Mostrando las entradas para la consulta afechí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta afechí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Partitcrasia

Partitcrasia.


Porto mols díes volén parlá sobre este asunto, pero estic tan cabrechat, que hay anát disán pasá los díes pa ver si me tranquilisaba y hu faya en menos rabia, pero no sé cóm eisirá.
Al prinsipi la chen se reuníe en tribus, allí manáe lo jefe y los demés obedíen; tots lo respetáen al prinsipi solíe sé lo més forsut, ñabíe que defendre a la seua tribu; més tart, cuan ya ñabíe més pas, van disidí que lo triaríen entre tots. Cuan arribáe lo momén, se reuníen a la plasa més gran del poble, y allí lo triaen, casi sempre al que teníe més coneisimén; sabíen que los defendríe y miraríe per lo be de la seua chen y aisí ere.
Pero dintre de cada persona sempre ñá un home y l’home es un animal débil y ñabíe algúns que se disáen portá per los seus familiás, per los seus amics, y en ve de mirá per tot lo poble, se decantáen més per aquells.
Entonses va arribá un dels pobles mes listo que ha ñagut an este mon, los griegos y van discurrí que ere milló que lo mando, lo gobiarn del grapat de chen que vivíen chuns en ve de que manare sol un, hu fare un pesic de chen.
A eisos grapats de chen que vivíen chuns, ells los van ficá lo nom de “polis” y eisa manera de maná li van dí “democrasia” que vol dí lo gobiarn del poble. (“Demo” –poble-, “crasia” –gobiarn-).
Entonses los triats se reuníen en “consell” (asamblea), a la plasa machó (ágora) y, dabán de la chen, discutíen los asuntos de cada día y desidíen qué ere milló pa la machoría del poble.
Com ere al prinsipi, sol votáen los homens, pero no hu fáen ni les dones ni los esclavos. Casi sempre los triats eren les persones en més coneisimén.
A uns atres puestos eise “consell” estáe format per los vells del poble, se le díe “gerontocrasia” (del griego “geronto” –vells-, “crasia” –gobiarn-), mos podém enrecordá dels indios, los de les plumes y los “vells de la tribu”. A lo milló ere perque se pensáe que ells, com habíen viscut tan tems, per esperiansia sabíen més que los demés, teníen més coneisimén.
Per esta part del mon, aón vivím natres, a la Edat Michana, funsionáe un atre estilo de gobiarn: los reis. Éll o ella ere lo amo de tot, daball dell solíe ñaure una segunda escala de mandamás, que se va aná cambián en lo tems. Al prinsipi eren los siñós (nobles) y los retós (clero), algo més tart se van afechí los mandos del exiarsit (ejército) y a la radera escala estáe lo poble, sempre lo més sufrit, lo que patíe tots los caprichos dels que manáen.
Pero en lo tems va naise un atre grapat de chen, tamé per damún del poble, eren los amos dels negosis y dels dinés: los tendés y los banqués (burguesía). Estos que se aprofitáen de la sugó dels chornalés, pero als que nols arribáen los benefisis de goberná, se van conchabá y van forsá als de dal, que en lo tems habíen perdut forsa en favó dels burguesos, a repartí en ells lo gobiarn.
Uns camíns van fé marchá als reis y uns atres los van despullá de la machoría de lo que teníen, pan alló van ensurisá als chornalés dién que los de dal teníen la culpa de lo poc que los arribáe an ells y de eisa manera, més tart o casi al matéis tems que als reis, van acotolá a la segunda escala, encara que los retós y los militars se van quedá en un tros del pastel.
Ara pa arribá an aisó van prometre als de bais que portaríen una forma de gobiarn que acabaríe en totes les desigualdats, en tots los problemes que habíe ñagut hasta entonses.
Buscán, buscán se van enrecordá de la “democrasia” griega, la van adorná un poc, posánla al día de entonses y va eisí una copia de aquella vella.
Als que encara manáen un poc, com tot lo que talle lo mando que un té, van tachá la idea com a revolusionaria, pensán que lo significat de eisa palabra tornaríe a la chen en contra de la burguesía.
Pero éstos van pregoná lo que significaríe:
- Goberná pensán en la machoría, pero sense olvidás de les minoríes.
- Drets individuals: llibertat, igualdat, etc.
- Elecsións de cuan en cuan pa que los que manaren no se acostumbraren y no pugueren abusá.
- Vot igual, los machós de edat, personal, universal, secret, etc (al prinsipi an este costat, va ñaure abusos).
- Repartí lo mando según lo número de vots que cada u habíe tret.
- Etc.
Y va guañá la burguesía y va ñaure elecsións. Pero este camí lo pastel portáe uns sorpresa: los partits polítics.
Van apareise les ideologíes y los que defeníen cada una de elles se van chuntá en un partit polític.
Mentres la campaña electoral tots prometíen lo milló pal poble, pa la chen, pero en cuan arriváen adal se olvidáen de les promeses y de la chen.
Y aisó que en un prinsipi pareisíe la solusió ideal, en lo pas del tems, ham arribat avui en día y la corrupsió cheneral se ha minchat totes les idees, totes les promeses, tot lo coneisimén.
Avui lo gobiarn es una vergoña: en ve de mirá per lo poble, per la chen que se ha fiat dells y los ha votat, sol busquen lo milló pan ells, pal seus familias, pals seus amics, pa los del seu partit. Al que no poden donali mando en un bon sueldo, lo tríen de asesó en un sueldo milló, que no se guañe, que no li correspón.
Y claro tots los partits fan lo mateis, tots están formats per homens y dones que ya ham dit més adal que son débils y cauen pronte en la tentasió de fes rics, ells primés, pero tamé los seus después, tots menos los del poble que los ha votat y que los nesesite.
Los dinés se dediquen a paga tots estos chornals a eise mun de funsionaris que van creisen cada camí que ñá elecsións, perque dingú dise lo carrec, sense fé cap de selecsió, cap de aposisió, los convertisen en funsionaris y dingú proteste. Perque lo partit que entre, cuan tingue que marchá, cuan sen envasque voldrá disá als seus amics ben colocats. Al mateis tems lo primé que fán cuan arriven es puchás lo sueldo y donás més drets y més ganansies. Dingú proteste, eises coses los benefisien a tots, si ya están, be, y sino cuan arrivon ya los tocará.
Y mentres tan los vells, los chiquets y les seues escoles, los malals, les carreteres, los hospitals, los llauradós, pasanhu mal, perque les perres primé son pal sueldo dells y dels seus amics. Y pa tapamos la boca de cuan en cuan disen caure de la taula alguna molleta que mai arribe a tot lo mon y sol fá aisó, tapá alguna boca.
Y claro la chen, lo poble aguante, ensomnie, inosén, que los que vinguen hu farán milló, pero no sen salve dingú, tots son iguals. La machoria sense cap de estudis, sense cap de coneisimén puchen y se coloquen y allí se queden. Y a camins encara los paréis poc tot lo que chupen que se apunten a comisións, a empreses, a bancs, teles, etc que pan aisó han arribat adal.
Y me direu y ¿quí los vote? ¿es que la chen no se done cuenta de tot asó y los castigue a les elecsións? Pos NO, perque ya ne son mols, masa diría yo, los que chupen de la mamella, uns al gobiarn, uns atres a les autonomíes, a les diputasións, a les comarques, als achuntamens, y a tot los forats que ñán. Y eisos son agraits y seguisen votán a les mans que los alimenten.
Algú me dirá que tamé ne ñán de bons y yo li contestaré que mol pocs, se poden contá en los dits de una má y me sobraríen dits.
Cuan los falten perres, puchen més impostos o sen inventen un nau y al remat, sino, lo demanen als bancs y se van endeudán, pero es que éstos tamé han chupat de la borrega y nols poden negá res, pos tamé viuen dells.
No me agradaríe se mal profeta, pero asó no pot seguí aisina y arrivará un día que petará, vindrá la bancarrota y hu pagarem los de sempre, los que en molta sugó ham aforrat cuatre perres, sol cuatre perres, pa la vellés.
Han desfet la democrasia, la han prostituit, li han llevat lo seu sentit. Ere una bona manera de gobiarn, pere no ha ñagut persones que la hasquen sabut aprofitá, no ne ham trovat y mirá que ne han pasat en totes les elecsións que ham tingut. A frechí a la chen en los impostos, a ofegals, pagán sempre los mateisos, los de daball, ¿es que dingú sen enrecorde de natres, de la chen, del poble? NO ÑA DRET.
FIN.

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'Aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet.
Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.

Me vach inventá una parella de personajes, (personaches) que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija , per ejemple, que se creu mol democrátic, com tots los roijets, a la seua web la franja del meu cul.net o xarxesdeidiotes.wordpress.com y brossada com ell. //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podíe ñaure chen a la que li agradare escoltal.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.

Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.

A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.

No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.

La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN.

Lo fill perdut

Lo fill perdut.

Fa mols añs, als tems de Mari-Castaña, al mon de may-més, ñabie un home, mol bona persona, un poc tosut, honrat a carta cabal, mol trevalladó, que, a forsa de trevallá, va aná “fen casa”.

No se va conformá en lo seu terreno sino que, pasán los díes, los añs diría yo, después de llaurá y sembrá la seua tiarra, sen va aná estenen per la de la bora y, de allí, per totes les direcsions.

De esta manera va arrivá a un riu mol ample que li dieben “lo mich de les tiarres” (en castellá Mediterráneo) y encara més allá.
Va fe barques y acompañat per los seus fills y parens va aná buscán tiarres pa trevallá més llun.

A tots los puestos a on arriváe, trevalláe les finques y conseguíe bones cullides, per aisó la chen de eisos puestos lo admiráen y va fé bons amics, inclús entre los seus chornalés.

Teníe tres fills: Bar, Valén y Mallor. Als tres los va doná bona educasió y, cuan se van fe grans, tiarres e independansia pa que cada u visquere com milló li pareguere y los tres van creise be, respetanse uns als atres y sobre tot a son pare.

Tota la familia teníe la mateisa llengua, la habíen heredat de un parén que vivíe al atre costat de les montañes, que va vindre a fels una visita y se va quedá en ells.

Pero la forma de parlala a cada puesto, lo tems se va encarregá de fela un poc diferenta per les mescles que se li van afechí a cada terme, encara en tot, al tindre lo mateis tronc, tots se enteníen.

L’home, al seus fills no sol los va doná tiarres, educasió, llengua e independansia, tamé los va envía un capatás, que ere lo dell, pa que los enseñare a caminá y a trevallá bé la tiarra pa traureli a cada tros lo milló que tinguere, vestits, fruta, pesca o lo que fore.

Pero la sang te inconveniens, a camins se mescle y se torne “mala sang”.
Y aisó es lo que li va pasá a Bar, que va aná creixen y la seua sang se va mescla en la avarisia, en la envecha y may ne teníe prau.

Va arrivá un día que les seues ansies de maná se li van eisí de la “línea recta” que li habíe enseñat son pare y va escomensá a maquiná pa furtals les finques als seus chermans.

Com tampoc en aisó ne teníe prau se va torná descarat del tot, un desvergoñit y va chirá la mirada cap a més amún, cap a les tiarres de son pare.

No sol habíe resibit la tiarra de aquell home, sino tamé li habíe donat la intelijansia y u va aná fen poc a poc, bancal a bancal, ara asó, ara alló, ara tamé la llengua, “perque vusté no ne té, sol es la meua la que val”.

Li va dí aisó a son pare, cuan a on habíe escomensat tot va sé a lo més amagat dels campos dell, a un “maset” que se diebe Jaca.

No teníe prau en res, va aná demanán, una tras atra, finques y finques, la Litera, lo Bais Aragó y, al remat, hasta se va atreví a demaná lo Matarraña, lo terreno que més cariño li teníe a la llengua de tots y a la seua propia.

Lo capatás de eise momén, com lo campo ere del amo, consentíe y consentíe, sense donás cuenta que, al remat, hasta a ell li furtaríen lo trevall y lo cárrec.
Pese a tot, lo gran pare, ya mol vellet, al pondres lo sol, is tots los díes y se sente a la porta de casa, en la cadira de corda, mirán cap al gran Riu.
La seua dona, tota preocupada, pa que no se encatarro li pregunte:

¿Chaic, qué fas?

Ell conteste: “preng la fresca”.
Y ella: “pero si ya se ha fet de nit”.

Grasies a eisa oscuridat ella no veu les llagrimetes que, un día més, cauen de eisos ulls cansats. Cansats com ell de cada nit torná a sentás a eisa mateisa cadira, mirán sempre en la mateisa direcsió, esperán, sense esperansa, que allá llun se sentisquen les esquelles de la collera de una mula y que, més tart, per la revolta del camí se vesque la llumeneta del farol de un carro que li torno a casa al seu fill, lo perdut, lo envechós, eise al que més ha vollgut.

Al corral de la bora dell se sentís bialá a un cabrit que ya se va fen gran.
“Calla Aragó, algún día lo meu fill perdut tornará y tú mos achudarás a feli una gran alifara.

Una hora después, atre camí desilusionat, atre camí disgustat, se eiseque y, agarrán la cadira, se entorne cap a dins de la casa.
Un atre día: “No ting ganes de sená”.

Un atre día perdut, ya ne son mols, ya ne queden pocs, pero, encara que sol ne sigue un, ell sempre li estará esperán.
Adal, al sial, la lluna está menguán.
Nota final: la Biblia més o menos diu algo aisí: …..

“……Y lo pare, totes les tardes eisie al camí, hasta que un día va apareise lo seu fill perdut, tot desastrat, mich despullat, descals y ell va aná corrén a resibil, lo va abrasa y va torná en ell cap a casa. Per lo camí anáe cridán y dienlos als veins: allegreutos en mi, lo meu fill estáe perdut y ha tornat. Después li va dí al cuiné: ves al corral y agarra al milló cabrit, matal y prepara una gran festa, este es lo meu fill, lo preferit y u ham de selebrá……”

Pero los milagres sol pasen a la Biblia.

Fin.

Lo fill perdut