Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Aldea ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

Qué tens Chapurriau?

Qué tens Chapurriau?

Eres mol importán, pero, al matéis tems, eres mol sensill, te presentes com un poc de tinta, a la manera de ralles, adornán una fulla de papé blanc.

Eises ralles de tinta tenen més forsa que una maroma per més forta y gorda que sigue.

Tamé te presentes com un bufet de aire eisín per una boca, fen un soroll suave, un sentimén fet palaura, y aisó arribe al cap de la chen y los alegre la vida o tamé los fa plorá pels recuerdos que li acompañen.

Un home me contabe l’atre día:

– A medida que me anaba arrimán a l’Aldea, anaba més a poquet en lo coche, sense tancá los ulls, me imaginaba, veía a los dos anchelets de Daball del tellat, caminán arrastrats, amaganse detrás dels coscolls, pa podé entrá al poble, pa podé torná a casa.

Me va doldre no tindre tems pa podé seguils, aná en ells y viure eisa aventura de guiarra, pero tamé de amor y sensibilidad.

Tornaré y me sentaré a les bancades de la plaza, en lo llibre a la ma, veen pasá als condenats dels dos costas, patín pero tamé veen la forsa de la boda de José y María. Seré un dells, un més de la chen del poble de aquell tems.

Les lletres me achudarán, yo seré Miguel, yo seré lo retó chove y yo seré Jesús. Y cuan arribo la palaura FIN, tornaré tranquil y felis a la meua vila, perque tot aisó u hauré llichit u hauré sentit y u haure viscut en la meua llengua. Una cosa que no se ha vist mai a este terreno.

Una dona me va di:

– Vach comprá lo llibre com casi tots. Al poc un cuquet va escomensá a rondá pel meu cap, tenía ganes de arribá a casa. Cuan va se hora, no me vach entretindre ni en sená, habíen picat algo al salón. Me vach cambiá y me vach sentá, sense ensendre la tele, no me interesae, vach ubrí lo llibre y vach escomensá a llichí, me vach ensenegá, ralles y més ralles. Sense donamen cuenta la chica se había arrimat y me va di:

– ¿Qué te pase mare? estás plorán.

– ¿Yo? ¡Qué va!

Pero teníe raó, tenía los ulls bañats.

– ¿Tan interesán es? A ver disom sentá a la seua bora, ¿Aón va llichín?

Li vach enseña la ralla que estaba mirán….

Al rato los cuatre ulls estáen bañats.

Es que som unes plorones. Y tamé que torná a viure uns tems olvidats, poden tindre eise efiacte.

Mentres lo picoteo, vach vore un home sentat, llichín per mitat del llibre. Vach voldre feli una broma:

– ¿Ya vas per ahí? Sí que llichises depresa.

Se va enriure y me va contestá:

– ¡Que va! Tenía curiosidat, no me apetíe minchá res y hay ubiart lo llibre per la mitat, hay escomensat a llichí y me ha interesat, ara estic enganchat a ver cóm acabe.

Ñabíe un atre home que mentres se arrimáe la hora de la reunió, lo ambién de Chapurriau que se respirae, li va calá per dintre, va pillá lo móvil y sen va aná, ell sol.

– ¿Aón vas?

– A doná una volta.

– Mira que ya es tart.

– Torno enseguida.

Y va se verdat, als vin minuts, ya tornáe, contén.

– ¿Cóm ha anat?

– Volia vore tres o cuatre puestos: lo portal, la iglesia, lo sechá, lo conejar y algún atre puesto més. No me hay pogut entretindre, hay fet fotos y a casa chalaré miranles y enrecordanme de cuan era menut y caminaba per eisos puestos.

Aquella trovada ademés de llibres y picoteo va repartí ilusió. De aquell salón, sense que dingú diguere res, van eisí persones en ganes de parlá la seua llengua, de deféndrela, de apoyala y algú hasta de cantala y escriurela.

Es la forsa en la que está tornán, está creisén una llengua machacada, insultada, despresiada, apartada, negada y maldita.

Pero un grapat de chen se va dona cuenta de que daball de la siandra aón la van cremá, van quedá unes brases, unes brases que van replegá, les van guardá, bufán en la “mancha” y si fae falta hasta en la boca, pa que no se apagaren. Y poc a poc la flama va tornán, ya tenim foc atre camí, ya tenim al Chapurriau, poc, pero tenim mol tems per daván, y la seua caló mos done forses pa torná a parlal, ara en veu alta, sense avergoñimos y a escríurel, tots tenim moltes coses pa contá en eisa tinta al papé.

Grassies Amics per lo vostre treball, grassies chen que hau despertat y aneu fen piña en ells.

Lo agüelo Sebeta, histories desde lo Matarraña


Una sala milagrosa.

Una sala milagrosa.

Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.

Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.

Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.

Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?

Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.

Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.

(L' Avangeli de li quatre semencz)

Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.

Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.

Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.

Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.

Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.

Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.

Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...

Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Tot un éxit. Valjunquera. 6 de Abril del 2024.

 Tot un éxit.

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito.
Nuestra intención era que se convirtiese en una auténtica fiesta de la cultura en nuestra lengua madre, lo Chapurriàu.

https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/?hoisted_section_header_type=recently_seen&multi_permalinks=3768648666729456

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito

Y claramente se ha conseguido, con aforo completo, ha sido la más participativa de nuestras fiestas de aniversario. Emocionante es ver como la gente de una manera espontánea pedían participar de la fiesta.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella, lo Chapurriàu ha lucido orgulloso en Valjunquera, con la lucidez y el orgullo que le habéis dado vosotros, nuestra gente.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella,

Gente que alto y claro han reivindicado que lo Chapurriàu es aragonés. Que lo Chapurriàu es claramente una lengua propia de Aragón.

Hoy se ha demostrado este hecho en Valjunquera, aquí se ha escuchado continuamente el sonido propio de la “ch”.
Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE.

Una prueba irrefutable de que lo que se habla en la zona oriental de Aragón no es catalán sino aragonés.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

SEGUIMOS EN CHAPURRIÀU.

Primé va se Valderrobres, después ValdeltormoFondespala, y avuy Valchunquera. Ya son cuatre los pobles aon ham estat, y aon ham omplit, y aon podem dî tamé que ham triunfat.

Avuy ham tingut la tremenda sort de presentâ un llibre escrit en Chapurriàu, y editat per natros.

Avuy ham tingut la enorme sort de podê tindre entre natros al seu autó, Luis Arrufat.

Avuy, igual com sempre Luis ha estat genial, próxim, ha contestat a tot alló que se li ha preguntat.

Avuy ham tingut molta partisipassió espontánea de molta gen.
Ham tingut la sort de coneixe al “Maño” Anglés, un home naixcut a Fornols que porte 50 añs vivin a Tarragona, y que desde fa un añ y mich escriu tot orgullós en Chapurriàu. Ham tingut tamé la sort de coneixe a Agustín vingut desde Fabara, mos ha portat aires joteros desde lo baix Matarraña. Pa natros tota una indissió de ánimo y de motivassió. 

Avuy s’han ajuntat a Valchunquera gen arrivada desde los pobles del Mezquin, gen de la comarca del Matarraña, gen vinguda desde lo baix Matarraña, y gen de la Litera a la provinsia de Huesca, casi res.
Ham tingut tamé diversos alcaldes y concejals de diferens pobles.
Tots, tots ham format part d’una gran familia, la de la gen orgullosa de la seua terra.

La Llitera no e Cataluña

Avuy ham conseguit tot lo que voliem, ham conseguit una vegada mes, y sobradamen, demostrâ que som una realidad, que existim, que no se mos pot negâ com se mos ha negat duran estos radés añs. Lo anterior gobern D’Aragó no se va volé enterâ may que estaem aquí, que som un colectiu que existix, may may mos van volé escoltâ, potsé a expenses de la CHA. Afortunadamen lo actual gobern D’Aragó sí que mos està escoltan, bufen nous aires pera lo Chapurriàu, uns aires plens d’esperansa.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Avuy un importan grupo de aragonesos s’han unit a Valchunquera, arrivats desde diferens puns D’Aragó pa demanâ respecte. Un respecte pera la seua identidad, un reconeiximen pera la seua llengua aragonesa que aquí li diem Chapurriàu. A Aragó se parlen dos llengües, lo castellá, y lo aragonés, y a dins de la llengüa aragonesa está lo Chapurriàu.
Tot lo demés son, han segut, y serán, inventos que no reflejen la realidad lingüística, histórica, cultural, y sossial D’Aragó.

Pera acabâ tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

Pera acabâ tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

AMICS DE VERDAD.

Ahí a Valchunquera vam està los Amics del Chapurriàu selebràn lo sexto aniversari.
Yo estaba allí, y mols dels que me lligireu tamé, y uns atres que no vau podé està fisicamen, u sabem perque aixina mos u hau dit, tamé vau està emossionalmen en natros, en lo Chapurriàu.
Después de sis añs seguim mes vius que may, aquells que fa sis añs van uni les seues mans, la majoria sense coneixes, avuy s’han convertit en amics de verdad. La nostra llengua, lo nostre amor per lo Chapurriàu no sol mos va uni, tamé ha conseguit un autentic milagre. Que tota eixa gen que cada un te la seua ideología política, que cada un enten la vida a la seua manera, que son gen de tots los pobles y tots sabem de les rivalidats historiques entre eixos pobles. A pessà de tot seguim juns per lo Chapurriàu, a pessà de tot seguim units pa defensâ la nostra identidad, y sobre tot a pessà de tot avuy mos ham fet mol bons amics, un grupo de varios mils d’amics que s’han plantat y que han dit prou. Que no som inferiós a dingú, ni tampoc volem sê cap clon, ni cap imitassió de dingú. Y sobre tot que volem sê reconeguts tal y com som per lo gobern de la nostra terra. En la nostra llengua aragonesa lo Chapurriàu, en la nostra identidad, en la nostra historia, y en la nostra cultura. No volem renunsiâ a res. Natros som aixi, y aixi mos sentim. A qui li paregue be, perfecte. A qui no pos que mos respeto, al igual que natres respetem a tot lo mon. Lo gobern D’Aragó u te mol fassil, tan sol li fa falta una miqueteta de bona voluntad y de empatía pa donamos mes pronte que tart eixe reconeiximen institussional que com aragonesos singulars que som mos mereixem.
Si u fan no sol hauran fet justissia histórica, si no que ademés s’hauran convertit en amics de verdad del nostre colectiu.

Amor als sesanta

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra. Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Los rosés vells tamé fan flos. Amor als sesanta. // Juan Carlos Abella li escriu:
“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Una aldea, Luiset, y lo ágüelo sebeta
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

¿Terraplaniste?

Ña chen que, desde llugo no es amiga nostra, que cuan mos volen insultá per la nostra manera de pensá, mos diuen aisó: terraplaniste.

Ya sabem que li diuen aisina a qui pensé que la tiarra en ve de se redona, es plana. O sigue una persona que está anticuada, que li falte sabé, que se ha quedat parada en lo tems.

Estos mesos atrás hay parlat de les escuses que mos posen pa dimos que lo aragonés es catalá, per aisó hay parlat dels notaris, de la “repoblasió” de Pallars, etc.

Avui li toque a lo de la tiarra.

A casi totes les discusións sobre la llengua, apareisen dos parts, no sempre sanseres: los estudiosos y los seus seguidós y los parláns.

Los estudiosos deuríen estudiá la llengua, cóm ha crescut o ha desaparegut, cóm evolusione, etc. Pero, sense clavás en camisa de onse vares, en coses que lo normal es que nasquen de la chen que la parle.

Y yo me conformaría y li diría: tú estúdiala y yo la parlaré.

Ña molta chen que manten esta opinió: “la llengua la fa, qui la parle”.

Los estudiosos podrían di a qué li diuen coiné (la que parle la chen, la vulgar, la normal, la que charre lo poble) y estándar (la del gobiarn, la ofisial, la que se emplee per los estudiats, la que escriuen, casi sempre sense faltes, los funsionaris). Los dotós son los que resiapten los medicaméns, pero son los malals los que reacsionen o no a les pastilles.

Hay vist que tot lo mon demane que cada llengua tingue la seua gramática y lo seu dicsionari.

Cuan u fan es perque lo poble parle una llengua pero en moltes modalidats y se empeñen en que se fasque un modelo y tot lo mon lo seguisque.

Penso en Cataluña, cuan Pompeyo, entonses allí se charraen un mun de modalidats, hasta lo pun de que un de Gerona, casi no se enteníe en un del Delta.

La nostra parla del delta del Ebre

Va despresiá lo coiné, va volé llevá totes les modalidats, y fé, una utopía, un estándar, avui, en lo poc tems que ha pasat, ya ña un mun de chen que está buscán los arrails de la seua llengua de abáns. Pocs ña que escribisquen lo estándar, la verdat es que yo nols enteng. Pasats uns añs més, tornarem a les modalidats de cada puesto, perque hasta lo estándar se haura envenenat.

A Aragó, algú va voldre fé lo matéis, paréis que li ha eisit lo tiro per la culata, pese a que va treballá mol y se van gastá dinés. La chen del carré ha tornat al coiné. A les modalidats.

A España desde la gramática de Nebrija, de fa tans añs, pese a tindre lo Castellá com a estándar, la chen del carré, los que parlen, parlán han tornat a les modalidats, pero un asturiá, parlán en la seua se entén en un andalús que u fa en la dell, y los dos parlen en castellá.

Natres, en les nostres modalidats del aragonés, fem lo matéis, pero parlán y escribín, mos entenem, ya sigue un de Ansó, en un de l’Aldea.

No se donen cuenta que la llengua no es aigua que se pugue tancá en una botella, nesesite está lliure y mesclás.

Los catalanistes mos volíen clavá dins del seu estándar, natres volem se lliures, beure l’aigua de la nostra tiarra, que es nostra, ha nascut aquí y natres mos la bebem.

Mai se conseguirá que la llengua sigue pura, que no se mesclo, no se poden ficá fronteres a cada poble.

Un coche es nau mol poc tems, hasta que se estrene.

Per més estándar que poson, pasán lo tems, qué son a la vida sen o dosens añs, tornará a ñaure modalidats.

Eise es lo meu pensamén, si per aisó soc terraplaniste, pues bueno, insultaume, dienme aisó, pero vatres feutosu mirá y a mi diseume CHARRÁ la meua modalidat de la llengua aragonesa.

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset.

Lo tío Goset, gosset


Entrada:

Fa mols añs va ñaure un home, al que li dieben Julio Verne, que va escriure un mun de noviales, en molta imaginasió, les podeu veure a Internet.

Entre los seus llibres está “Viache a la lluna”, en que ell se adelantae mols añs a lo que fa pocs (poc; o pocs añs) van fe los americáns.
Penso que éstos van copiá la forma de aná tan llun de aquell llibre y per aisó los va isí be.

Pero cuan ell va traure eisa noviala, molta chen se li enriebe, dienli, que estae bochs, que, en lo llun que estae la lluna, cóm se inventae aquell viache.

Pos ha segut verdat.

Ha ñagut més chen que ha tingut idees que, al seu tems, pareisien estrafalaries y, pasán lo tems, han resultat verdat.

Lo momén:

Hay triat este momén pa fe esta charrada, aprofitán que es la costa de chiné. Una costa que mos la fem natres, gastanmos lo que tenim y lo que no, en minchá lo que no minchem en tot l’añ, en presumí dabán de la familia y de los que no u son y en demanals als reis magos lo que no mos fa falta pa res.

Y claro lo que quede de mes, que damún te trenta y un díes, lo condenat, ham de fe mil floritures pa acabal de pasá, demanán desde lo día diau que arribo pronte la paga.

Pos en estes idees, la charrada de avui, no pareiserá tan dura.

La persona: Lo tío Goset.

Es lo nostre Julio Verne de este treball.

Es un dels agüelos del atre costat que me solen visitá, sobre tot per de nit que es cuan ells isen a rondá y una de les parades es lo meu llit.

Este home ere mol estudiat, u había deprés en mosen José Pellicer, a la escola del Mas de Llauradó, igual que mols chovens més de estos voltáns, un bon maestre hasta que la guiarra li va tancá la escola y li va trencá la vida.

José Pellicer, Mas del llauradó

Cuan una caisa va voldre ubrí una porta a la Aldea, no va trobá persona milló que lo tío Goset. An aquell treball ell li va posá interés y cariño y va está hasta que los añs li van aconsellá que a sa casa estaría milló, perque lo que ell estáe fen u podíe fe una máquina a la que li dien “cajero”.

De eise treball li veníe lo “malnom, lo mote” de Goset, no ere com podieu pensá del fill del gos y la gosa, si no de manejá les perres: la perra gorda, lo real, lo mich duro, la peseta, etc.

mich duro, medio duro, Franco, caudillo

Este agüelo, ya en vida, ere un enamorat del cualsevol papé que parlare dels dinés, se u llichíe tot.

Eisa costum la va mantindre, al pasá al atre costat. Allí teníe la sort de que a la Aldea del Chapurriau arriben tots los diaris del mon. Ell trie los que parlen de perres y, estiguen escrits en la llengua que estiguen, se pose les gafes “chapurrianes” y en elles veu totes les ralles com si estaren escrites en la seua llengua, lo chapurriau, per aisó se ha enterat de lo que tos vachs a contá.

La charrada:

Es que una nit, ya fa unes semanes, van vindre mols agüelos, no sé lo que selebraen, anáen de ronda. Al tío goset, no li apetíe beure y, mentres los atres seguíen anán de bodegues pa fe algunes tasetes, com encara ere pronte, ell va preferí quedás en mi, se va sentá al meu llit, se notáe que teníe ganes de charrá, algo mol importán li rondáe pel cap y va escomensá:

– “Sebeta” se arrimen tems roins pa la chen, tamé pa la nostra. Te que vore en los dinés. Ña peisos mol gorts, quels sobren los millóns y se volen fe los amos del món, goberná a la chen que, sense donás cuenta, se tornarán esclavos, ya no serán lliures, com erem cuan estaba entre vatres.

Dominen les vacunes, de cuan en cuan se inventen una pasia y se carreguen a la mitat dels vells y, pa disimulá, tamé algún chovens.
No volen paga chubilasións, volen més dines, com si nols sobraren ya.

Han desfet un mun de represes dels rius, pa fes los amos del aigua, ya u están conseguín, una cosa que es natural, que no teníe amo.

A base de doná achudes a tot lo mon, per cualquier cosa, tos han convertit en chen pobra y lo roin es que la chuventut se ha acomodat a viure aisina en pocs dinés, pero sense treballá. Tos están guañán.

Están arruinán als que treballen, hasta que se canson y se rendisquen y se convertisquen en uns pobres més.

Son los amos de tot, y a lo que no arriben ells, han posat als seus amics quels fan lo treball brut, casi tot lo importán ya es dells: la llum, lo gas, les medisines, los dinés.

Ara están crián cucs, llangostos y bichos y dintre de poc, desapareiserá la carn, la lleit, tot u farán unes máquines, mesclán los cucs, herbes del mar y polvos. De allí eisirán chulles de car, en lo matéis coló, lo matéis gust, pero no será carn. Ells serán los amos y vatres tindreu que morí a minchá alló.

En amenases, en garrames, han conseguit que ya casi no empleeu los dines, tot u pagau en la tarjeta. Hau caigut, ara tos tenen pillats saben lo que gasteu en carn, en pa, en vi, hasta en papé del váter. U saben tot de vatres. Esteu controlats y no tos doneu cuenta.

La garrama final:

Seguís lo tío “Goset”:

– Te vachs a contá lo que pasará ara, o dintre de vin añs, cuan sigue pero pronte.

Desapareiserán les perres, los billets. Tú podrás tindre les teues al banc, pero te les tindrás que gastá de esta manera.

Sol ñaurán dinés digitals, los atres haurán desaparegut del tot y a tú te dominarán aisina.

Tindrás un carnet, una tarjeta o algo paregut. Los dinés del banc seguirán sen teus, pero pa podé dispondre dells, te dirán:
¿Cuáns ne vols traure y en qué tels vols gastá?

Un ejemplo, tú dirás: nesesito sen euros, pa comprá carn. Tú no vorás los dinés, ells los “posarán” a la tarjeta y, desde eise momén eisos sen euros tú sol tels podrás gastá en carn. Nols podrás distraure pa comprat verdura. Y, com tamé tindrán controlat al tendé, ell sol te vendrá eisos sen euros, primé perque no tindrás més dinés a la tarjeta, segundo perque ya no ne tindrás de solts y tersé perque lo tendé tamé tindrá la cantidat de carn tasada y sol podrá vendre a cada u la seua. Y si un més fas curt, pos tindrás que minchá un atra cosa o pasá fam. Ni siquiera podrás tirá ma del estraperlo, perque no tindrás en qué pagau, a no sé que u fasques en treball o en atres coses més vergoñoses y, si te pillen, ya saps.

Lo matéis te farán si te vols comprá una casa, un coche, un móvil, lo que sigue. Traurás los teus dinés, los chustets y sol podrás empleals en lo que los hasques dit. Se ha acabat lo aná de tendes, prime tindrás que aná a vore lo que vols y lo que val y llugo anirás a comprá “aisó”, no podrás cambiá, haberte asegurat.

De eisa manera u controlarán tot: los dinés, los aliméns, lo treball, l’aigua, la llum, a ón vas y de a ón vens, perque sabrán los dinés que demanes y a quí los u pagues y pa qué son. La intelijansia artifisial los achudará a que lo control sigue més ample, tos tendrán lligats mol curts.

U hay llichit, no sol los “amos del mon” u farán, Europa fa tems que te a un mun de chen preparán asó, han fet uns ordenadós que saben hasta cuan respires y u tenen tot preparat, es cosa de tems lo ficau en marcha. An asó li diuen la “globalisasió total”, lo fin de la llibertat de la persona y damún serán robots (ordenadós) los que u controlarán pa que no tinguen compasió ni sentiméns.

¿No tos u creeu? ¿Ton enfoteu?

Tamé sen enfotíen de Julio Verne cuan va escriure “Viache a la lluna”.

Algún día ton enrecordareu de esta charrada. Y yo resaré pa que no sigue verdat. Pero los deus naus, no me escoltarán.

Daball del tellat.

Daball del tellat. Disponible a Amazon.

Daball del tellat.


El autor ubica las historias de sus libros en la comarca del Matarraña (provincia Teruel), en un escenario que trasciende durante la guerra civil española y el sufrimiento de la posguerra. Narra las vicisitudes de los vecinos de un pueblo ficticio llamado Aldea, donde suele situar casi todos sus relatos; en los que refleja la personalidad y las costumbres de sus habitantes.

Resumen del testimonio de un lector:

«Me fas reviure les meues vivensies i de ma Familia, que vam viure al Poble i treballabem al monte com la familia y gent del teu cuento, ademes ma Mare fae tame igual que la Maria. Tame mos pasae com al cuento, que entonses encara no ñavie aigua corrent, ni alcantarillat i com los del cuento l’aigua la teniem en una tenalla gran, al costat del foc, que teniem que ana omplin cada día en galletas i cantes»

Traducción:

«Me has hecho revivir mis vivencias y las de mi familia cuando estábamos en el pueblo y trabajábamos el campo, como la familia y la gente de tu narración. Mi madre hacía como María. También nos pasaba como en la novela, entonces aún no había agua corriente ni alcantarillado; el agua la teníamos en una tinaja grande al lado del fuego. La teníamos que llenar cada día con pozales y cántaros»

Estem tardán o ya es masa tart.

Estem tardán o ya es masa tart.

Coneisco a una chica que es de un poble veí de la comarca de la Tiarra Alta, allí no fá mols añs parlaen igual com natres, milló, com si foren de Valderrobres. Com si foren chermáns nostres.
Pero van escomensá com aquí u están fen, enseñán catalá a les escoles. Ella a casa parlae de una manera, a la escola de l’atra.
Pero los llibres, la tv, la radio, los amics, en los que chugae al riu y al carré, ya empleaben lo catalá de la escola.
Los pares, encara faen aná lo seu chapurriau, se resistíen, ere la seua llengua, pero los llibres, los resibos, los pregóns, la tv, la radio tot los arribae en catalá. Y sobre tot los seus fills veníen de la escola en un atra llengua y eisa ere la culta, la que se depreníe a la escola, la que se parlae a la capital y damún de tot la que ya parlaen los seus fills. Y pa que los menuts no la parlaren mal y los renegaren a la escola, tamé los pares van escomensá a empleala y poc a poc li va guañá lo terreno a l’atra.
Avui la chica ronde los coranta añs, ha perdut lo “chapurriau seu” ya sol parle en catalá, ya no s’enrecorde del atre. Com es lo que va dependre a la escola, eise pan ella es lo bo, la seua llengua.
Cuan yo li parlo en lo meu chapurriau, encara li torne al cap, lo seu, pero ya es un recuerdo antic, vell, ya no té sentit. Li sone, pero la seua llengua es la catalana que va dependre a la escola, la que li va enseñá la siñoreta.
Ham perdut una chica, ham perdut a la seua colla, a les colles que van detrás; an aquell poble ya casi dingú s’enrecorde del seu parlá, de aquell parlá de fá añs, sol algún vell y eise pronte se morirá. Ham perdut un poble, una atre més. Se ha mort una llengua.
Y natres estem escomensán, ya fá uns añs caminán per lo matéis camí, tenim lo virus dintre, a la escola, y contra este virus ya no ña vacuna, perque ni los nostres “dotos” lo volen curá.
Estos díes, tan fondos, en que me tornen a la memoria aquells atres en que, sen menut, corría per los carrés de l’Aldea en un cabaset a la ma, replegán lo “alirando” a casa de los tíos, aquí una barreta de guirlache, aquí unes naus, unes armeles (sí, no tos enrigau, es que no ñabíe res més pa regalá).
Ensonmiaba que dintre de una semana, lo día del reis, tornaría a fé lo matéis camí, replegán una llibreta, un llapis, una goma, una peseta, un sacapuntes y al balcó de casa una caiseta de pintures Alpino de sis pintures.
No ñabíe res més, pero pa Luiset eren un reis rics, mol rics, perque hasta ara habíe portat un troset de llapis que ya no li valíe a sun chermá y com ell teníe los ditets més menudets, encara lo fae aná.
Pos, mirán cap atrás, com Luiset, me trobo al agüelo “Sebeta”, que es ara, y lo crío li diu al vell:
- Te queises de aquella chica que ha cambiat lo chapurriau per lo catalá ¿Y tú qué has fet? En tot lo que presumises, resulte que tú lo has cambiat per lo castellá ¿Quí té més culpa?
Y me miro y li ting que di que te raó. U sentisco. Me vull defendre y li voldría di que dintre del meu cor encara está lo meu parlá, lo meu chapurriau. Que estic luchán per ell, que vull espentá pa que no se piárdegue, pa que ñague més Luisets y més “Sebetes”, pero eisos que tinguen la sort de viure a l’Aldea y allí parlon la seua llengua, la meua llengua.
Que, per lo menos, al añ que ve, se seguisque parlán y aisí, poc a poc, un añ detrás de un atre, nol dison mori. Que seguisque viu.
Pero lo tems ve ple de nugols, la boira no eiseque; a este pas tardarem en torná a veure lo sol y entonses casi segú que será masa tart, perque estem tardán y lo sol que ve ya té un atre coló.
Vull quirdá, vull demaná que ña que eisí totchs al carré en les noves pintures Alpino y ham de seguí pintán lo nostre sol, la nostra llengua, en aquells colós que ha tinguts sempre, en les palabres de sempre, les de tota la vida, que no mo les cambio, que no TO LES CAMBION, per les de un atre sol, per les de un atre coló.
Feume cas, es la meua llengua y es que, avui, encara es la VOSTRA LLENGUA.