la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.