LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

PALABRA DE DIOS, PARAULA DE DEU

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html

PALABRA DE DIOS, PARAULA DE DEU


No ñá alifara mes gran que trovat en algú a qui vas coneise de menuts, vam está un tems chuns, después mols añs sense veuremos, cada un en la segua vida, y ara, al cap del tems, mos han tornat a trová.
Eisa alifara pot se mes gran si los dos parlem chapurriau y podem está parlanlo, sense que a ningú li paresque mal.
Ha segut una trovada de dos amics vells, o dos vells que son amics, o dos amics, vells o yo que sé, que no se veien fae tems. Pero que tenen que agraí a “yo parlo chapurriau” el que mos mantigue en relasió, per mich de la paret, ya que allí podem opiná de los problemes del nostre parlá. Y sabre un del atre, casi tots los dies, casi totes les hores, casi sempre que volem, es una gran alifara donat cuenta que los atres están ahí, están ahí.
L’agüelo “Sebeta” y l’agüelo “Miñonet-Sabinet” han pasat dos hores chuns, que s’els han fet dos minuts.
Qué bé se está cuan se pase bé.
Han parlat de cuan erem menudets, de com am anat creisen, de que, encara que ya am arrivat al final de la vida de trevall, seguim tenin plans, ilusions, que pensem fe asó y alló, com si lo pas al atre costat no estare tan propet.
Segur que si ara  mos pregunteu de que han parlat, ni un ni l’atre mos enrecordarem.
Cosa rara dos homens, casi tots los homens tenim fama de machistes, am estat dos hores chuns y no han parlat de dones, ni de fútbol, fa mol tems que ya no parlem de dones, verdat Jesús??.
Pero mos am enrecordat d’els que sen an anat, en cariño, com cuan estaen en natres.
De los problemes de salut, a ver quí se prenie mes pastilletes al día, de la familia de la sang, tame de la familia de la paret, del veins, an eisit mols noms, no tots, pero casi.
Un atra servesa Jesús? Camarero, dos serveses mes, que estem secs de tan charrá. Que be u estem pasan.
Lo Miñó sap moltes histories y me na contat una mol bona, que no puc disá de contautela a vatres.
En lo teu permis Jesús.
Va pasá fa mooooools añs.
Diuen que Deu, nostre Siñó, va fé lo mon en sis dies y que lo día siat volie descansá, pero avans de sentás, se va dona cuenta de que al mon no li habie donat una manera pa podes comunicá los uns en los atres, per lo que va aná, país per país, donánlos una  forma de entendres, una manera de parlá.
Va pasá per damún de Rusia, “vatres parlareu en ruso”; pasae per Inglatiarra, “vatres parlareu en inglés”; per Rumania, “vatres en rumano”; per Gresia, “vatres en griego”.
Y ya lo pobre Deu, después de tans dies trevallán, se escomensave a cansá del tot, pero seguie…va pasa per Italia, “vatres parlareu en italiá”; per Fransa, “vatres en fransés”.
Ya no podie mes, cuan va arrivá a España. Ere lo país mes difisil, per aisó lo abie disat p’al rade. España sempre done problemes pa tot.
Va escomensá per Cataluña, “vatres parlareu lo catalá”; va seguí per lo país Vasc, “vatres en vasco”, después Galisia, “vatres parlareu en gallego”; per Portugal, “vatres portugués”….
Entonses, se li va ocurrí mirá cap atrás y va veure que, entre Aragó y Cataluña, ñavie un tros que se li avíe quedat sense res, per lo que va reculá, se va fica damún del nostre terreno, tot agotat, y va di “vatres parlareu …” ya no li quedave res y tot cansat mos va dí “VATRES PARLEU LO QUE VULLGAU” y natres li vam fé cas, desde entonses, parlem cada un lo que mos done la gana y que ningú se fico en natres perque es PARAULA DE DEU.
Mol ben contat, Jesús, bon amic, que seguisques be y mos pugam contá unes atres charrades, unes atres aventures de agüelos.