Agüelo Sebeta, Valjunquera, chapurriau, cachap, cachaps, Valljunquera, Pachunquera, Matarraña, chapurrejá, agüelo, sebeta, Luis Arrufat, memories, memoria, escriure en chapurriau, paraules
Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau
Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.
Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.
Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.
Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.
Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.
Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.
Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.
A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.
En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.
Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.
En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.
Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.
Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.
Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.
Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.
Passiánsia, per favó.
Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.
Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.
Ermitañs, una opinió meua
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe ví y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.
FIN.
Contestán a Ignacio Monreal.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Especie invasora.
Especie invasora.
23 de chun (2017)
L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun.
- Agüelo: la chen me pregunte, pero vatres que es lo que voleu, en tot eise moimen que esteu fen per la paret y p’els pobles de aquella part.
+ Los pots contestá, en lo cap ben alt, que natres no demanem res, devem de sé la única asosiasió que no demane res. Sol volem que mos dison está com estem, com han estat desde fa mols añs, mes dels que ells se imachinen.
- Pero ells, ya que tenen tanta categoría, tindriem que posals en lletres altes. ¿No podrien escoltamos, parlá en natres, un poquet sol?.
+ Aisó es lo que demanem, que ya sabem que som poquets, que sol en los nostres vots, cap de partít eisirá daban. Pero que tinguen en conta que som de Aragó y que tenim com un orgull lo seulo. Que tenim un parlá raro, ya u sabem, pero es lo nostre, y en ell ham sentit les primeres paraules de la nostra mare al vindre al mon. En ell li ham dit algún camí a la nostra parella “TE VULL”. Y tot aisó val mes dinés que cap achuda económica que mos puguen dona. NO MOS VENEM, a ningú.
- “Sebeta”, avui estic en vusté completamen, no ña bromes, ni garrames, ham de fe piña, ham de fe mun y, encara que estigue mal diu, tenim que se un grá al cul de algú, que nols diso sentas en comodidat, pa firmá desde la seua cadira, algo que mos pot fé mol mal.
+ Tens rao sagal, hasta pareises mes gran, a lo milló es que te vas fen gran y no me dono conta, al está a la teua bora.
- Vuste, en les seues charrades, en los seus consells, me va fen creise, pero tame me fá gran veure lo que volen fe en natres, hasta los menuts, dintre de les tripes de les seues mares, se tornarán grans si mos acaben de machacá.
+ Mira Luiset, los u anem a posa fasilet, QUE MOS DISON ESTÁ COM ESTEM, no volem maestres de catalá, no volem cap de academia de la llengua. Natres serem los maestres dels nostres fills, com ha segut, duran tans añs. Allí dependrán LO CHAPURRIAU, sí, lo de cada poble, en les seues característiques particulás. A la escola dependrán lo castellá, com sempre ha segut y no ha pasat res. Y de allí eisirá chen com natres. Uns ham tingut que marchá dels nostres pobles y mos defenem en Castellá, sense cap problema, com un mes. Uns atres, aguantan com poden y menstres puguen, tenen la sort de podé seguí allí, en lo CHAPURRIAU de cada u. Pero uns y los atres tenim la sort de podé seguí pensán en lo nostre parlá, en lo chapurriau de cada u.
- Yo crec que esta chen está mal informada, que totes les notisies los u han portan chen interesada, alguns pagats (en lo bon sentit) per Cataluña. No ha ñagut chen nostra, algú que pugue parlá per natres y, si foren bons aragonesos, mos tendrían que escoltá.
+ A ver cóm los podem esplicá que un agüelo com yo, que desde los once añs estic fora del nostre terme, sempre mesclat en castellans, y ará als meus añs, la rabia, SI la rabia, sense cap maestre de catalá, sol en eisa RABIÁ, en apenes un mes estic escribin, no sé si be o mal, en lo meu parla, ah!!! y al pareis, tots m’enteneu. Entonses ¿viu o no viu LO CHAPURRIAU?
- Perque soc yo, sino li aplaudiría, se poden di milló estes coses, pero per chen en mes cultura, natres mos espliquem aisina y lo que vusté ha dit, te tot lo sentimen de esta tiarra.
+ Tens rao, menut, esta tiarra te molta sao, la que han disat tots los que han mort avans que natres y han disat la seu llao. La tenim dintre de natres, se li diu CHAPURRIAU, y lo tenim que fe creise o per lo menos mantindrel, que ningú se atrevisque a enterral y sino que mos entiarron en ell.
aguelo-sebeta-23chun-continuasió
Una sala milagrosa.
Una sala milagrosa.
Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.
Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.
Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.
Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?
Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.
Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.
(L' Avangeli de li quatre semencz)
Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.
Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.
Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.
Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.
Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.
Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.
Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...
Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.
Prinsipis 1
L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)
L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)
- Esta es una asosiasió a la que pa entrá a ningú li demanen lo carnet de cap partit y tots sabem que ña chen que, al seu particulá, son partidaris dels mes diversos partits, pero aisó a ningú mos importe. Se pot se de cualsevol partit, tendencia y opinió, y aquí lo únic que demanen es que parlos lo chapurriau y un poc de respiate pals demés.
+ Enrecordaten Luiset, que yo hay segut flare avans que cuiné y que, per desgrasia, se que tindrem fracasos, que no u conseguirem a la primera volta, pero nostre Siñó, en tot lo Deu que ere, va caure tres camins, entonses natres, que som mes menuts, ham de fe este calvari, en la seguridat de que si caem un camí, entre tots mos eisecarem y seguirem caminan en la nostra creu, saben y esperan que caurem un atre camí, pero al final arrivarem al cap de la costa y desde allí vorem la tiarra als nostres piaus, encara que sigue desde damun de la creu.
- N’ol vechs mol content avui, yo pensaba que després de totes les alifares que li han fet, per la charrada de air estarie envalentonat, per veure que casi tota la chen opine com vusté.
+ Tens rao, porto dintre de mí una roña, que no me dise descansá, y es que miran la charrada de air, tot lo que diebem eren sentiments, que están mol be, pero pa natros; als demés tot aisó, inclus les nostres llagrimes, n’ols diu res, encara pichó, alguns hasta s’en fotran de natres, creenmos debils.
- Pos tindrem que buscá argumens qu’els fasquen pensá, que mos puguen entendre y que, per un moment, se poson al nostre puesto y vesquen les coses com les veem natres.
+ Per un camí, te vach a doná la rao, escomensem…
“Lo catalá al prinsipi no se enten, n’il entenem natres, n’il enté un castellá, o, si vols diu al revés, se tarde en entendre lo catalá, encara que, al final, com tots, lo castellá, lo catalá y lo chapurriau, tenen la mateisa rail, que es lo llatí, fen un poc de esfors, tots, lo castellá tamé, acabem per entendrel. Entonses ¿per qué mol volen posá a natres y al Castellá no?. Si tampoc natres parlem lo catalá.
Natres mos entenem tots, sigam de agon sigam. Desde lo prime momen.
A ningú se li ha ocurrit pensá que la nostra forma de parlá, is de la chen de a piau, la del carré, mols camins se pareis mes al valensiá que al catalá. Yo hay estat a pobles de la comunidad valensiana, hay dit pobles, no la capital que tamé se ha venut en part al or oficial catalá, y a eisos pobles los hay parlat y me han contestat y pareisie que estaba a la meua casa, desde lo prime momen.
Si tenim en conta tot aisó, ñaurie que posá tamé un maestre de valensiá y la academia de la llengua aragonesa serie un guirigay.
La chen nostra y lo catalá: al viure allí se han acostumbrat a les varians y ademés se escriu y hara ya pensen en catalá, no los cambiarem de opinio, son los mes resistens.
Mos diuen que no tenim literaura escrita, pero hau vist la cantidat de histories, coses, cosetes y paraules que están eisin aquí. Y aisó que sol estem escomensan y que la machoria sou chovens, que, cuan escomenseu a preguntals als grans…..ya voreu, y ñá que feu avans de que s’envasquen y se piardegue tot, les paraules y la historia..
Igual que fan los vascos (teléfono = telefonua) podem umplí los vuits del nostre parlá, en paraules del castellá, catalá o valensiá.
Als politics de Saragosa, los ha pasat lo que a aquell home presumit de la capital que al mirá lo sembrat, resien nascut, no veie mes que alguna fulleta de cuan en cuan, no sabie que ña que tiras llarc antiarra y mirá a contrallum y entonses veurás la verdó de tantes y tantes fulletes, creisen al matéis tems. Que tinguen la valentía de tiras antiarra, venin a la nostra tiarra, y veen a tots los que estem creisen a este gran bancal, encara que sol estem al prinsipi y sol tenim unes fulletes, pero les arrails son fortes, y si mos saben mirá, veurán la gran verdó que fem tots chuns.
Los nostres politics, que ne tenim a la colla, y bons, han sabut doná un pas atrás, no de cobarts, com si fuchiren, sino de valents, de honrats, de sabé está a la sombra dels atres paque les seues idees polítiques, no perchudicon lo trevall de la chen, a la que ara los toque está dabán.
Una suposisió, que no se pot demostrá, per aisó sól es una suposisió es que alguna de la chen que han escoltat los politics de Saragosa son los funsionaris que están trevallán a les institusions ofisials que ñá al nostre terreno.
Esta chen, cuan van arribá al seu puesto de trevall, se van trobá que lo poble utilisabe un parlá, que no se escribie, que no teníe, gramática, ni regles ortográfiques ni dicsionarí. En cambi, allí a la boreta ñabie un atre parlá, que se pareisie un poquet que tenie tot lo que li faltae al del poble. Entonses lo mes fásil y lo mes cómodo ere utilisá l’atre. Al fin y al cap encara que no ere lo matéis (NO SIÑO NI ERE; NI ES LO MATEIS), se pareisie y, en un poc de esfors, se podie entendre.
Va sé mol fasilet, adoptá lo catalá com a parlá curriculá, y a partí, de ahí, poc a poc se va aná asentán y lo tems per un costat, la desidia de alguns politics per l’atre y lo interés desmedit dels veins per eise regalo, lo han fet OFISIAL.
Per un momen me poso, igual que hay fet en los funsionaris, en la pell dels que, pel motiu que sigue, vivin a la nostra tiarra, se van tindre que aná a guañás lo sustento a Cataluña.
Al prinsipi en po, perque apenes se entenien, després poc a poc van aná entrán y se van doná conta que n’ols quedabe mes remei que ambientás allí, mes encara si tenien chiquets menuts que tenien que aná a escola.
Allí, com als funsionaris, los u van posa fasil, tot lo mon parlabe casi igual, y tenien tots los instrumens de un parlá independien. Va pasá lo tems y se van acostumbra, hast’al punt de que avui ya son com un d’ells, y a camins MES que un d’ells.
Mos quede lo consuelo que, encara que ñan algúns de eisa forma de pensá, ña uns atres que, moguts per parets com la nostra, han tornat a les seues arrails y poc a poc van descubrin que lo que ells creien que u habien perdut, sol estabe tapat, pel pas del tems y ara tornen en mol cariño, a di les paraules que dieben de menudets a sentí y a pensá com u faen entonses, a sé atre camí CHAPURRIAUS.
La heransia dels agüelos, no mos equivoquen, no son los campos, ni les cases, n’ils dinés, tot aisó se pot comprá y vendre, lo mes grán que mos han disat ha segut, la nostra historia y dintre d’ella lo nostre parlá.
Si forem tan cumplidos com ells volen, a cada poble se deurie de fe una enciclopedia, una diferenta pa cada u, perque tots tenim paraules espesials al parlá y sin embargo, sense aisó, tots mos entenem. Esta paret es un bon ejemplo, mira que han eisit paraules, que a cada poble se diuen de una manera pareguda pero diferenta, e insistisco, encara aisí, tots mos entenem.
Yo sol soc un rechit dels agüelos de entonses, un rechit que cualsevol día la fals dels añs, la dalla dels mesos o cualquier cachapet que paso per allí, li pegará un mos y lo arrencará, convertinlo en un troset de palla mes. Per aiso me resistisco a anamen sense contautos com ere la nostra historia, la nostra tiarra, la nostra chen y lo nostre parlá, no diseu que ningú t’os engaño, als agüelos y a mi, mos u DEBEU.
Pensamens de un ignorán y 3
Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.
+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.
En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.
No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.
Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.
Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:
A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.
O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.
Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.
FIN.
LA PURNA Y L’AIGUA
La llengua está viva y per aissó igual que lo fransés, lo italiá, lo portugués, lo castellá venen del llatí y son llengües diferentes, encara que tinguen palaures paregudes; lo valensiá, lo mallorquí, lo chapurriau, lo catalá, venen del llemosí y son tamé diferentes entre elles, encara que tinguen tamé palaures paregudes, pero cada una es una llengua.
Demaném lo respiate de la nostra llengua, prau digna es y no volém cap de normalisassió perque a cada poble la parlém de una manera propia y tots mos enteném y aissí volém seguí. Y la chen es qui normalise la llengua, /exacte, cas del swahili / comunicánse en los seus vehins.
Estém de acord en que cada u te dret a espresás en la seua llengua y aissó es lo que demaném. Y si es com ells diuen la nostra, encara que hasta ara no se ha escrit, no se ha perdut. Pero es que natres SÍ que escribím la nostra llengua, cada u a la seua manera, y mos enteném igual que cuan la parlém.
Seguím están de acord en que la llengua es cultura y natres, com van fe los nostres pares, la cuidém y la conservém, cada poble en la seua modalidat.
Dingú que parle y defén lo Chapurriau te odio a cap atra chen, a cap atra llengua, sol demane que igual que natres los respetém a ells, ells mos respeton a natres.
Demaném llibertat pa parlál, que cap atra llengua, ni siquiera en la achuda de alguns renegats nostres, vullgue colonisámos, vullgue que la dixém de parlá y encara en aissó tampoc tením rabia a dingú.
Cap persona que parle lo Chapurriau vol la seua desaparisió, sin embargo los que defenen lo catalá sí que están intentán que desaparégue, pa imposámos lo catalá /de Pompeyo Fabra/. Tampoc tenen raó cuan diuen que Chapurriau signifique “malparlat” aissó es una mala interpretassió dells, no sé en quina intensió, Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües, y aissó es lo que som una mescla de cultures, no volém presumí de sé originals, natres sabém y admitím de a on vením.
Natres no parlém catalá, al contrari parlém mol be la nostra llengua y lo seu nom mos paréis mol digne, qué milló nom que un que parle de llengues, que parle de cultures.
En la nostra llengua natres mos espresém y mos enteném mol be y perque es lo nostre patrimoni, la heránsia que mos van dissá los nostres antepassats, la volém conservá com la milló cultura que tením, com la milló riquesa de esta tiarra nostra, pa dissála als nostres fills. Per aissó no volém de cap manera que vingue chen de fora a féla desaparéisse,
/ Luis, mols són de la terra, de aon se parle lo chapurriau, no de fora /
en la escusa de una normalisassió, de una unificassió, cuan la diversidat es una de les prinsipals característiques de esta manera tan nostra de relassionámos, de comunicámos, de parlámos.
Grássies a ella mos fem rics uns en les idees dels atres, en los pensaméns dels atres y sobre tot en los sentiméns dels altres, dels nostres.
Som molta chen, molta més está detrás de natres, no som un grapat de ressentits, de envechosos, tot lo contrari y volém a Cataluña, a eissa que sempre ha estat al nostre costat, pero ella a casa seua y natres a la nostra. Com a vehins mos visitém y mos relasioném, com a conquistadós, com a colonisadós no ña res a fé.
Y no patigáu, si mos dixéu en pas de un camí, natres mos encarregarém de conservá la llengua, la cultura, lo cor de la nostra chen.
De cap manera volém discutí, sol hu volíem aclarí.
L’aigua sempre ha apagat lo foc y natres no tením una estrella de separasió, de independánsia, natres tením una bandera, la que sempre mos ha achunit en Valensia, en Mallorca, en Cataluña y en més chen que ere part del Reinat d’Aragó, una bandera de hermandat, de amistat, de convivánsia y de pau en tot lo món.