Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

histories

Aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset (Luis Arrufat de chiquet), lo agüelo Sebeta, de Valchunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau.

A la página estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.


NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten (si puc y mu demane) al texto. Fico enllassos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a agüelo Sebeta (blogspot.com : blogger.com)

Ramón Guimerá Lorente.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (avui, un cuento)


+ Están bochos estos cataláns.

- A ver, qué li pase agüelo??? No pot di aixó de tots los veíns, fa mols añs que mos coneixem, sempre mos ham portat be.

+ Qué te pase Luiset? No llegisses lo que los amics posen an eixa paret agon tú escrius? No t’has donat conta de que ña riada? Están caléns y mes encara alguns mol caléns. Al pareixe, mos están movén les cadires, sense respetá que la taula es nostra.


- Pero aixó es una cosa mes de les que mos venen fen desde fa mols añs. No se volen enterá que natres (los nostres antepassats) portem aquí mol mes tems que ells.


Ña que pensá que sol son cuatre esgarramantes, que ara manen, los que pensen aissina, los demés mos tenen com a germáns.


+ Sí, com a germáns minuts.


- Bueno pero natres ham ressistit sempre y aquí estem, aguantán.


+ Masa aguantem, menut. S’en van emportá l’archiu de la Corona d’Aragó, y van callá, se van endú los papés de Salamanca, y van callá. No mos volen torná totes les coses que son de les iglesies d’Aragó, y seguim callán. Mos han furtat los nostres reys, posanlos números que no los perteneixen, y aquí estem. Vols que seguixca?


- Miro “Sebeta” tenim que pensá que tot aixó no u hagueren fet si los que manaen en cada momén al imperi castellá de Saragossa no hagueren mirat cap a un atre costat.


+ Tamé están bochos eixos castelláns y ya m’has acabat de cabrechá.


- Agüelo, ñague pau, que sol estem parlán.


+ Sas que te dic que tú tamé estás boch, no sas lo que dius perque eres un sagal y als sagals ña que contals cuentos pa que entenguen les coses.


- Pos me conto un cuento.


+ Mira, ñabíe un camí una aldea que estabe rodechada, pels enemics, per un costat cataláns y per l’atre castelláns. Ells teníen les seues costums y lo seu modo de viure y hasta lo seu parlá. 

La vida no ere tranquila, cuan no atacaen uns volenlos conquistá, los atres se inventaben la LAPAO (o algo així) que no se lo que vol dí, pero que en eixe nom, no pot sé res bo.

Ñabíe a la aldea una chica pressiosa, (totes les chiques eren pressioses, pero esta un poquet mes) de bona familia, alta morena, una ricura de dona. Detrás de ella anaben tots los mossos del poble, pero ningú se atrevíe a dili res, mes que les paraules educades de hola, adeu, bon día y bona nit. Y així passabe lo tems, la chica creixén y los jóvens suspiran per ella, pero ningú se llansabe, per po a que ella li aturare abáns de contali les seues intensións. Un día va vindre a la aldea un mosso castellá (tamé podíe habé segut catalá, que p’al cuento es lo mateix), menudet y sense pel (natres diem pial) (ah! No ting res contra los menuts y calvos) al veure una chica tan maja, soltera, se li va arrimá y la va traure a ballá, al añ se casaben.


-Y qué me vol di en un cuento tan llarc.


+ Ten passiánsia, que no hay acabat, saps con li dieben a la chica?


María-Chapurriau.


- Ara sí que l’enteng, me fa enrecordá de aquell atre cuento de la llebre y los gossos, en molta rábia, pero té raó.


+ Com sempre, Luiset, com sempre. Perdeu lo tems discutín entre vatres, sense atrevitos a traure la cara y tos se endurán lo que tan tems ham conservat.


- Sí agüelo te tota la raó, com sempre.

Están bochos estos chapurriaus.


///


Les aventures del agüelo “Sebeta”: (animalets)


La filla del “Sebeta”, li diu:


*Pare: vusté d’agón trau totes eixes coses que escriu y que yo mai l’hay sentit que les parlare. (Sí, ya sé que ella sol parle lo castellá, pero yo, que’ls conec als dos, al agüelo y a la filla, servisco de michané. Ña que aclarí que, com ella no ha nascut a la tribu no sap lo secret dels atres agüelos, l’u tindrem que contá algún día. Ella sol veu que a esta paret ting mols nets que escolten (milló dit que llechisen) les aventures del “Sebeta” y me pareix que te selets. Ademés aquí sol se pot escriure en chapurriau y a ella no l’u han enseñat.).

+Mira, filleta, -li conteste l’agüelo- asó es la sort que ting de haber nascut a una vall de uns montes, per agon se parle lo chapurriau, y allí tenen una possió mágica que se li diu OLI.
Entonces lo “Sebeta”, com fa algún camí, entorne los ulls y viache an aquells tems en que dúe pantalóns curts. Cuan corríe , ell sol, pels carrés del SEU poble, sense cap de pó. Lliure com l’aire y com lo sol. Mirabe als vileros (pardalets según alguns veíns), fen los nius als forats de les parets, en una bulla de pio-pio, pero en chapurriau.

Ara ya ne queden pocs de vileros, cuan tinga tems tindré que mirá la nostra paret y fe un foraet, per si ne quede algún perdut, que trobo una casa pa llogá, sense que tingue que paga mol. Sol ña coloms y uns muixóns negres que se fiquen daball de les telles y desfán los tellats. Ya casi no queden orinetes (orenetes, oronetes, golondrines) ni falselles (vencejos), alguna ratapená (murciélago), poques algarses (picarazas) y algún corp (cuervo) despistat.


En aquells tems ñabíe mussols (búhos), encá que no se veíen casi may, perque sol eixíen per de nit, lechusses (chutes), esparvés, alguna águila,…. Y tamé, al terme del poble, se coneixíen cinc o sis nius de buitres, sels veíe planechá en les corréns del aire per lo sel (natres dieben sial) blau. Esperán la desgrássia dels atres que ere la alifara d’ells. Cuan se moríe algún macho, ovella, cabra, gorrino, ….se tirabe al campo, llun del poble, y ells se encarregaben de fel desapareixe en poc tems.


Un poc mes tart lo gobiarn va dessidí que ñabíe que acabá en estos bichos (los dieben alimañes) y pagabe dinés per cada un que s’en matabe, pronte non va quedá cap.


Ñabíe raboses (zorras) que si te descuidabes s’enduien alguna gallina, encara que normalmén s’alimentaben dels cachapets que pillaben pel monte.


Ere una alifara eixí al campo, cantaen los muixonets, l’aire te donae a la cara y te fae una sensassió de llibertat, entrán hasta lo mes fondo dels pulmóns.

A lo mes adintre del piná, a un tallat de una montaña, faen los nius los turcassos (palomas torcaces), en fron, als pins mes alts les tortoletes los faen la competénsia en los seus cans.

Anaes caminán a tots los puestos, no ñabíe mes que un coche al poble y lo camión del “petabaix” que pa fical en marcha, se li clavabe una manivela a la part de dabán, casi tocan an tiarra. A camíns habíe que fe cuatre o sinc voltes la operassió pa posal en marcha. Uns atres arrancabe y al momén se tornabe a pará, Y a escomensa atre camí.


Sempre, cuan era menut mes asubín y després cada volta mes tart, cuan arribaba al meu poble, sol escomensá a baixá la costa que marque la entrada al terme, ya respiraba milló, la megua ánima se recargabe com ara les bateríes dels móvils. Ara lo fil de la imaginassió es mes llarc y de cuan en cuan m’enrecordo de eixa baissada y me quedo tranquil, en pau en mi mateix.


Cuan arribo la hora, no me importaríe, pegá lo salto al atre costat en eixe pensamén y després, la siandra que quedo tireula per allí, m’es igual que sigue p’alimentá a una romiguera, a un timó, a un romé o a una archilaga.


+No sé si t’hay contestat. Totes eixes cosetes, eixos animalets, eixes vivénsies, eixos moméns, eixos records, ……me donen idees y pensaméns pa ficá an esta paret.


+Te vull mol filleta.


//



Fa unes nits estaben lo “Sebeta” y Luiset al poble que li diuen “Ensomiá” y se van presentá los altres agüelos de la nostra tribu, eixos que están a la meua voreta cuan escric, y van preguntá cóm anae lo negossi pel poble “Chapurriau”.


Estaben mol preocupats per les notíssies que’ls van portán los que viachen allí, agon están ells.


Los van contá que’l asunto está així, així, casi mal, pero que confíon un poc, que donon tems. Que ña gen de confiansa a la empresa.


Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la vora de la gen que treballe en esta direcsió, que’ls parlon mol, que’ls ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eissos tenen les claus del baúl dels recuerdos.

Los van demaná que mos transmitixguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixá.

Lo agüelo “Sebeta”, que’ls coneix, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momén natres han vist chen jove empeñá en lo treball, chen que va aumentán día a día a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren pel cos de la esperansa, en la mateissa direcsió. Sang que te lo dret de que se confío en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y dels espentóns que’ls agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..


S’en van aná, rossegán, com tots los agüelos, mirán de cuan en cuan cap atrás, los seus ulls teníen dintre algo del Matarraña.


Yo me vach torná a dormí, o ya estaba dormín tot lo rato, no u sé, assó es un lío. 


//


L’altra nit lo “Sebeta”, com agüelo que es, no podíe dormí y me va di: 


+Luiset, me tens preocupat, perque no me explico que un crío de onse añs se pugue enrecordá, en tans añs com han passat, de tantes paraules como estás soltán an esta paret.


-Mira “Sebeta”, yo tampoc u enteng, perque me poso a escriure y crec que no me eixirán les paraules, pero sol fico los dits a les tecles y les lletres comensen a corre, se junten com volen, a camíns se junissen abáns de que les idees se transformon en pensaméns dintre del meu cap.


+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.


-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tío “primentonet”, lo tío “pepinet”, la tía “alberchineta”, la “rabaneta”, la “safandória”, la tía “carbasseta”, y tans atres) antepassats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’han posat de acord y están a la megua vora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removén al seus fossás, veén lo que esta gen li está fen a la segua heránsia y si natres no u conseguim, no’ls quedará mes remei que eixecás del seu descans y assolá este mon desagraít, que no dixe viure a coses que a ells no’ls fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.

No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amún que’l cap, que lo anabe puchan y baixán.

+


Bon michdía, veíns y amics de la paret "Yo parlo chapurriau".

Este matí l'agüelo "Sebeta" se ha eixecat en uns pensaméns mol fondos y m’ha dit, avui no parlarem dels animals de cuatre potes, avui u farem dels animals de dos garres.

Y yo com sempre fach lo que ell diu pos aquí estem.
Ya tos hay contat que vach eixí mol menut del meu poble (onse añs) y que desde entonses m’hay criat en un ambién castellá (mol a gust de veritat). Y m’hay donat conta de una cosa que a lo millo tamé vos a passat a vatres y que vach a escriure.

Per causes diferentes, no hay anat p'el meu poble moltes voltes.

Al prinsipi un poquet, després cada camí menos y al final, sol p'als entiarros.


Al criam y fem majo en un ambién castellá, casi no hay pogut parlá en chapurriau, sol de tart en tart cuan me trovaba en algún atre, perdut com yo, y disfrutabem un poquet.


PERO....y aquí ve lo sermó del agüelo Sebeta, ningú, ni el ambién castellá, ni la influánsia del catalá, han pogut fem olvidá lo parlá que vach mamá de ma mare.


Per que sempre que pensaba y sempre que penso, sempre que discurría y ara cuan discurrisco, en una paraula, sempre que me parlo a mi mateix, sempre que me reunisco en Luiset, parlem en chapurriau.


Y eisse parlá, eissa costum, m'ha ajudat a no olvidam may del meu parlá.


Per aixó, ara que esta colla de amics m’ha donat la oportunidat de expresam en chapurriau, les paraules ixen soles, de una manera atropellada, perque com han estat tan tems detingudes, en cuan los han donat una poca de llum, s’han soltat y fan ballá als meus dits pa que les fica dabán de vatres.


Sé segur que li hauré pegat alguna potá a la ortografía del chapurriau, pero l'agüelo Sebeta estabe impassién pa contatos una aventura mes de les segües.


No sé si tos hay embolicat en aissó de parlam a mi mateix, es una costum que ting desde menudet y que tos la aconsello si ya no u feu.


Y com diu Ramón, continuará, encá que sigue en coses menos series que avui.


Bon día a tots.


///////


L'agüelo "Sebeta" vol aclarí una cosa de la que s’ha parlat estos díes sobre los préssecs y les presquilles.

Al meu poble eren dos coses diferentes.

Les presquilles se cullíen mes pronte, eren mes menudes y, si no m'enrecordo mal, teníen la part de atrás, lo final, ficat cap adintre.


Los préssecs, veníen més tart, eren mes gorts y la part final la teníen cap afora, como si portare una puncha. Y lo piñol del préssec punchabe an eissa part.

Sol es un comentari, sense ganes de sentá coneiximéns.
Y, si lo agüelo "Sebeta" seguís tenín ganes, continuará.

///



Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teníem animals de cárrega (bésties) al fiat, los anabem pagán cuan arribaen les cullites (de llaó y de olives) si eren bones. Ñabíe camíns que abáns se faen vells que’ls acababem de pagá.


Teníem un macho (mula) y una burreta.


No teníem carro, perque en aquells tems sol ne teníen los que eren un poc acomodats.


Als animals los cridaen "wesque" cuan volíen que anaren cap a la isquiarra y "pasallá" cuan volíem que anaren a la dreta.

Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa aná drets y so pa fels detindre. Y atrás pa fels reculá.

Cuan anabem pels camíns (entonses eren camíns, no com ara que la majoría son casi carreteres) ñabíe que tindre mol cuidado en los grasóns (pedres que puchaben del camí) pa que no entropessaren los animals.

Pa minchá a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabíe que abeurals dos camíns al día.

Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se dissabe un momén la colla o la partida de guiñot y los portabem als abeuradós de la fon, pa que vegueren aigua. No los podíem abeurá a les cases perque no teníem aigua correnta.

Seguirem contán cosetes, p'avui ya val de tanta palla.

Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA

Lo segundo milacre te que veure en la tiarra, un atre dels elemens del món.


“Un día l’agüelo “Sebeta”, en menut, tenie que aná al campo, en la burreta. Ere estiu, habien segat un campo y ñabie que rasclechal, avans de que los animalets del campo (cachapets, perdius, uns atres muisonets, les rates de campo, les formigues y algún que atre jabalí), se mincharen les espigues que se habien quedat tirades, perdudes, per entiarra.

Va prepará la burra en la albarda y carrechadós y a un costat, va ficá lo rascle, en les púes de fiarro apuntán capa fora, ben lligat. Va muntá ell damún, escarramat, y sen va aná cap lo terme de Fórnols. Anabe un poc tart perque ere domenche y se habíe quedat a misa machó; fen de monaguillo, achudán a misa al mosen.
Fae caló; anae pel cantó del tancat; estabe mich atontat o dormit y no va veure una aigüera que ñabie al mich del camí. Lo pichó va se que la burreta tampoc la va vuere, li va fallá la pota, va entropesá y va caure capa lo seu costat isquiarro, chustet agon anave lo rascle.
Va caure lo animal; pero tamé va caure lo sagal; los dos capa lo matéis costat; capa la isquiarra; en tan mala sort o en tan bona grasies a deu, que les púes del rascle se van clavá an tiarra, a tota la voreta del pit del menut, un poc mes y haguere ñagut una desgrasia, pero no; ahí estabe lo segundo milacre. Deu nostre siñó lo volíe pan ell. Los foraets de les púes del rascle, al clavás an tiarra, se van quedá al camí; eren testigos, que pronte desapareiserien, de un milacre menut, que li habie pasat al “Sebeta”, menut.”

LO AIRE:


Tersé milacre, este tenie que veure en lo aire, un elemen mes del mon.

“Lo “Sebeta” teníe un tio, mol bon home; que cuan prenie vermut al bar de la plasa, y si li arrimae lo crio, sempre sen duie alguna oliva rellena, algún berberecho a la boca,  y una rubia (peseta) a la borchaca.
Este home cantabe mol be la jota y tenie una grasia especial pos se les inventabe de cualquier cosa que se li posae per daban.
Estaem a la época de la trilla; lo tio teníe la era a la cresta de un monte; l’aire li arrivabe per tots los costats, pero a cambi lo tallat (lo presipisi), rodechabe la obra de tota la era, menos per un tros que es per agon se arrivabe a ella.
Durán uns dies; la tia, la dona del tio, no podie acompañal a trillá; y ell tenie que está sol; pero, claro, entonses, cuan li tocae rechirá la mies, tenie que pará lo trill. Pa que no pasaré aisó, lo menut va aná a achudali.
Habien pasat tot lo matí be. Mentres lo tio rechirabe en la forca, Luiset, muntat damún del trill, donabe voltes y voltes. Tot anabe be.
Lo que pase es que lo sagal, tenie ganes de corre; sense donás cuenta que la mula del tio ere mol fura y claro en un momen en que lo tio va aná a la pallisa, que estae allí propet, a beure aigüa; lo menut va agarrá la suriaca y la va pasá per damún de la esquena de la mula, pa fela trotá un poc. La mula va escomensá a trotá, donán voltes. Lo crio li va trová gust y li va pasá atre camí la suriaca per la esquena a la mula. Ésta la va notá y va escomensá a galopá a tota la velosidat, donán voltes per damun de la palla. Lo chiquet, que no se u esperabe, marechat per la velosidat y per les voltes, va piarde lo asiento y va caure del trill, anan donan voltes, per la forsa de la velosidat, hasta lo matéis rafec de la paret. Y allí va pará; chustet al cantó del tallat. La ma de Deu lo va aturá de dona voltes; no podie caure; lo nesesitabe ell, entonses; y mes tart, lo nesesitarie lo chapurriau.
Lo tio, que venie de beure, va pará la mula y lo trill y va aná corrén a mirá al nevot. No res; pa lo que aguere pogut sé; uns esgarraps per les garres y una nafra al chinoll. La trilla va seguí y lo día tamé.
No ere la seua hora; encara tenie que aná al seminari.”
Yo no sé en quina grasia vach escriure les meues aventures. Cosa rara; cap de retó me va cridá pa preguntam pels tres “milacres” meus; que me habien convensut de la cridadá de Deu al agüelo “Sebeta”.
Segur que alguns dels mosens que mos preparaben, sen enriurie o se enfotrie un rato; com vatres u feu ara; llechin les imaginasions de un crio de poble de once o dotse añs.
Pero, poc a poc, misa a misa; comunió a comunio; rosari a rosari; meditasió a meditasió; lectura espiritual a lectura espiritual; confesó a confesó; penitansia a penitansia; retiro espiritual a retiro espiritual; silensio a silensio; charrada a  charrada;……pa qué seguí; sempre ploven la mateisa aigüa damún del matéis terreno; nau; chove; te anabes convensín; o te anaben convensín; de que tenies vocasió y, al remat de tot, ya pareisie que Deu te habíe cridat a tú, a Luiset. Y vach está un tems que estaba convensut de que valía pa retó; de que volia sé retó; y de que sería retó. Lo mosen habíe tingut bon ull.
Y, ademés de tota la religió que mos donaben; al matéis tems mos preparaben pa la vida; sobre tot la vida de mosen; pero tamé pa la vida normal; de una manera que difisilmen mos aurien preparat a un atre puesto; aisó mai li u podré agraí al seminari, ni al reto del meu poble, que ben merescuda teníe la indulgensia per la meua “vocasió”.
Desde lo primé añ me van doná beca; de tal manera que la carrera de reto me la vach aná guañán; nota a nota; añ a añ. Cuan arrivaen les vacasions yo trevallaba a casa en la ocupasió que an aquell tems tenie la familia. A les vacasions de Nadal, a cullí olives, a pará rateres; a les del estiu a segá y a trillá; com un mes de casa; pos yo, entonses encara era un mes a aquella casa.
A camins me tocabe fe de menobré (peon de albañil), arrivaba a michdía del seminari; dinaba; y, per la tarde, a la obra; per denit les dos mans plenes de bambolles; de la “maseta” y del “escalpre”, tota la tarde fen una sequieta al simén pa posá un tubo. Al día siguien, les mans vendades, pero a seguí la sequieta. Als sinc o sis dies ya portaba durisies a les mans, al prinsipi tendretes, pero después dures, com un trevalladó mes.
Alguna volta; de cuan en cuan; sobre tot al estiu; a carregá camions per lo poble; en sacs de vuitanta kilos a les costelles; no sé cóm los podía puchá per una rampa (dos taulóns) de fusta a la caisa del camión. Cuan ere blat, tira que te vás; pero cuan ere sibá, lo maldit pols, se te agarrae a la esquena, se te pegae a la carn y no ñabíe aigua que te rentare, ni res que te calmare, cóm picae; y tú a rascá, a rascá.

Seguirá....



Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, mules, burros


Los milacres del “Sebeta” 4, LA TIARRA, rascle

Yo parlo lo chapurriau


Yo parlo lo chapurriau



Luis Arrufat , Valjunquera, agüelo Sebeta, cebolleta, Luiset, aldea


Sobre lo mes de mach de 2017, un aspirán a agüelo “Sebeta”, va entrá, com tans dies, a la seua paret de Facebook. Pero eise día va tindre la sort de trovás una invitasió, del seu bon amic Jesús Bel, pa entrá y apuntás a la paret de un grapat de chen que trevallabe per una forma de parlá, se diebe

Yo parlo lo chapurriau”.
Algo va saltá dintre de Luiset, debíe se un cor de chiquet, dintre de un cos de vell; uns recuerdos que, pese a sé vells pel tems que fae que habien pasat, seguien sen chovens, perque dintre d’ell lo tems se habíe parat, cuan als once añs sen va tindre que aná del SEU poble. 
May habie olvidat los once añs viscuts allí, pa ell eren tota una vida; después ne habíe tingut un atra, a un terme y en un parlá que no eren los seus, als que tamé estae agrait perque li habien permitit creise, formás, casás y tindre los millós fills del mon.
La primera vida la tenie tancá a un armari que sol aubrie cuan, per sort, podie torná uns dies allí, respirá ben fondo y atre camí a la segunda vida. Ere com los peisos que vivuen al aigüa y de cuan en cuan tenen que eisí a respira, igual li pasae a Luiset. Apenes pasae les Ventes y escomensabe a baisá la costa del Mas de Fraga, los pulmons li creisien, respirabe fondo, en los ulls del cor mirae y reconeisie la seua tiarra, lo seu terme, allí agon volie morí o per lo menos que li entiarron cuan li arrivo la hora de pasá al atre costat.
A camins se trovae en algú de aquell terreno, pa ell ere com si se trovare en un chermá, casi encara mes, parlaen en chapurriau y lo tems pasae y pasae y no se donabe cuenta; l’atre debie pensá que tio mes pesat.
Seguim; va demaná que li disaren entrá a la paret; cuan li van contestá que sí, va tindre una gran alifara. Va escoltá lo que volie eisa chen; enseguida va sentí com ells; portabe lo chapurriau dintre y va podé al fin aubrí la porta del almarí y eisí fora, com un crio de onse añs, com un vell; mol vell; lliure al fin.
Dintre d’ell la sang se va renová, va respirá fondo y se va tirá a la aventura. Mai u habie fet; no sabíe cóm feu; pero estabe al seu terreno; en la seua chen; sino li entenien en les palaures escrites; li entendrien en los seus sentimens; y se va posá daban de la pantalla; ella li demanabe que escriguere; y ell posae los dits damún de les tecles, y les lletres eisien soles, unes detrás de les atres, chuninse com los pareisie be y va naise lo prime escrit. Lo de la cansó dedicada a tots los que parlaen chapurriau. Casi tenie vergoña de dí eise nom.
Pero va ñaure un home, un vei de la paret, que li diuen Ramón, que lo va resibí, lo va animá, u has fet mol bé, seguís, a daban, tots ne estem deprenen.
Lo que li faltae a la ilusio; que la animaren. Luiset habíe vist que encara ne eren pocs; que no veie chen que escriguere coses llargues; no sé perqué, pero al veure lo seu escrit, li van parlá de Desiderí y la seua mula. Va busca lo llibre, lo va trová, lo va comprá y lo va llechí varios camins. Y va veure; qué presumit; que Desideri y ell tenien algo en común y algo diferen. Tenien un apellit igual, Arrufat y aisó ya vol dí mol; tenien les mateises ganes de escriure sobre coses de la tiarra; pero tenien una cosa diferenta; p’el motivo que fore, segur que tenie raons pa feu, Desideri va escriure en catalá; pos Luiset u farie en chapurriau, en la nostra llengüa, la de Desideri y la meua; serie un homenaje que li farie a un veí; que segur que si avui estare aquí mos apoyarie com lo prime; com u fan uns atres escritós que están a esta paret.
Qué pretensións, voldres comparas a Desideri; que no; que sol hay vullgut di que ha segut lo meu modelo; algú a qui vull imitá, may se me pasará pel cap; volem compará en ell. Ña maestres y aprendisos.
Seguim, se va inventá un nom pal poble que te al seu cap, l’Aldea, may li voldrie fe cap mal al poble que li va veure naise, li deu masa, y prau trastades ya va fe de menut. Per aisó tot lo que li pase pel cap a Luiset pase a eisa Aldea imaginaria, que sol existis al seu cap y al seu cor, perque la vol com si fore de verdat.
Después se va inventá a un crio: Luiset; y a un vell: l’agüelo “Sebeta”.
Los dos personajes fan falta. Luiset es nesesari perque tot lo que charre l’agüelo, se referis a onse añs de la seua vida; sé que ñá chen que no se creu que tots eisos recuerdos estiguen al cap de un crio. Tenen rao, están al cap de un vell que s’enrecorde de eisos onse añs; no sé si tus u hay aclarit o lo hay embolicat mes. 
Pero es que “Sebeta” no está sol, per un costat te a sa chermana, a la que torne lloca, un día sí y un atre tamé, Carmen: com se li diu a nasó y encara que ella no sen enrecordo, que es lo que pase la machoria dels camins; sol en cridala, en sabé que está ahí, los noms, les palaures, li venen al cap.
Per l’atre costat, están los vells de l’Aldea, los que están al atre costat; sé que tampoc tus u creeu; pero están ahí y de cuan en cuan se arrimen a la orelleta del agüelo y li parlen. Y u fan tan depresa, que li falte tems pa aná corren a un papé y escriure lo que li diuen.
Avui, anaba a dormí la siesta, p’als agüelos es sagrada, y, de momen, se han presentat los agüelos (o será la inspirasió?) y me hay tingut que eisecá, corrén; quedam sense siesta, y vindre a escriure esta charrada.
Diebem que per un costat está Luiset y p’el atre lo agüelo “Sebeta”, esta persona fae tems que anae p’el cap de Luiset (es un recuerdo de cuan ere menut y llechie lo TBO), lo nom sol va tindre que traduil al chapurriau (Cebolleta), pos “Sebeta”. Esta persona es mol necesaria, represente a Luiset gran, vell, bueno en los seus añs, pero tamé en les seues manies actuals, en los seus coneisimens, en los seus amics, en la seua chen, en la seua familia actual, en los recuerdos desde los onse añs, hasta ara, en tota la segunda vida.
Y en estos elemens, lo nom de l’Aldea y les dos persones “Sebeta” y Luiset,  vach escomensá a escriure una vida imaginaria, pero real; unes aventures supostes, pero vivides; una historia imaginada, pero que va podé se aisina o mol pareguda. Y a alguns veins los va agradá; los amics, que sempre han estat ahí, me van apoyán cada dia, en cada charrada; los grans escritos (Pedro, Carlos, Enrique, Hector, Juan-Carlos, Javier, y vin o trenta mes que ñá) no han segut mol durs en mí y me han disat creise un poquet; y al final se va fen una bola que va creisen; pero teniu en conta que te los piaus de fang, que sol es una invensió de un aprendis y al final caurá.
No me olvido d’els amics de l’atra part, (Huesca y Saragosa) als que conec menos, perque no apareisen per aquí, pero que sapien que lo chapurriau lo parlem entre tots, cada un, en les seues particularidats, pero al fin y al cabo, chapurriau y que sobre tot, que tots mos entenem parlanlo y llechinlo.
Se que tamé ells escribisen, mos agradarie que u faren aquí, pa compartiu tot, ya que compartim les notisies ruines, compartí tame les bones.
Estic ufano perque alguns veins m’han dit que se han animat a escriure al veure al agüelo que no te vergoña, que, encara que sigue pegan potades a les lletres, seguis escribin y contan coses.
Tinc una espina clavada dintre de mi, es que vech chen; homes y dones; en cultura, en esperiansia, en aventures, que no se atrevisen a tirás a la aventura de contamos les seues coses, que a tots mos interesen y que estariem encantats de veureles reflejades a esta paret.
Ya veureu un día de estos que l’Aldea, ha crescut, ara ya tením un Consell que me apoye y me corregirá les potades que vach pegán a esta forma de parlá. Llechisen al agüelo, son unes seguidores mes.
Vull acabá dien que l’agüelo “Sebeta” no es lo milló escritó de esta paret; sol es lo que mes escriu. Algún día mos donarem cuenta d’els talentos que tenim amagats, espero que no sigue masa tart.
Parleu, escriviu, penseu, reseu, ploreu, rieu, pero tot en chapurriau, ham de demostrá que tot aiso se pot fe y u sabem fe en la nostra forma de parlá. Al final ya mos done igual que mos diguen idioma, dialecto o lo que vullguen. Pero que mos dison aisí, que mos dison en pau; y sobre tot que NO mos diguen que parlem lo CATALÁ.

FIN.


///




Baixán la costa del Mas de Fraga tamé ting esta sensassió , encara que Beseit estigue una mica mes llun. Y Desideri Lombarte u escriu així :


Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!



//


A la segona estrofa ,verso 7,crec que PROP es llun , de llun se veu la terreta mes tíbia,redona, suave, ben formada.

Bon añ nau 2018

Bon añ nau,agüelo sebeta,Valjunquera, l'Aldea,Luis Arrufat

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382 
enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo agüelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llágrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… 
BON AÑ NAU, a tots. FIN.

LO DÍA DEL "CHORISET".

LO DÍA DEL "CHORISET".

las ventas, les ventes, Valdealgorfa, Valdesgorfa
Avui a l’Aldea del agüelo “Sebeta” es lo día del “choriset”, NO lo dichaus lardero, NO, es lo día del “Choriset”, com lo dillúns de Pascua es lo día de “La Rosca”, an este poble som mol espesials. Cuan lo agüelo ere “Luiset” an este día pasáen coses pero…..en ve de cansautos esplicanhu tos vach a posá una de les aventures del agüelo “Sebeta” que encara que la vach publicá fá dos o tres añs, avui está de actualidad y hu entendreu milló, ademés de una manera divertida, ya me donareu la vostra opinió al remat de la aventura, lo vach titulá "ESPADES".
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 1. espades, espases, espada, lucha, guiarra
Lo agüelo “Sebeta” está sentat al banc del Portal, prenén lo sol. Pel carré del Mich veu vindre a Luiset. En los seus pantalons curts. Com lo coneis, li note que ve amagán algo. Fa fret, porte lo chambergo tancat. No lo porte abotonat, sosté les dos parts en una má. En la atra va aguantán algo que intente amagá, es una cosa llarga, li fa un bulto a la part de detrás del abrigo. Li arrive hasta detrás dels chiñolls.
-Bon día, agüelo.
+Bon día, sagal. ¿De agón vens?
-Ving de la fustería, me volía fe una estantería pa guardá los meus tebeos y llibres, y les noviales del oeste de vusté.
+Y ¿qué pase, la portes plegada, o qué? Perque yo vech eisí algo per detrás de les garres.
-Y ¿Per qué es tan listo? Sempre me pille. Asó es un secret meu, no se pot enterá dingú. Sino no me disarán aná. Es pal día del “choriset” (Dichaus Lardero), pa luchá en los de Valdealgorfa.
Va parlán, los ulls li relluisen, y al mateis tems trau de davall del abrigo una espada de fusta, feta en una regleta de casi un metro. La agarre del manec y pareis un almogávar en plena lucha.
+Ya la pots amagá be, perque si la veu ta agüela no te disará eisí de casa.
-Val, pero vuste no li digue res, eh!.
Al mateis tems, lo sagal se torne a guardá la espada davall del chambergo y entre a la entrada de la casa, mirán cap a la escala, sense fe ruido sen va a la bodega y allí, detrás del carratell gran, guarde la espada, es aon fique los seus tesoros, los seus juguetes preferits, los vaqueros del oeste, que son les bales vuides que ha trovat per lo monte. Ademés a una caisa de fusta li ha llevat los voltans, sol ha disat lo cul. Alli ha clavat un tros de sogueta en uns claus y aisí ha fabricat un escudo. Ya te lo equipo complet, la espada se la posará a la correcha. Y, cuan arrivo lo momén, la traurá y se la posará a la ma dreta. En la isquiarra agarrará lo escudo y pobres “escarbachos”. (Als de Valdealgorfa los diuen de mote “escarbachos”).
La Aldea y Valdealgorfa son dos pobles veins, sempre ha ñagut rivalidat entre los dos, pero sense res més. “Les ventes” es un bar que está a la part alta de una cadena montañosa, bueno, cadeneta, val. A la part baisa del costat de Alcañis está Valdealgorfa, allí se parle una mescla de castellá y de chapurriau, se note que es tiarra de frontera. Diuen chiquete, en ve de dí chiquet y més palaures mesclades. Tamé a Alcañis li ha arrivat algo de la mescla; no tan, pero algo sí; tamé está prop de la frontera del chapurriau; y allí han anat a viure molta chen dels pobles del roglán; algúns dels que parlen chapurriau y aisó se note. A la baisada de “Les Ventes” del costat de Valderrobres, está la Aldea; allí ya parlen chapurriau, desde sempre, un poc espesial tamé, pero chapurriau. Desde sempre.
Ña que aclarí: es una costum mol antigüa que lo día del “choriset” (dichaus lardero) y lo día de “la rosca” (dilluns de Pascua) se va a minchá y a brená a les casetes de los campos. An aquells tems se anae en los animals y ñabie que portau tot de casa. La chen gran se reunie als masets, als masos més grans, agon ñabie pa fe foc. Allí teníen lleña y puesto en condisions. Inclús a camins se reunien chen dels dos pobles al mateis más, tenien amistat de uns atres añs y de les festes. Solien acudí de un poble al atre, cuan eren les festes grans y llugo cuan les selebraen al atre poble, pos faen al revés.
Los dos pobles selebraben eises dos festes lo mateis día (lo dichaus y lo dilluns). Lo dichaus, lo día del “choriset”, als chiquets los donaen festa per la tarde; se fae brena; una llesca de pá en un tros de choriso y sino de llonganisa. La chuventut dels dos pobles acudie a Les Ventes. Tots armats en espades y escudos. Brenaen cada poble a un costat de la carretera. Cuan se acabae la brena y a camins avans de acabá, algún espabilat enseníe la mecha: “Cachaps, cobarts”. Ya se habíe organisat.
Normalmén se luchabe uns contra los atres en les espades, los menuts en los menuts, los menos menuts en los menos menuts, y la chen més gran, desde los masos de al voltán, vichilán, pa que a la viña no se li prenguere foc; pa que les coses no arrivaren a machós.
No sé cóm se u arreglaben pero al poc de escomensá los de un poble eisien corrén y los del atre detrás, pero en grupos; pa que may se quedare algú o algúns sols y los pillare per sorpresa alguna colla amagada.
Simplemen se encorrien un parell de kilómetros, en aisó ya ñabie prau. Allí los que habíen perdut, se chiraven y, desde llun, claro, mol farrucos, los dieben als atres: “lo día de la rosca ya mos veurem les cares, asó sol ha fet que escomensá”. Los atres se entornaben al seu poble enfotense dels perdedós. De momén ells habíen guañat la primera guiarra.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades 2.
Lo dillúns de pascua, a la escola, se teníe festa tot lo día. Les mares preparaben una rosca que consistie en que entre dos trosos de pasta espesial solien posá amagats un au dur y trosos de llonganisa y de llomo. (Posaen una base de una pasta espesial, mes tirán a dolsa que a salá, de una ampliaria com un plat pla, allí damún posaen lo au dur, dos trosos de llonganisa y dos de llomo, bueno cada un posae lo que volie o lo que podie, uns més y uns atres menos, damún li posaen un atra capa de pasta, tapán tot lo que habien ficat, y al forn).
Un atre camí; tots armats hasta les dens, algú se habíe fet, ademés de la espada y del escudo, hasta un puñal de fusta. Lo més valen se habíe preparat un arco y unes fleches de vímec, que, normalmén, se trencabe al intentá tirá la primera flecha.
Se acudie al “campo de batalla” desde lo matí, se dinabe allí, mirán, en los ulls plens de sang, als del atre costat. Se escapae algún crit y, algú, mol valén, se arrimae hasta la cuneta del seu costat, pero de allí, per si acas, no pasae.
Pa brená, un se acabae la rosca que habíe sobrat de diná; y después atre camí: “Escarbachos, borrachos” y a la guiarra. Y a corre. Uns daván y los atres detrás.
Grasies a deu, en los pocs camins que lo agüelo va está a estes luches, may la sang va arrivá al riu. Cla es que lo riu pasae mol llun, pero vatres ya me enteneu. Sol eren riñes de presumits. Encara que uns y los atres se solíen posá mol farrucos, sobre tot cuan li u contaben a les chiques, a la chen que no los habíe vist corre costa na vall.
Anem a torná; estaem en lo agüelo y en Luiset.
Va arrivá lo día del “choriset”, lo sagal, después de diná va agarrá la brená, dienli a la agüela que se portarie be y que tornaríe pronte. Abais; al carré; amagats; ya li esperaben alguns chics de la colla, tots en les seues espades, encara que la més maja es la que va traure Luiset de detrás del carratell gran. Les atres se les habíe fet cada ún, com habíe pogut, pero la dell pareisie de verdat, lo u habíe fet lo fusté; li habíe cobrat una peseta que teníe aforrada pan eise día.
Caminán en les ferramentes, per davall dels balcons, pa que nols veren suns pares, van eisí del poble. Anaen tots chuns, pero un que llichie mols tebeos del Capitán Trueno, los va dí que aisí no anaen ben preparats pa la guiarra, que tenien que aná en fila, un detrás del atre, Luiset lo primé que pan aisó portae la espada milló.
Van arrivá a “Les Ventes” y van brená. Y después …..
Lo agüelo “Sebeta” estae a la Marededeu, habíe eisit a doná una volta com fae mols díes; pero tamé pa esperá al menut de la familia, a ver cóm li habíe anat la guiarra.
Sobre les sis de la tarde veu com baisen corrén los chiquets del poble, hasta la caseta del Caminero, detrás a uns dosens metros ne baisaben un atre grupo, pero se han aturat allí y sen entornen cap lo Mas de Fraga. Ya sap quí ha guañat este añ.
Per lo empalme veu vindre, caminán a poquetet una figura que ell coneis, encara que ara pareis un soldat rendit; per lo menos porte la espada, la va arrastrán per an tiarra.
Desde llun lo sagal veu al agüelo, tot avergoñit, no eiseque los ulls plorosos de an tiarra. No ha segut capas de defendres; No ha segut capás ni de luchá.
Arrive hasta lo “Sebeta”, tire la espada an tiarra, lo escudo lo ha perdut, perque no li disae corre, mentres se anae escapán dels soldats “escarbachos”; ara se abrase al agüelo, en les llagrimetes a pun de escapas dels ulls. Se mosegue la llengua pa que no se li noto tan.
-Yayo: son uns garramosos. Cuan natres anaem a atacals en les espades, han disat les seues dintre de les correches y de les borchaques de detrás dels pantalons, han tret falseches y pedres y mos han escomensat a dispará cantals. Yo me hay posat lo escudo al cap, pa que no me arrivare cap de codol y me fare algún borraco. Los nostres, en ve de aná cap aván a atacals en les espades, aprofitanmos que les tenien guardades; ham escomensat a corre y no han parat hasta lo empalme. Yo hasta hay perdut lo escudo, perque no me disae corre tan depresa com los demés.
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Les espades y 3.
Lo agüelo, en una riseta socarrona per davall de la barba, li pregunte:
+Pero ¿estas bé?.
-Me hay caigut, fenme unes nafres als chinolls y algúns esgarraps a les garres; y una de les pedres pa pegat a la esquena.
+A ver, disam veuret les ferides de la guiarra; -diu lo agüelo, al tems que li eiseque la camiseta- va! Asó no es res pa un soldat tan valen como sir Luiset, una moradura y pronte se pasará. No ña res que una llimonada, no pugue curá. Anem al sindicat que te convido. A ver si te recuperes, que portes una cara que si te veu la agüela se preocupará.
-Si u aguera sabut, no aguera anat.
Los dos, lo menut en la espada y lo yayo en una ma al muscle del soldat derrotat, sen van cap al bar del sindicat. Allí demanen una llimonada y un café. Lo menut encara té rasmia pa di:
-Si cuan ells han escomensat a prepará les falseches, aguerem corregut cap an ells, encara que mos agueren pegat alguna pedrada; en les espades los aguerem guañat y los aguerem fet corre cap a Valdealgorfa. Ademés va ñaure algún dels nostres que en ve de corre com natres, sen ha anat al más aon estaen suns pares y encara deu de está amagat detrás de les faldetes de sa mare, es un cobart.
Mentres lo sagal se veu la llimonada, lo agüelo li conte una de les seues aventures:
+Mira me enrecordo de que, cuan yo era com tú, un camí; un día del choriset; vam brená y después mos vam posá a luchá en les espades; aquell añ la fusta de les nostres ere milló que la de ells, per lo que, al ratet, la machoria de les seues espades se habien chafat o trencat y entonses natres, vam escomensá a pegals en les espades a la esquena y al cul; y ells van escomensá a reculá primé y a corre después; los vam seguí hasta la basa. Allí estae la frontera. Aquell añ va guañá la Aldea.
-De verdat, yayo: los van espentá hasta la basa; ¡entonses van guañá los del nostre poble!.
+Si, home, si. Uns camins guañen uns, uns atres los atres. La guiarra done voltes y está feta de moltes batalles.
-Ya no me fan mal los chiñolls, ni lo golpe de la esquena. Mon anem a casa, ting que guardá la espada pa lo día de “la Rosca”. “¿No hay segut cobart, verdat “Sebeta”, me han fet corre, pero no hay perdut la espada?”.
+No, menut, has segut mol valén, los has fet corre detrás de tú y no te han alcansat. Has sabut conservá la teua armá pa la siguienta guiarra. ¡Que se preparon!. ¡No saben en quí se han ficat!.
Los ulls del menut ya tornen a relluí. “Lo agüelo los va guañá un añ a “los escarbachos”; que se preparon pal dia de “la Rosca”. “Demá me faré una falsecha, ting que buscá una bona forcacha. Y escomensaré a entrenam.”
Nota del autó: Y aisí, día a día, va pasán la vida a la Aldea. No importe si lo día de “La Rosca” van guañá los cachaps o los escarbachos.
Lo agüelo “Sebeta” sol va está un añ o dos; después ya no ha tornat, per lo que no sap cóm han anat les coses, ni lo que pase avui en día.
Al cap del tems sé que van cambiá les espades y les falseches per un balón de fútbol y los enfrentamens “armats” eren los partits. Sempre ñabie algú que posae la “garreta”, algún agarró, algún espentó, en fin lo que cada día veem a la tele. falsecha, falseches , massecha, masseches, tirachinas
Cada chuventut a un costat del campo, a lo llarc, como si lo terreno de choc fore la carretera de avans. Y ademés teníen a quí insultá, los de Valdealgorfa cridaen: “Árbitro, Cachap”. Y los de la Aldea contestaen: “Árbitro, Escarbacho”. Ña ferides que tarden mol tems en tancas, en curas.
Ara; cuan anaen a Alcañis; los dels dos pobles se chunien fron a los de “La Capital”.
En cuan a la derrota de Luiset, ya sabeu lo que diu lo refrán:
“No t’enrigues del meu dol,
Que cuan lo meu sigue vell,
lo teu será nou.”
Luis Arrufat Me escriu un aldeá y me diu que ell tamé se enrecorde de los chorisets, y que al remat sempre acabaen a pedrades, que sempre guañaben los de Valdealgorfa, perque eren més brutos y los de la Aldea mes nobles. Se note de quín poble es lo protagoniste, verdat?.

Los milacres del “Sebeta” 1


Los milacres del “Sebeta” 1

Los intermediaris, los comisionistes, los viachans, son chen que trevalle a cambi de una comisió.


1960. L’Aldea.


Penso, y que Deu me perdono si no es verdat, que tamé los retós, los mossens dels pobles, ademés dels diezmos y primísies, se debien enportá una bona comisió en indulgénsies plenaries.

Tranquils, no tos poseu nerviosos, ya tos esplico perqué dic estes coses.
Lo “Sebeta”, desde que yo me puc enrecordá, sempre va sé monaguillo, achudabe a misa, als entiarros (y te donaben una viala de regalo), a les profesóns, als rosaris, a tocá les campanes, en fin ere una manera de tindre ocupat al menut, que per, atra part, debie se un poco balarrasa.
Pero aisó sí; se sabie lo “confiteor deo” y les demes orasions en un perfiacte llatí, encara que no sabie lo que dieve en eisos latinajos; los misteris del rosari, la letanía, les creus y tots los cantos.
A lo milló va se per aisó que un día, cuan tenie un poc mes de diau añs, lo mosen li va dí: “¿Luis, vols aná a veure a Miguel a Saragosa?”
Ña que aclarí que Miguel ere un chic del poble que estabe al seminari.
Y que Luiset no habíe eisit mai, masa llun del poble.
Bueno, mentisco, algún camí habíe anat a Valderrobres cuan ñavie fira y tamé lo habien portat a Valmuel en un autobús, cuan Franco va aná a inaugural, va sé lo prime camí que lo agüelo va veure a su Exselensia, después a lo llarc o curt de la seua vida lo veurie dos voltes mes.
A lo que anem, lo menut pensanse que lo retó li oferie una escursió en agraimen per tot lo que li achudave, no se u va pensá. “SÍ”.
Y lo mosen li va dí, pos dili a ta mare que me vingue a veure.
Cor de bona ánima, lo chiquet, li u va di a sa mare, que enseguida se va pensá que habíe fet alguna trastada y li va pregunta “que qué has fet?”. “Yo no hay fet res, mare, de verdat”. “Si es que no te puc disá sol, no puc está trevallán y está a casa, damún de tú”.
Ma mare trevallave de cuinera-sirvienta a casa dels mes rics del poble. Tenie un horari tan llarc, que yo casi no la veía mai, sol me enteraba de que ella habie estat a casa, perque ella, la pobreta, cuan venie, per denit, y yo ya estaba dormin, me disabe la fruta, que a ella li habien donat de postre, damún de la mesilla, y allí la trovaba yo per demati, cuan me eisecaba, como un regalo seu de cada día, pero a ella casi no la veía.
Bueno va aná a casa del siñó retó y va torná tota asustada. Yo no sabia agon posam, pensan qué auria fet mal pa que ma mare tinguere que aná a parlá en lo mosen y veurela arribá en aquella cara.
Me va cridá a la seua vora, “a ver Luis, de verdat que vols aná al seminari?”.
Yo no sabía qué ere lo que me preguntabe, no entenía res, pero la vach mira als ulls, y allí dintre vach veure lo orgullosa que, per un cami, estabe del seu fill, encara que aisó pa ella, lo unic que li suponie ere trevallá mes y piarde a un fill. Y no li vach sabe di un atra cosa, li vach contestá que SI. Era un crio de once añs, y escomensaba ve la carrera, en una mentira.
Lo mosen se acavabe de guaña un atra indulgensia plenaria, un chiquet mes del seu poble anirie al seminari, cumplie les espectatives pa un poble menut, cumplie les estadístiques. Se estave guañan lo sial, a base de portá chiquets del poble al seminari.

Seguirá.....



milacres,sebeta,seminari, Saragossa


Los milacres del “Sebeta” 3


Los milacres del “Sebeta” 3

Un día, als retós no sels va ocurrí res milló que demanamos una proba; teniem que escriure a un papé, per qué creiem que Deu mos habie cridat pa entrá al seminari.


Lo “Sebeta”, per mes que pensabe, no se li ocurrie res. A ell no li habíe cridat Deu nostre siñó, sino lo mosen del poble, que ademés li habíe engañat.

Vach escomensá a discurrí; pensán, pensán; algo ting que posá y que los convensisque; sino son capasos de enviam atre camí al poble y aisó no pot pasá; lo disgust matarie a ma mare. Serie una vergoña pan ella; pobreta, sense cap de culpa.
Com sempre que ñabie un problema, Luiset se va reuní en ell matéis; y se van ficá a parlás en chapurriau; perque pensá, pensá, sempre pensabe en chapurriau. Ahí sempre trovabe inspirasió. A ver menut, discurris, Deu va tindre tres tentasions; tres caigudes en la creu damún; San Pedro lo va negá tres camins. Ya está; lo número tres es la solusió, tú no pots se menos que ells. Y te volen pa algo importan.
Discurris, mira cap atrás; y enrecordaten de tres coses que te han pasat. Pensa, pensa; a ver lo foc, sí eisa pot sé una historia; seguis pensan: ah!, claro!, lo rascle; ya ne tenim dos; ten falte una; home! Lo trill. Ya están les tres; ara a ver si eres capás de contales bé: discurris.
Y ahí va escomensá la carrera de escritó, fabuladó, cuentiste, de lo agüelo “Sebeta”.
Anem a escriure; escomensem, ¡Ten ciudau, Luiset! A ver qué poses.
“Deu, nostre siñó, a mí me ha cridat tres camins; sino directamen, sí me u ha donat a entendre; ma fet señals; a través del foc, de la tiarra y del aire.
LO FOC:
“Ere Semana Santa; Luiset fae de monaguillo; vestit en la sotana rocha y en lo roquete blanc, en miches manegues, hasta los colses,  mol amples. Lo “monumet” lo habien ficat a un dels altás dels costats; lo de la dreta. Los dos costats del monumen estaben plens de viales; perfectamen ordenades y escalonades. Mol guapo, com sempre u han fet y u fan les dones del meu poble.
Va arribá la hora de ensendre les viales; lo crio, de nau o diau añs, en una viala ensesa, va capa lo altá y claro, sense cap de coneisimen, escomense a ensendre de avais per adal. Mol mal fet.
Ensen la primera fila, casi no arrive al final de la línea, inclus una de les viales raderes, se ha apagat.
Es igual después ya les repasaré, sino no acabaré mai. Ara la segunda línea, viala a viala, ya está, enseses.
En eise momen, cuan va a escomensá la terserá línea, se sentís un soroll entre la chen de detrás del menut. Ell se creu que li diuen que se ha disat una viala, sense ensendre; qué pesats; ya u sé; la ensendré cuan acaba de ensendreles totes.
Lo soroll creis; va aumentan; tots li criden, una sola paraula “QUE TE ENSENS”. Al ensendre de bais, per amunt, la manega ampla del roquete, al estirá la má pa ensendre la tercera fila, lo foc de la segunda fila habie pres y lo chiquet ere una flama, sense enterás.
De momen va notá, que unes mans; grans; fortes; lo agarraen y, en un suspiro, lo baisaben a bais, ficanlo contra la tiarra, donanli voltes, capa un costat y capa latre; y lo foc se apagabe com habie escomensat. Detrás d’ell estabe un dels homens grans del poble. Li habie salvat.
No habíe pasat res; bueno se habíe cremat la mitat del roquete y un poquet la sotana y lo pial del menut;  grasies a Deu que mirabe per ell, perque li tenie guardat un atre destino; aná al seminari.”
A que casi esteu convensuts de la cridada. Pues espereutos.

Seguirá......



Los milacres del “Sebeta” 3