La sort.
Agüelo Sebeta, Valjunquera, chapurriau, cachap, cachaps, Valljunquera, Pachunquera, Matarraña, chapurrejá, agüelo, sebeta, Luis Arrufat, memories, memoria, escriure en chapurriau, paraules
La sort.
Lo tío Goset.
Entrada:
Fa mols añs va ñaure un home, al que li dieben Julio Verne, que va escriure un mun de noviales, en molta imaginasió, les podeu veure a Internet.
Entre los seus llibres está “Viache a la lluna”, en que ell se adelantae mols añs a lo que fa pocs (poc; o pocs añs) van fe los americáns.
Penso que éstos van copiá la forma de aná tan llun de aquell llibre y per aisó los va isí be.
Pero cuan ell va traure eisa noviala, molta chen se li enriebe, dienli, que estae bochs, que, en lo llun que estae la lluna, cóm se inventae aquell viache.
Pos ha segut verdat.
Ha ñagut més chen que ha tingut idees que, al seu tems, pareisien estrafalaries y, pasán lo tems, han resultat verdat.
Lo momén:
Hay triat este momén pa fe esta charrada, aprofitán que es la costa de chiné. Una costa que mos la fem natres, gastanmos lo que tenim y lo que no, en minchá lo que no minchem en tot l’añ, en presumí dabán de la familia y de los que no u son y en demanals als reis magos lo que no mos fa falta pa res.
Y claro lo que quede de mes, que damún te trenta y un díes, lo condenat, ham de fe mil floritures pa acabal de pasá, demanán desde lo día diau que arribo pronte la paga.
Pos en estes idees, la charrada de avui, no pareiserá tan dura.
La persona: Lo tío Goset.
Es lo nostre Julio Verne de este treball.
Es un dels agüelos del atre costat que me solen visitá, sobre tot per de nit que es cuan ells isen a rondá y una de les parades es lo meu llit.
Este home ere mol estudiat, u había deprés en mosen José Pellicer, a la escola del Mas de Llauradó, igual que mols chovens més de estos voltáns, un bon maestre hasta que la guiarra li va tancá la escola y li va trencá la vida.
Cuan una caisa va voldre ubrí una porta a la Aldea, no va trobá persona milló que lo tío Goset. An aquell treball ell li va posá interés y cariño y va está hasta que los añs li van aconsellá que a sa casa estaría milló, perque lo que ell estáe fen u podíe fe una máquina a la que li dien “cajero”.
De eise treball li veníe lo “malnom, lo mote” de Goset, no ere com podieu pensá del fill del gos y la gosa, si no de manejá les perres: la perra gorda, lo real, lo mich duro, la peseta, etc.

Este agüelo, ya en vida, ere un enamorat del cualsevol papé que parlare dels dinés, se u llichíe tot.
Eisa costum la va mantindre, al pasá al atre costat. Allí teníe la sort de que a la Aldea del Chapurriau arriben tots los diaris del mon. Ell trie los que parlen de perres y, estiguen escrits en la llengua que estiguen, se pose les gafes “chapurrianes” y en elles veu totes les ralles com si estaren escrites en la seua llengua, lo chapurriau, per aisó se ha enterat de lo que tos vachs a contá.
La charrada:
Es que una nit, ya fa unes semanes, van vindre mols agüelos, no sé lo que selebraen, anáen de ronda. Al tío goset, no li apetíe beure y, mentres los atres seguíen anán de bodegues pa fe algunes tasetes, com encara ere pronte, ell va preferí quedás en mi, se va sentá al meu llit, se notáe que teníe ganes de charrá, algo mol importán li rondáe pel cap y va escomensá:
– “Sebeta” se arrimen tems roins pa la chen, tamé pa la nostra. Te que vore en los dinés. Ña peisos mol gorts, quels sobren los millóns y se volen fe los amos del món, goberná a la chen que, sense donás cuenta, se tornarán esclavos, ya no serán lliures, com erem cuan estaba entre vatres.
Dominen les vacunes, de cuan en cuan se inventen una pasia y se carreguen a la mitat dels vells y, pa disimulá, tamé algún chovens.
No volen paga chubilasións, volen més dines, com si nols sobraren ya.
Han desfet un mun de represes dels rius, pa fes los amos del aigua, ya u están conseguín, una cosa que es natural, que no teníe amo.
A base de doná achudes a tot lo mon, per cualquier cosa, tos han convertit en chen pobra y lo roin es que la chuventut se ha acomodat a viure aisina en pocs dinés, pero sense treballá. Tos están guañán.
Están arruinán als que treballen, hasta que se canson y se rendisquen y se convertisquen en uns pobres més.
Son los amos de tot, y a lo que no arriben ells, han posat als seus amics quels fan lo treball brut, casi tot lo importán ya es dells: la llum, lo gas, les medisines, los dinés.
Ara están crián cucs, llangostos y bichos y dintre de poc, desapareiserá la carn, la lleit, tot u farán unes máquines, mesclán los cucs, herbes del mar y polvos. De allí eisirán chulles de car, en lo matéis coló, lo matéis gust, pero no será carn. Ells serán los amos y vatres tindreu que morí a minchá alló.
En amenases, en garrames, han conseguit que ya casi no empleeu los dines, tot u pagau en la tarjeta. Hau caigut, ara tos tenen pillats saben lo que gasteu en carn, en pa, en vi, hasta en papé del váter. U saben tot de vatres. Esteu controlats y no tos doneu cuenta.
La garrama final:
Seguís lo tío “Goset”:
– Te vachs a contá lo que pasará ara, o dintre de vin añs, cuan sigue pero pronte.
Desapareiserán les perres, los billets. Tú podrás tindre les teues al banc, pero te les tindrás que gastá de esta manera.
Sol ñaurán dinés digitals, los atres haurán desaparegut del tot y a tú te dominarán aisina.
Tindrás un carnet, una tarjeta o algo paregut. Los dinés del banc seguirán sen teus, pero pa podé dispondre dells, te dirán:
¿Cuáns ne vols traure y en qué tels vols gastá?
Un ejemplo, tú dirás: nesesito sen euros, pa comprá carn. Tú no vorás los dinés, ells los “posarán” a la tarjeta y, desde eise momén eisos sen euros tú sol tels podrás gastá en carn. Nols podrás distraure pa comprat verdura. Y, com tamé tindrán controlat al tendé, ell sol te vendrá eisos sen euros, primé perque no tindrás més dinés a la tarjeta, segundo perque ya no ne tindrás de solts y tersé perque lo tendé tamé tindrá la cantidat de carn tasada y sol podrá vendre a cada u la seua. Y si un més fas curt, pos tindrás que minchá un atra cosa o pasá fam. Ni siquiera podrás tirá ma del estraperlo, perque no tindrás en qué pagau, a no sé que u fasques en treball o en atres coses més vergoñoses y, si te pillen, ya saps.
Lo matéis te farán si te vols comprá una casa, un coche, un móvil, lo que sigue. Traurás los teus dinés, los chustets y sol podrás empleals en lo que los hasques dit. Se ha acabat lo aná de tendes, prime tindrás que aná a vore lo que vols y lo que val y llugo anirás a comprá “aisó”, no podrás cambiá, haberte asegurat.
De eisa manera u controlarán tot: los dinés, los aliméns, lo treball, l’aigua, la llum, a ón vas y de a ón vens, perque sabrán los dinés que demanes y a quí los u pagues y pa qué son. La intelijansia artifisial los achudará a que lo control sigue més ample, tos tendrán lligats mol curts.
U hay llichit, no sol los “amos del mon” u farán, Europa fa tems que te a un mun de chen preparán asó, han fet uns ordenadós que saben hasta cuan respires y u tenen tot preparat, es cosa de tems lo ficau en marcha. An asó li diuen la “globalisasió total”, lo fin de la llibertat de la persona y damún serán robots (ordenadós) los que u controlarán pa que no tinguen compasió ni sentiméns.
¿No tos u creeu? ¿Ton enfoteu?
Tamé sen enfotíen de Julio Verne cuan va escriure “Viache a la lluna”.
Algún día ton enrecordareu de esta charrada. Y yo resaré pa que no sigue verdat. Pero los deus naus, no me escoltarán.
Les pataques.

Ere bona chen, generós, bondadós y amable en tot lo mon. Com ere fill sol habíe heredat de son pare tiarra de sembra, armelés, oliveres y una casa al carré del Portal. Estáe casat en una bona dona y no teníen fills. Podem di que teníe una vida desahogada.
Trevalláe la seua tiarra, pero no li fáe falta matás, li dedicáe lo tems que los campos nessessitáen. Vivíe be, dormíe be, hasta la siesta y mincháe mol be. Tot aissó se notáe al seu cos y sobre tot a la seua tripa, estómec bais diebe ell y su creíe. La verdat es que lo contorno li habíe aumentat, estáe casi redo, si caíe sen aniríe hasta lo Clot donán volteretes. Pa colmo teníe una burreta y anáe y tornáe al campo muntat en ella y aissí no perdíe ni un gram de grassa.
La dona lo va portá al dotó y éste li va recomená que teníe que fe mes ejersissi y desde entonses anáe caminán y tornáe caminán, la burreta li hu agraíe.
Com sol teníe una burra, al arrivá lo tems de llaurá, teníe que fe “conchún” en un cuñat que teníe per part de la dona.
(Trevallá en “conchún” volíe di que dos llauradós que sol teníen un animal cada u, cuan arriváe lo tems de la llauransa, un li dissáe al atre lo seu animal y lo teníe los díes que fáen falta pa fe lo trevall, después hu fáen al revés.)
Lo
Inossénsio se hu va pensá mol bé, no li agradáe llaurá a polligana (en un animal sol), no podíe seguí conchuntán, sino al remat acabaríe discutín en son cuñat, bueno son cuñat en ell y damún sabíe que la seua dona, com sempre, se posaríe de part de son chermá, per aissó eren de la matéissa familia y ell ere de la part de defora.Cuan va arrivá lo carré, que ere la carretera, estáe ple de tenderetes als dos costat, la machoría eren carros en varanes per daván y per detrás y dintre ñabíe de tot. Qué bo ere se un poble importán, allí acudíe chen de tota la redolada, no sol de Aragó, tamé de Tarragona, aquella chen an aquells añs més que parlá en catalá, parláen com ells, en Chapurriau.
La chen anáe a comprá gallines (ne ñabíe de varies clases), pollastres (algúns mol pitos y presumits), conills (sobre tot mascles), ovelles (de varies rases), borregos (pa cambiá de sang al bestiá), conills chinos (no sé pa qué los volíe la chen, si no apetíe minchássels), patos (casi sol los compráe la chen que los podíe tindre solts, perque tancats eren un asco hu embrutíen tot), pavos (en lo seu canto “chucuchuc”), hasta ñabíe un pavo real en tota la coga ubiarta, ere una maravilla, la chen se paráe a mirál, les plumes totes esteses fáen forma de ulls de mols colós; ñabíe hasta un puesto de gábies en canaris y sobre tot cardelines, com cantáen, quín goch.
Va aná a diná a la Fonda, les operassións de dinés se fáen milló en lo estómec ple.
Passechán, passechán, caminán entre brosa, palla y basura, a la bora y davall dels carros, va arrivá hasta prop del pon de fiarro, allí ñabíe un puesto de “tratáns” en mules y burros, ya ñabíe fem per an tiarra. Se va arrimá y mirán, mirán va veure una burreta que teníe bona pinta, li va aubrí la boca y li va mirá les dens, es lo que faé la chen que enteníe, pareissíe chove, li va mirá les anques, les potes, teníe una tocadura en forma de cor, al chiñoll dret, pero ere menudeta, no ere de importánsia, casi tots los animals de cárrega, teníen tocadures a un puesto o al atre.
Lo tratán que estáe parlán en un atre llauradó que estáe mirán un macho, se va fija en ell. Esta chen eren mol espabilats y un poc chitanos, bueno mol chitanos y sobre tot charlatans, mol charlatans, sils dissáes charrá al remat te embolicáen.
Lo tratán va acabá de parlá en lo llauradó, no se van posá de acuerdo en lo preau, es igual ya tornaríe, lo venedó sabíe que aquell home nessessitáe lo macho, li hu habíe dit ell matéis, ya tornaríe ell se faríe de rogá, pero al final encara que tinguere que rebaisá vin duros, se posaríen de acuerdo. Pa vendre no ñabíe que tindre presa, ñabíe que tindre passiánsia, molta passiánsia.
Ara se va arrimá al Inossénsio y va escomensá comboyánlo:
+ Bon día, bon home, li estaba mirán mentres parlaba en lo atre home y pensaba que bona vista te eise vehí, ha triat lo milló animal que ting a la venta, no ña a la reata un animal com eise, encara més yo li aseguro que no ña en tots los pobles de la redolada una burra tan llista com ésta, sol li falte parlá. Parlá no parle, pero entendre hu entén tot, en lo choveneta que es, no te cap de defiacte y es obedienta com ella sola. Li vach a demostrá com me entén.
Va soltá la burra, li va posá lo ramal al voltán del coll y la va posá al mich de la carretera, an aquells tems casi no ñabíe coches, si acás algún camionet menut, y va agarrá la suriaca a la ma y la va fe esclafí a la bora de la burra dos o tres camins (ya sabeu que la po fa obedí a la burra) y después va escomensá a doná ordens:

“Arre” y la burra va escomensá a caminá, ells anáen detrás.
“Passallá” lo animal va chirá cap a la dreta. Lo Inossénsio admirat.
“Wesque” la burra cap a la isquiarra. Inossénsio embelesat, aquell animalet se sabíe totes les ordens, obedíe a tot.
“So”, la burra parada.
“Atrás, atrás”, lo bicho reculán, reculán. Lo Inossénsio enamorat del tot, se toque en la ma la borchaca a on du los dinés y pense si ne tindrá prau, per un animal com eisse se pot pagá be, no pense ni regatechá.

Fique a la burra, en los demés animals y li diu al nostre amic:
+ Vusté li pot posá lo nom que vullgue natres li diem parda per lo coló del pial. No se cregue que los demés animals hu saben fe com ella, miro, es única, es espessial:
“Parda, atrás” tots los animals en les orelles eissecades, pero la única que recule es la burra.
+ Veu com hu enten y es obedienta, empórtossela y tindrá una joya de animal.
Ademés com vech que vusté tamé es bona persona y la cuidará be, li vach a fe un preau espessial, dónom dos mil piales y es seua.
Inossénsio, a la vista de les virtuts de la burra, hasta li va paréisse barata, estáe dispost a pagá hasta sincsentes pesetes més. Y enseguida li va doná la ma al tratán, lo trate estáe tancat, eren homens de palabra. Va traure los billets de la borchaca y li pagá.
+ Este papé no li hu podía enseñá hasta está segur que se la quedáe, es un secret guardat per mol tems, se referís als antepassats de “La Parda” y no hu pot sabé dingú que no sigue lo seu amo.
Aquell papé diebe: “Yo Ibrahim Absolom, ministre de agricultura del Gobiarn de Israel, aseguro que esta rasa de animals, ve directamen del burro de San José, lo que estáe al portal de Belén, cuan va naise Jesús. Jerusalem 28 de desembre de 1.888.”
Después de llichíl, Inossénsio se va guardá lo papé a la borchaca, orgullós de tindre una burra casi sagrada, estáe entusiasmat.
+ Esperos, al se una animal tan importán la Guardia Sivil mos obligue a portá un rechistre, pa sabé en cada momén a on está la burra bendita. Tením que umplí un papé y una cosa més, com la burra ve de allá llun es milló que los primés díes dórmigue a la llum de les estrelles, com hu fáen los seus antepassats, en ve de ficala al corral de les mules, es milló que dórmigue al ras, o sigue que si ne te un atre corral al aire llibre díssola allí al prinsipi.
- Home si, ting un corral al aire, a la bora de casa, a on están les gallines y los conills.
+ Pos díssola allí dos o tres nits, li vindrá be y ya se acostumbrará pa después posála al corral del pesebre.
+ Ara me vasque dien cóm se diu vusté, de qué poble es y a on dormirá la burra estes nits.
Inossénsio, inossén, li va doná tots los datos que li va demaná, casi sense donás cuenta en lo embelesat que estáe de la compra que acabáe de fe.
Va escomensá anán caminán y portán a la burra del ramal, pero no portáe dos kilómetros y aissó que ere planet y ya estáe cansat, entonses va pensá, “si esta burra es tan bona, igual me pot portá damún”. Se va arrimá a una paret y, encara que no no portáe albarda y anáe “en pial”, la va muntá. Mol be!, lo animal aguantáe be, hasta pareissíe que anáe més depresa que avans; claro, com ell estáe tan gort, la retrasáe, la fáe aná mes a poquetet.
Mol contén, anáe avansán en lo camí, ya estáen a la costa que puche cap a La Fresneda, cuan al cambiá una garra de postura va notá lo sertificat y va pensá, per qué no hu probo yo ara. Y hu va fe.
Anáe per la isquiarra de la carretera, fen cas a un cartel que ñabíe a la eixida de Valderrobres: “per la carretera, vasque per la isquiarra.”
Ere entre la tarde y la nit, anáe oscurín, y va escomensá:
“Passallá”, la burra cap a la dreta.
“Wesque”, cap a la isquiarra.
“Arre” y lo animal caminán més depresa.
Pos si que es llista y obedienta, hay fet bona compra, mon cuñat que se guardo lo burro a on li capie, ya no podrá parlá més mal de mi.
Y a torná a escomensá:
“Passallá” la burra cap a la dreta, pero…. De repén, sense manali cap atra orden, lo animal se entorne cap a la isquiarra y se arrime tot lo que pot a la boreta isquiarra de la carretera, casi cauen a la cuneta.
Lo Inossénsio, per un segundo, pense “si no li hay manat aissó, per qué hu fa, a ver si baissará a la cuneta y me tirará an tiarra o caurem al barranc, tindré que agarrá lo garrot com fáe lo tratán”. Y cuan ya estáe a pun de pegáli en lo ramal, veu que per la costa baise mol depresa un camión sense llums, los pase rosán. Se done cuenta de que si la burra no se haguere arrimat tan, los haguere atropellat y allí se hagueren acabat lo Inossénsio y la burra.
Cuan arribe a l’Aldea, ya es de nit tancat, tot lo mon está dormín, no se trobe a dingú per lo carré. Mentres se arrime a casa va pensán que li fará cas al tratán, les primeres nits la dissará al corral de les gallines. No li dirá res a la seua dona, demá cuan se eisecon li enseñará lo llisto que es y la bona compra que ha fet, traurá la burra al carré y li dirá les ordens pa que li obedisque y vesque lo espessial que es. Te un home que no se pot compará en son cuñat.
Als tems del Inossénsio encara no se tancáen en clau les portes, ni les de casa, ni les del corral. Va lligá lo ramal a una ferradura que teníe clavada a la paret dintre del corral, li va posá una banasta al revés y damún un cabás ple hasta lo corombull de palla y un bon grapat de sibá, sel habíe guañat. Va eissí al carré y va tancá la porta en lo forrallat. “Hasta demá, pardeta”.
Va baissá al carré y sen va aná cap lo corral, va despassá lo forrallat y ¡sorpresa! Allí sol estáe lo cabestre en lo ramal y lo cabás encara ple de palla, la burra habíe desaparegut. Del susto casi cau an tiarra, se va apoyá a la banasta y va está pensán, sense lo animal no podíe di res, tot lo mon se li enfotríe, la primera la seua dona: “Inossén, te han pres lo pial, veus com te raó la chen del poble, eres un inossén”.
Los diríe que no habíe fet trate y que habíe tornat en un home que teníe un camión y anáe a Alcañis. Y avui teníe que torná “a fira”, a ver si teníe més sort. Va amagá lo cabestre y lo ramal y va ficá la banasta y lo cabás al seu puesto
Aissí li hu va esplicá a la seua dona y a cualquier vehí que se va trová.
Mentres, anáe cabilán ¿qué ere lo que podíe haber passat?
Va desdichuná y va pillá lo coche de línea, atre camí a Valderrobres, cuan va arrivá, no se va detindre a cap de paraeta, sen va aná directamén al puesto del tratán.
Allí estáe ell, com air, se va arrimá y li va esplicá lo que li habíe passat, aquell home, com si fore una cosa normal la desaparisió de una burra, li va dí: “Me paréis raro, pero tenín en cuenta la rasa del animal, igual la nessessitáe San José pan algún belén y se la emportat; de totes maneres ¡chitón!, de asó no li digue res a dingú, no sigue cosa que se entero la Guardia Sivil y mos denunsió, a vusté per haberla perdut y a mi per haberlu venut, sen una burra tan espessial”.
Lo Inossénsio se va quedá pensán, pensán, quina mala sort habíe tingut, aissó li habíe passat per compra una burra bendita. Entonses va mirá als animals que estáen un poc apartats dells. Y va veure que ñabíe una burra negra, mol pareguda a la seua “pardeta”, tan pareguda que li va pareisse que ere la mateissa pero de un atre coló.
Lo tratán se li va arrimá y li hu va oferí:
+ Miro es igual que la de vusté, es chermana d’ella, de la mateissa rasa y tan espessial com ella, ademés si se la emporte li faré un preau mol barat, se la veng per mil sincsentes pesetes.
Inossénsio li va mira les dens, les anques, les potes …. ¡Ahí va! Al miráli la pota dreta de daván, li va veure que teníe la mateissa tocadura en forma de cor que teníe la seua. Va cabilá y enseguida li va vindre una idea: “es la mateissa que vach comprá air, que ha fet un atre milagre, se ha transformat en sa chermana, pero es ella segur, si me la emporto, podrá tornau a fe, no caure atre camí, per més barata que me la poso, per més sertificats que trague este home.”
+ “QUI NO TE CONEGUE, QUE TE COMPRO.”
Lo animal va acachá lo cap. Como si li haguere entés, com si tinguere vergoña y li va mirá en los seus ulls tristóns.
Pero ell no se va dissá ablaní, sen va aná tan campante, pero tamé en les orelles caches.
Sen va encaminá a diná atre camí a la Fonda y per la tarde, mentres fáe tems hasta que isquere lo coche de línea, va torná als tenderetes, ne ñabíe de naus, o, per la presa, nols habíe vist lo día de air. Allí estáe un que veníe ovelles y borregos, ne teníe de varies rases, churres, merines, de la “rasa”. Se va pará un rato a escoltál mentres pregonáe les virtuts de cada una.
Més aván ñabie un carro, en la caisa dividida y a cada divisió una cachillada de gorrinos, de diferéns tamaños, un home oferínlos:
“venga, a ver qui me compre un gorrino, es una “ganga”, avui los ting barats, aprofiton, a 45, 55, 65 y 75 pessetes, trion lo que vullguen, lo que més los agrado, vusté trie lo gorrinet y yo li poso lo preau; y si ne pille dos, li rebaisso un duro, venga que se me acaben.”
Va está a pun de comprán un, teníen bona pinta, pero después va pensá ¿cóm anáe a portal al coche de línea? Ya sabíe que estáen més barats que a l’Aldea, eren les ventaches de la “fira”, pero nol podíe comprá per lo viache, ya hu faríe cuan los pregonaren al seu poble y los vengueren al Sechá, encara que allí foren un duro més cars, pero, en cambi, tindríe la comodidat de que sol comprál, als sinc minuts, ya lo hauríe posat a la “caseta del gorrino” de casa.
No podíe llevás la “pardeta” del cap, dintre de poc pillaríe lo coche de línea y tornaríe a casa, seguiríe conchuntán, ya no le importabe lo que parlare lo seu cuñat, ni que sempre, mentres llauráe, posare a la seua burra per defora, pa fe més camí, al fin y al cap ella ere una burra y a son cuñat, ya lo coneissíe tot lo poble y no li faríen cas.
A seua casa ell ere lo amo dels dinés, la dona no se enteraríe de les dos mil pesetes menos y com lo asunto no lo hu habíe dit a dingú, tampoc se li podríen enriure.
Va torná al poble, la dona li va cridá: “tans viaches a Valderrobres pa no comprá res”. “Dona ña que está al día pa sabé com va lo mercat”.
Al domenche que veníe, per de matí, después de misa machó, ya que los dos anáen mudats, la dona li va dí que teníen que aná a veure lo belén que habíen fet los chiquets de la escola.
Van crusá la Plassa Nova, van arrivá a la Airasa y van entrá a la escola, lo belén, com tots los añs, estáe a la planta baissa, a la isquiarra, ere gran, habíen posat molta escorsa pa que aparentaren montañes, mol chinebre y sabina pa fe de albres, mol musgo pa fe los campos, ñabíe bestiás, pastorets, dones llaván, chen trevallán als campos, romans, israelites y lo naisimén.
Estes dos raderes coses li van portá a la memoria lo que habíe passat uns díes avans y se va arrimá a veure lo naisimén, pero sobre tot va mirá al burro, allí estáe lo animalet, chitat an tiarra a la bora del breset del sagalet. Al está chitat se li veíen mol be los chinolls de les potes de daván y ¡un atre milagre! Al dret li faltáe un poc de pintura, teníe la forma de un cor. En un primé momén se va assustá y va está a pun de manali “passallá”, pero después, miránlo de reull sen va aná cap lo carré. No podíe se, se va posá tot colorat, tot nervios, estáe ensomián. A ver si ere verdat que per una nit habíe tingut a seua casa una burreta que veníe de aquell animal.
Sa dona li va di:
+ Chaic, ¿no dises propina a la bandeja?
Ell, per de fora, va fe com si no la haguere escoltat, per dintre va pensá que prau propina, dos mil pesetes, li habíe costat aquella familia de burros.
FIN.
Nota:
Ara que se ha acabat lo cuento, tos vull esplicá algo.
Lo sertificat ere més falso que un billet de tressentes pessetes, sinó donéutos cuenta la fecha en que está fet 28/12/1888, lo día dels inossens y ademés ya sabeu que lo Estat de Israel se va creá lo 14 de mach de 1948, ¿veeu la diferánsia? ¿la garrama? ¿la broma?
Lo tratán apenes sen va aná Inossénsio en la burra, com teníe la direcsió a on anáe a dormí lo animal, lo va seguí en un macho y cuan va pensá que lo Inossénsio, ya estaríe contán borregos, va despassá lo forrallat, va soltá a la burreta, va tancá la porta y va torná a Valderrobres, allí va tintá a la burra parda en un tinte negre y la va convertí de “Parda” en “Negra” y a esperá algún atre inossén, encara que no se dire Inossénsio.
Pa acabá, un dels chiquets de la escola que ficabe lo belén al traure lo burro, u va fe tan depresa que li va pega un golpe menut contra la taula, menos mal que no se habíe badat, como casi no se notáe, no va di res no fore cosa que li castigare lo siñó maestre y, sense que dingú se donare cuenta de la rascada, lo va posá al seu puesto.
Com es natural la imaginasió de lo tío Inossénsio es la que li va fe veure un cor a un chiñoll del burro, cuan sol ñabíe una rascadeta, mols camins les persones VEÉM LO QUE VOLEM VEURE.
¡¡¡BON NADAL A TOTS!!!
FIN.

![]() |
| Lo siñó Burns |