Mostrando las entradas para la consulta Reis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Reis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua, agüelo sebeta, cova


Com sempre, avans de escomensá a fé una charrada nova, vull aclarí algunes coses. Asó no té que veure en política y si algú creu que ña algo, está equivocat o a segut sense volé. Més, tot lo que vach a posá aquí; tot, u repetisco; es una opinió meua, sense cap de fundamén historic; sol es una manera de entretindre lo tems dels veins un día mes y sobretot pa fe un trevall més, en chapurriau, que es lo fundamén de esta paret. Cualsevol me podrá corregí o interpretá lo que vach a escriure de un atra manera; entonses será la seua opinió; pero la meua es la que poso a continuasió. Tamé pot pasá que algú asque pensat o asque escrit algo paregut an aisó, li puc asegurá que yo no hay llechit res que se paregue, pero que podem coinsidí; que asó no es una tesis doctoral, sol es una opinió particulá, que la conto a un grapat de amics, que pasaen per esta paret.
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un  terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.

FIN.

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN

La sort.

La sort.

El Gordo cae en Beceite, 88008

PRIMERA OPORTUNIDAT
Día sinc de chiné de 1973, vespra del día de reis, en que se sol fé lo sorteo de la loteria del Niño.
Teruel, capital. Plasa del Torico, Cafetería Dorado, part de dal, discoteca Java, la única que está ubiarta.
Siat de la tarde. A la Sala, tres parelles, una ballán, l’atra fen com que ballen y la tersera, sentada, se mauen pero no ballen.
A la entrada dos chovens. Un es lo que pose los discos, l’atre es un polisía mol chove. Teruel es una siudat mol tranquila. Ell va allí, perque li agrade la música y pa que no entron chen que no tingue la edat, ña que guardá les apariensies.
Pasen lo tems charrán de moltes coses. Avui u fan de la lotería del atre día.
Lo dels discos diu:
– Porto pocs números, pero ne voldría tindre un que sigue més menut de diau mil, ting un capricho y me falte eise número.
La administrasió de Lotería del Tozal, (tosal, tos sone en chapurriau) número u de Teruel, está a sincuanta metros. Lo polisía se oferís.
– Si vols vach a ver si encara ne quede, me coste poc.
– Home, si no te importe, es que me ronde al cap que caurá a Teruel.
Lo poli s’envá. Arribe a la Administrasió. Está la dueña, lo conéis.
– Buenas tardes. Ya queden pocs billets. Qué vol.
– Vull dos billets de un número que sigue més menut de diau mil.
La dona mire lo escaparate allí ña dos números que son més menuts de diau mil. De un ne queden dos billets y del atre tres.
Pille lo de tres, pa tallán dos.
Pero lo compradó tamé había vist los dos números e (inosén), pa no fela treballa, li diu:
– Donom eisos dos, que están sols, aisí no té que partils.
La dona, deu sabrá per qué, insistís:
- Que a mi me es igual tallán un.
– No, NO, ara que lo hay triat, donom eisos dos.
Y aisí se va acabá la venta.
Torne a la discoteca, li done lo billet al amic, lo cobre y seguisen charrán. Se acabe la sesió y cada musol al seu niu.
Teruel, capital, día sis de chiné Comisaría de Polisía, tretse hores. Luiset está treballán. Arribe un compáñ, tot entusiasmat:
– Que ha tocat la Lotería a Teruel, ara están parlán per la radio.
Fiquen la radio:
– Les hablamos desde la Administración número uno, estamos con la propietaria. ¿Podría contarnos alguna anécdota de este sorteo?
Conteste la meua amiga:
– Pues si. Ayer a última hora vino un cliente a comprar dos décimos de un número que fuera menor de diez mil, yo le ofrecí el que ha salido premiado, pero él se empeñó en llevarse el de al lado.
Qué vista ting. Y aisó que lo amic, me había avisat: Ting un presentimén: Caurá a Teruel y VA CAURE.
SEGUNDA OPORTUNIDAT
Cuan sol ñabíe lotería los disaptes, dos amics del Matarraña van tindre esta aventura.
Eren amics de sempre. Un va tindre la sort de trobá treball al poble y podés quedá a viure allí. L’atre se va tindre que buscá la vida y la va trobá a Saragosa.
Se veíen de cuan en cuan, un camí al mes. Com al poble no ñabíe loteria se van posá de acuerdo. Lo de la capital compraríe un desim totes les semanes y lo chugaríen entre los dos.
Los dos eren mol mirats, lo del poble sempre estáe adelantán les perres y lo de la capital, cada camí que tornáe al poble, duye los billets de totes les semanes pa demostrá que los habíe comprat.
Lo domenche que veníe lo de la siudat, portáe los desims de totes les semanes y lo diari pa podé mirá la llista.
Se chuntáen al café a fe lo vermut. Sempre a la mateisa taula. Cuan arribae lo lotero lo llauradó ya estáe sentat. Lo que veníe li disáe los desims chugats a cada sorteo y lo diari y s’enanae a demaná lo café, mentres latre miráe sils había tocat.
Una volta, había arribat lo de la capital, había disat los papes a la taula pa que los mirare l’atre y estáe demanán café. Cuan lo seu amic que había vingut corrén se li abrasae y sol fae que cridá: “Mos ha tocat”, “Mos ha tocat lo primé premio”, ….
Tota la chen del bar los miráe en envecheta.
Lo de la siudat més calmat, li va di:
– ¿Estás segú? anem a mirau atre cami.
L’atre no cabíe dintre de la roba, a una ma lo desim, al atra la llista dels premios.
Se van sentá: Van mirá lo numero y la llista. ¡Allí estáe! Lo numero del billet ere lo matéis que lo del primé premio.
Lo de la siudat no se u podíe creure, si haguere caigut, hagueren dit algo per la barriada y dingú había dit res.
Va torná a mirá lo número, la llista. Ere lo matéis número. Pero ñabíe algo que no cuadrae, lo dibujo del billet no ere lo de la llista.
Aquell billet ere de la semana de abáns. Se habíen adelantat una semana. Lo habíen chugat la semana de abáns y habíe tocat ésta. ¡Qué mala sort! Per siat díes.
TERSERA OPORTUNIDAT
Cuan yo treballaba, estaba a la Jefatura. Teniem ofisines per les barriades. Cuan arribáe lo sorteo de Nadal, ere l’únic que chugaem, mos cambiaem desims y si tocae a cualquier puesto, pos mos tocáe a tots.
Me vach chubilá. Al atre añ, ya no estaba a la empresa, pos eise añ va tocá un cuarto premio a una de les ofisines. Un milló de pesetas a cada billet. Me vach chubilá un añ masa pronte.
Per Nadal, ñabie la costum de cambiá billets en algúns amics, en pocs, perque si no, no te dones cuenta y te s’envá un dineral.
Pel meu treball, me duya mol be en lo chofer que replegae los morts. Sempre cambiabem un desim y ell aprofitáe:
– Al poble de la dona compren lotería en recárrec pa achudá a pagá les festes ¿No men compraríes un?
– Sí, home.
Y aisí tots los añs, pero va arriba un que no me va di res y me va estrañá.
– ¿Qué no han fet lotería al poble de la teua dona?
– Si, pero l’añ pasat nels va sobrá molta y entonses enguañ ne han fet poca y se ha acabat enseguida. Si vols ten sedisco un duro de la meua.
– No home, no te vas a quedá sense res, tú.
U hau asertat, los va tocá un cuarto premio. Un atre milló que va volá.
CUARTA OPORTUNIDAT
Ya u diuen, no ña tres sense CUATRE.
Este añ que estem, pal sorteo del Niño. La vespra, 5 de chiné, les siat de la tarde. Anaem la dona y yo fen les raderes compres pal atre día. Veníen tots a diná a casa.
Vam aná a la carnisería. La carn este añ estáe cara. Vach pagá en dinés. Me van sobrá dos billets: un de vin y un de diau.
Portaem dies parlán en la dona que, com es un sorteo que te tres terminasións, pos una de les que mos faltáe ere lo cuatre. Yo ne volía comprá un que acabare en cuatre. La meua dona que no, que es un número mol feo, que no is mai y ademés aquí a la administrasió del barrio no toque mai.
Yo, per dintre de mi, anaba rosegán en lo cuatre. Portaba la tarjeta del bus en pocs viaches, la tenía que recarregá y llugo trauría dinés, pos no me agrade aná en la cartera despullá. Vam pasá per un quiosco y vachs entrá a carregá la tarjeta. U tenía pensat, diau pa la tarjeta y en lo billet de vin aniré a la administrasió, que está a vin metros, y pillaré un desim en cuatre.
Pero, sense donamen cuenta, al treballadó li vachs doná la tarjeta del bus y lo billet de vin. Ya no podía comprá lo desim. Encara u vachs casi intentá, vachs traure dines del banc y cuan li anaba a di a la dona que men anaba a la lotería, me va di que se sentíe mal, que la acompañara a casa.
Y ya se me va olvidá la lotería y lo CUATRE.
Al atre día va sé lo sorteo, lo gort va acabá en cuatre. Dingú va di que haguere tocat a Saragosa.
Vachs eisí a comprá pa y al pasá per la administrasió de loteria un mun de televisións y micrófonos.
Conesco al amo, se me va arrimá:
– Que hemos vendido doce millones del gordo. Nos lo mandaron a última hora, porque nos quedamos sin la terminación en cuatro y los dos últimos días estábamos vendiendo el gordo en cuatro sin saberlo. Hasta hemos devuelto seis que nos sobraron anoche.
Les poques voltes que chugo a la lotería, cuan milló u paso son los díes de abáns. Ensomnio que me toque. No dic res a dingú. Mos chuntem la familia a diná y al postre los dono la sorpresa y mos repartim les perres.
No u vachs sabé fe, la diosa fortuna va fe lo imposible pa que me tocare y hasta la familia estáe reunida a casa, pa la hora del postre.
No teníe que sé.
Te consoles, no te quede més reméi. A alguna chen la loteria ha segut la seua desgrasia. Tamé han ñagut que la han sabut aprofitá.
Penses y penses y dius:
– Estic aquí, dispués de la tamboriná. La familia va tirán. La salut, a uns atres los va pichó.
Entonses me vachs creisen y me dic la sort, la sort sou vatres los meus amics y lo GORT es que ting la meua llengua LO CHAPURRIAU.
NOTA: A la nostra manera de parlá, ña un atra cosa a la que tamé se li diu SORT: es un bancal gran, una parada, aisó es un atra SORT. Camino hacia la fon del pas, los estiradós y la sort

Mos vau fé masa blans.

Mos vau fé masa blans.
(Estos díes mos arriben mols treballs, algúns mol bons, un dells es “Mos vau fe masa blans” de Victoria Trigo Bello. Hay intentat, com tans camíns, traduil y adaptal a la nostra manera de sé y de parlá.)
Mos vau voldre tan, que mos vau fé blans; tos vau quedá pa vatres los tragos agres, lo roin, lo pichó; les maletes de cartó, les miches soles de les sabates.
Vau patí les guiarres y lo que va vindre dispués, fam, miseria, les pulses y los polls, los sabañóns, la po al preguntá quí quirdáe a la porta.
Les cases plenes de fotos grises y tristes, sempre vestits de negre perque sempre ñabíe que du dol per algú que habíe mort; sempre en lo cap bais, mirán cap an tiarra; les mans y lo cor chelats.
Vau puchá a trens, vau fé kilómetros y kilómetros en vagóns de tersera, dels que se eisíe negre no sol la roba sino tamé l’ánima; bremes llun de casa, fábriques mol grans en les que pasat lo tems te díen que ya no cabíes.
Tronáes y tronáes sense pará, encara que no foren de aigua; inviarns que, pel fret que duyes dins, duráen tot l’añ, encara que per defora fare caló.
Tot ere poc pa podé viure y voldre doná la entrada de un piso, pa podé regalamos un bres en un colchó de llana, una cullera y un tenedó en les lletres dels nostres noms, un pupitre aón podé sentamos a la escola; uns patíns, un bras de chitano pals sans; un juguete o dos pals reis o sino un llapis y una goma que tamé tos costáen dinés; uns díes a la playa.
Vau fé tot aisó pa que natres puguerem tindre una boseta de pipes, unes botes d’aigua, la dedicatoria de una cansó a la radio; Mos vau voldre com sol vatres sabieu voldre; mos vau umplí les borchaques en monedes de a duro.
Tos vau matá pa podé eseñamos la palabra “estrená” lo domenche de Rams, pa les bodes, les comunións; hasta mos vau comprá la mochila pals campaméns y tos vau empeña pa apuntamos a les escoles de refors.
Vau enterrá als vostres morts en paláes de plos, en palabres de silensio; pero a natres mos hu vau posá fasilet, fentos un resibo de enterramén, pa que no mos tinguerem que tacá en la tiarra que tos taparíe.
Mos vau umplí la tasa de la lleit en colacao, de llimonada pa brená; natres escolanets de coc y toma de chocolate; mai van sabé lo que ere repartis una untada de au frechit, que tos va tocá a vatres pa sená.
Ni siquiera mos vam enterá que uns añs abáns, la chen eisíe de casa pa aná a treballá, en un bocadillo de pa sec y una rodalla de mortadela, embolicat en un tros de periódic vell, que tornáe a casa pa embolicá lo del atre día.
Rendits com estáeu, al torná a casa, estudiáeu en cursos de nit pa persones grans, pa dependre a escriure y llichí, lo que no habieu pogut dependre de menuts.
Vam eisí malcriats, natres calsetíns naus, vatres cusits y recusits y los abrigos donánlos la volta per veure si aisí pareisíen naus, de un atre coló y duráen un atre añ més.
Vam eisí blans pa la vida dura, la experiansia de viure la depreníem veen sintes al cine que, al ravés que a la vida, sempre acabáen be.
Mos vau fé creure que eisecás y buscá algo, sol ere eisí al carré, según qué díes, portán una pancarta.
Pensáem que la bona vida que vatres mos habieu donat ere una cosa pa tota la vida, que no se podíe piarde mai.
Mos vau fé creure que sempre mincharíem verdures fresques, que les pasáes ya to les habieu minchat vatres.
Confiats per lo que habíem tingut natres, mos vam creure que los nostres fills tindríen tot dominat, la vida feta, maneján una rateta de plástic; sempre puchán y puchán pa tindre encara més fasilidats de les que habíem tingut natres, pa tindre mes comodidats y servisis y ademés per dabán de tot lo mon.
Y abáns que res, mos vau voldre tan, que mos vau fé blans, la forsa dels cartapacios de plástic no mos servís pa enfrentamos a lo dur de la vida, nesesitém la vostra forsa, la vostra achuda, lo que fáeu vatres cuan la vida se torsíe simplemén dieu mala sort, ñá que sé solidaris, ya cambiará lo tems, entre tots eisirém.
Pero a natres rics en estudis y carreres la vida mos se fá gran, masa responsabilidat; per aisó mos coste tan entendre la nova vida de tot lo mon en tot lo mon, aón no val lo nostre egoisme de mirá cada u per lo seu y sol lo seu y, si se pot, aprofitánte del veí més infelís.
Allí aón estigau, pares y agüelos, si mos podeu mirá un poc, tos asustarán de les nostres presóns, fetes en acuerdos desde sillóns de cuero y drets; tos enfadareu perque som tan blans y perque ham perdut tots los drets y desde los fosás o aón estigueu vatres, que mos hau vullgut tan, tos entornaréu a les vostres foses contens de que ya no som natres qui tos ham de cuidá; tos enfotreu de lo desgrasiats que som en tots los adelantos que ñán, en los móvils, de, en tot lo que sabém, lo que mos falte per dependre; ¡¡¡INOSÉNS!!!.
Mos vau fé masa blans.

FIN.