Los Enterats (Peritos) y 3.

Lo león may se donará la volta y fuchirá, per més que sentisque "gañí" a un gos. Tindrém que dependre del león. ¡Sempre a daván!.

Los Enterats (Peritos) y 3.

- Luiset diríe: Pero bueno ¿A que ve tot este soroll? Si al remat ni siquiera mos ha dit ¿Cóm va acabá lo cas?.
+ Y “Sebeta” contestaríe:
alló es lo de menos, lo importán ve ará, alló sol ere una esplicasió, una preparasió pa lo que ve ara. Ya sabeu que la solusió de les noviales, está casi sempre al radé capítul, pos aquí pase igual.
+ Ña un cas, no de morts, pero sí tan importán. Es lo PROBLEMA del catalá y del Chapurriau.

- Ara sí, asó ya mos agráe mes, ¿fáe falta tanta palla pa arrivá aquí?.

+ Pos si, encara aisina a ver si tos u sé esplicá pa que al remat me entengau. Es mol sensill si se esplique be, pero no sé si yo tos u sabré fe tan fásil. Lo amo de la clínica, lo amo dels dinés – lo catalá - vol que la importansia del Catalá quedo per damún de tot (que lo asesino isque lliure); vol demostrá que lo catalá es lo únic idioma, que tots los demés son, som, dialectos dell.
¿Com u pot conseguí? ¿Com u ha conseguit?. 

Se ha buscat los “peritos” (los filólogos) de la seua Universidat (de la seua clínica), los millós y los ha dit lo que vol. Que sol miron les coinsidansies (y NO les diferansies) que demostron lo que ells volen.
Sol lo blanc, ¿Tos sone?. 


Si algú no estáe de acuerdo, lo ha apartat, lo ha disat a una bora, sol interesen los que veuen lo blanc, los que diuen lo que a ells los interese. Si tos doneu cuenta, casi tots los que han fet los estudis, son chen seua, chen que trevalle pan ells, alguns de les seues Universidats, directós de la seua Escola de Idiomes, chen pagada per ells o amics dels pagats per ells. Y clá eisos “peritaches”, eisos sertificats, eisos informes, los han publicat a bombo y platillo, per totes les parts, y los han posat a la Wikipedia y, com tenen agarrat al gobiarn de la nasió, los han fet que u donon per bó. Ya han triunfat, tenen la forsa de la política y tenen los dinés, han comprat a tot lo mon que se ha disat y sino han pasat per damún o lo han fet callá. Sol parlen y mol alt dels que los han donat la raó, als atres ni los nomenen y a ells, als callats, tampoc los interese eisecá la veu, per si un cas, que ña que minchá tots los dies y lo recapte es lo recapte. En eisos informes (“interesats”) ha quedat cla com la aigua que lo catalá (resaltáes totes les coses blanques) es lo amo de tots los demés, la llengua, lo estándar, lo cult; tots los demés sol son dialectes, los rustics, los comuns, los vulgars que un día están destinats a desapareise en benefisi del “jefe de la clínica”, es lo amo, te la política y te los dinés, pot “comprá” a tot lo mon.  Y als demés, als que veuen les coses negres, les diferansies que tamé existisen, los fan de menos, los lleven categoría, los aparten, cuan no, los perseguisen. La seua chen te la fama que done la política y los dines, entonses los que sempre guañen son los que tenen la fama, lo prestigio, encara que, de cuan en cuan, de entre lo poble sensill, de entre los pobres is algún “abogat” responsable que intente defendre la verdat. Eise no interese, primé intenten compral, que se chunisque a ells, lo que pase casi sempre. Y sino u conseguisen, li busquen les cusigañes, hasta que li troven algo pa esfonral, pa demostrá que está equivocat, inclus en amenases a ell y a la seua familia. Lo gran se minche al menut. Al mon de la chustisia, a lo milló li cante la gallina y li toque un chusgat que no se dise comprá, que no se dise amedentrá per ningú y li done la rao a qui la te, al nau abogat, entonses la verdat relluis. Pero cuan la desisió depen del Gobiarn (Uns grans laboratoris) que nesesite a la clínica pa que vengue los seus medicamens (li dono los seus vots pa aprobá los presuposts), lo abogadet está perdut. Les demés llengües están perdudes, lo Chapurriau está perdut. Es lo que está pasán. Per la atra part, per la del Chapurriau (un pobre dotó de poble) tamé ña “peritos”, honrats com lo meu compañ polisía que va tindre que disá de “voldre” fe “peritaches” honrats. Eisos peritos, tan importans com los de Cataluña, pero més independens, honrats, han vist los puns negres de lo que diuen los catalans y poden defendre que lo que diu aquella chen no es completamen verdat, que te bades per a on sels escape la rao. Los nostres defenen que no ña dependansia, ña hermandat, tots iguals, dingú damún del atre. Pa acabá de fastidiau tot, ve lo agüelo “Sebeta” y diu que lo antepasat del chapurriau ere la llengua que se parláe a tot lo reinat de Aragó, al prinsipi, y de ahí van evolusioná los diferens chermans, cada un al seu terreno, pero tots venín de aquella primerenca forma de parlá, que anáe per Aragó al prinsipi. Sol ha aplicat lo coneisimén, la lógica dirien los castellans, pero se veu mol clá. Lo “Sebeta” ha mesclat los colós, negres, blancs y grisos. Cada u a casa seua. Que mos dison está. Natres estem be y sempre ham estat be, en lo nostre parlá, en lo Chapurriau. Que dingú mos llevo la idea de que lo que ells defenen no es completamen verdat, que u han comprat, que se u han inventat, que los u ha fabricat chen (“peritos”) mol famosa, pero pagada o dependenta dells, igual com se han fabricat, de la mateisa manera, una historia falsa, inventada y la machó part robada als demés parlás. Ham de mantindre esta opinió, tamé natres tenim als nostres “PERITOS”, pa natres tan importans com los dells, que diuen algo diferén, sense quels obligo dingú, fijanse simplemen en les coses negres del cas, que tamé ne ñan, y ells han demostrat que valen igual que les blanques seues. Me encantaríe que me haguera sabut esplicá y sobre tot que me haguereu entés. Estém al seu nivell, som iguals. No es que ells tinguen més raó, tenén mes dinés, més forsa política y més publisidat. No mos tenim que disá guañá. ¡A DAVÁN! A lo pichó ñauríe que dili al siñó Lambán y a la seua colla, que algún día la historia, la historia de esta tiarra, la nostra historia li pot pasá factura per disá piarde, sense luchá; per rendis daván del catalá, y abandoná lo poc terreno que quedáe parlán la llengua que un día va parlá tot lo Reinat de Aragó, lo Chapurriau primerenc. Y La historia li u cobrará. Y la seua fama u pagará. Lo presidén que va disá piarde un tesoro, que va vendre lo parlá de un grapat de aragonesos, com ell, per un plat de lentejes, perque tamé ell te uns “peritos” que sol han vollgut veure lo blanc dels cataláns, se han disat convensí per ells, sense escoltamos, los “peritos” cataláns tenen més prestigio que eisos pobres, tamé “peritos”, dels pobres Chapurriaus. La lluminaria del podé, de la política, dels dinés, dels vots, los ha desllumbrat y no los ha disat veure la braseta de la seua chen.

FIN.

Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.