Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Lo tersé

Lo tersé

Lo agüelo “Sebeta” may está tranquil. Ha vist la conversasió que per seua culpa, tenen Juan-Carlos y Pedro y ha pensat: “yo tinc que intentá aclariu aisó. Seré lo tersé en discordia.”

Se que los meus raonamens, les meues charrades, no son illustrats, ni se poden portá a cap de puesto, sol servisen y tampoc aspiro a res més, pa charrá entre natres. Pero son com una goteta de aigua que goteta a goteta fa forat en la roca més dura. Sol intento que may tingam vergoña de parlá lo nostre chapurriau, o que no tingam que tindrela may més; es lo nostre parlá y prau y per aisó lo defenem en les nostres ferramentes: lo cor per daván lo primé; pero después, en la mateisa forsa, parlanlo y escribinlo, hasta conseguí que la demés chen mos reconesco, mos fasque cas; y sino mol fan, pichó pan ells.
Lo prinsipi de la conversasió es un comentari que va fe lo agüelo en relasió a un trevall publicat a esta paret per lo gran comunicadó y trevalladó de casi tots los díes José Larban, sobre Ramón Llull.
Lo escrit diebe que, portán la contraria a grans filólogos, amics del catalá, Llull no va escriure en catalá, sino en un derivat del llemosí que se parláe a Mallorca. Los espesialistes menteníen que lo catalá de Cataluña ere lo catalá cult y lo de Llull ere lo catalá vulgar, pero tot ere catalá.
En vista de aisó, lo agüelo aconselláe llichí eise escrit y lo posáe en relasió en dos charrades seues.
“Una historia posible”, en la que se “inventáe” que tots estos parlás (Valensiá, Mallorquí, Catalá y Chapurriau), se podíen derivá de una mescla del llatí romansechat y del llemosí (occitá según uns atres), que se habíe anat espesialisán a cada territori.
Y de “Estandar”, que ere una contestasió a un atre filólogo catalá, que díe que lo catalá actual ere lo cult, lo estandar y tots los demés som dialectes vulgars, destinats a desapareise. Que lo catalá cult ere pa les conversasions importantes y los catalás vulgars, los nostres, pa aná per casa.
Vull aclarí que lo que yo fach a esta paret son charrades pa natres, pa escriure en chapurriau, no may unes disertasions pa presentá a cap de congres ni defendreles daván de cap tribunal. Casi sempre, al escomensá eises charrades, esplicó que no vull que siguen “ex catedra”, que la machoria de elles se les ha inventat lo agüelo, sense cap fundamén doctrinal, y sol son fruta de la imaginasió del vell.
Aisí u vach fe tamé a la de “Una historia posible”, inclus al final añadía que podíe ñaure sincuanta mil histories més com eisá meua y que cada veí sen podíe inventá una o més. Que u faya, com a crítica a la “historia” que se han inventat los catalans, y dieba que si ells sen han inventat una, ¿per qué natres no podiem fe lo mateis?. Y si ells se la han cregut y han convensit en la mentira a molta chen, ¿per qué natres, no u podíem fe igual?. Al remat acababa dien que natres mos consideráem masa honrats pa fe lo que han fet ells. De cap manera volía dí que eisa ere la nostra HISTORIA, sol que al mon dels “posibles” aguere pogut se.
Seguim, cuan yo vach entrá a esta paret, com fáe poc tems que anáe, ñabíe poca chen que escriguere més allá de unes palaures. Me vach aventurá a feu; vach preguntá cóm podía feu, cóm tenía que feu; me van dí tu escriu y ya vorem.
Y vach escomensá a escriure; no volía feu en catalá ademés tampoc aguera sabut com feu; entonses, lo agüelo, com u fa de tart en tart, va escomensá a pensá, se va reuní en ell mateis y van parla en chapurriau, clá, com sempre; y van di, a ver ne estem de mols pobles, pa asertá en una manera de escriure que la dominem tots; pero cuan parlem, sigam del pobles que sigam, mos entenem tots, més o menos claro; entonses ¿per qué no escrius igual com parles? Si te entenen cuan parles, al llichí les mateises palaures, los mateisos ruidos, tots te entendrán.
Y vach escomensá a feu, en los defiactes de la Aldea, sí, pero tot lo mon me enteníe. Y aisí, poc a poc, la chen se va animá a fe lo mateis y ara som un mun los que escribim aquí en charrades llargues, sense cap GRAMÁTICA culta, sino en tantes gramátiques “vulgars” com pobles estem, yo, casi diría com a veins que estem. Y se ha fet lo milacre, tots mos entenem, parlán y ESCRIBÍN.
Lo atre día una veina mos contáe: Yo cuan veía eises charrades tan llargues del agüelo “Sebeta”, al pensá que estáen fetes en catalá y que yo no entendría la machoría, pasaba de llarc y no les miraba. Pero un día vach dí, ¿per qué no probo? Si pareis que ña prau chen que les llichisen y les entenen, a lo milló yo tamé u enteng y al escomensá a llichí va resultá que estáe escrit, com si fore parlat y u entenía tot; desde aquell día no me hay perdut cap charrada, per llarga que sigue.
¿Me enteneu?, u ¿au entes?. Lo mateis milacre de cuan parlem están chuns, se podíe fe verdat, escribín, encara que estarem separats; pero mos podiem comunicá sol escribin, cada u desde la seua casa, rersultán que esta paret se ha convertit en la salaminchadó a on mos reunim tots, cada u cuan vol y podem parlá tots al mateis tems. Qué maravilla, un atre milacre. Y lo chapurriau es la vareta mágica y magica que los fa realidat.
A mi me done igual, entre natres, que uns li digam chapurriau y uns atres li digam lo parlá “com natros”.
Han parlat mols camins del “bando” del agüelo de Pedro. Yo ting la meua opinió, perdona Pedro, soc mol caborsut y casi sempre parlo en lo cor, este cor que sempre llatis grasies a una sang que li diuen chapurriau.
Penso, que com a tots los pobles, los bandos (edicto este camí), no los redactáen los alcaldes, ells donáen la idea y después qui fáe la lletra ere lo secretari del achuntamén, castellá casi sempre. Y a éste, com a Camilo-José Cela, la forma de parlá de Fornols, la “com natros”, li sonáe a catalá, com li aguere pogut soná a valensiá, si aguere segut de per eisa tiarra. Per aisó va posá la palaura “catalá” y al agüelo li va pareise be; no anáen a posá “com natros”.
Parlán de Camilo-José Cela, ell no va dí que a esta tiarra se parlare lo catalá; va di que parláem MAL lo catalá, que es mol diferén; perque al escoltanmos va veure que algunes palaures se pareisien al catalá (tenen la mateisa arrail, lo llemosí), pero no eren iguals; está clá perque no ere lo mateis, ere un parlá diferén, ere lo NOSTRE parlá, lo chapurriau o si voleu lo “com natres”.
Y pensán sobre lo mateis, tamé aguere pogut dí que parláem mal lo castellá, perque algunes palaures nostres tamé se pareisen a les castellanes, (tenen la mateisa arrail, lo llatí romansechat) encara que están mal dites, no son iguals que les catellanes, han evolusionat de diferenta manera, perque son nostres, del nostre chapurriau o si voleu del “com natres”.
Pa acabá, que al agüelo li va lo roll, y sempre se pase de la medida, tos vach a contá una “aventura” més de un sagal de dotse añs; asó va pasá un domenche del mes de octubre de 1962. Ña coses que no se olviden, perdonam atre camí Pedro per traureu ara, pero es que ve al cas.
Los domenches, per de matí, al seminari ere tems de lectura, chocs, visites de familiás, o deports; tot amenisat per una música ambiental que se escoltae per tot lo collegio. Esta música, pa feu un poc mes animat, se podíe dedica. Tu anáes a on estae lo del micro y li demanáes una pesa, una cansó y li díes a quí li u volíes dedicá.
Per alli anáe perdut un sagal resién arrivat, sol fae uns dies que habíe eisit per prime camí del poble, de davall de les faldetes de sa mare, com un goset menut, perdut, buscáe compañía, algú que li fare cas, no sabíe qué fe, no teníe familia que li fare visites, encara no teníe amics. Lo agüelo, en aquells momens un crio de dotse añs, sempre ha tingut idees, encara que a camins no siguen masa asertades. Entonses se li va ocurrí dedicá una cansó, se enrecordáe masa del seu poble, de la seua chen, de la seua tiarra; va aná al locutó y li va di que volíe dedicá una cansó “para todos los que hablan CHAPURRIAU”. Be, dintre de un cuart de hora o aisí, te la posaré, perque ña unes atres petisions avans que la teua.
Tot orgullos sen va aná a on sabíe que ñabíe chen de la tiarra y se va quedá allí a ver que fáen al sentí la dedicatoria; y va arrivá lo momén, cuan van dí esta canción está dedicada “para todos los que hablan CHAPURRIAU”, aquell chics grans, pal menut claro, se van quedá parats y se miráen uns als atres. Hasta que un dell, un dels més avispats, se va quedá mirán al sagal que, al sentí la dedicatoria, se había posat roch. Li va preguntá ¿U has fet tú?, lo sagal va pucha y baisá lo cap varies voltes. Lo gran va seguí: ¿Per qué u has fet, no saps que eisa palaura no está ben vista? no se pot di chapurriau. Lo sagal en los ulls plorosos, al pareise habíe fet una cosa mal feta, va contestá “es lo que parlem natres”. Lo atre “pero no ña que diu, podies haber dit pa tots los del bais Aragó.
Lo sagal se va doná la volta, una llágrima li caie per la cara, no se la volíe llimpiá pa que no li veren que estáe plorán. Volie fes amics y se habíe guañat una bronca menuda, pero bronca. Poc a poc se va deprenen a la vida.
¿Ten enrecordes, Pedro?, perque tu eres “lo atre”, o sigue que ademés de Manolo Bayod, algú més te va parlá del CHAPURRIAU, encara que tu, an aquell tems, preferires que se diguere “com natros” o la forma de parlá del Bais Aragó.
No se si hay aclarit algo en tot este roll o u hay disat més embolicat, sol hay vollgut disá un pensamén més que en este cas es lo TERSÉ.

Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares


Als terrenos de la Aldea del Llemosí ñabien varios convents y abadíes. Natres mos dedicarem a una Abadía que li diuen de “Santa María Magdalena”.
Alguns convents tenien tiarres y hasta pobles quels pagaen contribusions, y los veins eren vasallos seus, arriváen a tindre hasta castells.
Tots los flares de aquell territori eren catolics, per lo menos de nom; per damún; y de cara a la chen. Algúns, de apellit eren un atra cosa. Estaen algunes ordens militars: los templaris, los del hospital, etc. Tamé ñabíen algúns sospechosos de herejía: los cátaros y los merovingios.

Los cátaros: eren coneguts como “homens bons”. Encara que la seua creensia ere la católica; dintre del convent manteníen una vida mol dura; pos pensaen que lo mon lo habien fet Deu y lo Dimoni; pan ells ñabíe una dualidat, lo un no podie sé, sense lo atre; Deu ere lo responsable, lo creadó de tot lo espiritual y lo Demoni de tot lo mundá; per aisó despresiaven tot lo mundá; faen vots de castidat; de pobresa y de tot lo que significare mon.
No tos vull aburrí; y ademés igual no tos u hay esplicat bé, perque ña moltes opinions; qui vullgue sabé mes, ña un mun de llibres sobre lo tema.
Lo papa de Roma los tenie una manía espesial, los vichilae, los enviae espies, com los inquisidós y hasta, en lo tems, en unió del rey de Fransa, los va declará la guiarra. (La cruzada albigense).

Los merovingios: eren uns flares católics; pero en algúns asuntos creien més coses; ells pensaen que igual que la machoria dels apóstols eren casats; Jesús tamé se habíe casat en María Magdalena; que, cuan va morí Jesús a la creu, ella estae en sinta y va fuchí en un barco cap a Italia o Fransa y a estos terrenos habíe seguit la estirpe, la familia de Jesús y María Magdalena.

Ells u selebraen en privat; alguna nit se reunien a la bodega (sótano-cripta) y allí adoráen a Deu y a María Magdalena. Ésta la representáen com una marededeu negra, pa distinguila de María, la mare de Jesús que eisa tenie la imagen (estatua) blanca.
Ara enteneu perque la seua abadía se diebe “Santa María Magdalena”.
Avans de seguí mes avan, ham de aclarí una cosa: Asó que acabo de contá ere una creansia de aquells flares; que no li sapie mal a ningú; la religió es lliure, una cosa de sentimens; de pensamens; cada ú pot tindre la seua, e interpreta, dintre ella, los evangelios o los llibres que la sostinguen. O sigue que, si avans creieu una cosa, que asó no tos cambio, seguiu pensán y creen en lo vostre.
A estes altures de la vida la chen pot pensá de diferentes maneres; ña fundamens pa creureu tot. Los que seguisen la versió de la iglesia Católica, tenen les sagrades escritures, los Evangelios; los que penson com los merovingios se funden en la “tumba de Jesús” que va trová National Geográfic, aon ademés de les urnes de Josua (Jesús), entre los demés de la familia ne apareisie una a nom de Maria y no ere la Virgen María. Per un atra part estae lo tratamen que li donaen a Jesús als evangelios, dienli “Maestro”, según les costums de aquells tems, maestre sol se li podie dí a una persona cuan estae casada.
Bueno son opinions, y com diu lo refrán pan aisó están los colós. Qui vullgue coneise mes del tema te llibres pa podés enterá.
Tampoc sé si yo u hay disat prau clá.
Anem a seguí en la nostra Historia “Posible”; pero aisó ya será un atre día.

Seguirá ....

La taragaña

La taragaña.

Una aventura que va per ahí, es del tems de MariCastaña, pero com l’agüelo es tamé de aquells tems to la va a contá, la va a intentá traduí.
Enrecordeuton que fa mols añs, no ñabíe cases, eren coves, les carreteres eren camíns, es que fa tans añs.
“An aquells tems a l’Aldea ñabíe un home, ere bon home, ere pastó. A Valderrobres habíe ñagut fira, ell habíe anat, caminán, en un grapat de cordés y cabrits. Enseguida los va vendre. Se va ficá les monedes a la faisa, ben agarrades, ben amagades y sen va entorná, caminán al seu poble.
Nesesitae aquells dinés, eren lo sustento de tot l’añ pa la seua familia, la seua dona y tres chiquets li esperaen tots ilusionats, ara podríen minchá calén, no sol pataques al caliu.
Algú més habíe vist la venta, y lo pichó ere que tamé habíen vist los dinés que li habíen donat y aón sels habíe amagat. Eren dos lladres que anaen per los pobles del voltán furtán lo que podíen, Eren malcarats y portaen navalla a la faisa.
Van veure que sen anae caminán y lo van seguí, cuan ya estaren llun lo asaltaríen y li furtaríen los dinés, n’eren dos contra u. Serie fásil y podríen aná a la venta de la costa de la Fresneda, que dieben que ademés de bon ví, tamé ñabíe “siñorites”. Ya sels caie la baba, disfrután.
U farien al arribá a La Fresneda, segú que se quedae a dormí a alguna de les coves que ñabíe prop del riu Matarraña, lo disaríen dormí y per de matí, abáns de que se eisecare, entraríen y li asaltaríen.
Lo pastó no ere tonto y no anae tranquil, de cuan en cuan mirae cap a tras. Y va veure que al cap de la costa, allí dal, veníen dos persones detrás dell y que al mirals se van amagá. Alló ere mala señal. Va apretá lo pas y los atres van fé lo matéis. Segú que eren lladres que li anaen seguí pa furtali los dinés.
Va escomensá a corre, ya estae arribán a les coves de La Fresneda, ya no podíe més, se estae fen de nit, no podíe seguí, a ver si cauríe al ríu. Habíe pasat per dabán de cuatre o sinc coves.
Y aunque encara ne quedaen dos o tres, se va clavá dintre de una. La escurina habíe caigut, pero ell desde dintre del tot, veíe un poc de reflejo dels estrials. Estae perdut, no sabíe que fé y va escomensá a resá.
-Deu meu: fes que baison uns anchelets teus y que tapon la boca de la coba en una paret, pa que no me puguen trobá eisos lladres.
No va fé més que pensá en ells y va sentí que allá a lo llun algú habíe entropesat, algunes pedres habíen caigut al aigua y habíen fet ruido. Ya estaen prop.
-Per favó, deu, envía pronte als anchelets, si no no podrán acaba la paret y me trobarán.
Res. Pero, per lo menos, ya no se sentíe cap de ruido. Igual sen habíen anat.
Pero no habíe ñagut sort, al entropesá, los homens van tindre po de caure y se van clavá a la primera cova que van trobá, al fin y al cap lo pastó tampoc podríe caminá de nit.
Lo pastó prau teníe en seguí resán:
-Deu meu: te posaré una viala, pero envía ya als anchelets.
Res, aquell Deu debíe esta sort, la verdat es que fae tems que no li resae, pero … y si li u demanare a sa Mare.
-Virgen de la Piedat, tu que eres la nostra patrona, fes un milagre o dili al teu fill que’l fasque.
Res. Al rellum de la lluna, veu que una arañeta está fen una taragaña a la porta de la cova, de un costat al atre de la entrada.
Lo pastó, pense:
-Menuda achuda me envieu, tos demano una paret y me envieu una araña. Eisa tiala no resistís ni una volada d’aire.
Va pasán la nit, los lladres dormín, lo pastó resán, reñín en Deu y en sa mare, pero los anchelets seguisen sense apareise, en cambio l’arañeta no pare, no sabem cóm pot eisí tan fil de un cos tan menudet, la tiala ya tape casi la entrada. L’araña, se pose al mich, a ver si cau alguna mosca, alguna “palometa”.
La llum ya li va guañán a la escurina; los lladres se han despertat y escomensen a rechirá les coves. Lo pastó se rendís, se dise caure an tiarra, se fará lo mort a ver si no li veuen.
Ya entren a la cova de abáns de la dell, no troven res, ya venen.
Cuan arriben a la cova, un anae a entrá pero l’atre veu la taragaña y li diu:
-No piárdegues lo tems, anem a mirá les atres, no veus que si haguere entrat aquí, hauríe trencat la tiala.
Lo primé se li quede mirán y li diu:
-Pero qué listo eres, yo no había caigut.
Lo segundo li conteste:
-Per algo soc lo jefe.
Y seguisen per abán, acaben de mirá les coves y no troben al pastó.
Lo primé li torne la burla al segundo:
-No te preocupos que per de nit no se escapará, que no podrá caminá, pos ya veus listo, JEFE, mos ha escapat, segú que ya está a l’Aldea. Si es que no sé per qué te fach cas. Jefe? ….
Y sen entornen cap a Valderrobres a buscá a un atre pardal.
Cuan ha pasat un rato ya no se sen res, lo pastó, aparte un poc la taragaña, case un llangosto y li u tire a la tiala de la arañeta, ésta acudís corrén al sentí tremolá al animalet que ha caigut; lo embolique enseguida en molta tiala y ya té minchá pa uns díes, eisa entrada ha segut un bon puesto.
Lo pastó sen va tot contén, cantán, tornán a casa y donán grasies a Deu. Li demane que li perdono per haber dudat dell; Ell sabíe la paret que nesesitae y li va envía al anchelet que la podíe fé.”
No ña enemic menut, ya sabeu alló de que lo veneno en botelletes menudes.
De la mateisa manera, tots som nesesaris, hasta lo més menut fa falta com se ha vist a la charrada y entonses, tamé se díu que la colonia mol bona ve en botelletes menudes.
No te fíos del enemic menut, ni despresios al amic perque es menut, a lo milló aisó es lo que paréis, pero pot sé que pa tú sigue tan bo y tan gran com un gigante.
Pal Chapurriau, en los pocs que som, tots fem falta, tots tenim algo que fé per ell, encara que sol sigue parlal, o escriurel y com, a mínim, si no te atrevises a lo demés, per lo menos llichislo, donali la caló dels teus ulls. Fesmos compañía, encara que sigues del mun, no te amagos, está ahí, mos fas falta, per mal que te hasque anat, tamé tú mos fas falta, vine, vine en natres, Tots fem mun.

INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA

Aprofitán lo cuento de estos díes atrás se me ha ocurrit copiá a este bon escritó, no intento paréissem an ell, sol imitál, encara que sigue mal. Juan Valera.

1/3. CONCHUNTÁN.

Podem assegurá que lo tío Inossénsio ere natural y vehí de l’Aldea. Cuan va naise lo retó li va posá Prudensio, pero passán lo tems, la chen al véurel tan inossén, que hu ere y un mun, li hu va cambiá per lo de Inossénsio y eise se li va quedá. Es segur que en tot lo Matarraña no seríe possible trová un atra persona més prudenta, més inossenta y més sensilla. Ere de mol bona pasta.

Ere bona chen, generós, bondadós y amable en tot lo mon. Com ere fill sol habíe heredat de son pare tiarra de sembra, armelés, oliveres y una casa al carré del Portal. Estáe casat en una bona dona y no teníen fills. Podem di que teníe una vida desahogada.

Trevalláe la seua tiarra, pero no li fáe falta matás, li dedicáe lo tems que los campos nessessitáen. Vivíe be, dormíe be, hasta la siesta y mincháe mol be. Tot aissó se notáe al seu cos y sobre tot a la seua tripa, estómec bais diebe ell y su creíe. La verdat es que lo contorno li habíe aumentat, estáe casi redo, si caíe sen aniríe hasta lo Clot donán volteretes. Pa colmo teníe una burreta y anáe y tornáe al campo muntat en ella y aissí no perdíe ni un gram de grassa.
La dona lo va portá al dotó y éste li va recomená que teníe que fe mes ejersissi y desde entonses anáe caminán y tornáe caminán, la burreta li hu agraíe.
Com sol teníe una burra, al arrivá lo tems de llaurá, teníe que fe “conchún” en un cuñat que teníe per part de la dona.

(Trevallá en “conchún” volíe di que dos llauradós que sol teníen un animal cada u, cuan arriváe lo tems de la llauransa, un li dissáe al atre lo seu animal y lo teníe los díes que fáen falta pa fe lo trevall, después hu fáen al revés.)

Lo tío 
Inossénsio ere inossén pero no tonto y se habíe enterat, que corríe pel poble que son cuñat anáe díen que cuan ell li dissáe lo animal al Inossénsio , al tornálu als cuatre o sinc díes estáe més prim, inclús en tocadures, que segur que ademés de tíndrel tot lo día llaurán, en lo que pesáe, aniríe y tornaríe al campo muntánlo en ve de muntá a la seua burra o de aná y torná caminán com li habíe ressetat lo dotó. Que segur que per denit li posaríe un bos pa que lo animalet no minchare del pesebre y aissí no li gastare palla y sibá. Y damún segur que debíe empleá la suriaca perque lo animal solíe torná en més nafres y tocadures que cuan li hu habíe disat.

Lo 
Inossénsio se hu va pensá mol bé, no li agradáe llaurá a polligana (en un animal sol), no podíe seguí conchuntán, sino al remat acabaríe discutín en son cuñat, bueno son cuñat en ell y damún sabíe que la seua dona, com sempre, se posaríe de part de son chermá, per aissó eren de la matéissa familia y ell ere de la part de defora.

Entonses com dinés no li faltáen, se li va ocurrí que, com anáe a sé la fira de inviarn de Valderrobres, que se fáe pal desembre, aniríe y compraríe una atra burreta y aissí ya no molestaríe més a son cuñat y tindríe pau en la seua dona. Al fin y al cap los dinés sol eren aissó, dinés y estáen pa gastals.
Pensat y fet, cuan van pregoná pel poble que ñabíe fira a Valderrobres, va agarrá dinés y va pillá lo coche de línea y cap a vall.

Cuan va arrivá lo carré, que ere la carretera, estáe ple de tenderetes als dos costat, la machoría eren carros en varanes per daván y per detrás y dintre ñabíe de tot. Qué bo ere se un poble importán, allí acudíe chen de tota la redolada, no sol de Aragó, tamé de Tarragona, aquella chen an aquells añs més que parlá en catalá, parláen com ells, en Chapurriau.

La chen anáe a comprá gallines (ne ñabíe de varies clases), pollastres (algúns mol pitos y presumits), conills (sobre tot mascles), ovelles (de varies rases), borregos (pa cambiá de sang al bestiá), conills chinos (no sé pa qué los volíe la chen, si no apetíe minchássels), patos (casi sol los compráe la chen que los podíe tindre solts, perque tancats eren un asco hu embrutíen tot), pavos (en lo seu canto “chucuchuc”), hasta ñabíe un pavo real en tota la coga ubiarta, ere una maravilla, la chen se paráe a mirál, les plumes totes esteses fáen forma de ulls de mols colós; ñabíe hasta un puesto de gábies en canaris y sobre tot cardelines, com cantáen, quín goch.

Inossénsio hu anáe mirán tot, disfrután, no teníe fira al seu poble, pero hu teníe a la bora, ben prop, un atra cosa haguere segut tindre que aná a Saragossa o a Teruel, pero allí ere un passeo.

Va aná a diná a la Fonda, les operassións de dinés se fáen milló en lo estómec ple.

Passechán, passechán, caminán entre brosa, palla y basura, a la bora y davall dels carros, va arrivá hasta prop del pon de fiarro, allí ñabíe un puesto de “tratáns” en mules y burros, ya ñabíe fem per an tiarra. Se va arrimá y mirán, mirán va veure una burreta que teníe bona pinta, li va aubrí la boca y li va mirá les dens, es lo que faé la chen que enteníe, pareissíe chove, li va mirá les anques, les potes, teníe una tocadura en forma de cor, al chiñoll dret, pero ere menudeta, no ere de importánsia, casi tots los animals de cárrega, teníen tocadures a un puesto o al atre.



JUAN VALERA, Luis Arrufat, agüelo sebeta, burra


Lo tratán que estáe parlán en un atre llauradó que estáe mirán un macho, se va fija en ell. Esta chen eren mol espabilats y un poc chitanos, bueno mol chitanos y sobre tot charlatáns, mol charlatáns, sils dissáes charrá al remat te embolicáen.

Lo tratán va acabá de parlá en lo llauradó, no se van posá de acuerdo en lo preau, es igual ya tornaríe, lo venedó sabíe que aquell home nessessitáe lo macho, li hu habíe dit ell matéis, ya tornaríe ell se faríe de rogá, pero al final encara que tinguere que rebaisá vin duros, se posaríen de acuerdo. Pa vendre no ñabíe que tindre presa, ñabíe que tindre passiánsia, molta passiánsia.
Ara se va arrimá al 
Inossénsio y va escomensá comboyánlo:

+ Bon día, bon home, li estaba mirán mentres parlaba en lo atre home y pensaba que bona vista te eise vehí, ha triat lo milló animal que ting a la venta, no ña a la reata un animal com eise, encara més yo li aseguro que no ña en tots los pobles de la redolada una burra tan llista com ésta, sol li falte parlá. Parlá no parle, pero entendre hu entén tot, en lo choveneta que es, no te cap de defiacte y es obedienta com ella sola. Li vach a demostrá com me entén.

Va soltá la burra, li va posá lo ramal al voltán del coll y la va posá al mich de la carretera, an aquells tems casi no ñabíe coches, si acás algún camionet menut, y va agarrá la suriaca a la ma y la va fe esclafí a la bora de la burra dos o tres camins (ya sabeu que la po fa obedí a la burra) y después va escomensá a doná ordens:



INTENTÁN IMITÁ A JUAN VALERA


Arre” y la burra va escomensá a caminá, ells anáen detrás.

Passallá” lo animal va chirá cap a la dreta. Lo 
Inossénsio admirat.

Wesquela burra cap a la isquiarra
Inossénsio embelesat, aquell animalet se sabíe totes les ordens, obedíe a tot.

So”, la burra parada.

“Atrás, atrás”, lo bicho reculán, reculán. Lo 
Inossénsio enamorat del tot, se toque en la ma la borchaca a on du los dinés y pense si ne tindrá prau, per un animal com eisse se pot pagá be, no pense ni regatechá.

2/3 “LA PARDETA”.

LA PARDETA

Lo tratán se ha donat cuenta de les reacsións del tío 
Inossénsio
, ya lo te pillat, pero lo te que pillá més.

Fique a la burra, en los demés animals y li diu al nostre amic:

+ Vusté li pot posá lo nom que vullgue natres li diem parda per lo coló del pial. No se cregue que los demés animals hu saben fe com ella, miro, es única, es espessial:

“Parda, atrás” tots los animals en les orelles eissecades, pero la única que recule es la burra.

+ Veu com hu enten y es obedienta, empórtossela y tindrá una joya de animal.

Ademés com vech que vuste tamé es bona persona y la cuidará be, li vach a fe un preau espessial, dónom dos mil piales y es seua.

Inossénsio
, a la vista de les virtuts de la burra, hasta li va paréisse barata, estáe dispost a pagá hasta sincsentes pesetes més. Y enseguida li va doná la ma al tratán, lo trate estáe tancat, eren homens de palabra. Va traure los billets de la borchaca y li pagá.

Entonses lo venedó va traure un papé de una cartera y li hu va enseñá, diénli:

+ Este papé no li hu podía enseñá hasta está segur que se la quedáe, es un secret guardat per mol tems, se referís als antepassats de “La Parda” y no hu pot sabé dingú que no sigue lo seu amo.

Aquell papé diebe: “Yo Ibrahim Absolom, ministre de agricultura del Gobiarn de Israel, aseguro que esta rasa de animals, ve directamen del burro de San José, lo que estáe al portal de Belén, cuan va naise Jesús. Jerusalem 28 de desembre de 1.888.”

Después de llichíl, Inossénsio se va guardá lo papé a la borchaca, orgullós de tindre una burra casi sagrada, estáe entusiasmat.

Y pillán lo animal del ramal va fe intensió de marchá, pero lo venedó li va posa la ma al pit, lo va aturá y, en veu baissa, com si fore un secret li va di:

+ Esperos, al se una animal tan importán la Guardia Sivil mos obligue a portá un rechistre, pa sabé en cada momén a on está la burra bendita. Tením que umplí un papé y una cosa més, com la burra ve de allá llun es milló que los primés díes dormigue a la llum de les estrelles, com hu fáen los seus antepassats, en ve de ficala al corral de les mules, es milló que dormigue al ras, o sigue que si ne te un atre corral al aire llibre díssola allí al prinsipi.

- Home si, ting un corral al aire, a la bora de casa, a on están les gallines y los conills.

+ Pos díssola allí dos o tres nits, li vindrá be y ya se acostumbrará pa después posála al corral del pesebre.

+ Ara me vasque dien cóm se diu vusté, de qué poble es y a on dormirá la burra estes nits.

Inossénsio
, inossén, li va doná tots los datos que li va demaná, casi sense donás cuenta en lo embelesat que estáe de la compra que acabáe de fe.
Total que entre les maniobres en la burra, la conversasió en lo tratán, la compra y al radé lo papeleo, se li va fe tart, teníe cuatre hores de camí en la burra a bon pas, hasta arrivá a casa, se li faríe de nit pel camí y cuan arrivaríe la parenta ya se hauríe chitat.

Va escomensá anán caminán y portán a la burra del ramal, pero no portáe dos kilómetros y aissó que ere planet y ya estáe cansat, entonses va pensá, “si esta burra es tan bona, igual me pot portá damún”. Se va arrimá a una paret y, encara que no no portáe albarda y anáe “en pial”, la va muntá. Mol be!, lo animal aguantáe be, hasta pareissíe que anáe més depresa que avans; claro, com ell estáe tan gort, la retrasáe, la fáe aná mes a poquetet.

Mol contén, anáe avansán en lo camí, ya estáen a la costa que puche cap a La Fresneda, cuan al cambiá una garra de postura va notá lo sertificat y va pensá, per qué no hu probo yo ara. Y hu va fe.

Anáe per la isquiarra de la carretera, fen cas a un cartel que ñabíe a la eixida de Valderrobres: “per la carretera, vasque per la isquiarra.”

Ere entre la tarde y la nit, anáe oscurín, y va escomensá:

“Passallá”, la burra cap a la dreta.

“Wesque”, cap a la isquiarra.

“Arre” y lo animal caminán més depresa.

Pos si que es llista y obedienta, hay fet bona compra, mon cuñat que se guardo lo burro a on li capie, ya no podrá parlá més mal de mi.
Y a torná a escomensá:

“Passallá” la burra cap a la dreta, pero…. De repén, sense manali cap atra orden, lo animal se entorne cap a la isquiarra y se arrime tot lo que pot a la boreta isquiarra de la carretera, casi cauen a la cuneta.

Lo Inossénsio, per un segundo, pense “si no li hay manat aissó, per qué hu fa, a ver si baissará a la cuneta y me tirará an tiarra o caurem al barranc, tindré que agarrá lo garrot com fáe lo tratán”. Y cuan ya estáe a pun de pegáli en lo ramal, veu que per la costa baise mol depresa un camión sense llums, los pase rosán. Se done cuenta de que si la burra no se haguere arrimat tan, los haguere atropellat y allí se hagueren acabat lo Inossénsio y la burra.

¡Quina sort ha tingut!, bueno la sort ha segut tindre una burra llista, que diu llista, ¡santa! com hu va se lo burro de San José. Ara ya está contén del tot, enamorat de aquell animalet que li acabe de salvá la vida.
Agrait, baise de damún y va caminán un rato, no la vol cansá masa, li te que durá mol tems. Seguíssen fen camí hasta lo molí. Allí torne a muntá pa puchá la costa dels tretxe pons, fen cas a eisse refrán que diu: “Pa les costes a mún, vull al meu burro, que les coste a vall, yo sol les pucho.”

Cuan arribe a l’Aldea, ya es de nit tancat, tot lo mon está dormín, no se trobe a dingú per lo carré. Mentres se arrime a casa va pensán que li fará cas al tratán, les primeres nits la dissará al corral de les gallines. No li dirá res a la seua dona, demá cuan se eisecon li enseñará lo llisto que es y la bona compra que ha fet, traurá la burra al carré y li dirá les ordens pa que li obedisque y vesque lo espessial que es. Te un home que no se pot compará en son cuñat.

Als tems del  Inossénsio encara no se tancáen en clau les portes, ni les de casa, ni les del corral. Va lligá lo ramal a una ferradura que teníe clavada a la paret dintre del corral, li va posá una banasta al revés y damún un cabás ple hasta lo corombull de palla y un bon grapat de sibá, sel habíe guañat. Va eissí al carré y va tancá la porta en lo forrallat. “Hasta demá, pardeta”.

3/3: ¡MILAGRE!

Aquella nit casi no va dormí de lo contén que estáe, al remat una cosa li habíe eixit be. Va ensomiá que eren festes y lo día de les carreres dels burros, ell eixie en “la Pardeta” y guañáe, arriváe lo primé a tocá lo pollastre, pero al tocál lo pollastre li va pegá una picotá y se va despertá; encara ere de nit, pero pronte aclariríe, teníe que veure cóm habíe dormit la seua “santeta”.

Va baissá al carré y sen va aná cap lo corral, va despassá lo forrallat y ¡sorpresa! Allí sol estáe lo cabestre en lo ramal y lo cabás encara ple de palla, la burra habíe desaparegut. Del susto casi cau an tiarra, se va apoyá a la banasta y va está pensán, sense lo animal no podíe di res, tot lo mon se li enfotríe, la primera la seua dona: “Inossén, te han pres lo pial, veus com te raó la chen del poble, eres un inossén”.

Los diríe que no habíe fet trate y que habíe tornat en un home que teníe un camión y anáe a Alcañis. Y avui teníe que torná “a fira”, a ver si teníe més sort. Va amagá lo cabestre y lo ramal y va ficá la banasta y lo cabás al seu puesto
Aissí li hu va esplicá a la seua dona y a cualquier vehí que se va trová.
Mentres, anáe cabilán ¿qué ere lo que podíe haber passat?

Va desdichuná y va pillá lo coche de línea, atre camí a Valderrobres, cuan va arrivá, no se va detindre a cap de paraeta, sen va aná directamén al puesto del tratán.

Allí estáe ell, com air, se va arrimá y li va esplicá lo que li habíe passat, aquell home, com si fore una cosa normal la desaparisió de una burra, li va dí: “Me paréis raro, pero tenín en cuenta la rasa del animal, igual la nessessitáe San José pan algún belén y se la emportat; de totes maneres ¡chitón!, de asó no li digue res a dingú, no sigue cosa que se entero la Guardia Sivil y mos denunsió, a vusté per haberla perdut y a mi per haberlu venut, sen una burra tan espessial”.

Lo Inossénsio se va quedá pensán, pensán, quina mala sort habíe tingut, aissó li habíe passat per compra una burra bendita. Entonses va mirá als animals que estáen un poc apartats dells. Y va veure que ñabíe una burra negra, mol pareguda a la seua “pardeta”, tan pareguda que li va pareisse que ere la mateissa pero de un atre coló.

Lo tratán se li va arrimá y li hu va oferí:

+ Miro es igual que la de vusté, es chermana d’ella, de la mateissa rasa y tan espessial com ella, ademés si se la emporte li faré un preau mol barat, se la veng per mil sincsentes pesetes.

Inossénsio li va mira les dens, les anques, les potes …. ¡Ahí va! Al miráli la pota dreta de daván, li va veure que teníe la mateissa tocadura en forma de cor que teníe la seua. Va cabilá y enseguida li va vindre una idea: “es la mateissa que vach comprá air, que ha fet un atre milagre, se ha transformat en sa chermana, pero es ella segur, si me la emporto, podrá tornau a fe, no caure atre camí, per més barata que me la poso, per més sertificats que trague este home.”

Li va dí al tratán que no volíe més burres ya, y aprofitán que l’home sen va aná a atendre a un atre compradó que se habíe arrimat; ell se va posa a la bora de la burra y, com lo animal ere tan llisto segur que li entendríe, per lo que li va di a la orella dreta, que la teníe eissecada:

+ “QUI NO TE CONEGUE, QUE TE COMPRO.”

Lo animal va acachá lo cap. Como si li haguere entés, com si tinguere vergoña y li va mirá en los seus ulls tristóns.

Pero ell no se va dissá ablaní, sen va aná tan campante, pero tamé en les orelles caches.

Sen va encaminá a diná atre camí a la Fonda y per la tarde, mentres fáe tems hasta que isquere lo coche de línea, va torná als tenderetes, ne ñabíe de naus, o, per la presa, nols habíe vist lo día de air. Allí estáe un que veníe ovelles y borregos, ne teníe de varies rases, churres, merines, de la “rasa”. Se va pará un rato a escoltál mentres pregonáe les virtuts de cada una.

Més aván ñabie un carro, en la caisa dividida y a cada divisió una cachillada de gorrinos, de diferéns tamaños, un home oferínlos:
“venga, a ver qui me compre un gorrino, es una “ganga”, avui los ting barats, aprofiton, a 45, 55, 65 y 75 pessetes, trion lo que vullguen, lo que més los agrado, vusté trie lo gorrinet y yo li poso lo preau; y si ne pille dos, li rebaisso un duro, venga que se me acaben.”

Va está a pun de comprán un, teníen bona pinta, pero después va pensá ¿cóm anáe a portal al coche de línea? Ya sabíe que estáen més barats que a l’Aldea, eren les ventaches de la “fira”, pero nol podíe comprá per lo viache, ya hu faríe cuan los pregonaren al seu poble y los vengueren al Sechá, encara que allí foren un duro més cars, pero, en cambi, tindríe la comodidat de que sol comprál, als sinc minuts, ya lo hauríe posat a la “caseta del gorrino” de casa.

No podíe llevás la “pardeta” del cap, dintre de poc pillaríe lo coche de línea y tornaríe a casa, seguiríe conchuntán, ya no le importabe lo que parlare lo seu cuñat, ni que sempre, mentres llauráe, posare a la seua burra per defora, pa fe més camí, al fin y al cap ella ere una burra y a son cuñat, ya lo coneissíe tot lo poble y no li faríen cas.

A seua casa ell ere lo amo dels dinés, la dona no se enteraríe de les dos mil pesetes menos y com lo asunto no lo hu habíe dit a dingú, tampoc se li podríen enriure.

Va torná al poble, la dona li va cridá: “tans viaches a Valderrobres pa no comprá res”. “Dona ña que está al día pa sabé com va lo mercat”.

Al domenche que veníe, per de matí, después de misa machó, ya que los dos anáen mudats, la dona li va dí que teníen que aná a veure lo belén que habíen fet los chiquets de la escola.

Van crusá la Plassa Nova, van arrivá a la Airasa y van entrá a la escola, lo belén, com tots los añs, estáe a la planta baissa, a la isquiarra, ere gran, habíen posat molta escorsa pa que aparentaren montañes, mol chinebre y sabina pa fe de albres, mol musgo pa fe los campos, ñabíe bestiás, pastorets, dones llaván, chen trevallán als campos, romans, israelites y lo naisimén.

Estes dos raderes coses li van portá a la memoria lo que habíe passat uns díes avans y se va arrimá a veure lo naisimén, pero sobre tot va mirá al burro, allí estáe lo animalet, chitat an tiarra a la bora del breset del sagalet. Al está chitat se li veíen mol be los chinolls de les potes de daván y ¡un atre milagre! Al dret li faltáe un poc de pintura, teníe la forma de un cor. En un primé momén se va assustá y va está a pun de manali “passallá”, pero después, miránlo de reull sen va aná cap lo carré. No podíe se, se va posá tot colorat, tot nervios, estáe ensomián. A ver si ere verdat que per una nit habíe tingut a seua casa una burreta que veníe de aquell animal.

Sa dona li va di:

+ Chaic, ¿no dises propina a la bandeja?

Ell, per de fora, va fe com si no la haguere escoltat, per dintre va pensá que prau propina, dos mil pesetes, li habíe costat aquella familia de burros.

FIN.

Nota:

Ara que se ha acabat lo cuento, tos vull esplicá algo.

Lo sertificat ere més falso que un billet de tressentes pessetes, sinó donéutos cuenta la fecha en que está fet 28/12/1888, lo día dels inosséns y ademés ya sabeu que lo Estat de Israel se va creá lo 14 de mach de 1948, ¿veeu la diferánsia? ¿la garrama? ¿la broma?

Lo tratán apenes sen va aná Inossénsio en la burra, com teníe la direcsió a on anáe a dormí lo animal, lo va seguí en un macho y cuan va pensá que lo Inossénsio, ya estaríe contán borregos, va despassá lo forrallat, va soltá a la burreta, va tancá la porta y va torná a Valderrobres, allí va tintá a la burra parda en un tinte negre y la va convertí de “Parda” en “Negra” y a esperá algún atre inossén, encara que no se dire Inossénsio.

Pa acabá, un dels chiquets de la escola que ficabe lo belén al traure lo burro, u va fe tan depresa que li va pega un golpe menut contra la taula, menos mal que no se habíe badat, como casi no se notáe, no va di res no fore cosa que li castigare lo siñó maestre y, sense que dingú se donare cuenta de la rascada, lo va posá al seu puesto.

Com es natural la imaginasió de lo tío Inossénsio es la que li va fe veure un cor a un chiñoll del burro, cuan sol ñabíe una rascadeta, mols camins les persones VEÉM LO QUE VOLEM VEURE.

¡¡¡BON NADAL A TOTS!!!

FIN.

Historieta 6

Historieta 6.

- Bona nit agüelo, cóm se note l’estiu, lo vech (veo) llustrós (de bon añ).
+ Bona nit Luiset, no sigues abatut (puñeté), que yo no me hay aprofitat de este charrades pa parlá de les teues orelles, de que tens les garres amples (separades) y de que eres un poquet moro, com herensia dels teus antepasats:

- No sa aprofitat, pero ya u ha soltat tot seguit, sol me falte que me restrego per la cara una romiguera (zarza) de L’Aldea. O que me fotegue un carchot. (Bofetá pegada en la má un poc tancada, detrás del cap, a la nuca. Es diferen de bofetada, galtá, puñetá, espentó y de posá la garreta.)

+ Dixem aisó y mincha figues, que ne ñan a eisa sistelleta de vimec que está ahí a la fresca, que ya que a tú tot lo que sigue de gañot (de gratis), t’agrade mol.
- Hala menos mal que no se anabe a fica en mi que sino, me ha dixat com un drap brut y esgarrat.  Al fin y al cap, sino me mincho yo les figues, les ficará a un cañis pa secales y posales en farina p’al inviarn, pa fe “panets” (se aubris la figa, cuan ya está seca y dintre se li pose una armela o un troset de nau y se torne a tancá la figa). Normalmen cuan fae fret y anabem a cullí les olives, pel camí mos donaben panets o trosos de orellons (orejones).
- M’agrade mes que me parlo de a ver de agon, se seguís inventan, que ving yo.
+ Be pos a la faena…..

“Añ 1035. Casi al matéis tems que el Campeador, naisie tamé lo reinat de Aragó. Al prinsipi sol ere un condat menut, pero va aná creisen, a través de casorios (casamens), alianses y guiarres. Tamé, com en la tribu Al Rufat, como en los reinats cristians y en los taifas moros, aquí va ñabe enveches (envidias) y riñes entre families.

Aprofitanse que el rey Castellá Alfonso, va piarde interés per lo terreno del actual Aragó y els seus alrededors; que El Campeado sen va aná a la part de Llevan, per seua conta, y que los almogávares se habíen mesclat mol en los cristians de aquella part y sol se dedicaen a defendre lo tros que chunie en Lérida, Tarragona y Castelló, los aragonesos van aná guañan casalisis, campamens, castells y siudats del Taifa de Saragosa, hasta que en 1118 van conquista la siudat, per mich del rey Alfons I lo batalladó.

Entonses los ARRUFAT, ara sí en dos erres, portaen a la sang lo de la lucha, lo de la construcsió y sobre tot lo encariñamen per les grans sorts (llanuras), sempre que los agüelos parlaen, als menudets, dels seus antepasats, los dieben les grans llanures de arena que van dixá al atre costat del mar, la gran esplanada que ñabie agón vivien ara, cuan van arriba a Hispania y los inmensos plans que habíen vist per lo zona de Llevan, cuan van aná per allí en lo Cid.

Lo nau rey d’Aragó, sen va doná conta de la importancia de tindre un grapat de soldats a aquell puesto, agón estaben los Arrufat y los va convertí en soldats seus, a través de les ordens militars, tan de moda a aquells tems. Per aisó algúns de estos guerrés se van desparramá per lo reinat, pa entrená als demés habitans del territorio y al matéis tems portaen los seus caballs que se habíen anat mesclan en los del terreno.
Y d’esta manera va aná pasan lo tems y los añs y van arribá al 1.238, en que Jaume I, lo conquistadó, va convertí als soldats que entrenaben los Arrufat, en una part mol importan del seu exiarsit donanli lo nom dels seus entrenados “LOS ALMOGÁVARES”.

Esta chen, cuan ya estaen preparats pa escomensá a lucha, como si foren un home sol, escomensaben a pegá en la espada plana al escudo de fusta, mes tart de fiarro, que portaben en la isquiarra, cridán, la paraula “ARAGÓ, ARAGÓ, ARAGÓ”, al matéis tems pegaen potaes an tiarra, fen un soroll (ruido) de mil demonis.

Aisó tenie un doble efiacte, tan ruido fae la impresió de que n’anaben mes chen de la que en realidad eren, atemorizan al contrari, y ademés tan soroll tapabe lo ruido dels soldats a caball que aprofitanse de que los enemics estaen ensenegats (entretenguts) en mirá tota la polseguina que faen tanta chen cridan, los donaben la volta y los atacaen per detrás.
Ere famos lo crit radé, inmediatamen avans d’atacá, de tot los Almogávares, que dirichinse a la seua espada, aunque en realidat u faen pa donas forsa a ells mateisos, y dieben: “DESPIARTA FIARRO”.
Van sé famosos a tot los puestos agón van aná, inclus fora de Hispania, a tot lo reinat d’Aragó.
En tot eise guirigay que preparaben, va ñaure exiarsits que se van rendí sol de veurols vindre.

En tota esta modernisasió, va desapareise la espada de la part alta del escudo de Arrufat, quedanse sol lo leó, record dels leons del desiart de agón venien. Fen al matéis temps una mescla en los colos de la bandera d’Aragó, per influansia que este reino va tindre pa ells.

(Bandera y escudo d’Aragó. Y escudo d’els Arrufat.)

escudo de Aragón

Primer testimonio del escudo de Aragón. Fabricio Vagad, Crónica de Aragón. Incunable impreso en Zaragoza en 1499 por Pablo Hurus.




Les olives 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html

Les olives 5

-Bueno, “Sebeta”, a ver si se dedique a la faena, que se ensenegue, se ensenegue y les segües charrades son mes llargues que un testamen.
+Mira, menut, yo vach coneisen a la chen de esta paret y sé que a alguns veins los interese les coses qu’els contem, encara que siguen “aventures del agüelo Sebeta”.
-Mos habiem quedat anán al campo, me pareis que va dí que a la Carretera. Hala, pos a la faena.
La machoria de les oliveres de aquells tems de l’Aldea, eren grans, mol grans y velles, mol velles. Algunes soques (troncs) se habien ubiart en varios brasos (piaus) y cada bras ere com un albre independien, encara que estaen tots chuns y se cullien chuns.
Pan eisos albres faen falta unes escales mol grans. Les escales normals se portaen en los animals de una finca al atra. Pero les escales grans, a camins, ñabie que portales an costes, al muscle, de un campo al atre, inclus si eren mol, mol grans, se portaen entre dos homens. Caminán, caminán y sempre se arrivabe.
Ñabíe moltes oliveres que estaben plantades a la bora de les parets dels bancals. Algunes de estes parets eren mol altes. Part de la olivera, al está a la bora de la paret, donabe al bancal de abais, entonses a la altura de la paret, ñabie que afechili la altura de la olivera que si ere vella com ham dit avans, ere molta altura. Pa eisos casos se utilisaben les escales mol, mol grans, ya que eisa part del albre se cullie desde lo bancal de bais.
Natres soliem tindre dos o tres escales a la hora de cullí.
La escala se apoyabe, según la altura de la olivera, a una rama que se aubrire en forma de lletra uve, que tingueren prau forsa los dos brasos, pa sostindrela, y lo mes alt que se puguere. Un camí apoyada y comprobat que estae segura allí dal, se apretabe be an tiarra, y ara ya se podie escomensá a cullí, sempre desde abais per amun, perque aisina se veien milló les olives a contrallum. Com ademés del bras estirat, portaes lo gancho a la ma, abarcaes un tros llarc a cada costat de la escala.
A camíns, sobre tot cuan fae sol, algún cullidó, cuan arrivabe adal de la escala, com si estiguere a una predicadora (púlpito), escomensabe a cantá, normalmen jotes y los demés li faem lo coro. Unes atres voltes, algunes de les músiques que ñabie an aquells tems (la campanera, la violetera, clavelitos, soy minero y les de la radio).
A radio Tortosa y  a radio Alcañis, al michdia faen uns programes pa dedicá cansons. Natres, un poc mes tart, cuan van tindre radio, la posaem a eisa hora y mos agradaben les peses (cansons) que dedicaben. Les de Joselito, Molina, Duo Dinámico y totes les antigües.
Soliem cullí les olives en los ganchos, que eren uns tochos de menos de un metro, en un tochet a la part de dal (que serbie pa podé penchals als escalons de les escales, si algún camí cullies en les mans), y ademes pa agarrals milló. Cada u teníe lo seu, Se habíen acostumbrat a trevallá sempre en lo matéis.
A camins, cuan ñabie bona cullida y les olives estaben a raims, tamé se cullien en les mans, com si estares muñin.
“Espolsá les rames”: aquí la paraula espolsá té un atre sentit, encara que paregut, del de maure un mantel pa que caiguen les molletes del pá. Se li diebe a la operasió que se fae al pegá en lo gancho damun de les rames, sostovan les rames,  pa que caigueren les olives; com estaben madures, eisos golpes eren prau pa feles caure. Per aisó ñabie que doná los golpes, en prau forsa pa que caigueren les olives, pero no tan com pa trencá chits y fulles. Primé se donaben dos o tres golpes pa “espolsá” les olives lo mes posible y después ya se anabe cullín una a una, les olives que habíen quedat dels espolsons.
Tamé ñabíe uns ganchos mol llarcs que servien pa repasá, si se habíe quedat alguna oliva olvidada. O tamé pa cullí desde an tiarra, cuan no ñabie un atra faena que fé y se podíe achudá als que cullien en les escales.
Les batolles eren uns tochos mol llarcs, mes que los ganchos llarcs y se empleaben pa cullí, desde an tiarra, les rames altes, encara que la seua misió prinsipal ere repasá.
Les borrases eren com a llansols de lona, tame ne ñabie fetes de sacs ubiarts y cusits. Al final de cuan lo Luiset va aná a les olives, escomensaben a empleas unes borrases mol llargues fetes de red, com les que se empleaben pa pescá.
Les borrases se estenien davall de les oliveres pa replegá les olives que faen caure los cullidós. Se procuraen ficá pa que abarcaren cuan mes terreno milló y si lo albre ere mol gran, se anaen moven a medida que se anabe cullín. Es que, a causa de lo grans que eren les oliveres, casi mai ñabie prau borrases pa doná la volta completa al albre y u faem per parts. Si fae aire als cantons de les borrases se posaen pedres o terrosos, pa que no les moguere l'aire.
Ñabie añs que habíe entrat la mosca y habíe cucat la machoria de les olives, eise añ l’oli serie pichó; a diferansia dels añs en que les olives estaben sanes y madures, eisos añs a eisa tiarra se cullie lo milló oli del mon, per lo menos aisó dieben los llibres que estudiabem cuan yo era menut.
Cuan acabem esta charrada, cada camí que tos mincheu una oliva, o unteu un tros de pa en oli, tos enrecordareu del trevall que fa falta fe hasta que eisos alimens arriven a les vostres mans.

Seguirá.........



Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN