¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

Ña chen que, desde llugo no es amiga nostra, que cuan mos volen insultá per la nostra manera de pensá, mos diuen aisó: terraplaniste.

Ya sabem que li diuen aisina a qui pensé que la tiarra en ve de se redona, es plana. O sigue una persona que está anticuada, que li falte sabé, que se ha quedat parada en lo tems.

Estos mesos atrás hay parlat de les escuses que mos posen pa dimos que lo aragonés es catalá, per aisó hay parlat dels notaris, de la “repoblasió” de Pallars, etc.

Avui li toque a lo de la tiarra.

A casi totes les discusións sobre la llengua, apareisen dos parts, no sempre sanseres: los estudiosos y los seus seguidós y los parláns.

Los estudiosos deuríen estudiá la llengua, cóm ha crescut o ha desaparegut, cóm evolusione, etc. Pero, sense clavás en camisa de onse vares, en coses que lo normal es que nasquen de la chen que la parle.

Y yo me conformaría y li diría: tú estúdiala y yo la parlaré.

Ña molta chen que manten esta opinió: “la llengua la fa, qui la parle”.

Los estudiosos podrían di a qué li diuen coiné (la que parle la chen, la vulgar, la normal, la que charre lo poble) y estándar (la del gobiarn, la ofisial, la que se emplee per los estudiats, la que escriuen, casi sempre sense faltes, los funsionaris). Los dotós son los que resiapten los medicaméns, pero son los malals los que reacsionen o no a les pastilles.

Hay vist que tot lo mon demane que cada llengua tingue la seua gramática y lo seu dicsionari.

Cuan u fan es perque lo poble parle una llengua pero en moltes modalidats y se empeñen en que se fasque un modelo y tot lo mon lo seguisque.

Penso en Cataluña, cuan Pompeyo, entonses allí se charraen un mun de modalidats, hasta lo pun de que un de Gerona, casi no se enteníe en un del Delta.

La nostra parla del delta del Ebre

Va despresiá lo coiné, va volé llevá totes les modalidats, y fé, una utopía, un estándar, avui, en lo poc tems que ha pasat, ya ña un mun de chen que está buscán los arrails de la seua llengua de abáns. Pocs ña que escribisquen lo estándar, la verdat es que yo nols enteng. Pasats uns añs més, tornarem a les modalidats de cada puesto, perque hasta lo estándar se haura envenenat.

A Aragó, algú va voldre fé lo matéis, paréis que li ha eisit lo tiro per la culata, pese a que va treballá mol y se van gastá dinés. La chen del carré ha tornat al coiné. A les modalidats.

A España desde la gramática de Nebrija, de fa tans añs, pese a tindre lo Castellá com a estándar, la chen del carré, los que parlen, parlán han tornat a les modalidats, pero un asturiá, parlán en la seua se entén en un andalús que u fa en la dell, y los dos parlen en castellá.

Natres, en les nostres modalidats del aragonés, fem lo matéis, pero parlán y escribín, mos entenem, ya sigue un de Ansó, en un de l’Aldea.

No se donen cuenta que la llengua no es aigua que se pugue tancá en una botella, nesesite está lliure y mesclás.

Los catalanistes mos volíen clavá dins del seu estándar, natres volem se lliures, beure l’aigua de la nostra tiarra, que es nostra, ha nascut aquí y natres mos la bebem.

Mai se conseguirá que la llengua sigue pura, que no se mesclo, no se poden ficá fronteres a cada poble.

Un coche es nau mol poc tems, hasta que se estrene.

Per més estándar que poson, pasán lo tems, qué son a la vida sen o dosens añs, tornará a ñaure modalidats.

Eise es lo meu pensamén, si per aisó soc terraplaniste, pues bueno, insultaume, dienme aisó, pero vatres feutosu mirá y a mi diseume CHARRÁ la meua modalidat de la llengua aragonesa.

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.