan li donáen de minchá li agradáe está daván y li cridáe per lo nom. Hasta lo pun de que més tart li gastáe alguna broma. Cuan lo animalet estáe chitat, Luiset cridáe: Chum, Chum y lo bicho se eissecaé enseguida y acudíe al minchadó, creen que li portáen més minchá y allí no ñabíe res, li habíe pres lo pial.
La porta de la caseta ere de fusta en un forrallat per de fora; per la part de bais teníe algún tros de fusta querat, minchat per la carcoma, cuan teníe fam, assomáe lo morro per aquell forat, Luiset, si estáe prop, se arrimáe y al mateis tems qu’el cridáe, Chum, Chum, li donáe una mansana, sobre tot les que estáen cucáes, o un tros de panolla de panís, lo afarám la engancháe y se u mincháe tot, no dissáe ni lo suro de dintre, per si a un cas se quedáe algún gra enganchat.
Parlán dels ratos bons, Chum va tindre la sort de que eisse va sé un añ bo de melons, sobre tot de carn, pero, a causa del tems que no va fe masa caló, van madurá mol tart y entonses mols los van cullí “pepinos” y ya sabeu quí se va aprofitá de aissó, cada tripada, cada fartó, pero sempre lin apetíen més, sempre ne volíe més y damún los u portáe lo seu amic. Lo cridáe Chum! y meló viart, a trossos, al minchadó. Going, going, que bo está lo meló y que bo es lo seu amic.
Ere costum de casa, no sé si a la Aldea o a uns atres pobles faríen lo mateis, que los domenches per denit no li donáen de sená, com ere festa, sobráen menos coses de diná y la chen descansáe per la tarde.
Y poc a poc se va pasá tot l’añ y va arribá chiné del añ siguién, als primés dies.
Van buscá un día qu’els vinguere be a tots, van comprá les espéssies y les demés coses que fáen falta pan eisse día. Van prepará barreños, calderes, capoladora en les seues cuchilles, embutidora en los seus tubos, tenalletes, cañíssos y moltes coses més. Trossos de caña pa podé pencha les burrifaldes dintre de la caldera, una bobina de cordell fi pa lligá tot lo embutit. Alló ademés de sé lo día de la matánsa, ere una gran festa familiá.
L’agüela habíe fet galletes de casa, rosquilles, mantecats, nuguets y casquetes y habíe preparat anis y ví de naus, tot u teníe en una bandeja a la despensa que estáe a la mateissa entrada.
No sé perqué a la familia ñabíe persones espessials, cada una enteníe de una cosa, la mare les burrifaldes, l’agüela lo foc, que no se apagare may, que sempre estare ruén, eisse día teníe que sé aissina. Ñabíe una de les tíes que ere espessialista en les espéssies, cuan estáe la mescla de carn preparada, ella se sentáe en una cadira, daván del barreño, los demés fenli rogle, no se podíe fica tota la sal de una volta perque te podíes pasá y lo embutit que fore eissiríe salat, ella u fáe milló, anáe afechín sal y espéssies, poc a poc. De cuan en cuan preníe un pessiguet de la mescla y sel posáe als labios, lo probáe, donáe la seua opinió, movén lo cap, si lo movíe de un costat al atre ere que no estáe al pún y a seguí posán, hasta que se convensíe que eisa proporsió ere la ideal, entonses movie lo cap de dal a bais y se enriebe un poquet, bona señal, tots en una risseta a la cara. Hasta eisse momén sol ella probáe la mescla. Ara cuan habíe arribat a alcansá la perfecsió, ya ne dissáe probá als demés que, com es normal, tots donáen lo visto bueno.
Los demés que tamé estáem allí, erem portadós (ara portam asó, ara portam alló) y probadós (uns camins perque mos u donáen a probá, uns atres perque alguna má aprofitaé que no la miráen y pilláe algún pessiguet o grapadet de cualquier barreño, en les espéssies de la tía, tots estáen bons).
A la vora del foc, se habíe preparat un bon clapé de lleña, eisse día no se podíe piarde tems en puchá y baissá, sol se estáe pal mondongo, ere lo seu día.
Lo gorrino ya va está sense minchá dos díes avans, pa no tindre res als budells que un camí llimpiats y rellimpiats serviríen pa embutí les burrifaldes, les grans y les fines, les butifarres, y los fils de chorissos y les llonganisses.
Lo día de avans van bullí la sebá pa les burrifaldes y la van dissá tota la nit, dintre de un sac penchat al balcó pa que se escurrire be. An aquells tems los carrés eren de tiarra y l’aigua que escurríe del sac, caíe al carré y éste se la embebíe.
Después de sená, una sombra va baissá a la entrada, a on estáe la caseta del gorrino, no se van sentí palabres, sol suspiros y gruñits, ere la despedida de dos amics, amics de un sol añ, pero amics, un habíe batechat al atre.
Eisa nit la chen se retiráe tart y al matí siguién, a les tres o les cuatre, encara que ere inviarn, tots per amún.
Y aissó que lo sacrifissi solíe escomensá a les sis, pero ñabíe que ensendre pronte lo foc y posá aigua a bullí, pa pelá al gorrino.
Insistisco atre camí pa que tos enrecordeu que asó passáe fa mols añs, avui o no te dissaríen matál o nessessitaríes un permís espessial, ells diuen que es per la sanidat, yo crec que ademés es pa cobrá mes arbitrios. Si an aquell tems lo gorrino ere fundamental, dell se aprofitáe tot, ará tamé alimente a algúns achuntaméns, tamé se aprofiten dell.
Vach a intentá contátos una tragedia, la que parle de la mort, lo sufridó es Chum, uns atres son artistes secundaris y los demés invitats.
La entrada tindríe uns diau u onse metros cuadrats, per an tiarra palla estesa, per allí, eisa matiná, podíe corre l’aigua o la sang y no ere cosa de que dingú patinare; a un costat una portadora preparada, al mich una taula allargada e inclinada cap avan, cap lo carré. Per tot lo voltán de la taula un reglet menut clavat a la fusta, pa que ñaguere com una paret menudeta a tota la taula, tota no, en lo tros que donáe al carré, lo regle dissáe los cantóns y se anáe chunín hasta dissá sol un pam de separasió. Ere la taula pal sacrifissi, la taula de matá-gorrinos que anaé de entrada en entrada, cada día a una casa, pero sempre servíe pa lo mateis, pa mata a un animalet que no habíe fet cap de mal, sol minchá y engordí tot l’añ.
Lo invitat prinsipal ere un home que portáe un mono blau, damún un devantal de cuero hasta lo pit, y per davall unes botes de aigua. A la seua sintura una correcha, en una funda, de la funda eissíe un mánec, pareissíe de un puñal, alló no podíe di res bo, pero es que a la ma dreta portáe un fiarro y eise fiarro acabáe en un gancho, puntiagut. Pero aquí ¿qué va a passá?

En eissos ferraméns preparats casi tindríem que avisá a la Guardia Sivil, no sigue que paso una tragedia.

A les escales una dona, arremangada hasta lo muscle, porte un devantal blanc que pareis nau, entre la ma dreta y lo costat descanse un barreño gran, vuit, llimpio, sense res.
A la dreta de la taula assessina está la caseta del gorrino, lo pobre animal al sentí tan soroll, no rechiste, ni se mau y aissó que porte dos díes sense minchá; no sap perque li han posat eise cástic. Lo seu amic se ha assomat a veurel per damún de la varana, li ha dit adiós, ¿per qué se despedis? sen anirá a algún puesto. Li ha paregut que per la seua cara baissáe una gota de aigua, va!, se acabaríe de rentá o serán alusinasions meues, com porto dos dies sense probá res, me u estaré imaginán.
En lo passadís que ña, a la dreta, entre la paret y la taula, los homens forsuts, preparats als dos costats del pasillo, lo Luiset, a la bora de la caseta, detrás de tots.
Ya han repartit los papés de la actuassió: aubrirán la porta de la caseta, com fa dos díes que no minche, ficarán lo calderó, sense res pero aissó lo gorrino no u sap, a la bora del de les botes de aigua, cuan lo animal isque y se vasque arrimán, lo “asesino” lo enganchará en lo fiarro ganchut, per davall de la barba, tot los homens se tirarán damún y cada u lo agarrará de una pota, Luiset de la coga, diuen que pa que no se envasque per abán y cuan lo matarife digue “ARA” tots a una lo pucharán damún de la taula y allí……..





Abans de escomensá la funsió, me empeño en advertítos que yo sol vach está en dos o tres matanses, entonses tos conto lo que un sagal, un Luiset cualsevol, se pot enrecordá de algo que va pasá fa sincuanta y sinc añs o més.
Per un atre costat, teníu en cuenta que a cada puesto se faé de una manera, tamé a cada poble ere diferén y hasta a cada casa de un matéis poble, o sigue que llichiu asó com una charrada més del agüelo “Sebeta” y, si no esteu conformes, detrás de estes ralles escrites, poseu les vostres opinions, les vostres crítiques, no li tingáu cap de compasió.
Les sis en pun, a eissa hora, an aquella entrada de la Aldea se fa un silénsio total, si acás se sentís algún suspiro de un crío; lo del devantal de cuero agarre lo gancho de fiarro en les dos mans, més fort si se pot, done uns pasos hasta ficás a la bora del calderó vuit, la dona del barreño de la escala, baise a la entrá y se fique a la seua dreta, lo barreño preparat. 

Tots tensos, esperen, lo matadó baise lo cap, es la señal, tots preparats, algú aubris lo forrallat y la porta de la “caseta del gorrino”. Chum se trove un piná de garres que sol li disen un camí, escomense a pensá mal, pero allí al radé está lo final, lo calderó del minchá y ell porte dos díes sense probá res, sen va diriacte cap an ell.

Cuan está casi arribán, lo home del mono pareis que li acaríssio la barba en un fiarro que porte a la ma, de momén sentís un mal mol gran, li ha clavat un fiarro a la barba, per la boca li ha eissit una den més, una den de fiarro, pero qué doló més gran.

Y sentís com un bram que diu: “ARA”, y damún del seu cos sentís un mun de mans y lo picho veu com unes mans que ell creíe amigues li agarren la coga. Lo eiséquen y lo fiquen damún de una taula, lo cap y lo coll al aire, fora de la fusta. No se pot maure, lo tenen inmovilisat. Lo seu amic estiránli de la coga, la dueña que li ha estat donán minchá y aigua tot l’añ, porte un barreño vuit y lo fique davall del seu cap.

De repén, a la llum de la bombilla de la entrá, un cuchillo relluis, Chum sentís un golpe al coll, pero aissó no es lo pichó, note que té un forat nau y que per allí se li escape la sang, se li en vá la vida. Vol chillá com avans, pero ni aissó pot fé, ya casi no sentís doló, ya casi no sentís res. Anáem cap lo matí y se acabe de fe de nit. Tot es oscuridat. Ya no ña res.

La sang que ha eissit a chorro un rato, mentres la dona la rechiráe, casi ya no cau, lo del mono blau, encara li fa dos o tres moiméns al cos del animal y ne cau una poca més, al remat, no chens. La dona seguís rechirán pa que se no se fasque dura, no se coagulo.

Lo mal ya está fet. Que escomenso la festa.
Estiren lo gorrino cap atrás, ya está al mich de la taula, ya lo podeu soltá, de aquí no sen ha escapat cap, seríe lo primé.

Lo radé de soltál es lo Luiset, está amoinat, per dintre diu unes palabres de despedida: “Adiós Chum, adiós amic meu”, encara mire atre camí al gorrino mort, no pot sé Chum, fa un momén estáe viu, pero allí esta la orella isquiarra en la taca que li acuse. Es ELL.
Después de la tensió del momén y al veure que tot ha eissit be, a casi totes les cares se asome una risseta nerviosa, ya se ha pasat. La agüela trau de la despensa la bandeja de les pastes y la pose damún del gorrino, tots trien lo que més los agrade, lo menut pille un nuguet li fa enrecordá a la coga de Chum, se repartíssen tasses, les botelles de licor pasen de ma en ma. Es una alegría que tape alguna tristó.
Algú encara sen fot del sagal:
*Ha ñagut un momén que casi mos escape cap la porta, menos mal que algún forsut aguantáe de la coga y ha pegat un estiró que lo ha tornat cap atras”.
Casi tots sen enríuen de la grássia, menos Luiset y lo agüelo que no disse de mirál, apenat.
Als sinc minuts, cada u dise la tasa a un puesto pa la próxima ronda y se retire la bandeja de les pastes, la agüela la torne ha umplí desde la cacerola a on guarde les atres.
Los homens puchen al foc, allí ña un calderó gran, ple de aigua bullín, cada un agarre un topí dels que ña preparats damún de la taula, lo umplís de aigua y baise cap a bais.
Allí no han estat parats lo barreño de la sang ya se ha puchat per adal, al seu puesto se ha posat la portadora, davall de la punta de la taula.
Lo home del mono a medida que li baisen l’aigua va escaldán al gorrino de dal a bais, hasta la coga la fique un rato dintre de un topí bullín, igual que les orelles y lo morro. Lo demés, venga aigua bullín per damún. Aigua que va escurrín per la pell del gorrino y al remat acabe en la portadora.
Cuan li paréis que eise costat ya está a pun, pare la noria dels homens y los topíns y en una espéssie de “cassoleta”, escomense a rascá per a on ha ficat l’aigua, lo va pelán, li lleve lo pial de la pell.
Al acabá un costat, li donen la volta y fa lo matéis per l’atre costat, los homes tornen a baissá aigua bullín, primé lo escalde y después lo pele.
Ya está afeitat, ara, llimpie tota la taula del pial que ha pogut caure y la rente en uns topíns de aigua. Te que está llimpia pa lo que vé.
L’aigua y la brutisia acaben de caure dintre de la portadora, después la durán al monte y la buidarán.
Li aubrís la tripa, trau tots los budells y los fique a un barreño, sel emporten per amún, allí ya na chen que los llimpiará un per un, después los donará la volta, los tornará al revés, y encara los rascarán en una cullera de fusta hasta que se tornon transparéns.
Los grans, pa les burrifaldes grans, los michans pa les burrifaldes fines, los normals p’als demés embutits.
Lo estómec, después de llimpial be, lo farán a trossets, chun en les potes y farán callos, eisos a un atre barreño.
Tráu lo feche, lo embolique en la “mantellina” / telet a Beseit, la pleura / y lo hu done a un home pa que lo pucho a dal del tot, allí está preparat tot lo asunto del mondongo.
Trau los sachíns, aquí tenen costum de fe ensachináes, quines pastes més bones.
Los pulmóns (lleus a Beseit) y demés parts de la tripa, y encara ésta una volta llimpies, les puchen al foc y les posen a bullí. Cuan ya estiguen, ñaurá que refredals, que móldrels, ficá les espéssies y fe la butifarra.
Ña un premio pa Luiset, trauen la vejiga, “la bufa” li diuen tamé. La llimpien, la unflen en aire y li fan nugos a la entrada y a la isida y la lliguen en cordells pa que no se envasque l’aire masa pronte y un balón pal menut. A la segunda potada en les albarques se desunflará o se reventará, pero ya no podrá di que no ha tingut un balón. /pilota a Beseit/
Li tallen les potes, cuan ya está tot lo estómec llimpio, lo posen achiñollat damún de la taula, es com si estare demanán perdó, ¿per qué? pense lo sagal, si lo pobre no ha fet cap de pecat.
Ya está la mitat del trevall fet, ara un atre respiro, un atra ronda, atre camí la bandeja de les pastes y los licors, que pan aissó habíen guardat les tases. Y casi son les siat, paréis mentira pero ha passat una hora.

An eisse momén arrive lo alguasil, lo matadó pille mostres, normalmén eren un trosset de costella, un atre del coll y un atre de la galta y, después de pendre una pasta y una copa, sen va depresa a casa del menescal. Mentres este home no dono lo permís no se pot probá la carn del gorrino. 

Y no disém de aclarí coses. A uns atres puestos, un camí que lo gorrino está mort, lo penchen de les potes de detrás y lo trosechen, paregut a com hu estem esplicán.
L’home del mono blau, en una espesie de astral menuda li talle lo cap, tamé se aprofite tot, lo servell, rebosat a pesiguets en au, ben frechidet; la llengua, les galtes, les orelles, tot. Lo que no se minche directamén, se bullirá y se farán callos o se moldrá y pa les butifarres.
Después se tallen les faldetes, los costats, se separe la grasa, la frechirán y la manteca que isque la ficarán a una tenalleta. De allí se traura pa fé pastes (per ejemplo los mantecats), pa brená, se untáe al pa y se posáe un poc de sucre per damún y hasta pa cuiná algúns plats espesials.
Después trauen los llomos, uns se frechirán pa “la tenalleta” o “lo topí”.
Llugo les costelles, normalmén se partíen y se frechíen, tamé pa “la tenalleta”.
Ñabíe algunes cases que, com a la carnisería tamé matáen gorrinos, compráen part de un o les “peses” que los apetíen y fáen lo mondongo més gran, mesclán lo de casa y lo comprat.
Les paletes, les garres de daván y los pernils, les garres de detrás, a medida que lo matarife les va separán del cós, un home en un devantal al muscle, les va puchán adal del tot, allí acaben de sangrals, pa que no quedo chens de sang dintre, los salen y los posen damún de un cañís en algún pes damún, a camins ficáen un o dos sacs de sivá damún.
Y an aquella entrada se ha fet un milagre, fa poc damún de la taula ñabíe un animalet, ara ya no quede res d’ell, ha desaparegut. Lo del mono blau, llimpie be la taula, te que serví pal siguien. Cobre lo seu trevall, un atra ronda, la tersera, la radera, tornen les pastes y los licors de despedida y después trauen la taula al carré, ell se la carregue a encostes y sen va en los seus ferraméns carre aván, en la taula a la esquena pareis una tortuga pero de les perilloses.
Casi al mateis tems arrive lo alguasil, no ña problema, lo gorrino ere bo, tol podeu minchá.
Luiset puche y baise lo cap, ell ya sabíe que Chum ere bo, estáe batechat, hu habíe fet ell, lo mateis día quel van comprá.
Lo alguasil encara arrive a tems pa minchás una pasta, cuan sen va, tots contens a almorsá: ña tallades frechides, pasta de les burrifaldes, un tros de cansalá a la brasa, en fin cualquier cosa que tos apetisque del gorrino.
Luiset y “Sebeta”, minchen tallades, lo crío poques. Cada camí que ne mosegue una, pareis que torne a sentí los chillits de Chum cuan lo han puchat damún de la taula, han segut ruins, ell tamé, lo teníe agarrat de la coga.
Com tots no poden está an aquella casa tan menuda, lo agüelo y lo sagal agarren la eisadella, les rateres y lo potet dels cucs y sen van a pará. Avui anirán per “La Telleria”, está prop. Aprofitarán pa fe algo per l’hort y tornarán pa diná en tota la familia.
Pel camí, mentres van parán, lo sagal pregunte:
-Yayo, ¿vuste creu que me ting que confesá que hay achudát a matá a un animalet?
+No home, ya te hu hay esplicat uns atres camins que los animals están pa servimos; que es un poc dur tindre que matals, pero no quede més remei; natres tením que minchá. Mira lo Chum desde la “caseta del gorrino” del sial te está veen y te perdone. Ara tú tens que fe lo mateis que ha fet ell. Ell, encara que lo han matat, mos está servín, fen be a natres. Tú tens que dependre d’ell y de ara en a daván, se bona persona en los demés, encara que algún camí te fasquen mal. Aisina ell te perdonará y tú estarás tranquil ya.
Lo menut mire cap lo sial, intentán adiviná destrás de que nugol estará la caseta de Chum y a lo milló hasta li veu la taca a la orella.
Los demés, sobre tot les dones pasen lo matí bullin, frechín, molén, mesclán, espesián, llimpian los budells y achudan a qui li fasque falta.
Poc a poc lo gorrino encara se va fen més menut, més a trosets, en cambi los barreños y les tenalletes se van umplin.
A totes les finestres se ha ficat tialametálica espesa pa que no entro “la mosca”.
La nit del primé día se dise la pasta de les llonganises y dels chorisos en adobo, pa que prenguen be lo gust de les espéssies , al día siguien es lo día de embutils. Eise día Luiset te trevall, te que apretá lo bras de la embutidora, més fort o menos según li va dien la persona que pose lo budell al tubet. Es com una “cadena” de una fábrica; una persona va umplin lo tubo de la embutidora, desde lo barreño, en una cullera gran de fusta, fique la mescla al tubo; Luiset es lo encarregat de apreta lo bras de fusta, es mol obedien, no pegue sostovons, no eisirie be, hu va fen de una manera pausada, pero manteninla pa intentá que sempre isque la mateisa cantidad de pasta y en igual de forsa, pa que no quedon bufes y lo embutit tingue consistansia; normalmén una dona, va posán los budells al tubet de a bais y dirichín a Luiset de cuanta forsa te que fé y cuan te que pará, perque lo budell está ple; un atra persona se encarregue de lliga les dos puntes en un cordell, preparán lo fil y si ha quedat alguna boseta de aire la punche en una agulla fina; finalmén un atra les va penchan pa disales a secá.
Cuan se acabe de fe lo mondongo done gust mirá lo grané en tot escampat; bueno replegat, venga pencharols per tot lo techo y lo demés estés damún dels cañisos, fa goch veure tot alló, ojalá tot lo añ estare tan plé.
Eise día ere normal pasá un “platet” en algo del mondongo als vehins del carré, ya que habíen aguantat los chillits del gorrino que segú quels habíen despertat, que disfrutaren tamé d’ell.
Los familiás que habíen achudat tamé teníen lo seu “platet”, un poc més abundán que los dels vehins.
Estos platets, tan los dels vehins com los de la familia eren de “aná y torná”, perque lo día que matáen ells, fáen lo mateis en natres, mos tornáen lo “platet”, bueno habíen cambiat lo de dintre, que ara ere de un atre gorrino, a eise casi segur que no lo habíen batechat y no se diríe Chum.
Lo mondongo teníe distribuit l’añ pa consumil, se estiráe tot lo que se podíe, teníe que durá de un añ p’al atre, al pronte se mincháen les tallades, los solomillos, los callos, les burrifaldes gordes; un poc més tart les burrifaldes primes, les butifarres; llugo los chorisos y les llonganises secs y si fáe falta alguna espala.
Cuan arriváe lo estiu ere cuan més se consumíe, se mincháen trosos de magra dels pernils, chorisos, llonganises y les tenalletes; fáen falta bones minchades en tantes hores de trevall y de un trevall tan dur.
Aso no ere inconvenien pa que si un día de cualquier atra época del añ ere nesesari, o si ñabíe forastés, traure un poc de lo que estáe guardat pa la sega y la trilla.
Pal inviarn ya sol quedáen sobres, si ne quedáen; entonses la nesesidat se tapáe en los torts y les cols. Y la esperansa de que dintre de pocs díes la funsió tornaríe a escomensá, tornaríe a ñaure artistes, invitats, casi sempre los mateis del añ pasat, y sobre tot un gorrino nau, aisó ere lo fundamental.
De totes maneres tos fach enrecordá que del gorrino se aprofitáe tot, hasta los osos y les cones. Tot asó se bullíe en sosa, se faé una pasta, que se disáe a secá, damún de un drap, rodechat de fustes, més tart en un arám se talláe en pastilles, casi iguals. Ya teniem sabó, casi pa tot l’añ.
Ara a mols puestos ya no se escalde lo gorrino, sino que se “sucarre” cremán lo pial en un soplete de butano.
Normalmén, al bullí les burrifaldes se punchen en una agulla de fe calsa, pa que no se reventon. Tamé cuan se van embutín les butifarres, chorisos y llonganises, se punchen en una agulla més fina pa que no quedo aire entre la mescla y lo budell y se puguen secá bé.
Lo llomo y la costella se tallen en trosos, se salen y, an algúns puestos, se adoben un poc; despues se frechíen y se solien guardá en tenalletes o topíns, ara casi tots hu fan en “pots de conserva”, lo envase se umplie y se umplis de oli, casi sempre lo mateis en que se ha frechit. Este olí, según los puestos, sobre tot an aquells que fa mol fret, hasta se cheláe y fae una pasta en les tallades.
A que tos ha fet la boca aigua, quín gust, pos hasta demá.
 


Les burrifaldes:
A casa les faen en seba, an alguns puestos li afechien molla de pa, a uns atres les fáen en arrós. Sen fáen de gordes (currutaques) que se mincháen frechides y ne ñabie de primes que se solíen empleá pa ficales als fesols o inclús pa minchá algún tros en crugo, cuan ya estáen seques.
Pa preparales se ficáe la sang, la seba y lo que cada u afechire a un barreño, se mescláe be y ara se afechíen les espéssies que podíen se sal, sucre, canela, pebre, anis en grans y hasta anis liquid.
Tot asó se anáe afechin poc a poc, hasta trovali lo gust. A camins se ficáe al foc una paelleta menuda, se faé la mescla, sen frechie un poc, se probáe y se li afechíe lo que los pareisie quels faltare, y aisí hasta que quedaé be.
Después se embutíen en los budells grans pa les gordes y en los michans pa les primes, com es normal en un cordell (fil) se lligáen les dos puntes separades. Al foc un calderó gran en aigua bullín, de cantó a cantó de la boca del calderó una caña o dos si eren primetes y allí se anáen penchán los fils de les burrifaldes, que no se tocaren de una al atra, sino se pegáen y fáe falta que los tapare l’aigua. En una agulla de calsa se anáen punchán pa que no se reventaren.
Les butifarres:
Pa este embutit se empleáe lo cap del gorrino, les faldetes, en algún cas los pulmons y algunes coses més, tot ben bullit, se trosecháe en la maquineta de triturá (capoladora). Tot ben mesclat.
A eise barreño se li afechíen espéssies  sobre tot sal y pebre, nau moscada y aus ben batuts. Les espéssies se anáen ficán com a la pasta de les burrifaldes, tenín a la bora una paelleta menuda y ana probán.
Después, tamé igual que les burrifaldes, se posáen a bullí sol dos o tres minuts y tamé se puncháen pero en una agulla més fina pa que no se fare aire y no se reventaren.
Después se pencháen, en claus o en cañes, de les llumeres del grané, que ere un puesto airechat, sec, fresc y hasta un poc oscur, pa que se secaren.
Se solíen gastá avans que los chorisos y les llonganises y normalmén se mincháen crugues.
Les llonganises:
Se solíe posá la carn magra y la papada, se molíe tot y a la mescla la tía li posáe les espéssies com hay esplicat mes abán.
Les espéssies que se solíen utilisá ere pebre blanc y orégano, algúns afechíen vinagre, coñac, timó o alls. Asó ya anáe a gust del consumidó.
Tot ben mesclat y espessiat se dissáe una nit en adobo. Al día siguién se embutíen, ben pretes pa que no entrare aire y perderen, se lligáen les dos puntes en un fil de cotó o en un cordell.
Se pencháen com les butifarres, pero les llonganises teníen que está més tems, dos o tres mesos, después se podíen mincha crugues o frechides, si se frechíen se podíen minchá al momén, per ejemplo en un poc de tomata o guardales a la “tenalleta” y minchales cuan un vullguere o faren falta. Y sino, se guardáen penchades al grané o repost y gastáles cuan apetire crugues o frechides.
Los chorisos:
La carn a mesclá es la mateissa que la de les llonganises, ben molta y ben mesclada. Se posen les espéssies com ham dit a les llonganises.
Les espéssies pebre, sobre tot pebre roch dols y si acas un chorro de ví sec, pot se un Jerez.
La mescla se dise descansá veinticuatre hores. Y al dia siguien se embutís en lo mateis cuidau que les llonganises y se dissen a secá com elles.
Lo tems y lo puesto pa secáls y consumils o guardals, aissí com les possibilidats pa gastals es tot igual que les llonganises.
Penchats dels claus de les llumeres del techo, allí dormirien uns mesos hasta que los arrivare la hora de baissá a la taula y acompañá al pa y al vi, menudo despertí ***
Lo pebre roch es lo que los done lo coló.

La manteca:


Tota la grassa del gorrino se pase per la trituradora y se frechís hasta que se desfasque, después se ficáe en tenalletes y se anáe traén, pa gastála com hu ham esplicat més amún. Lo que sobre de frechí la grasa se sol utilisá pa fe pastes, (¿ensachinades?), boníssimes.

Les espales y los pernils (cuixots):
Primé ña que apretáls bé pa que acabon de tira tota la sang, se fiquen en algún pes damún y se dissen airechá damún de un cañís coranta y vuit hores, después se tapen en sal y sels va donán voltes de cuán en cuan en un pes damún, al cap de uns dies se trauen y se penchen a un puesto ben airechat y fresc pa que se acabon de secá be y pendre lo gust de la sal. Ahí solen está un tems llarc. De la forma de secás, del tems y de la forma y la cantidat de la sal dependrá lo gust de la magra. Y hala! hasta lo estiu.
Esta charrada es, possiblemén, la més aburrida de totes, pero hu tenía que posá sino no me hu hagueren perdonat algunes amigues meues. Damún no hauré posat be alguna mescla y me guañaré algún rapapolvo. Pero que ham de fe “al que escriu y fa pa, de tot li pot pasá”. Y a mi me pasará.
Algún amic me ha dit que a camins pa pelá lo gorrino se li passáen archilagues enseses per tot lo cos, aisó cremáe lo pial y después se rascáe la pell, com han dit més amún.
Un atre que ell, a casa seua, lo aguantáen dos añs y entonses veníe a pesá algo més de dos sens kilos, lo doble de lo que pesáe lo de un añ.
Anem a recuperá als nostres amics que tot este tems han estat callats com si estaren de dol.
Ha passat un mes después de la matansa, l’agüelo li diu al menut:
+Chaic, tindrem que pintá la caseta del gorrino, pal que vingue, que se la trovo llimpia.
-Si no li pareis mal anem a disau pa un atre día, avui tinc modorra.
+Tú portes mols díes de modorra, lo que tens es cariños, pos un día o un atre tindrás que torná a entrá a eisa caseta. Te churo que Chum ya no está allí.
-Val, val, pero un día o un atre, ya u farem.
Y dién aissó, fot lo cam al carré, encara seguís en la roña per dintre. Ya se li pasará, tots ham tingut díes michans y al remat te acostumbres.
Uns dies después, ya no valen escuses, no quede més remei; pinten la caseta, la encalen, la rasquen y la freguen.
Al cap de una semana cuan lo sagal ve de escola, al arribá a la porta, sentís un ruido a la entrada:
*Going, going.
Entre depresa, dise lo portallibres a una cadira y se arrime a la caseta del gorrino, la porta torne a está tancada, dintre algo se mau.
-¿Chum?
Va corrén, se asome a la varana, allí está Chum menudet. Lo mire be y no té la taca a la orella, pero lo animalet li mire en uns ulls que li fan enrecordá a un atre gorrinet un añ avans y Luiset sen enriu; ya ere hora. 
L’agüelo que lo estáe esperán, se li arrime:
+Enguañ, com no venies tú, me hay fiat y cuan hay arribat sol quedáe esta, perque es una gorrina.
-¿Una gorrina? ¿La puc batechá?
+Pos claro home, ¿quín nom li posarás?
-Espero que me u penso.
Diu lo sagal, que ha anat a buscá una mansana, vella, pansida, pa donalu al animalet com fáe en Chum, pel foraét de davall de la porta. Li hu enseñe per allí y la gorrineta que la veu, se arrime y lo hu pille de la ma.
A Luiset, se li ensén la bombilla, veu la mansana y veu a la gorrina.
-Ya hu sé yayo, li diré Mansa, de mansana y perque es mol manseta. ¡Hola Mansa!, soc Luiset, ¿vols sé amiga meua?
Lo bicho de agraimén per la mansana, diu:
*Going, going.
-Miro yayo, me ha contestat que si.
Tame en ésta se farán amics. Una nova amistat entre un crío y un animal escomense, pero …. eisa, …………. ya es un atra historia.



Mondongo, embutits

Mondongo, embutits, güeña
Mondongo, embutits, güeña

FIN.

////


Amics del agüelo "Sebeta" que seguiu la serie del "Mondongo":

Ña algunes coses que vull aclarí.
Pensaba que ere bo fe esta charrada an este tems, perque se arrimen los díes en que estes coses se faén an aquell tems.
Vech que no hay asertat, cada día es menos chen la que se apunte a llichí la charrada. Salvo los amics de sempre y la familia, eisos sempre están ahí.
Segú que la culpa ha segut meua. Algún amic y la familia me han donat algún motivo.
Primé me diuen que les charrades son masa llargues, tenen raó, pero sabeu qué pase: com fáe tan tems que no escribía aquí, ya no me enrecordo cuán duráen les de avans, debíen de sé mes curtes. Entonses yo me ensenego escribín y no sé cuán acabá y los agüelos del atre costat me ensenen a contá coses a la orella y no los puc fe callá.
De haberles fet més curtes estes charrades podíen haber durat dos semanes y me pareisie masa, per aisó hay abusat de vatres y les hay fet tan llargues.
Per un atre costat pareis que a algúns nols ha agradat lo tema que hay triat, están contra la violensia als animals, pero aisó, ya hu hay dit mols camins, es lo que ñabíe an aquells tems, no parlo de ara, perque tampoc sabría cóm hu diu, perque no se cóm se fa.
Me ha donat la sensasió, o hu hay entés mal, que a unes atres amigues nols pareis be que lo "gorrinet" sigue lo protagoniste de esta aventura, que tingue un nom, que tingue amics, que tingue sentimens. Hu sentisco, cuan me vach pensá la charrada me va vindre al cap esta idea, la verdat es que ell es lo protagoniste, cóm fariem lo mondongo sense gorrino, claro lo podíem comprá a la carnisería ya trosechat, pero entonses la aventura perderíe part del argumén.
Sé que son mols fallos, pero tos teniu que enrecordá que encara sol soc un aprendís de escritó.
Y ara ya no puc cambiá, soc aissí y la parella "Sebeta" - Luiset me porten per estos andurrials. Pero no los doneu la culpa an ells, lo únic culpable soc yo.
Bona nit.

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html

LO PORTAL

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

La goseta, “La Paloma”, está contenta, es mol cariñosa, cuan ña bronca pa Luiset, éste se pose a plorá al cap de la escala. La goseta sempre se pose a la seua boreta, en la llengüa li replegué les llagrimetes y cuan éll plore, ella gañis, per davall, sense fe ruido. Hasta que lo menut se console y se abrase al coll d’ella. Son bons amics.
A casa ña un atre animalet es la gata “La Blanqueta”, lo sagal la ha cuidat desde que va naise. Fa uns mesos sa mare, que tamé estae a la casa, va eisi una nit y ya no va torná, sen anirie a casá y eise día va tindre mala sort, la van casá a ella, algún camión per la carretera, o algún musol dels grans, que ham de fé, li habíe arribat la hora.
La gateta está feta al chiquet, un día li va portá una rateta que habie casat y la va disá als piaus del sagal, com un regalo que li faie. De cuan en cuan lo menut agarre un troset de pa y, están dret, li u enseñe a la altura del cap d’ell. L’animalet puche per un camal del pantaló, arribe a dal, agarre lo pá y vaise p’el atre camal hasta an tiarra y allí s’el minche.
Cuan se va fe gran, va cria gatets. Saveu que va fé, va acabá de cria y va aná a buscá al sagal y lo va porta allí agon estaben los seus fills, los u va enseñá y se va ficá damun d’ells pa donals de mamá. Li volie dí que serie bona mare. Ña animalets que pareisen mes intellichens que algunes persones.
Com Luiset s’en va aná a estudiá a Saragosa, ya no se veien en la gateta, pero cada camí que éll tornabe, faen lo del troset de pá, l’animalet encara s’enrecordabe.
Después, pasan los añs, éll va disá de ana p’el poble. Sa mare li va contá que un día “La blanqueta” va fe lo matéis viache que habie fet la seua mare, sen va aná una nit y ya no va torná. ¿Ñaurá un fosá de gats?, me agradaríe sabé agón está, aniria a visitales.
Ting un recuerdo mol profundo, hasta ma chermana s’enrecorde, cuan “La blanqueta” tenie unes semanes, “La Paloma”, la gosa, va cria gosets, los u van llevá. Lo pobre animal anabe en les mamelletes plenes de lleit. Entonses la naturalesa, que es mol sabia, va fe que la gateta se li arrimare, la gosa se va tirá llarga antiarra y La Blanqueta, se va agarrá als mugrons y desde aquell día, hasta ben gran, una gata va mamá de una gosa y ya sempre se van portá mol bé, com si foren mare y filla.
La casa te dos altures, la del carré, (allí está lo corral de la mula, la bodega, un cuartet agón se guarden les olives en aigua, les conserves del gorrino, la tenalla del oli, los aus y demés, tamé está la gorrinera, en lo gorrino dintre), la primera (en la cuina, en lo foc antiarra, lo minchadó y les alcobes) y la segunda, en lo grané, (agon tamé se sequen lo de la matansa del gorrino, los pernils, les figues maellanes, les tomates, los orellons, les bachoquetes y demes coses), la pastera y lo corral de les gallines.
Allí ñá micha dochena de gallines que ponen dos o tres aus cada día y una parella de conílles, que de cuan en cuan crien conillets.
Alguna de les gallines, de cuan en cuan, se fique cloca, entonses se cambien dotse o catorce aus a la tia Patro que te pollastre, y, si no me enrecordo mal, als veintiun díes naisen los pollets, pa renová lo galliná. Cuan son grans se maten algunes de les gallines velles.
Les conilles, de tems en tems, se demane un mascle a alguna de les veines, pa que les munto (es un espectácul veure com, sense coneiseles, per puro instinto, les encorre pel corral, hasta que les fa seues). Al cap del tems les dos crien, cada una a la seua cachapera, fan un niuet en lo seu pial, que elles mateises se arrenquen, y allí al mich, se veuen asoma los cabets dels menudets, siegos de momen. Ya creiserán.
Han fet esperimens, an tingut conills chinos, pero mos donae no se qué minchamols. Van tindre tamé patos, pero eren mol marranos, tiraben l’aigüa per en tiarra y u disaben tot com “un aveuradó de patos”.
Caprichos del agüelo “Sebeta”, cuan ere menut y estabe al seminari, al vindre de vacasións, lo siño retó li demanabe que puchare al campanal y allí ñabie sinc palomés y que agarrare los coloms que puguere, pa evitá que ñaguere masa al poble.
En una escala y com podie, sen un sagal, per aquells tellats, anae en sacs agarrae vuitanta o novanta coloms, la machoria menudets, en lo tems chust pa podé minchals, uns atres grans.
Lo mosen lin donabe diau o dotse, com agraimen, per lo trevall.
De eisos éll va aná trian los mes grans y mes majos y ya ne tenie tres parelles crian al galliné. Los va fe puesto en alt, pa que pugueren fe los seus nius y criá. Tot anabe be, se habien fet parelles y criaben mol bé.
Pero un día al sagalet li va pareise que los cristals de les finestres del galliné estaben bruts y entrabe poca llúm. Se va a ficá a la faena y va disa los cristal completamen transparens, cuan avans no se veie ni lo carré.
Los coloms van veure lo carré tan propet, pero no van veure los cristals de lo llimpios que los habíe disat lo Luiset y un detrás del atre van eiseca lo vol cap la finestra. Lo primé, ere lo mes gran, de la velosidat que portabe, va trenca lo cristal y se va escapá, detrás d’ell van aná los atres, ya no tenien barrera que los impediré vola lliures. Los nius se van queda sols, sense pares que los umpliren de cuan en cuan. Lo menut va dependre que los que viuen al sial, volen volá y sé lliures, en les seues ales al aire.
Continuará.


///
La vostra goseta va matá una perdiu mol manseta que había criat yo de perdiganeta, la soltaen per la era y pasae¡l día solta hasta cuan habíen de marchá, entonses li traíen la gabia, la cridaem y ella soleta entrae. Hasta que un domenje que va aná la tía Palmira a ajudali a la granja a ma tía Celeste, se la va fe, vach plorá y li vach agarrá algo de manía a la vostra goseta