Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Sebeta y lo Evangelio.


Sebeta y lo Evangelio.

Evangelio de San Juan, versículo: 1:26-30:

Juan (el Bautista) respondió: — Yo bautizo con agua, pero entre vosotros hay alguien a quien no conocéis y que viene después de mí, al cual yo no soy digno ni siquiera de desatarle la correa de las sandalias.”

Agüelo “Sebeta”, 10.04.2024:

“Yo escric histories passades, algunes cóm han passat, unes atres un poc cambiades, pero no ting imaginassió pa fe atra cosa.

Pero, entre natres, ña chen y més que ne vindrá, a qui yo no me atrevisco a traurels punta al llapis, a afinals les cordes de la guitiarra, a llichí un verso siquiera de les seues poesíes.

Perque an esta tiarra, a la bora del riu Matarraña, ha nascut chen que porte dins la inspirassió de la nostra llengua:

– Que, en cuatre palaures, que yo no sé de aón les trauen, fan unes poesies que, en lo tems, se acabarán pareissén a les dels grans poetes del siglo d’or de España.

Aquelles eren en Castellá, éstes, més difísils, en Chapurriau.

Tenen forsa, tenen rima, tenen sentimén y done goch cuan ells mateisos les declamen.

– Ña escritós, uns ya fets, uns atres en llaó, que fan uns treballs, que pareissen fotografíes, llichisses les seues charrades y es com si veres una sinta, la chen, la tiarra, los animals, tot está dabán de tú y u pots voreu  (u pots vore, pots vóreu) totes les voltes que vullgues, sol tens que torná a ubrí lo llibre.

Perque se farán libres, mols, en Chapurriau. La nostra chen los llichirá, los que no entenen lo nostre parlá, si volen chalá de estes obres maravilloses, nols quedará més reméi que dependre lo Chapurriau o fe que algú los u traduísque.

Y naisserá una nova colecsió de llibres a les biblioteques, que tamé se estudiarán a les enciclopedies: “Los escrits en Chapurriau”.

– Entre natres ña grans cantadós de jota y més que ne eissirán.
Cuan vasquen pel mon en les seues rondalles, la chen los demanará que ne canton alguna en Chapurriau, perque lo sentimén, la emossió del Matarraña que porten les cantades en eisa llengua, no sol se escolte en les orelles, tamé bañe lo cor y allí se mescle en la sang y se repartís per tot lo cos, fente felís, fente olvidá dels mals y fen que lo tems passo sense donat cuenta.

– Y hasta tenim chen que tot asó u fa modiarn y u parle en la radio, u pose en discos e is a eisses coses rares com l’Internet.

Si la nostra llengua ha segut capás de entrá dintre de chen sorda, que mai ha sentit un ruido, que ni siquiera son de esta tiarra, que se han enamorat della al vore a la chen cóm se emosione cuan la sentís y que los ha fet capasos, dins de les seues limitassions, sol per vore als atres parlala, de clavás dintre della, enténdrela, escríurela y convertís en un atra gran escritora de Chapurriau, podrá fe cualquier cosa.

Tot asó ya u va anunsiá un “profeta”, catalá per siart, cuan un día al vóremos esfonrats, desanimats, va di la frase milagrosa:
“Si voleu que la vostra llengua visque, escribiu, escribiu, escribiu”.

Y lo profeta va tindre raó y la seua professía se está fen realidat.

Tot este fato, passán lo tems, fará que la nostra llengua torno al puesto que mai teníe que haber perdut. Y la chen parlará lo Chapurriau, la chen llichirá lo Chapurriau, la chen se embelesará sentín poesies y jotes en Chapurriau. Y mols voldrán dependre a parlá esta gran llengua.

Es palaura del agüelo “Sebeta”.

(Nota: Vaya home, l’Agüelo ya ha passat un atra nit de juerga en los agüelos del atre costat y ha tornat a ensomiá. Tindrem que dili a Luiset quel lligo més curt, que ya te mols añs y desvaríe).

Sebeta y lo Evangelio.

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html

DISERTASIÓ SALOMÓNICA

L’agüelo “Sebeta” y los llinguistes.

Tenim que está orgullosos de tindre, entre natres, chen estudiosa del naisimén de esta forma de parlá que tenim.
Done gust llechils, parlán de si llemosí, romanse, catalá, valensiá, llatí,…. veurels raoná, en tot lo coneisimen del mon, en argumens que sol ells entenen, pero, aisó sí, en tota la educasió.
Mos agrade, y a ells tamé. eise trevall, que mai los u agrairem prau.
Es importan sabé de agón be lo nostre parlá.
Ahí están com a faraons entre papiros, que si esta carta, que si aquell escrit, que si la forma de parlá de aquell, la forma de pensá del atre.
Me fan enrecordá als sabios de les historietes, tots entretenguts en les seues discusións, mol a subin ausens de la realidat.
Pero ahí están, un día sí y un atre tamé, Pedro, Nacho, Julian, Pilar, … y tans atres. Com son aragonesos, segur que al final u descubrisen.
Pero l’agüelo “Sebeta”, home de poble, sense coneisimens dels llibres, pense…. Avui, en lo gran problema que tenim damún, ¿Importe tan lo prinsipi? ¿Mos farán mes cas si demostrem que venim del llemosí, del llatí,……?
Tampoc mos posem de acord, en dí, a partí de qué momen, al nostre parlá van escomensá a dili chapurriau. Que sí, que al prinsipi, podie sé un nom despectiu, pero, pasan lo tems, mos han acostumat y ara hasta mos pareis be. L’agüelo “Sebeta” es vell y sempre l’ha sentit nomená en eise nom.
Es com cuan te posen un mote, al prinsipí pareis que te sento mal, pero después, cuan pase lo tems, hasta te identifiques en ell.
Crec que aisó es lo que mos ha pasat, en lo nostre parla. Ará la paraula Chapurriau, se identifique com la forma de parlá de un mun de pobles, casi segur que diferenta en cada un d’ells. Pero asó que pareis contradictori te una rara ventacha mol gran, encara que cada un parle de la seua forma, TOTS mos entemen; encara que cada un u escrigue de una manera diferenta, TOTS mos comprenem, y a este miracle se li diu CHAPURRIAU.
Sol vach a posa un eisample, prau esplicatiu, a Vallchunquera, algunes paraules que a la machoria del pobles se escriuen en la e, natres les escribim y pronunsiem en lo diptongo ia, sel (sial), mel (mial), ….. uns atres camins u fem en ai, rels (rails), quí m’arregle este lio.
Amics llinguistics, pensó que estem daban de un fenómeno raro, especial, per aiso es tan difisil unificá criteris gramaticals y ortografics, perque cada un tenim unes espesialidats (uns tirem mes capa Valensia, uns atres capa Cataluña Occidental, o capa Cataluña de Lérida, o yo que sé) y pa feu be ¿tindriem que tindre una gramática cada un?.
A lo milló, seguisco dien que soc un ignoran en la materia y ademés se note un rato, desde lo punt de vista didactic, cuan tot estigue normalisat, reglamentat, ¿se podrá aplicá una gramática (catalana, valensianá, etc.) cheneral y a cada poble consentili les seues exsepsións.? Pilar pareis que diu que sí, yo u ting que vore.
Penso que estem a un momen mol delicat, en que en lo día que firmon uns papes, será difisil torná atrás, será lo momen en que diguen que tots parlem lo catalá, que lo normalison en una academia y que a partí de ahí la normalisiasio llinguistica arribo a tots los ambits de la vida ordinaria, no vull se pesimista, tindrem que veure lo que pase, vatres tindreu tems, yo posiblemen, ya no. Aiso no importe, pero ¿al chapurriau li quede tems?.
Per aisó fa falta que tot lo mon, repleno lo pape que han posat a esta paret y lo envio o lo porto, als puestos que mos han dit los organisados, per lo menos que, de alguna manera, encara que sigue negativa, lo nom del nostres parlá isque a relui. Que se donon conta que existim, que parlem LO CHAPURRIAU, en una paraula que lo chapurriau existis, que es una manera de parlá y que un muntet de chen, volem que u seguisque sen. Pa natres y p’als nostres fills, com u ha segut pa los nostres antepasats.
Si conseguim aisó, yo me donaré per satisfet, doneutos conta si me conformo en poquet, o en MOL. Ya se vorá.
En fin, pa lo meu cap, un poc difisil.
U sentisco mol, veins, amics, avui lo forn no está pa fe cocs.
Y ojalá que los nostres llingüistics puguen seguí discurrin mol tems..¿será lo llemosí, será lo romanse, será…….. ¿

sembra

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:

Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon teníen los melóns pa mira si ya estaben madurs y no s’els habíen minchat los jabalíns. Li agrade corre pels camíns, disfrután de la seua vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put”, que va volán de poquet en poquet, en eixe movimén característic d’ell, en la seua cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixó de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel (piardel) de vista.
L’animalet, volán, ha passat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qué ha passat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al camí y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los chinolls, y en la má isquiarra, y clave la dreta dintre del forat, de momén no trove res, pero enseguida sentís una escachida de un líquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grossera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seua ma y la té plena de merda que li chorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap al campo, a rentás a la basseta que ña allí,  en una llissó mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Abáns de marchá, mire per amún y veu al muixó asomán lo cabet pel forat, com si se li estare enfotén.

-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltán chorros de les seues defecassións.

Y en les orelles caches, l’agüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero conténs per l’atre, perque lo seu esfors habíe ajudat al amo a eixí a dabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.

Pels bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestiás en les ovelles y cabres, los gossos y los pastós passechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa fels compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenén lo sol, damún de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo sel, s’enriebe de tot lo món.
En un bancal, p’el que passabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madurá los melóns de carn y los de aigua. Algún pressegué tardá teníe uns pocs de préssecs, que pareissíen flos grogues entre la poca fulla que’ls quedabe. Lo servé teníe les sérves áspres, per si an algú li apetíen. Servera (Cervera en catalá).

Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raíms a aprofitá lo sol, pa umplís de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduien la pulpa dels grans als seus panals p’alimentá als seus fills.

Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechán, perdén la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habíen guañat, naissén, creissén y granán, fae uns mesos.

No vull fem massa pesat, o sigue que……..continuará.

L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda

Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.

Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.

Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.

A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.

Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.

Uns atres camíns se faen “femerassos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (sendra). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.

A ver si la memoria no me falle massa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).

La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de masses, chafaterróns de fusta que se podíen usá pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras.

La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap a baix, pa fe mes solc.

Si se treballabe en un sol animal, se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.

Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.

Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.

Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”

Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Pedro J. Bel Caldú:

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m'en recordo. La fondaria del solc se dieve "guaret". Si lo solc no anave prou recte se dixaven "borregues" i aixó ere mol mal vist pels llauradós pulits. Llaurar en un animal sense parella ere "a polligana". Lo "yugo" a Fórnols ere el "jou" i la collera de llaurar ere lo "feltre". Lo que tú dius "femerassos", a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere "arrebassar". Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la "escaleta d'ataular" carregada de pedres. La primera llaurada ere "rompre" i la segunda, com dius molt bé ere "mantornar".

//

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaurá en una parella d'animals.
La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l'amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella.

(Platero y yo)

Platero y yo, albarda, menorquina


///

Estimats amics del agüelo "Sebeta", avui y espero que mols camíns mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molta mes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m'han ajudat a completá la megua charrada de ahir "La sembra, segunda part" y com alguns m'han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y to la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continúe lo mateix tema) y, deu medián, lo ficaré esta nit.
Grássies per la vostra atensió y passiánsia.


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida.

Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne teníe tres mes per fe.
En aquells tems, possiblemén grássies als bestiás, los montes estaben mes llimpios y se podíe fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) servíe p’abono del añ siguién.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y així enterraben la palla, que, cuan plovíe, se pudríe dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’hagueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camíns la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes bésties de cárrega. Se tirabe pels bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llauradós y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullíe a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixóns similás, que diariamén dixaben les seues cagades (perdó per la paraula) y així se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se esteníe per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camíns se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armelés, frutals, sarméns e inclús del pins de les bores del camp), si acás tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamén en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) a dal com chumenera. Se enseníe lo foc y cuan preníe se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubríe la montañeta y allí eixíe carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbó s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpiá les vores dels bancals (ribassos, rebassos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la saó del sembrat, se diebe arrebassar (arribassá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que teníe la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que uníe la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espéssie de mases chafaterróns (mazos) de fusta que se podíen usa pel dos costats, així li podies pega al aná y al torná del moimén del bras. Tamé los terrosos se podíen chafá (romper) ataulán (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se uníe a la esteva, que se podíe girá y aissina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes del o dels animals, pa podé dirigilos, uns atres camíns lo llauradó portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solíe fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trossos menuts sense llaurá) y aixó ere mal vist pels llauradós presumits.
Durán l’añ lo fem dels animals de casa, perque ya no cabíe a casa, o pa que no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la vora dels bancals, agon se anabe “cuitín” (coén, cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaurá o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerassos”, la tiarra que ñabíe daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, begónies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, així la tiarra se alimentabe dels componéns y lo sembrat creixíe mes fort y en mes llaó.
Los que podíen, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podíen, passaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovíe poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orassió al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tío Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seua veu modulada y allí se va sentín:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///

Com hay dit mols camíns, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechí lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniu milló memoria que’l “Sebeta” que, enrecordeuton en aquells tems ere un crio de onse añs.

///


L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:

Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arribaben cuan plovíe als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplíen los cabassos, y se anabe estenén los grans en un movimén de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se passabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalóns (paregut als carrechadós pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damún de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aissí se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operassió si lo camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polseguera) que se veie de mol llun. Si ñabíe saó (humitat a la terra) no faen tanta.

Dixaen que la llaó dormire a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se passabe a la mort sense donas conta.

Mentres los llauradós cullíen les olives y se passaen los Nadals.
Y, segon (segons) diuen, després de la mort, ve la resurrecsió, los grans se aubríen per debaix y los eixíen unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimén que’ls dixare naixe, creixe y graná.

Cuan arribaben los mesos de giné y febré, escomensaen a eixí fulletes d’entiarra, unes a la vora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.

Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veíes que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovíe lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per amún.
Pero l’aigua caíe pa totes les plantes y jun al gra, tamé naixíen los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un mánec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachás, tallán les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y així se llimpiabe lo sembrat.

A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixíe a la vora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo fals (falce, hoz) y la soqueta (cassoleta en forma de guán, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replegá la gavella d’herba) y se donabe de minchá a les bésties de cárrega e inclús se duie a casa pals conills.

Y com la vida mateixa, en penes y alegríes, lo sembrat que se habíe umplit de espigues  en les plogudes de abril y mach, arribabe al mes de jun y escomensabe a ficás groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seua hermosura, se inclinaben en una forma de reveránsia y agraimén al sol que les habíe madurat.

Pero aixó, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.

agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 3, final

Es un carré mol majo, ña bona chen. Ña vells, ña chovens y sobre tot mols chiquets, de totes les edats, aisó prometis, se veu lo futur asegurat. (Enrecordautos que estem parlán de 1950-60.)
Cuan van arribá les festes, se van fé cartels, en tires de llansols, penchats de un balcó al atre. Al cap de la costa “Benvenguts a L’Aldea”, al mich del portal “Lo portal, en festes, tos salude”.  P’els  atres balcons, de uns als atres, desde lo cap de la costa hasta lo portal, tires de banderetes, de totes les nasions. La machoria de les fachades pintades, penchán d’elles macetes en geranios y clavells de tots los colos, als balcons begonies llustroses. Eise añ al Portal li van doná lo premio del carré milló arreglat. La María-Jesús y lo agüelo “Sebeta”, en chove, van pasá a replegá lo premio. Mes pitos que pa qué.
A la hora de prende la fresca se faen mols corros, un al cap de la costa, un atre al mich, un atre, lo mes gran, al Portal, no faltaben los del Clot, del carré del Mich y del de Dal. En total mes de sincuanta persones. (Encara me sé lo nom de la machoria d’ells, pero com vatres no los coneisieu, no los poso pa no cansautos.)
M’enrecordo tamé que cuan nevabe, mol mes que ara. La neu arrivabe a la altura de la porta de la casa. Se faen camins desde la entrada hasta lo michs del carré, allí se fae una senda desde lo cap de la costa hasta cada un dels ramals que eisien de la plaseta. Cada veí fae lo seu camí y un tros del de tots. No ñabie discusións, tot lo mon sabie, per la costum dels tems, lo que li tocabe. Pals menuts ere una festa, no ñabie escola y chugabem a tiramos pilotes de neu. Luiset aprofitabe eisos dies pa traure als seus soldats, la caisa de les espardeñes, servie com a caravana, pa que la atacaren los indios. Costabe mes prepará la guiarra, que fela.
Parlan de estes coses, l’Aldea tenie una costum cheneral que eren los “chornals de vila”. Cuan ñabie que fe algún trevall pal poble, tot lo mon debie partisipá. Los que tenien chen y podien, trevallán gratis los dies que faren falta, los que no podien o no tenien chen pan aisó, u pagaben en dines, y eises perres servien pa pagá als profesionals que ñabie que empleá pa fe les obres.
Lo Portal ere uns dels camins a La Marededeu, pero tame ere lo CAMÍ al fosá.
Eise balcó del agüelo, ha vist pasá masa veins camí del atre costat, si ell tos contare la de chen que ha vist pasá y que ya no ha tornat, cuans plos, cuans sentimens trencats, cuantes llágrimes, cuans adiós mai acabats, cuans “esperam al atre costat”,… Y tots u anem cumplin mes pronte que tart.  Ere un tems que als morts s’els fae un atre tratamen que ara, hasta en aiso ham cambiat.
En estos dies de tanta caló, qué be se está a la entrada de la casa, en la pichela ben fresqueta a la bora, en la puntilleta de la agüela a la boca y lo tochet al pichorro, pa que no entron les estiroretes, que mes de una n’hay vist aná per entiarra buscan la frescoreta de la sugó de la pichella.
A esta sombra, en la cortina de borrasa a la porta, pa que no entro lo resol, se pot aguantá. Ademés eisa cortina tamé impedís que entron les mosques que en esta calorina se posen mol pesades. Menos mal que les orinetes y les falselles sol fan que volá sense pará y mos lliuren de les mosques y dels coins, que eisos, si piquen, sí que fan mal.
Si tanco los ulls, puc veure lo Portal, en lo carre encara de tiarra. Ñabie moltes orinetes fen los nius davall del rafec del tellat de la casa del tío Esteban, no paraen de volá. Dies avans habien arribat en bandades y se habien repartit per tot lo poble. Ñabie que veureles lo dia que va plaure, replegan lo fang del carré y aná fen, piquet a piquet, lo niu devall del tellat, en una carrera sense fin, pa acabá lo niu, que pronte se umplie de muisonets que traien los cabets per la finestreta que los seus parets habien disat pa entrá y eisí.
Qué tems aquells, constanmen ñabie soroll p’el carré, se sentie piulá a les mares y als menudets, fen una orquesta interminable, los vileros fenlis lo acompañamen als forats de davall de les telles. Les dones cantan mentres faen les faenes de la casa, en los balcons ubiarts. Algun bestiá, que se habíe retrasat, tornabe a embrutí lo carre, les dones renegán y tornán a agraná, “No tendrá un atra hora pa eisí, qué aura estat fen hasta ara, a sabé….”
Ara ya no ñá tiarra al carré, no ña nius, no ña vells, ni chovens, ni chiquets, per no ñaure no queden ni veins, lo Portal se ha quedat mut de muisons y de chen. Lo únic que se veu per allí es algún tros de rama de ramás que l’aire vaise per la costa y que, amoinat per tanta soledat, seguís corren clot per abais, que allí encara viu algú.
Al portal ya sol quede un vei, es un Robinsón qu’el barco de la vida li ha donat la oportunitat de disfruta ell solet de esta isla que avans ere un continen, ple de vida, de chen, de chovens, de críos,…. Lo pichó es que tota l’Aldea es un mun de isles com esta, en mols poquets náufragos en cada una de ells.
Si aneu per Vallchunquera, no diseu de fe una caminada p’el Portal, segur que la triste soledat, que es la única veina que quede ara, tos acompañará y un camí mes sentireu que lo poble del agüelo “Sebeta” se va quedan cada día mes sol y callat. Senteutos un momen al banc, tanqueu los ulls y escoltareu lo silensio mes ruidos, sentireu corre a un sagal, li acompañen una gosa y una gateta blanca, están contens, s’enriuen, les orinetes chillán y volán bais. Pero desgrasiadamen sol son sombres, imaginasións vostres, recuerdos de una charrada que au llechit en lo cor. Pero, intenteu saludaulos en les mans, donaulos los meus besos, que sempre los portaré al cap. Com una mes de les ilusión que lo tems ha matat. Lo portal, encara que ya no puga está allí, sempre será lo puesto agon vach pasá los millos momens de la meua chuventut. A lo millo tos arriben les campanades del reloche del poble donan les hores. Noteu la seua tristó, avans tots mos movien a la seua señal, ara en tans adelantos y tans reloches a les muñiques, casi ningú li fá cas. Pronte tamé les farán callá, perque lo seu repicá pot molestá a algú y l’Aldea se convertirá en un poble de soledat y silensio. Es la ley de la vida. Quí ha segut capas de fe una ley tan dolorosa.
Los atres agüelos y desgrasiadamen bastans chovens han anat puchán la costa, pa no tornala a baisá mai més. Qué envecheta me donen, anasen cap la costa de no torná, mirán la plasa del Portal. Que Deu vullgue que yo puga fé, un día, lo matéis viache. Espereume!!!…….al atre costat??? O agón estigau tots chuns ara, prenen la fresca. Segur que, al atre costat, ñá una atra Aldea, un atre Portal, en mols corros de chen.

FIN.

ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET


ÑA MOL SOROLL AN ESTA PARET

L’agüelo “Sebeta” se confese.

Después de la charrada de air “Un atra opinió”, les vostres paraules m’han disat algunes coses que m’agradarie aclarí.

Me han encantat totes les contestasións que hay tengut, tos u agraisco.
Veen eises coses ningú pot pensá que Lo Chapurriau se está acabán.
Los agüelos que tans camins me parlen a les orelles, poden está tranquils, la heransia está ben repartida y ña mols cors latin y latin sense pará, pa que ningú vingue dien que este parlá está mort, que no existis.
Sé que no escric prau be, pero, per les vostres charrades, vech que tots me enteneu y aisó o es un miracle o es una demostrasió viva de que lo chapurriau viu, en contra de lo que algún vehí se empeñe en recordamos un día si y un atre tamé.
Lo mes importán de la escritura, la seua finalidad es que servisque pa entendres les persones y, per lo que vech y llechisco, vatres me enteneu y me contesteu.
Que sí, que ya u sé, cada un a la seua manera, perque no tenim ortografía y gramática, pos entonses encara te mes miarit lo que fem, perque sense partitura y casi sense directó de orquesta, cada u toquem la nostra música y al final a tots mos sone be.
Soc un ignoran en lo mun de la llinguistica, a esta paret ña chen prau preparada, pero vech que tamé lo catalá te diferentes pronunsiasions, o aisí me ha paregut entendreu, lo catalá central, lo catálá occidental, lo noroccidental, lo de Lérida, y cuans mes...... y aisó que, desde fa un siglo, tenen una gramática.
Al pareise, lo matéis pase en lo valensiá, pero de momen, que yo sapia, ells no se han ficat en natres.
Pero me hay apartat un poquet de lo que anaba a di al prinsipi. Totes les vostres alifares al meu escrit de air, son maravilloses, les hai llechit totes y varios camins. M’han arrivat a dintre. Pero sobre tot lo del “racó del foc”, lo que algún vullguen que siga lo seu yayo (pobrets, com se note que no me coneisen), algún volenme matá a base de preparam plats de mincha en explosivos, uns atres emosionats y damún de tots les llagrimetes de Yolanda……. Aisó no ña qui u aguanto.
Se ha demostrat que sou bons, mol bons, que sou pólvora y que sol fa falta que algú ensengue la mecha, pa que esploteu contra la opresió y contra la inchustisia.
Mes tart y ara entendreu lo titul de esta charrada, ha ñagut algú que se ha posat en Vallchunquera y ahí ha eisit atre camí lo genio de la nostra chen, se ha eisecat una dona, fura, com una leona y li ha dit a eise siño que digue lo que digue, ella es del Matarraña y que parle chapurriau.
Sebeta ya ten pots aná tranquil, quede molta chen, alguns mol chovens, que u sabrán feu,  que u farán milló que tú.
Mira Sorolla, ya sé que tú no u pots entendre, perque de llengua deus entendre mol, pero de sentimens RES DE RES, no te pots posá en natres y pensá que ya estas tranquil.
Eisa chiqueta, millo dite eisa DONA y el agüelo “Sebeta”, cuan eren menudets, cada un a la seua época, van corre per los mateisos carres y van veure de la mateisa aigua. Tenen lo matéis genio. Bueno yo diría que ella ne te mes.
Te vull aclarí que ni ella ni yo ham sentit parlá del apitxat o com se digue, desconesco si algú del nostre poble u a sentit di.
Me hay llechit algo de lo que diuen per la red sobre eise nom y te puc dí que natres cumplim algunes de eises regles, pero fallem en moltes mes. Si u analisem, tamé los diferens catalás, que se parlem per eise mon de deu, cumplisen algunes regles de les que posen ahí.
Pero es igual, te posaré un ejemplo, segur que tú a Lérida, li diras Lleida y yo no, pero als leridans, los done igual perque lo que los importe es la seua vida, no lo que diguen los demes d’ells.
Pos lo matéis aquí, tu dimos que parlem apitxat, lo siño Rallo mos dirá que parlem lo catalá occidental y natres seguirem dien que parlem lo chapurriau.
Ya saps Yolanda, es un dit dels castellans: “ladran, luego cabalgamos.”
Un atra cosa, cuan los agüelos se empeñen en parlam a la orelleta eises charrades que después t’os escric a vatres, ña mols camins que les llagrimes no me disen escriure, y soc mol mes gran que tú. Ya saps ni en lo plorá estas sola.
Siño Sorolla: com li dieba air al siñó Rillo, asó no es impedimen pa que si un día mos trobem pugam fe una serveseta chuns, pero avui ha tocat los sentimens de la chen de Vallchunquera, del agüelo “Sebeta” y sobre tot de una dona, que encara que viu, per coses de la vida, fora de aquell poble, lo sentís com si estare allí.
Ah!!!! y aisó avui NO TOQUE.

Historieta 7

Historieta 7

+ Venga menut, animat un poc, que encara que sigue denit y estem prenen la fresca, minchat unes figues, que tens cara de fam, sino te tindre que fotre un espentó (empujón), que t’estas dormin y cauras de la cadira. Y no sigues afanós (avarisios), mastega be y a ver si te fotras tota la caldereta que ya ne queden poquetes. Esta nit igual fem figa (fallem) y aiso que pensaem que ne sobrarien pa demá.
- Grasies “Sebeta”, lo que no sé cóm se pot inventa tantes coses en un cabet (cabecica) tan menut. Encara que sigue blanc.
+ T’hay dit mols camins que de lo que yo conto a estes charrades un novanta (noranta) per sen me u invento, pero l’atre diau per sen es verdat. Ara sou vatres qui teniu que descubrí qué es una cosa y qué es atra.
- Me pareis que este camí ha elechit un tema masa personal, a molta chen, tot asó no li dirá res.
+ Mira, Luiset, igual aquí que en moltes atres coses ña que sabe lechí entre línees, segur que casi tot lo que han anat dien en este charrades, pot tindre un sentit, si algú lo vol trová y podem apuntá como una pista, que estem parlan del CHAPURRIAU y la chen que lo parle o lo ha parlat…….
+ No sé si asó ha pasat aisi, pero podie haber pasat.
“En lo rey Jaume I, se va conquistá molta tiarra que se va aná repoblan, per aiso los Arrufat (Arufat, Arrufatt) están estesos per moltes parts del mon.
Per tots los territoris que van formá lo reinat de Aragó al estranché, per Barselona, Tarragona, Lérida y Gerona, per tot lo Llevant. Inclus desde los ports de mar de estes provinsies, van eixi Arrufats capa los Estats Units de América, Puerto Rico, Cuba…..
Per tot lo Aragó, com atal, sobre tot en la nostra sona, en algo se ha de notá que va sé aquí agon se van fica a viure, cuan van arribá del atre costat del mar.
Posiblemen lo mes famós de la Edat Micha, va sé ALONSO ARRUFAT, aquí, aprofitanse de la seua fama familia, como a constructos, y de la seua personal como arquitiacte medieval, Jaume I li va encarregá la construcsió de la siudat de Castelló de la Plana.
La gran esplanada que ñabie a aquell puesto, li recordabe als seus antepasats en lo cariño qu’els tenien a les grans llanures. No li va importá que lo terreno fore pantanós. Se va encarregá de crea una red de sequies pa desaigüa lo terreno y prepara la construcsió de la siudat miran capa el futur.  Li va achuda lo nom del terreno: “La Plana”.
Y u va construi tenin en cuenta l’aigüa, l’aire y lo sol. Los Arrufat a eisa zona son mol abundans.
Evolusió del apellit: Al-Rufat (lo orellut), A’rufat, A’rufatt, Arufat, ARRUFAT, Arrufatt.
T’os diu algo el que als veins de Castello, los diguen familiarmen “ORELLUTS”.
Ya u diebe la Sagrá Escritura: “Lo que vullgue entendreu, que u entengue”.

1610, mes de chun, un sis mil moriscos, expulsats dels pobles de alrededo del Moncayo, pasen per este terreno, camí de Valderrobres o Peñarrocha, que eren los radés pobles del Aragó de aquell momens.
A la familia Arrufat no la van molestá, perque después de vuitsens añs se habien mesclat completamen en los cristianos y en la chen del terreno y ya formaen part de la poblasió considerada nasional.

Finals de 1800, al poble de Calanda, nais un chiquet que le diuen
R. Arrufat, desde menudet ya pareisie un chic listo, bon dessendent de una rasa dura, deprenie, en los ratets que tenie lliures, del maestre y del siñó retó. Va coneise a una chica de Samper de Calanda y cuan va sé la hora, se vá casá en ella.

Com tenie aspirasións y sabie llechi y escriure, se va enterá que a un poble que li dieben L’Aldea, a uns coranta kilómetros del seu poble, ñabie un notari que buscabe un escribien, va pillá una burreta que tenie y a la seua dona y capa allí que se van aná, als dos mesos ere lo secretari del notari.

Pero asó ya es un atra historia.

NOTA DEL AUTO: 

Algunes coses de les que se han contat aquí son historia. Unes atres hagueren pugut pasá com aquí se han contat, les demés me les hay inventat, intentant en tot momen que tingueren un discurs lógic.
Lo unic que se ha pensat al escriure estes charrades es entretindre als que mos seguisen y ademés si uns atres se están inventan la historia a la seua conveniensia, per qué no u hay pogut feu yo igual.
Espero que per lo menos a algú li hasque agradat un poquet,
Lo tems va caen com l’arena que agarres en un grapat y no la pots aguantá, te que caure perque sí.
Esta charrada del agüelo “Sebeta” se referis al apellit ARRUFAT, pero igualmen se pot referí a uns atres apellits que tinguen assendensia árabe. Ya sabeu que Lo Campeadó, cuan va pasá p’el nostre territori se va endú en ell a varios reys moros y als seus soldats, no sol als Arrufat, pa luchá contra lo gobernadó moro de Lérida y contra lo conde de Barselona, aisina com pa la conquista del Llevant. Pa tots pot serví. Encara que mos han anat mesclán, digüen los atres agüelos, que tots van naise a esta tierra.
Pa no fes pesat l’agüelo “Sebeta”, se retire per un tems. Si vatres voleu y los atres agüelos me seguisen iluminan, igual tornem mes avan.
Pa acabá, animo a mols de vatres que tamé teniu histories que contá a que u feu aquí, pero en CHAPURRIAU, perque com diu lo “Sebeta” qui, pensan en este parlá, no u llechis o no u escriu, es como un home que teníe les dos garres bones y sol caminabe a la “potacoisa”.

FIN.

Al atre costat.

Al atre costat.

Tot escomense y tot se acabe.

Tot escomense y tot se acabe.

Desde que me vachs inventá al agüelo “Sebeta” y a Luiset, sabía que arribaríe un día en que los tindría que fe desapareise, quels tindría que borrá, eren meus, han segut vostres y ara an esta charrada sen van.

Ham segut amics, ham fet charrades bones, unes atres no tan, pero han viscut com la chen, han tingut una vida y an este treball podeu vore que seguisen sen persones, en sentiméns, bons y no tan bons.

Esta aventura no vol di que no van a apareise més, sempre podem contá coses que van pasá abáns de avui y que no les habíem contat.

Com sempre que esta parella ha treballat, u ha fet a l’Aldea y u acabe fen allí, per aisó los que la coneisen, posiblemen la entenguen milló que atres, pero intentaré que tot lo mon u pugue seguí.

Van naise chuns, sen van chuns y chuns seguirán al atre costat.

-  Agüelo li apetís que anem hasta la Tellería o sino tirem la marcha cap a un atre costat.

-  ¿A ver, Luiset, no vas vore lo tems a nit a la televisió? 

Van di que veníe una troná mol forta, que abáns ha fet moltes maleses per ahí.

-  ¿Als seus añs vusté se creu aisó? Cuantes tronades mos han dit que veníen, que se acabáe lo mon y llugo no ha caigut ni una gota. ¿O es que te po?

L’agüelo, habíe matinat, com tots los díes, se habíe asomat (assomat) al balcó y no li había agradat res la negró que habíe vist per lo Yiri, pero, a lo milló teníe raó lo sagal y com a mol, igual son (sol) eren cuatre gotes. Aisí que pille lo sombrero y la gayata y li diu al sagal:

- ¡Anemon!

Y chino, chano, la parella va escomensá a puchá la costa del Portal; anaen parlán, com sempre, portáen tota la vida chuns y encara los quedaen coses pa dis. De eisa manera van arribá hasta la Tellería. Ya que estáen allí, van di de puchá hasta la basa Martina. 

Estáe seca, bueno al mich ñabíe un charco de fang, com un barreño, allí granotes, sangoneres y uns atres animalets reñíen per trobá una gota de fang humit, perque aigua y (ya) fáe un díes que no ne ñabíe.

Están en éstes, l’agüelo eiseque los ulls cap a la carretera de Morella, mai sabrem lo que va vore, li va cambiá la cara, ell, un home que mai se asustáe de res, una po de chiquet dabán de un llop, se va apoderá de aquelles galtes tan tranquiles sempre. 

Va agarrá a Luiset del muscle y cridán li va di:

-  Corre, corre tot lo que pugues, encara que no te seguisca, no te paros, escapa si pots.

Lo sagal no sabíe qué pasae, va mirá cap aón miráen los ulls del vell y u va entendre (:) de allí dal baisae una negró tan gran que u tapáe tot, a aquella escurina li acompañáen unes cortines de aigua y unes voláes de aire a tanta velosidat que lo menut ya no va sentí les raderes palaures del “Sebeta”. Pero no li faen falta, habíe vist lo que mai veurie més. (A Beseit: lo que may mes voríe.)

Lo agüelo habíe ventat mols añs an aquella era de la Tellería y de sobres sabíe que cuan un nugolet apareisie a la carretera de les Ventes, teníen diau minuts chustets, pa replegá y tapá la tonga y, cuan arribáen a la caseta ya estáen bañats.

Avui lo que habíe vist ere mil voltes pichó y ya estáe més aball del Mas de Fraga.

Lo sagal, ñerviós, en ve de tirá carretera aball, va torná pel camí de vinguda, va baisá cap al hort. Estáen perduts, lo vell u sabíe, pero no podíe disá sol al crío.

Va arrencá a corre detrás dell, costa a bais. La gayata li estorbáe, la va tirá, més tart se arrepentiríe.

Chustet a tems de crusá la vall, detrás dells ya baisae tanta aigua com si hagueren soltat mil pantanos. Lo sial habíe ubiart la fon de la rabia, eisa que diuen que te tans caños que no se poden contá.

Sol pasá la fon, lo menut va caure, “Sebeta” va arribá a tems pa agarral de un bras y traurel de la corrén que ya arribáe. 

Van puchá un poc amún de la costa y per damún de la nevera, van aná avansán com podíen. U habíen escoltat mols camíns:

- Mira quel foc es roin, pero l’aigua encara li guañe.

Y ere verdat. Corrén, entropesán, caén, eisecanse, van arribá a la altura del pou vell.

Lo agüelo va discurrí:

-  Allí tenim la radera oportunidat, com la vall se eisamplís, baisará la altura del aigua, o pasem ara o se ha acabat.

Portae al sagal del muscle, ere lo momén, van arrencá a corre, encara que lo fang los disáe corre poc, van piarde les espardeñes, se van quedá clavades al fang. Ya estáen a la mitat, cuan lo vell va sentí un gran ruido, va mirá cap a la vall y se va doná cuenta de que alló se habíe acabat.

Un tems dispués, no sabem cuán, perque al atre costat no ña ni dies ni reloches. La parella se trobe, se donen grans abrasos, tornáen a está chuns, se senten a un ribás, se miren, lo sagal está serio, escomense a charrá:

-  No sé cóm va pasá tot. Se que vach quedá enronat en fang y hasta que no me han trobat, a la bora de la fon, no hay aparegut aquí. Al entrá lo agüelo de la porta me va du a un cuarto y me va enseñá tota la meua vida en un santiamén. Los radés moméns com los nostres cosos estáen enterrats, sol se veien les calsigades al fang, pero no sé quín sentit tenen.

Ara li toque lo turno al “Sebeta”, veu que lo sagal está amoinat, que algo li va per dintre y que no u ha dit. Es igual ya u traurá y conte la seua arribada:

-  A mi me ha pasat y me han fet lo matéis. Te vachs a contá lo de les calsigades. Cuan vam desidí crusá la vall pel pau vell, l’aigua había baisat de altura, per la amplaria del terreno. Per aisó se veuen les calsigades dels dos hasta arribá a la mitat, te portaba enganchat del muscle, pa que no set’endure l’aigua. An aquel momén se va sentí un gran ruido y vachs mirá cap a mun, vachs vore que estaem perduts, perque l’aigua que venie de la vall del Mirablanc, acabáe de arribá y u faé (fáe) en tota la forsa.

Luiset, no se pot contindre, ya sabem lo que li voltáe pel cap:

-  Y es en eise momén cuan an tiarra ya sol ñan unes calsigades, les de vusté, perque me va soltá, pa corre milló y podé salvás.

Lo agüelo lo mire en pena, pero entén que hasque pensat aisó, es mol chove encara y sol ha vist unes calsigades. Seguís charrán:

-  No Luiset, tan tems chuns al atre mon y encara no me coneises. Sol se veuen unes calsigades, perque al vore tanta aigua, sol vachs pensá en tratá de salvat a tú, TE ME VACHS CARREGÁ A ENCOSTES, per aisó no se poden vore les teues potáes y vachs corré (corre) com mai pa intentá arribá a la carretera y salvat. 

Yo me estaba ofegán ya, creía que te había disat adal, pero no va sé aisina, l’aigua tamé se te va endú y vas acabá a la Font. 

U sentisco chiquet.

Lo sagal, com tans camíns a la vida, se done cuenta de que ha clavat la pota, se abrase al agüelo en los ulls plorosos. Los dos se eisequen del ribás y sen van cap a l’Aldea del atre costat, allí tamé ne ña una y tamé se charre en Chapurriau.

De repén, los dos se paren, estiren les orelles, sentisen algo, allá a lo llun se sentis un sonido, un sonido que coneisen mol be: son les campanes de les dos Aldees que, al matéis tems,

TOQUEN A MORTS.

Los milacres del “Sebeta” y 5


Los milacres del “Sebeta” y 5

Estic segur, y me alegro, de que tos au divertit un rato en estes aventures, contades, imagineutos, per un sagal, que apenes dominabe lo castellá, pero que ficae  imaginasió pa solusioná los problemas que, a aquell tems, ya li posae la vida.

Sé que, ara, tots vatres, si mireu cap atrás a la vostra vida; si repasseu lo que au viscut; en los ulls que tos ha posat lo agüelo, trovareu vivensies y “milacres” mes importans y mes verdadés que los tres que tos ha contat ell. Lo que pase es que ell li va ficá imaginasió; y tres ratos de cualquier menut, los va convertí en cridades de Deu.
Aquells añs del seminari los menuts teniem uns modelos humans, en los que mos miraem y als que voliem pareisemos, eren los “grans”. Natres los diem “grans” a la chen de la nostra tiarra que ya estudiaben uns cursos mes amún que natres. Yo me enrecordo que los meus y los dels meus amics, que parlaem lo chapurriau, eren los de este terreno que tamé parlaen com natres, ere un orgull mol gran. Me enrecordo, entre uns atres, de alguns que vatres coneiseu: Pedro Bel de Fornols, Juan-José Omella de Queretes, que me enrecordo que com ere alt, mol alt pa mí, chugabe mol be al baloncesto, y mes chen, que no vull nomená, per si se me olvide algú, que no s’enfado.
Vull afechí que lo “Sebeta”, después de pasa la primera proba, se va enrecordá de un cuarto milacre, que sel va guardá, per si acás, mes avan, li demanaben mes probes de que Deu li habie cridat a ell. Este está relasionat en l’aigua, lo cuarto elemen del mon.
L’AIGUA:
“Estiu; a la bora del michdía; estabem trillán. Teníem la era a la Telleria. Ere hora de descansá; ñabie que diná. No me enrecordo be, pero ñabie alguns camins que la fon casi se secabe y no ñabie prau aigua als abeuradós. Entonses anabem a abeurá a la basa Martina, que estabe propet.
Tots teniem trevall y eise ere dels mes fasilets; per lo que lo encarregat de portá la mula a beure, ere lo Luiset. La agarrabe del ramal y, chino, chano, a abeurá; y al torná, entonses la lligarie en una corda llarga a un albre de la sort y allí lo animalet se revolcaríe pa llevas de damun les mosques, los tabans y les mosques de mula de les que tenie un mún al bragué y davall de la coga.
Tot va aná bé al aná; pero la mula, me imagino que com totes, tamé ere un poc fura y mes en totes les mosques que portabe damún. An aquells tems los animals encara se esvarraben al veure o sentí un coche un camión, un autobús, cualquier aparato que se moguere sol. La mula va beure l’aigüa que va voldre y cuan anaem a torná, allá dal, a la carretera va apareise lo coche de línea. Lo menut, presumit; los va voldre demostrá als viachés, que anaben al coche, que ere mol valen. Com ere menut, va arrimá la mula a una paret, va puchá a la paret y desde allí va saltá damún del animal.
En aquell momén lo coche donabe la volta a la curva y al frená, va fé un poc de ruido raro, la mula al sentí lo soroll va arrencá a trotá. Lo crio saltanli lo cul damún de la pell del animal, sense podes agarrá a cap de puesto, pos lo animal anabe despullat. A tot aisó, lo coche ya estabe a la altura de la mula y al veure al chiquet saltá, va frená, fen encara mes ruido. Ará sí que lo animal va arrencá a galopá, va acachá lo cap y lo menut va caure an tiarrá, per damún de les orelles, pasanli la mula per damún y calsiganlo en les potes.
La mula se va esvarrá; un rato mes tart la van trová pasturan a la sort del empalme (sincsens metros mes llun). Lo coche de línea al veure lo que habie pasat, va pará y los viachés van baisá a achudá al menut que estabe an tiarra. Li habíe potechat la tripa, sense cap problema, pero lo milacre estabe en la pota que li habie calsigat lo cap, disanli la señal dels claus y de la ferradura alrededó del ull dret, com un rogle, voltanlo; ademés lo camí al que habíe caigut estae plé de pedres, va tindre sort, pa haberlo matat. Pues no siñó; tampoc li va pasá res. Va seguí fen barrabasades hasta lo dia de avui, que to les está contán, com si no aguere chafat mai un plat.”
Vull aclarí que los cuatre “milacres” van ocurrí tal y com t’ols hay contat, ahí no ha ñagut res de inventat. A lo milló les palaures que hay utilisat no eren les mes apropiades; pero pasá, van pasá.
Que a ningú se li ocurrisque ara creure que lo “Sebeta” fa milacres y escomenseu a adorarlo y enséndreli viales. Lo unic que es, es un poc charraire; aisó sí; y mol fabuladó, aisó tamé; y mol. Per aisó no ña que feli cas. Es un bon home y una bona persona. Qué tos vach a di yo?.
Com algú va dí una volta: “Los camins de Deu, son inescrutables.” Y “ell sempre escriu recto, encara que u fasque en ralles tortes.”
Sol un detalle, natres vam fe lo cursillo uns sen trenta (130) chiquets, al final van eisí cuatre retós. Deu teníe pa triá. Y triae bé.
Seria un desagrait, si lo radé recuerdo de esta charrada no fore pa un mosen, un retó de poble, que un dia me va “engañá”; pero que yo creía aiso perque miraba lo dia a dia; una mirada curta; y sin embargo ell mirabe a lo mes llun, a la vida; y grasies a ell yo hay tingut esta vida; no sé si mes bona o mes ruina que la de llauradó, que me habíe tocat per sorteo; pero diferenta. Y desde aquí, a estes altures de la vida, estic contén d’ella. Y sol puc dí “Grasies MOSEN”. “GRASIES MARE.”

FIN.


L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html

LO PORTAL

L’agüelo Sebeta y la soledat, Part 2

La goseta, “La Paloma”, está contenta, es mol cariñosa, cuan ña bronca pa Luiset, éste se pose a plorá al cap de la escala. La goseta sempre se pose a la seua boreta, en la llengüa li replegué les llagrimetes y cuan éll plore, ella gañis, per davall, sense fe ruido. Hasta que lo menut se console y se abrase al coll d’ella. Son bons amics.
A casa ña un atre animalet es la gata “La Blanqueta”, lo sagal la ha cuidat desde que va naise. Fa uns mesos sa mare, que tamé estae a la casa, va eisi una nit y ya no va torná, sen anirie a casá y eise día va tindre mala sort, la van casá a ella, algún camión per la carretera, o algún musol dels grans, que ham de fé, li habíe arribat la hora.
La gateta está feta al chiquet, un día li va portá una rateta que habie casat y la va disá als piaus del sagal, com un regalo que li faie. De cuan en cuan lo menut agarre un troset de pa y, están dret, li u enseñe a la altura del cap d’ell. L’animalet puche per un camal del pantaló, arribe a dal, agarre lo pá y vaise p’el atre camal hasta an tiarra y allí s’el minche.
Cuan se va fe gran, va cria gatets. Saveu que va fé, va acabá de cria y va aná a buscá al sagal y lo va porta allí agon estaben los seus fills, los u va enseñá y se va ficá damun d’ells pa donals de mamá. Li volie dí que serie bona mare. Ña animalets que pareisen mes intellichens que algunes persones.
Com Luiset s’en va aná a estudiá a Saragosa, ya no se veien en la gateta, pero cada camí que éll tornabe, faen lo del troset de pá, l’animalet encara s’enrecordabe.
Después, pasan los añs, éll va disá de ana p’el poble. Sa mare li va contá que un día “La blanqueta” va fe lo matéis viache que habie fet la seua mare, sen va aná una nit y ya no va torná. ¿Ñaurá un fosá de gats?, me agradaríe sabé agón está, aniria a visitales.
Ting un recuerdo mol profundo, hasta ma chermana s’enrecorde, cuan “La blanqueta” tenie unes semanes, “La Paloma”, la gosa, va cria gosets, los u van llevá. Lo pobre animal anabe en les mamelletes plenes de lleit. Entonses la naturalesa, que es mol sabia, va fe que la gateta se li arrimare, la gosa se va tirá llarga antiarra y La Blanqueta, se va agarrá als mugrons y desde aquell día, hasta ben gran, una gata va mamá de una gosa y ya sempre se van portá mol bé, com si foren mare y filla.
La casa te dos altures, la del carré, (allí está lo corral de la mula, la bodega, un cuartet agón se guarden les olives en aigua, les conserves del gorrino, la tenalla del oli, los aus y demés, tamé está la gorrinera, en lo gorrino dintre), la primera (en la cuina, en lo foc antiarra, lo minchadó y les alcobes) y la segunda, en lo grané, (agon tamé se sequen lo de la matansa del gorrino, los pernils, les figues maellanes, les tomates, los orellons, les bachoquetes y demes coses), la pastera y lo corral de les gallines.
Allí ñá micha dochena de gallines que ponen dos o tres aus cada día y una parella de conílles, que de cuan en cuan crien conillets.
Alguna de les gallines, de cuan en cuan, se fique cloca, entonses se cambien dotse o catorce aus a la tia Patro que te pollastre, y, si no me enrecordo mal, als veintiun díes naisen los pollets, pa renová lo galliná. Cuan son grans se maten algunes de les gallines velles.
Les conilles, de tems en tems, se demane un mascle a alguna de les veines, pa que les munto (es un espectácul veure com, sense coneiseles, per puro instinto, les encorre pel corral, hasta que les fa seues). Al cap del tems les dos crien, cada una a la seua cachapera, fan un niuet en lo seu pial, que elles mateises se arrenquen, y allí al mich, se veuen asoma los cabets dels menudets, siegos de momen. Ya creiserán.
Han fet esperimens, an tingut conills chinos, pero mos donae no se qué minchamols. Van tindre tamé patos, pero eren mol marranos, tiraben l’aigüa per en tiarra y u disaben tot com “un aveuradó de patos”.
Caprichos del agüelo “Sebeta”, cuan ere menut y estabe al seminari, al vindre de vacasións, lo siño retó li demanabe que puchare al campanal y allí ñabie sinc palomés y que agarrare los coloms que puguere, pa evitá que ñaguere masa al poble.
En una escala y com podie, sen un sagal, per aquells tellats, anae en sacs agarrae vuitanta o novanta coloms, la machoria menudets, en lo tems chust pa podé minchals, uns atres grans.
Lo mosen lin donabe diau o dotse, com agraimen, per lo trevall.
De eisos éll va aná trian los mes grans y mes majos y ya ne tenie tres parelles crian al galliné. Los va fe puesto en alt, pa que pugueren fe los seus nius y criá. Tot anabe be, se habien fet parelles y criaben mol bé.
Pero un día al sagalet li va pareise que los cristals de les finestres del galliné estaben bruts y entrabe poca llúm. Se va a ficá a la faena y va disa los cristal completamen transparens, cuan avans no se veie ni lo carré.
Los coloms van veure lo carré tan propet, pero no van veure los cristals de lo llimpios que los habíe disat lo Luiset y un detrás del atre van eiseca lo vol cap la finestra. Lo primé, ere lo mes gran, de la velosidat que portabe, va trenca lo cristal y se va escapá, detrás d’ell van aná los atres, ya no tenien barrera que los impediré vola lliures. Los nius se van queda sols, sense pares que los umpliren de cuan en cuan. Lo menut va dependre que los que viuen al sial, volen volá y sé lliures, en les seues ales al aire.
Continuará.


///
La vostra goseta va matá una perdiu mol manseta que había criat yo de perdiganeta, la soltaen per la era y pasae¡l día solta hasta cuan habíen de marchá, entonses li traíen la gabia, la cridaem y ella soleta entrae. Hasta que un domenje que va aná la tía Palmira a ajudali a la granja a ma tía Celeste, se la va fe, vach plorá y li vach agarrá algo de manía a la vostra goseta

Trovada 2, Palaures 1.

Trovada 2, Palaures 1.

En un atra part de la reunió se va escomensá a parlá de la manera de espresás lo agüelo, al no tindre gramática.
Al haberse reunit totes estes persones van desidí que a partí de ara elles serán lo Consell reguladó de los noms y les maneres de dils a les charrades del agüelo “Sebeta”.
Van escomensá en la primera norma: en vista de cóm mos traten los cataláns; del catalá, mentres se pugue, ni una coma.
Lo Consell sol intervendrá pa corregí los escrits del agüelo “Sebeta”, no te cap de influansia, ni tampoc la vol, fora de l’Aldea.
Que cuan ñague duda aplicará la gramática castellana, perque es la forma de parlá ofisial, y entonses los chiros, los modismes, los dits y la construcsió de les frases a que está acostumbrat lo agüelo es eisa y de esta manera pensen que u fará aná milló.
Disen sentat que la forma de parlá de l’Aldea es especial, diferenta als d’els atres pobles, com lo d’ells es diferén d’els demés. Per eise motivo no volen influí en ningú mes, ni sé reguladó de ningú, ni tindre influencia sobre cap atre escrit. Que, com va dí Deu nostre siñó, a estos termes, cada un que parlo y escrigue com vullgue.
Volen disá clá que la nostra forma de parla, sigue idioma, dialecte o lo qu’els paregue be als de Saragosa, es una forma de parlá ESPESIAL y que ña coses que lo agüelo sol les sap dí en chapurriau, que, en un atra forma de parlá, no tendrien lo matéis significat; n’ols podríe doná lo matéis sentimen; no u sabrie esplicá igual y que ña palaures que no les sabrie tradui en castellá, perque son tan espesials, tan nostres, que no tenen traducsió al castellá.
Vol dí que les palaures, mal o bé, se poden intentá traduíles; los sentimens no; ni lo milló traductó. Y lo que l’agüelo escriu, casi tots los camins, son los seus sentimens y eisos sol los sap esplicá en chapurriau. Podrán traduí les charrades, estes charrades, pero per mes que u intenton, ya no serán les charrades del agüelo “Sebeta”, éstes sol tenen sentit, lo seu sentit, dites, escrites en chapurriau.
Mireu si som rics en la nostra manera de parlá que ña noms o verbes que yo, per lo menos, no trovó traducsió al castellá. Tos poso un ejemplo: “Sempre estás "surigañan" o “ensurigañán””, bueno asó serie com “sempre estás embolicán”;  no; “sempre estas provocán”; “sempre estás molestán”; tampoc; a lo milló totes chuntes. Voldrie di sempre estas enfrotén, donán mal, provocán als teus chermans; enfotente. Normalmen se diebe cuan los grans provocaen al menuts, fenlos enfadá, no sé...no trovo traducsió. Au sentis eise verbo??????.  Qué riquesa, y encara mos volen compará al catalá......

Sé que ña chen de esta paret trevallán, esforsanse, en replegá les palaures, los sonidos, los dits, les cansons,…. Ña que alabá lo seu trevall, no los u podrem pagá may. Pero mentres tan, l’agüelo seguirá estos consells, sense voldre que ningú li seguisque, ni que li fasque cas.

Per un atra part, tamé que ña veins de esta paret que lo seu trevall es mes sort, pero igual de importan, tenim chen formada, estudiada y l’am de aprofitá, aseptan los seus trevalls y los seus consells. Ham de sumá, may restá. Tots som importans, a la nostra manera.

Lo camí se fa, cuan molta chen pase per la mateisa senda, caminán, aplanán, calsigán, atapín, entropessán en los grasons, caen, eisecanse, y, com diu lo meu amic Jesús, apartán alguna pedra si quede p’el mich o moleste.

Ah! y pa fe lo camí tan importants son les pedres de davall, cada una de les pedres; com la tiarra atapida damún, cada granet de tiarra; y com l’aigua que lo apisone, cada goteta de aigua. En este trevall; tots som importans; nesesaris; tots y cada un de natres que estem aquí; com cada un que mos seguis y mos llechís; y tots los demés que están detrás de natres, pero que tenen lo matéis sentimen.
Perque este camí se fa en mols trevalls, pero encara en més sentimens y pan aisó fa faltá los sentimens de tota la chen, de tot lo chapurriau. Mentres ñague un aragonés que u sentisque ahí dintre; ñaurá sentimens y ñaurá chapurriau.

En estes persones del Consell, a l’Aldea sempre es primavera, encara que fasque fret, o encara que fasque caló, que fasque aire, ventolera, que nevo, que fasque boira; allí, dintre dels seus cors, sempre es tems de flos, de brots viarts, de capulls, de esperansa, de ilusions, de plos, de alegries, de sol, de lluna, de estrelles, de arcoíris; y de torná a escomensá, cada camí que los diuen que no.

Mos han guañat una batalla, pero no la guiarra, ells no saben que ells pasarán, que natres pasarem, pero que detrás de natres ve un atra generasió, y después ne vindrá un atra, tots trevallán per lo matéis, perque no los llevon la seua forma de entendres. Ya u vorán.

Seguirá....

Lo carro vuit

Lo carro vuit. (buit, forro)
Lo carro vuit (buit, forro)

Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.
“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.
Va di lo agüelo:
- Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?
- Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.
- Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-
- No -li va contestá, Luiset-.
- Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.
- ¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.
- Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.
Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.
Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:
- Bon día tio “Sebeta” y Luiset.
- Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?
- Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?
- Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?
- No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.
Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.
Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.
Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.
Parle lo chic:
- Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y en cara més que anáe vuit? ¿Es magia?
Lo “Sebeta”, en tota la sensillés del mon, li diu:
- No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.
Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo:
“Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.

FIN.

23 de chun (2017)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun.

- Agüelo: la chen me pregunte, pero vatres que es lo que voleu, en tot eise moimen que esteu fen per la paret y p’els pobles de aquella part.
+ Los pots contestá, en lo cap ben alt, que natres no demanem res, devem de sé la única asosiasió que no demane res. Sol volem que mos dison está com estem, com han estat desde fa mols añs, mes dels que ells se imachinen.
- Pero ells, ya que tenen tanta categoría, tindriem que posals en lletres altes. ¿No podrien escoltamos, parlá en natres, un poquet sol?.
+ Aisó es lo que demanem, que ya sabem que som poquets, que sol en los nostres vots, cap de partít eisirá daban. Pero que tinguen en conta que som de Aragó y que tenim com un orgull lo seulo. Que tenim un parlá raro, ya u sabem, pero es lo nostre, y en ell ham sentit les primeres paraules de la nostra mare al vindre al mon. En ell li ham dit algún camí a la nostra parella “TE VULL”. Y tot aisó val mes dinés que cap achuda económica que mos puguen dona. NO MOS VENEM, a ningú.
- “Sebeta”, avui estic en vusté completamen, no ña bromes, ni garrames, ham de fe piña, ham de fe mun y, encara que estigue mal diu, tenim que se un grá al cul de algú, que nols diso sentas en comodidat, pa firmá desde la seua cadira, algo que mos pot fé mol mal.
+ Tens rao sagal, hasta pareises mes gran, a lo milló es que te vas fen gran y no me dono conta, al está a la teua bora.
- Vuste, en les seues charrades, en los seus consells, me va fen creise, pero tame me fá gran veure lo que volen fe en natres, hasta los menuts, dintre de les tripes de les seues mares, se tornarán grans si mos acaben de machacá.
+ Mira Luiset, los u anem a posa fasilet, QUE MOS DISON ESTÁ COM ESTEM, no volem maestres de catalá, no volem cap de academia de la llengua. Natres serem los maestres dels nostres fills, com ha segut, duran tans añs. Allí dependrán LO CHAPURRIAU, sí, lo de cada poble, en les seues característiques particulás. A la escola dependrán lo castellá, com sempre ha segut y no ha pasat res. Y de allí eisirá chen com natres. Uns ham tingut que marchá dels nostres pobles y mos defenem en Castellá, sense cap problema, com un mes. Uns atres, aguantan com poden y menstres puguen, tenen la sort de podé seguí allí, en lo CHAPURRIAU de cada u. Pero uns y los atres tenim la sort de podé seguí pensán en lo nostre parlá, en lo chapurriau de cada u.
- Yo crec que esta chen está mal informada, que totes les notisies los u han portan chen interesada, alguns pagats (en lo bon sentit) per Cataluña. No ha ñagut chen nostra, algú que pugue parlá per natres y, si foren bons aragonesos, mos tendrían que escoltá.
+ A ver cóm los podem esplicá que un agüelo com yo, que desde los once añs estic fora del nostre terme, sempre mesclat en castellans, y ará als meus añs, la rabia, SI la rabia, sense cap maestre de catalá, sol en eisa RABIÁ, en apenes un mes estic escribin, no sé si be o mal, en lo meu parla, ah!!! y al pareis, tots m’enteneu. Entonses ¿viu o no viu LO CHAPURRIAU?
- Perque soc yo, sino li aplaudiría, se poden di milló estes coses, pero per chen en mes cultura, natres mos espliquem aisina y lo que vusté ha dit, te tot lo sentimen de esta tiarra.
+ Tens rao, menut, esta tiarra te molta sao, la que han disat tots los que han mort avans que natres y han disat la seu llao. La tenim dintre de natres, se li diu CHAPURRIAU, y lo tenim que fe creise o per lo menos mantindrel, que ningú se atrevisque a enterral y sino que mos entiarron en ell.

aguelo-sebeta-23chun-continuasió