Mostrando las entradas para la consulta achudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta achudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Emilia 1 y 2

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.


Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.

Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.

Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.

U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Seguirá…..



Emilia, Benicasim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.

No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.

Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.
Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.

Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengües y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.

Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensán que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.

La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:

“Plau y fa sol…

Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:
les bruixes se pentinen…..

Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:

Plau y fa sol …

Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol
adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.

La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.

Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:

Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la (ha) fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecordá de aquells momens tan bons pa mi.

Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.

Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elles, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES.
No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials.
¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?
Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.

FIN.

La lleit de la cabra

La lleit de la cabra.

La lleit de la cabra

A la Aldea ñabíe una familia, al prinsipi mol sensilla, la parella y dos fills. Teníen una cabra que donáe prau lleit pa tots. Teníen un vehinet al que tots los díes lo enviaben a muñí al animalet. Entre les dos mamelles se umplíe una lechera o un topi, según lo que li donáen cada día.

Normalmén ne tenien prau pa la familia y encara li regaláen una tasseta al menut. Y los díes que ne sobráe, fáen flans en au y natilles, y hasta algún dia queso y requessón / collada /.

Tot funsionáe be hasta que un día va arribá un forasté y li va convensí al amo de la cabra de que si traíe més lleit, podría alimentá a més chen o véndrela y traure dinerets.

Aissí que l’amo va parlá en lo muñidó y li va dí que teníe que tráureli més lleit, que no la dissare mastegá, mentres la muñíe, pos algúns dieben que si mastegáe mentres la muñíen que se embebíe la lleit y ne donáe menos.

Ya teníu al pobre crío, en una vara arreánli a la cabra pa que no mastegare, mentres estiráe de les mamelles cap los mugrons pa intentá tráureli hasta la radera gota. Pos no res, va eissí la mateissa lleit que tots los díes. Bronca del amo.

Com es natural lo sagal se va quedá sense tasseta de lleit y la seua part, lo amo li u donáe a uns nebots y hasta pareissíe que ñabíe pa tots. 
Al día siguién lo muñidó se emporte la xuriaca aissí arribará a pegáli al cap pa que no mastego. Pos tampoc aissí, si acás una culleradeta de postre més. Un atra bronca, ésta forta, O traus més lleit o te fotré al carré.

Tot preocupat lo sagal parle en lo pastó, este al véurel tan preocupat, li diu:

- Mira me acaben de portá una muñidora automática que es una maravilla, pa probala demá ya muñirém la cabra en ella y a vore lo ressultat.

Tot ilusionat lo crío li u conte al amo que pareis que se tranquiliso, pero no del tot:

- Demá ya vorém.

Los adelantos se noten y al pobre animal en la maquineta dichosa la van dissá eissuta del tot, pero de lleit ne va eissí una tassa més.

Los nebots los habíen parlat a suns pares de lo bona que ere la lleit de la cabra del tío. Eise día hasta se van atreví a presentás en una fiambrera peri si tamé ne ñabíe pan ells. Estiránla, estiránla va arribá pa tots.

Y les notíssies si son de regalos que no cóston dinés se esténen enseguida y se van enterá los cuñats. 


- Dona, chermana, si ne teniu p’als del atre costat, algo mos podríe arribá a natres. 


La dona al seu home:


- Tindrás que fé algo, si arrive pa la teua familia, tindrá que arribá pa la meua, pero claro los primés son los nostres fills y a ells n’ols pot faltá mai.


A la matinada siguienta, bronca p’al sagal:


- Fes lo que vullgues, pero tens que portá més lleit, si fa falta la muñísses tamé per la boca, pero nessessitém més lleit y la cabra es meua.


Lo sagal tot preocupat li u conte al pastó que es amic seu y este li diu:


- Mira, farém garrama, avans de muñíla li donarem sal y la farem abeurá molta aigua y segur que la lleit aumentará.

U van fé aissina y al pobre animalet, no sé de a ón li van traure micha caldera de lleit, pero aguachinada claro. Pero com la lleit se repartíe gratis pa tanta chen, dingú protestáe, con tal de tindre lleit de gratis.
Ara ya ne bebíen los amos y les atres dos families, tots los grans y los menuts y encara n’els sobráe pa fé flans.

Lo amo contén en lo sagal hasta li va doná una peseta de propina.

Y la cabra va seguí donán lleit uns díes més, pero al remat un día cuan va arribá lo sagal, lo pastó li va enseñá lo que quedáe de la cabra, lo ramal, la pell y los osos. Se habíe agostat, totalmen agotada, se habíe mort.

Com sempre ara me preguntaré u a qué ve tanta cabra y tanta lleit, tos u esplico.
Ñabíe un día un achuntamén, pa que dingú se enfado, ficarem lo de Saragossa, que com habíe fet mentres mols añs, servíe als veíns. Allí no cobráe dingú mes que lo alguasil y lo secretari. Pan aissó replegáen la lleit, dic los impostos del aigua, la llum y la contribussió, si acás alguna iguala pal dotó, lo menescal y la comadrona. En eisa lleit ñabíe pa tots y a camins encara ne sobráe.

Lo alcalde va pensá y yo si estic aquí com lo alguasil, ¿per qué no tinc que cobrá? Y va escomensá a feu, al prinsipi un poc, después cada camí un poc més, hasta lo pun de que casi faltáe la lleit, dic los dinés.

Entonses se van inventá un atra manera de traure més lleit, ñauríe que pagá per pasá per los carrés, un impost munissipal.

Va resulta que los cuñats, dic los consejals se van enterá de que lo alcalde cobráe y ells tamé ne van volé. Fáe falta més lleit, pos ala a muñí a la cabra.

Al prinsipi van utilisá lo teléfono, después lo internet, més lleit, més impostos.

Un día los consejals se van plantá daván del alcalde y li van esplicá que fáe falta més chen pa porta tot aquel trevall que ells teníen uns fills al prinsipi y uns amics (assessors) més tart que tamé podíen achudá, cobrán claro.

Y entonses se van inventá, en pasá un segundo ressibo del aigua, li diríen ecosiudat, tot lo mon entendríe que teníe que pagá per mantindre la siudat llimpia.

Pero eissa idea tamé la habíe tingut lo gobernadó y entonses tamé ell va voldre lleit y va ficá un atre impost, per colá l’aigua, pa no coinsidí en lo achuntamén. Més lleit, la pobre cabra ya no podíe més.

¿Que no? Ya vorás li donarem sal.

- Mira la contribussió pa que no te supongue masa, te la cobrarém a plassos, te muñirém cada tres mesos y tú, com eres, un poc tonto, no te donarás cuenta de que si sumes los trimestres, al remat te han apuchat la contribussió un mun, pero com te la cobren cada tres mesos y u fan per lo ban, tu a véureles vindre, ni te enteres.

Lo gobernadó no se quede atrás:

- Yo ting una muñidora espessial, y te demanaré per morit, per donali propina als fills, cada camí que vengues algo, cada añ pa matíndrem y hasta per treballá, que tens molta sort y ña mols de parats.

Ya ña prau, a la cabra sol li quede la pell y los osos, pos tamé eisos tels volen llevá. Se inventen un teléfono menudet que se porte damún, pero eisse no sol servís pa parlá, sino que tamé te pots comunicá escribín y pan aissó fan falta “datos”, y ………

Beeeeeeee……No puc més. Lo ruin es que tamé cobrarán als cabridets per morím. No ña dret. ¡¡¡LLADRES!!!!

FIN.

la sega 3

La sega 3

- Mira que ha tingut aventures.
+ Claro, Luiset, aisó es perque ting mols añs.
Chino, chano y ya es la tersera charrada de la sega, yo pensaba que enseguida acabaríe, pero claro es que yo casi no coneisía res de tot lo que mos está contán.
+ Pos esperat que encara mos queden coses per aclarí.
- No, si a mí m’encante sentil, tot aisó es historia y la historia si no se escriu se olvide y se piart. Lo que no sé si a la chen que li seguís, no li cansará en tan cuento. “Avans de eisí de casa, se minchabe unes farinetes o algún guiso que habíen preparat les dones. A mich matí (sobre les diau, si Enrique les diau) se fae un mos, un tros de magra, choriso o llonganissa en una llesca de pá y un bon trago de vi. A michdia lo diná, a les sinc y micha un atre mos, paregut al de dematí. Y al arribá a casa (sobre les diau, Enrique???) la sena. Al campo se portabe la pichella en aigua ben fresqueta. Pa que no entraren bichos, se posabe un troset de puntilleta, lligat a la boca, y un tochet afilat al pichorro. Se guardabe a una bona sombra, se fae una esplanadeta antiarra y se tirabe un chorret de aigua, pa que al evaporás fare fresqueta y l’aigua se refrescare. De cuan en cuan, lo menut de la colla, a totes les colles ñabie un menudet, agarrabe la pichella y l’anabe pasán per la chen machó, pa que se refrescaren. Al matéis tems se solíe portá tamé un carretellet en , al pitorro, solie sé un tros de cañá, tamé se li solíe posá un tochet y se guardabe a una sombreta, fen lo matéis que pa la pichella, humin la tiarra pa que estare fresquet. Lo carretell, per lo menos a la meua familia, sol se traíe pa les minchades. En algún cas lo vestíen en una funda de roba que arremullaben, pa mantindre la frescoreta. A casi tots los campos, ñabie una basseta, encara que als mesos del estiu, casi totes teníen poca aigua, si no se habíen secat. La poca aigua que quedabe se empleabe p'aveurá als animals. A l’Aldea ñabie bona veindat. Natres teniem un veí que dallabe mol bé y ell estabe sol pa segá. Solusió, ell mos veníe a achudá (dallán) uns díes y natres anabem als seus campos uns atres pa aná detrás d’ell. La dalla, tots la coneiseu. La enclusa y lo martell servien pa afilá la dalla. La enclusa se clavabe antiarra (com un yunque) y en lo martell se anae picán lo tall de la fulla de la dalla, hasta que tot estabe finet pa tallá milló la palla de les espigues. Ting un record de este trevall. Estabem al Colomé del tío Miguel, y, no sé perqué, yo estaba afilán la dalla en lo martell y la enclusa, y me va saltá una purna del fiarro de la fulla y se me va clavá al segundo dit (índice) de la má dreta, y després de tans añs ahí está una negró, fonda, penso que hasta l’os, tan se me va clavá. A la correcha se portabe una pedra d’ esmolá, dintre de una funda de hojalata (llanda) en aigua. De cuan en cuan, lo dalladó li fae una pasada, en la pedra, a la fulla de la dalla, apoyán lo mánec antiarra.” Detrás del dalladó, anabe la demés chen fen gavelles, garbes, amuntonán les garbes, rasclechán y espigán si fae falta. Tot igual que cuan se segae del atra manera, pero mes depresa. Lo menut en la pichelleta, repartín aigua a tot lo mon.
+ Eren dies de uns sials blaus, com diuen que es lo mar. Sense nugols, grasies a Deu.

CANSÓ D’ESPERANSA

CANSÓ D’ESPERANSA.

Voldría tindre la inspirasió, lo sentit de la música de “La Chanera Folk” pa podé cantá les lletres que me ván venín al cap, lletres ficades en ralles, ralles que fan planes, planes que se tornen treballs de ilusió y a camins en una cansó d’esperansa pa’l futuro de la nostra llengua.
Com los de la banda; estém farts de rosegá: “Som d’Aragó y parlém lo chapurriat, pero arriván a Saragosa, esta llengua s’acabat”.

CANSÓ D’ESPERANSA, agüelo Sebeta, ensayo, Roberto G. Bayod, Monsó, 2019


Un día del estiu, después de diná, vach pillá una borrasa y men vach aná daball d’una olivera. Ere l’hora de la siesta. Cuánta chen hauríe vist aquell albre, dormín daball de les seues branques, de les seues fulles, al rogle de la seua sombra. Cuáns sens de añs debíe tindre aquell tronc que ya se habíe ubiart en tres brasos.

Lo sonsonete de les chicharres, enmascaráes en la escorsa del tronc, me convidáen a ensomiá, ben tapaet tot lo cos en la borrasa; an aquella sombra fáe fresca, lo sombrero damún de la cara; que les mosques, que voltáen per allí, a la caló son mol pesáes.

Y ficat a pensá, en los ulls ubiarts, a la sombreta de dintre del sombrero, me enrecordaba de dos coses: de un forat a una roca y de una entradeta a un pilá de mármol:

- Lo forat teníe la seua historia: Al poble ñabíe una pallisa que la ván fé pegada a una muntaña, pa aprofitá la roca que ñabíe daball y la protecsió del desmonte. Los siméns de les parets se van ficá dintre de la roca y la paret de detrás, pegada a la muntaña; lo tellat, pa guardá la palla del aigua que puguere plaure, lo habíen ficat entrán un poc dins del monte.

Lo que no sen habíen donat cuenta los obrés es que al tallá la montaña, ván disá al aire lo eisidó de un aiguamoll que ere mol pobret, sol caíe de gota en gota, cuan caíe. Per sort la eisida estáe per damún del tellat y la poqueta aigua que naisíe, baisáe per les telles que fáen de canalera y caíe an tiarra, al piau de la paret de daván, com una gotellera.
Pero, com han dit que la obra se habíe fet damún de una roca, en ve de gotechá an tiarra, caíe a la part de la roca que habíe quedat fora del edifisi.

Penséu un poquet, qué ñá més moll que una gota de aigua; al mateis tems, qué ñá més dur que una roca, encara que sigue de arenisca; pos me podeu creure, cuan de sagal me resguardaba daball del ráfec del tellat, vach mirá an tiarra. Allí estáe la roca y la aigualera del tellat, encara que sol ere de gota a gota, a camíns, de tart en tart; de tan gotechá, sempre al mateis puesto, habíe fet un povet menudet, un foraet a la roca, un clotet.

La constansia de una cosa tan molla, caén y gotechán mols añs habíe conseguit foradá una cosa tan dura com ere la roca.

- Per un atre costat, está la entradeta, tamé com un forat, a un pilá de mármol: tots hau estat al Pilá de Saragosa y casi tots hau anat per detrás a besá lo pilá que es la base aón está posada la imagen de la Marededeu.

Si tos hau donat cuenta, de tans besos que se li han donat, se ha anat fen una entradeta, hasta’l pun de que, fa un tems, estáe tan fonda que la chen ya no arriváe en los labios pa podé besála y van tindre que maure lo pilá y posá un atra cara que, de tans labios besánla, ya escomense tamé a fé entradeta.

Qué ñá mes suave que un bes; pos si ne fiquém un mun, un detrás de un atre, per mols añs, farém una entradeta al pilá de mármol.

Estaba chitat davall de la olivera, después de estos pensaméns, me vach cambiá de costat, casi me cau lo sombrero, es que sentía un coí que chilláe per la bora de la orella. Vach seguí pensán:

M’agradaríe que tots estarem convensuts de que la nostra llengua es lo aragonés de fá mil añs, en los mateisos drets que los parlás de Valensia, Cataluña o Mallorca. Que natres ara li diém Chapurriau, Romanse Aragonés, Aragonés Oriental, Fragatí, Tamaritá, Maellá o cualquiere dels més noms que corren per la nostra tiarra. Que, encara que cada una té les seues paraules espesials per lo pas del tems, al remat totes elles son eisa llengua nostra y cap té que cambiá, ñá que disáles que seguisquen sén com son. Natres mos enteném cuan mos parlém.

Asó ya pasáe en tems a Cataluña, ñabíe tantes clases de catalá, com a la nostra tiarra ñán de Chapurriau o més; lo que pase que al mil nausens lo cubano Pompeu va triá lo “barseloní” com “stándar”, volén acotolá als demés. Sabém que ñán mols cataláns que se esmeren en resistí (lo tortosí, lo lleiditá, lo del delta y mols més), lo que no sabém es si hu conseguirán.

Ñá chen nostra que vol mantindre la llengua dels nostres pares y mares y pan aisó luche, se defén, resistís y no mos rendirém; podém nomená als que están més prop de natres en lo tems:
- Eisa ere la manera de pensá de Roberto G. Bayod; está clara al seu escrit de 13/11/2002. Yo no puc afechí res milló, sol firmal com si fore meu. Ahí teníu una goteta de aigua del aiguamoll o un beset de un baturro al Pilá.
- Per un atre costat están tots los treballs de Julián Naval, cualquiere que pilléu tos convensirá; encara que a ell li agrade posali lo nom de Romanse Aragonés, pero tots sabém a qué se referís: a la nostra llengua, a la que parlém tots. Un atra goteta de aigua, un atre beset.
- Com a novedat hay trovat tamé la Revista Alazet (que en Fabla vol dí: fundamén de una casa) que se dedique a defendre la llengua altoaragonesa. Al número 30, de 2018, apareis un treball de Guillermo Tomás Faci, titulat: “El tratado diplomático bilingüe de 1409; edición comparada de las versiones aragonesa y castellana.”

An este tratat se parle sobre tot del castellá y del aragonés com a tal, diferensiat perféctamen del catalá, que tamé is. O sigue que an aquell tems sí que ere lo aragonés y lo autó, despresiánmos un poc diu que ara casi ha desaparegut y a natros mos trate de: “dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón. (pág. 172)”

Ell dirá lo que vullgue pero pa natres lo tratat, al reconeise al 1409 lo Aragonés com una llengua diferanta del castellá y sobre tot del catalá, es una gota mol gran, casi un chorro, de aigua y una dochena de besets més.

De totes maneres seríe de desichá llichí lo treball sansé y lo tratat, pa entendre milló lo que aquí se vol dí.
Aprofitán este comentari, vull afechí que conesco a un dels fundadós de esta revista. Hay parlat en ell del nostre problema y me ha donat un consell: ESCRIBÍU, escribíu, sense pará, en la vostra llengua, encara que no tingáu gramática, si més aván fa falta ya se fará, pero ESCRIBÍU que aisó sempre quedará. Es lo que estém fen.

Seguím en lo que anáem:
- No vull olvidám de la forsa que, en este sentit, fá lo chove Héctor Castro en les seues charrades per eisos pobles de Deu y los seus treballs defenén la nostra manera de parlá. Al atre costat, al Matarraña, li acompañe Juan Carlos Abella, en les seues poesies. Quín goch fá llichiles. Quín poeta ham trovat. Y qué podría dí del nostre dramaturgo particular, lo gran Agustí Cabrera Aguilar. Més aigua y més besos.
- Pa acabá, que no se me paso, los espentóns que li están donán al asunto la Facao y la Asosiasió Amics del Chapurriau, en tots los seguidós que se han posat com a bochos no sol a parlá, sino a escriure en la nostra llengua. Aisó ya es una séquia de aigua y un mun de besets.

Tot eise mun de veus, diferantes, pero iguals, que criden per podé seguí parlán lo que ha parlat la chen per mols añs an esta tiarra, son un ríu d’aigua y un sac de besos.

Sé que, pa escriure, no tením una gramática escrita, tampoc los cataláns la teníen hasta que Pompeu se la va inventá y dingú se ficáe en ells. Natres tením algo milló tením un cor que mos enseñe les millós histories, eisa es la nostra gramática.

Tením un grapat de ilusionats en seguí esta corrén, an ells los ham de achudá, son Los Amics del Chapurriau, pareis que la llaó, per una camí ha pres, está verdechán a un bon terreno, a un terreno chove, ple de saó, ple de rasmia, ple de ilusió, ben abonat, en la forsa de un mun de chen que está detrás y que si no los achude a espentá, está ahí pa aguantá totes les tronades que vinguen.

Ya se ha acabat lo de voldremos fé un rechit de uns atres més forsuts; natres som una branca, igual qu’ells, en la mateisa forsa. Ells ya no son lo chermá gran; som iguals, gemelos, pero criats per mamelles diferantes, a unes tiarres diferantes, encara que estiguen prop unes de les atres.

Tots ham eisit fá mols añs de un mateis albre y uns mateisos arrails: lo llatí romansechat y lo llemosí, adaptats los dos después a cada terreno y per aisó han donat forma a frutes diferantes, per que cada branca habíe segut empeltada per unes atres llaos (árabe, castellá, etc), pero lo tronc y les arrails eren y son les mateises.

A lo milló natres no hu veurem pero arrivará un día que lo nostre parlá, estará als despachos dels politics, en tots los drets que mos perteneisen, que per antigüedat mos ham guañat.

Ya no anirem en lo cap cacho, patín los abusos, los despresios dels mateisos que mos gobiarnen, eisos que natres los ham ficat allí dal y mos hu paguen com si no forem de la seua tiarra, de la seua rasa, encara que tingam un atra veu.
Claro que mos pareisém al catalá y al valensiá y al mallorquí, si som fills dels mateisos pares lo normal es que mos pareguém en algo.

Dintre de uns añs la historia del Chapurriau parlará de un grapat de chen que se va ficá seria y lo va defendre y lo va escriure.

Tos doneu cuenta que poc a poc en uns mesos, ham conseguit que molta chen escrigue en Chapurriau, sense cap de vergoña, sense cap de gramática, sense cap de regla. Sol en lo orgull, en lo llapis del cor.

Y al remat, en los besos al Pilá, donarém a entendre tot lo que volém a la nostra llengua y, en les gotes de aigua, farém un forat aón guarda la nostra historia.

Una Comarca ha segut valenta y ha ficat una consellería pa defendre la nostra llengua. Potechán sa va fén camí. La carretera ya vindrá més tart, pero algún día arrivará.

Ting un amic valensiá, lisensiat en Geografía e Historia; es de eises persones que cada añ, pa está conténs, se han de llichí més de sen llibres. Aprofitán la abundansia de escritós de Chapurriau dels radés tems, li vach pasá un trevall de casi sincsentes fulles en la nostra llengua y después de miral de dal a bais, me va dí que alló ni es valensiá, ni es catalá; que es una atra cosa, un atra llengua. Que se note que tenen los mateisos arrails, los románics, del llatí, pero que es complétamen diferén, encara que si saps valensiá pots entendrel, com se entén lo catalá.

De tot lo que hay anat veén, puc afechí que al prinsipi se parláe lo llatí (Fur de Jaca), llugo un llatí romansechat (Crónica de San Juan de la Peña, versió aragonesa), después mesclat en algo de llemosí (Copies del Fur de Jaca), més tart les paraules teníen los arrails del llatí pero éste se anáe perdén, y poc a poc anáe entrán més la influansia del llemosí (Vidal Mayor versió aragonesa). Después eisa mescla va aná evolusionán chunínse cada camí més en lo llemosí y lo árabe.

Cuan va arrivá lo castellá, lo va aná arraconán hasta un poc més de lo que estém ara (Almudevar cuan lo Pedro Saputo encara teníe mol de la nostra llengua). Ara sol quedém uns pocs pobles a les tres provinsies y al está tan arrupit, a cada puesto ha pillat unes costúms o dejes que califiquen lo parlá de cada poble. Ahí ha influit si ha vingut un maestre de un atre poble o que parle castellá, un notari de un atra provinsia (per ejemplo catalá que pasáe mol a subín) o inclús hasta un veí de un atre puesto que ha portat la seua manera de di les coses. Totes estes influansies han criat la espesialidat de cada poble, fénlo diferén dels atres, pero al remat y, asó es lo prinsipal, tots mos enteném.

En lo tems pasat, a mols puestos, en moltes ocasións, com en una continuidat, se ha dit la llengua aragonesa y desde llugo no se referíen al castellá, ni al catalá que convivíe en la nostra manera de parlá. Pero eren y son diferantes.

No ñá que olvidá que la llengua es un ente viu que va creisén y cambián. No sol en cheneral sino tamé a cada poble o lloc, per aisó ñá un tronc que es lo mateis pa tots, pero después cada rama té algunes fulles (paraules) que son diferantes, propies de cada poble, según les influansies que hasque tingut, la mescla de la chen que ha anat a viure y les llengues del voltán, sobre tot la que es la prinsipal en la que se fan aná los papés ofisials y los negosis.

Parlán de la escritura. Encara que algo se habíe fet abáns, mol poc per siart, al 2017 va escomensá un moimén, que ha anat entrán a la chen per mich de la paret de Facebook, promosionán la escritura del nostre parlá. Eisos valéns sense gramátiques han animat a mols més y ara ya hu veém com a normal lo escriure, cada u a la seua manera en la seua llengua, aisó es bo. Perque tamé aisina tots mos enteném.

Lo roín es que si no mos esmerém, dintre de poc, a causa de la influansia del catalá a la escola y a les institusións, los chiquets dependrán a parlál y al remat se creurán, encara que estiguen equivocats, que eisa es la seua llengua. Es lo que ya’ls pase a algúns desmadrats del nostre Chapurriau, se han emborrachat de catalá y ya tot los pareis lo estándar.
---------
- Chaic, ¿No te vas a eisecá, o qué?
- Me había quedat dormit, ensomián; pero ñá que torná atre camí al día día; la escola y lo catalá, la Ley de Llengües, los noms en catalá. ¡Que dol haberme despertat! en lo bé que anáen les coses mentres ensomiaba, dormín.

Pero yo tos animo, entre les gotetes de aigua y los besets del Pilá, arrivará un día que sentirém cantá a la “Chanera Folk” una vella cansó d’esperansa: “Som de Aragó y parlém lo Chapurriat y arriván a Saragosa, al remat, la nostra llengua ha guañat.”

FIN.

La gran estafa LEGAL

La gran estafa LEGAL.

Avui lo amic del agüelo, lo Ermitáñ, ha ficat una charrada sobre que ara casi tot lo que tens que fe, en lo ofisial o en lo privat, ña que feu per INTERNET y arreglat com pugues.

Me pareis mol be la teua charrada. Disam que afechisca algo: air eisíe al Heraldo: en los radés sis mesos han entrat 400 funsionaris més a la D.G.A.. Ara ya ne son 45.000. No ña cap de empresa que pugue aguantá eise gasto en personal.
Y ara te esplico per qué te conto asó.

La gran estafa LEGAL,DGA, funcionarios,funsionaris, gobern,gobierno


Air, per de matí, vach aná a Hacienda -sentral- per un asunto de I.V.A. Había tingut que demaná sita previa, per INTERNET. Cuan me va toca lo turno li dic al funsionari: "ting que ingresá una cantidat, més de sisens euros, y com no u sé fé, ving a que me achudo".

Contestasió: "Aisó no u puc fé perque natres aquí NO FEM RES, sol informám. U te que fe per INTERNET."

“¿Pero no me pot dí, cóm se fa?. No, ya li hay dit que natres no fem res y encara que li envía a un atre mostradó allí tampoc li u farán, perque aquí natres (va repetí, per si no me había enterat) no fem res. U te que fe per Internet.

Tot trist, en lo cap cacho, en lo pincho que me pensaba que era yo, vach torná a casa. Vach ensendre lo ordenadó y después de micha hora vach arribá als "modelos" o "formularis".

Un atra micha hora intentán aplená aquell papé liós. Cuan ya estaba dels ñervis y no trovaba lo camí, me vach enrecordá que ting un amic que te una gestoría.

Lo vach cridá y enseguida me va resibí. Li vach esplicá lo meu problema y me va di tres coses: 1. Te u farem. 2. Pero lo trevalladó que fa estos asuntos está fen un curs per INTERNET pa sabeu fe. y 3. Menos mal que has vingut, perque si te equivoques en un cuadret, te posen una multa de tresens euros. Me vach quedá en la boca ubiarta. O sigue que no ere fasil aplená lo papé dichós, que dingú te ha esplicat cóm feu y damún si te equivoques, MULTA.

Tos au donat cuenta: anaba a pagá, a ingresá una siñora cantidat, pan ells. Y ni siquiera aisí me van voldre achudá. Lo trevall que avans fáen ells, ara te lo has de fe tú.

Li vach preguntá “y ¿si no tinguera ordenadó, ni internet?”. Contestasió: “eise es lo seu problema, sol fach lo que me diuen, aisó u manen les leys”.

Me van fe pasá un rato ruin, ficanme colorat davan de la fila de chen que ñabíe (algún encara se enfotíe, debíe pensá pobre desgrasiat, aisó li pasé per no está al día, per se vell, un anticuat), después sufrín hasta trová lo papé que tenía que umplí, mes tart al veure que no u sabía fé. Y, al remat, acudín a una gestoría a la que tindre que pagá per fe un trevall que avans u faen los funsionaris.

Y encara ne nesesiten 400 més, pa: “AQUÍ NO FEM RES”.

Avans, cuan yo era chove, fa mols añs, per lo menos te disáen la duda de si te u farien al día siguien cuan te dieben “VUELVA USTED MAÑANA”.
Ara ni aisó.

Tan lo presiden de la D.G.A. com lo alcalde (sí en minúscules ya u sé u hay posat volen, sol puc fe asó de lo enrabiat que estic) han agrait a los seus amics les achudes quels van fe pa arrivá al carrec. ¿Cóm? Posanlos de funsionaris tecnics, en uns sueldos de allá dal.

Lo roin es que asó u han fet ells y u fan tots los carrecs grans o menuts de totes les escales de la administrasió y claro arrivém als 45.000 funsionaris a una autonomía menuda com la nostra. ¿Cuans ne ñaurán a nivel nasional? Y menos mal que a estos nols ha donat per posá embajades per lo mon.

Arriven a dal y se creuen algo. A repartí lo que no es dells, perque eisos dines son de les pensions dels chubilats, dels servisis dels malals, dels hospitals sense fe, de les carreteres sense arreglá, de les autovies sense fe, de les escoles dels menuts sense calefacsió ni minchadó…..etc. No tenen compasió de dingú. A repartí, a repartí, pero sol pals seus.

Va ñaure un momén que (¡INOSÉN!) me vach creure una promesa cuan les elecsions: Asó se va acabá. ¡Mentira!, no sol seguís igual sino pichó, perque cuan puchen los colorats no lleven los enchufats dels blaus, pa que, dintre de cuatre añs, ells no llevon als que ara vach a ficá yo.

Y aisó va creisen y creisen y dingú li pose un final. Arrivará un día que asó petará, no ña prau dinés pa tantes borchaques y lo ruin es que los que més u están pagán son los més desvalits: los vells, los chiquets y los malals.

Ñá masa politics y masa funsionaris “PA NO FE RES”, tot lo demés ña que feu per INTERNET.

Y yo me pregunto: ¿Y tota eisa chen no te consiansiá, no se donen cuenta de lo que están fen, de verdat qué fan cuan van a la ofisina?, perque no se pot dí cuan va a trevallá. Encara que yo ne conesco a uns cuans que son honrats y trevallen, pero ¿Y los demés?

Serie pa “plantá” una denunsia, pero ¡jolines! Resulte que ara tamé casi totes les coses de la chustisia ña que feles per INTERNET.

Ermitañ, ya no mos quede més remei que fumamos un sigarro, encara que yo no fumo, prendremos un café calén en algún ibuprofeno pal catarro o pa la gripe, que es igual. Y a ver si mos se me pase pronte y mos podem fica una bona chorrada de gin en aigua en foradets y alguns trosets de aigua chelada. Lo llimó y lo ,pepino no fan falta.

Ña díes que més valdríe no haber matinat, ni siquiere haberte eisecat del llit.

Bona nit. Ah, per INTERNET, claro.

FIN.


Escriure 1

Escriure 1

En una llengua lo mes importán es parlala, cuanta mes chen milló, pero tampoc ña que despresiá les formes de parlá que sol les usen una miqueta de chen. Tamé eises son importantes, sobre tot p’als qui les parlen.
Pero pa que la llengua se fasque ofisial, demanen que tingue historia y es fundamental que eisa historia estigue escrita, o, per lo menos, que ñague escrits en esa llengua. Es un complemén mol importan.
Natres tenim historia, pero tenim pocs escritós en la nostra forma de parlá; ña que animá a la chen a que conto les seues histories que, al fin y al cap, tamé formen part de la nostra historia. Ham de conseguí que dones y homens, mol interesans entre natres, se llevon la po y se poson a escriure. Segur que, pasán lo tems, algú hasta se fa famós; encara que, pa natres, cada charrada sigue un pas avan p’arriba a conseguí lo nostre fin; sé una llengüa, la nostra llengua, lo chapurriau. Y que mos la reconeguen, com a tal.
Yo sol porto tres mesos escribín en chapurriau, no se me ocurririe donali llisons a ningú, ni ara, ni dintre de uns añs; pero en  este poc tems me hay donat cuenta de algunes coses que me agradarie comentales, per si a algú li poden achudá. Es de bons veins que les pedres en los que un ha entropesat, llevales y aplaná lo camí, pa que a uns atres n’ols paso lo matéis.
Lo prime que fach es busca un tema que yo conosca un poquet y que pugue interesá a alguna chen. Ya sé que es imposible donali gust a tot lo mon. Cada un som del nostre pare y de la nostra mare y tenim uns gusts; y, encara que podem coinsidí en algo, sempre ñaurá opinons dividides.
Damún ña que tindre en cuenta que la machoria som de pobles diferens y que cada poble te la seua forma de parlá. Entonses cuan yo escric, intento comunicá sentimens, meus, mol particulás. Pos doble problema: prime que la chen no tingue la mateisa forma de entendre les coses y lo que yo diga, los meus sentimens, li paresquen una tontería, que no li fasquen, cap de grasia. Segundo: que yo pa espresá eisos sentimens utiliso unes palaures que pa mi tenen un sentit; pero, a lo millo p’als atres, d’els demés pobles, o inclus de la mateisa Aldea, signifiquen un atra cosa; eisa palaura que yo poso a ells los diu algo diferen. Tota la charrada cau an tiarra, no val pa res, pan eisa chen yo soc un mal escritó, perque no li hay sabut transmití lo meu pensamen. Les mateises lletres ya no diuen les mateises idees, los mateisos sentimens.
Los bons escritós, entre natres ne tenim uns cuans, normalmen son aquells que han llechit mol y, si es sobre lo matéis tema y lo matéis tems, del que escriuen, pos mol milló. Pero ña una condisió fundamental, escriure en la mateisa llengua que has llechit, perque aisí pots aprofita, palaures, giros, composisions gramaticals, y la forma de esplicat, en casi la seguridat de que asertarás; tens un cuart de trevall fet.
Lo difisil es enfrontat a la fulla de pape blanc, en una manera de parla en la que apenes has llechit. Que la única fon de informasió es la llengua parlada y lo teu cap; pa intentá chuní les lletres en sentit, en les palaures apropiades, en les idees que interesen y en los sentimens que saps que arrivarán a la chen que te llechís.
Tens que pensá en eisa chen, la que te llechís; en les seues inquietuts; qué es lo que los agradarie llechí; quín fil de allá dintre d’ells, pots tocá, pa que sentisquen eisos tremolons, que los fasquen creise, puchá adal en les seues intensions; sentí lo que tú sens y que, en eise momen espesial, vullguen donat la má, pa fe lo camí chuns. Que ensomion que, encara que no te coneisen; que estás físicamen tan llun d’ells; espiritualmen te tenen prop, a la seua boreta, respirán lo matéis aire; espentan tots chuns.
Alguns diuen y crec que tenen algo de rao, que, si tenim lo nostre parla, lo nostre chapurriau; y sol lo parlem, sense llechil y sense escriurel; es com la persona que tenin los dos ulls be, sol mire per un; o com quí tenin les dos garres bones, camine coisechán.

Seguirá......

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Los milacres del “Sebeta” y 5


Los milacres del “Sebeta” y 5

Estic segur, y me alegro, de que tos au divertit un rato en estes aventures, contades, imagineutos, per un sagal, que apenes dominabe lo castellá, pero que ficae  imaginasió pa solusioná los problemas que, a aquell tems, ya li posae la vida.

Sé que, ara, tots vatres, si mireu cap atrás a la vostra vida; si repasseu lo que au viscut; en los ulls que tos ha posat lo agüelo, trovareu vivensies y “milacres” mes importans y mes verdadés que los tres que tos ha contat ell. Lo que pase es que ell li va ficá imaginasió; y tres ratos de cualquier menut, los va convertí en cridades de Deu.
Aquells añs del seminari los menuts teniem uns modelos humans, en los que mos miraem y als que voliem pareisemos, eren los “grans”. Natres los diem “grans” a la chen de la nostra tiarra que ya estudiaben uns cursos mes amún que natres. Yo me enrecordo que los meus y los dels meus amics, que parlaem lo chapurriau, eren los de este terreno que tamé parlaen com natres, ere un orgull mol gran. Me enrecordo, entre uns atres, de alguns que vatres coneiseu: Pedro Bel de Fornols, Juan-José Omella de Queretes, que me enrecordo que com ere alt, mol alt pa mí, chugabe mol be al baloncesto, y mes chen, que no vull nomená, per si se me olvide algú, que no s’enfado.
Vull afechí que lo “Sebeta”, después de pasa la primera proba, se va enrecordá de un cuarto milacre, que sel va guardá, per si acás, mes avan, li demanaben mes probes de que Deu li habie cridat a ell. Este está relasionat en l’aigua, lo cuarto elemen del mon.
L’AIGUA:
“Estiu; a la bora del michdía; estabem trillán. Teníem la era a la Telleria. Ere hora de descansá; ñabie que diná. No me enrecordo be, pero ñabie alguns camins que la fon casi se secabe y no ñabie prau aigua als abeuradós. Entonses anabem a abeurá a la basa Martina, que estabe propet.
Tots teniem trevall y eise ere dels mes fasilets; per lo que lo encarregat de portá la mula a beure, ere lo Luiset. La agarrabe del ramal y, chino, chano, a abeurá; y al torná, entonses la lligarie en una corda llarga a un albre de la sort y allí lo animalet se revolcaríe pa llevas de damun les mosques, los tabans y les mosques de mula de les que tenie un mún al bragué y davall de la coga.
Tot va aná bé al aná; pero la mula, me imagino que com totes, tamé ere un poc fura y mes en totes les mosques que portabe damún. An aquells tems los animals encara se esvarraben al veure o sentí un coche un camión, un autobús, cualquier aparato que se moguere sol. La mula va beure l’aigüa que va voldre y cuan anaem a torná, allá dal, a la carretera va apareise lo coche de línea. Lo menut, presumit; los va voldre demostrá als viachés, que anaben al coche, que ere mol valen. Com ere menut, va arrimá la mula a una paret, va puchá a la paret y desde allí va saltá damún del animal.
En aquell momén lo coche donabe la volta a la curva y al frená, va fé un poc de ruido raro, la mula al sentí lo soroll va arrencá a trotá. Lo crio saltanli lo cul damún de la pell del animal, sense podes agarrá a cap de puesto, pos lo animal anabe despullat. A tot aisó, lo coche ya estabe a la altura de la mula y al veure al chiquet saltá, va frená, fen encara mes ruido. Ará sí que lo animal va arrencá a galopá, va acachá lo cap y lo menut va caure an tiarrá, per damún de les orelles, pasanli la mula per damún y calsiganlo en les potes.
La mula se va esvarrá; un rato mes tart la van trová pasturan a la sort del empalme (sincsens metros mes llun). Lo coche de línea al veure lo que habie pasat, va pará y los viachés van baisá a achudá al menut que estabe an tiarra. Li habíe potechat la tripa, sense cap problema, pero lo milacre estabe en la pota que li habie calsigat lo cap, disanli la señal dels claus y de la ferradura alrededó del ull dret, com un rogle, voltanlo; ademés lo camí al que habíe caigut estae plé de pedres, va tindre sort, pa haberlo matat. Pues no siñó; tampoc li va pasá res. Va seguí fen barrabasades hasta lo dia de avui, que to les está contán, com si no aguere chafat mai un plat.”
Vull aclarí que los cuatre “milacres” van ocurrí tal y com t’ols hay contat, ahí no ha ñagut res de inventat. A lo milló les palaures que hay utilisat no eren les mes apropiades; pero pasá, van pasá.
Que a ningú se li ocurrisque ara creure que lo “Sebeta” fa milacres y escomenseu a adorarlo y enséndreli viales. Lo unic que es, es un poc charraire; aisó sí; y mol fabuladó, aisó tamé; y mol. Per aisó no ña que feli cas. Es un bon home y una bona persona. Qué tos vach a di yo?.
Com algú va dí una volta: “Los camins de Deu, son inescrutables.” Y “ell sempre escriu recto, encara que u fasque en ralles tortes.”
Sol un detalle, natres vam fe lo cursillo uns sen trenta (130) chiquets, al final van eisí cuatre retós. Deu teníe pa triá. Y triae bé.
Seria un desagrait, si lo radé recuerdo de esta charrada no fore pa un mosen, un retó de poble, que un dia me va “engañá”; pero que yo creía aiso perque miraba lo dia a dia; una mirada curta; y sin embargo ell mirabe a lo mes llun, a la vida; y grasies a ell yo hay tingut esta vida; no sé si mes bona o mes ruina que la de llauradó, que me habíe tocat per sorteo; pero diferenta. Y desde aquí, a estes altures de la vida, estic contén d’ella. Y sol puc dí “Grasies MOSEN”. “GRASIES MARE.”

FIN.


Les olives 5

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html

Les olives 5

-Bueno, “Sebeta”, a ver si se dedique a la faena, que se ensenegue, se ensenegue y les segües charrades son mes llargues que un testamen.
+Mira, menut, yo vach coneisen a la chen de esta paret y sé que a alguns veins los interese les coses qu’els contem, encara que siguen “aventures del agüelo Sebeta”.
-Mos habiem quedat anán al campo, me pareis que va dí que a la Carretera. Hala, pos a la faena.
La machoria de les oliveres de aquells tems de l’Aldea, eren grans, mol grans y velles, mol velles. Algunes soques (troncs) se habien ubiart en varios brasos (piaus) y cada bras ere com un albre independien, encara que estaen tots chuns y se cullien chuns.
Pan eisos albres faen falta unes escales mol grans. Les escales normals se portaen en los animals de una finca al atra. Pero les escales grans, a camins, ñabie que portales an costes, al muscle, de un campo al atre, inclus si eren mol, mol grans, se portaen entre dos homens. Caminán, caminán y sempre se arrivabe.
Ñabíe moltes oliveres que estaben plantades a la bora de les parets dels bancals. Algunes de estes parets eren mol altes. Part de la olivera, al está a la bora de la paret, donabe al bancal de abais, entonses a la altura de la paret, ñabie que afechili la altura de la olivera que si ere vella com ham dit avans, ere molta altura. Pa eisos casos se utilisaben les escales mol, mol grans, ya que eisa part del albre se cullie desde lo bancal de bais.
Natres soliem tindre dos o tres escales a la hora de cullí.
La escala se apoyabe, según la altura de la olivera, a una rama que se aubrire en forma de lletra uve, que tingueren prau forsa los dos brasos, pa sostindrela, y lo mes alt que se puguere. Un camí apoyada y comprobat que estae segura allí dal, se apretabe be an tiarra, y ara ya se podie escomensá a cullí, sempre desde abais per amun, perque aisina se veien milló les olives a contrallum. Com ademés del bras estirat, portaes lo gancho a la ma, abarcaes un tros llarc a cada costat de la escala.
A camíns, sobre tot cuan fae sol, algún cullidó, cuan arrivabe adal de la escala, com si estiguere a una predicadora (púlpito), escomensabe a cantá, normalmen jotes y los demés li faem lo coro. Unes atres voltes, algunes de les músiques que ñabie an aquells tems (la campanera, la violetera, clavelitos, soy minero y les de la radio).
A radio Tortosa y  a radio Alcañis, al michdia faen uns programes pa dedicá cansons. Natres, un poc mes tart, cuan van tindre radio, la posaem a eisa hora y mos agradaben les peses (cansons) que dedicaben. Les de Joselito, Molina, Duo Dinámico y totes les antigües.
Soliem cullí les olives en los ganchos, que eren uns tochos de menos de un metro, en un tochet a la part de dal (que serbie pa podé penchals als escalons de les escales, si algún camí cullies en les mans), y ademes pa agarrals milló. Cada u teníe lo seu, Se habíen acostumbrat a trevallá sempre en lo matéis.
A camins, cuan ñabie bona cullida y les olives estaben a raims, tamé se cullien en les mans, com si estares muñin.
“Espolsá les rames”: aquí la paraula espolsá té un atre sentit, encara que paregut, del de maure un mantel pa que caiguen les molletes del pá. Se li diebe a la operasió que se fae al pegá en lo gancho damun de les rames, sostovan les rames,  pa que caigueren les olives; com estaben madures, eisos golpes eren prau pa feles caure. Per aisó ñabie que doná los golpes, en prau forsa pa que caigueren les olives, pero no tan com pa trencá chits y fulles. Primé se donaben dos o tres golpes pa “espolsá” les olives lo mes posible y después ya se anabe cullín una a una, les olives que habíen quedat dels espolsons.
Tamé ñabíe uns ganchos mol llarcs que servien pa repasá, si se habíe quedat alguna oliva olvidada. O tamé pa cullí desde an tiarra, cuan no ñabie un atra faena que fé y se podíe achudá als que cullien en les escales.
Les batolles eren uns tochos mol llarcs, mes que los ganchos llarcs y se empleaben pa cullí, desde an tiarra, les rames altes, encara que la seua misió prinsipal ere repasá.
Les borrases eren com a llansols de lona, tame ne ñabie fetes de sacs ubiarts y cusits. Al final de cuan lo Luiset va aná a les olives, escomensaben a empleas unes borrases mol llargues fetes de red, com les que se empleaben pa pescá.
Les borrases se estenien davall de les oliveres pa replegá les olives que faen caure los cullidós. Se procuraen ficá pa que abarcaren cuan mes terreno milló y si lo albre ere mol gran, se anaen moven a medida que se anabe cullín. Es que, a causa de lo grans que eren les oliveres, casi mai ñabie prau borrases pa doná la volta completa al albre y u faem per parts. Si fae aire als cantons de les borrases se posaen pedres o terrosos, pa que no les moguere l'aire.
Ñabie añs que habíe entrat la mosca y habíe cucat la machoria de les olives, eise añ l’oli serie pichó; a diferansia dels añs en que les olives estaben sanes y madures, eisos añs a eisa tiarra se cullie lo milló oli del mon, per lo menos aisó dieben los llibres que estudiabem cuan yo era menut.
Cuan acabem esta charrada, cada camí que tos mincheu una oliva, o unteu un tros de pa en oli, tos enrecordareu del trevall que fa falta fe hasta que eisos alimens arriven a les vostres mans.

Seguirá.........