Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Arrieros


Arrieros , Valjunquera, Mirablanc, revista, traducsió, Luis Arrufat

LOS ARRIEROS

Traduisco un atra charrada de la Revista Escolá Mirablanc (nº 11 de 1990). Pot se de interés pa alguns.

Arrieros eren aquells homens que fa més de un sigle pasaben de camí, per esta zona, en reates de burros, portán les cullides de les seues cases, dels seus pobles. Después tornaen en unes atres mercaderies que faen falta als seus pobles.
Los que solien pasá per aquí eren de la part de Belchite, Lécera y uns atres pobles de aquella tiarra de Aragó. Los seus cargamens eren de llaó y los portaen a Tortosa. Cuan tornaben, en aquelles talegues de cáñamo (cánem) portaen arrós, sucre, teronches, peis salat…..

Los arrieros, comersians, calsigaen los camins, fen pols; viachans del passat, no se cansaben may; utilisaben les adreseres, sense asfalto, ni pedra, sol camí, pols y sol. Anaen fen una senda cap al mar.

Lo camí vell dels arrieros encara se pot veure ara, al pasá per Vallchunquera, venien per lo pau de la Cogula (de aon traien l’aigua los habitans primitivos del Mirablanc), partida del Mas de Fraga, y basa Martina. Baisaben per la Costa de la Fresneda y se aturaben a la “Venta de les Moques”. A 1880 los antepasats de la familia Miravete y Ripoll, van vindre de Andorra pa sé los cuidadós de eisa venta Vallchunquerana. Van está mols añs servin als caminans, viachans y arrieros.
Éstos después, seguien la marcha per la vall de Vallchunquera, puchaen p’el camí del Regall, a La Fresneda, eisien per la Corralola, roques de la “Olivereta de Nostre Siñó”, Calderé, Racó dels polls y Más del Azud. Crusaben lo riu y, p’el Más de Garsía, prenien lo camí vell de Valderrobres cap Arnes. Continuaben per sendes y adreseres, crusaben los Ports hasta arrivá a Tortosa.

An aquells tems en los extramuros de cada poble, o un poquet mes llun estaben les Ventes. A la Fresneda ne ñabien tres : La del Pá Sec, La del Vidre, y la venteta del Mandolón. Unes atres tantes ñabie a Vallchunquera: la de les Moques, la del Forner y La Esgarrá.
Contaben los vells una historieta d’els arrieros. Un camí, después de crusá lo riu Matarraña per lo Molí Fariné, un home se va trová unes alforches (alforjas). Va pensá “serán de algún arriero, pobre chen, lo poc que porten y u piarden”. Les va replegá y, sense mirá lo que ñabie dintre, va aná corren, hasta que los va alcansá y los u va doná. Ells se van posá mol contens, esplicanli que dintre ñabie “un saquet de doblons d’or”. Bon cor lo de este home en aquells tems de arrieros, tems de aná fen camí, a piau, caminán. A lo pichó, avui, als tems dels motor y la velosidat, no sabem si se repetirie eise gesto.
Sen vin añs después, cuan tenim carreteres y coches mol rapits, mantenim la nostra admirasió, a la forsa, való y trevall de uns homens que en la esperiansia d’els seus machos y lo caminá dur de cada añ, de aná y torná, van fé un camí, que después d’els arrieros, ha servit a mols mes caminans y viachans.”

Nota: sol es una traducsió - adaptasió del escrit de Mirablanc.