Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.
Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.
Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.
Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.
Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.
Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llauradós que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.
Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.
Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obrés habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.
Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada.
Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamé als grans, al remat tot se sap.
Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.
Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.
Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.
Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que eise trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.
Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.
Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ben regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.
Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.
Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.
Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.
Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.
Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.
Habíe copiat lo trevall dels papés vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.
Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.
Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.
Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.
FIN.
