Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.

En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

historieta 1

L’agüelo “Sebeta” está sentat al carré, es estíu, son les deu (diau, Enrique) de la nit.
 Se li arrime Luiset.
-Bona nit, “Sebeta”. Qué fá?.
+Bona nit, Luiset, Aquí estic, prenen la fresca, qu’es barat. Traute una cadira y sentat un ratet.
Luiset s’en va a casa, y de la entrá (patio) trau una cadira encordada y se sente a la bora d’el agüelo.
-Cóm anat lo dia??
+Avui me l’ai tirat a la bartola; lo trevall d’estos dies atrás, parlan de la guerra (guiarra), me va dixá mol nafrat (ferit, machacat) per dintre.
-Li enteng yayo, pero es que vusté no se podie guardá eises coses dintre tan tems.
+Per un camí tens rao, menut. La verdat es que tenía un boñ (disgust) mol gran al meu cap y, encara que no te u cregues, hay descansat.
-Ya l’u dieba yo y ademés, al mateix temps que vusté ha descansat, parin eisa charrada, a natres m’os ha servit de llisó. Segur que tots los que l’han llechit u tindrán en conta.
+Ha fet caló avui, menos mal que ara s’ha eisecat un poc d’aire y ha refrescat un poquetet, si no aixo no se podría aguantá.
-Y parlan de les coses que té al seu cap, me podríe dí d’agón vé lo nostre appellit.
+Mira, sagal, a esta paret tenim alguns historiados mol serios, com Pedro, Enrique y demés, y  ells te poden parlá de la historia del nostre terme. L’agüelo “Sebeta” lo que pot fe es contat una historieta o cuento, una mescla, com sempre, de lo que ha escoltat als atres agüelos, de lo que ha llechit, mol poquet per degrasia, y de lo que se invente, mol, tamé per desgrasia.
-No se preocupo agüelo a mi me encanten les seues charrades y asó no es pa escriue un llibre, sol es una manera de entretindre lo tems y prende un poquet mes la serena (fresquet de la nit).
+Pren, mentres m’escoltes, minxat (minchat) unes prunes que les hay cullit avui al Mas d’en Puchal. Encara que estes negres, no han eixit tan dolsetes com les grogues menudetes, perque les verdes (viardes) encara están un poquet aspres (ácidas), los falten uns dies p’acaba de guaña dolsó (dulzura).
-Están bones, ademés a estes hores, apetisen. Se note que les ha tingut refrescanse a una galleta (caldera) en aigua fresca.
+Ñabie un camí (erase una vez), je je je, tots los cuentos escomense igual……
-Segur que se u está inventan.
+Com sempre, Luiset, com sempre.
“Mes o menos serie l’añ 800 ó aixina. A la costa marina de mes abais  de España han arribat cuatre barcos, grans, tots carregats hasta d’al.
Los primes en baixa son uns vin soldats, en capes y gorros moros, mol morenos. S’escanpen, tots ordenats, daban de les embarcasions, ocupan tot lo terreno.
Miren cap la terra (tiarra), per si vé algún enemic, aunque saben que están en Al Andalus, agon manen chen de la seua rasa, en ca que no sigue de la seua tribu.
No tenen po, ademés se saben defendre, tota la vida l’han pasat fen la guiarra al seu territori.
Venen de la Berberia, al atre costat del mar.
Lo primé que descarreguen es un mun de caballs, que van baisan de cada barco, apenes van arriban a la arena los soldats los van muntan y se van adentran mes a la arena. Cuan acaben ya fan un rogle, prau (bastan) gran.
Uns atres homens van baisan tamé dels barcos y en cuan tenen les peses de lona y los tochos llarcs, escomensen a muntá les tendes a la bora de les palmeres de la playa.
Se note que pensen pasá un tems allí.
Los barcos, cuan acaben de descarrega, s’entornen al atre costat del mar y allí los espere un atre campamen. Van fen viaches, duran los dos mesos siguiens. Cuan acaben de portá tota la gen y totes les coses que tenien a Berberia, lo jefe fa que entron los cuatre barcos a dins del mar y cuan veu que ña prau fondo, mane que se foradon y los dixe esfonrá, ya no surarán mes, després en una barca menuda tornen a la playa, agon los espere tota la tribu, miran, en pena, com despareixen los barcos.
Lo jefe, un home de uns coranta añs, los mire  y després se gire miran al mar, cap l’atre costat del mar, sap que al chafá los barcos ya no se pot entorná atrás, per aixo los ha esfonrat pa no torná mai mes al atra bora del mar.
Es un home alt, vestit de moro, moreno, al seu cap destaque una cosa: te les orelles grans, pegaes al cap, pero grans, Le diuen Yusuf Al Rufat, que presisamen vol di: Yusuf “El orellut”.
La seua mirada indique desisió, sap que ha fet, lo que tenie que fe, miran lo milló pa la seua gen, pero los seus ulls mos diuen que seguis encariñat de tot lo que ha dixat. Un nugol menudet se veu mol al fondo d’ell, pero aixo ya es historia pasada que algún día mos tindrá que contá.”

La sega

L'agüelo "Sebeta" sen anae de vacasións, pero com ha ñagut chen que li ha demanat algo mes, vach a intentá tancá un atra charrada que fa un tems habia dit que la faria.
Se trate de la sega.
Tot lo que coste discurrí y escriure estes coses, me u compenseu vatres en les vostres paraules. Grasies a tots. Les aventures del agüelo “Sebeta”:

La sega 1.

- Bona nit agüelo, ara cap’agon fotem lo cam.
+ Home me pareis que tenim una deuda en los que mos seguisen. Los vam dí que parlariem de la sega. U podriem fe ara. -Bueno, si vusté s’enrecorde prau, venga valen.
+ Com sempre que escomensem una charrada ña que demaná achuda als amics que poden tindre mes coneisimén de asó, pa que afechisquen lo que s’els ocurrisque, o llevon lo que natres posem mal, en la milló voluntat del mon.
M’os au escoltat verdat Jesús, Pedro y demés chen. Aquí ningú vol enseñá res, tot lo contrari tots volem dependre y entre tots u farem.
- Ya se está embolicán com sempre. Escomenso ya!

“En aquells tems denit se dormie poc, perque se eisie a prende la fresca al carré, se faen corros (rogles) dels veins, cada u se traie la seua cadira, allí se parlabe de cóm anaen les coses, la cullida, lo tems que farie al atre dia (Rubio: ¿no te diu res lo teu chinoll?, No, pero han dit a la radio que un día de estos ñaurá troná. Pero, home, tu creus en aisó, sol u fan pa ocupa lo tems, pero de orache no tenen ni idea, t’os prenen lo pial, als que los escolteu.) A camins tamé se parlabe de algú del poble, pos lo fulano ha reñit en la novia, pos a mengana diuen que li ronde lo perengano). Y aisi se pasabe lo rato. Cuan ere lo san de algú, se traien pastes (uns nuguets?) y alguna botella de vi dols. Ñabie dies que tenien convidats ruins, sels diebe coins (mosquits) que, según dieben los mes vells, sol picaben als que tenien la sang dolsa. Lo pichó de estos bichos ere cuan los senties chillá a la boreta de la orella, si te picaen no u notabes hasta lo dia de demá cuan escomensabes a rascat y te faes un rogle roch. No ere raro que a la bora de les bombilles de la llum del carré se vere algún dragó. Ere una distracsió veure com se anaen arrimán, poteta a poteta, a les polilles, mariposetes y coins que acudíen a la llum. Los veíns mes matinadós a les onse y micha o les dotse ya se retiraben, los demés com a mol una hora mes tart. Sobre les cuatre o les cuatre y micha ya ñabie moimen p’el carré. Tot lo mon per amún. Qui se considere mol home pa chitás tart, tamé u te que sé pa eisecás pronte. Lo que se volie ere que cuan eisire lo sol, está ya al campo, preparats pa escomensá a segá, si la mies estabe bona, ñabie que aprofitá lo tems, no vinguere una troná y apedregare lo que tans esforsos habie costat que cresquere. No sé perqué ere, pero en aquells tems no mos posaem cap de potingue p’al sol. Y aunque sempre ñabie algún atrevit que se llevabe la camisa y anabe despullat la part de dal, lo picó de la sibada, les mosques, los tabáns y a camins les avespes, enseguida li convensíen que ere milló tapás. Los homens portaen uns sombreros com los dels vaqueros del oeste y les dones com los mexicans pero en la part que tapae lo cap, mes baisa. Casi tots portaen un cordell pa lligasel debais del coll, pa que si fae aire no s’el endure. Algunes dones se posaben un mocadó al cap, en ves del sombrero.”

- Sol fa que entretindrem que si los nuguets, los coins, los dragons, los sombreros, ……

Tot aisó la chen que mos llechís, se u sap de carretilla. Que tots som de poble.


Tú disam a mí que yo ya sé lo que fach. Que lo “Sebeta” sempre te raó, o casi sempre.



Ñague pau 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/nague-pau-2.html

Ñague pau 2

-Que natres tenim moltes formes de parlá, pos tamé lo castellá  ne té, no es lo matéis sentí parlá a un de Valladolid, que a un andalús. Igual lo catalá, encara que diuen que se han posat de acuerdo, pero varíe de uns terrenos als atres, lo barseloní, lo de Lérida, lo de Gerona, lo occidental,….
+Tamé diuen que no ña milló (pichó diría yo) cuña que la de la mateisa soca.
Pos a natres paréis que mos ha tocat lo gort, son pocs los que se esvarren, pero cuánta guiarra donen.
No poden pensá, que casi mil persones a esta paret, mes totes les que están detrás de eisses mil, son moltes persones, pa está totes equivocades. No podríen tindre un poquet de comprensió.
-De totes formes, “Sebeta”, me hay donat cuenta de que som natres mateissos los que los fem importáns. En no fels cas, prau. Y sino están conténs aquí, pos camí y manta, adeu, bon viache. Si cambieu, la porta de esta casa sempre estará ubiarta pa la chen de la familia que vullgue está en natres.
+Estem convensuts de que tenim un poc de raó, bueno tota la raó, en que no volem que al nostre parlá, li diguen catalá, que tampoc volem los seus maestres, que no mos agrade lo seu sistema de comportamén, sobre tot lo dels radés tems, que no mos sentím identificats en ells. Veíns, be; familia, per ara, mira, pos NO.
-Que no mos importe, al revés ara ya mos agrade, que li diguen chapurriau, que volem seguí parlanlo aisí, cada u a la segua manera, com li han enseñat a casa. Que mos agradaríe que mos dissaren en pau, descansaríen ells y natres. Y que tamé voldríem que los nostres que luchen contra la nostra opinió, tornaren a casa y mos intentaren entendre y que un día, enrecordanse del seus machós, mos apoyaren en lo matéis empeño que ara mos ataquen.
-Mentres tan, amics y veíns del agüelo “Sebeta”, dissau de discutí en ells, no los feu mes cas, apliqueutos a eissamplí lo nostre parlá en totes les paraules que poc a poc van eissín a la paret y sobre tot ESCRIBIU, si no tos atreviu a feu aquí, u podeu fe a vostra casa, no es difíssil, sol cal escomensá y, en lo tems, fareu callá al pesat de “Sebeta” y la costum mos donará una forma, unes regles pa feu, cada un en la seua especialidad, pero tots mes o menos igual. Aisó es gramática, no?. Lo que volen eisos pesats y que a natres, de momén, no mos fa cap de falta.
+Qué li hauré fet yo a este sagal que sempre se está ficán en mi, algún día se emportará algún carchot, ña que respeta lo pial blanc.
Com hay dit uns atres camíns, ña voltes que, en un prinsipi, cuan me parlen en catalá, no los enteng, per lo menos no mes del que los pot entendre un castellá, perque tots, ells, los castelláns y natres, tenim algunes arrails comúns, per mich del llatí.
-Los digue tamé que ne som mols, que algú mes sen anirá, pero tamé uns atres ne vindrán y que tots chuns farem forsa pa que eise parlá nostre, no se acabo, que no mos se mincho lo catalá, que seguisque vivín, encara que sol sigue als nostres pobles y en la poca chen que vasque quedan. Será lo que los dissem als nostres fills.
+Y a tots los que se esbarren díen que es catalá, que tinguen la valentía de dissamos está, de no molestá mes, de no empreñá mes, ÑAGUE PAU.

Seguirá.

galimaties

Ña camins que no saps per qué, pero te venen al cap idees rares y tú penses y penses, mentres te rustises al sol, y vas fen una letania inconfesable. ¿Es una tontería? ¿es un galimaties? Y al remat, lo sol te acabe de atontí y dius ¿per qué no? y vas y u escrius y la tontería te arrive tan adintre que lo atrevimén no te freno y lo coneisimén deu de está tamé de vacasions o sucarrat de la caló y vas y u PUBLIQUES.

¿Ton enrecordeu cuan, per mich de preguntes ñabíe que adiviná un personaje que te habíes inventat?

Les aventures del agüelo “Sebeta”: SOC. (Un galimaties).

Soc.
¡¡¡¡¡
Un ser.
Respiro.
Un ser viu.
Ting fills que mamen.
Pot se un mamífero.
Discurrisco.
Serás Home-Dona.
Me afaito tots los díes.
Sense duda: un home.
Rasa blanca.
Europeo-Americá.
Més amún de África.
Segur que Europeo.
De España.
Español. (esta ere fasileta)
Maño.
De Aragó. (Quina sort)
Soc de la bora de un riu que nais al Parrisal.
Matarrañenc. (Més sort encara)
De un poble que te dos noms y un es inventat: l’Aldea.
Vallchunquerá. (Seguim)
Parlo lo Chapurriau.
Una persona culta. (Te ha tocat lo premio gort)
Puc minchá tots los díes.
Casi eres ric. (perque no tots u poden fe)
Ting mols amics.
Una persona felis. (Qué bona chen done eisa tiarra)
Y pareis que me volen.
Una persona en sort. (No sé si te u mereises)
Ting mols añs.
Una persona vella. (Mira aisó sí que es verdat)
Encara estic viu.
Una persona viva. (Se note, en les coses rares que fas)
Escric a una paret.
Aprendís de escritó. (Pero no bo)
Vic com si fora dos persones.
Eres doble. (Ya escomensem)
Un gran y l’atre menut.
Un puer-mayor. (Ara en llatí, pa complicau més)
Ting un mote.
¿No será “Sebeta”? (No ñabíe un mote milló?)
Soc yo.
Claro, No podíe sé de un atra manera)

FIN.

Nota: Segur que se tos ocurrisen un mun més de palabres y contestasions sobre lo yayo, tos atreviu a aná posanles y cuan acaveu les afechirem a estes y farem un atra letanía. ¡Ánimo!.

¿Tos ha agradat lo choc? O ¿ha segut un galimaties?
Pos ya teniu una charrada més, veeu com tamé ne sé fe de ruines.

galimaties, agüelo sebeta, Luis Arrufat, Valjunquera, Teruel, Aragó

Trovada y 5 , Historietes 2


Trovada y 5 , Historietes 2

Y p’acaba un poc de mistiari. Tots los pobles, de cualquier puesto, tenen historietes rares, misterioses. Mols camins no se sap si son historietes, coinsidansies, milacres, misteris o invensió de algun vei, que es massa cuentiste com l’agüelo “Sebeta”.  Pos a l’Aldea tamé; n’hay triat tres, segur que ne ñá mes.

Avans de escomensá lo “Sebeta” vol demaná disculpes, per si les coses que va a contá, no van passá aisina, o no van pasá, o se u ha inventat ell.

PRIMERA:

Está la leyenda de la Marededeu, a la que mols veins de l’Aldea li tenen una fe mol gran. Según han vingut contan les persones machós; que, al matéis tems, los u habien contat los seus antepasats; y apareis a les cansonetes que se canten cuan se li fa la novena; o sigue la historia del poble; un home de Bot (Tarragona), va pasá per la ermita, que está separada del poble, un sincsens metros; y va furta la imagen y se la va endú a la seua casa.
Al poc de tindre la Marededeu, a la casa se van escomensá a fica malals tots los de la familia. No ñabie dotó, ni medicina qu’els curare; cada camí se posaen pichó, mes mals. Al remat, lo qui la habie furtat; mich arrepentit y mich en po de que se moriren tots los de la familia; va ana al retó del poble y se va confesá dien lo que habíe fet. Lo mosen enseguida li va dí la penitansia: tenie que torná la Marededeu al matéis puesto de agon la habie furtat.
Com no li quedae atre remei; aisí u va fé. Los veins de l’Aldea que, al notá la desaparisió de la seua Virgen, li habíen estat resán y fenli novenes, pa que tornare; al veurela atre camí al pilá, van pensá que habie pasat un milacre, van tindre molta alifara y van fé una gran festa.
La leyenda no u diu, pero ñaurá que pensá que la familia del lladre se posarie bé, pa que acabo bé la historieta.
Mes tart, la van torná a furtá y va apareise a Torresilla, al trovala posada a un pilá que allí li dieben de la Piedad, se li va quedá eise nom Virgen de la Piedad.
Tamé se comente que cuan la guiarra, un home pa que no la chafaren, la va pillá y la va enterrá, al corral de les mules, davall del fem, y cuan va acabá la guiarra, la va torná al seu puesto.
La chen li te molta devosió y pa demanalí coses, li resen dienli “danos consuelo en la vida, oh, Virgen de la Piedad.” Tos la poso, per si algún nesesite achuda; may se pot sabé, cuán fará falta o quí te pot curá.
SEGUNDA:
Al escomensá la guiarra del 36; com a mols pobles, ya u hay contat a unes atres charrades; a l’Aldea, va ñaure una part del poble que, defenen les seues idees, van tirá per un costat; una atra part, tamé defenen les seues idees, van tirá per l’atre; y uns atres, que no van tirá per cap costat, encara que tenien les seues idees,  van tindre que patí per part de uns y dels atres.
Tal com u hay contat ya; al prinsipí los que van escomensá manán, lo prime que van fé, va se entrá a la iglesia y fe maleses, dintre y de fora; van cremá sans y santes, los vestits del retó y van tirá, chafanles les estatues de pedra que ñabíe a la fachada; a les que no podien arrencá los tallaven los brasos, lo cap, lo que podien.
Presidin eisa fachada, al mich, estabe San Miquial, patro del poble, en lo bras dret eisecat, portan la espada en la que pareisie luchá en lo demoni que tenie davall.
Com estae ben agarrat, va ñaure dos homes que van puchá, y, mentres un aguantae la estatua, latre li va partí lo bras dret.
Pos be, mes tart, al que habie sostés la imagen si li va umplí la cara de nafres; y al atre, al que va partí lo bras; mentres la guiarra, quina casualidad, va piarde lo bras dret, p’el matéis puesto que ell habíe partit lo de la estatua. Segur que va sé una coinsidansia; va ñaure mols que, a la guiarra, van piarde brasos y garres; uns atres van piarde la vida y no habien fet cap de malesa; pero ahí quede la historieta …..
TERSERA:
A mitat del sigle pasat, un home de l’Aldea, estae llauran, y llaurabe fondo, apretan per abais; de momen se li enganche la rella; y pareis que espente algo; que mau algo; pare al animal; llimpie lo tros y li apareis com una tapa de pedra fina, la lleve y oh! Sorpresa. Allí dabais ñabie com un trull de tiarra en forma de tenalla. Y aquí es cuan escomense lo mistiari, l’agüelo com ere tan menut, sol s’enrecorde de aisó, de que van dí que ere d’els tems d’els moros y que ya sen habien trovat mes pel poble. No m’enrecordo de quí la va trova; y may me van dí si va trová algo dintre.
Lo “Sebeta”, lo crio, cuan estae sol, ensomiabe que ne trovae una y que dintre ñabie un tesoro y en eisos dines, llevabe a sa mare de serví, y la teníen sempre a casa en ells. Sol ere que ensomiabe. Non va trova may cap de trull de tiarra en forma de tenalla.
Y se va acabá la trovada; a tots los va agradá tan que van quedá p’al añ que ve, atre camí.
A totes les persones del Consell, grasies per la vostra memoria, pero sobre tot, grasies per la vostra HISTORIA, que, ara ya es la NOSTRA historia. Grasies y seguiu están ahí mols añs. T’os nesesitem, ara més que may.
FIN.
Nota: Después de haber acabat la charrada m’arrivat la historia de la Marededeu y tos la fico tal y com m’arrivat:
“Nª Sª de la Piedad.
En el lugar de Valjunquera.
En el camino real de Valjunquera, Aldea de la Ciudad de Alcañiz  y a distancia de quatrocientos passos de aquel Pueblo, venera la devoción Christiana  la S. Imagen de N.S. de la Piedad en una Hermita muy hermosa, y fabricada a lo moderno: el título de la Piedad, se la dio la de aquellos devotos, que cuidaron de colocarla allí: el origen de esta Milagrosa Imagen, según consta por algunas memorias, fue en la forma siguiente. Por los años de 1575. Vivía en la Ciudad de Valencia Urbano Foz, natural de Valjunquera, y escultor: deseando este regalar a su Abuelo Pedro Foz, con alguna alaja de gusto, embiole esta S. Imagen, fabricada por sus manos: estimola tanto Pedro Foz, que no quiso, teniéndola en su casa, hazerla incomunicable, sino que erigiendo cerca del Lugar un pilar, la colocó allí en un decente nicho: aquí estuvo muchos años, venerada de los propios del país, y estrangeros.”
En 1623 un hombre de Bot la sacó de aquel nicho para venerarla en su casa. Enfermó toda su familia y entonces decidió devolverla a Valjunquera.
Nuevamente fue robada en 1677. Siete hombres la buscaron por diversos caminos y Gerónimo Lamberto la encontró cerca de Torrecilla en un pilar que llaman La Piedad.
Una vez devuelta a Valjunquera, el pueblo dispuso edificarle una ermita frente al lugar donde se hallaba el antigüo nicho. En 1697 se comenzó la obra y el uno de octubre de 1699 se trasladó la imagen a su nueva sede.
Su fiesta se celebra el viernes siguiente al domingo de pasión.
Hay muchos exvotos en esta capilla. Entre ellos se ve una mortaja ofrecida por Catalina Meseguer por haber sanado a su hijo Joseph Ardid que estaba desahuciado por los médicos. También una pierna de cera. Entre los prodigios atribuidos, se cuenta la salvación de los valjunqueranos Andrés Laflor y Jaime Cuella que eran arrastrados por las aguas del rio Segre.
La información anterior es un resumen de lo escrito por el padre Faci en 1739.”
Y l’agüelo “Sebeta” u ha copiat tot de la Revista Escolar El Gabarato, la número 6, de 1988.

FIN.

Los milacres del “Sebeta” 2


Los milacres del “Sebeta” 2

los-milacres-del-sebeta-1



seminari , seminario, Zaragoza, Saragossa, cura, mosen, iglesia, estudiá


Aquell estiu eren los cursillos pa entrá al seminari. Me va portá lo mosen y sé que vach aprová.

Al prinsipi de octubre escomensabe lo curs, en mich de les festes del poble. Vach arrivá, vach aná coneisen uns atres chiquets com yo. La sala mes gran que yo había vist ere la sala del vall del poble, pues la sala pa dormí ere tres voltes mes gran. Teniem un llit pa cada un y un almari pa cada dos.
En once añs, moseganme la llengua pa no plorá davan del atres chiquets, me vach tindre que valdre pa aubrí la maleta, de cartó, lligada en una correcha, fe lo llit y traure les coses y ficales al mich amari que me tocabe.
Aquella primera nit yo sentía que plovie a mols coisins. Yo lo vach abrasá mol fort, aguantamme, al tems que me preguntaba per qué ma mare me habíe disat marchá; per qué lo mosen me habíe engañat; per qué yo había engañat a tot lo mon, al primé a mi matéis; per qué yo había segut tan cobart; per qué había disat la megua casa, lo meu poble, la meua tiarra, lo meu llit; per qué….. ñabie tantes coses pa preguntás que al final me vach dormí, sense trová contestasió a cap pregunta.
La vida va aná pasan, mises, estudis, minchás, rosaris, paseos, silensios, charrades, Deu ere mol bó y mos volie mol.
Ñabie un profesó que los seus chermans anaen a cullí les olives en ma mare, tots trevallaben pals siñós rics. Me va doná matrícula de honor. ¿Me la vach guañá yo?, o los guisos de ma mare als seus chermans?. Qué importe una mentira mes?. Se confese y en pau.
Ñabie un reto que mos fae unes charrades mol series. Cuan menos parleu en les dones y chiques milló. Serie aconsejable que anareu vestits de negre. Y tamé serie convenien que cuan anareu pel carré, al vostre poble, portareu un llibre a la má dreta aisi si tos troveu en una dona o chica, podeu di que no li podeu doná la má, perque la teniu ocupá en lo llibre. Qué trist, me pareis tot aisó, avui.
Los domenches eren dies de visita. Los que eren de Saragosa o de allí prop, venien los seus familiás a veurels, los demes escoltaben música y llechiben llibres. Un día, per los alteveus, una alifara, va eisí lo meu nom, vach baisá corren, inosén, creen que ma mare habíe vengut a veurem, inosen atre camí, casi no tenien pa minchá, per culpa meua, y anaben a fe un viache. Allí a un racó ñavie una dona primeta, vestida de negre. Ere una tia, mol apartada, no mos coneisiem. Soc ta tía, hola tía; que tal estas?, ve y vuste?; mira te hay portat unes selidonies, moltes grasies; mira vivin a este carre, si algún camí ises y vols vindre, ya saps agon estem. Grasies tia. Adios tía. Aisí de fret. Ella habie cumplit. Yo; per una volta, había tingut una visita.
Al prinsipi, tots los dimachs, mos arrivabe “la bosa” en la roba llimpia y en algún capricho (colacao en sucre; lleit condensada la lechera, al bañ de María; chocolate; coses que a casa se llevaben de la seua boca, pa envíameles a mi; algún tort frechidet, que ya me arrivabe gris, florit, pero que bó estabe), y per damún de tot, una carta de ma mare.
Lo matéis día, natres enviabem un atra “bosa” en la roba bruta y en una carta pa casa. (Seguien les mentires; que no se preocuparen; que estaba mol bé; que men anaba acostumbran; que mos donaben mol be de mincha; y coses aisina). Més mentires; cóm se pot acostumbra un crio de onse añs a está sense la familia; fora de casa. Pos ere la meua vida y seguía avan; en tristesa; en plos detinguts dintre, que no eisirien mai y que encara faen mes dol que cuan ña llágrimes que se poden llimpiá en lo mocado. Endurinte cada día un poquet mes.
Lo únic que sabie tota la verdat de la meua vida ere lo coisí, al que cada nit abrasaba y li contaba lo mal que u estaba pasan y lo mol que me enrecordaba de tot lo mon, de la gosa, de la gateta, del hort, de la telleria, que me agradaría beure de la seua aigüa, y los per qués de sempre…; y, com sempre, lo coisí mut como una pedra, sense contestam mai.
A camins me imaginaba que estaba al poble, que chugaba en los amics a polisies y a lladres; y me ficaba conten y engañanme un camí mes a mi matéis, me dieba que allí no se estabe tan mal. Que estaba deprenem moltes coses; que el dia de demá me podrien vindre bé; en aisó tenía tota la rao del mon, grasies a elles estic aon estic; y pensan, pensan….me dormia una nit mes. Y lo meu coisí seguie mut y sort.

Seguirá.


Estómecs agraits

Estómecs agraits.

+ Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
- Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+ Es que en los radés mesos mos ha tengut olvidats.
- No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+ Y no me u pot contá.
- No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+ Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
- No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+ Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
- Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentaris a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
- Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+ Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
- Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+ Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
- “Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+ Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
- Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

albarda menorquina de pagesa, Menorca



FIN.

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-filosofia-de-la-vida-y-de-la-mort.html

LA FILOSOFIA DE LA VIDA Y DE LA MORT.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: La filosofía del agüelo “Sebeta”.

Avans de escomensá, ña que aclarí que sobre este tema se podrie escriure un llibre complet y mol llarc, pero ni lo agüelo se atrevís a feu, ni este es lo puesto apropiat pa naisó. Aquí sol farem una charrada com cualquier dia, intentan destripá lo tema, de la forma mes completa que u puga fe, y ocupan lo menos puesto posible.
Lo gran inconvenien de escriure als meus añs es que la machoria de les aventures ya han tingut lo seu final y moltes han acabat mal.
Per aiso l’agüelo “Sebeta”, pareis un home triste, solitari y mols camins hasta desgrasiat.
Pos no tos u cregau, l’agüelo es una persona que ha fet lo camí, saben, per coses del seu trevall, que un día teníe que acabá y saben aisó ha intentat disfrutá de cada momen de la seua vida, no dic que sempre u asque conseguit, pero per damún de la realidat se a imaginat que ere aisí.
Está convensut que tota la vida está predestinada, entonses, per qué sufri?, si les coses pasarán igual; anem aprofitá lo poc tems que mos donen pa está aquí. No t’os podeu fe una idea de lo depresa que pase.
Algú me pot dí, Luiset yo crec en Deu y si me dius aisó, agón está la megua llibertat, si estic predestinat?. Yo li contestaría en una charradeta, com fae Deu, nostre Siñó, als evangelios: Cuan los teus fills, los teus nevots, son menuts, si tu los poses daban una galleta y un tros de carbó, ells son lliures de escullí lo que vullguen, pero tú ya saps que agarrarán la galleta.  Pos cuan tú tens que prende una determinasió Deu te pose una galleta y un tros de carbó, encara que tu vesques unes atres coses, y ell sap lo que tu agarrarás, encara que tu eres lliure de pilla una cosa o un atra, lo teu instinto te fará pillá la galleta y ELL ya u sabie.
Ara no me preguntos si yo crec en Deu, te diré que algú te que ñabé pa goberná tot lo mon, que es mol difisil que tot aiso isque per casualidat, que les lleys que gobiarnen tots los moimens dels planetes, lo funsionamen de tots los elemens que vivim aquí, les plantes, los animals, les coses, la evolusió de les espesies, lo funsionamen y les coses del cos, no pot sé per generasió espontánea, repetinse sempre igual y a totes les parts del mon, que té que ñaure algú o algo que u dirichisque tot. Y a eise algú o algó, li poden dí Jesús, Alá, Manitú,… o com cada u vullgue. Algú ña, quí es? No u sé.
Totes les religions tenen mol de invensió, mol de manipulasió, mols interesos terrenals, y aiso no es de deus.
Deu, com se digue. No pot sé com tota eisa chen interesada, mos volen fe creure.
Grasies a Deu, avui tots podem llechí ya mols llibres que tiren per tiarra la machoria de les religions y  de les teories divines, pero algo ñá.
Anem a seguí.
No es bo fe desgrasiats als demés, perque ells tamé están predestinats; entonses, si depen de tú, y ells van a sé felisos, fasques tú lo que fasques, serán felisos, pues colabora, feslos felisos tú desde lo prime momen y aiso que adelantes.
No fa falta imaginat que les coses te anirán mal, perque si te han de aná mal, ya vindrán, y si te venen be, perqué tens que sufrí inutilmen.
Reconesco que cada u es lliure de fe en la seua vida lo que milló li paregue, si vols la llibertat pa tú, respeta la dels demés, claro sempre que ells respeton la teua y la dels demés.
Hay tengut tantes aventures a la meua vida, que ting la mochila plena hasta dal, que no ne nesesito mes, pero la meua vida es tan agraida que cada día me porte una aventura mes, sempre una aventura nova. Sol per fes de dia, ya val la pena.
Perque los que veem la vida aisina, cualsevol cosa es una aventura, coneise una persona nova, parlá en ella, que te contesto, escriure una charrada a la paret, que te la criticon, que te la agraisquen,…… tot té sentimens naus, sensasions noves, encara que siguen mol velles. Un atra ilusió mes, als teus añs?? SÍ, als meus añs, per qué no??? Pero si has viscut tan; per aiso matéis, la meua vida te millons de terminasions nervioses pa sentí totes les sensasións que tos podeu imagina y moltes més encara.
Podeu, per un momen, pensá que als meus añs, una persona, y yo u soc, se pot torná a enamorá?. Pos pot pasá. Y aisó es lo que tos vull esplicá. Que eisa posibilidat se pot presentá a cualquier hora, a cualquier momen, a cualquier añ. Y tamé a vatres, tingau los añs, que tingau. Y sino proveu a enamorautos atre camí de la persona que teniu a la bora. Se pot fe y u disfrutareu atre camí. Si acas, encara mes.
No se pot piarde ni un momen a esta vida, encara que sigue lo radé, eise menos que cap, ña que aprofital, no pa pasá cuentes, no, eises, als meus añs, les tens que tindre pasades cada día; pa anaten tranquil, en pas en lo mon y en la mort.
A camins la vida te done un atra oportunidat. En eise momen es cuan tu escomenses a viure de verdat, valores mes tot lo que tens, tots los minuts que van pasan, pero tenin en cuenta que aisó es un afechit.
Eise momen tremendo en que te diuen, de repen; sense esperauteu; a la cara; com una bofetada que no te esperaes: “Si asó seguis aisina, t’enpots aná”, no res mes. Sol eises paraules. Te acaben de condená, sense cap de chuisi, eres culpable, no tens defensa….. A eise momen, yo l’hay pasat, lo prime que notes es una po mol gran, no perque t’envas, sino perque no saps lo que te espere al atre costat. Depués ve una soledat, total, sense cap acompañamen, te dones conta que ningú te pot achudá, que, per molta chen que tingues a la redolada, per moltes paraules que te diguen, la sentansia, tú, ya la tens damún.
Es cuan te reunises en tu matéis, y escomenses a parlat, tú contra tú, o tú en tú, o tú sense tú. Eisos momens, en que, per mol tems que portos parlán en castellá, los teus prinsipis tornen a eisi, y lo chapurriau is, lliure, plé, y te dones cuenta de que, per mol llun que estigues, seguises sen un mes de l’aldea, li seguises perteneisen.
Entonces torne la forsa que tens dintre de tú, no soc cap héroe, tots u fariu o u hau fet igual. La sentansia te un tems: “si en tres o cuatre díes, lo teu cos no respon, s’acabat”.
Entonses mires cap atrás; no crec que hasca fet mal a ningú, per lo menos, no mol mal y no, volen. Hay tingut dies ruins, pero la machoria han vallgut la pena. La meua familia, encara que al prinsipi los costo un poquet, eisirá a daban. Hay viscut mes que molta atra chen, mols no han arrivat agon estic yo ara.
Dels que sen an anat, no ha tornat ningú. Si ñá algo al atre costat, si fulano, zutano y perengano (aquí poseu los noms que vullgau) han pogut arrivá allí, yo tamé arrivaré, tamé pasare lo tunel de oscuritat, encara que me costo. Y, fundamental, si al atre costat no ña res, pa qué sufri, no val pa res, sol pa pasau yo mal y feu pasau pichó als que están a la meua bora. Entonses, que sigue lo que Deu, si existis, vullgue; o lo que lo destino, si Deu no i es, me tingue preparat.
Despues de eisos pensamens, vach descansá, estaba preparat, y ya no vach pensá mes en la mort, al fin y al cap, ella sempre ha estat mol propet de mi, podriem dí que han estat mes de coranta añs sen compañs.
Com podeu veure, me van dona una prolongasió, se van doná cuenta que ere convenient que yo seguira aquí pa pode contautos estes coses.
Encara en tot, que maja es la vida, pero cuan arrives tan adal, no te quede mes remei que convoya a los de l’atra part, y entonses penses, pues cuan me arrivo la hora, la mort, lo descans, tampoc está mal.
Per desgrasia o grasies a Deu, la mort y yo han fet moltes partides, sempre me ha guañat ella, yo luchaba en lo puesto de uns atres. Entonses, ara que se arrime la radera partida, no li u digau a ningú, yo li vull fe una garrama, no li donaré la oportunidat de desfem poc a poc, vull que me cremon. Un momentet y ya tot es siandra. Que la tiron al terme de l’aldea, si fa aire volare, fen compañía als coloms que se me van escapá, sino, caure antiarra y allí me quedaré pa sempre, al meu terreno, a la meu tiarra, sen mes tiarra. Quina tranquilidat, quina pau.
Que ningú ploro al agüelo “Sebeta”, ha segut felis y vol seguí sen, y aisó no u podrie cumplí si vere que algú, a este costat, sufris per seua culpa. Aisó sí, enrecordeuteu d’ell algún camí. Segur que ell, desde latre costat, tos visitará y tos parlará a la orelleta. Es un charraire y no podrá disá de seu.

Los Enterats (Peritos) y 3.

Lo león may se donará la volta y fuchirá, per més que sentisque "gañí" a un gos. Tindrém que dependre del león. ¡Sempre a daván!.

Los Enterats (Peritos) y 3.

- Luiset diríe: Pero bueno ¿A que ve tot este soroll? Si al remat ni siquiera mos ha dit ¿Cóm va acabá lo cas?.
+ Y “Sebeta” contestaríe:
alló es lo de menos, lo importán ve ará, alló sol ere una esplicasió, una preparasió pa lo que ve ara. Ya sabeu que la solusió de les noviales, está casi sempre al radé capítul, pos aquí pase igual.
+ Ña un cas, no de morts, pero sí tan importán. Es lo PROBLEMA del catalá y del Chapurriau.

- Ara sí, asó ya mos agráe mes, ¿fáe falta tanta palla pa arrivá aquí?.

+ Pos si, encara aisina a ver si tos u sé esplicá pa que al remat me entengau. Es mol sensill si se esplique be, pero no sé si yo tos u sabré fe tan fásil. Lo amo de la clínica, lo amo dels dinés – lo catalá - vol que la importansia del Catalá quedo per damún de tot (que lo asesino isque lliure); vol demostrá que lo catalá es lo únic idioma, que tots los demés son, som, dialectos dell.
¿Com u pot conseguí? ¿Com u ha conseguit?. 

Se ha buscat los “peritos” (los filólogos) de la seua Universidat (de la seua clínica), los millós y los ha dit lo que vol. Que sol miron les coinsidansies (y NO les diferansies) que demostron lo que ells volen.
Sol lo blanc, ¿Tos sone?. 


Si algú no estáe de acuerdo, lo ha apartat, lo ha disat a una bora, sol interesen los que veuen lo blanc, los que diuen lo que a ells los interese. Si tos doneu cuenta, casi tots los que han fet los estudis, son chen seua, chen que trevalle pan ells, alguns de les seues Universidats, directós de la seua Escola de Idiomes, chen pagada per ells o amics dels pagats per ells. Y clá eisos “peritaches”, eisos sertificats, eisos informes, los han publicat a bombo y platillo, per totes les parts, y los han posat a la Wikipedia y, com tenen agarrat al gobiarn de la nasió, los han fet que u donon per bó. Ya han triunfat, tenen la forsa de la política y tenen los dinés, han comprat a tot lo mon que se ha disat y sino han pasat per damún o lo han fet callá. Sol parlen y mol alt dels que los han donat la raó, als atres ni los nomenen y a ells, als callats, tampoc los interese eisecá la veu, per si un cas, que ña que minchá tots los dies y lo recapte es lo recapte. En eisos informes (“interesats”) ha quedat cla com la aigua que lo catalá (resaltáes totes les coses blanques) es lo amo de tots los demés, la llengua, lo estándar, lo cult; tots los demés sol son dialectes, los rustics, los comuns, los vulgars que un día están destinats a desapareise en benefisi del “jefe de la clínica”, es lo amo, te la política y te los dinés, pot “comprá” a tot lo mon.  Y als demés, als que veuen les coses negres, les diferansies que tamé existisen, los fan de menos, los lleven categoría, los aparten, cuan no, los perseguisen. La seua chen te la fama que done la política y los dines, entonses los que sempre guañen son los que tenen la fama, lo prestigio, encara que, de cuan en cuan, de entre lo poble sensill, de entre los pobres is algún “abogat” responsable que intente defendre la verdat. Eise no interese, primé intenten compral, que se chunisque a ells, lo que pase casi sempre. Y sino u conseguisen, li busquen les cusigañes, hasta que li troven algo pa esfonral, pa demostrá que está equivocat, inclus en amenases a ell y a la seua familia. Lo gran se minche al menut. Al mon de la chustisia, a lo milló li cante la gallina y li toque un chusgat que no se dise comprá, que no se dise amedentrá per ningú y li done la rao a qui la te, al nau abogat, entonses la verdat relluis. Pero cuan la desisió depen del Gobiarn (Uns grans laboratoris) que nesesite a la clínica pa que vengue los seus medicamens (li dono los seus vots pa aprobá los presuposts), lo abogadet está perdut. Les demés llengües están perdudes, lo Chapurriau está perdut. Es lo que está pasán. Per la atra part, per la del Chapurriau (un pobre dotó de poble) tamé ña “peritos”, honrats com lo meu compañ polisía que va tindre que disá de “voldre” fe “peritaches” honrats. Eisos peritos, tan importans com los de Cataluña, pero més independens, honrats, han vist los puns negres de lo que diuen los catalans y poden defendre que lo que diu aquella chen no es completamen verdat, que te bades per a on sels escape la rao. Los nostres defenen que no ña dependansia, ña hermandat, tots iguals, dingú damún del atre. Pa acabá de fastidiau tot, ve lo agüelo “Sebeta” y diu que lo antepasat del chapurriau ere la llengua que se parláe a tot lo reinat de Aragó, al prinsipi, y de ahí van evolusioná los diferens chermans, cada un al seu terreno, pero tots venín de aquella primerenca forma de parlá, que anáe per Aragó al prinsipi. Sol ha aplicat lo coneisimén, la lógica dirien los castellans, pero se veu mol clá. Lo “Sebeta” ha mesclat los colós, negres, blancs y grisos. Cada u a casa seua. Que mos dison está. Natres estem be y sempre ham estat be, en lo nostre parlá, en lo Chapurriau. Que dingú mos llevo la idea de que lo que ells defenen no es completamen verdat, que u han comprat, que se u han inventat, que los u ha fabricat chen (“peritos”) mol famosa, pero pagada o dependenta dells, igual com se han fabricat, de la mateisa manera, una historia falsa, inventada y la machó part robada als demés parlás. Ham de mantindre esta opinió, tamé natres tenim als nostres “PERITOS”, pa natres tan importans com los dells, que diuen algo diferén, sense quels obligo dingú, fijanse simplemen en les coses negres del cas, que tamé ne ñan, y ells han demostrat que valen igual que les blanques seues. Me encantaríe que me haguera sabut esplicá y sobre tot que me haguereu entés. Estém al seu nivell, som iguals. No es que ells tinguen més raó, tenén mes dinés, més forsa política y més publisidat. No mos tenim que disá guañá. ¡A DAVÁN! A lo pichó ñauríe que dili al siñó Lambán y a la seua colla, que algún día la historia, la historia de esta tiarra, la nostra historia li pot pasá factura per disá piarde, sense luchá; per rendis daván del catalá, y abandoná lo poc terreno que quedáe parlán la llengua que un día va parlá tot lo Reinat de Aragó, lo Chapurriau primerenc. Y La historia li u cobrará. Y la seua fama u pagará. Lo presidén que va disá piarde un tesoro, que va vendre lo parlá de un grapat de aragonesos, com ell, per un plat de lentejes, perque tamé ell te uns “peritos” que sol han vollgut veure lo blanc dels cataláns, se han disat convensí per ells, sense escoltamos, los “peritos” cataláns tenen més prestigio que eisos pobres, tamé “peritos”, dels pobres Chapurriaus. La lluminaria del podé, de la política, dels dinés, dels vots, los ha desllumbrat y no los ha disat veure la braseta de la seua chen.

FIN.

Les olives 3, Los torts 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

Les olives 3, Los torts 2

Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni massa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubríe la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “massola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les olives. 3. Los torts 2.
Pa pará les rateres, se fae una paraeta en la eisadella, ere un muntet de tiarra, inclinat, llis, mirán cap al sol pa que relluire lo cuc y lo veren los torts. Se ficae lo cuc, (los cucs se portaen en un potet, en un poc de farina, tancat pa que no se escaparen), ni masa fort pa que no se chafare, ni masa moll, pa que no se escapare. Ara se ubrie la ratera y se posae lo segur enganchat al fiarret que tenie lo cuc agarrat, mol finet pa que saltare apenes que tocaren lo cuc. Se ficae la ratera a la paraeta, lo costat del segur sempre adal. Se tapae la ratera en tiarra, tota sansera, que sol se vere lo cuc. A camins al tapala en la tiarra com estabe tan fineta, saltabe y te pillave los dits, no sabeu lo mal que sentae en lo fret que fae, pero pasabe de cuan en cuan, perque tenies los dits balbos y te faltae rapides pa apartá les mans y presisió pa posá lo segur al ganchet, prau fi pa que saltare sol tocá lo cuc. Ya tenim la ratera tapada, ara se posaen dos rametes de romé, una a cada costat de la paraeta pa que los torts no entraren de costat, sino de front, en mes posibilidat de caure. Y a pará un atra. Hasta vin.
Cuan anaes a reconeise, a camins faes “masola”, no agarraves res, pero unes atres voltes tenies premio y ademés de algún tort, caie alguna griba (ere com un tort pero del tamaño de una perdiu), o una miarla (mirlo) o inclus alguna perdiu. Desgrasiadamen tame caie algún muisonet, algún pinsanet, algún carboné, o uns atres dels que ya no me enrecordo dels noms y ademés, per desgrasia, la machoria ha desaparegut, y ya no ne queden.
A lo pichó, avui, a alguns los sente mal, y mos pot tratá de cruels, pero an aquells tem, tos ting que aclarí que sino fore p’els torts la mitat, bueno casi totes les nits, no aguerem tingut res pa sená, mes allá de un poc de col que culliem al hort.
Cuan arrivaem del campo, después de descarregá les olives y arreglá la mula, mos posaem al racó del foc y pelaem los torts, les plumes les tirabem a les flames (llamas), sels traien les tripetes y les molelles y se posaen damún de les brases en un tros de papé de estrasa, del que mos donaen al comprá les sardines de cubo. Se ficae una gota de oli y un poquet de sal y al foc, estaen bonísimes. No digau: “Qué asco”, que no les hau probat o per lo menos no hau pasat la fam que pasaem natres. Les molelles les aubriem y los llevaem les olives que portaen dintre y la pell que les cubrie per dintre. Que bó estae tot. Serie la fam, pero mos sabíe mol bó. Son mosets que avui ya no se poden fé, aisó que ham perdut.
Los torts se frechien y pa sená; alguns camins mos minchabem hasta los osos; cóm cruisien; normalmen tocabem a un per cap, si habie caigut algún bicho gran (griba, miarla o perdiu) lo dividiem en dos parts. Les dones y los críos se solien minchá los muisonets. (Ara no mos digau machistes, sempre habie segut aisí, se minchaven dos muisonets y sino ne ñabie, pos un tort com los homens). Ya sabeu al inviarn pa sená lo menú sempre ere lo matéis: col y torts. Ara enteneu lo importans que eren los torts pa natres.
Visc. Visque. Lliga, según los pobles. (Muérdago). Ere, perdó, es, una planta casi hoste (casí huésped) de algúns albres; de mols, entre ells los pins. Creisie, creis, a les rames, se alimente del matéis albre, les arrails (raíces) se claven a les branques (ramas) y li chupen la savia y l’aigüa. Al matéis tems respiren per les segües fulles. O sigue que chupen, pero tamé viuen de elles mateises. Tenen unes llaos (semillas) redonetes, com los pesols (guisantes) qu’els agraen mol als torts y a les miarles. Estos muisons les estenen (propagan) de dos maneres: una: les llaos s’els peguen damún y cuan van a una atre albre les porten y allí se agarren a una branca y creis una planta nova. Dos: se minchen les llaos y cuan van a un atre albre y les caguen (perdó), se peguen a les rames y nais un atra planta.
Lo agüelo José, agüelo de “Sebeta”, agarrae estes plantes y les bullie en un topí vell. De allí eisie una lliga o pegamen (visc) en lo que embadurnae unes varetes (perches) y les clavae, normalmen de dos en dos, per les boretes dels paus o de les bases y cuan los muisonets anaen a beure se quedaen pegats.
Esta planta, an alguns pobles la consideren protectora de la fertilidat y del amor. Y ña seremonies, se fique damún de les portes y la parella, pa nadal, se té que doná un bes davall de ella, pa se felisos tot l’añ.
Los galos la consideraen sagrada y los druides (Panoramix) la replegaen pa cura los mals. (¿Tos enrecordeu de los galos de Asterix.?) Actualmen se emplee pa luchá contra lo cáncer, (pa soportá la quimio y la radio,) y uns atres mals.
Los torts eren tan importans pa los chapurriaus de l’Aldea, com los jabalins pa los galos de Asterix y Obelix.

Seguirá...........
Nota: Les fotos les hay baisat de Internet.

24 de mars de 2018

Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.

Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.

Tols (tos) vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol  se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.

Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.

Aquí no sentireu los aplausos, a les meues orelles encara resonen, la chen de aquella tiarra es mol agraida.

Disculpeu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: 24 de mars de 2018. 1/4

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.

Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.

Todo lo que aquí se va a decir, son reflexiones, pensamientos de un abuelo que, en representación de ese grupo de valientes, les va a contar sus experiencias; no vamos a entrar a discutir con nadie. Lo que voy a decir sólo son opiniones mías. Ideas del abuelo “Sebeta” y como tal las tienen que escuchar. Esto no es una charla magistral, no es un discurso de un gran orador, no quiero dar lecciones a nadie, sólo son cavilaciones de una persona que, llevando el chapurriau en el corazón, ha vivido muchos años; una vida ya casi completa. Y ya saben, muchas veces el diablo sabe más por viejo que por diablo.

Bona tarde:

Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.

Vull aclarí que natres an este terreno li diem chapurriau; uns atres li diuen “romanse aragonés”, fragatí, literá, maellá etc. etc., pero tots mos referim a la mateisa llengua, a la nostra llengua, a la nostra manera de parlá.

Ara que podem; ara que encara mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá. Moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen. Sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la forsa de esta tiarra; l’ánima de esta tiarra, y som una mica caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem seguí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.

Ña alguns, inclus de la nostra tiarra, que mantenen que lo que parlém es lo catalá; es una opinió, com la nostra; natres la respetem; y eise mateis respiate es lo que demanem pa la nostra opinió. No volem discutí. Voldriem sé com eisos dos afisionats al fútbol, un seguidó del Barselona, l’atre del Madrit, que, mentres parlen de fútbol, se prenen una servesa chuns, parlán, pero may discutín. No volem discutí en dingú, allá cada un en la seua opinió.

A lo pichó alguna de esta chen, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que li fan parlá ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la manera de parla nostra, la de esta tiarra, la de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pues si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullgue convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó sol soc un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic nostre y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú, o per si te donáe vergoña torná a casa.

Si tú eres un de eisos, pots torna a casa, te esperém, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa; eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, que es la mateisa, lo chapurriau. Venga vine, anem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

Lo que natres defenem, lo que natres volem es que mos dison seguí parlán lo Chapurriau, que no mos imposon lo catalá, perque al sé més gran, al tindre més dinés, al está inclus apoyat per lo Gobiarn de Aragó, al está subvensionat per la Cheneralidat de Cataluña, al enseñal a les escoles als chiquets, al fel ofisial als papés, al obliga a parlal als asuntos ofisials, acabará acotolán al nostre Chapurriau.

Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es més importán, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.

Al mes de mach de este añ pasat, este agüelo se va enterá de les preocupasions de este grapat de valens; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá o en castellá. Com sempre, los peisos grans se mincháen al menut.


24 de mars de 2018. 2/4.


Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.

Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.

Tením un poeta, mol bo per siart, después tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.

Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.

Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.

Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.

Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.

Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.

Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.  Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.

A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.

Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.

Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.

Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.

Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papés.
Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.

24 de mars de 2018. 3/4.

Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.

Que avans se llauraen hasta los bancals mes menudets a on sol cabie un grapat de senteno y que ara hasta les sorts més grans se disen ermá, que se han umplit de fenás, de carts, de malesa. Que ya no se llauren. Que ya no ñá bestiás que les pasturon. Que les oliveres ya no se esporguen, se umplisen de rames, de pollisos, no ña qui entro per allí. Que se han arrencat les més velles, aquelles que ya estáen aquí, cuan los romanos se pasecháen en les seues espades per lo terme, cuan lo seu oli ere un tesoro que lo duyen a Roma pal emperadó. Que lo mateis ha pasat en los armelés, en lo cariño que los agüelos los van plantá y empeltá. Que los seps de la viña están plens de sarmens sense podá, de pampes podrides, los esqueletos dels raims sense cullí, que se han minchat los animalets, penchen despullats, dels sarmens morts. La machoría de les cases y dels corrals en los tellats esfonrats, a alguns puestos ya ha eisit erba y hasta algún albre.

Que los añs están eisín ruins, que les cullides son escases; les olives menudetes y arrugaes y damún los entre la mosca. Lo oli al supermercat mol car, se ha apuchat atre camí lo priau, pero al llauradó no li arrive la puchada, tampoc este camí, cada añ les olives més barates, hasta lo pun de que, a voltes, no val la pena replegales, perque si no tens brasos a casa, te costen més los chornals que lo que te paguen per elles. Pos a disales al albre, perque en los radés añs tampoc ña torts que se les minchon; si estará la cosa mal que hasta los torts, les miarles, les gribes, han desaparegut. Ara ya son los coloms y eisos muisons negres que mos han umplit los tellats, que mos han aplenat los pobles, los que se minchen les olives.

Que mos están arruinán a base de contribusions, que mos ensenen a base de impuestos, que ña mol pocs que u puguen resistí. Les cullides uns añs bones, uns añs ruines, pero uns añs compensen als atres, la cullida del chapurriau sempre es ruina, desde fa uns añs sempre ba cap a bais, mal síntoma, mala sort, aiso no vol dí res bo. Sen va anán. Va desapareisen.

Los agüelos, les agüeles, eisos que ya están al atre costat, mos seguisen mirán preocupats y hasta pareisen enfadats; veuen que lo que mos van disá se está perdén sense remei, sense esperansa de recuperau un día, perque cada camí ña menos chen, se tanquen més portes.

Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …
Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.

Los vells, eisos als que tan voliem cuan estáen en natres, mos seguisen mirán de una manera espesial. Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.

Pero no ringau may, prime lo poble, los quintos, la chen del carré, la poca que quede; la amistat, la unió, la confiansa, lo compartí la vida de cada día, en una mateisa ilusió. Quels vostres fills cresquen chuns, amics, sense rencor, en la inosansia, pero tamé en la forsa de se del mateis poble, de parlá una mateisa llengua.

Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.

Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, per la seua ambisió de poder, no sol volen afechimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen. Han contat moltes mentires, han falsificat papés, se han inventat una Historia, se han inventat una falsa Corona Catalano-Aragonesa, que may va existí, tot es mentira, com tame son mentira los que ells diuen Paisos Catalans. Pero los ha eisit be aisó que se diu: “conta una mentira y fela aná y al remat se la creurán”.

Los que manen a Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.

Va ñaure un día en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; mes de mil dosentes; demanáem que mos escoltaren; demanáem un dret; algo a lo que teníem dret: que mos disaren lo Chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, mols siglos podríem dí; natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñaríem als nostres fills y aisí lo Chapurriau seguirie vivín; se mantindríe y lo u podríem disá als que vingueren detrás.

Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, vindre a parlá en natres o cridamos y haguerem anat; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen aufegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos acaben de imposá lo catalá; y aisí no se podrá viure.


24 de mars de 2018. 4/4.

Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.

Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.

Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.

Vull que ton enrecordeu que les primeres palabres que vam sentí sen menudets van se les de les nostres mares; en Chapurriau; y la primera que vam di natres va se “mare”, en Chapurriau y después, al aná creisen, a una portalá, al brancal de una porta o ballán en la boca a la bora de una orelleta vam dí: “te vull”, en Chapurriau y vam tindre la milló resposta del mon: “yo tamé”, tamé en Chapurriau. Tot aisó, vatres que ara esteu a dal, no podeu disá que se piardegue, que mos u cambion per un:”t’estim”, no veeu que pa natres no sone igual, que no es lo mateis.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.

Com agüelo que soc tos vull dí una cosa més: an esta vida lo importán no son los dinés, ni lo podé, tot asó u tenen ells y u empleen be; lo importán es se honrat en la teua chen, en la teua historia y podé aná sempre en lo cap alt.

Per favó apoyeu a esta asosiasió que avuí nais en tota la ilusió del mon, es nostra, es vostra, achudeula a que la seua vida sigue llarga; diseula que deprengue a caminá, a creise, a fes gran, sempre en lo Chapurriau per bandera. Achudeulos, son amics del Chapurriau, “Los Amics del Chapurriau”. La historia pasará cuentes a vatres y a natres. Que dingú se tingue que enrecordá de vatres dien: “Manán este siñó, manán esta siñora, se va imposá lo catalá, se va piarde lo nostre parlá, lo nostre Chapurriau”.

Que lo día de demá, cuan la machoria dels pobles estiguen deshabitats, cuan siguen monumens vells, cuan los turistes los vasquen veen, perque valdrá la pena veure los nostres carres, los nostres monumens, les nostres iglesies, los calabosos, les neveres o lo que quedo de elles, qui los u esplicó no digue may: “An este terreno fa tems, fa uns añs, se parláe una llengua rara que li dien “Chapurriau””. Y que eise mateis guia no u tingue que esplicá en castellá y mol menos en catalá, que me es igual lo un quel atre. Esforsenmos entre tots pa que eise guia sigue un matarrañenc que los conto la nostra historia en la nostra llengua, en Chapurriau, aisó demostrará que vatres y natres aurem fet lo nostre trevall; lo que teniem que fe; lo que avui, cuan teniem los ulls tancats, mos han demanat los nostres antepasats, los que ya están al atre costat y allí mos esperen pa seguí parlán en Chapurriau, perque al atre costat tamé se parle en Chapurriau, ya se encarreguen ells de que sigue aisí.

Alguns me han preguntat qué es este troset de beta que porto a la muñica, como no arriveu a veurel tos dic es una pulsera que pose “soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”, pero no es un adorno cualquiera, es una pulsera mol forta, com una cadena que te lligue a una forma de parlá, es com si hagueres fet un churamén que te obligue a defendrel, a lucha per ell, a estendrel si pots, o, per lo menos, a fe lo posible pa que se mantingue y, cuan ten vasques al atre acostat, ten vasques tranquil de que si no las fet creise, per lo menos has fet tot lo que has pogut y has disat lo mateis que vas trová.

En este momén me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la nostra bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dins la mateisa sang, la sang del Chapurriau.

Pa acabá, dins de la tristó de tota la charrada, avui te que se un día de alegría, nais una nova asosiasió “Los Amics del Chapurriau”, los batechs sempre han dut alifara als nostres pobles; es un día de festa, de esperansa, de confiansa en tota esta chen que ha trevallat en esta direcsió, en tota eisa chen que se chunirá a ells y quels achudará a creise; a seguí trevallán, sempre en la mateisa ilusió; encara que vinguen crusaes, quen vindrán, no tos desanimeu may; ya sabeu lo que diu lo refrán: “si entropeses y no caus, adelantes dos pasos més” y si caus, aisó que deprens, a eisecat y seguí avansan, sempre mirán a daván, sempre mirán al sial, al sial del Matarraña, un terreno a on se parle y, en chen com vatres, se parlará sempre lo Chapurriau. Molta sort.
Bona tarde.

FIN.