Cuan algo te falte.

Me imagino que, com tos pasará a vatres, en la vida normal, paso mols camíns per dabán de clíniques y hospitals.

Cuan, per desgrasia, hai tingut que está ingresat, en la soledat del llit, m’enrecordo de la chen que, fen la vida normal, pase pel carré sense enrecordás dels que están patín dins dels hospitals.
Entonses pensó y me dic, al atre camí que pasa per dabán de un de estos puestos, tornará al meu cap los ratos durs pasats allí dintre y me posaré al puesto dels que están ara allí, patín y, hasta ñaurá algú que ya no tornarán a eisí.
O sigue que vivim la vida, sense valorá les coses que tenim, hasta que un día mos falten y entonses mos donem cuenta de la importancia de lo que disfrutem cada día.
Poso com ejemplo la salut. Tots la vivim de contínuo sense donamos cuenta lo que val, hasta que un día algo falle y mos acatem de lo desagraits que som en la vida cuan tot va be.
Igual pase en los añs, los anem vivín, sense donamos cuenta de que los anem perdén, que no tornen a pasá. Ña que intentá viurels sense piarde un minut.
Cuan se arribe adal de la escala de la vida y mires cap a bais, te acates de tot lo que ha pasat, casi sense enterat y entonces te dol, es que ya te quede poc y no u has aprofitat tot lo que hagueres pogut.
Alguna volta si minches conill o llomo y les miquetes de carn te se posen per dins de les dens, ensomies en un simple palillo, presísamen en un cosa tan menuda y tan simple. Sol cuan te falte.
Cuan ña moméns que te trobes sol y te sens sol, sense dingú al teu voltán, te dones cuenta los bons que son los amics y la falta que te fan y entonces arribe lo día del teu san y veus que no te falten que ne tens un mun, que están ahí, encara que no los conegues y te felisiten y, encara que sigue, per un momén, per un día, feu una familia.
Y ara me ve a cuento un atra cosa, eisa envecha sana, pero envecha al fin y al cap, que ting a qui te la sort y la forsa pa quedás a la nostra tiarra, pa viure ahí aón vam naise, mentres que uns atres, tamé pa viure y doná vida a la nostra familia, vam tindre que marchá, que anamon de ahí, en lo cor, patín per dintre, per piarde los nostres arrails y, sobre tot, per piarde la nostra llengua.
A lo milló vatres que seguiu ahí no me enteneu, pero molta chen del mon del chapurriau, sí. Estos tems en que lo meu llibre “Cor de Mare” se ha estés entre esta chen, yo hai pogut parlá en ells, en elles y tots, no tos podeu imaginá cuáns, ham coinsidit en aisó.
Que tots volem a la nostra tiarra que se ha quedat allí, a la nostra familia que la tenim a la bora, pero trobem en falta a la nostra llengua, que sempre ha anat en natres, que la portem ahí dintre, chun al cor o, si me diseu, que es com lo nostre cor.
Que es com la salut, cuan mos falte, com la vida que mos s’envá; com los familias que han pasat al atre costat; que es mol importán pals nostres sentiméns; que per llun que estiguem, per més que hasquem deprés un atra y la fem aná; aquella, lo chapurriau es la nostra y, cuan algo te falte, u pases mal, perque u necesites com necesites la salut, com necesites la vida, com necesites als teus familiás.
Se que es difísil, mol difícil esplicau, perque los sentiméns que se porten mol fondos, desde abáns de naise, cuan están dintre de ta mare ya la sentíes parlá, nols pots cambiá ni tampoc esplicá; asó sol u entenen los que, per desgrasia, sentisen com tú, patisen com tú.
Y entonces cuan te arribe a les mans un llibre gort y dintre de ell veus lo teu parlá, lo llichises en afán, en cariño, no vols que se acabo mai, voldríes que fore més gort que no se acabare, encara que la historia que conte sigue correnta pero es que la llengua en la que está escrit es la teua y aisó u compense tot.
No sabeu les satisfacsións que hay sentit parlán en los desesperats del chapurriau y es que cuan algo te falte, te dones cuenta de la importancia que té pa tú, com lo palillo, com la salut, com lo tems.
Me imagino que tots sabeu la alegría que se té, cuan están a tiarra estraña, sentises lo teu parlá y si damún lo pots llichí, a soles o acompañat, cuans camíns vullgues y torná a sé chiquet o chiqueta y notá l’aire del teu poble bufán a la teua cara, movente lo pial y rosante la pell, portante los recuerdos dels que sen han anat y tornán a viure atre camí, com si lo tems no haguere pasat, aquelles sensasións, aquella vida de fa tans añs es com si tornares a naise.
NOTA: Grasies a tots los que me hau felisitat, esta charrada es un agraimén un homenaje a vatres, pero, per damún de tot, es un ánimo pa tota eisa chen que viu fora y, a camíns, li falte l’aire pa respirá, perque li falte aquella llengua que va sé la dell sen menut y que, dintre d’ell, seguís senu ara, sen gran y u será sempre.