Mostrando las entradas para la consulta chen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.

Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.

Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.

Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.

Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.


Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.


Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.

A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.

En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.

Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.

En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.

Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.

Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.

Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.

Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.

Passiánsia, per favó.

Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.

Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua

Ermitañs, una opinió meua, agüelo sebeta, cova


Com sempre, avans de escomensá a fé una charrada nova, vull aclarí algunes coses. Asó no té que veure en política y si algú creu que ña algo, está equivocat o a segut sense volé. Més, tot lo que vach a posá aquí; tot, u repetisco; es una opinió meua, sense cap de fundamén historic; sol es una manera de entretindre lo tems dels veins un día mes y sobretot pa fe un trevall més, en chapurriau, que es lo fundamén de esta paret. Cualsevol me podrá corregí o interpretá lo que vach a escriure de un atra manera; entonses será la seua opinió; pero la meua es la que poso a continuasió. Tamé pot pasá que algú asque pensat o asque escrit algo paregut an aisó, li puc asegurá que yo no hay llechit res que se paregue, pero que podem coinsidí; que asó no es una tesis doctoral, sol es una opinió particulá, que la conto a un grapat de amics, que pasaen per esta paret.
Prime, a mí m’agradaríe diferensiá dos palaures que, encara que al dicsionarí, tenen lo mateis significat, yo les enteng de un atra manera. Eremita y ermitáñ.
Eremita pa mi es una persona que viu sola, a una cova o aon li apetis; al campo, al desiart; perque li agrae está sol; fora del soroll d’els pobles; apartat de la chen. Sigue flare o no; mols camins no; encara que la chen, al veurel viure sol, lo confundisque en aisó. Normalmen anirá, mich despullat, en poca roba en costures, siats, o a retalls, inclus descals. Se alimentará de lo que ña p’el campo, erbes, arrails, frutes. Sempre estará sol. Y replegará les erbes pa fes tisanes y medicamens naturals. A dedicat la seua vida a la soledat, al sacrifisi y a camins tamé a la orasió
Ermitañ, casi sempre será un flare, podrá viure sol o acompañat. La seua casa será una capella, una marededeu, dedicada a algún san. A camins estará allí per la seua voluntat, pero als que mos referim a este trevall, los enviaben los superiors. Anirá vestit de flare, cambián según a la orden que pertenesque, casi sempre en sandalies. Se alimentará de lo que replego del campo, pero tamé pot tindre lo seu hortet y albres frutals que han plantat. Alguns tenien hasta bancals agon plantaen llaos y depués inclús faen pá. Podien tindre viñes y fe y licors. Replegaen erbes pa fe medisines y hasta escribien llibres en les resiaptes. Alguns se dedicaen a aná p’els pobles, fen apostolat y demanán per les cases. No ere lo cas de estos d’els que charrarém. Lo seu trevall es casi sempre en soledat, mol sacrificat, sense disá la orasió, pero la primera obligasió que te es un atra.
No vull parlá d’els ermitañs de tot lo mon, lo meu cap no done pa eises coses, soc més curt y sol vach a ficá la meua opinió als ermitañs que estaen a les capelles del nostre terme. Tampoc vull aná mes llun, encara que a lo milló se podrie di lo mateis de uns atres termes.
Tos au donat cuenta de que a este terreno; tamé a uns atres, pero parlem del nostre; ñá moltes capelles, moltes ermites.
Cuantes lletres pa no dí res de profit, anem a escomensá.
A terrenos mes plans, com a la meseta castellana, a algunes parts de Navarra, inclus de Aragó, sol ñabie castells a puestos elegits per la seua situasió o pa guardá algunes poblasions.
Entonses entre castell y castells ñabie una o mes torres de vichilansia. Eren edificasións solitaries, tan altes com se podie, pa que pugueren veure cuan mes terreno llun, milló. Alli ñabie una guardia, en chen que desde la atalaya; desde dal; estae continuamen mirán cap aon podien vindre los enemics, pa avisá, normalmen en banderes, a la siguienta torre y aisí de una al atra hasta fe arrivá lo avis al castell, pa que se prepararen. O sigue la seua misió ere vichilá y avisá enseguida.
Als terrenos montañosos d’els nostres termes, gobernats per les ordens militars, aisó no se podie fe igual.
Ya sabem que les ordens militars eren congregasions de flares que se dedicaen, ademés de a la religió, a fe la guiarra, a guardá los pobles, los terrenos p’als reis. A cada poble tenien un encarregat, un comendadó o algo aisí, ere com lo gobernadó o lo alcalde del poble. Solie viure a un casalisi que se li diebe la encomienda. Ells se encarregaen de tot, de cobrá les contribusións, cuidá a la chen, fé leis y aplicá chustisia, doná los campos, que no disaen de sé del Rey, pa que los trevallaren, als que creien los millos homens o los mes preparats, o los que mes favós los habien fet. Si fae falta buscaen chen de uns atres puestos pa repoblá terrenos erms, o poc aprofitats, per falta de chen. Cuan ñabie guiarra eisos, als que los habien donat los campos pa trevallals, los tenien que disá, dinés, alimens y soldats pa acompañals pa fe les guiarres. Com solien morí mols, per aisó no quedae mes remei que repoblá de cuan en cuan.
Aquí al nostre terreno, va ñaure alguna repoblasió en chen del atre costat de la frontera, fransesos de la tiarra de Oc, que parlaen lo llemosí. Als que crec que los tenim que agraí esta manera de parlá que tenim avui. Lo seu parlá se va mesclá en lo romanse (llatí romansechat que se parlae per estos pobles) y de ai va eisí lo nostre parlá, lo nostre chapurriau.
A ver, “Sebeta” sentrat, estaes parlán dels ermitañs. Que tú en cuan veus una ralleta per aon se pugue arrivá al chapurriau, ya estas allí, que te pot la pasió.
Ah! sí, ya m’enrecordo, es que yo soc aisina, encara que masa tart ay tornat a naise al meu parlá, vach!.
Entonses, yo, opino que lo mateis que les torres de vichilansia faen p’als castells de uns atres pobles, aquí u faen les capelles, los ermitañs..
Si tos doneu cuenta, la machoria de les Ermites están a les puntes, a puestos alts, desde agon se veu prau terrenos. Mols camins disimulades entre los pinás, entre albres.
Allí estaen un o més flares, ermitáñs, perque vivien a la ermita; al mateis tems, soldats de la mateisa orden del castell; vivin, resán y vichilán. Crec que eisa ere la funsió prinsipal, desde les capelles se veu mol terreno, mol llun. Los camins eren estrets, de ferradura, qui vullguere vindre a fe la guiarra tenie que potechá eisos camins y si volie guañá tenie que portá molta chen, mols caballs y hasta máquines. Tot aisó, de día, farie ruido y una gran polseguina; y per denit nesesitarie llums pa caminá y aisó tamé farie una gran lluminaria. Lo pols y les llums se veurien de mol llun. Lo soroll, retumbarie, per les muntañes y se sentirie tamé.
Ara enteneu la meua intensió; eisos flares, soldats al fin y al cap; apenes se donaren cuenta del moimen, en les campanes de día, en antorches per de nit, avisarien a la siguienta capella o al poble o castell mes arrimat.
Al remat farien lo mateis trevall que les torres als terrenos planets. Al fin y al cap, tots eren soldats que vigilaen un  terreno ample.
Com sempre, aquí l’agüelo sol a posat una opinió, un atra opinió.

FIN.

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- palaures, palabres, paraules,
- milacre, milagre y hasta miracle, y
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN

Especie invasora.

Especie invasora.

Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.


Sempre ha ñagut espesies invasores, pero de un tems a ara ne abunden moltes més, me referisco als animalets o a les plantes que les han portat de defora del terreno y han “fet bondat” al nostre.
Mos podem enrecordá de les pataques y atres plantes que van portá los conquistadós de América, que tan be mos han vingut y que se han estés per tot lo mon. Unes atres com lo tabaco, al sé mal empleat, mos ha donat mals de cap.
En los radés añs mols bichos se han trasladat a la nostra tiarra, pero pa mal, podriem nomená al coí tigre, la mosca negra, lo mejilló cebra, los gosos perillosos que tan mal están donán.
Uns atres casos son les tórtoles turques, que tenen més forsa que les del terreno y poc a poc los están guañán la partida, no sol en los seus fills pos críen a totes les parts, si no que “munten” a les femelletes de aquí y poc a poc se está perden la nasional.
Un atre ejemplo, sense vindre del estranché, que podríem posá de especie invasora seríen los “turcasos”. Abáns sol estaen al monte, ara han perdut la po y la vergoña y han vingut als pobles, a les siudats y están disán los bancs tos plens de lo que trauen per detrás, no te pots sentá y a camíns tampoc pasechá perque lo que cau an tiarra se pegue a les sabates y arruines les soles. Hasta está lo perill que te caigue damún cuan se achoquen per los albres.
Tamé va ñaure un tems una plaga de cotorres argentines. Algú va soltá una parella y pareisien llangostos de lo depresa que se van multiplicá, cuan volaen en bandades faen una ruidera desagradable y damún faen uns nius als albres de més de sincuanta kilos de pes que alguna volta la brosa trencae les rames de tan pesats que eren y caien an tiarra, podén fé mal a la chen. No sé cóm pero a Saragosa, paréis que les han acotolat, ya no sen veuen.
A Casp ña un pantano mol gran, li diuen lo mar d’Aragó. Los alemáns veníen en avións a Saragosa, pa pescá en cañes desde la vora o en barques, dins del aigua y fé les seues festes. A Casp li veníe mol be. Algú va pensá que se podíe fé la pesca més emosionanta y entonces van portá siluros (uns peisos que, cuan se fan grans, son llarcs y en la boca mol gran). A estos animalets los va agradá lo puesto y avui ya no sol están a Casp, han arribat hasta Saragosa, cuan es lo tems de “casás”, sol uns díes, desde lo paseo a la vora del Pilá se veuen com se mauen per tot lo riu. A sabe de cuans puestos han vingut, pero l’aigua está plena. Estos bichos se han fen los amos del riu y se han minchat los peisos del terreno: carpes, madrilles, barbos etc. Ya no quede res. Fá un tems un fotógrafo va pillá lo momén en que un dells saltae fora del aigua y pillae en la boca una gaviota (un atra invasora) que volae baisa. Se va afonda dintre del aigua y no van apareise ni les plomes.
Més ejemplos podríem ficá de tortugues de Florida, serps, en los sustos que donen a la chen. Algú ha dit que ha vist cocodrilos y hasta leóns que algú los había soltat, asó radé me paréis mol esagerat y, encara que u hay mirat, no hay trobat res.
Pero no sol son los animalets los que mos han invadit, tamé va ñaure chen, mol lista, que pa sostindre los terrapléns de les autopistes, vies del tren y carreteres, va portá unes plantes que creisien enseguida, no se van dona cuenta que lo que més creisíe eren los arrails; eisos no ña quils paro y se han estés, per tots los puestos, ya no sels pot detindre. https://es.wikipedia.org/wiki/Cangrejo_de_r%C3%ADo
Als añs 1970, cuan yo vach aná a Teruel a treballá, als rius ñabíe cangrejos nasionals, dien que ere un minchá estupendo. Eisos animalets eisíen dels caus, cuan ya casi no ñabíe llum, sobre tot al caure la tarde y per de nit.
Estae prohibit, pero yo vach aná una nit en retels, li ficaem un troset de mialsa y reñien per minchasela, se umplien les trampes, ne vam pesca casi un sac. Qué alegría, encara que los coíns que tamé isen a eises hores, mos van posá perduts de picadures, Va sé tota una aventura.
Anaem al campo en la familia, pasaem lo día y cuan ya ere tart y se anae fen de nit, plantaem vuit retels, pillaem una dochena de cangrejos y tornaem conténs a casa. Llugo, com nols sabíem aprofitá, los u donaem als amics, natres ya habíem disfrutat pescanlos y sobre tot al aná a reconeise y veure que ne ñabíe a la trampa.
Pos va ñaure algúns, als que los pareisie poc aisó y van portá cangrejos americáns, son més caborsuts, rochos y, según diuen, crien més y aguanten les malalties. Bueno pos en este tems estos bichos se han fet los amos de los rius, casi no ne queden de los del terreno.
Ha ñagut bona chen, per los trosos aón naisen los rius, que han pillat cangrejos dels nostres y los han soltat a bases, aón no poden arriba los estranchés, tot per mantindre la llaó. Pero encara allí, an algunes bases, ha ñagut males persones que tamé han ficat dels roins y eisos se minchen tot lo que troben y nols dicen res als de casa que, al remat, se moren de fam.
Y ara ve la esplicasió de per qué tos hay contat tot asó.
Al nostre terreno ñabíe una llengua, de sempre, la de casa. Al costat ñabíe una més forta, als amos los apetíe creise y poc a poc van aná invadín uns atres terrenos per daball dells y per unes isles del costat, acotolán casi les llengües que se parlaen allí.
De repén sels va ocurrí y per qué no la que tenim aquí al costat, si sol son cuatre gats. Van parlá en los amos del terreno y se van oferí a ficá maestres a les escoles pa enseñá. Com les dos llengües se pareisien, los mandamasos, pa llevás treball y complicasións de dabán, enseguida van di que sí.
No se van doná cuenta que, al entra eisa lengua, se perderíe l’atra; nols importae, com ells no la parlaen y van disá pasá a la lengua invasora.
La chen del terreno, cuan se va doná cuenta, van voldre guardá la seua llengua a les bases (a les seues cases), pero hasta allí va arribá la invasora, se va aprofitá de la escola y la u van enseñá als chiquets, ahí no ñabíe res a fé. Estaen perduts al remat la invasora acotolaríe a la del terreno.
Pero la chen había deprés de lo que había vist que había pasat a uns atres puestos, va luchá, va escriure la seua lengua, va escriure coses quels agradare a la chen. La chen cuan va llichí alló, se va dona cuenta de lo importán que ere la llengua aquella y que, en ella, se podíen di coses mol majes. No la podíen disá piarde.
Y se van maure, van luchá y van guañá y, al remat, an aquella lengua la van declará: “especie protegida”. Y tots estáen conténs.
Y an eise momén en que tots estaen rien, me vach DESPERTÁ. Tot había segut una son.
Los invasós seguien allí, cada día en més forsa.

FIN.

Receta cangrejo americano


23 de chun (2017)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun.

- Agüelo: la chen me pregunte, pero vatres que es lo que voleu, en tot eise moimen que esteu fen per la paret y p’els pobles de aquella part.
+ Los pots contestá, en lo cap ben alt, que natres no demanem res, devem de sé la única asosiasió que no demane res. Sol volem que mos dison está com estem, com han estat desde fa mols añs, mes dels que ells se imachinen.
- Pero ells, ya que tenen tanta categoría, tindriem que posals en lletres altes. ¿No podrien escoltamos, parlá en natres, un poquet sol?.
+ Aisó es lo que demanem, que ya sabem que som poquets, que sol en los nostres vots, cap de partít eisirá daban. Pero que tinguen en conta que som de Aragó y que tenim com un orgull lo seulo. Que tenim un parlá raro, ya u sabem, pero es lo nostre, y en ell ham sentit les primeres paraules de la nostra mare al vindre al mon. En ell li ham dit algún camí a la nostra parella “TE VULL”. Y tot aisó val mes dinés que cap achuda económica que mos puguen dona. NO MOS VENEM, a ningú.
- “Sebeta”, avui estic en vusté completamen, no ña bromes, ni garrames, ham de fe piña, ham de fe mun y, encara que estigue mal diu, tenim que se un grá al cul de algú, que nols diso sentas en comodidat, pa firmá desde la seua cadira, algo que mos pot fé mol mal.
+ Tens rao sagal, hasta pareises mes gran, a lo milló es que te vas fen gran y no me dono conta, al está a la teua bora.
- Vuste, en les seues charrades, en los seus consells, me va fen creise, pero tame me fá gran veure lo que volen fe en natres, hasta los menuts, dintre de les tripes de les seues mares, se tornarán grans si mos acaben de machacá.
+ Mira Luiset, los u anem a posa fasilet, QUE MOS DISON ESTÁ COM ESTEM, no volem maestres de catalá, no volem cap de academia de la llengua. Natres serem los maestres dels nostres fills, com ha segut, duran tans añs. Allí dependrán LO CHAPURRIAU, sí, lo de cada poble, en les seues característiques particulás. A la escola dependrán lo castellá, com sempre ha segut y no ha pasat res. Y de allí eisirá chen com natres. Uns ham tingut que marchá dels nostres pobles y mos defenem en Castellá, sense cap problema, com un mes. Uns atres, aguantan com poden y menstres puguen, tenen la sort de podé seguí allí, en lo CHAPURRIAU de cada u. Pero uns y los atres tenim la sort de podé seguí pensán en lo nostre parlá, en lo chapurriau de cada u.
- Yo crec que esta chen está mal informada, que totes les notisies los u han portan chen interesada, alguns pagats (en lo bon sentit) per Cataluña. No ha ñagut chen nostra, algú que pugue parlá per natres y, si foren bons aragonesos, mos tendrían que escoltá.
+ A ver cóm los podem esplicá que un agüelo com yo, que desde los once añs estic fora del nostre terme, sempre mesclat en castellans, y ará als meus añs, la rabia, SI la rabia, sense cap maestre de catalá, sol en eisa RABIÁ, en apenes un mes estic escribin, no sé si be o mal, en lo meu parla, ah!!! y al pareis, tots m’enteneu. Entonses ¿viu o no viu LO CHAPURRIAU?
- Perque soc yo, sino li aplaudiría, se poden di milló estes coses, pero per chen en mes cultura, natres mos espliquem aisina y lo que vusté ha dit, te tot lo sentimen de esta tiarra.
+ Tens rao, menut, esta tiarra te molta sao, la que han disat tots los que han mort avans que natres y han disat la seu llao. La tenim dintre de natres, se li diu CHAPURRIAU, y lo tenim que fe creise o per lo menos mantindrel, que ningú se atrevisque a enterral y sino que mos entiarron en ell.

aguelo-sebeta-23chun-continuasió

Una sala milagrosa.

Una sala milagrosa.

Les sinc y micha de la tarde, a un poble del Matarraña, se veu chen per los carrés. Uns van sols, uns atres en grupo. Tots van caminán en una direcsió.

Paréis que no se coneguen, uns son del matéis poble, uns atres dels pobles del voltán, uns atres han vingut de llun, de mol llun.

Van entrán a una sala, está plena de llum, allí ña més chen, no se coneisen, se van sentán a unes cadires ficades en files.

Algo deu de pasá, la chen té cara de ilusió continguda, uns atres están serios. An aquel aire se note que algo va a pasá, algúns miren en esperanza, uns atres en preocupasió, ña més que paréis que no saben res, ¿pa qué están allí?

Les sis, la chen acabe de entrá, ara se sentís música y dispués unes palaures plenes de raó.

Sentisen, escolten, la tiarra del seu cor está abonada pa que la sembron, te saó. Si la llaó es bona, creiserá.

(L' Avangeli de li quatre semencz)

Se sentisen palaures, les cares se animen, alguna llagrimeta cau.
Los que parlen tenen la virtut de que algúns dels que están allí, tornon a se menuts y se bañen los ulls.

Ha entrat chen trista, malalta, siega, pero aquella chica rubia, ademés de guapa, sap parlá, lo que diu es com un aigua molla que va entrán dins de cada u, regán una tiarra seca, casi erma, tornánla bona tiarra y lo que ña dintre de ella, nais, va creisen y anime tot lo cos.

Les cares se animen, están escoltán algo que los alimente, que los done forsa, que ya no tornará a secás, perque lo abono que fique aquella chove y l’home de blau que ve detrás, es sabia bona, está carregat de raó.

Tot lo mon se anime, se miren a la cara, se reconeisen es que son amics, sense sabeu, ya no ña dingú forasté.

Y la alegría is de dintre de cada u, lo siego cante jotes, los demés li seguisen, se escolten hasta cantadós profesionals; lo malal trau lo milló dell, enseñe lo móvil, li u done a la presentadora, ella convertís un escrit de aquell traste, una poesía, en una cansó de pau, en Chapurriau.
Tot lo mon aplaudís.

Los Amics u tenen tot pensat, al matéis que asó pase an esta sala, u están retransmitín per internet, pals que no han pogut vindre, que han segut mols, no hagueren cabut a la sala.

Se ha fet lo milacre, lo malal, per un momén, no sentís la enfermedat,
lo cantán de jota se sentís com si estare al seu poble en la seua rondalla, lo siego veu per dintre, los sentiméns se tornen fotos pan ell y torne a se chove cuan u podíe vore tot y per un momén se olvide de la escurina y torne a se felís...

Al voltán de unes taules, ben preparades, fen un mos, la chen ya no es desconeguda, tots parlen, tots se entenen, tots son iguals, son una familia, perque aquella sala aón están es la sala aón tot lo mon cap, aón tot lo mon se sentís a casa y es que están a seua casa a la sala de la Aldea del Chapurriau, aón tots son amics, tots se coneisen, encara que no se hasquen vist mai, perque tenen la mateisa sang corren per los seus cors, una sang que es una llengua que se diu Chapurriau.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Prinsipis 1

“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares. (1968)

 Prinsipis 1

A causa de haber eisit a la televisió, alguns veins de esta paret, als que estic mol agrait, m’han demanat que tos conta aquí, cóm hay arrivat an aisó.
Hay consultat als grans jefes y de momén n’ols ha paregut mal.
Vull disá clá que no pensó, de cap manera, que asó sigue una notisia de interés pa ningú, pero com lo que importe es escriure - llechí en chapurriau y se van acabán les idees, asó pot sé una eisida.
Lo que pase es que pa arrivá an eise momén, ña que escomensá un poc més atrás, pa que se comprenguen be les coses. Intentaré no fem masa pesat.
De totes maneres com no vull pareise masa protagoniste, en lo momén que a algú li paresque mal, y u poso an esta paret, yo disaré de publicau. Es una manera de control per la vostra part. Que si tos canseu de les aventures de este agüelo, u dieu y prau, s’acabat.
Pa que puguereu llechí en chapurriau, tamé se me podie haber ocurrit lo traduí una noviala o, a falta de millos idees, haberme retirat y haber disat lo camí lliure a un atra chen que li apetisque escriure un poc y que segú que aguere segut més interesan que asó.
Pero bueno, val de piarde lo tems. A trevallá.
“Diebem que lo Luiset se habie quedat al seminari, en la seua “vocasió”, les seues ploreres y les seues alifares.
(1968)
Peguem un salto en lo tems, lo menut ya té desiat añs, fa dos que ya ha pasat al seminari machó, es lo d’els grans. Ya fá dos añs que porte sotana.
Al acabá lo curs van a fé un camp-misió. Tenen que aná a un poble uns dies, durán lo estiu, a fe apostolat, a ells los ha tocat Chiprana de la provinsia de Saragosa.
Lo estiu pasat volie aná a trevallá de camarero per la costa, pa tindre una esperiansia nova y coneise lo mon del trevall. En vé de aisó un cusí que té a Barselona, li va conseguí podé está en un compañ, a una parroquia de San Adriá del Besos, trevallán en chen en mols problemes de totes les clases, drogues, paro, delincuens,.. Va sé mol provechós.
Van fé una escursió a Montserrat, allí al sé seminaristes, van tindre la sort de podé diná en los flares de allí. De primé sopa; estabe cremán, venga bufá y bufá y cuan anaba a pendre la primera cullerá, lo abad habíe acabat y mos van replegá los plats. De segundo pollastre. Venga Luis aprofita; men vach posá tres trosos, pero mentres perdia lo tems intentan casá la poteta del pollastre, lo abad que se va serví lo prime y sol sen habie posat un tros, habie acabat, adeu plats. Menos mal que lo pa nol replegaben y li vach pode pegá un mos entre plat y plat. Pa postre ñabie chelat. Yo me vach posá conten, perque van escomensá a repartí per natres, com a invitats. Casi me umplisco lo plat, pero cuan li vach a clavá la cullera, tots se fiquen drets. Se habie acabat lo diná, lo siñó Abad no minchave postre. Vaya, an asó se li pot diure que es un  diná de dichuni.
Bueno pero aisó habie segut l’añ pasat, ara estabem preparán lo camp-misió en tota la ilusió del mon. Faríem teatro, cantaríem jotes, chugaríem al futbol en la chen del poble, aniríem per les cases y sobre tot resaríem mol.
Ere una esperiansia nova, tratá en la chen del campo, del poble, viure en ells duran diau dies y ñabie que preparás.
De cuan en cuan venie chen normal de Saragosa a fenmos charrades sobre cóm mos teniem que portá en la chen del poble, en los vells, en los grans y los chovens.
Pa no sé masa pesat, tos podeu esperá hasta demá, per favo??.

Seguirá......

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

23 DE CHUN DE 2017

L’agüelo “Sebeta y lo 23 de chun. (Continuasió)

- Esta es una asosiasió a la que pa entrá a ningú li demanen lo carnet de cap partit y tots sabem que ña chen que, al seu particulá, son partidaris dels mes diversos partits, pero aisó a ningú mos importe. Se pot se de cualsevol partit, tendencia y opinió, y aquí lo únic que demanen es que parlos lo chapurriau y un poc de respiate pals demés.
+ Enrecordaten Luiset, que yo hay segut flare avans que cuiné y que, per desgrasia, se que tindrem fracasos, que no u conseguirem a la primera volta, pero nostre Siñó, en tot lo Deu que ere, va caure tres camins, entonses natres, que som mes menuts, ham de fe este calvari, en la seguridat de que si caem un camí, entre tots mos eisecarem y seguirem caminan en la nostra creu, saben y esperan que caurem un atre camí, pero al final arrivarem al cap de la costa y desde allí vorem la tiarra als nostres piaus, encara que sigue desde damun de la creu.
- N’ol vechs mol content avui, yo pensaba que després de totes les alifares que li han fet, per la charrada de air estarie envalentonat, per veure que casi tota la chen opine com vusté.
+ Tens rao, porto dintre de mí una roña, que no me dise descansá, y es que miran la charrada de air, tot lo que diebem eren sentiments, que están mol be, pero pa natros; als demés tot aisó, inclus les nostres llagrimes, n’ols diu res, encara pichó, alguns hasta s’en fotran de natres, creenmos debils.
- Pos tindrem que buscá argumens qu’els fasquen pensá, que mos puguen entendre y que, per un moment, se poson al nostre puesto y vesquen les coses com les veem natres.
+ Per un camí, te vach a doná la rao, escomensem…
“Lo catalá al prinsipi no se enten, n’il entenem natres, n’il enté un castellá, o, si vols diu al revés, se tarde en entendre lo catalá, encara que, al final, com tots, lo castellá, lo catalá y lo chapurriau, tenen la mateisa rail, que es lo llatí, fen un poc de esfors, tots, lo castellá tamé, acabem per entendrel. Entonses ¿per qué mol volen posá a natres y al Castellá no?. Si tampoc natres parlem lo catalá.
Natres mos entenem tots, sigam de agon sigam. Desde lo prime momen.
A ningú se li ha ocurrit pensá que la nostra forma de parlá, is de la chen de a piau, la del carré, mols camins se pareis mes al valensiá que al catalá. Yo hay estat a pobles de la comunidad valensiana, hay dit pobles, no la capital que tamé se ha venut en part al or oficial catalá, y a eisos pobles los hay parlat y me han contestat y pareisie que estaba a la meua casa, desde lo prime momen.
Si tenim en conta tot aisó, ñaurie que posá tamé un maestre de valensiá y la academia de la llengua aragonesa serie un guirigay.
La chen nostra y lo catalá: al viure allí se han acostumbrat a les varians y ademés se escriu y hara ya pensen en catalá, no los cambiarem de opinio, son los mes resistens.
Mos diuen que no tenim literaura escrita, pero hau vist la cantidat de histories, coses, cosetes y paraules que están eisin aquí. Y aisó que sol estem escomensan y que la machoria sou chovens, que, cuan escomenseu a preguntals als grans…..ya voreu, y ñá que feu avans de que s’envasquen y se piardegue tot, les paraules y la historia..
Igual que fan los vascos (teléfono = telefonua) podem umplí los vuits del nostre parlá, en paraules del castellá, catalá o valensiá.
Als politics de Saragosa, los ha pasat lo que a aquell home presumit de la capital que al mirá lo sembrat, resien nascut, no veie mes que alguna fulleta de cuan en cuan, no sabie que ña que tiras llarc antiarra y mirá a contrallum y entonses veurás la verdó de tantes y tantes fulletes, creisen al matéis tems. Que tinguen la valentía de tiras antiarra, venin a la nostra tiarra, y veen a tots los que estem creisen a este gran bancal, encara que sol estem al prinsipi y sol tenim unes fulletes, pero les arrails son fortes, y si mos saben mirá, veurán la gran verdó que fem tots chuns.
Los nostres politics, que ne tenim a la colla, y bons, han sabut doná un pas atrás, no de cobarts, com si fuchiren, sino de valents, de honrats, de sabé está a la sombra dels atres paque les seues idees polítiques, no perchudicon lo trevall de la chen, a la que ara los toque está dabán.
Una suposisió, que no se pot demostrá, per aisó sól es una suposisió es que alguna de la chen que han escoltat los politics de Saragosa son los funsionaris que están trevallán a les institusions ofisials que ñá al nostre terreno.
Esta chen, cuan van arribá al seu puesto de trevall, se van trobá que lo poble utilisabe un parlá, que no se escribie, que no teníe, gramática, ni regles ortográfiques ni dicsionarí. En cambi, allí a la boreta ñabie un atre parlá, que se pareisie un poquet que tenie tot lo que li faltae al del poble. Entonses lo mes fásil y lo mes cómodo ere utilisá l’atre. Al fin y al cap encara que no ere lo matéis (NO SIÑO NI ERE; NI ES LO MATEIS), se pareisie y, en un poc de esfors, se podie entendre.
Va sé mol fasilet, adoptá lo catalá com a parlá curriculá, y a partí, de ahí, poc a poc se va aná asentán y lo tems per un costat,  la desidia de alguns politics per l’atre y lo interés desmedit dels veins per eise regalo, lo han fet OFISIAL.
Per un momen me poso, igual que hay fet en los funsionaris, en la pell dels que, pel motiu que sigue, vivin a la nostra tiarra, se van tindre que aná a guañás lo sustento a Cataluña.
Al prinsipi en po, perque apenes se entenien, després poc a poc van aná entrán y se van doná conta que n’ols quedabe mes remei que ambientás allí, mes encara si tenien chiquets menuts que tenien que aná a escola.
Allí, com als funsionaris, los u van posa fasil, tot lo mon parlabe casi igual, y tenien tots los instrumens de un parlá independien. Va pasá lo tems y se van acostumbra, hast’al punt de que avui ya son com un d’ells, y a camins MES que un d’ells.
Mos quede lo consuelo que, encara que ñan algúns de eisa forma de pensá, ña uns atres que, moguts per parets com la nostra, han tornat a les seues arrails y poc a poc van descubrin que lo que ells creien que u habien perdut, sol estabe tapat, pel pas del tems y ara tornen en mol cariño, a di les paraules que dieben de menudets a sentí y a pensá com u faen entonses, a sé atre camí CHAPURRIAUS.
La heransia dels agüelos, no mos equivoquen, no son los campos, ni les cases, n’ils dinés, tot aisó se pot comprá y vendre, lo mes grán que mos han disat ha segut, la nostra historia y dintre d’ella lo nostre parlá.
Si forem tan cumplidos com ells volen, a cada poble se deurie de fe una enciclopedia, una diferenta pa cada u, perque tots tenim paraules espesials al parlá y sin embargo, sense aisó, tots mos entenem. Esta paret es un bon ejemplo, mira que han eisit paraules, que a cada poble se diuen de una manera pareguda pero diferenta, e  insistisco, encara aisí, tots mos entenem.
Yo sol soc un rechit dels agüelos de entonses, un rechit que cualsevol día la fals dels añs, la dalla dels mesos o cualquier cachapet que paso per allí, li pegará un mos y lo arrencará, convertinlo en un troset de palla mes. Per aiso me resistisco a anamen sense contautos com ere la nostra historia, la nostra tiarra, la nostra chen y lo nostre parlá, no diseu que ningú t’os engaño, als agüelos y a mi, mos u DEBEU.

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+ Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
- Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+ Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.

Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.

En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.

No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.

Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.

Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:

A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.

O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.

Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

LA PURNA Y L’AIGUA

LA PURNA Y L’AIGUA.
YO NO HU VULL DI EN CATALÁ, YO PARLO LO CHAPURRIAU

//


PURNA (@PURNA_ARAGON). La juventud aragonesa ... Puyalón de Cuchas @Puyalon. Arran @Arran_jovent ... Avui hem estat repartit / repartint, sabocs / això davant de la paradeta d'Amics del Chapurriau. / Putos catanazis proetarres baturros independentistes aragonesos

//

Lo Chapurriau no es de Cataluña, es una de les llengües d’Aragó.
A la part d’Aragó que chunte en Cataluña, la llengua es lo Chapurriau desde fa casi mil añs, no se ha dixat de parlá mai, lo que passe es que desde los Reys Católics se va imposá lo castellá y de parlál a tot lo reinat d’Aragó sol ham quedat a on estém ara, desde fa mols añs.

La llengua está viva y per aissó igual que lo fransés, lo italiá, lo portugués, lo castellá venen del llatí y son llengües diferentes, encara que tinguen palaures paregudes; lo valensiá, lo mallorquí, lo chapurriau, lo catalá, venen del llemosí y son tamé diferentes entre elles, encara que tinguen tamé palaures paregudes, pero cada una es una llengua.

// Luis, falte lo aragonés mesclat en ocsitá: (no la fabla batúa) //

aragonés, Pedro II, Aragó, Aragón, als presentz

Demaném lo respiate de la nostra llengua, prau digna es y no volém cap de normalisassió perque a cada poble la parlém de una manera propia y tots mos enteném y aissí volém seguí. Y la chen es qui normalise la llengua, /exacte, cas del swahili / comunicánse en los seus vehins.

Estém de acord en que cada u te dret a espresás en la seua llengua y aissó es lo que demaném. Y si es com ells diuen la nostra, encara que hasta ara no se ha escrit, no se ha perdut. Pero es que natres SÍ que escribím la nostra llengua, cada u a la seua manera, y mos enteném igual que cuan la parlém.

Seguím están de acord en que la llengua es cultura y natres, com van fe los nostres pares, la cuidém y la conservém, cada poble en la seua modalidat.

Dingú que parle y defén lo Chapurriau te odio a cap atra chen, a cap atra llengua, sol demane que igual que natres los respetém a ells, ells mos respeton a natres.

Demaném llibertat pa parlál, que cap atra llengua, ni siquiera en la achuda de alguns renegats nostres, vullgue colonisámos, vullgue que la dixém de parlá y encara en aissó tampoc tením rabia a dingú.

Cap persona que parle lo Chapurriau vol la seua desaparisió, sin embargo los que defenen lo catalá sí que están intentán que desaparégue, pa imposámos lo catalá /de Pompeyo Fabra/. Tampoc tenen raó cuan diuen que Chapurriau signifique “malparlat” aissó es una mala interpretassió dells, no sé en quina intensió, Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües, y aissó es lo que som una mescla de cultures, no volém presumí de sé originals, natres sabém y admitím de a on vením.
Natres no parlém catalá, al contrari parlém mol be la nostra llengua y lo seu nom mos paréis mol digne, qué milló nom que un que parle de llengues, que parle de cultures.

Chapurriau en lo seu origen signifique mescla de llengües

En la nostra llengua natres mos espresém y mos enteném mol be y perque es lo nostre patrimoni, la heránsia que mos van dissá los nostres antepassats, la volém conservá com la milló cultura que tením, com la milló riquesa de esta tiarra nostra, pa dissála als nostres fills. Per aissó no volém de cap manera que vingue chen de fora a féla desaparéisse,
/ Luis, mols són de la terra, de aon se parle lo chapurriau, no de fora /
en la escusa de una normalisassió, de una unificassió, cuan la diversidat es una de les prinsipals característiques de esta manera tan nostra de relassionámos, de comunicámos, de parlámos.
Grássies a ella mos fem rics uns en les idees dels atres, en los pensaméns dels atres y sobre tot en los sentiméns dels altres, dels nostres.
Som molta chen, molta més está detrás de natres, no som un grapat de ressentits, de envechosos, tot lo contrari y volém a Cataluña, a eissa que sempre ha estat al nostre costat, pero ella a casa seua y natres a la nostra. Com a vehins mos visitém y mos relasioném, com a conquistadós, com a colonisadós no ña res a fé.
Y no patigáu, si mos dixéu en pas de un camí, natres mos encarregarém de conservá la llengua, la cultura, lo cor de la nostra chen.
AIGUA
Nota:

De cap manera volém discutí, sol hu volíem aclarí.

L’aigua sempre ha apagat lo foc y natres no tením una estrella de separasió, de independánsia, natres tením una bandera, la que sempre mos ha achunit en Valensia, en Mallorca, en Cataluña y en més chen que ere part del Reinat d’Aragó, una bandera de hermandat, de amistat, de convivánsia y de pau en tot lo món.