La trilla 3, Lo carrechá 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-3-lo-carrecha-2.html

La trilla 3, Lo carrechá 2

Habiem quedat en que anaem a chuní la mula al carro. Lo corral estave dos portes mes amún. Allí estave lo carro, se chunie al animal y ala cap lo terme de Fórnols.
P’el camí, lo Luiset porte les riendes, y lo agüelo, va dintre de la caisa, intentan descansá un poc, lo día es mol llarc.
Lo sagal, com veu que lo jefe está mich adormilat y que la mula se sap lo camí, portan les riendes a les mans, tanque un momen los ulls; com es de nit, lo animal agarre lo camí mes fasil y cruse per damun de un regué de la aigüera, lo carro salte, lo menut aubris los ulls, jolines qué casualidad, s’ils acabo de tancá y pa disimulá un poc escomense a chulá una cansió del Duo Dinámico. Pero lo agüelo, sense aubrí los ulls, li diu “ya pots chulá, ya, que ya hay vist que lo tren sen ha eisit de la via”. Vaya manera mes diplomática de dili tonto a Luiset. Lo que sí tos podeu creure que ya no va torná a tancá los ulls. Ademés la culpa ere de la mula,…. o no?.
Sense mes problemes, grasies a Deu, van arrivá al campo. Van disá un momen a la mula, sense soltala del carro, que descansare y pasturare. Y ells sen van aná a la presquillera de la parada. Ya ñavie algunes presquilles que estaven grogues, ne van agarrá una dochena de les que pareisien mes madures, pa diná pa la familia y a carregá lo carro. A la agüela li donarien una alegría, les presquilles del Terme de Fornols, pa ella, son les millós del mon.
Cuan arrivaben al mun de garbes, va eisí una perdiu en les seues perdiganes encara menudetes, lo crio va aná corren detrás, non va agarrá cap, se habien escapat totes (estos animalets cuan son menuts tenen lo coló de la tiarra y después de corre un poquet se queden completamen parats y encara que les estigues a pun de calsigals no se moven) bueno y ademés encara ere de nit y no se veie be. Bona escusa Luiset y ya saps com la rabosa y los raims “estaben viarts” verdat?.
Se umplie la caisa del carro, se habien llevat les fustes que faen de piso, pa podé ficá dos o tres garbes mes a la part de bais, después se carregabe lo piso normal, y damún dos pisos mes, en total cuatre altures y ademés per tot lo rogle se posaen totes les garbes que se podien, sempre que no molestaren a les rodes, al maures.
Aisó suposave una bona altura, per lo que, durán lo viache, ñabie que aná penden pa que an algún grasó o aigüera, no donare la volta lo carro y la bestia.
Si la faena se fae en animals, sense carro. Se posaen los carrechadós, damún de la albarda, a la part de davan de cada carrechado ñabie una corda mol llarga, replegada.
Al arriba al campo, se posae una garba al sentro de  un costat, después dos al atre costat, ara dos al prime, una a cada costat de la primera y un atra al atre. En total sis garbes, si lo animal ere menut. Si ere una mula o un macho, se li carregaben hasta vuit garbes, cuatre a cada costat, pero carreganles de una en una o de dos en dos, pa que lo pes no fare caure al animal y a la cárrega.
Les garbes se lligaben en aquelles cordes tan llargues que hay dit avans.
Per tot lo camí, anabem replegan les espigues que caien o les que habien perdut uns atres. Les espigues del camí eren de quí les replegare. Cuan ya ne tenies un grapat, les ficaes, entre les garbes y a seguí replegán.
Y de esta manera a seguí fen viaches, hasta acabá de portá tota la cullida a la era. Pero lo que faem natres, ere portá prau garbes pa una trillada y a trillá alló. Después pa un atra y a torná a trillá y aisí hasta acabá.
Al descarregales a la era, les garbes se anaben fican unes damún del atres, fen un mun, per si plovie.
Ya saveu, mai plau a gust de tots, y menos a eise tems.

Seguirá......

La trilla 2, Lo carrechá

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html

La trilla 2, Lo carrechá


Com tantes nits de estiu lo agüelo “Sebeta” y Luiset están prenén la fresca a la porta de la Mercedes, en tots los veins del carré. Esta nit lo José ha tret una galleta en aigua fresca, plena de figues negres que ha puchat avui de la masá.
Aisó es mol corren, qui té algo abundán, u trau al carré y se compartis en lo corro dels veins, inclús, si ne ñá mol, hasta se porte un poc al corro del carré del michs, al de José “lo Medolla” y los Travers.
Los críos de tots los corros chuguen chuns, no ña perill, ña confianza en tot lo mon, los críos se disen sols y no pase res, los grans cuiden als menuts, encara que no siguen familia, son veins, com a segut sempre.
Esta nit chuguen a “busca la ascleta a casa de la tia Ramoneta”. Este choc consistie en que cuan donaven la señal tots los críos eisien corren, p’el carré del michs hasta la plasa machó, agon estave la casa de la tia Ramoneta, la que venie la sardineta, lo chicharro y demés peis que portaen al poble.
La seua porta, com les de la machoria de veins del poble estabe “querada” (carcomida), los críos tenien que arrivá allí, arrencá una ascleta, encara que fore menudeta, y torná corren al portal. Lo que arrivabe lo radé o no habíe conseguit la ascleta, perque la dueña sen donabe cuenta y renegave al críos, eise perdie.
Ñavie alguns que eren garramosos, uns que agarraven dos o tres ascletes (astillas) y tornaven corren al portal y cuan pel camí se trovaen a son chermanet, mes menut que ells, o a la chica qu’els agradabe (SÍ, veins y veines, a la Aldea, se tenie novio o novia mol pronte, als sis o siat añs), li donaben una de les ascletes que ells habien agarrat y tornaen los dos corren y aisí salvaben al seu familiá o novio/a. Uns atres, se faen los despistats y cuan los mes rapits desapareisien de la vista, ells a magatons (escondidas) pillaven una ascleta de cualquier porta y tornaven al carré, les portes no tenien ADN encara.
Luiset se ha lliurat de miracle,  ará van a chugá al matarile, pero ya son les dotse y ña que retirás. Los veins van marchán y lo agüelo li cride. Lo menut se despedís “hasta demá, de nit.”
A les tres del matí, l’agüelo li lleve los llansols al menut. Es hora de marchá. Lo crio se vestis enseguida, se rente un poc la cara al cuartet agon está la tenalla del aigua; se ha tingut que clavá casi dintre de la tenalla p’arriva al aigüa, pronte tindrán que aná a buscan a la fon. Trauen l’aigüa en un cazo, que buiden a la palangana.
De una bandeja que ñá damún de la taula, lo menut a agarrat un mantecat y s’el va minchán, mentres baise per les escales, l’agüelo ya ha aparellat a la mula y va cap lo corral, pa chunila al carro.
Los domenches, o si fae falta avans, al acabá de trevallá, li ficaen a la mula los argadells y damun los cuatre cantes y a la fon a buscá aigüa, hasta que la tenalla estabe plena, si fae falta fe mes de un viache, se fae. A camins pa portá mes aigüa, ademés d’els cantes, lo Luiset sen portabe una pichella gran a la ma y aisí aprofitave la viache. Lo ramal de la mula a una má y la pichella al atra.
Se aprofitave la forsa y lo tems, no quedave mes remei y sin embargo no se anave tan apurat com anem ara.

Seguirá....