Mostrando las entradas para la consulta malals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta malals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Les olives 2, Los torts 1

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html

Les olives 2, Los torts 1

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

ratera, trampa

ratera, trampa, tordo, tort, tord

ratera disparada


No tots los dies plovie, uns atres fae boira, mol húmida, uns atres fret, mol chelat, y algún, mol raramén, hasta eisie lo sol.
Entonses que bé se estae als carasols.
Cuan te chitaes per de nit, los llansols pareisien humits, per aisó algúns camins, se posae, al caliu del foc, un tobot (ladrillo sin agujeros) y, cuan estae mol calen, s’el envoltae en un drap y se posae dintre dels llansols, al mich del llit y aisí cuan te chitaes se notabe mes caloreta.
Cuan estabem malals, a camins, mos posaen lo tobot, pero mes a suvin ere la bosa d’el aigüa, ven calenteta, casi bullín.
Al inviarn, se trasnochabe menos y tamé se matinabe menos. A alguns s’els pegaen los llansols, per ejemplo a Luiset. Cuan li cridaben, li costae eisecás. Se rentabe, com los gats, que l’aigüa estabe mol freda, al cuartet de la tenalla del aigüa. Y después almorsabe, normalmen sopes bullides o escudellades, a camins farinetes. Cuan acababe se posae alguna coseta a la borchaca del pantaló. Un día ere un nuguet, un atre unes figues maellanes seques y unes naus o unes armeles, pa fe “panets”, pa minchasels mentres anaben pel camí, aisina lo fret se notabe menos y lo camí se fae mes curt. (Los panets se faen ubrin les figues y ficán dintre un tros de nau o una armela y tancán la figa atre camí). Cuan t’els minchaves ere una mescla mol bona, rica en calories, pero tamé bona de gust. Se mesclae la farina de la figa, la figa y la nau o l’armela, un mos mol bo.
An aquells tems, grasies a Deu, sino, no sé que auriem senat, encara estae permitit pará les rateres (cepos). Natres ne teniem entre quince y vin, criaem los cucs de la farina, pa ficals de reclam. A voltes, Luiset, sa mare y sa chermana sen anaen en lo animal pel camí, mentres que lo Rubio anae parán les rateres. Asó tenie una ventacha y un inconvenien. La ventacha podies esculli lo puesto que vullgueres, tenies tot lo campo del mon desde casa, hasta arrivá a la finca, claro tenies que enrecordat agón habies ficat cada ratera, pero com u faes casi tots los añs, los puestos eren los mateisos o proxims. Lo inconvien: sol podies reconeise un cami, cuan tornares per denit; y, a camins, algú habie reconegut per tú, perque trovaes la ratera disparada y alguna plumeta a la bora, algún garramós habie pasat per allí y se habíe endut la casa, menos mal que no sen habíe emportat la ratera; a camins ere alguna rabosa, alguna algarsa o un atre animalet dels que en aquells tems ne ñavie mols, lo que habie minchat a la teua cuenta, pero entonses la paradeta estabe plena de plumes, perque desplumaven al animalet avans de minchasel.
L’atra manera de pará ere, al voltán de la finca, agón estabes cullín, tenie ventaches e inconvenien. Les ventaches estaes prop de les rateres y ere difisil que ningún les reconeguere per tú. Podies reconeiseles dos camins: a michdia, a la hora de diná y per de tarde, avans de marchá capa casa. Te enrecordabes milló de agón habies posat cada ratera, les tenies vichilades, e inclús, cuan reconeisies a michdía, sino te agradabe algún puesto, lo podies cambiá, perque habies vist que los torts se movien per un atra part. Lo inconvenien, estabes masa prop de agon les tenies paraes y lo ruido dels ganchos y lo parlá de les persones podie asustá als torts.
Un día, al aná a reconeise, a michdía, van trová a un tort, dret, davan de la ratera, a pun de picá, se habíe quedat paralisat al veure a les persones, Luiset no li va disá que se arrepentire, se va tirá damún d’ell, lo va agarrá, y pa la boseta, ya no farien “masola” (fe masola volie di que no habien casat res, que habien tornat en la boseta tan buida com se la habíen emportat).
Natres teniem un acuerdo en los torts, ells se minchaven les nostres olives y natres mols minchavem a ells.
Ñabie una historieta que yo mai vach podé sabé si ere verdat o mentira. Dieve que los torts al minchás les olives, y al pasá la oliva pel seu cos y per la molella, llimpiave l’os de la oliva de una capa de grasa que lo cubrie y que eisa capa, si ere la persona la que se minchave la oliva, no se llevabe e impedie que encara que plantares eise os, se ubrire y eisire una olivera menudeta. Pero si plantaes l’os que se habie minchat lo tort, al llevali eisa capa, creisie la olivereta, aunque fore borda y ñaguere que empeltala después. O sigue que faen maleses a les olives, pero grasies a ells eisien oliveres o empials naus. No sé si será verdat, pero corrie eisa historieta. Serie un misteri y un secret mes de la naturalesa, que pasare aisó.

Seguirá.......
Nota: les fotos se han baisat de Internet.

Ña que tindre cuidau.

Ña que tindre cuidau.

Estos díes de abáns vachs posá aquí una charrada contán la trompá que me vachs pegá.


Estos díes de abáns vachs posá aquí una charrada contán la trompá que me vachs pegá. Ere una carta que me van traure al Heraldo.

Una amiga meua, dotora, sense donás cuenta qui la firmae, va vore lo títul y li va interesá. Se va posá a llichila y se va estrañá. Lo que contáe aquella carta ere lo matéis que li habíe pasat an ella uns díes abáns. Cuan la va acabá y va vore la firma, me va cridá.

Me va contá que un día se va trobá turigañán, com si haguere pillat un catarro sense importansia, en una poca de tos. Per pura rutina, se va fe lo test y resulte que li va eisí que sí, que teníe lo “bicho”, lo Covid.

No se va preocupá, pos ere mol pasable, casi ni arribae a catarro.
Un paracetamol per si a un cas y prau.

Al atre día se estae duchán y va notá com si se marechare. Com u había aconsellat tans camíns als malals de la seua consulta, se va sentá an tiarra y se li va pasá.

Se va eisecá, pa seguí y atre camí va nota com si sen li anare la llum dels ulls, se va torná a sentá an tiarra. Un ratet més llarc y se li va pasá. Preocupada ya, se va torná a eisecá y va tancá la ducha.

Pero alló no paráe, un camí més va nota que sen li anáe lo cap y atra volta se va sentá an tiarra. Cuan se li va pasá, va cridá al seu home, que tamé es dotó, y que estáe a un atra habitasió.

Se va agarrá al grifo pa está més segura y se va aná eisecán poc a poc.

Ya no sen enrecorde de res més. Lo seu home, que estáe arribán, va sentí un ruido, va entrá corrén al cuarto de bañ y se la va trobá tirada an tiarra, sense coneisimén, en un tall al cap y un charco de sang.

Lo que va pasá dispués va se lo matéis que me va pasá a mi, no tos vull cansá repetinu.

Si sentises que tens malaire, séntat an tiarra, si pot sé chitat, y eiseca les garres, pa que la sang te baiso al cap y ademés perque, si encara aisí te mareches, ya estás tirat an tiarra o sigue no caurás de mol alt y, lo més normal, es que no te fasques cap de chirlet o borraco.

No tingues vergoña, fesu, encara que estigues al carré, tu vals mol més que lo que la chen pugue di o pensá al voret tirat.

Buenos pues aisó séntat o chítat y crida an algú, pa que vingue, te achudo a eisecat y te acompaño al sillón o al llit, hasta que se te paso del tot. Si vas agarrat al bras del atre, encara que te marechos, ell te sostindrá o te acompañará hasta disat an tiarra y te lliurará de la tapasá o de la tamboriná.

Teniu mol cuidau. No sé per qué pasen estes coses, pero ya veeu que pasen.

Historieta 4

Historieta 4.

- Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+ Fa mols añs que tenim esta costum.
- A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+ Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
- ¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+ Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
- Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arrufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.

¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

Ña chen que, desde llugo no es amiga nostra, que cuan mos volen insultá per la nostra manera de pensá, mos diuen aisó: terraplaniste.

Ya sabem que li diuen aisina a qui pensé que la tiarra en ve de se redona, es plana. O sigue una persona que está anticuada, que li falte sabé, que se ha quedat parada en lo tems.

Estos mesos atrás hay parlat de les escuses que mos posen pa dimos que lo aragonés es catalá, per aisó hay parlat dels notaris, de la “repoblasió” de Pallars, etc.

Avui li toque a lo de la tiarra.

A casi totes les discusións sobre la llengua, apareisen dos parts, no sempre sanseres: los estudiosos y los seus seguidós y los parláns.

Los estudiosos deuríen estudiá la llengua, cóm ha crescut o ha desaparegut, cóm evolusione, etc. Pero, sense clavás en camisa de onse vares, en coses que lo normal es que nasquen de la chen que la parle.

Y yo me conformaría y li diría: tú estúdiala y yo la parlaré.

Ña molta chen que manten esta opinió: “la llengua la fa, qui la parle”.

Los estudiosos podrían di a qué li diuen coiné (la que parle la chen, la vulgar, la normal, la que charre lo poble) y estándar (la del gobiarn, la ofisial, la que se emplee per los estudiats, la que escriuen, casi sempre sense faltes, los funsionaris). Los dotós son los que resiapten los medicaméns, pero son los malals los que reacsionen o no a les pastilles.

Hay vist que tot lo mon demane que cada llengua tingue la seua gramática y lo seu dicsionari.

Cuan u fan es perque lo poble parle una llengua pero en moltes modalidats y se empeñen en que se fasque un modelo y tot lo mon lo seguisque.

Penso en Cataluña, cuan Pompeyo, entonses allí se charraen un mun de modalidats, hasta lo pun de que un de Gerona, casi no se enteníe en un del Delta.

La nostra parla del delta del Ebre

Va despresiá lo coiné, va volé llevá totes les modalidats, y fé, una utopía, un estándar, avui, en lo poc tems que ha pasat, ya ña un mun de chen que está buscán los arrails de la seua llengua de abáns. Pocs ña que escribisquen lo estándar, la verdat es que yo nols enteng. Pasats uns añs més, tornarem a les modalidats de cada puesto, perque hasta lo estándar se haura envenenat.

A Aragó, algú va voldre fé lo matéis, paréis que li ha eisit lo tiro per la culata, pese a que va treballá mol y se van gastá dinés. La chen del carré ha tornat al coiné. A les modalidats.

A España desde la gramática de Nebrija, de fa tans añs, pese a tindre lo Castellá com a estándar, la chen del carré, los que parlen, parlán han tornat a les modalidats, pero un asturiá, parlán en la seua se entén en un andalús que u fa en la dell, y los dos parlen en castellá.

Natres, en les nostres modalidats del aragonés, fem lo matéis, pero parlán y escribín, mos entenem, ya sigue un de Ansó, en un de l’Aldea.

No se donen cuenta que la llengua no es aigua que se pugue tancá en una botella, nesesite está lliure y mesclás.

Los catalanistes mos volíen clavá dins del seu estándar, natres volem se lliures, beure l’aigua de la nostra tiarra, que es nostra, ha nascut aquí y natres mos la bebem.

Mai se conseguirá que la llengua sigue pura, que no se mesclo, no se poden ficá fronteres a cada poble.

Un coche es nau mol poc tems, hasta que se estrene.

Per més estándar que poson, pasán lo tems, qué son a la vida sen o dosens añs, tornará a ñaure modalidats.

Eise es lo meu pensamén, si per aisó soc terraplaniste, pues bueno, insultaume, dienme aisó, pero vatres feutosu mirá y a mi diseume CHARRÁ la meua modalidat de la llengua aragonesa.

Partitcrasia

Partitcrasia.


Porto mols díes volén parlá sobre este asunto, pero estic tan cabrechat, que hay anát disán pasá los díes pa ver si me tranquilisaba y hu faya en menos rabia, pero no sé cóm eisirá.
Al prinsipi la chen se reuníe en tribus, allí manáe lo jefe y los demés obedíen; tots lo respetáen al prinsipi solíe sé lo més forsut, ñabíe que defendre a la seua tribu; més tart, cuan ya ñabíe més pas, van disidí que lo triaríen entre tots. Cuan arribáe lo momén, se reuníen a la plasa més gran del poble, y allí lo triaen, casi sempre al que teníe més coneisimén; sabíen que los defendríe y miraríe per lo be de la seua chen y aisí ere.
Pero dintre de cada persona sempre ñá un home y l’home es un animal débil y ñabíe algúns que se disáen portá per los seus familiás, per los seus amics, y en ve de mirá per tot lo poble, se decantáen més per aquells.
Entonses va arribá un dels pobles mes listo que ha ñagut an este mon, los griegos y van discurrí que ere milló que lo mando, lo gobiarn del grapat de chen que vivíen chuns en ve de que manare sol un, hu fare un pesic de chen.
A eisos grapats de chen que vivíen chuns, ells los van ficá lo nom de “polis” y eisa manera de maná li van dí “democrasia” que vol dí lo gobiarn del poble. (“Demo” –poble-, “crasia” –gobiarn-).
Entonses los triats se reuníen en “consell” (asamblea), a la plasa machó (ágora) y, dabán de la chen, discutíen los asuntos de cada día y desidíen qué ere milló pa la machoría del poble.
Com ere al prinsipi, sol votáen los homens, pero no hu fáen ni les dones ni los esclavos. Casi sempre los triats eren les persones en més coneisimén.
A uns atres puestos eise “consell” estáe format per los vells del poble, se le díe “gerontocrasia” (del griego “geronto” –vells-, “crasia” –gobiarn-), mos podém enrecordá dels indios, los de les plumes y los “vells de la tribu”. A lo milló ere perque se pensáe que ells, com habíen viscut tan tems, per esperiansia sabíen més que los demés, teníen més coneisimén.
Per esta part del mon, aón vivím natres, a la Edat Michana, funsionáe un atre estilo de gobiarn: los reis. Éll o ella ere lo amo de tot, daball dell solíe ñaure una segunda escala de mandamás, que se va aná cambián en lo tems. Al prinsipi eren los siñós (nobles) y los retós (clero), algo més tart se van afechí los mandos del exiarsit (ejército) y a la radera escala estáe lo poble, sempre lo més sufrit, lo que patíe tots los caprichos dels que manáen.
Pero en lo tems va naise un atre grapat de chen, tamé per damún del poble, eren los amos dels negosis y dels dinés: los tendés y los banqués (burguesía). Estos que se aprofitáen de la sugó dels chornalés, pero als que nols arribáen los benefisis de goberná, se van conchabá y van forsá als de dal, que en lo tems habíen perdut forsa en favó dels burguesos, a repartí en ells lo gobiarn.
Uns camíns van fé marchá als reis y uns atres los van despullá de la machoría de lo que teníen, pan alló van ensurisá als chornalés dién que los de dal teníen la culpa de lo poc que los arribáe an ells y de eisa manera, més tart o casi al matéis tems que als reis, van acotolá a la segunda escala, encara que los retós y los militars se van quedá en un tros del pastel.
Ara pa arribá an aisó van prometre als de bais que portaríen una forma de gobiarn que acabaríe en totes les desigualdats, en tots los problemes que habíe ñagut hasta entonses.
Buscán, buscán se van enrecordá de la “democrasia” griega, la van adorná un poc, posánla al día de entonses y va eisí una copia de aquella vella.
Als que encara manáen un poc, com tot lo que talle lo mando que un té, van tachá la idea com a revolusionaria, pensán que lo significat de eisa palabra tornaríe a la chen en contra de la burguesía.
Pero éstos van pregoná lo que significaríe:
- Goberná pensán en la machoría, pero sense olvidás de les minoríes.
- Drets individuals: llibertat, igualdat, etc.
- Elecsións de cuan en cuan pa que los que manaren no se acostumbraren y no pugueren abusá.
- Vot igual, los machós de edat, personal, universal, secret, etc (al prinsipi an este costat, va ñaure abusos).
- Repartí lo mando según lo número de vots que cada u habíe tret.
- Etc.
Y va guañá la burguesía y va ñaure elecsións. Pero este camí lo pastel portáe uns sorpresa: los partits polítics.
Van apareise les ideologíes y los que defeníen cada una de elles se van chuntá en un partit polític.
Mentres la campaña electoral tots prometíen lo milló pal poble, pa la chen, pero en cuan arriváen adal se olvidáen de les promeses y de la chen.
Y aisó que en un prinsipi pareisíe la solusió ideal, en lo pas del tems, ham arribat avui en día y la corrupsió cheneral se ha minchat totes les idees, totes les promeses, tot lo coneisimén.
Avui lo gobiarn es una vergoña: en ve de mirá per lo poble, per la chen que se ha fiat dells y los ha votat, sol busquen lo milló pan ells, pal seus familias, pals seus amics, pa los del seu partit. Al que no poden donali mando en un bon sueldo, lo tríen de asesó en un sueldo milló, que no se guañe, que no li correspón.
Y claro tots los partits fan lo mateis, tots están formats per homens y dones que ya ham dit més adal que son débils y cauen pronte en la tentasió de fes rics, ells primés, pero tamé los seus después, tots menos los del poble que los ha votat y que los nesesite.
Los dinés se dediquen a paga tots estos chornals a eise mun de funsionaris que van creisen cada camí que ñá elecsións, perque dingú dise lo carrec, sense fé cap de selecsió, cap de aposisió, los convertisen en funsionaris y dingú proteste. Perque lo partit que entre, cuan tingue que marchá, cuan sen envasque voldrá disá als seus amics ben colocats. Al mateis tems lo primé que fán cuan arriven es puchás lo sueldo y donás més drets y més ganansies. Dingú proteste, eises coses los benefisien a tots, si ya están, be, y sino cuan arrivon ya los tocará.
Y mentres tan los vells, los chiquets y les seues escoles, los malals, les carreteres, los hospitals, los llauradós, pasanhu mal, perque les perres primé son pal sueldo dells y dels seus amics. Y pa tapamos la boca de cuan en cuan disen caure de la taula alguna molleta que mai arribe a tot lo mon y sol fá aisó, tapá alguna boca.
Y claro la chen, lo poble aguante, ensomnie, inosén, que los que vinguen hu farán milló, pero no sen salve dingú, tots son iguals. La machoria sense cap de estudis, sense cap de coneisimén puchen y se coloquen y allí se queden. Y a camins encara los paréis poc tot lo que chupen que se apunten a comisións, a empreses, a bancs, teles, etc que pan aisó han arribat adal.
Y me direu y ¿quí los vote? ¿es que la chen no se done cuenta de tot asó y los castigue a les elecsións? Pos NO, perque ya ne son mols, masa diría yo, los que chupen de la mamella, uns al gobiarn, uns atres a les autonomíes, a les diputasións, a les comarques, als achuntamens, y a tot los forats que ñán. Y eisos son agraits y seguisen votán a les mans que los alimenten.
Algú me dirá que tamé ne ñán de bons y yo li contestaré que mol pocs, se poden contá en los dits de una má y me sobraríen dits.
Cuan los falten perres, puchen més impostos o sen inventen un nau y al remat, sino, lo demanen als bancs y se van endeudán, pero es que éstos tamé han chupat de la borrega y nols poden negá res, pos tamé viuen dells.
No me agradaríe se mal profeta, pero asó no pot seguí aisina y arrivará un día que petará, vindrá la bancarrota y hu pagarem los de sempre, los que en molta sugó ham aforrat cuatre perres, sol cuatre perres, pa la vellés.
Han desfet la democrasia, la han prostituit, li han llevat lo seu sentit. Ere una bona manera de gobiarn, pere no ha ñagut persones que la hasquen sabut aprofitá, no ne ham trovat y mirá que ne han pasat en totes les elecsións que ham tingut. A frechí a la chen en los impostos, a ofegals, pagán sempre los mateisos, los de daball, ¿es que dingú sen enrecorde de natres, de la chen, del poble? NO ÑA DRET.
FIN.

Trovada 4. , Historietes 1

Trovada 4, Historietes 1

En casi dos hores parlan van tindre tems pa tot.
A l’Aldea ñabie mols bancs de pedra repartits per tot lo poble, pero va vindre una moda y los van llevá tots,
Cuan un viudo, viuda, moso o mosa vells, se casaben, aquella nit los mosos del poble los solien fe una esquellotá (cencerrada, cacerolada), anaen en les esquelles del bestiá y se posaen debais del balcó a tocals y a cantals cansonetes, a camins un poc picantes, emplean los motes de cada un, o de les families o cases a les que perteneisien. Si los resien casats, reacsionaben bé e invitaen als rondadós a pendre algo (pastes y begudes, normalmen) tot anabe be, los prenien lo pial un rato, mes o menos llarc, y después los disaben tranquils.
Comenten que va ñaure un cas en que los resien casats, no se van voldre doná per enterats y ni van invitá a la rondalla, ni siquiera van eisi al balcó a saludals. Entonses van agarrá los mosos y a la porta, per la que tenien que eisí los animals al dia siguien (la nit de bodes, an aquells tems, sol durabe aisó, una nit, al dia siguien a trevallá), y los van posa la caisa de un camión, pegada a la porta, de tal manera que no se podie casi ni eisí al carre. Estaen bochos aquells aldeans.
Al terme dieben que ñabie restos de algúns poblats mol antics, se parlae del Mirablanc, del Castellar, de la caseta de son de vila……
Lo Mirablanc, es una micha montaña, desde la que, si fa bon tems, se veuen los pirineos y mes montañes de tot lo voltan. Diuen que va ñaure un retó que, en unes atres persones, anaben buscan coses y lo que trovaen se u emportaen ningú sap aon. Se parle tamé de que allí algú va trova un forn, y les pedres de dintre se van baisá al forn del poble y son les que encara te ara. L’agüelo va puchá un cami y escarban per en tiarra apareisien troses de cerámica, com si foren de topins o plats, pero la ilusió es perillosa y la imaginasió encara mes.
Ñabie chen del poble que als corrals tenie pedres de molí, que según dieben, se les habien trovat a eisos puestos.
Tamé se contabe que un veí habie trovat una moneda per un poblat de eisos. Que no sé cóm, chen estudiada de Saragosa se va enterá y la van vindre a veure. Que li van dí que ere mol importanta, que valie mes de un milló de les pesetes de aquells tems, en fin un dineral; un día se va presentá una persona dien que se habie enterat y que volie veure la moneda pa fe un trevall; inosenta la dona li u va traure y apenes la va veure, l’home, li u va pillá de la má y sen va aná corren cap al cap de la costa, que allí li esperabe un coche, al que va pucha y hasta avui.
A magatons se diebe que un home del poble sabie aon estabe enterrat lo cheneral cartaginés Amilcal Barca. Según diu la historia, cuan va morí este home, pa enterral, van cambiá lo regall de un riu, allí van fé una obra, lo van posá dintre en los seus tesoros y después van fe torná al riu, pel seu regall original, aisí ningú mai podría troval ni molestal. Pues se diebe que eise home sabie lo puesto. Pero va morí de repen y no crec que li diguere a ningú lo seu secret mes gran.
Van parlá de la nevera, eise pau que estae prop de la era. ¿Ton enrecordeu???. Bueno dieben que cuan nevae y an aquells tems, al inviarn, u fae a subín y abundán; ficaen neu dintre, la atapien en lo atapidó que se empleabe pa aplaná la era, ben atapida; damún afechien un piso de palla; damún un atre de neu, ben atapida y aisi, piso a piso, hasta que estae plena y que sol se empleabe cuan algú estae malal en molta fiebre y ñabie que baisala a forsa de neu. Entonses la anaen a buscá y l’inportaen al malal hasta que se li anaen les calentures y se posae be. Sol se utilisabe p’als mals y p’als malals. Tame van contá la restaurasió que se li va fé, fa uns añs, pa convertila en atractivo turistic.
Parlaen de que al poble ñabie una casa que se li die de la encomienda y que allí debie viure lo flare que representave als Calatravos; amos del poble, pa replegá les contribusions y los diezmos que ñabie que pagals, per viure allí.
Que la ermita de Santa Barbera, se habíe acabat sobre lo 1.600 y la iglesia sobre lo 1700, que pa fela les dones portaben la aigua en cantes al cap en les capsanes, perque an aquells tems encara no ñabie argadells.
Que a mitat del sigle pasat se va discutí si lo Mas de Llauradó ere part del poble o al revés. Perque aquell habie tengut avans escola. La esplicasió es que, en tems, al Mas ñabie un retó mol llist que fae escola als chiquets de allí. Cuan se van enterá la chen rica del poble van escomensá a envía als chics allí, a dependre; que los pobres crios anaen tots los matins a escola y tornaen per la nit, sempre caminan; claro, ere la única manera de maures an aquells añs.
Que l’Aldea perteneisie a Alcañis, chun en Valdealgorfa y la Codoñera, y lo Más ere de l’Aldea.

Seguirá......